ROSER BIOSCA. UN FILL (2001) I UNA FILLA (2002).
VIU A MUSCAT (SULTANAT D’OMAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ.
ELS SEUS FILLS PARLEN CATALÀ, ÀRAB, ANGLÈS I CASTELLÀ.
Els teus fills van néixer a Catalunya i fa sis anys que viviu a Oman.
Sí, en Tarik, que ara té 12 anys, va començar primer de bàsica quan vam arribar, i la Salma, que ara en té 11, va començar P5. Només parlaven català quan vàrem arribar a Muscat.
És a dir que el preescolar el van fer a Catalunya.
Sí, a Vilafranca del Penedès: P3 i P4, la Salma, i fins a P5, en Tarik.
I per què vau venir cap a Oman?
El seu pare és omaní. Vàrem viure junts durant set anys a Catalunya, ell parla perfectament català i castellà, però tenia ganes de tornar al seu país.
Però ja ho coneixíeu?
Sí, des que van nèixer els nens veníem regularment de vacances cada any, per tant, jo ja coneixia el país i sabia a què venia… vaja, sabía que hi podía viure amb tota normalitat.
Els teus fills parlen per tant català, àrab… m’imagino que també castellà perquè van néixer a Catalunya…
Parlen perfectament català, àrab, anglès. El castellà tambè, però és el que tenen més fluix. Saps què passa? Oman, com tots els països àrabs, és un país complex respecte a les llengües, hi ha molta immigració i, per tant, hi ha gent d’arreu. L’anglès és el segon idioma i el que tothom fa servir per poder-se entendre. Hi pots viure sense parlar àrab sense cap tipus de problema. Aquí quasi totes les escoles tenen currículums bilingües: àrab i anglès. Fins ara a casa, sempre hem parlat en català entre nosaltres.
Però amb el seu pare parlen en àrab?
En aquests moments, ells amb mi parlen en català i amb el seu pare en àrab. Vàrem decidir de fer-ho així per ajudar-los a desenvolupar millor l’àrab quan vàrem arribar a Oman i van començar l’escola.
I no han canviat a les llengües de joc de l’escola, l’anglès o l’àrab?
Evidentment, quan es troben amb amics de l’escola, la llengua comuna acostuma a ser l’àrab. Quan estan amb nens d’altres nacionalitats acostuma a ser l’anglès. Això passa amb tota naturalitat, sense problemes. Estan acostumats a canviar de llengua constantment.
I el castellà, com l’heu mantingut perquè comentes que el parlen…
El castellà no el varen aprendre a Catalunya perquè el meu entorn és del tot catalanoparlant. El tenen fluix i l’han après a través dels fills dels espanyols que viuen a Oman. Jo em preocupo per facilitar-los audiovisuals en castellà perquè sóc conscient que és una llengua important i em sembla bo que siguin no trilingües, sinó quatrilingües. A mesura que vagin anant més o menys sovint a Catalunya ja l’aniran aprenent i millorant, nomès es qüestió de temps.
Quins recursos fas servir per transmetre la llengua i cultura catalanes?
Ells sempre han anat a passar els estius a Vilafranca, amb els meus pares i germans, i intentem parlar amb la família un cop a la setmana. Amb Internet és fàcil estar a prop. Per exemple, els meus fills han seguit tota la sèrie Polseres vermelles a través de TV3 a la carta. I encara es miren dibuixos animats del Super3. I una cosa molt bona és que continuen en contacte amb alguns dels seus amics de l’escola de Vilafranca, per exemple a través d’un grup de Whatsapp, cosa que fa que escriguin regularment català i el matinguin.
Que bo! I l’ortografia i gramàtica catalana, com la mantenen?
Hi ha una noia catalana, que és professora d’anglès aquí a Muscat, que els va donar algunes classes de gramàtica en català… i ara jo els vaig corregint. Fan faltes, sí, però el més important és tenir l’hàbit d’escriure i no perdre’l… amb el temps ja ho anirem polint.
T’hagués ajudat fa sis anys que existís un projecte com Patufets al món/Quan el català és minoria?
Penso que és una eina fantàstica per als que vivim fora de Catalunya. Sobretot per als que teniu fills més petits, perquè és aleshores quan et sorgeixen més dubtes, de vegades no saps com fer-ho, cap on tirar i quines eines escollir…. És molt important per als nens estar en contacte més o menys constant amb la nostra llengua i cultura, sobretot a través de la família, i prendre consciència del nostre país.
Una qüestió que ha sorgit en algun debat de Quan el català és minoria és si el fet d’aprendre més d’un alfabet és o no complicat. Com ho han viscut?
Ells van arribar amb 5 i 6 anys i no parlaven ni àrab ni anglès. En un any lectiu escolar ja parlaven àrab i anglès. Es van trobar que no van tenir més remei que aprendre dues llengües més de cop. I mai n’han barrejada cap. Mai. Ni el català ni l’anglès ni l’àrab, que són els que fan servir més. Amb el castellà tenen més dificultats, perquè l’usen menys, però tampoc l’han barrejat mai.
I amb l’alfabet diferent no van tenir cap dificultat?
Cap ni una.
Passa, però, sovint que els nens barregen llengües…
Pel que he parlat amb altres pares, sembla que els nens acostumen a barrejar quan són més petits, durant el primer aprenentatge però desprès, de cop i volta deixen de fer-ho. Però els meus fills van arribar a Oman amb 5 i 6 anys, tenint la llengua materna molt clara, i potser per això els va costar menys integrar-ne dues més.
I si han d’escriure o llegir prefereixen alguna de les llengües?
Ho fan amb totes. Tenim en català des d’El Capità calçotets fins al Harry Potter, i en tenim també molts en anglès… de llibres en àrab en tenim pocs perquè no hi ha massa tradició de lectura infantil traduïda a l’àrab. Potser sí que és cert que ara tenen més facilitat per llegir en anglès, però això no treu que continuin llegint en català. Intento cuidar-ho…
I el conte d’En Patufet m’imagino que el coneixen…
Evidentment, tot i que ara ja els ha quedat desfassat per una qüestió purament d’edat.
I quan es tracta de cantar, prefereixen alguna de les llengües?
Els meus fills saben cançons infantils en català perquè les van aprendre a Catalunya, tant a casa com a l’escola. Aquí a Oman n’han après en àrab i anglès. Sobretot les que canten ara que són més grans, són en anglès. En català coneixen des del Lluís Llach fins als Sopa de Cabra o els Gossos. Se les saben totes, ja que han integrat dins del seu coneixement el que també senten a casa de manera absolutament normal.
Durant l’any, les tradicions les celebreu per duplicat?
Sí, les musulmanes per part del pare i les nostres. Lligat amb els llibres i contes de què parlàvem, tenen sobretot molt present la llegenda de Sant Jordi, diada que celebrem sempre amb la rosa i el llibre. Fem panellets a la tardor i canelons i caldo amb galets farcits per Nadal. Els Reis també passen cada any per Muscat.
Si dius que ets de Vilafranca, de castells també en feu a Oman?
He!; he!; he!, jo sóc molt castellera, però encara no. Tinc materials diversos sobre els castellers i els estius que no podem baixar per la Festa Major de Vilafranca, a finals d’agost. La Diada de Sant Fèlix la seguim a través d’internet des d’Oman.
Als meus fills la Festa Major també els marca molt.
Ells ja la van viure molt quan eren allà. I des que vivim aquí, igual: castellers, dracs, gegants, balls… això fa que visquin la nostra cultura de prop i que la recordin, més enllà de la llengua.
Visquent a Oman, però, m’imagino que us heu trobat amb més d’un xoc cultural. Com ho viuen els teus fills?
Sí, són cultures molt diferents. Però els meus fills saben perfectament com s’han de comportar aquí i com a Catalunya, saben que són maneres de pensar molt diferents. Quan són a Catalunya es comporten com nens catalans i quan són aquí es comporten com nens omanís. Però això no els ho he hagut d’ensenyar jo: ho han après ells. Han après a conviure amb dos móns i dues cultures diferents.
I mai els ho has hagut d’explicar, dius…
No, perquè forma part de les dues vessants que han conviscut a casa, de les dues cultures que comparteixen. És un aprenentage que han fet des del primer moment. Ells formen part dels dos móns.
Això ens porta a parlar de la identitat. Com se senten?
Meitat i meitat. Tenen clar que això d’aquí no és allò d’allà i que allò d’allà no és això d’aquí. I a més, saben que aquests dos móns no s’acaben d’entendre.
I tu com expliques Catalunya quan ets a Oman?
Jo sóc una activista! He!; He!; He! I parlo molt de la realitat catalana als meus fills…. de fet, són independentistes! Tant als meus fills com a la gent d’aquí, com als meus companys de feina, explico Catalunya tal i com jo la sento: independent, amb una llengua i cultura propia… un país petit.
I t’entenen els omanís?
Els omanís coneixen bàsicament el Barça. Aleshores jo me n’aprofito, que en coneixen quelcom, i ho treballo. Tots els meus amics saben que jo no em sento espanyola, sinó catalana, i que parlo una altra llengua. Als que generalment els costa més d’entendre-ho és als espanyols, no als omanís.
Què et falta de Catalunya ara que ets a Oman i si tornessis a Catalunya, de què et costaria desfer-te’n?
De Catalunya trobo a faltar l’ambient al carrer, la família i els amics. També la llengua, poder-me expresar en la meva llengua. Aquí tinc, però, una molt bona qualitat de vida que, en els moments que estem, em costaria de tenir ara mateix a Catalunya.
A què et refereixes?
Als horaris, sou i estabilitat de feina… A més Oman és un molt bon país d’acollida. Té els seus pros i contres, com a tot arreu. M’enyoro de Catalunya perquè és la meva terra.
I a nivell de paisatges també t’ha enganxat?
Cada país té les seves coses. Aquí he descobert el desert, el submarinisme…. és un país desconegut i molt interessant… i m’agrada molt. Això no vol dir que el prefereixi al nostre. Quan marxes a l’estranger vius un procés de canvi, tan a nivell personal, com a família, no només els nens; tots. Has d’aprendre a conviure amb una altre cultura i una altra llengua. Aleshores només es tracta de veure si t’hi sents o no a gust… i jo m’hi sento.
Patufets al món 