Vídeo-experiència d’una família catalana a Utah (EUA)

La Mireia i l’Ignasi, de Granollers, viuen des del passat juliol a Utah (EUA), on s’hi estaran entre un i tres anys. Els dos comparteixen la seva passió castellera i l’han transmesa a les seves dues filles, Abril i Queralt, que quan vivien a Granollers formàven part de la colla castellera dels Xics de Granollers, igual que els seus pares. Han fet aquest vídeo en l’any que els Xics celebren el seu 25è aniversari. Volem compartir amb vosaltres aquesta vídeo-experiència que mostra com patufets a l’estranger segueixen vivint tradicions de casa i com les veuen els altres nens i nenes i veïns del país que els acull.

“Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt”

VANESSA BARBERÀ BELTRAN.
VIU A ALKMAAR (HOLANDA).
UNA FILLA (2014).
A CASA PARLEN CATALÀ, HOLANDÈS I ANGLÈS.

Hola Vanessa! Et truco una mica abans, espero que no et vagi malament…
No, no, cap problema. L’Arlet ja dorm com un tronc des de ben d’hora, cap allà dos quarts de nou. Fins a les vuit del matí dormirà tota la nit!

Quants anys té?
Està a punt de fer setze mesos: un any i tres o quatre mesos. És del 16 de gener.

Ens vas escriure quan vam fer la crida per trobar possibles entrevistats. Què ens vols explicar (somriu)?
Bé, bàsicament us vaig escriure perquè quan estàvem buscant quedar-me embarassada o quen feia poquet que m’hi havia quedat, vaig començar a llegir Patufets al món i vaig començar a donar voltes per verure com m’ho faria. Jo sóc catalana, però la meva parella és holandesa. Em va fer gràcia contactar-vos per a l’entrevista per dir-vos que gairebé la meva nena o la meva experiència ha anat creixent amb Patufets al món.

I què és el que més t’atrau del projecte o quina és la teva secció preferida dins del bloc?
Una miqueta de tot i de totes les seccions; no podria dir més una cosa que una altra. Ajuda el fet que algú hagi enviat una pregunta i es comparteixi per veure com solucionar-ho…. tot ens hi trobem, els que estem a fora, tots anem igual de perduts: mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen. Està molt bé perquè la gent respon i reacciona. Els recursos, també són útils, si bé la meva encara és petita i amb prou feines els utilitzem… Això sí, el MIC li poso des que tenia uns pocs mesos perquè és súper fàcil. (riu)

Entenc que a casa tu li parles en català i el seu pare en holandès. Encara és petita, m’imagino, però les paraules que diu, en quin idioma? Barreja?
I tant que barreja, tota l’estona! Les úniques paraules que des de fa una setmana hem descobert que diu les dues en els dos idiomes són: “caca” (que li pots preguntar: “tens caca?” i et diu “caca, poep, poep” que és “caca” en holandès), “ja està” (que ho diu en acabar de menjar, per exemple, però també contesta “klaar”)… La resta de paraules… aigua és “aigua”, sempre en català, la meva sogra ja sap que “aigua” és aigua, nena és “nena”… Si t’ensenya un conte et dirà: “kijk!”, que és “mira!” en holandès. És una barreja de tot. Per sort la família de la meva parella és molt oberta i s’hi van agafant, van dient: “això què vol dir, això que vol dir…”.

I entre vosaltres, quina llengua parleu?
Ens vam conèixer en anglès. Vam estar quatre anys vivint a Manresa i com que ell no sabia ni català ni castellà, va aprendre català. Ell sap parlar català. Com que llavors ja dèiem que en algun moment vindríem a Holanda, vaig estar dos anys a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes aprenent l’holandès. Abans que nasqués la nena, ell em parlava en anglès i jo li contestava en català o ell em preguntava en català i jo li contestava en holandès… Fèiem molta barreja. Ara hem notat que hem tornat molt a l’anglès: ell parla en holandès amb l’Arlet, jo en català… i entre nosaltres, quasi sempre, en anglès.

Però ha estat meditat o espontani?
El fet que cadascú li parli en la seva llengua ha estat meditat, ja que de fet ho vaig llegir en alguna de les entrevistes o opinions de Patufets al món, en què comentàveu que el millor era ser conseqüent. Jo tenia clar que li volia parlar català però dubtava de com ho havia de fer. Jo parlo holandès, però faig moltes faltes i li transmetria les faltes. El màxim que faig és que si ella em diu: “banaan” jo li contesto: “sí, banaan: plàtan”. El fet que entre nosaltres canviéssim a l’anglès no ho vam fer conscientment. Ella a vegades ja repeteix coses que diem com: “let’s go?”… Acabarà parlant de tot! (riu)

A Holanda entenen que parlis en català amb la teva filla?
Al meu entorn, sí, ja que els ho he matxacat molt. En canvi, tinc un amic sud-americà que encara es sorprèn que no li parli en castellà. I la resta de gent… el que sempre em pregunten és si li parlo en castellà, els explico que no, que és català… però sempre passa que dies després hi tornen a caure: “li parles en castellà…” i els he d’anar repetint: “no, no, català”. Però com que no saben ni l’un ni l’altre, no s’hi posen gaire…

El castellà el rep d’alguna manera?
No, per ara no. Però una de les meves àvies, un tiet… parlen en castellà i cada cop que anem cap a Catalunya sentirà una llengua o una altra. I quan sóc aquí, tant poso la Flaixbac com Los Cuarenta Principales. Per tant aquí, suposo, també sentirà el castellà. El mateix amb la televisió: no m’ho he plantejat, però m’imagino que en un moment donat li posaré en castellà també. El mateix li va passar al meu xicot, que va aprendre català primer, però després va aprendre el castellà sense problemes, ja que són similars.

Dius que vau estar 4 anys a Manresa, l’Arlet, però, va néixer a Holanda o a Catalunya?
Ella ja va néixer a Holanda.

Per què li vau posar Arlet?
Feia anys que ens agradava i vam triar aquest nom perquè tant en català com en holandès té la mateixa pronuncia. La meva parella es diu Jouke (“yauka” seria com es pronunciaria en català amb “a” neutre les dues “a”) i a Catalunya encara ara té problemes per a què la gent escrigui bé el nom i pronunciar-lo també va costar… Jo, doncs aquí no puc dir “Vanessa” com diriem la “v” sinó que he de fer la “v” més “f” per a què m’entenguin. Si el pronuncio com nosaltres el pronunciem en català, entenen “Manessa”. Igualment a Catalunya, tot i ser un nom bastant comú, encara, moltes vegades, he de dir: “Vanessa amb v baixa i dues ss”. Així que buscàvem un nom que fos pronunciable als dos països i que no li portés molts problemes. N’hi havia un holandès que ens agradava molt però té, fins i tot en holandès, varies maneres d’escriure’s així que ens vam decantar per Arlet”. Al registre de seguida el van saber escriure sense haver de lletrejar-ho. A vegades sentim que algú pronuncia “Arlette” però normalment tothom el pronuncia bé. Però normalment tothom sap escriure’l.

I quants cognoms té?
Només un, el del pare. Nosaltres som parella de fet i com a tal podíem donar-li els meus cognoms, però havia d’unir-los amb un guionet, per tant en total hauria tingut tres cognoms. Per ara, només en té un.

Quina nacionalitat té?
Està inscrita al consulat espanyol, però només té el passaport holandès. Aquí a Holanda preval la sang, a Espanya, la terra. L’Arlet pot ser holandesa perquè ho és el seu pare, però les parelles catalanes que coneixem no poden donar la nacionalitat holandesa als seus fills.

Els nens nascuts a Holanda mai poden aconseguir-la?
Només una vegada acabada l’Educació Primària als Països Baixos, quan l’han cursada tota aquí: llavors poden sol·licitar la nacionalitat holandesa però renunciant a la espanyola ja que els Països Baixos no vol que algú tingui doble nacionalitat (però clar, depèn del país de l’altra nacionalitat perquè hi ha països on no es pot renunciar a la nacionalitat).

Dius que va viure quatre anys a Catalunya, per què vau voler marxar-ne?
Perquè ja feia quatre anys que érem a Catalunya i vaig trobar just de marxar per viure també un temps a Holanda. Ens hi havíem conegut. Tothom ens deia que estàvem bojos, de voler marxar de Catalunya, perquè era el principi de la crisi i nosaltres de fet vam marxar deixant una feina. Jo havia fet un màster i havia de començar les pràctiques. Per això vaig pensar que seria perfecte: en lloc de venir i treballar en un call center, venir i fer les pràctiques per ja introduir-me al meu món.

Tornareu a Catalunya?
Ara fa cinc anys que som a Holanda i ni a dos anys ni a quatre anys vista sembla que per ara tornarem cap a Catalunya… Tal i com estan les coses allà…

Què fas?
Vaig estudiar Història de l’Art i el màster va ser de Gestió del Patrimoni Cultural. Aquí, vaig fer les pràctiques en una galeria i un museu… però el tema artístico-cultural està fatal a Holanda: cada cop que envies un CV, unes 800 persones també l’envien.

Uf!
Sí, sí, mai he baixat de 300 persones. Una vegada van ser 1500 persones. Com que jo havia fet visites guiades de forma paral.lela als meus estudis, vaig decidir crear una empresa per fer visites guiades en català per tot Holanda. Es diu Descobreix Holanda en Català. També, de tant en tant, organitzo alguna activitat per catalans que viuen als Països Baixos. Per exemple, ja portem dos anys organitzant una visita guiada al voltant de La Marató de TV3… Jo al principi era molt reticent a trobar-me amb altres catalans, pel tema de què volia integrar-me… però de mica en mica, a través de l’empresa o del Facebook amb Catalans a Holanda… ens hem trobat quatre parelles aquí a Alkmaar: tots són catalans, excepte la meva parella i la parella d’un altre que és romanesa.

Amb nens?
Sí, tots menys una parella, tenen nens petits: el més gran, de dos anys. Això va súper bé perquè organitzem sopars o dinars… i sempre comentem que si quan siguin més grans encara estem aquí, potser el català es convertirà en la seva llengua secreta entre ells… (somriu) Es va fins i tot comentar de fer una trobada de “catalanets” a Holanda, però el problema és que aquí està força centralitzat a Amsterdam i costa de reunir-s’hi: nosaltres hi estem a trenta minuts, però a la gent de Maastricht, per exemple, o d’altres zones, ja els costa. Aquí a Alkmaar encara som quatre gats…

Holanda, Escandinàvia… en general, els països del nord d’Europa, tenen fama de donar més avantatges a les famílies, per exemple en el cas de la baixa de maternitat. Com és el cas d’Holanda?
La baixa de maternitat és com a Catalunya: tres mesos. I els pares, dos dies.

Ostres!
Sí, sí, vaig al.lucinar. Fins i tot a Catalunya els pares tenen 15 dies…! Aquí el pare es pot agafar dies de vacances. La meva parella es va guardar vacances de l’any anterior per poder estar a casa uns dies, ja que l’Arlet va néixer el gener.

Per tant, una vegada complerts els tres mesos, ja van a l’escola bressol?
Hauria de ser així, però l’escola bressol, fins als tres anys, és privada i caríssima (pots rebre una part del que has pagat que el govern et retorna, però mai el 100% i es basa en el teu salari). A partir dels dos anys i mig, tens l’opció de portar-los un parell d’hores al dia en una espècia d’escola bressol, però a partir d’aquesta edat i dues horetes, ja veus el que et soluciona…! Jo vaig tenir la sort, i ella dins de la desgràcia no es queixa sinó que n’està encantada, que la meva sogra, dos mesos després del naixement de la nena, es va quedar sense feina.

“Quina sort…!” (somriu)
(somriu) Sí, exacte. No em queixo. La meva sogra segueix buscant feina, però per ara ja li està bé cuidar de la nena. I jo, com que sóc autònoma i amb la feina que faig sóc més o menys flexible, també puc estar amb ella: quan tinc una visita, li ho dic a la meva sogra, sinó, m’hi quedo jo. La meva parella treballa cinc dies a la setmana… per això els caps de setmana, la nena està amb el pare! (riu)

I com s’ho organitzen per tant les famílies a Holanda? Tirant d’àvies i avis?
Els que conec, la majoria opten per reducció de jornada, de manera que no treballin algun dels dies: ho fan el pare i la mare en dies diferents… i la resta, s’organitzen amb els avis i amb alguna horeta a l’escola bressol.

I rebeu algun tipus d’ajuda econòmica pel fet de tenir fills, com pot ser el cas del Kindergeld a Alemanya?
Sí, fins que compleixen 18 anys. Ara bé, com que l’Arlet va néixer el 16 de gener, no ens van pagar el primer trimestre perquè compten a partir del dia 1 del trimestre i com que l’Arlet va néixer el dia 16 de gener doncs ella el dia 1 de gener encara no “existia”.

Ostres, que quadriculats!
Sí, al juliol ens van ingressar l’ajuda del segon trimestre… (riu) Tenen també un servei d’ajuda durant la primera setmana després del naixement de la criatura.

En què consisteix?
Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt.

Ho has de demanar o és automàtic?
Ho has de demanar, però tothom ho fa perquè fins i tot l’assegurança bàsica et cobreix una part d’aquest servei. Et fan una entrevista per veure si tens algun desig especial, quedes entès sobre el dia que surts de comptes, i quan vas de part, li ho comuniques i passades les hores a l’hospital o just després de parir a casa, ja et ve a casa. Aquí la gent fa molt més la seva que a Catalunya, on potser es tira més de família. Passada la primera setmana amb aquesta ajuda a casa durant 8h, et quedes: “ostres, i ara què faig sense aquesta senyora!?”

Això que deies per cert que hi ha moltes dones que opten pel part a casa… ho havia sentit, que Holanda és la meca per als que opten pel part natural…
Sí, i jo ja li vaig dir des del primer dia a la meva llevadora que volia tenir-la a l’hospital i amb epidural (riu). La gran majoria de la gent que coneixo, l’ha tingut a l’hospital, si bé gairebé tothom de part natural. Trobo que aquesta tendència de tenir-lo a casa que caracteritzava Holanda segueix sent un punt de referència, però va canviant: s’està tornant als hospitals, moltes vegades, per la sensació de seguretat.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La família i els amics. Tot i que si bé sembla que res hagi canviat, quan hi ets t’adones que hi ha petites coses que sí que han anat canviant. Aquí trobo a faltar els dinars: aquí és un pim pam. Quan faig visites guiades, el dinar és un clàssic: gairebé sempre els he de dir que ho farem ràpid, ja que sinó no arribem a veure res. Molts llocs tanquen cap a les cinc de la tarda…

I si tornessis a Catalunya, què és el que més trobaries a faltar d’Holanda?
La bici (riu) Hi estic tan acostumada que fins i tot quan som allà de visita arribo sempre tard als llocs perquè agafo el cotxe i no hi penso que he de comptar en aparcar-lo… en canvi la bici: arribes, l’aparques al davant i llestos. També trobaria a faltar el ritme.

Què vols dir?
El ritme de vida: allà fins a dos quarts de nou, la gent no para. Si bé hi ha holandesos que diuen que van estressats…. però comparat amb Catalunya, no és cert: porten un ritme molt més relaxat. Aquí, entre les cinc i les sis para. Aquí, pots quedar per sopar a les 18h o les 18.30h.

I com a mare, has viscut “xocs culturals”?
Potser els horaris: el fet que a les 18h de la tarda aquí ella sopa… i quan som a Catalunya, em costa mantenir-los, ja que a les 18h estàs al centre o comprant o fent alguna cosa. En general també he sentit que les sogres no ajuden tant com les catalanes, però jo he tingut la sort que no ha estat així. El que sí que em xoca és veure un cotxet a les 21.30h passejant per Manresa… Això no m’entra. Com que ja he tingut l’Arlet aquí, aquesta manera de fer em xoca molt. Una altra cosa és que jo mai havia fet servir un parc per tenir el nen al menjador… aquí és el primer que et donen quan tens una criatura.

Per cert, em deies que l’Arlet encara és petita i que tires poc de recursos, però de ben segur que li cantes… Quines cançons són les preferides? Només li cantes en català?
Per exemple, em vaig fer una llista de cançons amb l’Spotify i tant són en català com en holandès, me les aprenc i li canto… En part perquè per exemple fem un curs de natació de mares amb nens, allà cantem i jo també les vull aprendre. De cançons catalanes, des de la primera nit que li cantoLes nenes maques i també la d’Els cavallers de la taula rodona, que potser no és massa per a nens, ja que parla de si el vi és bo o no i de si anem ben torrats (riu).

I de contes, si bé suposo que encara és petita, quins voldries que tingués?
Ah, no! Els contes ja ens els van portar els Reis! (riu) El primer nadal seu, ja vaig fer la carta als Reis i ens van portar llibres de l’estil 365 contes…. i vam acabar amb dos d’aquests. També tenim llibres petits amb dibuixos grossos i una sola paraula, tant en català com en holandès. Una curiositat que em va passar va ser que, si l’Arlet va néixer al gener, a l’abril següent jo ja treballava, i tenia una família que m’havia contractat per a llavors amb molta antel.lació i sabia que havia tingut una criatura: quan vaig trobar-me’ls a l’abril, em van dur un llibre en català de regal per a la nena. Em va fer molta il.lusió. (somriu)

Baixeu sovint a Catalunya?
Uns quatre cops l’any màxim set dies cada vegada. Hi anem més sovint que no pas puja la meva família cap a Holanda, ja que no poden viatjar massa. Ells pugen un cop l’any. El que he vist al bloc que podria ser interessant i que m’agradaria fer més endavant són les colònies. Si bé jo treballo en temporada d’estiu, encara que l’hagi de col.locar sola dins d’un avió, penso que és una cosa que voldria que experimentés, les colònies.

Quines són les tradicions catalanes que, tot i ser a Holanda, no vols deixar de celebrar?
La Mona, que la faig cada any, els Reis… Jo poso el pessebre, no perquè sigui creient, sinó perquè ho considero una tradició. Això, per exemple, els costa d’entendre als holandesos, que no entenen que no sent creient posi el pessebre… que, per cert, és molt original: el vaig comprar fa temps amb figures del Pin i Pon. (riu) El Tió també el faig sempre. Quan tingui més enteniment, m’agradaria fer allò de la Quaresma, que no recordo ben bé com funciona i vull tornar-m’ho a mirar, allò d’arrencar-li les potes… Ah, sí! També m’agrada celebrar la Castanyada i Sant Jordi, quan fins i tot pengem la senyera al balcó.

Per tant, pràcticament totes! (riu)
Sí, de fet sí! (riu)

“Vanessa del nord d’Holanda” (com se’ns vas presentar per a l’entrevista), alguna coseta més a afegir?
Sí, pensava, ara que veig com us organitzeu per gestionar Patufets al món, estant repartides pel món, veig que és més o menys com ho fem nosaltres: un noi de Berlín, una noia de Roma i jo, amb l’associació de guies catalans del món i també ens coordinem a través d’Internet. I entre això, l’empresa i la nena, estant a l’estranger, realment veig que anem tots de cul… (somriu)

Sens dubte (somriu, còmplice)

FOTOS: Vanessa Barberà Beltran

“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.

…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu segon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb el sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona perquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El nivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixen aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alemanys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et donin lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis…
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi. O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està acostumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha de fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua predominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

“Després de l’excel·lent experiència dels meus fills amb l’escola d’estiu danesa, no dubtaria d’animar-los a participar en una alternativa així a Catalunya.”

MARGARITA SALA
VIU A LUCARNO (SUÏSSA)
UN FILL (1997) I UNA FILLA (2001)
A CASA PARLEN EN DANÈS, CATALÀ I ITALIÀ

Hola margarita! Per fi aconseguim parlar després d’aquell email que ens vas passar al desembre en relació a les colònies d’estiu per a menors catalans residents a l’estranger… I de fet ens pots explicar la teva experiència amb un model d’escola d’estiu en clau danesa amb unes quantes dècades d’història…

Comencem però per Suïssa, perquè vosaltres viviu ara allà, oi?

Sí, a la part italiana. Concretament a Locarno.

Encara que quan primer deixes Catalunya, el destí és Dinamarca…

En efecte. Conec al meu marit danès quan estiuejava a Barcelona, durant dos anys fem moltes anades i vingudes aprofitant les vacances d’un i l’altre, i finalment al 93 cal fer un cop de cap, i sóc jo la que marxo. La meva feina m’ho posa més fàcil, ja que sóc comercial. I a més parlo anglès… i una mica de danès que havia aprés a l’associació escandinava de Barcelona.

Un idioma interessant, el danès…

I complicat! Només posar el peu a Dinamarca m’adono que em queda un llarg recorregut en la llengua. No serà fins tres anys més tard que podria dir que domino el danès, accent inclòs! Per sort, no em cal esperar tant per aconseguir feina. A través de l’oficina del Copca (ara Acció10) a Copenhaguen conec l’empresa de Terrassa per a la que encara treballo, 20 anys després!

Els fills, doncs, neixen allà?

En Víctor neix al 1997 a Copenhaguen. Però al 2000 l’empresa del meu marit li ofereix traslladar-se al sud de Suïssa. I en plantejar-m’ho ell, jo ho tinc molt clar. A mi em va enriquir moltíssim anar de Catalunya a Dinamarca. Jo dic que és tornar a néixer. I m’agradaria que ell també visqués aquest procés. Així que prenem la decisió: rumb a Suïssa. En principi amb un contracte de dos anys. De seguida em quedo embarassada de la meva filla, la Maria, i Locarno ens agrada molt. Per a viure en família, és un lloc ideal. Amb llac, rius, muntanyes… el esquí… tot a la vora. Un petit paradís. Així que 14 anys més tard, continuem aquí.

Dos fills i quantes llengües?

Bé, a casa i quan hi som tots, parlem danès. Quan el meu marit no hi és, jo procuro sempre parlar català i ells em contesten en italià. I a l’escola, com que han d’aprendre les altres llengües oficials del país, sumen francès i alemany. I és clar, també l’anglès. I en van 6, de llengües! (riu) Tan és així que et diré que quan en Víctor tenia vuit anys, em van trucar de l’ambaixada espanyola per oferir-li cursos de castellà gratuïts. En conec diverses de famílies catalanes a Suïssa que han aprofitat l’oportunitat, però a mi em preocupava afegir una tasca més a la carregada agenda lingüística del meu fill. I la seva mestra ens va recomanar també no atabalar-lo amb més llengües. Però els nens són autèntiques esponges… recordo en més d’una ocasió els cosins de Madrid que em venien a dir el primer dia quan arribàvem “Margarita, el niño no habla castellano” i al cap de dos dies “Margarita, que sí que habla castellano!” I tant que el parla, avui encara… i amb moltes catalanades també! (riu)

Sis llengües!.. i quantes identitats?

Múltiples! (riu) Ara bé, també jo dic que ells no són ni catalans ni danesos, ells són suïssos. Això ho tinc claríssim. S’han integrat ben integradets, com toca. I a més, tenen un món molt més ampli. I un nadal a Catalunya i l’altre a Dinamarca, i a l’estiu: una setmana o dues de càmping a Catalunya amb la meva germana i els seus fills, tres setmanes a l’escola d’estiu danesa i una o dues setmanes de vacances a Suïssa.

Aha! I aquí és on tu ens pots explicar alguna que altra cosa molt interessant, com ara com s’ho munten els menors danesos residents a l’estranger a l’estiu… Tot comença amb una fundació anomenada Danesworlwide, oi?

Sí, es tracta d’una fundació amb més de 90 anys d’història. Va ser creada el 1919 L’associació compta amb advocats, gestoria, assessors a l’hora de marxar a l’estranger o de tornar al país, l’escola d’estiu i d’hivern…Tot danès que marxa a l’estranger se’n fa soci (la quota anual és d’uns 50 o 60 euros). I són aproximadament mig milió de danesos a l’estranger!

Gestionen fins i tot una urbanització per a gent gran. Hi ha llista d’espera – d’uns 30 anys! (riu) – però el cas és que si mai volem tornar a Dinamarca ja de grans, podem viure en una d’aquestes cases. Envoltats de tot de danesos que, com nosaltres, han viscut molts anys fora.

Això deu donar peu a unes sobretaules ben interessants!

(riu) De fet, ara que ho dius, hi ha un menjador comú i una de les condicions és que has de menjar allà almenys cinc vegades al mes. La resta d’àpats, pots fer la teva…

Semblen una associació molt potent.

I tant. Fixa’t que fins ara els danesos no opten a la doble nacionalitat. Si es nacionalitzen a un altre país, perden la nacionalitat danesa… Doncs Danesworldwide ha liderat aquesta batalla durant els darrers deu anys, i per fi han aconseguit que una nova llei que entrarà en vigor ara al setembre de 2015 permeti la doble nacionalitat. Junts som més forts! (riu)

Parla’ns més de l’escola d’estiu, si us plau. Quan vam començar a imaginar unes colònies d’estiu per a Patufets (petits i grans), teníem la intuïció que havia d’haver experiències semblants en altres comunitats de les que podíem aprendre… El teu email ens ho va confirmar!

Són tres escoles amb capacitat per a 450 criatures, dels 9 als 17 anys. Els divideixen en grups per edats i cada edat té una escola diferent. Té una duració de tres setmanes, dues setmanes seguides, cap de setmana a casa lliure (si els pares no hi són, doncs amb altres parents o els avis) i última setmana amb festa de clausura on els pares participem i ens fan veure el que han fet durant aquestes tres setmanes. Es compaginen classes de 9 a 12 de llengua danesa on amb professors molt forts en pedagogia que fan de l’aprenentatge un joc i a la tarda hi ha activitats lúdiques i esportives. Inclou també una visita a Copenhaguen i moltes festes. Està molt i molt ben organitzada i m’agrada també que aprenen les tradicions daneses. Un exemple: allà és important fer la reunió d’abans d’anar a dormir, doncs també la fan a l’escola, es reuneixen per ex. les 8 habitacions que comparteixen pis i estan 15 minuts en pijama xerrant i explicant històries. Aprenen sobre les costums dels vikings… (riu)

Ah! A més, la cultura danesa és de treballar molt en equip… des de ben petits, a l’escola es posa l’èmfasi en el treball en equip (tal com diuen, la major part de la vida ens la passem treballant amb algú altre així que cal treballar aquesta habilitat) mentre que a Suïssa la cultura a l’escola és molt més individualista. M’agrada molt que els meus fills puguin també viure aquesta part de l’escola danesa.

I dius que els teus fills han participat?

Sí! Ens ho van dir uns amics danesos quan en Víctor tenia 13 anys. De seguida el vam apuntar i malgrat que jo tenia les meves reticències amb això de fer classes a l’estiu, etc. s’ho va passar tan i tan bé. Tinc encara el record d’anar a buscar al meu fill gran i aquest agafar a sa germana dient-li emocionat: “Maria, l’any que ve tu també has de venir! No t’ho pots pas perdre!”

La Maria també en surt molt i molt contenta. Fixa’t que l’escola és tan popular que hi ha llista d’espera. De fet, el Victor es va quedar fora el primer any! A l’octubre cal formalitzar la inscripció i cap al març ja l’has d’haver pagada tota.

Per a mi, a més de què s’ho passen molt bé i aprenen, és molt important la xarxa d’amics que van fent. I que es troben amb nens i nenes que estan visquent la seva mateixa situació, pares de diferents cultures i que viuen potser en una tercera cultura !! Se senten identificats. Es tracta de joves que tenen aquesta particular identitat de ser danesos, i d’un altre lloc així que connecten molt i el temps passat plegats a l’escola és molt intens.

Arrel de l’escola, continuen en contacte?

Avui puc dir que s’intercanvien Whatsapps amb els amics que han fet i quan arriben les dates d’inscripció es pregunten entre ells si també hi seran el proper any. De fet, des que van a l’escola d’estiu, trobo que aquesta part d’identitat danesa ha pres força… Ara de sobte forma part del seu univers… Amb els amics que han fet es parlen de cançons daneses, se les passen, les escolten. A més, el meu fill ara té amics a Austràlia, als EUA, etc. En definitiva, els enriqueix molt. Cal dir que la segona llengua que es parla es l’anglès ja que molts d’ells van a escoles internacionals.

Parlaves també d’una escola d’hivern. Com funciona?

A l’escola d’estiu et passen molt i molt material que pots anar treballant amb els nens durant tot l’any, amb suport online, com ara un professor virtual, etc. Jo no ho faig perquè considero que les 4 llengües que treballen a l’escola suïssa són prou, però sé de diverses famílies que si que continuen durant l’any. Es tracta de què si ells mai volen també estudiar o treballar a Dinamarca, puguin defensar-se també a nivell escrit i no només oral!

Sempre m’he preguntat per què no podríem replicar un model així a Catalunya…. i va ser aleshores quan algú em va parlar de Patufets i de les colònies per a menors catalans residents a l’estranger que l’estiu passat es van incloure a la campanya d’estiu que organitza la Generalitat de Catalunya!

Has consultat les ofertes? Què en penses?

Que estan molt bé… Si no hi fossin, les pensava crear jo amb dues amigues! Després de l’excel·lent experiència dels meus fills amb l’escola d’estiu danesa, no dubtaria d’animar-los a participar en una alternativa així a Catalunya. (riu) També em sembla un preu prou raonable. Al cap i a la fi, és allotjament, àpats i el treball de professionals que tindran cura dels nostres fills i de l’aprenentatge de la llengua. Enviar-los una setmana o dues al Regne Unit per millorar l’anglès i pagaria el mateix o més, com no haig d’enviar-los a millorar la llengua materna. I, a més, a contribuir al país en un moment en què les coses no van tan bé… unes colònies al cap i la fi també donen feina a gent i paguen sous. I jo en la mesura que pugui, vull contribuir a casa i quina millor manera que amb unes colònies on els meus fills tinguin l’oportunitat de conèixer altres menors catalans que, com ells, no creixen a Catalunya i per tant no comparteixen tots alguns referents però si altres característiques!

“Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans”

JUAN JOSÉ CABANELLAS.
VIU A ROSARIO (ARGENTINA).
NÉT DE CATALANS, TÉ UN FILL (1994) I UNA FILLA (1996).
A CASA PARLEN CASTELLÀ.

Sempre has viscut a Rosario?
Hi vaig néixer i hi visc, si bé uns anys també he viscut a altres ciutats d’aquí la província de Santa Fe, com Venado Tuerto i San Lorenzo.

…i has viscut a Catalunya?
No, no he viscut a Catalunya….. però sí que hi he anat dues vegades per conèixer-la. La primera, l´any passat: hi vaig anar per perfeccionar el meu català…. La segona ha estat aquest any per recórrer-la i conèixer-la. Si bé tinc feina, he d´estalviar per tornar-hi. Ens costa molts diners un viatje com aquest…!

Tu ets nét de catalans, però has nascut a l’Argentina. Com et sents?
Sempre m’he sentit tant català com argentí. Sóc nét de catalans –de Lleida i Barcelona- i, de banda paterna, sóc besnét de mallorquins –d’Alcúdia. El sentiment d’ésser descendent d´un dels pobles que més ha lluitat per la seva llibertat i la de la resta d’ex colònies d´Espanya.

Quan va arribar la teva família a l’Argentina?
A principis del segle XX tant la del pare com la de la mare. No tinc massa clar per què van venir. Crec que per la gran violència que es vivia a Catalunya en aquell temps…. i per la manca de feina.

Parles català?
De petit parlava i entenia la llengua catalana i des de fa 4 anys he decidit tornar a estudiar-la. Des de que vaig néixer fins als 6 anys, em vaig criar amb els meus avis per part de mare. El meu avi, José Luis y Buenaventura Fraile, era barceloní i la seva dona, l’àvia Josefa, era d’un poble de Lleida, que ara no recordo. Ells parlaven entre ells en català i jo el vaig aprendre. A més a més, la meva àvia em despertava cantant en català cançons infantils. Sóc un dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto, “Catalunya Viva”, i sóc soci del Centre Català de la ciutat de Rosario.

Com l’has mantingut?
Perquè, malgrat em vaig anar fent gran, com que a l´escola em cridaven pel meu cognom, Cabanellas, fent la pronúncia amb dobla ela com si fos italià, jo m’allevava del meu seient i els demanava que fessin la pronúncia amb “y” en lloc de “ll”, ja que jo era descendent de mallorquins. I parlava en català amb els meus avis, el meu oncle-avi Pedro fins l’adolescència i de gran amb un amic meu valencià i un altre català de la ciutat de Venado Tuerto, on vaig viure 14 anys. Després vaig trobar el Centre Català de Rosario, on feien classes de català. He aprovat dos cursos internacionals nivells “Bàsic” i “Elemental” a distància per l’Institut Ramon Llull. I vaig fer l’Estada d’Estiu a Barcelona de la Facultat de Filologia de la UB aquest any, un curs intensiu per perfeccionar la llengua catalana. Alhora, hi havia un recorregut cultural. Ja te n’he enviat les fotografies. (somriu). Ara estic cursant el nivell “Intermedi”.

I segueixes música o vídeos en català des d’Argentina?
Escolto i veig de tot…… i gràcies a Internet, he fet una bona col•lecció de discografies de tota mena de música i de pel•lícules… Rock català: Els Pets, Obrint pas, Buhos, Lax’n busto… Clàssics com Serrat, Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Raimon etc. Havaneres: Port Bo, Els pescadors de l’Escala, L’Espingarí, Peix Fregit… He anat dues vegades a les Cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell. De pel•lícules, he vist: Pa Negre, Coronel Macià, Companys, procés a Catalunya; Macià vs Companys, Eva, Catalunya über alles, Evolucions, Ermessenda, Ulls per Ulls, Ciutat Cremada i altres més…

Vius a l’Argentina, però veig que tens part del cor a Catalunya…
Sí, i no podria viure lluny d’Argentina, tot i que Catalunya és la terra dels meus avantpassats.  Tinc un somni: que Catalunya arribi a ser una nació organitzada en un estat Independent, que sigui justa, lliure i sobirana… I, posats a somiar, que jo sigui reconegut com el primer ciutadà català nascut fora, i que arribi a ser ambaixador de Catalunya a l’Argentina (somriu).

Què és el que mes enyores de Catalunya o de la cultura catalana?
Tots els costums i els monuments culturals que he conegut en els meus viatges… Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans. Les fèiem conduïts per el meu avi José o el seu fill, el meu oncle Miguel Angel, a qui dèiem Tío Lito. A la cuina, sovint preparo quelcom semblant a la paella, cosa que també em van ensenyar els meus avis.

També tens fills, però no el parlen, el català, cert?
Sí, un fill de 20 anys i una filla de 16 anys… Mai han volgut parlar-lo, parlem en castellà. Des de fa un temps estem separats amb la seva mare i per desgràcia cada cop tinc menys relació amb ells. És complicat perquè ells ja no han viscut la cultura i llengua com jo ho vaig fer amb els meus avis. Els sembla una cosa llunyana, gens propera, i mai els ha interessat.

Ara, amb qui parles en català a l’Argentina?
Gràcies a Skype i al Facebook, parlo amb molta gent catalana. Quan vivia a San Lorenzo, parlava amb uns veïns que eren fills de catalans i encara conservaven la llengua. També parlo català al Centre Català on sóc soci, el Centre Català de la Ciutat de Rosario (centrecatalarosario@gmail.com), que ja té 112 anys! També participo al Centre Català Catalunya Viva de la ciutat de Venado Tuerto (centrecatalavt@waycom.com.ar).

Veig sovint que els que fa anys que viuen fora de Catalunya o els que, com tu, no hi han nascut però l’han viscuda des de la distància us mulleu molt, políticament parlant…
Clar que sí! Jo mateix vaig ser uns dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto. Si bé per la meva feina, no puc fer política a l’Argentina, com a descendent de catalans, puc fer política per Catalunya. Sóc soci d’Òmnium Cultural Barcelona i d’Assemblea Nacional Catalana i altres organismes independentistes…

I com ho veus?
Que estem a prop d’arribar a la independència… (somriu)

Quines característiques defineixen els catalans?
Els catalans tenen un tarannà molt semblant al dels argentins… Es diu que la gent no estima als argentins, diuen que ser argenti és per suïcidar-se … He escoltat el mateix de la resta d’espanyols, sobre els catalans. Però per mi, el poble català, com l’argentí, és un poble treballador, alegre, combatiu, amb molt d’orgull d’ésser catalans, d’ésser argentins.

Coneixes Patufets al món?
Penso que fa una bona tasca i una gran feina per la llengua catalana. A més, jo he llegit diversos nùmeros d’una revista amb un nom similar, una d’històrica, la revista infantil i Juvenil Patufet.

“Havíem arribat a volar el 25 de desembre al matí, per passar el 24 amb la família d’un i el 25 amb la de l’altre!”

CRISTINA ANTOJA.
VIU A JOHANNESBURG (SUD-ÀFRICA).
TRES FILLES (2007, 2009 i 2011).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

Sawubona Cristina! Tornem a l’Àfrica, a Johannesburg concretament… poc a poc anem trobant les famílies catalanes! Des que vam parlar amb en Jordi al Senegal, que no visitàvem el continent.

Com arribes fins aquí, Cristina?

Doncs passant primer per Holanda i Alemanya! Conec a en Jan a Holanda al 1996 quan tots dos erem estudiants Erasmus. Després d’anades i vingudes per veure’ns, jo marxo a treballar a Alemanya al 2000. En Jan viatjava molt per feina i tenia un bon projecte a Sud-Àfrica. Aprofitant una reducció de plantilla amb compensació que oferia la meva empresa alemanya, plego veles pensant que és ara quan ens toca anar cap a Catalunya. Abans, però, vaig fer les maletes per acompanyar en Jan durant la seva estada a Johannesburg. Venim amb la idea de passar un parell de mesos aquí, així ell no ha d’agafar tants avions i jo aprofito per col·laborar amb un parell d’organitzacions aquí. Tanquem el pis de lloguer a Alemanya i deixem totes les nostres coses a un magatzem amb la previsió que tot allò aniria cap a Barcelona en breu.

I estem parlant del…

De finals del 2006, de manera que a principis del 2007 ja havíem de començar una nova etapa a Barcelona.

I som a finals de 2014, són dos mesos ben llargs! (riu)

Passa que just em quedo embarassada. En Jan, a més, està molt content aquí. Li agrada molt l’ambient de treball. En general Sud-Àfrica agrada molt als alemanys. I a mi amb l’embaràs ja em va venir bé quedar-nos un temps més aquí.

Un temps més..

Dos mesos es van transformar en un any més, i després dos anys més… I entremig neix la Paula, poc després la Carolina, i poc més tard arriba la tercera filla, la Isabel. A tot això nosaltres continuàvem de lloguer, pensant que la cosa era temporal…

I després de néixer la Isabel, feu un cop de cap?

Bo, just arriba la crisi… Marxar a Barcelona seria buscar dues feines… I aquí estem bé, estem molt bé. A més, mira, a mi el que em passava és que jo idealitzava molt Barcelona. Porto molts anys fora de casa i acabes idealitzant. “Si fos a casa…, la gent d’allà, els meus amics, la família, la vida que hi tenim…” I després quan hi vas, obres els ulls i t’adones que aquí estem molt bé. Tenim una qualitat de vida molt bona. Total, que aleshores decidim comprar una casa antiga amb jardí en un bon barri (ben situat amb universitats, parcs i serveis públics a la vora, prou segur i establert) i renovar-la, si més no com una inversió.

A mi alguna vegada m’han dit (i em cou), “jo si tingués fills, no els voldria pas veure créixer aquí”… tu què en dius?

Mira, jo tinc una amiga que es va quedar embarassada i va decidir tornar a Alemanya a tenir la criatura… Això és molt personal. Les meves tres nenes han nascut aquí. I si vols que et digui la veritat, a mi em sembla un paradís per als petits aquest país. Johannesburg és una ciutat molt verda. Tenim un molt bon clima. Les cases són espaioses, amb jardí, on poden viure sense problemes també animals domèstics. La fruita i la verdura són excel·lents. Potser, quan són més grans, adolescents, és més difícil. Per temes com la manca de transport públic, la criminalitat…

Però hi haurà alguna cosa que et sàpiga greu que les petites perdin per no passar la infància a Catalunya…

Sí i tant. Més temps amb la família. Som una mica massa lluny.

I què hi guanyen amb una infància a Johannesburg?

Et diré que sobretot al principi em sobtava que les escoles pleguessin tan aviat. Però aviat vaig veure que sí, i tant, són encara menuts. La petita va al playgroup de 8 a 12 del matí. Quan surt està ja cansada, ja en té prou. Les germanes grans surten cap a la 1pm.. Això és qualitat de vida, que després jo la pugui anar a buscar, puguem fer coses juntes. Hi ha més temps per a la família, per als amics. Si fóssim a Barcelona, segurament tots dos treballaríem moltes hores. És clar que tindríem la família, el recolzament i el suport d’aquesta xarxa… Ara quan vaig anar de visita em cridava l’atenció veure pels carrers de Badalona tot de iaies (i alguns avis) amb els carrets. Aquí hi ha algunes mainaderes… en el nostre cas hem decidit fer-nos-ho tot nosaltres tant com poguem. Gaudeixo molt del temps que puc passar amb les nenes i des que són al món, és molt important per mi que el català sigui ben present a la seva vida.

Ara que parles de mainaderes… les societats catalana i sud-africana són molt diferents, tant en termes de diversitat com de desigualtat socio-econòmica. Com viuen les teves filles aquest contrast? Són conscients d’aquesta diferència?

Aquí a Joburg pobresa i riquesa sovint estan a tocar l’una de l’altra… I tot i que hi ha un grup emergent de població com diuen aquí previously disadvantatged amb molt poder adquisitiu, bona majoria de la població negra viu per sota del llindar de la pobresa. Això a nosaltres no ens passa desapercebut. Les nostres filles, dona, jo et diria que encara són petites per a poder entendre bé moltes d’aquestes realitats. Et diré, també, que la Paula em va sorprendre en una ocasió, per exemple… T’explico, a la seva escola bressol venia una mainadera negra a recollir la nena blanca que cuidava. I la meva filla estava ben convençuda que eren mare i filla. En aquell cas, però, era molt evident que era la mainadera, ja que vestia uniforme.

Interessant… I així, entre una pàtria i l’altra (i l’altra!), com es defineixen elles?

Doncs la Carolina fa uns dies em deia que ella era anglesa, suposo que m’ho deia per la llengua… I jo li deia, “no, dona no , tu ets mig catalana, mig alemanya”. Però, de fet, mira… Si és que elles són nascudes aquí!

Sí, són nascudes aquí, i van a l’escola alemanya, no? Com preneu aquesta decisió?

Doncs en un principi anaven a una escola bressol montessori… Mai havíem pensat que ens quedaríem molt de temps a Sud-Àfrica, així que no vam reservar plaça a cap escola com fa aquí la gent… que fan la reserva anys abans. Després, quan ja vam veure que ens quedàvem més temps, vam haver de fer recerca a corre-cuita. Ens vam trobar amb l’oferta d’escoles privades de tipus anglès. I també sovint de tall molt conservador i elitista: ets un alumne de St John, St David o St Catherine, St Mary… La Deutsche Schule Johannesburg, en canvi, era un model co-ed europeu més pròxim al que coneixem. En Jan és alemany, així que ens va semblar que encaixava bé amb nosaltres.

Ara si compto ja em surten força llengües… com us ho feu a casa?

El pare sempre parla en alemany, i jo sempre en català.. ell a més parla català i castellà i jo també parlo alemany, així que davant de les nenes tenim converses mixtes. En Jan en alemany, jo en català i les nenes trien. Depén de la situació parlen entre elles en una o altra llengua. Ah, i l’anglès l’adquireixen soles. L’idioma del país cau pel propi pes, no cal donar-hi més voltes ni amoïnar-se massa. És casa seva i l’agafen ràpid.

I anant a l’escola alemanya, deuen triar doncs sovint l’alemany?

Sí que el seu alemany ara és bastant fort… Abans era el català més fort a casa. A més a l’escola alemanya, també donen molta importància a fer una immersió lingüística. De manera que fins als vuit anys no fan absolutament res que no sigui alemany i demanen també als pares que no se’ls ensenyi a llegir en una altra llengua fins que la lectura i l’escriptura alemanya estigui ben assolida. Tenen una extensa biblioteca i a partir dels 7 anys, trien setmanalment un cd i llibre per portar a casa i els de 3 a 6 anys a el CD i llibre hi afegeixen un DVD, tot en alemany és clar.

Qui els llegeix aquests llibres, en alemany?

Qualsevol dels dos. Jo en un principi els ho traduïa tot, fossin llibres en anglès o alemany. Ara ja no ho faig. Són més grans i em demanen que els llegeixi en la llengua que està escrit el llibre. Ja m’està bé, encara que jo parli amb una mica d’accent. Elles no aprenen ni alemany ni anglès de mi… (riu)

I l’accent català? Com el porten?

Una de les meves germanes, que és mestra, em va dir que li notava un accent estranger a la Paula… Sobretot la “r”. Jo no els hi noto pas.

Que parleu sovint amb la família catalana?

Intentem fer Skype un cop a la setmana, malgrat que no ho aconseguim sempre ja que els ritmes són diferents (quan la gent arriba a casa a Catalunya, aquí ja dormen les criatures).

Viatges a Catalunya?

Nosaltres cada vegada que anem a Europa ens toca anar a Badalona i Dortmund. Als dos llocs. Al principi hi anàvem per Nadal. Ara ja hem canviat i ho fem al juny o juliol.

… Canvi amb molt de seny: feu dos estius a l’any! I a més us estalvieu de negociar on passar el nadal o el cap d’any!

Havíem arribat a volar el 25 pel matí, per passar el 24 amb uns i el 25 amb uns altres! Ara intento escapar-me abans amb les nenes (i fem dues setmanes o tres a Catalunya) i esperem a en Jan per marxar a visitar la família alemanya.

Heu explorat recursos com un casal d’estiu a Catalunya?

No, no encara… és que el poc temps que passem allà ja es prou intens i ens falta temps de veure família, i amics. L’any passat ho vaig pensar, perquè unes cosines fan el casal al juliol, però per una setmana… Veus, però, la idea de les colònies per a menors catalans residents a l’exterior és molt bona idea. Confio que arreli!

Confiem! I ja posats, com et planteges el tema de la lecto-escriptura en català per a les teves filles?

Mira, les meves filles tenen una mestra russa de ballet que porta a les seves filles al consulat rus per classes extres de la seva llengua. Conec també una família danesa que es trobava amb un grup danès un cop a la setmana, perquè els nens juguessin plegats. Si no trobem una manera, seré jo la que hi posaré hores. Però sempre ajuda si hi ha una comunitat…

I tant, també ajuda per fer de les tradicions una experiència més viscuda… com les gestioneu, les tradicions?

Saps què passa? Que al final són moltes tradicions! Tenim les catalanes, les alemanyes, les del país on vivim… Un exemple ximple: quan se’ls cau una dent… jo sempre havia viscut a casa que era l’angelet…

Però que no era el ratoncito perez!? Ostres… ara m’has liat!

(riu) A casa meva era l’angelet, pels alemanys sí que és un ratolí, die Zahnmaus, i aquí es la toothfairy! Al final tot és el mateix…

Sí, al final tots acaben sent els pares! (riu)

Ara seriosament, nosaltres vivim aquí, de manera que ara les més importants són les d’aquí, i intento afegir una mica de les altres.

I alguna possibilitat de tornar? O veus a les teves filles vivint aquí per sempre?

El nostre plantejament és que hem de ser oberts… si per feina, per motius polítics o personals és millor canviar de país, ho farem. Però en aquests moments som aquí i hem de fer com si ens hi haguéssim d’estar molts anys.

Sí, al final, costa i desgasta molt estar pensant constantment això no és casa meva i marxo demà passat…

Sí, i tant! És molt estressant percebre-ho tot com alguna cosa temporal. Et limita molt. Amb el temps he après a gaudir de la incertesa i apreciar l’avantatge de tenir tantes possiblilitats! Els canvis costen, però també enforteixen.

I acabant ja, què et sembla Patufets al Món?

Que és un projecte molt i molt interessant per a la nostra família. Moltes gràcies per tirar-ho endavant amb tanta empenta!

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues parts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de

“Teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment”

ANNA LÓPEZ I BESA.
VIU A CEBU (FILIPINES).
UNA FILLA (2013).
A CASA PARLEN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Bon dia! Holaaaaaa! Que em sents? (riu)
Ostres, si hi sou tots!!
Sí, tota la família. (riuen)
Aquí és de bon matí. Quina hora teniu aquí?
Les vuit del vespre. Per això aquesta ja començava a protestar… Mira, mira cap allà… Digues: “hola!”
En quins idiomes parleu?
Entre nosaltres, en anglès. Jo parlo en català a l’Alina i en Jeff li parla en anglès. Però de fet la nostra primera llengua era el xinès perquè ens vam conèixer a la Xina.
Apa-li!
Sí, jo vaig estudiar Traducció i Interpretació de francès i xinès. Per tant, quatre anys d’estudiar-lo, dos anys a la Xina… Ara ja no el fem servir perquè ja el tinc rovellat. Només quan volem dir alguna cosa per a que no ens entenguin. Va arribar un punt en què no ens podíem expressar tan bé com amb l’anglès. I en anglès perquè a Filipines, l’anglès és llengua oficial. I a la feina, arreu, hi parlo.
I a part de l’anglès, també es parla el filipí…
El filipí i… bé, és que hi ha 7.000 illes i ben bé a cada illa s’hi parla un dialecte diferent! Però, bàsicament hi ha tres grans grups: la llengua del nord, del centre i del sud. I entre els diferents dialectes, s’entenen més o menys. De llengües regionals oficials n’hi ha, però, 19. En Jeff no sé quants dialectes parla… How many dialects do you speak?
JEFF: I don’t know… many (riu)
Clar, és que la seva família està repartida en diferents illes i a cada illa parlen un dialecte diferent. La llengua oficial en principi és el tagàlog, que la parla la majoria de la població, però aquí on som, a Cebu, a la regió de les Visayas, parlen visaya i en concret a Cebu parlen cebuano.
Però en Jeff no li parla cap d’aquestes llengües…
No, li parla en anglès perquè diu que el cebuano ja l’aprendrà al carrer. De fet, les nenes quan juguen al carrer se li dirigeixen en cebuano. Aquí, a l’escola, no és com a Catalunya, vull dir que a l’escola tot és en anglès. A part, hi ha l’avi i la resta de la família que li parlen en cebuano.
Per tant, a Filipines hi vas arribar fa… tres anys?
Sí. El 2011 vaig arribar, el 2012 em vaig casar i el 2013 he tingut l’Alina (riu). Ha estat bastant ràpid, però bé…
Haha… Per cert, el castellà, el toqueu?
He llegit al vostre blog, que he llegit de dalt a baix, sobre algú, una marioneta em sembla que era que li parla en castellà, al nen. Nosaltres tenim un ós panda que li va dur una amiga de la Xina, però l’amiga és espanyola… I vaig decidir que l’ós panda li parlaria en castellà! “Hola, ¿cómo estás?” (riu) Però és que és molt antinatural per a mi parlar en castellà.
Teniu gaire contacte amb catalans o castellans?
Fa un parell d’anys hi havia més gent perquè l’empresa on treballo, que és una editorial, necessitava gent que parlés castellà i vaig fer una crida als amics de Catalunya. La majoria que van venir eren catalans, ja que eren amics o amics d’amics, d’amics… (riu) A vegades em trucava algú o m’enviaven un mail dient-me: “sóc tal persona i vinc de part de l’altra”. Potser eren nou o deu catalans. Però ara ja molts han anat marxant… En queden quatre, i amb mi, cinc.
Sense fills?
Sí, tots són molt joves, entre 25 i 28, una mica més joves que jo, i sense canalla. Han vingut a l’aventura perquè a Catalunya no trobaven feina.
Com és això de la maternitat a Filipines?
Uf… Mira, en Jeff només va tenir set dies de baixa de paternitat. Jo, 78 de calendari, que són uns dos mesos i mig i sense cobrar el 100% de la feina! Cert que el nivell de vida és més baix i per molt que rebés 500 euros al mes… suposaven més que 500 euros a Catalunya…
I passats els dos mesos i mig, com ho vau fer?
Nosaltres teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment. Així doncs ell va deixar la feina i jo vaig a treballar. Em trec la llet i ell va amb ampolles tot el dia, ja que treballo de 8h a 17h, tinc una hora per dinar i mitja hora de pausa. L’empresa és americana: les condicions i el sou són millors. El meu sou són uns 800 euros, que per a Filipines és com cinc vegades més! Per això de moment em surt a compte viure aquí. (riu)
Us heu plantejat anar a Catalunya?
Sí, però vaig estar un any buscant feina… i res de res… En Jeff també tenia moltes ganes d’anar-hi, però és que no parla ni català ni castellà. Per això jo vaig venir cap a les Filipines, era més senzill. Tal i com estan les coses, no sé si en marxaré. A Catalunya, hi hem anat aquest estiu i la meva família ha conegut a l’Alina per primer cop. La resta de l’any, via Skype.
I a partir de quan anirà a l’escola bressol?
L’escola bressol no existeix com a tal. Hi és a partir dels dos anys. Els primers anys tenen una persona que en diuen “yaya”, que és com una cangur que et cuida els nens, et frega, et fa el dinar, viu amb tu… t’ho fa tot per 50 euros al mes. Nosaltres això no ho volíem: un dels dos havia d’estar a casa, ho teníem clar. A més, com que és blanqueta, l’Alina, ens feia por, ja que s’han donat casos de segrestos perquè es pensen que la família té diners, demanen rescat…
Ostres!
Clar, amb aquest panorama jo no volia “yaya”… és tot una mica més complicat aquí… En Jeff vol començar un negoci i, estant a casa, li ho va més bé. Però a nivell d’escola, encara no sé com ho farem, perquè aquí l’educació és privada i suposa uns mil euros a l’any, que per a sous filipins és molt! Ja ho veurem…
I com ho fan per pagar l’educació?
Hi ha molts filipins que són enginyers i que treballen i viuen a l’estranger. Envien llavors diners cap a Filipines, on hi ha els nens. És el que li va passar a en Jeff, que va rebre una bona educació perquè el seu pare treballava amb gas i petroli a Qatar. La majoria de gent no poden pagar-s’ho i van a una escola pública.
Per tant, sí que hi ha opció d’escola pública…
Sí, sí que hi és, però no t’imaginis una escola pública catalana. Aquí, per exemple, una amiga em comentava que en una escola pública són 50 nens a la classe i de cada curs hi ha deu grups.
JEFF: No, no, that’s in a private school 50 children. In a public school I used to teach for 80-100 children.
Ostres, bé, ja ho sents: doncs entre 80 i 100 nanos per classe!
Déu n’hi do!
És “acollonant”! Clar, jo no la vull portar en una classe amb 100 nanos! No aprendrà res allà! Nosaltres sempre fem la broma que aquest país és una fàbrica de fer nens… Why do they have so many kids here?
JEFF: No contraceptives.
Doncs això: sense anticonceptius. És com Espanya abans: quants més siguin, més mans hi haurà per treballar. Aquesta és la mentalitat. Aquí, en una família amb molts fills, només li paguen l’educació al primer. Però el primer, un cop treballa, té l’obligació de pagar l’educació als altres germans, si els altres no poden.
Quins recursos utilitzes per ensenyar-li el català?
Per ara li parlo i canto molt, faig que parli amb la meva família… I més endavant vull ensenyar-li català. No puc pas esperar a que vinguin molts catalans…! Si bé jo volia muntar un casal. Ho tenia molt clar. Però si no hi ha catalans, com el munto? Ara ja només som quatre… I d’espanyols tampoc n’hi ha molts… De fet el que hi ha és el Casino español, on van iaies, l’herència de la colònia espanyola que va ser Filipines… (riu)
I són d’origen espanyol?
Sí, matrimonis espanyols de gent gran, alguns del País Basc…
M’imagino que el filipí també deu tenir molts mots d’origen espanyol…
Sí, és divertit perquè al cebuano s’hi barregen mots en anglès i en castellà. Tenen encara moltíssimes paraules en castellà. Per exemple, totes les coses de la cuina, però ho diuen tot en plural: manzanas, ajos, cebollas, platitos, platos, mesas… Però ho escriuen tot amb “k” i “b”. Per exemple, jueves ho escriuen: “huewes”. Les hores, els dies de la setmana, els mesos… tot ho diuen en català. Crec que hi ha més de 2.000 paraules en castellà. L’Alina em sembla que ho barrejarà tot…! A més tenim família a València que parla en castellà, per tant… a veure què diu…
Entenc que l’Alina té passaport espanyol…
Sí, i allà hi posa Alina Bacolod López, però al passaport filipí es diu Alina López Pacolot, ja que fan com els nord-americans, que posen el middelname de la mare. A vegades li posen Alina L. Pacolot. He tingut uns problemes amb els papers…! Ja m’he acostumat a dir-me Besa López en lloc de López Besa, per evitar embolics…
Hi ha coses que t’han xocat de Filipines?
Bé, com que ja feia temps que els coneixia, ja des que era a la Xina, no. Però sí de la maternitat. Aquí la gent no té cap problema en agafar el nen dels altres. Desconeguts te la demanen, l’agafen a coll, l’abracen… Veus arreu canalla: és el pa de cada dia. El caràcter dels filipins és semblant al dels llatinoamericans, suposo que pel clima càlid…
Per cert, deu fer calor, aquí a Filipines…
I tant: més de 30 graus tot l’any. No tinc pas roba d’abric! Hi ha l’època de pluja i la de sequera: plou durant sis mesos, i no plou durant sis mesos. Bastant difícil, al principi, aquest clima tropical. Ara ja hi estic acostumada. Aquí tenen centres comercials immensos i la gent hi va a passar el dia. Al principi jo deia que no podia estar-m’hi tot el dia, però és que ara ja veig que a fora fa tantíssima humitat que no s’hi pot estar. Tinc una amiga persa casada amb un mig alemany mig filipí i normalment quedem amb ells. El més habitual és quedar a casa d’un o altre.
Però tens un accent molt… de Vic. Com la portes, tanta calor!
Doncs ara ja bé, però la frescor és el que més trobava a faltar al principi. Jo sóc de Gironella. Ah! Una altra cosa que em xoca és el trànsit: condueixo a la feina cada dia… i encara no sé com arribo viva entre cotxes, gent que passa per on vols, gossos, oques… és bastant subdesenvolupat. A més es tunnegen els cotxes i frenen amb una llum verda… i no saps què fan! (riu) És tot un repte!
I trigues molt?
Uf…! Ara vivim més lluny de la feina perquè en néixer la nena ens hem traslladat a una casa, i hauria de canviar com tres o quatre cops amb transport públic. El que tenen aquí són uns autobusos petits, jeepneys, que van deixar els nord-americans quan van marxar de Filipines. Hi caben unes 14 persones.
Amb què no podries deixar de viure, si ara tornéssiu a Catalunya?
Aquí les platges i la selva són molt maques. La natura és impressionant: cascades… llocs que et deixen amb la boca oberta. Però treballant no hi vaig cada dia, a la platja! Trobaria a faltar la simplicitat de la gent. M’he acostumat a viure així i s’està divinament! No tenim televisió, ni DVDs, ni res… Només Internet perquè s’ha de parlar amb els de casa… A més, la gent és molt amable. I em crida l’atenció que no es queixen massa… per això hi ha tants call centers aquí. Moltes empreses estrangeres, americanes sobretot, vénen a Filipines perquè són molt pacients i parlen en anglès, ja que és llengua oficial.
Què bo!
Sí, t’ho juro. Són molt pacients: quan hi ha un client molt quisquillós, hi poses un filipí, i cap problema! Ja veuràs com diuen: “quina atenció al client més bona…!”
I què no trobaries a faltar?
El que no trobaria gens a faltar és el trànsit, la pressió de gent i la brutícia.
I què trobes a faltar de Catalunya? Em deies la frescor…
Sí, sí, la frescor, i mira que a mi no m’agradava gent l’hivern!!! El fred i la neu, però potser només per a mitja hora, eh! I l’aire pur, ja que aquí hi ha molta pols. També trobo a faltar l’oli d’oliva, que aquí és caríssim… però jo el compro igualment!
Cuines català?
Sí, jo miro de cuinar català… i en Jeff cuina filipí. Però normalment per dinar menjo fora, ja que la vida és molt barata i em surt més a compte que cuinar. Per un euro menjo a la Kantine de la feina.
Celebres les tradicions catalanes?
L’any passat vam fer cagar el Tió amb una nebodeta d’en Jeff i vaig començar a introduir la tradició. L’Alina no se’n va assabentar… (riu) Per Reis vam fer algun regalet… Quant més gran es vagi fent, més farem…
Però a Filipines també celebren tradicions catòliques, no?
Sí, perquè són moooooolt catòlics. És el que els ha quedat dels espanyols: mots i el catolicisme. Són d’aquells de si no vas a missa el diumenge què passarà… De fet, jo vaig salvar en Jeff, que anava per capellà.
Què? Quina telenovel.la!!
Sí, sí. A la Xina ens vam conèixer perquè ell, que estava en un seminari, hi anava per muntar una escola per ensenyar a nens. Llavors ens vam conèixer. (riu) Com que també volia tenir la seva família, va decidir deixar-ho i quedar-se amb mi. Ara segueix sent molt catòlic i continua anant a missa… Jo li ho respecto, ja que jo no ho sóc tant. L’Alina suposo que ja triarà el que ella cregui perquè veurà com creu l’un i l’altre.
Així fan Reis, per exemple?
De Reis, només hi ha una illa que ho celebra. El que passa que estan molt americanitzats. Els espanyols van ser-hi 300 anys, però els nord-americans, que van venir després, ho van arrassar tot en 30 anys. Fan el Halloween, per exemple. Hi ha McDonald’s a tot arreu. El menjar i la manera de fer estan molt americanitzats. Suposo que l’Alina viurà una mica de tot.
I quina és una tradició pròpia d’aquí?
Ara no me’n vénen al cap, però és que sempre celebren coses… El que fan sovint és adaptar festes i tradicions americanes.
Són molt musicals?
Déu n’hi do! El que els encanta és el karaoke. De fet, cada família té un karaoke a casa. I jo també ho faig, a casa els sogres! (riu)
Quines cançons li cantes a l’Alina?
La Lluna la pruna, en Patufet… En Jeff també la canta, el patim patam patum… També li canto El lleó no em fa por. El que recordo de la meva infantesa.
Per cert, com vas arribar a Patufets al món?
Algú que conec va compartir un article dels vostres que li havia agradat i el vaig veure al Facebook. Ho vaig trobar interessant perquè parlava de llengües a l’estranger amb canalla. El vaig llegir tot, el blog, de dalt a baix. Em va enganxar! Em va encantar, ja que em doneu bastantes idees i els temes m’interessen, ja que sóc mare.
 I t’hem pogut llegir a la secció d’articles al teu bloc Filipins filiprims…
He viscut llargues temporades a Polònia, perquè també parlo polonès arrel de tenir amics polonesos, a la Xina i ara a Filipines i a cada lloc on he estat he obert un bloc sobre aquest país. Una espècie de diari personal. És el cas de Filipins filiprims. De fet amb en Jeff dèiem que una idea de negoci seria ajudar a la gent estrangera que ve aquí de turista. Vénen molts a fer submarinisme. Potser es podrien oferir rutes en català o castellà…
Coneixen Catalunya?
Si els ho dius, no saben pas on és. Tota la família d’en Jeff i tots els de la meva oficina ho saben, però els del carrer…! Els dic Barcelona… i hi cauen de seguida, pel futbol, tot i que a mi no m’agrada! I quan parlem d’idiomes, per dir-los les diferències entre català i castellà els dic que és com el cebuano i el tagàlog. El tagàlog seria com l’espanyol i el cebuano seria com el català. I jo aprenc cebuano perquè estic aquí. És molt rudimentària, vull dir que no tenen gramàtica, és eminentment oral, més enllà del cebuano literari poètic. Els fa gràcia, això, perquè són molt cebuanos, ells: els dius que són tagàlogs i et diuen que no…!
Per cert, vau fer la V aquí a Filipines també?
Sí, sí!! Aquí en tens la foto.

“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Països Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de Reiseliteratur…

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que wenn es gelöst wäre…

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels veïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus veïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes panaderies…

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons! Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els veïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els parles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.

“La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos”

ALEJANDRO CASTILLO MALDONADO.

DOS FILLS (2008, 2010) I UNA FILLA (2012).
VIU A MONTERREI (MÈXIC).

A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN CASTELLÀ.

Ara estic molt bé. Vaig estar a l’hospital divendres i dissabte, però ara estic molt millor. Ja a casa. Hehehehe

Però… res greu?

Bé, he tingut un problema amb… com es diu… el ronyó. Tinc 39 anys i penso que pot ser cosa dels 40 anys. Hehehehe. Tu com estàs?

Bé, prou bé. Els ronyons en ordre. Però portem uns quants dies de pluja… M’imagino que a Mèxic el temps millor, no?

Bé, aquí ara mateix 13 graus i està “plorant”… vull dir plovent. La temperatura varia moltíssim: de 46°, 47°… cap avall.

Ets a Monterrei.

Sí, i he nascut a Monclova.

I els teus avis eren catalans…

No, la meva àvia materna era catalana, de Barcelona, i va arribar a Mèxic de petita, als anys trenta. Jo ja vaig néixer a Mèxic, però la meva àvia, per la raó que fos, sempre em repetia que jo sóc català, espanyol, que m’he de sentir orgullós de ser català i espanyol. I bé, aquí estic (riu).

I la teva mare com ho vivia?

La meva mare no parla en català, tampoc els meus tiets, si bé tots l’entenen.

Ostres, per tant, parles català només perquè la teva àvia el parlava amb tu!?

Sí, la meva àvia el parlava quan jo era petit. No el vaig estudiar mai. Sempre que puc compro llibres en català, parlo amb els meus fills en català. Ara he creat un grup al Facebook, Catalans a Monterrei, i em serveix per trobar altres catalans per parlar-hi i perquè els meus fills en coneguin la cultura, ja que és part de nosaltres. Els meus fills estan molt contents… i axí no només senten parlar català a través meu. A partir d’ara també tenim trobades regulars per a que els nens juguin. Per a mi és important… com es diu, te lo digo en castellano: que la cultura catalana se pueda transmtir als nostres fills.

Quants en tens?

En tinc tres: Iñaki (5 anys), Ferran (3 anys) i Anna Pau (1 any).

I sempre els parles en català?

Sí. Des que eren a la panxa de la seva mare, els parlo en català i els llegeixo contes en català. També veiem la televisió. A ells els agrada moltíssim i n’estic molt orgullós. Se senten catalans i espanyols.

I et contesten en català?

En un principi, no, però ara sí que ja ho van fent una miqueta.

Però si només vas sentir català de la teva àvia i el vas aprendre, vol dir que la veies molt sovint?

No, molt poc. Ella vivia a Cheturnal, que és molt lluny d’aquí, a uns tres mil quilòmetres. Nosaltres vivíem a Monclova, a prop dels Estats Units, i ells a prop de Belice. Agafar l’avió era difícil aquells temps…

Com t’ho expliques, per tant, que l’hagis apresa, conservada i ara la transmetis als teus fills?

A mi m’agrada moltíssim des de petit aprendre d’altres cultures. Des de petit que vaig aprendre francès i anglès… Potser hi va influir doncs la meva personalitat. També la distància, tan lluny l’un de l’altre, va fer que fos intens quan la veia. I sobretot als últims temps, em trucava moltíssim per telèfon i parlàvem.

Potser també hi havia una part de nostàlgia, cap a la figura dels avis, que tenies lluny…

Pot ser que sí, ja que la meva àvia era una figura molt important per a mi. Els meus altres avis van morir fa molts anys, ja no els vaig conèixer. A la ciutat només érem els meus pares i la meva germana, que també érem immigrants. Com a nen, necessitava molt la figura dels avis. Tenint en compte que vivia molt lluny… pot ser que desenvolupés una enyorança per la família, per la meva amiga, que creés una estimació molt gran per a Catalunya, Espanya i els nostres orígens. Des de fa uns deu anys, dic molt més que sóc d’origen català, espanyol, però quan era petit, els meus companys del col.legi, la gent, em miraven raro. No sé si es pensaven que em sentia millor que ells. Cosa que no era així. Simplement, estava content i orgullós d’aquesta part meva, catalana.

Però també deies que llegeixes llibres en català: com en vas aprendre?

Vaig començar a llegir els llibres, autodidacte. Com que més endavant vaig voler escriure i no en sabia, vaig fer un curs de català 1. D’això en fa dos o tres anys. Per la feina que tinc, però, que viatjo molt, només vaig anar un parell de vegades al curs de català. La meva professora em deia que jo parlava el català i de fet a l’examen vaig treure la nota més alta. (riu) Els meus companys no ho entenien perquè jo era el que mai hi anava ni feia els deures. Tinc la història catalana als gens!

I els teus fills han estat a Catalunya?

No, però vull que hi vagin per a que puguin comprendre la idea de Catalunya i per a que puguin conèixer millor la seva cultura. M’agadaria anar-hi un o dos anys a viure-hi. Al principi la meva dona no volia, em deia que tots dos érem mexicans… però ara ja ho ha anat entenent. Jo he nascut aquí a Mèxic, però els meus orígens són catalans i espanyols i és una part molt important de la cultura, com a família.

Tu hi has viscut, a Catalunya?

No, només hi he passat setmanes. A més, abans sobretot, passaven anys i no hi anava.

Havent nascut a Mèxic i parlant català, com et senties?

Vivia les diferències, però crec que no en tenia consciència. Recordo que als meus amics a Monclova, els deia quan era petit que veia que menjaven diferent, que parlaven diferent… Quan la meva dona va començar a visitar la casa dels meus pares, també feia els mateixos comentaris: que mengem coses diferents. Per exemple, aquí diumenge és molt comú fer barbacoa, però a casa meva, no; tampoc mengem xili; la salsa picant de la meva mare era només… com es diu, tomàquet!

I el teu avi, d’on era?

El meu avi era nascut a Mèxic, però també d’origens espanyols. Els meus besavis per part de pare eren immigrants espanyols i anglesos. Per tant, és una mescla de cultures que potser no teníem massa interioritzades ni tampoc n’érem massa conscients.

T’explicava l’àvia per què va marxar d’Espanya?

El que ells em contaven és que van marxar d’Espanya perquè era una època difícil per als catalans i els catòlics. Quan era petit, no ho entenia massa, però ara veig que va ser l’època de la Guerra Civil. El meu besavi va venir amb els seus altres dos germans, que es van instal.lar a la Ciutat de Mèxic, l’altre al Yucatan i el meu besavi i la seva família a Quintana Roo. Eren tres germans amb deu o quinze fills cadascun: van poblar Mèxic. (riu) El meu besavi va fer coses importants per a Quintana Roo, que és un estat federal, però llavors era un territori. Ell va fer negocis amb el president de la República, Lázaro Cárdenas, per convertir el territori de Quintana Roo en un estat federal. Ara hi ha moltes escoles, monuments i al Congrés de l’estat hi ha el nom del meu besavi figura com a algú il.lustre. Es deia Pere Julià Cervera Kampakos, però li deien Pedro J. Cervera. Moltíssima gent em pregunta si la “J” és José o què significa… i jo els explico que és un nom català.

Com vau escollir els noms dels vostres fills?

Iñaki m’agradava molt. Per al segon, en Ferran, la meva dona va voler que fos un nom català. I Anna Pau, perquè la meva dona es diu Ana, i Pau és la pau del nostre cor.

I les tradicions, també les feu incloent-les totes?

Celebrem sobretot les nord-americanes perquè vivim molt a prop dels Estats Units. Tenim Santa Claus, Halloween, però no les mexicanes. Estem, però, molt interessats en què els nois també les coneguin, ja que també són part de la nostra cultura. Per exemple, el Dia de los Muertos; però és que jo no ho he celebrat mai a casa, ja que no érem mexicans al 100%. La meva mare no entenia mot bé aquest costum. El meu sogre, però, sí que ho celebra, per això, ara volem començar a introduir-les. De catalanes, hem fet panellets. Un dia a l’escola el meu fill em va demanar de dur la senyera a l’escola per explicar-los Catalunya i va voler també dur-los panellets. Molt content de que tingués aquesta iniciativa, ja que ell normalment no parla molt amb públic; aquell dia, però ho va fer: va explicar la bandera, la llengua catalana… i que el Dia de los Muertos, la tradició catalana era fer panellets. Així és com ell ho havia comprendido.

I el Sant Jordi, el celebreu?

Per ara no n’hem fet res. Però espero poder organitzar-ho amb l’altre grup de catalans, ja que fins ara només ho hem celebrat a casa.

Cançons que cantes en català?

Ehe… Baixant de la font del gat, per exemple. I també la canten els nens. Utilitzem molt el Youtube, hi mirem dibuixos animats com El petit Nicolàs i el Mic El que també els va passar és que van aprendre les parts del cos primer en català i després en castellà, a través d’una cançó.

I de llibres en teniu?

Sí, encara en conservem del meu avi.

Déu n’hi do…!

Sí, i ara que es va morir Adolfo Suárez, jo recordo de petit com el meu avi me’n parlava. Suposo que a casa, la meva mare també mirava més les notícies sobre Espanya a la televisió i per això ho tinc present. De llibres i material, com que sóc intermediari internacional d’exportacions i importacions, quan sóc a França, sobretot, i tinc amics que vénen de Barcelona els demano que em portis material en català: he comprat contes de Bob Esponja, pel.lícules com Toy Story o Tadeo Jones en català… I quan la volen mirar, ells em demanen si volen mirar-la en català, castellà o anglès.

Anglès també en fan?

Sí, a l’escola. De fet, la meva dona i la seva germana sempre em retreuen que per què no els parlo en anglès o francès, que són més importants. Però jo no hi estic d’acord, perquè el català és la meva cultura. Sempre intento que estiguin més i més en contacte amb les cultures catalana i espanyola, més que no pas la nord-americana.

Perquè ho teniu a tocar…

Texas està a dues hores. Tota la televisió és en anglès, etcètera.

Per cert, veig que et refereixes tota l’estona a tu mateix com a català i espanyol… no és sempre així.

Sempre m’he sentit català i espanyol. Ara mateix hi ha una situació complicada a Catalunya i a Espanya, però jo mai ho vaig viure així perquè mai vaig viure a Catalunya. La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos. També Mèxic, perquè hi vaig néixer; però Espanya i Catalunya també me’ls estimo molt. He crescut amb aquesta mescla de sentiments: els tres països són molt importants, he crescut amb una miqueta de cada país, de cada cultura… i això és el que vull transmetre als meus fills.

Però entens la situació que es viu ara mateix a Catalunya, el procés sobrianista que s’ha engegat…?

Puc comprendre que els pobles tenen el dret a decidir. Jo vaig estudiar Relacions Internacionals i Diplomàcia a la universitat, per tant ho puc entendre des del punt de vista polític i des del punt de vista del sentment, com a català. Com a espanyol, però, no puc entendre perquè la gent desenvolupa aquest sentiment d’odi, que és el que de fet està passant. Penso que és millor que la gent coneixi millor els seus orígens, com a base per respectar més els que no són com nosaltres. Jo no parlava molt dels meus orígens perquè a la gent no li agradava molt, però quan vaig arribar a Monterrei, a la universitat, una ciutat més gran, vaig començar a buscar llibres que parlessin de la Història d’Espanya i Catalunya, un professor de català.

Com us anomenen als que sou d’origen espanyol a Mèxic?

“Gachupín” és la paraula que ens posen als que venim d’Espanya. Llavors quan era petit era una forma molt despectiva de referir-se als espanyols. El meu avi va créixer a Veracruz i Yucatán, on són molt mal hablados. El nacionalisme mexicà es basa en la idea que tot allò no mexicà no és bo: els gringos y els gachupinos son malos. La gent no veu amb bons ulls que puguis sentir-te d’una altra nacionalitat. Encara ara tinc amics que quan penjo alguna cosa al Facebook relacionat amb Catalunya i Espanya que em pregunten: “però, tu ets mexicà, no?”. I el mateix a l’inversa quan publico coses sobre els indígenes, que em diuen que sóc espanyol. Això la gent no ho entén, aquesta barreja. Fa deu o dotze anys va ser quan vaig fer la reflexió i vaig veure que no tenia perquè no parlar dels meus orígens obertament. Ara, la majoria ja m’ho respecta més. A la comunitat d’espanyols també sóc un més. A Monterrei, de catalans n’hi ha menys, però estem interconnectats. A través de la pàgina del Facebook que vaig crear es van poder contactar entre ells.

I físicament, et veuen mexicà? 

Quan sóc a d’altres països o a Europa mai saben si posar-me l’etiqueta de català, espanyol, mexicà… i quan sóc aquí em pregunten quants anys fa que hi visc: no es creuen que he nascut a Mèxic. Els gens són els gens: el meu perfil es muy español y catalán, no es mucho de aquí. Quan vaig estudiar anglès a Canadà, la família canadenca em mirava i remirava i de sobte em pregunta: “¿tú eres realmente mexicano?” Li mostro el meu passaport… i no s’ho creia: espera algú amb bigotis, pèls al nas… Li vaig haver d’explicar que a Mèxic hi ha molta immigració d’Israel, Líban… Fins i tot els seus amics van anar a casa seva per conèixer el mexicà. (riu)

Els clitxés pesen…

Quan vaig cursar un Màster en Business i Innovation, havíem de parlar d’un viatge que ens hagués de marcar. Un amic va comentar que el que més l’havia marcat era un viatge a Catalunya. Va fer una pausa i va afegir: “los catalanes son nefastos: son tacaños, no aceptan a los que son diferentes, este…” Va fer una pausa i es va adonar que jo tenia un fill que es diu Ferran, li vaig explicar que la meva àvia era catalana. Quan vaig arribar a casa, li ho vaig explicar a la meva dona i es va fer un tip de riure: “La primera es tu mamá, la segunda tu hermana y lo demás, lo eres tú”. Penso que sí, que alguns clitxés sí que descriuen certs comportaments típics catalans.

La teva germana viu a Mèxic?

Sí, a Monclova. I els meus pares també viuen allà.

T’has trobat o vius xocs culturals entre les tres cultures?

Hi ha més coses que no em quadren a Mèxic que a Espanya. A Mèxic triguen més a fer les coses i una altra cosa que em xoca és que no diuen les coses directament, cosa que em molesta perquè m’agrada ser molt directe i franc. A Espanya mai m’he sentit diferent a ells… potser a Barcelona m’adono que no tinc bon accent, però no em diuen res. Jo mai m’he sentit diferent ni m’he sentit comentaris negatius contra els mexicans o contra els catalans, cosa que sí que expliquen alguns dels meus amics. Per fer negocis, els meus socis espanyols em comenten que els agrada treballar amb mi perquè veuen que sóc diferent que els altres mexicans. Ara bé, un xoc com a tal no el sento, no.

Però pel que expliques, has viatjat bastant, no?

Sí, he viatjat per tot el món i suposo que he entès molt la diversitat cultural. En part perquè la tinc molt a dins meu.

Tens previst viatjar a Catalunya aviat?

No, però un projecte que tinc és muntar un centre cultural català a Monterrei. Hi vaig al darrere des de fa molt de temps, però des de l’any passat ja treballo en l’organització. Fa poc em va contactar de fet un altre nét de catalans. Ara vull veure si convertir-lo en un centre cultural i econòmic, ja que la situació a Catalunya i Espanya és ara mateix difícil. Una altra idea és muntar una oficina de la meva empresa a Catalunya: no crearé molts llocs de treball, però un o dos, segur. M’estimo molt Catalunya i Espanya i si puc ajudar amb alguna cosa, ho faré.

Com vas conèixer Patufets al món?

A través d’un amic meu que em va dir que com a català, espanyol i mexicà m’interessaria. A través d’un altre amic, que no té fills, també em va arribar la recomanació. A mi m’ha servit moltíssim anar llegint el que expliquen altres famílies que viuen a l’estranger en situacions similars. Si ve en el nostre cas la nostre primera llengua és el castellà i és més complicat transmetre el català. Patufets al món m’és de molta ajuda. Felicitats!

FOTOS: Alejandro Castillo Maldonado