Arxiu d'etiquetes: xinès

“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.


…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu sergi i zeticsegon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb e
IMG_6966l sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona p
91FC238E-47F0-4E2C-A0E1-38C800685F8Eerquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El n
ivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixeIMG_7298 1n aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alem
anys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et don
in lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi.
IMG_7774O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està aco
stumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha d
IMG_6852e fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius
en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix
les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua p
redominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no
IMG_7684parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.
IMG_8250

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

“Parlar d’identitats a Taiwan no és fàcil: en general la identitat no la tenen clara o no hi pensen.” Jo, en canvi, sempre ho he tingut molt clar. A la meva dona se li fa estrany, quan en parlem en relació a la nostra filla”

ORIOL FERRERONS MANICH.
UNA FILLA (2013).
VIU A TAIPEI (TAIWAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I XINÈS MANDARÍ.

Et sento molt baixet…
Jo sento la Laia que balbuceja, de fons… 🙂
Sí, és que sóc jo el que m’ocupo d’ella, perquè treballo des de casa… 🙂
Quan fa que ets a Taiwan?
Des de l’agost de l’any passat que vivim a Taipei, on ens vam casar el maig. Al juny ens vam casar a Barcelona. Després, viatge de noces. I en acabat, ja vam venir cap a Taipei perquè la seva família viu aquí. Feia temps que ella volia venir-hi per temes de salut a la família i hi volia estar a prop. Li va sortir una feina i, com que a Barcelona no hi estava molt lligada, ens vam plantejar venir. Jo tenia feina en una empresa constructora i no cal que tIMG_0799‘expliqui com està el sector. Van considerar no essencial la prevenció de riscos on jo treballava i em vaig quedar a l’atur.
Per tant, via lliure cap a Taiwan o “tots els camins porten a Taiwan”…
Sí, aprofitant el temps que vaig tenir d’atur vaig muntar una empresa comercial amb la meva mare per tal d’importar productes catalans, com el vi o l’oli d’oliva, cap a Taiwan. I en això estem. Aquí aprecien els productes que són novetat o que tenen poc vistos: són uns tastaolletes. Crec que exportar és el que ara mateix més interessa a les empreses catalanes.
Tu parles xinès?
El xinès, el parlo d’estar per casa. No em moro de gana: puc anar a algun lloc i demanar menjar, però no puc mantenir una conversa elevada. De xinès, en vaig estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, però allà t’ensenyen el mandarí amb caràcters simplificats, que són els que es fan servir a la Xina continental; aquí es fan servir els caràcters tradicionals, que són més complicats. A més, el mètode que hi fan servir va molt orientat a endollar-te la llengua sí o sí. En canvi, aquí, l’any passat vaig fer un curs intensiu de xinès a la universitat per a estrangers, tres hores diàries, i déu n’hi do el que vaig aprendre! De fet, quasi tot. Quan vaig arribar només sabia quatre paraules. Ara, amb la nena i la feina tinc poc temps per a tres hores de classe cada dia. Però el vull aprendre quan tingui temps, sobretot a llegir i escriure, cosa que és un cacau i radicalment diferent al que fem nosaltres: no combinen 28 caràcters, sinó que per llegir un diari te n’has de saber uns 7.000 de diferents. A més, les nostres MW semblen complicades i es fan amb quatre ratlles, però aquí, només per escriure Taiwan (臺灣), el “wan” ja té 23 traços. Per això la meva dona voldria que com a mínim la nena fes la primària aquí, per aprendre a llegir i escriure, per tenir una base forta i poder seguir més endavant, ja més gran, quan és més senzill seguir. Doncs som-hi! Fins que acabi la nena la primària, els deu anys més o menys, em tindreu per aquí!
Què parleu, per tant, entre vosaltres a casa?
Entre nosaltres parlem en castellà, però ella entén el català. La meva dona va estudiar Filologia Hispànica, va fer un any d’intercanvi a Pamplona i després, dos màsters a Barcelona. Jo amb els meus pares parlo en català, ella amb la seva família, en xinès mandarí. Tenim molt clar que la nena ha de saber tants idiomes com pugui. L’anglès l’aprendrà també sí o sí perquè avui en dia, si no, no vas enlloc. I els altres tres els haurà de saber per entendre’s amb la família. Ara estem mirant de veure com ho gestionem per a què ho aprengui tot. El que és segur: jo només li parlo en català, perquè sóc l’únic de l’entorn que el parla. Sé que hi ha catalans per l’illa, i algun amb fills, però de moment només en conec a dos que han vingut de manera temporal. Hi ha estrangers, sobretot angloparlants; és menys turístic que Barcelona. I de castellanoparlants sí que n’hi ha, però no em preocupa el castellà perquè sé que l’aprendrà: només de voler saber què parlem entre nosaltres, ja es preocuparà d’anar-lo caçant, ja…
Ara la Laia té gaiIMAG0907rebé nou mesos: ja va a l’escola bressol?
No, ara està amb mi, com et comentava, però hem mirat escoles bressol bilingües.
Castellà-xinès?
No, no: anglès-xinès. Aquí quan es parla de bilingüe vol dir anglès – xinès mandarí. A part, aquí es parlen molts altres idiomes, com el taiwanès, el hakka, els idiomes dels indígenes (uns tretze de diferents)… L’estàndard és el mandarí. I a l’escola bressol, hi ha molts nens que no hi van que es queden en casa i passen després directament a l’escola, sense preescolar, que no n’hi ha.
I quan la gent sent o s’assabenta que parles català, com reaccionen?
🙂 Em pregunten on és Catalunya i els explico que és un trosset que ara està dins d’Espanya, tot i que esperem que no tardem massa a tocar el dos… però la gent em mira com no entenent de què va. M’ha passat també amb els estrangers, sobretot els nord-americans que viuen aquí. Durant els anys de primària de la Laia, voldríem portar-la a una escola europea, on aprenen en anglès i xinès i, a més, els ensenyen un altre idioma europeu: francès, alemany… Penso que tot el que aprengui a l’escola, ho tindrà segur. La feina serà meva de fer-li entendre que també ha d’aprendre el català. “És que els altres nens de l’escola no ho han de fer!”, em dirà. Però és que ho haurà de fer perquè és l’idioma dels seus avis, de la família… A més, li serà més fàcil aprendre després altres llengües romàniques.
I els que coneixen Catalunya, quina imatge en tenen?
El problema és que aquí la gent té una altra manera de viatjar: si han estat a Catalunya, en el mateix viatge també han estat a altres regions i ciutats com Granada, Toledo, Salamanca… En una setmana ho veuen tot! A Sevilla veuen La Giralda i es prenen unes tapes i unos finos. Es fan la foto, i ja hi han estat. A Barcelona, es fan dues fotos a la Sagrada Família, i segueixen. Per a mi és impensable! Quan vaig portar els meus sogres a veure Barcelona, es van passar mig Museu Gaudí corrent pràcticament!
🙂 Per què?
Ho troben maco… però en tenen prou amb un parell de coses, i vist! Volen anar sempre amb l’agenda feta, a contrarellotge. Així és complicat fer-se’n una idea. A més per similitud de sons confonen sovint coses com ÀustriaAustràlia: els meus sogres, amb els quals vivim, m’ho deien, que se n’anaven de viatge a Hongria, República Txeca i Austràlia. A vegades es confonen en geografia, els taiwanesos. I als que no han estat mai a Europa és molt complicat explicar-los on és Catalunya: hi ha molt de desconeixement.IMG_0906
I si ho tires pel tema esportiu: el Barça comenten sovint que és una bandera…
El futbol aquí pràcticament no el miren. Els tira més el bàsquet o el beisbol. El Real Madrid el coneixen més perquè ha estat per la Xina, però el Barça, no perquè ha vingut menys. Als que segueixen la NBA, els explico que en Pau Gasol és català. La manifestació de l’11 de setembre de l’any passat sí que va sortir a molts diaris, però va ser una excepció.
A Taiwan parlar d’identitats tampoc deu ser massa fàcil…
La qüestió de la identitat aquí no la tenen massa clara. Per exemple, la família de la meva sogra és de Taiwan, tot i que descendeixen d’immigrats xinesos, però ja no sé de quina època. En canvi, la família del meu sogre (els avis de la meva dona) va venir cap a Taiwan perquè el seu avi era militar durant la guerra civil xinesa, estava a l’exèrcit del general Chiang Kai-shek, al bàndol de la República de la Xina, “la legítima”. Es van anar retirant i van acabar a l’illa, confinats, on s’hi van quedar. I encara avui no han signat la pau oficial entre la Xina i la República de la Xina, que és el nom oficial de Taiwan. Per això, a l’illa alguns et diuen: “nosaltres som xinesos”. Altres diuen: “no, nosaltres som taiwanesos i vosaltres sou xinesos perquè vau venir d’allà”; però molts dels que ho diuen són alhora descendents de xinesos immigrats, potser vinguts mig segle abans que els altres La diferència no és gaire gran. La identitat en general no la tenen gaire clara o no hi pensen. En canvi, jo sempre l’he tinguda molt clara: jo sóc català. No espanyol. A la meva dona se li fa estrany, no ho acaba d’entendre. I jo li ho dic: la Laia té un 50% d’ADN català… i l’altre, doncs ja ho decidirà ella.
Li cantes gaire?IMAG0266
Li canto, li canto… Més que la meva dona, que aquí no són massa de cantar… o n’hi ha pocs que ho facin bé 🙂 A la Laia li agrada especialment el cànon de “Dins la fosca tot d’una”, per adormir-se. També li agrada “El Gegant del Pi”, “Baixant de la Font del Gat”… Vaig tenir sort de trobar a Internet dos discos del Xesco Boix, però ella prefereix que li canti. Li canto les que cantàvem amb el meu germà a l’esplai o de colònies. Faig memòria o busco cançoners que hi ha online per a mestres de primària, amb textos de cançons.
Quins recursos més tens per transmetre-li el català a la Laia?
Pocs més. A més, estic acostumat a comprar llibres online i molt sovint el català està molt maltractat a les botigues en Xarxa. Crec que és Amazon que classifica els llibres en català amb els escrits en francès. Jo de petit tenia uns llibres de l’editorial Bruguera en què t’explicaven les parts de les coses: com es fa una casa, una carretera… També els que dibuixava Richard Scarry… Afortunadament a casa ens agraden molt els llibres i els hem guardat. Mons pares, quan poden, me’ls envien en capses. Per exemple, els troquelats com la sèrie d'”En Patufet a la panxa del bou” o “En Patufet i els cargols”.
Per tant, per a tu Patufets al món és sobretot una font de recursos?
Sí, trobo que recursos amb els quals jugant jugant es pot ensenyar a les criatures seria un gran què per a mi i per als que estem escampats arreu. Com et dic, trobar material a Internet és complicadíssim. Alhora, és bo per compartir experiències i per fer que famílies que estan a llocs pròxims puguin posar-se en contacte entre elles.
I com porteu les tradicions catalanes a Taiwan?
Per Sant Jordi, la meva senyora té la rosa. I vam anar a una llibreria a comprar un llibre, no en català, però un llibre. Per Nadal, vaig mirar de fer l’escudella i carn d’olla, però vaig estar-hi moltes hores i no ho podien entendre! Els explicava que ha de bullir hores, que és un procés. Aquí tarden a tallar les verdures, però el temps de cocció és ràpid: hi ha pocs plats elaborats, els brous són clarets i les verdures estan més aviat escaldades enlloc de bullides. A més, menjar (oriental, no occidental, que et claven) a fora és molt barat, per menys de tres euros pots menjar prou bé, i ho pots fer 24 hores al dia set dies a la setmana; per això pràcticament ningú cuina a casa: és més barat i ràpid comprar-ho preparat. Per això es queixen cada cop que he de cuinar, que m’hi estic massa estona. I el forn, ni el toquen!
Perquè el Nadal, per exemple, no el celebren…
No, només s’hi apunten els grans magatzems, al Nadal i al Sant Valentí… i al Sant Valentí d’estiu, que es van inventar, i el Halloween. Són festes purament comercials. La comunitat estrangera sí que les celebra, però la societat taiwanesa, no. La celebració forta és el Cap d’Any xinès, que és a finals de gener, principis de febrer, que és quan tothom té nou dies de vacances. El Cap d’Any del calendari gregorià també el celebren, però no és tan important. Durant l’any, a la primavera, a la tardor… tenen diferents festivals, com el del maig/juny de les barques-drac o la festa dels fanalets, que deixen anar cap al cel, o el festival de la lluna, a l’octubre…
Comentaves a Quan el català és minoria que la religió es viu diferent que a països occidentals…
Sí, aquí a Taiwan el concepte religiós és molt diferent del que tenim a occident. La gent no entén el fet que una religió sigui excloent, i aquí es va indistintament a temples taoïstes o budistes (i n’hi ha que són de les dues religions alhora), i s’hi acostuma a anar en ocasions assenyalades (quan hi ha festivitats o quan l’individu creu que necessita l’ajuda d’un déu o un buda en particular). A més d’això, les supersticions són molt fortes, i hi ha tot de temes tabú que, vist des d’una perspectiva occidental, poden arribar a semblar ridículs: les embarassades no poden anar a enterraments si no porten un cordill beneït per un monjo al voltant de la panxa, i no poden veure el cadàver sota cap concepte, per por que els esperits dels morts puguin perjudicar el nadó, per exemple. Però sobre les festes, en general, en tenen poquíssimes. Vacances, a tot estirar, dues setmanes l’any.
Em sona a poc…
Sí, amb l’agravant que aquí està molt mal vist si no et quedes a fer hores extra no retribuïdes a la feina. No és gens anormal arribar a fer 80 hores de feina a la setmana. Hi ha dies que la meva senyora entra d’hora… i surt de la feina a les 20h o les 21h.
Però si no veu amb prou feines la Laia!IMAG0915
No, a la nit quan sopa, hi juga una estona i la posa a dormir… i els caps de setmana.
Uf!
Els donen 40 dies de baixa de maternitat, sense temps de lactància ni res. Al marge, la mare si ho vol pot demanar fins a sis mesos “d’excedència semipagada” en què es rep el 60% del sou; però això depèn totalment de l’empresari i és la seguretat social la que se’n fa càrrec. L’empresa de la meva dona s’hi va negar.
Ostres!
Però és que aquí a Taiwan no et pots agafar baixes. Si estàs massa dies malalt, t’ho descompten dels sou i si hi estàs gaire dies més, ja t’han trobat un substitut.
Que dur!
Pensa que fins i tot amb les nostres retallades, aquí la sanitat és molt pitjor: tot s’ha de pagar a part, encara que sigui a cost reduït.
Déu n’hi do! Per cert, com és que la Laia es diu Laia?
Aquí els posen tres o quatre noms diferents, per exemple, el meu nebot té un nom en xinès, però tothom li diu d’una altra manera, que és més curta i senzilla de dir; a més, li van posar un nom anglès. Això no ho volia. Encara que sigui amb caràcters diferents, volia dir-li a la nena amb el mateix nom i que així sortís als dos passaports. Laia es pot pronunciar perfectament en xinès, no sona malament i es pot escriure amb dos caràcters: 來椏. A més, és molt català.
I com ho heu arreglat amb els cognoms?
Complicat! Aquí els nens i nenes han de tenir el cognom del pare, però el meu cognom no el poden col·locar perquè hauria de ser en xinès. Quan em vaig fer la targeta de residència, ja em van donar el meu nom en xinès…
Com?!
Sí, quan arribes et registren amb un altre nom, perquè consideren que si no, és massa complicat (per ells, clar)… Jo vaig intentar fer una transcripció sui generis del meu cognom, però me la van canviar una mica i em vaig quedar amb “Fananlong” (法男龍). La Laia als documents taiwanesos es diu Fa Laia (法來椏), perquè primer hi posen el cognom. Al registre civil de l’ambaixada espanyola, però, la Laia sí que té el meu cognom i el de la meva dona, Wang.
Em puc imaginar que t’has trobat amb altres xocs culturals, més enllà dels burocràtics.
I tant! Per exemple, aquí la família ho ha de fer tot junts: de trobar-se cada setmana per menjar, etc. Si la meva dona surt pel seu compte amb amics o companys de feina o dies després ho faig jo, als meus sogres no els quadra i la renyen una mica. A les tardes, quan la meva sogra arriba de la feina, està amb la nena, però en general jo vaig bastant a la meva, treballo i m’ocupo de la Laia.
Va, coses que t’agraden de Taiwan.
Els funcionaris taiwanesos: t’esperes cinc minuts i ja t’atenen; després, hi ha un botonet al costat amb el que en pots valorar la seva feina. Per això també s’hi esforcen… La gent al carrer és amable. I el que et comentava del menjar ràpid i barat o el fet que tens serveis les 24 hores els set dies de la setmana: des de menjar fins a fotocòpies. És la comoditat de tenir el que necessitis en qualsevol moment. És un salvavides. Va ser molt pràctic quan la meva dona estava embarassada i ens calia alguna cosa al moment que fos. Ara bé, jo em deleixo pel pa amb tomàquet. Aquí el tomàquet és caríssim, si bé tenen fruita i verdura pròpies molt bones. Si vols fer escalivada, per exemple, el pebrot et costa un ull de la cara.
Per tant, el que més trobes a faltar és la gastronomia catalana.
Sí, i també el fet que a Catalunya, a Barcelona mateix, si vas a la platja està neta. Aquí, les platges són com la Barceloneta a finals dels setanta o principis dels vuitanta: es veu deixat. Aquí la gent fuig del sol: de paraigües en veus tant si plou (que és el normal) com si fa sol.
I la muntanya?2010-01-03 (15)
La tenen més ben cuidada, ara bé: aquí són uns pixa-pins. La majoria viuen en ciutats i quan van a la muntanya es passegen per passarel·les alçades de fusta que hi han construït per a que no s’embrutin les sabates o per a que puguin fer muntanya en xancletes. Els boscos estan molt nets i normalment et cobren entrada, un preu simbòlic d’un euro i mig, per exemple. Ara, els caps de setmana a Rupit i les excursions per les Guilleries que jo feia de petit amb els meus pares… això aquí, no. A Taiwan és molt humit i la vegetació és verdíssima. Les ciutats, però, podrien passar amb menys contaminació: 7 milions de persones viuen a Taipei inclosa l’àrea metropolitana. La meva dona de tant en tant ho deixa anar: “De veritat que es viu millor a Barcelona!”. Tot i que m’encantaria tornar a Barcelona, on s’hi viu bé si tens feina, de moment el pla que tenim és el que et comentava: continuar per aquí encara uns quants anys més…
Ui, torno a sentir la Laia, però ara ja no és un balbuceig això… 🙂
Sí, ja està insubordinada. 🙂 Ho deixem aquí. Una abraçada!

FOTOS: Oriol Ferrerons i Manich