Arxiu d'etiquetes: nostàlgia

“La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos”

ALEJANDRO CASTILLO MALDONADO.

DOS FILLS (2008, 2010) I UNA FILLA (2012).
VIU A MONTERREI (MÈXIC).

A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN CASTELLÀ.

Ara estic molt bé. Vaig estar a l’hospital divendres i dissabte, però ara estic molt millor. Ja a casa. Hehehehe

Però… res greu?

Bé, he tingut un problema amb… com es diu… el ronyó. Tinc 39 anys i penso que pot ser cosa dels 40 anys. Hehehehe. Tu com estàs?

Bé, prou bé. Els ronyons en ordre. Però portem uns quants dies de pluja… M’imagino que a Mèxic el temps millor, no?

Bé, aquí ara mateix 13 graus i està “plorant”… vull dir plovent. La temperatura varia moltíssim: de 46°, 47°… cap avall.

Ets a Monterrei.

Sí, i he nascut a Monclova.

I els teus avis eren catalans…

No, la meva àvia materna era catalana, de Barcelona, i va arribar a Mèxic de petita, als anys trenta. Jo ja vaig néixer a Mèxic, però la meva àvia, per la raó que fos, sempre emFamilia CAMU repetia que jo sóc català, espanyol, que m’he de sentir orgullós de ser català i espanyol. I bé, aquí estic (riu).

I la teva mare com ho vivia?

La meva mare no parla en català, tampoc els meus tiets, si bé tots l’entenen.

Ostres, per tant, parles català només perquè la teva àvia el parlava amb tu!?

Sí, la meva àvia el parlava quan jo era petit. No el vaig estudiar mai. Sempre aviaque puc compro llibres en català, parlo amb els meus fills en català. Ara he creat un grup al Facebook, Catalans a Monterrei, i em serveix per trobar altres catalans per parlar-hi i perquè els meus fills en coneguin la cultura, ja que és part de nosaltres. Els meus fills estan molt contents… i axí no només senten parlar català a través meu. A partir d’ara també tenim trobades regulars per a que els nens juguin. Per a mi és important… com es diu, te lo digo en castellano: que la cultura catalana se pueda transmtir als nostres fills.

Quants en tens?

En tinc tres: Iñaki (5 anys), Ferran (3 anys) i Anna Pau (1 any).

I sempre els parles en català?

Sí. Des que eren a la panxa de la seva mare, els parlo en català i els llegeixo contes en català. També veiem la televisió. A ells els agrada moltíssim i n’estic molt orgullós. Se senten catalans i espanyols.

I et contesten en català?

En un principi, no, però ara sí que ja ho van fent una miqueta.

Però si només vas sentir català de la teva àvia i el vas aprendre, vol dir que la veies molt sovint?

No, molt poc. Ella vivia a Cheturnal, que és molt lluny d’aquí, a uns tres 427827_359464474138476_2014594945_nmil quilòmetres. Nosaltres vivíem a Monclova, a prop dels Estats Units, i ells a prop de Belice. Agafar l’avió era difícil aquells temps…

Com t’ho expliques, per tant, que l’hagis apresa, conservada i ara la transmetis als teus fills?

A mi m’agrada moltíssim des de petit aprendre d’altres cultures. Des de petit que vaig aprendre francès i anglès… Potser hi va influir doncs la meva personalitat. També la distància, tan lluny l’un de l’altre, va fer que fos intens quan la veia. I sobretot als últims temps, em trucava moltíssim per telèfon i parlàvem.

Potser també hi havia una part de nostàlgia, cap a la figura dels avis, que tenies lluny…

Pot ser que sí, ja que la meva àvia era una figura molt important per a mi. Els meus altres avis van morir fa molts anys, ja no els vaig conèixer. A la ciutat només érem els meus pares i la meva germana, que també érem immigrants. Com a nen, necessitava molt la figura dels avis. Tenint en compte que vivia molt lluny… pot ser que desenvolupés una enyorança per la família, per la meva amiga, que creés una estimació molt gran per a Catalunya, Espanya i1551729_581892558562332_1770912745_n els nostres orígens. Des de fa uns deu anys, dic molt més que sóc d’origen català, espanyol, però quan era petit, els meus companys del col.legi, la gent, em miraven raro. No sé si es pensaven que em sentia millor que ells. Cosa que no era així. Simplement, estava content i orgullós d’aquesta part meva, catalana.

Però també deies que llegeixes llibres en català: com en vas aprendre?

Vaig començar a llegir els llibres, autodidacte. Com que més endavant vaig voler escriure i no en sabia, vaig fer un curs de català 1. D’això en fa dos o tres anys. Per la feina que tinc, però, que viatjo molt, només vaig anar un parell de vegades al curs de català. La meva professora em deia que jo parlava el català i de fet a l’examen vaig treure la nota més alta. (riu) Els meus companys no ho entenien perquè jo era el que mai hi anava ni feia els deures. Tinc la història catalana als gens!

I els teus fills han estat a Catalunya?

No, però vull que hi vagin per a que puguin comprendre la idea de Catalunya i per a que puguin conèixer millor la seva cultura. M’agadaria anar-hi un o dos anys a viure-hi. Al principi la meva dona no volia, em deia que tots dos érem mexicans… però ara ja ho ha anat entenent. Jo he nascut aquí a Mèxic, però els meus orígens són catalans i espanyols i és una part molt important de la cultura, com a família.

Tu hi has viscut, a Catalunya?

No, només hi he passat setmanes. A més, abans sobretot, passaven anys i no hi anava.

Havent nascut a Mèxic i parlant català, com et senties?

Vivia les diferències, però crec que no en tenia consciència. Recordo que als meus amics a Monclova, els deia quan era petit que veia que mBautizo Anna Pauenjaven diferent, que parlaven diferent… Quan la meva dona va començar a visitar la casa dels meus pares, també feia els mateixos comentaris: que mengem coses diferents. Per exemple, aquí diumenge és molt comú fer barbacoa, però a casa meva, no; tampoc mengem xili; la salsa picant de la meva mare era només… com es diu, tomàquet!

I el teu avi, d’on era?

El meu avi era nascut a Mèxic, però també d’origens espanyols. Els meus besavis per part de pare eren immigrants espanyols i anglesos. Per tant, és una mescla de cultures que potser no teníem massa interioritzades ni tampoc n’érem massa conscients.

T’explicava l’àvia per què va marxar d’Espanya?

El que ells em contaven és que van marxar d’Espanya perquè era una època difícil per als catalans i els catòlics. Quan era petit, no ho entenia massa, però ara veig que va ser l’època de la Guerra Civil. El meu besavi va venir amb els seus altres dos germans, que es van instal.lar a la Ciutat de Mèxic, l’altre al Yucatan i el meu besavi i la seva família a Quintana Roo. Eren tres germans amb deu o quinze fills cadascun: van poblar Mèxic. (riu) El meu besavi va fer coses importants per a Quintana Roo, que és un estat federal, però llavors era un territori. Ell va fer negocis amb el president de la República, Lázaro Cárdenas, per convertir el territori de Quintana Roo en un estat federal. Ara hi ha moltes escoles, monuments i al Congrés de l’estat hi ha el nom del meu besavi figura com a algú il.lustre. Es deia Pere Julià Cervera Kampakos, però li deien Pedro J. Cervera. Moltíssima gent em pregunta si la “J” és José o què significa… i jo els explico que és un nom català.

Com vau escollir els noms dels vostres fills?

Iñaki m’agradava molt. Per al segon, en Ferran, la meva dona va voler que fos un nom català. I Anna Pau, perquè la meva dona es diu Ana, i Pau és la pau del nostre cor.

I les tradicions, també les feu incloent-les totes?

Celebrem sobretot les nord-americanes perquè vivim molt a prop dels Estats Units. Tenim Santa Claus, Halloween, però no les mexicanes. Estem, però, molt interessats en què els nois també les coneguin, ja que també són part de la nostra cultura. Per exemple, el Dia de los Muertos; però és que jo no ho he celebrat mai a casa, ja que no érem mexicans al 100%. La meva mare no entenia mot bé aquest costum. El meu sogre, però, sí que ho celebra, per això, ara volem començar a introduir-les. De catalanes, hem fet panellets. Un dia a l’escola el meu fill em va demanar de dur la senyera a l’escola per explicar-los Catalunya i va voler també dur-los panellets. Molt content de que tingués aquesta iniciativa, ja que ell normalment no parla molt amb públic; aquell dia, però ho va fer: va explicar la bandera, la llengua catalana… i que el Dia de los Muertos, la tradició catalana era fer panellets. Així és com ell ho havia comprendido.

I el Sant Jordi, el celebreu?

Per ara no n’hem fet res. Però espero poder organitzar-ho amb l’altre grup de catalans, ja que fins ara només ho hem celebrat a casa.

Cançons que cantes en català?

Ehe… Baixant de la font del gat, per exemple. I també la canten els nens. Utilitzem molt el Youtube, hi mirem dibuixos animats com El petit Nicolàs i el Mic El que també els va passar és que van aprendre les parts del cos primer en català i després en castellà, a través d’una cançó.

I de llibres en teniu?

Sí, encara en conservem del meu avi.

Déu n’hi do…!

Sí, i ara que es va morir Adolfo Suárez, jo recordo de petit com el meu avi me’n parlava. Suposo que a casa, la meva mare també mirava més les notícies sobre Espanya a la tel2014_410409785710611_1073733301_nevisió i per això ho tinc present. De llibres i material, com que sóc intermediari internacional d’exportacions i importacions, quan sóc a França, sobretot, i tinc amics que vénen de Barcelona els demano que em portis material en català: he comprat contes de Bob Esponja, pel.lícules com Toy Story o Tadeo Jones en català… I quan la volen mirar, ells em demanen si volen mirar-la en català, castellà o anglès.

Anglès també en fan?

Sí, a l’escola. De fet, la meva dona i la seva germana sempre em retreuen que per què no els parlo en anglès o francès, que són més importants. Però jo no hi estic d’acord, perquè el català és la meva cultura. Sempre intento que estiguin més i més en contacte amb les cultures catalana i espanyola, més que no pas la nord-americana.

Perquè ho teniu a tocar…

Texas està a dues hores. Tota la televisió és en anglès, etcètera.

Per cert, veig que et refereixes tota l’estona a tu mateix com a català i espanyol… no és sempre així.

Sempre m’he sentit català i espanyol. Ara mateix hi ha una situació complicada a Catalunya i a Espanya, però jo mai ho vaig viure així perquè mai vaig viure a Catalunya. La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos. També Mèxic, perquè hi vaig néixer; però Espanya i Catalunya també me’ls estimo molt. He crescut amb aquesta mescla de sentiments: els tres països són molt importants, he crescut amb una miqueta de cada país, de cada cultura… i això és el que vull transmetre als meus fills.

Però entens la situació que es viu ara mateix a Catalunya, el procés sobrianista que s’ha engegat…?

Puc comprendre que els pobles tenen el dret a decidir. Jo vaig estudiar Relacions Internacionals i Diplomàcia a la universitat, per tant ho puc entendre des del punt de vista polític i des del punt de vista del sentment, com a català. Com a espanyol, però, no puc entendre perquè la gent desenvolupa aquest sentiment d’odi, que és el que de fet està passant. Penso que és millor que la gent coneixi millor els seus orígens, com a base per respectar més els que no són com nosaltres. Jo no parlava molt dels meus orígens perquè a la gent no li agradava molt, però quan vaig arribar a Monterrei, a la universitat, una ciutat més gran, vaig començar a buscar llibres que parlessin de la Història d’Espanya i Catalunya, un professor de català.

Com us anomenen als que sou d’origen espanyol a Mèxic?

Gachupín” és la paraula que ens posen als que venim d’Espanya. Llavors quan era petit era una forma molt despectiva de referir-se als espanyols. El meu avi va créixer a Veracruz i Yucatán, on són molt mal hablados. El nacionalisme mexicà es basa en la idea que tot allò no mexicà no és bo: els gringos y els gachupinos son malos. La gent no veu amb bons ulls que puguis sentir-te d’una altra nacionalitat. Encara ara tinc amics que quan penjo alguna cosa al Facebook relacionat amb Catalunya i Espanya que em pregunten: “però, tu ets mexicà, no?”. I el mateix a l’inversa quan publico coses sobre els indígenes, que em diuen que sóc espanyol. Això la gent no ho entén, aquesta barreja. Fa deu o dotze anys va ser quan vaig fer la reflexió i vaig veure que no tenia perquè no parlar dels meus orígens obertament. Ara, la majoria ja m’ho respecta més. A la comunitat d’espanyols també sóc un més. A Monterrei, de catalans n’hi ha menys, però estem interconnectats. A través de la pàgina del Facebook que vaig crear es van poder contactar entre ells.

I físicament, et veuen mexicà? 

Quan sóc a d’altres països o a Europa mai saben si posar-me l’etiqueta de català, espanyol, mexicà… i quan sóc aquí em pregunten quants anys fa que hi visc: no es creuen que he nascut a Mèxic. Els gens són els gens: el meu perfil es muy español y catalán, no es mucho de aquí. Quan vaig estudiar anglès a Canadà, la família canaIñaki Ferran Sta Luciadenca em mirava i remirava i de sobte em pregunta: “¿tú eres realmente mexicano?” Li mostro el meu passaport… i no s’ho creia: espera algú amb bigotis, pèls al nas… Li vaig haver d’explicar que a Mèxic hi ha molta immigració d’Israel, Líban… Fins i tot els seus amics van anar a casa seva per conèixer el mexicà. (riu)

Els clitxés pesen…

Quan vaig cursar un Màster en Business i Innovation, havíem de parlar d’un viatge que ens hagués de marcar. Un amic va comentar que el que més l’havia marcat era un viatge a Catalunya. Va fer una pausa i va afegir: “los catalanes son nefastos: son tacaños, no aceptan a los que son diferentes, este…” Va fer una pausa i es va adonar que jo tenia un fill que es diu Ferran, li vaig explicar que la meva àvia era catalana. Quan vaig arribar a casa, li ho vaig explicar a la meva dona i es va fer un tip de riure: “La primera es tu mamá, la segunda tu hermana y lo demás, lo eres tú”. Penso que sí, que alguns clitxés sí que descriuen certs comportaments típics catalans.

La teva germana viu a Mèxic?

Sí, a Monclova. I els meus pares també viuen allà.

T’has trobat o vius xocs culturals entre les tres cultures?

Hi ha més coses que no em quadren a Mèxic que a Espanya. A Mèxic triguen més a fer les coses i una altra cosa que em xoca és que no diuen les coses directament, cosa que em molesta perquè m’agrada ser molt directe i franc. A Espanya mai m’he sentit diferent a ells… potser a Barcelona m’adono que no tinc bon accent, però no em diuen res. Jo mai m’he sentit diferent ni m’he sentit comentaris negatius contra els mexicans o contra els catalans, cosa que sí que expliquen alguns dels meus amics. Per fer negocis, els meus socis espanyols em comenten que els agrada treballar amb mi perquè veuen que sóc diferent que els altres mexicans. Ara bé, un xoc com a tal no el sento, no.

Però pel que expliques, has viatjat bastant, no?

Sí, he viatjat per tot el món i suposo que he entès molt la diversitat cultural. En part perquè la tinc molt a dins meu.

Tens previst viatjar a Catalunya aviat?

No, però un projecte que tinc és muntar un centre cultural català a Monterrei. Hi vaig al darrere des de fa molt de temps, però des de l’any passat ja treballo en l’organització. Fa poc em va contactar de fet un altre nét de catalans. Ara vull veure si convertir-lo en un centre cultural i econòmic, ja que la situació a Catalunya i Espanya és ara mateix difícil. Una altra idea és muntar una oficina de la meva empresa a Catalunya: no crearé molts llocs de treball, però un o dos, segur. M’estimo molt Catalunya i Espanya i si puc ajudar amb alguna cosa, ho faré.

Com vas conèixer Patufets al món?

A través d’un amic meu que em va dir que com a català, espanyol i mexicà m’interessaria. A través d’un altre amic, que no té fills, també em va arribar la recomanació. A mi m’ha servit moltíssim anar llegint el que expliquen altres famílies que viuen a l’estranger en situacions similars. Si ve en el nostre cas la nostre primera llengua és el castellà i és més complicat transmetre el català. Patufets al món m’és de molta ajuda. Felicitats!

FOTOS: Alejandro Castillo Maldonado

Anuncis

“Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies”

ALEXANDRA PUJOL SKØNHAUG.

UNA FILLA (2004) I UN FILL (2007).

VIU A ROLVSØY (NORUEGA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I NORUEC.

Provem el so…
Està fent el millor estiu dels últims quinze anys! En fa dos va ser el pitjor: només vam tenir nou dies de sol. A més, no vam tenir vacances i el que fèiem és que teníem el cotxe ple dels estris de la platja… i quan feia sol, anàvem a la platja. L’aigua no es va escalfar mai, si bé és cert que mai s’escalfa gaire. Aquest any, com l’any passat, hem posat piscineta al jardí… a més, vivim a la costa (somriu).

M’imagino que vivint a Noruega, un dels “problemes climàtics” és la falta de sol…
Nosaltres tenim sort perquè vivim al sud. A l’hivern, es lleva cap a tres quarts de nou del matí i se’n va cap a dos quarts de tres de la tarda. Es pot viure així, de fet, jo sóc l’única de la família que se’n ressent perquè em quedo baixa de vitamina D i me n’he de prendre de mentida. Els nanos, ni se’n recorden. Pensa que al mes de novembre, que és el més xungo, en Ramon i jo cridem: “mireu, nens, el sol! Feia dinou dies que no el veiem”. I ells contesten: “i què?”, indiferents. Nosaltres els insistim: “el sol, el sol, que fa sol!”. Però res. Nosaltres els intentem així transmetre les nostres necessitats, però ells ho viuen diferent. La vida aquí no canvia: fas el mateix, simplement vestit de manera diferent. Aquí et diuen que no existeix el mal temps, sinó la roba inadequada. Aquí tenim molta roba tècnica: tenim pantalons per parar el vent, per parar la neu, pantalons que no paren el vent, però sí l’aigua, perquè sinó, sues… La meva mare se n’enfot: ella va néixer el 1943… i no cal que li expliquis res de roba tècnica. Aquí la vida segueix igual: que plou, doncs impermeable. El festival de música es celebra tant si fa sol com si plou a bots  i a barrals: la gent l’escolta amb fang fins als genolls, els és igual. A nosaltres no, ens fa molta mandra si fa mal temps, si està nevant i diuen d’anar a esquiar… uf, quina mandra! Aquí a tothom li és igual. A més, si tenen un pla, el segueixen, encara que plogui o que faci un temporal.

La teva mare és noruega i el teu pare català, però tu vas néixer-hi o ja vas néixer a Catalunya?
Jo he nascut a Barcelona, a la Guineueta. El meu pare és músic i els estius no li vèiem el pèl. Per això, amb la meva mare marxàvem tres mesos cada estiu a Noruega. La meva situació lingüística és la mateixa esquizofrènia que he traspassat jo als meus fills. És a dir: quan jo era petita, el meu pare em parlava en català i la meva mare en noruec. La resta del món em parlava en castellà, ja que jo vaig néixer el 1975. No vaig tenir TV3 fins als 10 anys. Quan marxàvem a Noruega, com que mon pare no venia, només parlava en noruec i recordo que quan tornàvem no sabia parlar ni català ni castellà; no me’n recordava. Entenia tot el que em deia, però no podia dir res: dos dies estava empanada… i després de mica en mica m’hi tornava a enganxar.

 I ara la teva parella és catalana… i viviu una situació similar?
En Ramon és català, però la seva família ve de Segòvia. Per tant, entre nosaltres parlem en castellà, però als nens, ell els parla en català. Jo els parlo en noru1097495_10201175461341167_1437712734_n (1)ec, sobretot pel petit, que li va costar molt de començar a parlar. Ara bé, a vegades em surten coses en català, en funció del tema. A casa, vam aconseguir una situació tan equilibrada que el nen no sabia amb quina començar a parlar… i no en va triar cap. Tenia tres anys i no deia ni mu. Tots agobiadíssims! Especialment a la guarderia, on van fins als sis anys.

Ara viviu a Noruega, però abans vivíeu a Catalunya…
Sí, vam arribar que la Irene venia de P4, que ara en té deu. No saps com es va emprenyar! Estava acostumada a posar-se la bata, a seure a les cadires, a fer traç, a fer això i allò… I aquí va arribar a la guarderia on no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarres, ni bates… La Irene em pregunta què havia de fer, i jo li contestava, que jugar… “I després?”, em preguntava. “Després, continuar jugant”, li contestava jo… Tot i haver triat una escola bressol amb molt contingut didàctic…! Després, quan va començar l’escola primària, els pares ens vam equivocar: vam triar la Waldorf, com a escola lliure, situada a la natura, cosa que nosaltres desconeixem perquè tant en Ramon com jo hem nascut i crescut a la ciutat. Si em deixes sola en una ciutat desconeguda, en mitja hora t’he trobat el bar, el museu i el metro. Però si em deixes sola al bosc, al cap de mitja hora em trobaràs frustradíssima, perquè no hauré trobat res ni sabré on hi ha res. He après a pescar l’estiu passat, cosa que aquí a Noruega és com un pecat, no saber-ne. L’error d’apuntar-la a una Waldorf va ser que no ho sabem valorar. Quan tornava de casa i deia que havia fet magdalenes i que per fer-les havia hagut de moldre el gra, que havien anat a collir les ametlles, que havia tallat una ceba, també… Tot plegat, a 2n de Primària. Li mirava les llibretes i veia que només escrivia en majúscules: “No, les minúscules no les fem fins a 3r de Primària!”. Va arribar un moment en què ja no vam poder més… i la vam canviar d’escola. A més, la mestra estava farta de veure’m, perquè sempre hi anava a apretar cargols. Ara va a una escola internacional, on hi ha el de sempre: saludar amb la mà, els professors es tracten de vostè…

I n’esteu contents?
Sí, sí, perquè jo necessito quelcom que reconegui. Per ensenyar-los a sumar, per exemple, a la Waldorf utilitzaven follets. Clar, jo no sabia què dir-li quan em demanava ajuda…! Eren dos móns que xocaven. La Irene ha hagut de fer adaptacions arreu. Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies. La meva mare trobava a faltar Noruega i jo això de petita ho notava molt.

Què trobava a faltar?
Per exemple, quan arribava l’hivern i a Catalunya tot estava verd, a la meva mare se li regiraven els budells. La neu, la foscor, el recolliment, el tenir temps… no ho tenia i hi donava moltes voltes. Quan arribava Nadal, ma mare sempre es queixava que no estava amb la seva família. Jo ara odio els Nadals. Llavors, va arribar un moment en què jo vaig començar a trobar a faltar coses que no havia viscut mai. Quan vam arribar aquí a l’octubre del 2008, moguts per la crisi, com tants d’altres, vaig descobrir que havia trobat a faltar el recolliment i foscor que no havia viscut mai de la vida, però que ma mare m’havia transmès a partir de la seva gestió de la nostàlgia. I ara, aqu911527_10201175465821279_1515352346_n (1)esta gestió, l’he de fer jo. Per exemple, quan la Irene va arribar aquí amb quatre anys, va perdre els seus amics de Granollers, que encara veu, però no és el mateix perquè cadascú segueix camins diferents. La Irene diu: “tot el que estimo, se’n va: estimo a la meva àvia, està aquí uns dies i se’n va; estimo molts als “abuelos”, els veig uns dies i me’n vaig; les meves amigues…”. Quan tenia cinc anys va dir: “no estimo res, perquè si ho estimo, marxarà”… i em va agafar un no-sé-què… (s’entristeix). Vaig haver de fer una campanya de màrqueting: que se’n recorden, que pots trucar-los, escriure’ls… Ella encara està una mica allà. Ara, diu que li sap greu que a Granollers, on vivíem, no hi hagi un bosc on anar a córrer. O un llac per anar a pescar. Li falta molta gràcia que als seus amics de Granollers els faci pena que un animal es mori: aquí els sembla normal, se l’ha menjat un altre. Passa constantment. A la Irene també li dóna la sensació que els nens catalans se li abraonen, que li falta espai.

Interessant el que comentes de trobar a faltar quelcom que no has viscut mai en pell pròpia…
Va ser interessant perquè ho reconeixes sense haver-ho viscut, degut a que t’ho han explicat molt bé, però tampoc tens la capacitat de gestionar-ho. Aquest recolliment dura tres mesos! En ma vida he fet tant punt de mitja i he llegit tant…! Molts catalans que vénen em fan la conya: “ah! Tu sempre amb el punt de mitja…!”. Un any o dos més tard, em pregunten que com ho faig, que en volen aprendre… Pensa que entre les cinc i les set de la tarda, sopem (la Irene continua dient-li dinar-sopar, perquè és l’únic àpat calent; entre les onze i les dotze és menjar fred). A dos quarts de nou, les nou estan desfilant cap al llit. Què fas? A les sis del matí, ens llevem a l’hivern i a dos quarts de set, a l’estiu.

Quan comença l’escola?
A les vuit del matí comença l’escola. Però a l’hivern ens llevem mitja hora abans perquè ens hem de posar més roba: són dues capes més. Un cop tens el nano vestit de “muñeco Michelin” perquè a fora estem a -17°, l’has de fer fora, ja que a dins agafen calor. Vestim primer a la nena, després al nen i després nosaltres. Normalment estem entre els -7° i els -10° i amb neu. Quan no neva li diuen “hivern negre”. De neu n’anem desfent fins al març i abril. Un hivern vam estar durant tres setmanes a -20° i no teníem cotxe!

Què dur!
Sí, viure aquí és com ser un pioneer de l’oest: has d’anar a tallar llenya oi l’has de comprar, has de plantar plantes quan toca. Quan vam arribar, vaig assumir aquestes imatges com a pròpies, com per exemple la tardor daurada (em posava fins i tot poètica, els matins!), però no tenia cap de les habilitats pràctiques per sobreviure. I el dramàtic és que els noruecs no ho entenen perquè em consideren noruega, com ells. Igual que els catalans em consideren catalana.

Hehehehehehe
El primer cop que va nevar de veritat, cap dels dos volia conduir el cotxe per dur els nens a l’escola, malgrat haver-hi posat els pneumàtics d’hivern.

Comentaves que vau marxar de Catalunya cap a Noruega degut a la crisi…
Sí, si bé ja feia temps que valoràvem com transmetre’ls la cultura i llengua noruegues. Si només jo4690415 i la meva mare els parlaven en noruec, no tenien la necessitat de parlar-lo, ja que les dues vivíem a Catalunya. Vam començar a reflexionar sobre l’opció de viure a Noruega, que era una opció més. Jo treballava per a una empresa alemanya a Barcelona, van posar-hi un cap espanyol, jo em vaig quedar embarassada… i aquest cap va tenir una reacció molt espanyola vers la maternitat, és a dir, que no ho va portar massa bé. Aquesta empresa va obrir una filial a Noruega, vaig pensar que es podia intentar i a més vaig negociar “a lo loco” sense res a perdre-hi. Llavors el meu company va perdre la feina… i vam començar a donar-hi voltes: 35 anys, dos nanos… on vas? A Catalunya, enlloc. El ventall d’opcions es va anar reduint, fins que Noruega va quedar com a única opció. A més, ens ho posaven fàcil: jo tinc nacionalitat noruega i els nanos també.

I també són espanyols?
Mira, som quatre a la família i tenim set passaports, llibrets vull dir: els nanos i jo tenim el noruec i l’espanyol i en Ramon té l’espanyol. Per tant, sempre n’hi ha algun de caducat: quan no som a l’ambaixada (que és a Oslo, a una hora i mitja de camí, i obre de 9h a 14h, per tant has d’encertar-ho i dur-ho tot), som a la policia (riu). A més, tant el noruec com l’espanyol és vermell.

I de què treballes?
Jo sóc intèrpret jurat. Per a mi la llengua té un ús: em poso la llengua i me’n vaig a treballar; i pensa que després d’estar traduint set hores dient coses que no dic jo, arribo a casa i no dic res, per molt xerraire que sigui. Quan ens vam mudar aquí em vaig adonar que a Espanya ho sóc d’una llengua que parlen 5 milions de persones; aquí ho sóc d’una llengua que parlen gairebé mil milions de persones… A més també em vaig adonar que és normal i possible canviar de feina a qualsevol edat, i que no passa res. Em vaig cansar d’estar en una oficina. Per això, em vaig fer autònoma, que té les mateixes desavantatges que a qualsevol altre país, però treballo molt: als jutjats, a les comissaries, a les presons… amb gent d’aquí, de Sud-Amèrica. Això a Espanya és impensable, aquí ho puc fer perquè els sous donen per viure.

Però la vida també és més cara…
Sí, cert, però si pago 5€ per a un cafè, sobretot si és espresso, sé que el cambrer viu. A Espanya, en pago 2€ i l’amo del bar té un Audi, però el cambrer no viu bé. Aquí, com que tots viuen bé, hi ha molt de consum. Cert que també tenim el petroli, no ens enganyem: això és l’Aràbia Saudita d’Europa. Hi ha moltes coses que ens han sorprès molt: quan vas a una entrevista de treball, et pregunten si tens família, però no com a nosa, sinó com a signe de normalitat. Volen veure que ets normal i que no estàs boig. Si no tens família, no funciones.

Bé, sempre tinc la sensació que als països escandinaus tenen molts fills, en part degut a les subvencions.
Sí, cert, i també es casen molt joves. Jo ara començaré uns estudis a la Universitat d’Oslo sobre l’adquisició del noruec com a segona llengua, temes de multilingüisme. Allà, hi ha una escola bressol: cap problema. Si demanes una beca i tens fills, et donen més diners. Si estàs embarassada i tens un examen, te’l posen que et vagi bé. Si estàs donant el pit, pots portar el nen a classe. Quan parlo d’això sembla ciència-ficció. Ara bé, passa sovint que com que es casen joves, acaben matxembrant famílies: uns fills teus, d’altres meus, etc. A més, aquí és molt normal marxar de casa als 18 anys: només es va a casa els pares a recollir menjar perquè, això sí, les beques són justetes. També hi ha préstecs per als estudis, que són molt favorables amb uns tipus d’interès del 3%, però que no serveixen per finançar la universitat, sinó la manutenció i vivenda, ja que mentre estudies, no es treballa. El govern noruec interpreta que les persones són un recurs, no una despesa i entén que una persona més ben formada, tindrà una feina on li pagaran més i, per tant, acabarà pagant més impostos. Pensa que aquí paguem del dret i del revés. Però tothom i surt guanyant.

Del nord també en tenim una visió molt individualista….
Fals. Aquí els nens se’ls educa amb els valors per la comunitat. No és allò de dir que s’ha trencat una paperera i és igual perquè és de l’ajuntament, sinó que s’ha trencat la paperera, vés i paga-la… També es fan batudes per netejar el barri o en un club de futbol, on hi tens el nen apuntat, saps que dos dies treballaràs de forma voluntària per al club. Si es munta una festa, són els pares els qui preparen el menjar. Així surt més barat… i si no hi arribes, ho dius, que sols pots fins aquí, i no passa res. Aquí, adoren els nens: són el futur. Hi ha una política d’augmentar la població. Aquí al sud no passa res, però pensa que al nord de Noruega pot ser molt dur: ara a l’estiu estan a 7°!

La Irene i l’Adrià, com se senten enmig d’aquest anar i venir d’identitats?
L’Adrià és noruec perquè hi va arribar amb un any; ara en farà set. Quan parla d’Espanya, per a ell són vacances: és on anem de restaurant, anem al Tibidado, al cinema, al parc aquàtic. Coses que aquí no fem perquè és més car. Allà, en una setmana ho rebentem tot. Anem de festes majors… no parem! Per a ell això és el mateix que el que era per a mi Noruega quan jo era petita: mai s’anava a l’escola i anava en bicicleta tot el dia, sense parar mai. Ma mare em deixava al bosc i apa-li! El que més m12609166‘agradava era fer-me un arc i unes fletxes, no per tenir-ne, sinó perquè així tenia un ganivet: mai em deixaven anar al bosc sense ganivet, ja que el podia necessitar si em quedava enganxada amb una branca. Normalíssim! Els meus companys de la Guineueta, a Barcelona, no ho entenien…

I la Irene?
La Irene ho té més fumut… Ara en té 9 i jo recordo que llavors també vaig tenir la meva crisi d’identitat. Ella diu que és noruega i espanyola.

I catalana?
És que en Ramon i jo som diferents en aquest sentit. Jo m’identifico com a catalana i em dedico a fer pedagogia del català. No tinc cap amic que desconegui el procés sobiranista i conec molts noruecs que em pregunten com va, si ens farem o no independents… El que menys entenen és per què no ens deixen marxar… Perquè la separació de Noruega i Suècia va ser així, tot i que de fet Suècia tractava bé a Noruega. Quan els explico les pel.lícules que ens passen, no ho entenen. Ningú em pregunta si el català és una llengua diferent del castellà. Quan jo era petita, ho havia d’explicar quaranta vegades. L’Adrià no ho entén: ell parla català amb tothom que ve d’Espanya i no entén perquè no li contesten en català o no l’entenen. A la Irene li costa més… Li agrada més la bandera catalana i la dibuixa a l’escola com a bandera del seu país, perquè no té escut; el recargolat espanyol no li surt. Ells no ho viuen com un problema: ells viuen la seva espanyolitat parlant en català. I jo això no ho entenc, però no apreto: ja s’ho faran. Només si em pregunten, els ho dic.

I en Ramon se sent més espanyol?
En general, sí. Tot i que tal i com està el pati… Jo ja li he dit que el millor és que ens separem ara per ser bons veïns. Pensa que jo vaig anar a l’única escola catalana de la Guineueta, a la Ginesta. Ens tiraven pedres, els anys vuitanta, per parlar català al pati. Era un barri amb molta població gallega i les reunions de veïns d’escala es feien en gallec… “¡y si no te entiendes, te txodes!”. Quan agafes distància, t’adones que el problema el tenen els polítics, no la gent. Aquí a Noruega m’he convertit en una espècie de centre d’atenció a l’immigrant perquè fa temps que hi visc i em localitzen a través de diversos grups (Españoles en Oslo i Españoles en Noruega)…. aquí sovint hi passen la nit abans d’anar a l’aeroport. Aquesta casa no té portes, i a mi m’encanta. Aquí escoltem doncs els partits de futbol, els uns en gallec, els altres en català o castellà, en funció de qui hi hagi, i a ningú mai se li acut cridar: “¡pero que haces!” Hi ha una normalitat. I això és el que vull per a Catalunya: que sigui normal; que no ens haguem de plantejar cada matí si som o no un país. Els meus fills no vinculen la seva nacionalitat amb la seva llengua. Què se senten? No ho sé, no ho hem parlat. L’Adrià segurament noruec, si bé diu que parla noruec i spansk (espanyol),però de fet el que parla és català, no ho diferencia. Si a Barcelona, algun nen se li dirigeix en castellà i ell no ho entén, en dos dies ja li contesta. Em feia gàcia veure com amb tres anys només jugava en noruec, i poc després ja anava dient: “Esto es mío”, “ponte en la cola”, “ahora me toca a mí”, “quiero jugar a la pelota”, “quiero un Frigopie”. El que necessites per sobreviure.

Quan són petits, són esponges.
Sí, i també una ancècdota. Igualment amb l’Adrià, jugàvem al parc, va començar a suar, se m’acosta i em pregunta: “m’estic desfent?” Li dic: “no, estàs suant, i a tu fins ara no t’havia passat mai”.

Hehehehehe
Devia tenir uns dos anys… Després vam anar a casa d’uns amics que tenen un patí enmig de blocs de pisos. Quan ho va veure, l’Adrià es va posar a plorar: li va fer molta por i es va pensar que les cases li caurien al damunt. Ell s’atabala: a la plaça Catalunya no hi vol anar. A casa d’aquests amics, de sobte, no el trobàvem: el vam començar a buscar… estava assegut amb bolquers amb la porta del congelador oberta… i no el podíem treure d’allà!

Per tant, millor marxar a l’hivern a Catalunya…
Sí, intentem anar-hi per cagar el Tió i Reis, però sobretot per al Tió, que els fascina això de fer-lo cagar. El Tió també l’hem celebrat algun cop aquí a Noruega i els sembla súper exòtic. Panellets, els meus fills ho associen amb el Halloween perquè els educadors de l’escola bressol eren dels Estats Units i ho celebraven: per això, per a la meva filla, celebrar Halloween és una tradició, igual que ho és fer la Mona de Pasqua o celebrar el 17 de maig noruec. Mentre siguin festes, va acumulant, cap problema! La Castanyera, per exemple, diu que fa por perquè és per Halloween.

Tu també ho has viscut així, amb aquesta fusió d’identitats i cultures?
No tant. A mi a vegades em surt el català, a vegades el noruec… i em pregunto sovint que no sé què sóc. Jo em puc desesperar perquè els noruecs són molt freds. “La gent no es toca aquí”, em deia la Irene el primer mes de viure aquí. “No m’estimen, no em toquen…”. I li explicava que no era contra ella, sinó que era en general. Quan li feia petons, al meu fill, a l’escola bressol, una altra nena se’m va acostar i em va dir: “i cada dia li feu petons a l’Adrià?”. Li semblava raríssim, com si l’haguéssim agafat pel turmell. Ella deia que no n’hi feien i ho comentava com referint-se a quelcom estranyíssim. Una altra situació que vam viure: la Irene va portar els seus diners a l’escola i va fer regals a les seves amigues; l’endemà m’esperaven les tres respectives mares per tornar-me els regals, enfadades, dient que com gosava la meva filla comprar l’amistat de les seves filles. No vaig entendre res. Malgrat les meves explicacions, elles no van entendre la nostra posició.

Ostres, què dur per la Irene…
Sí, va agafar un disgust: “no volen res meu!”, anava dient, perquè a més els nens tot ho exageren. A Noruega no es veu bé donar diners als nens, si bé és un país que presumeix del seu benestar. El missatge dels professors de l’escola sempre és que els meus fills s’enfaden molt… i jo els contesto que també es posen molt contents: per als noruecs, som uns bipolars; clar, comparat amb ells, som molt més emocionals. Una altra diferència: aquí, els adults, no juguen amb els nens. A en Ramon li encanta jugar a atrapar i acaba amb tots els nens a sobre, siguin o no noruecs. Però aquí, els nens són nens i els adults són adults… i tu ara no em molestis, que estic fent coses de grans. El que a Barcelona hagués acabat sent un conflicte armat al parc entre mares “porque tu hijo ha pegado a mi hijo”, aquí un pare noruec et diria: “deixa qu resolguin ells els seus problemes; si es comencen a fer mal, intervenim”. A Espanya, els pares són amb els nens al parc dient on han de posar el peu; a Noruega, els nens juguen a la zona de joc i els pares conversen amb el termo del cafè a l’altre costat.

La cultura del termo…!
Sí, termo amunt, termo avall, amb la motxilla, el tupperware… i a l’hivern, amb els aïllants per posar-los damunt de la neu i que no se’t refredi el cul. Vas a esquiar i pares per menjar a -10°. Sobretot es mengen taronges, que has de col.locar al cantó de l’esquena perquè sinó es congelen. I també has de portar roba, perquè la temperatura va baixant: per exemple dels 23° al vespre… als 0° quan arribes a casa després d’anar a sopar a casa d’uns amics. Pensa que aquí, a l’agost ja és tardor. El 19 d’agost comença l’escola, per exemple. Ah! Aquí també és normal que quan els nens no volen les joguines, se les venguin: posen una manta al jardí, i se les venen.

Sí, crec que tot el que és nord i centre Europa, van d’hora amb la tornada a l’escola… i això de les joguines, també ho he vist sovint a Alemanya. Tornant a les identitats, no et preocupa, doncs, que els teus fills fusionin cultures.
A mi el que em preocupa és que mai seran 100% res, perquè els faltaran alguns dels codis en alguna de les dues cultures. El que em sembla interessant és veure com ho acabaran adaptant tot. Jo, per exemple, les coses que he après en una llengua, les faig en aquella llengua, com el punt de mitja: en noruec. En català, ho passo molt malament… Les competències que adquireixes en una llengua és difícil de traduir-les excepte les que tradueixo, per feina, sobretot documentació judicial, que potser és el pitjor, ja que són dos móns. Per exemple, quan tradueixo del castellà al noruec, perdo la meitat de les paraules perquè hi ha coses que no les tenen…

Això que deies abans que tens sempre la casa plena de gent, tampoc deu ser massa normal a Noruega, no?
Però que és la normalitat? Per exemple, per als meus fills és normal que estem nosaltres quatre i de sobte ve algú perquè ja d’entrada vivim en una casa de fusta antiga del segle XIX que en té al costat una altra del segle XVII on abans vivia un reformista molt conegut. Hi vivim i a canvi fem de guies del museu que hi ha al costat a qui hi estigui interessat. Els ensenyo el museu, explico, i torno. Per a ells és normal que a casa hi entri gent que passava pel carrer i que no coneixem de res. Quan ens vam traslladar a Noruega, la Irene va perdre la normalitat dels seus amics, per exemple. O en un primer moment, no volia que l’àvia li parlés en noruec. Més endavant, quan ja vivíem aquí i aprenia el noruec, em deia que ja no podia desitjar més perquè en noruec no pot dir: “m’agradaria tenir”… El problema és que no tenen subjuntiu i jo li explicava com dir-ho, però no ho entenia perquè ella ho volia dir en un futur, no en un present. Aquest problema lingüístic no li puc resoldre.

I l’Adrià?
L’Adrià fa frases en català amb l’ordre noruec: “mira que jo fas”, per exemple. A més, per a ell només existeixen els verbs en present. En aquest sentit, la Irene controla, si bé a vegades col.loca paraules noruegues en frases catalanes. Fins ara no els havíem corregit, ara sí que ho fem: repetim la frase correctament i ells hi tornen. El que més li costa a la Irene són els pronoms febles, tot és “hi” o “ho”, però de fet és un problema que també tenen molts catalans. Va ser curiós perquè amb l’Adrià vam anar a la logopeda i li va dir, tota categòrica: “no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents!”. I ell la va contradir: la zeta castellana, etc. Va haver de rectificar: “en noruec no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents”.  És una terrible responsabilitat com a pare ser l’únic model lingüístic d’una llengua. Jo a casa insisteixo molt en què hem de pronunciar bé, que ho hem de dir bé…

Amb quins recursos compteu?
Des que la Irene llegeix, és més fàcil. A més, els catalans són més barats, els llibres. Quan som a Catalunya fem uns carregaments de llibres…! A més, si vol el Harry Potter, doncs en català. La vida és dura. Els DVDs, en català. La ràdio, en català via Internet. Aquí no tenim televisió de pagament, per tant, tenim pocs canals. Tirem de Youtube per veure Polònia, Una18598630 mà de contes… Però, el més important per als meus fills per a que puguin aprendre català és que son pare no hi ha manera que aprengui el noruec. A més, baixem prou sovint a Catalunya com perquè no perdi el contacte amb els amics; a la tardor, per exemple, hi ha la setmana marró, que li dic jo, que és quan tradicionalment els fills ajudaven els pares a arrencar patates; amb l’escola, és difícil fer vacances quan no toca. El que em fa por és que els amics de la Irene acabin parlant-li en anglès, perquè ella se m’escapa a parlar en anglès quan pot, per la influència de l’escola internacional.

Amb tu?
No, amb mi no té èxit. I d’amics catalans aquí no en té; tenim amics espanyols. En català, li faig fer els quaderns Rubio de cal.ligrafia i durant un temps vam intentar seguir un programa paral.lel de P3 i P4 en català a casa, però eren realitats paral.leles. Ja que, per exemple, el coneixement del medi és diferent: el nostre hivern no és el de Catalunya… Per exemple, aquí no es pot portar bufanda, van amb coll de cigne, per por a que quedin embolicats pels abres.

I les cançons?
Canten sobretot en anglès… o en noruec. Però és que no hi ha color: aquí els que composen la música infantil són els mateixos que escriuen música pop. Amb què concavall_forttraataques llavors, amb el Cocherito leré o amb El temps de collir castanyes? L’altra dia li cantava El cant de la civada… i em deia: “però si el pare és fotògraf!”. Hem de reciclar la música infantil catalana. Aquí, els nens canten cançons de cantants de pop, nens de sis o set anys. Per sort, la Irene se m’ha aficionat al Cavall Fort. Ah! per Setmana Santa, és tradició a Noruega llegir novel.la negra i autors de novel.la negra escriuren llavors per a nens. És que no hi ha color. Tot i que de fet és més fàcil llegir en català.

I també llegeix en català?
Sí, sí. A més, com dic, n’hi ha que els té prohibits: com el Harry Potter, només en català… Bé, de fet el tenim en castellà, i llavors l’ajudo perquè algunes paraules no les entén. Però vaja, que no pensem que s’ha de conservar la cultura catalana perquè sinó es perdrà, etc. No. Però si un dia vol ballar sardanes, que en balli. Tot i que penso que li va molt més el rotllo dels castells… Ah! Per a ella, una cosa típicament catalana és la natació sincronitzada, ja que va créixer a Granollers, on les anàvem a veure… i a més tenen medalles! Tu no controles el record, només pots gestionar la nostàlgia. El que ells consideren típic, no és el mateix que allò teu. Per a ells, un típic menjar català és el peix, perquè quan hi anem mengem llenguado. Per a mi no, ja que trobo a faltar el salmó, el fletant i el bacallà. També és típic per a ells comprar el pa cada dia, cosa que aquí no fem a diari, o menjar biquinis. Però a mi també em passa: vaig pensar que trobaria a faltar el fuet, no; el que més trobo a faltar són les botifarres. Ah! Aquí, sempre es dóna les gràcies pel menjar. Quan els meus fills són a Catalunya, demanen qui ha cuinat i li donen les gràcies: allà es queden a quadres. També li donen les gràcies al conductor de l’autobús. Però és que també et dóna les gràcies el director, acabada la jornada laboral. O el mateix passa quan t’han convidat a sopar: l’endemà has d’enviar missatge i donar les gràcies.

I què hi diu ta mare de tot plegat, ella que va emigrar de Noruega a Catalunya?
Doncs que no hem emigrat mai de veritat: que als anys seixanta no hi havia Internet i que amb prou feines teníem llibres en noruec a Catalunya.

 

FOTOS: Alexandra, www.cavallfort.cat, www.harrypottercat.cat, i www.panoramio.com

Aniversaris lluny de casa

L’Anna ens explica des de Prévessin-Moëns (entre França i Ginebra) com és celebrar un aniversari lluny de casa. La forma de celebrar-lo segur que és diferent; entre l’assortiment d’elements festius, hi pot haver una bona barreja de convidats d’arreu del món i un polsim de nostàlgia.

 

Imatge de Baby on Board

Aniversaris

S’acosta el meu aniversari a passos de gegant, el desè que celebro fora de casa i potser perquè ja fa deu anys que visc lluny, que l’estic vivint amb una nostàlgia que feia anys que no sentia.

http://baby-onboard.blogspot.fr/2014/04/aniversaris.html