“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Països Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de Reiseliteratur…

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que wenn es gelöst wäre…

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels veïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus veïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes panaderies…

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons! Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els veïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els parles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.