El creixement de les comunitats infantils a l’exterior, per Antoni Montserrat

El dia 20 de març, l’INE (Instituto Nacional de Estadística), va publicar les dades del ‘Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero’ (PERE) tancades a dia 1r de gener de 2014. Aquestes dades de l’INE s’elaboren sobre la base dels registres consulars i inclouen la població inscrita per votar [els que formen part del CERA (Cens Electoral de Residents Absents)] i els menors d’edat.

Segons les dades de l’INE, un total de 221.444 catalans estan inscrits als consolats espanyols d’arreu del món. Les dades indiquen un fort augment dels inscrits catalans als consolats espanyols des que es va crear el PERE l’any 2008 (de 144.002 el 2008 a 221.444 ara). Un augment de 18.194 persones (un 8,9%) en un any entre 2012 i 2013.

Per edats: 42.308 (el 19,1%) són menors de 16 anys, 141.478 (63,9%) tenen entre 16 i 64 anys i 37.658 (17,0%) tenen més de 64 anys.

El grup dels menors de 16 anys ha passat del 16% del total de 2009 al 19,1% 2014, el que sembla indicar que l’emigració catalana actual afecta, cada cop més, famílies senceres. El creixement de les comunitats infantils exteriors és, doncs, sostingut i no ofereix dubtes estadístics.

No disposem encara de les dades de 2014 per grups d’edat més reduïts però les de 2013 ens indicaven que hi havia 10.005 nens d’edats entre 0 i 4 anys, 13.059 d’entre 5 i 9 anys, 12.072 d’entre 10 i 14 anys i 12.163 d’entre 15 i 19 anys.

Si a aquests gairebé 49.000 nens menors de 19 anys que trobarem, sens dubte al PERE de 2014, tots ells residents en països on el català es minoria, hi afegim aquells nens no enregistrats als consolats (per múltiples raons) que suposem poden ser una fracció similar a la dels adults (15% dels censats) arribem ja a una xifra de 57.000 infants catalanoparlants a l’exterior. Malauradament no tenim estimadors estadístics que ens permetin calcular quants són els que, tot i parlar català a casa juntament amb d’altres llengües, tenen una nacionalitat diferent a l’espanyola. Només sabem que són un grup prou nombrós.

Ens restaria també tenir en compte els menors de 16 anys entre els 406.350 nascuts a Catalunya residents a la resta d’Espanya a 1er de gener de 2013, aproximadament uns 46.000, encara que la seva problemàtica és diferent de la dels residents fora de l’Estat.

 Per tal de contribuir a orientar als qui volen marxar de Catalunya la FIEC ha preparat la guia ‘’Emigrar des de Catalunya. En què haig de pensar? Quines són les coses que cal que tingui en compte?” com una eina d’ajuda als candidats a l’emigració. Un dels capítols d’aquesta guia es refereix justament a saber fer front al repte que representa emigrar en família i les necessitats d’escolarització reeixida i de continuïtat de la llengua catalana.

Cal recordar que l’Estat espanyol manté a l’exterior una àmplia xarxa d’Agrupacions i Seccions dependents de les Conselleries d’Educació de les ambaixades, amb la missió de garantir l’ensenyament de la llengua espanyola. Res de similar existeix pel català i la responsabilitat de garantir-ne l’ensenyament depèn de les comunitats catalanes de l’exterior amb el suport (discret) del Govern català i sense cap suport del Govern espanyol.

En el moment de la discussió de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) als anys 2008 i 2009, la FIEC ja es va adreçar a tots els Grups Parlamentaris del Parlament de Catalunya anticipant la necessitat que la LEC recollís una menció explícita a la cooperació amb les comunitats catalanes de l’exterior en l’article 18 de l’aleshores avantprojecte de Llei. Malauradament el nostre suggeriment no va ser assumit pels Grups Parlamentaris. Novament en aquest 2014 la FIEC s’ha adreçat a la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau per a recordar la necessitat que el Govern català es decideixi a fer front a aquest problema.

Esperem que tindrem més suport polític que a 2009 en aquesta justificada i democràtica demanda.

 

Antoni Montserrat Moliner viu a Luxemburg des de 1985 on treballa per la Direcció de Salut Pública de la Comissió Europea en temes de càncer i de malalties rares. Va ser un dels fundadors del Centre Català de Luxemburg i en fou president des de 1987 fins a 2003. És secretari general adjunt de la FIEC (Federació Internacional d’Entitats Catalanes) on s’encarrega de les anàlisis estadístiques i demogràfiques.

 

 

Estrangeritzar-se

Parleu de política, d’educació, de costums i maneres de fer amb els vostres familiars i amics, aporteu la vostra experiència vivint a l’estranger, i tot seguit us diuen que us heu “americanitzat”, “africanitzat” “germanitzat”, “afrancesat”, “indianitzat”… Com reaccioneu?

La maredetrès és la primera que ens ha respost. “Hahaha! La primera vegada, amb desconcert. Serà veritat? Ara, al cap d’uns quants anys, els dono tota la raó. Com poden anar calçats per casa? Com poden dinar a quarts de quatre? Sí, ho reconec, estic força germanitzada… Fins i tot el meu germà diu que parlo català amb accent alemany! Jo crec que es passa, però alguna cosa de cert hi deu haver. Suposo que és el preu que s’ha de pagar“.

Imatge de https://encrypted-tbn1.gstatic.com/

Com ella, la resta de respostes ens diuen que ells són els primers que se senten “estrangeritzats” perquè han incorporat a la seva manera de ser i fer, aspectes de la cultura d’acollida.

Un aspecte amb el qual coincideixen els que ens han contestat com a expressió de l’estrangerització és el rebuig o la incomprensió pels horaris catalans. El Jordi, després de trobar-se que uns andalusos busquen restaurant a les 11.30 de la nit i que els seus amics ho trobin del tot normal s’adonà “Llavors vaig veure que potser ja anem amb el pas canviat“.

La Gemma ens comenta un aspecte ben diferent: “Una de les coses que em crida l’atenció és com en van de mudats els nens i nenes catalans a les places i sorrals… Més que alemanyitzat jo crec que m’he enberlinat, ja que per a nosaltres el més normal és: deixar que els nens acabin bruts brutíssims a la plaça, que es descalcin i juguin amb els peus nus… i que si fa molta calor i hi ha una font amb aigua, que juguin despullats“.

 

Per acabar us deixem amb una citació de Francis Bacon per si ha de servir per continuar alimentant el debat.

“When a traveler returneth home, let him not leave the countries where he hath traveled altogether behind him, but maintain a correspondence by letters with those of his acquaintance which are of most worth. And let his travel appear rather in his discourse than his apparel or gesture; and in his discourse, let him be rather advised in his answers than forward to tell stories; and let it appear that he doth not change his country manners for those of foreign parts, but only plant some flowers of what he hath learned abroad into the customs of his own country“.

La llengua dels deures

En el debat d’aquesta setmana ha sortit una altra qüestió: la llengua de l’escola —del país d’acollida— és la llengua natural dels deures? Traduïu al català els termes que aprenen els patufets a l’escola o no us surt? Si sorgeixen dubtes, els resoleu en català o en la llengua de l’escola? Us fa por desorientar-los, si canvieu al català?

La Marta, la Montserrat, el Jordi i la maredetrès comenten els deures en català, malgrat que entre els comentaris s’hi escolin paraules de la llengua de l’escola. La Marta, per exemple, explica: “tot i així, no ens n’adonem que en comptes de ‘síl·labes’ parlem de ‘Silben’, de les mates en diem ‘Mathe’, dels deures ‘Hasuaufgabe’ o ‘Hausi’… Costa ser constant!” La maredetrès té una experiència semblant pel que fa a l’alemany, la llengua de l’escola: “ell fa servir la terminologia alemanya per referir-se a les feines que ha de fer: ‘Diktat üben’ en comptes de ‘preparar un dictat’” En canvi, no passa el mateix amb l’assignatura d’espanyol: “el Gran també fa castellà a l’escola, però aleshores es refereix a les tasques en català“. Curiós, oi? Deu ser cosa de la proximitat lingüística entre català i castellà?

La Laura i la Ció, en canvi, fan els deures en francès. La Ció ens diu que fins i tot les matemàtiques les fan en frances i que només fan “mates” en català quan l’exercici és “massa” complicat per a ella. El cas de la Montserrat, de fet, també el podríem incloure en aquest grup que opta per fer servir la llengua de l’escola —en aquest cas, l’anglès—, ja que ella normalment deixa que sigui el pare del nen —britànic—qui es responsabilitzi dels deures.

Després del debat ens continuem preguntant quina ha de ser la llengua dels deures. Segurament no hi ha una resposta vàlida per a tots els casos. Ha de prevaldre l’enfortiment de la llengua de l’escola o bé s’ha d’aprofitar l’oportunitat d’introduir vocabulari nou en català? “Espero no estar ficant la pota perque ja fa una pila d’anys que ho fem així“, acaba comentant la Ció.

Es triï la llengua que es triï, adaptar-se a la manera de fer d’una altra tradició educativa té els seus handicaps, tan per als patufets acabats d’arribar en un país nou, com per als pares. Segurament, aquest és el cas de la Laura, que ens diu que només fa dos anys que viuen a França i el seu patufet ja ha consolidat la lectura en francès. Així mateix, també pot ser un problema entendre els requeriments de les tasques i realitzar-les, si pares o fills no dominen prou la llengua de l’escola. La Laura i la Marta ja s’hi han trobat. La Marta ens explica: “alguna vegada la meva filla també ha desacreditat els nostres coneixements d’alemany. Un dia tenia el dibuix d’una llar de foc i a ella li semblava que allò s’havia de traduir per ‘xemeneia’ (Schornstein). Vaig haver de fer una cerca en alemany al Google imatges per convèncer-la. Per sort va funcionar“.

Debat sobre l’ensenyament del català als infants de l’exterior

“Es constata la clara necessitat d’una Llei o norma del Govern Català que doni un marc de protecció i suport didàctic a l’ensenyament de la llengua catalana a les comunitats exteriors infantils i a l’ensenyament per adults“.

Hem volgut destacar aquest punt del document de “Conclusions de la 5ena trobada de comunitats catalanes de l’exterior d’Europa celebrada a Brussel·les els dies 28 i 29 de setembre de 2013” .

En relació a aquest punt, us hem preguntat, com us agradaria que fos aquest suport didàctic, quins requisits hauria de tenir perquè s’ajustés a les vostres necessitats o com se’n podrien beneficiar les famílies que no tenen una comunitat catalana a la vora. Entre tots hem elaborat aquesta llista:

• Hi hauria d’haver cursos presencials per als casals, però virtuals per a les famílies que viuen aïllades.
• Materials didàctics virtuals ordenants per aprenentatges, millor que no pas per cursos corresponents.
• Un programa didàctic comú per casals i famílies.
• Suport pedagògic i coordinació institucional.
• Colònies o estades d’estiu adreçades a canalla com la nostra per reforçar la llengua.
• Un circuit de propostes artístiques adreçades específicament als infants.

De passada, el debat també ha servit per presentar grups d’animació infantil, com els Dani Miquel, el Pere de les Cabres i Rotonda Teatro.