Arxiu d'etiquetes: llengua

La meva llengua?, per Mireia Serra

foto MireiaEl que em proposo fer aquí no és una reflexió sobre la llengua catalana. És una reflexió, en català, sobre la llengua. De la mateixa manera que les classes de psicomotricitat i llenguatge que faig aquí a Dinamarca no són classes de català sinó classes en català. La diferència entre una cosa i l’altra és gran, i s’articula a partir de dues maneres diferents de concebre la llengua, i en definitiva, és clar, a partir de dues maneres d’entendre el món.

L’una implica un exercici de separació i objectivització de la llengua, en el qual la llengua esdevé un objecte separat del subjecte que la fa servir, i es presenta com a sistema estàtic que es pot aprehendre, incorporar i reproduir. La llengua és aquí un sistema de possibilitats limitades, pre-determinades i mantingudes, a recer de qualsevol influència substancial per part del (cos del) parlant, (cos de) l’oient o la situació. Com a sistema complet i definit en un espai que imaginem com a neutral, la llengua es pot assolir i posseir, i per tant també es pot instrumentalitzar. Aquesta és una llengua que circula de fora a dins, i de dins a fora, carregant les grans veritats del món i els secrets de l’ànima.

Aquest exercici de separació i tematització es fa possible en la mesura que acceptem com a necessària la lògica dualista junt/separat, lògica relacional amb la qual pensem el món en una societat occidental regida per l’individualisme. Aquesta lògica desposseeix l’individu de la seva dimensió en comú i l’obliga a l’autosuficiència, ens explica la Marina Garcés en el seu llibre Un mundo común. És la mateixa lògica que desencadena el problema de la consciència separada del cos, i converteix el cos en objecte d’anàlisi separat del subjecte analitzador. La ciència, que es proposa l’objectivitat com a ideal, estableix un cos-objecte que es pot disseccionar “des de fora”. Aquest cos-objecte és també el servidor humil de l’intel·lecte, que cuidem i mantenim tant com podem perquè ens destorbi el mínim possible i ens permeti dedicar-nos a les coses “realment importants”, i també el cos-objecte de desig i de consum, que mirem de transformar al ritme de les demandes del mercat.

La segona manera de concebre la llengua implica un exercici de resistència a aquesta lògica dualista que articula contraris com junt/separat o dins/fora. Aquí la llengua no entra i surt, sinó que continua. És la llengua en constant transformació, creada i recreada per uns cossos que no atrapen espais interiors i privats, perquè estan immersos en el món de forma indestriable: un sistema de possibilitats infinites que situa els parlants i els oients sempre i de forma insistent en els límits de la llengua, allà on la llengua deixa d’anar en majúscules i es desfà, per canviar de forma. De la mateixa manera que els músics, els ballarins o els pintors toquen, ballen i pinten per anar definint el que és la música, la dansa i la pintura, els parlants i els oients parlen i escolten per anar definint el que és la llengua. Aquesta és una llengua que es resisteix a les conclusions, i als exercicis d’inclusió i exclusió.

No cal dir que personalment simpatitzo molt més amb aquesta segona opció. La llengua, igual que el cos, és un tros de món. No comença ni acaba en si mateixa, sinó que és vincle. I igual que el cos, la llengua ens recorda que allò que sabem personal i íntim és, pel fet de ser-ho, col·lectiu —de ningú i de tothom a l’hora. No ens en podem apropiar, ni tampoc desprendre-nos-en, com qui fa anar una bicicleta. És tan absurd prohibir-la, com defensar-la, perquè no ens pertany. En tot cas, som nosaltres que li pertanyem a ella. Una llengua es pot temptejar i compartir, i no cal dir que tothom, sortosament, ho fa de manera diferent i única. Com que és un tros de món, la llengua no fa de mirall del món, oferint descripcions exactes del que hi ha “a fora”. Fer llengua és fer món, i establir amb paraules la intensitat de cada esdeveniment.

Això ens porta al principi. Les classes en català que faig aquí a Dinamarca són classes de consciència corporal en català. El que a mi em resulta interessant és acompanyar aquests nens en un procés que els porti a estar cada vegada més presents i comunicatius, i més connectats a la sensació. Connectant amb la sensació, que és el punt de trobada entre aquest cos i aquest món —que de cap manera podem separar—, fem possible el moviment creatiu, el pensament creatiu i el llenguatge creatiu. Quan ens remetem a aquestes sensacions, obrim possibilitats de llenguatge noves i més que aprendre la llengua, l’anem transformant.

 

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra, llicenciada en Psicomotricitat per la UCC (Hillerød, Dinamarca) i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional relacionada amb la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina. Actualment viu a Copenhaguen, on imparteix classes de Psicomotricitat i llenguatge en català a nens de famílies catalano-daneses (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk), imparteix entrenaments físics Body Weather i treballa en un projecte de recerca centrat en el treball de la consciència corporal com a vehiculador del pensament creatiu i del llenguatge creatiu.

Amb les vacances, noves oportunitats per a l’ús de les llengües, per Mercè Solé

mercè solé i sanosaSigui a l’hivern o a l’estiu, les vacances escolars són sempre una nova oportunitat per reforçar les llengües i cultures de les famílies amb més d’una llengua, especialment quan aquestes no es troben al seu territori lingüístic com és el cas dels patufets!

Educar i fer viure els infants en més d’una llengua és avui una realitat per a moltes famílies i, encara que la diversitat de situacions i de casos sigui molt i molt gran, podem identificar alguns aspectes generals que ens poden ajudar a trobar algunes estratègies que s’adaptin al context de cada família.

Avui parlem, doncs, de com podem aprofitar les vacances per oferir més espais als infants i joves de fer servir les llengües familiars.

Alguns dels autors que han tractat sobre bilingüisme infantil, com per exemple Cunningham-Andersson, consideren que viatjar als països d’origen és una de les grans oportunitats per practicar les llengües familiars, aquelles amb contacte menys sovintejat fora de la llar. Per als infants i els joves poder viure amb normalitat les llengües de casa sembla que pot contribuir a enfortir la seva autoestima lingüística i a donar-los seguretat en la seva diferència lingüística. D’alguna manera, el fet que la llengua de casa sigui també la llengua del carrer vol dir que aquesta també és important; la llengua dels pares és tan útil, necessària i important com les altres i la diferència lingüística deixa de tenir les possibles connotacions negatives que marca l’entorn.

Un segon aspecte positiu que aporten els viatges és que previsiblement, quan les llengües de casa són també les del carrer, els patufets tenen més ocasions per fer servir la llengua entre iguals i és a través d’aquests espais que augmenta la seva necessitat d’ús. Oferir-los doncs més moments de quotidianitat per fer servir la llengua en nous espais amb una xarxa de relacions més àmplia i diversa que la familiar, ha de contribuir a incrementar l’interès i, en definitiva, la motivació per fer servir les llengües de la llar. I recordem que és amb l’ús sovintejat de la llengua que es consolida la competència lingüística: aprendre a parlar parlant.

El contacte entre iguals (que per a Grosjean és una de les paraules màgiques del plurilingüisme) el podem trobar als casals d’estiu, als campaments, les colònies, els camps de treball o les estades esportives. Cal aprofitar la motivació i l’interès de cada infant alhora de concretar quines activitats educatives duran a terme en el seu temps lliure. Els monitors i educadors de lleure seran els col·laboradors que potenciaran les habilitats i interessos dels noies i noies alhora que crearan les situacions de normalitat d’ús de les llengües. D’altra banda, és també en aquest espai d’educació no formal on fàcilment es crearan situacions en què els infants poden ajudar a altres gràcies als seus coneixements lingüístics; descobrir que amb la llengua poden ajudar altres infants —o fins i tot als adults— pot contribuir a incrementar la seva motivació lingüística.

Ara bé, no sempre és possible viatjar o anar de campaments i, per tant, proposo buscar altres tipus activitats per a les vacances. Una de les dificultats per a moltes famílies és que en el dia a dia no es disposa de prou temps i situacions per reforçar les llengües de casa i, per tant, és durant les vacances que es pot trobar el temps per estar amb els fills i fer coses diferents amb les llengües familiars.

Tot seguit us proposo cinc tipus d’activitats que poden fer les famílies.

Jugar. El joc permet socialitzar els infants i joves en un entorn lúdic; el joc ajuda a créixer, a treballar en equip, a saber perdre, a expressar idees, a fer propostes,… Els jocs de taula són una magnífica activitat per practicar la llengua.

Cantar. Ensenyar les cançons familiars és transmetre als fills també una bona part del pòsit de la cultura popular que totes les llengües vehiculen mitjançant les cançons. A més, és clar, de la pràctica de llengua que implica cantar.

Llegir, explicar i representar contes, rondalles, narracions… La lectura en veu alta és un bon recurs per a la pràctica de llengua i per augmentar la seguretat en la comunicació; explicar contes o recitar rondalles és una bona manera de fer servir la llengua viva.

Escoltar i veure alguns programes de TV, dibuixos animats, pel·lícules, DVD… Acostumar-se a escoltar veus i accents diferents els serà de molta ajuda.

Escriure als amics. Explicar als amics algunes de les coses que es fan durant les vacances no és només una pràctica de llengua, és també ajudar-los a mantenir i consolidar la seva xarxa de relacions. També els podeu proposar de fer el diari de vacances de la família; aquí cadascú hi pot aportar la seva destresa: un dibuix, un escrit, una flor, una fotografia… Veureu com entre tots construïu un llibre que podreu mirar, explicar i rellegir.

Atès que l’esforç que han de fer els infants per aprendre una segona, tercera o quarta llengua, és molt inferior al dels adults, donar-los les eines per practicar les llengües familiars i les llengües de l’entorn, és proveir-los d’una bona base que els aportarà beneficis i oportunitats al llarg de la seva vida.

En un projecte de llarg abast com és fer créixer els infants en més d’una llengua cada dia és important, i són les petites accions del dia a dia les que donaran als nois la seguretat necessària per poder avançar cada cop més de pressa.

Les vacances ofereixen un conjunt d’oportunitats per a l’ús lúdic, estimulant i motivador de la llengua.

 

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.

 

 

De pronoms i altres febleses lingüístiques

 

La maredetrès ens parla dels progressos lingüístics dels seus fills, però des d’una vessant molt diferent a la que vèiem amb l’entrada de la setmana passada. La maredetrès, com a professional de la llengua, s’esforça especialment perquè el català dels seus fills no pateixi les interferències de la llengua d’acollida en qüestions com els pronoms o fins i tot els verbs. Si se n’acaba sortint o no, el temps ho dirà, però, de moment, podeu llegir què ens explicava de la seva experiència fa poc més d’un any.

Coses que “es” cauen

Ni en el pitjor dels meus malsons no m’hauria pogut arribar a imaginar que les meves pors es farien realitat. El que em creia capaç d’evitar, avança irònicament imparable, arrossegant tots els esforços d’aquesta maredetrès.

http://maredetres.blogspot.de/2013/01/coses-que-es-cauen.html

Dels dialectes a la llengua escolar

Fa unes setmanes us presentàvem una entrada de Salvador Macip en què vèiem les petites dificultats familiars que sorgien en el moment en què el seu patufet començava a aprendre algunes expressions lingüístiques locals. Avui seguim el recorregut lingüístic d’aquest patufet enllaçant amb el moment en què apareixen les primeres exigències relacionades amb l’escolarització.

El petit lord

Les escoles angleses no són com les que surten a les pel·lícules antigues. Ja no semblen reformatoris nacionalsocialistes, però els agrada mantenir encara una mica l’aire de temples de la disciplina que tenien abans (…).

http://bloguejat.blogspot.co.uk/2011/11/el-petit-lord.html

La transmissió intergeneracional de la llengua en contextos migratoris en l’era digital, per Maite Puigdevall

Imatge cedida per Maite Puigdevall.

Imatge cedida per Maite Puigdevall.

La globalització està propiciant nombrosos canvis que fan augmentar la mobilitat d’individus a través de diversos espais geogràfics arreu del món. Aquestes mobilitats produeixen gran quantitat de diàspores i d’individus migrats que emprenen aquests viatges per molt diversos motius: repressió, guerres, fam però també per la cerca de millors condicions laborals o de formació que no troben al seu país d’origen. El migrant modern viu la immigració i l’establiment en un nou país de molt diferent manera segons els seus recursos econòmics, però també educatius i culturals, inclosos els lingüístics. Així i tot des del desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), conegut també com la revolució digital i el seu esclat fa poc menys de dues dècades està produint canvis notables en les vivències d’aquests emigrants en les seves societats d’acollida, ja que aquestes eines comunicatives permeten un contacte més directe, més sostingut i de més qualitat amb la gent que ha deixat en els seus països d’origen i amb qui pot tenir contacte de manera molt més assídua, i no oblidem també més barata que anteriorment a la revolució digital. Això afegit a la més gran oportunitat de viatjar a preus més reduïts per la gran oferta en transport fa que l’immigrant pugui fer visites als familiars i amics del seu país d’origen amb més assiduïtat que no pas trenta o quaranta anys abans.

Aquestes noves condicions de la immigració, especialment l’ús de les TIC en la vida quotidiana, així com en el treball, té un efecte clar en el manteniment de la seva llengua inicial i la transmissió d’aquesta llengua a la següent generació. Fa més de trenta anys el patró clàssic del la transmissió intergeneracional de la llengua en un context migratori era el següent: els immigrants mantenien la seva llengua inicial en el nou país i la utilitzaven en família encara que haguessin après la llengua del país on s’havien instal•lat; els seus fills la solien entendre però ja es donaven casos en què no la parlaven; els nets ja havien perdut el contacte amb la llengua, la transmissió intergeneracional s’havia estroncat i ells ja no eren competents ni passivament ni activament en la llengua dels avis. Actualment ja no podem dir que aquest patró de trencament i pèrdua lingüística sigui universal, ans el contrari. Cada vegada més s’està observant que els migrants porten vides transnacionals i plurilingües i que desenvolupen noves formes de contacte dins de xarxes de relació social que traspassen les fronteres. Les TIC produeixen estils de vida connectats amb els llocs d’origen o altres que permeten el manteniment de la llengua inicial i que també faciliten l’ús d’aquesta llengua entre els fills, a qui s’ha transmès la llengua, i els familiars i amics del país d’origen.

Així doncs, les TIC no són només una gran font d’informació i de material multimèdia, que pot ajudar a les comunitats de catalans a l’exterior a transmetre la llengua i la cultura catalanes als seus fills (contes, jocs, cançons, paisatges, i altres produccions culturals) si no també eines potentíssimes per enllaçar les pròpies quotidianitats i les dels fills amb la de familiars i amics a Catalunya. Aquests contactes permeten fer un seguiment de l’actualitat i pels fills és una manera d’accedir a altres repertoris lingüístics de la mateixa llengua aportant diversitat de parlants amb qui els fills poden interactuar, enriquir el català que comencen a parlar o parlen ja i assegurar la transmissió intergeneracional de la llengua amb el suport extern i a distància de familiars i amics.

La meva pròpia experiència en l’ús d’Skype amb els meus fills per connectar-nos amb la grany a Londres a l’hora del conte, just abans d’anar a dormir és altament positiva. Ens connectem de dues a tres vegades a la setmana just després de sopar i per tal que l’àvia els expliqui un conte o història en anglès abans d’anar a dormir. Els nens s’ho passen molt bé escoltant la seva àvia que els pregunta també com ha anat el seu dia a l’escola o amb els amics, etc. Els nens sempre responen en anglès, aprenen un munt de vocabulari i expressions, i es familiaritzen amb diferents accents i maneres de parlar la llengua.

És cert que les situacions i vivències dels catalans a l’exterior són diverses i segurament en alguns casos les diferents franges horàries que els separen de la família i amics a Catalunya no faciliten aquests contactes, però també es poden fer en diferit, demanant a familiars que s’enregistrin explicant contes o petites històries que després es poden visionar en família i que propiciïn espais pel diàleg entre pares i fills lligant-los a una quotidianitat “real” amb Catalunya i amb la gent estimada que hi viu.

Maite Puigdevall (Banyoles 1972) és Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Girona (1995), Màster d’Estudis Etnològics i d’Història de Gal·les per la Universitat de Cardiff, País de Gal·les (1997) i Doctora en política i planificació lingüístiques també per la Universitat de Cardiff (2005). Ha viscut a Gal·les, on va aprendre gal·lès i anglès i també a Bèlgica, on va treballar al Parlament Europeu, una de les organitzacions més multilingües del món, durant quatre anys. Des de 2008 és professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) on també va dirigir el Postgrau en Gestió de la diversitat lingüística i cultural (2009-2012). És especialista en Sociolingüística i en Política i planificació lingüístiques i s’interessa per l’estudi del multilingüisme. Actualment dedica la seva activitat de recerca a l’estudi dels “nous parlants” de català en el marc del grup de recerca de la UOC Identi.cat. És mare d’un nen i una nena que parlen tres llengües: català, anglès i castellà.