Arxiu d'etiquetes: Mèxic

Viure entre dos mons, per Anna Pujols Grifè

fotoA l’any 1939 Pere Calders va emprendre el camí de l’exili a Mèxic. L’estada es va allargar vint-i-tres anys. Durant tot aquest temps lluny de casa va tenir tres fills. L’escriptor frisava per tornar a Catalunya. El xicot o la noia que passa dels quinze anys, deia, el país se’l queda.i Al conte L’arbre domèstic,ii Calders imagina un arbre al menjador de casa. Un tronc nascut del no res, però amb arrels que es claven a les rajoles i branques que s’enfilen al sostre. A recer d’aquesta metàfora Calders fa explícita la basarda que els fills adoptin una nova pàtria. Per a comprendre aquesta possibilitat val la pena recórrer a la novel·la Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro. L’escriptor va néixer a Catalunya. El seu pare era un adolescent quan va marxar de Castro del Río. L’avi va deixar el poble passada la cinquantena. Per a tots tres, Catalunya va esdevenir casa seva: l’avi va triar ser de la terra dels seus fills més que no pas del país dels seus pares.iii Per fer explícita aquesta nova adopció utilitza el pronom nosaltres:

A casa nostra. Com els nostres. El nosaltres és allà, a Terrassa, a Catalunya, la primera persona de plural. La principal, si més no. Aquí, a Castro, no hi ha cap infern, tot el contrari. Hi ha la memòria amable d’un lloc on s’ha viscut, on s’ha estat feliç, un lloc sentit com a propi. Un lloc barrejat amb olors de la infantesa, molt llunyans. Un lloc per venir-hi de visita. I després tornar a casa. (Villatoro, 2014: 60)

També Candel, a la crònica Els altres Catalansiv, explica l’adopció d’una nova terra:

A mi el cor se’m encongeix de pensar que un dia em puc veure obligat a anar-me’n de Catalunya perquè les coses em vagin malament. I això, no obstant, els meus pares ho van fer, però a la inversa, i van abandonar uns llocs que també estimaven. Quin drama va ésser, el seu? El resultat és que jo he arrelat en aquesta terra, i és aquesta la que enyoraria i no la d’ells. (Candel, 2002: 60)

Les reflexions de Calders, Villatoro i Candel parlen d’integració. Tots tres entenen la migració des de la perspectiva de procés. Si no fos d’aquesta manera, la qüestió dels fills no tindria cap importància. Serien, com els pares, de la terra dels avis. Aquest cercle viciós no és cert. Al contrari, totes les experiències migratòries recorden el joc d’identitats que viuen avis, pares i fills. Fent un salt en el temps em pregunto de quina manera viuen els nous catalans a l’estranger les reflexions que evoquen tots tres escriptors. Trasllado la següent pregunta als usuaris de les comunitats electròniques de catalans a l’estranger: – És un repte pensar la identitat quan es viu amb fills a l’estranger? Evidentment, ni la geografia ni el temps històric ni el context són els mateixos. No en va, em sembla que els pensament de l’avui tenen certes ressonàncies amb les reflexions de l’ahir. Plasmo el testimoni de dues mares a propòsit d’aquest interrogant. Les seves paraules evoquen la dificultat de mantenir la identitat primigènia i posen en relleu el joc d’identitats que necessàriament viuran els fills. La primera, resident a Anglaterra, pronostica: – “A mi m’agradaria que la meva filla tingués fills que parlessin el català com a llengua habitual, però ho dubto molt. La cultura anglesa és molt potent i totes les seves amistats són angleses.” La segona, establerta a Irlanda, reflexiona: – “Jo vaig venir a Irlanda de gran i la meva identitat la tinc molt clara. Aquí hi estic bé, però mai, mai, mai, serà el meu país. Per al meu fill és més complicat. A vegades li pregunto: – I tu, què ets? No ho té clar. Ell és una barreja i penso que tampoc no està malament perquè si s’ho estima tot ja està bé.”

Les tradicions

Però, i si deixem de pensar en abstracte i ens centrem en els fets concrets? Ara que s’acosten les festes de Nadal: què celebren els Patufets catalans a l’estranger? Per abordar aquest aspecte menys subjectiu, proposo una experiència a la inversa: el retrat d’una família anglesa que es trasllada a Catalunya. Es pot beure te amb porró? (2007)v és la crònica que descriu aquest recorregut. L’autor del llibre, Martin Kirby, explica com va ser l’adaptació al nou país. Per a la família, el canvi representava superar, com a mínim, tres obstacles: una feina completament diferent a la que havien deixat enrere, una altra cultura i sobretot, una nova llengua. Pels pares, l’aprenentatge del català fou una de les dificultats més importants. Pels fills, en canvi, va ser una barrera gairebé imperceptible. De fet, durant el primer any, la filla gran es va convertir en la traductora oficial de la família: agafava el telèfon i, si convenia, traduïa les paraules del mestre i del metge. Un temps després, el pare, il·lusionat pels seus progressos lingüístics, va decidir assistir en una de les reunions de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de l’escola. Faltava poc pel mes de gener i calia trobar voluntaris per participar a la cavalcada de Reis. Abans de començar la reunió el pare va fer un petit discurs assajat a prèviament a casa: es disculpava per la seva incorporació tardana i s’oferia a col·laborar en tot allò que fes falta. Fins aleshores, per raons d’incomprensió lingüística, li havia estat impossible. La resta de pares, mig en broma, li van prendre la paraula:

Patge! Que faci de patge! Va cridar algú, i es van sentir unes rialles. Un home estava fora de si i gairebé cau de costat de la cadira. – Sí, Martin? – Em van preguntar. Vaig demanar què suposava exactament fer de patge. Les rialles van tornar a esclatar. (Kirby, 2007: 193)

Un mes després en Martin Kirby es trobava enfilat en una carrossa, cofat amb un vestit de colors llampants i repartint caramels a la mainada del poble. Aquell Nadal la família van compaginar el clàssic Santa Claus anglès amb els Reis Mags. Els fills estaven encantats. Els pares també, però recorden la sensació d’anar perdent, mica en mica, les tradicions angleses.

Publico un nou interrogant a les xarxes socials de catalans a l’estranger: – De quina manera viviu les tradicions de Catalunya i les del país de destí? Sembla que compaginar les dues tradicions és l’opció escollida per bona part de les famílies catalanes a l’estranger. Tanmateix, l’experiència varia en funció dels anys que fa que resideixen a fora del principat. Així, vuit internautes expliquen que celebren les tradicions d’ambdós llocs, dos que només celebren les tradicions del país on resideixen i una única família celebra les tradicions catalanes i prou. Amb tot, no són onze opcions categòriques. Cadascuna necessita ésser matissada. En aquest sentit, els partidaris de compaginar ambdues tradicions manifesten la dificultat de celebrar certes festivitats catalanes per incompatibilitat d’horaris. Per la seva banda, la família que celebra només les tradicions catalanes, expliquen que quan el fill va començar l’escola van decidir incorporar nous costums. El per què el resol una altra mare: – “Si vols que creixin sentint-se normals, encara que tinguin una història diferent dels altres nens, has d’implicar-te en la comunitat.”

El ressò d’aquestes opinions ens retorna a Paco Candel. En un capítol del llibre Els altres catalans, l’escriptor reflexiona sobre els costums dels immigrants. A propòsit d’aquesta qüestió, Candel parla de l’adopció de noves tradicions i de la pèrdua d’alguns dels costums de la terra d’origen. Però la proximitat de Catalunya amb Espanya hi afegeix una nova peculiaritat: la barreja. És a dir, la incorporació de costums espanyols en les festes catalans i, a l’inversa, l’adopció de costums catalans en les festes espanyoles. Així, explica que l’enterrament de la Sardina, que té lloc per Carnaval, és, en realitat, una adopció espanyola: fa uns anys a Catalunya només es donava sepultura al rei Carnestoltes. A l’inversa, explica que les revetlles catalanes han estat acollides amb fervor per les comunitats andaluses a Catalunya, si bé amb petites modificacions. A petita escala, perquè evidentment les distàncies, el volum i els vincles són uns altres, és el mateix que passa amb els catalans a l’estranger. Quan la mare catalana porta els Christmas Crackers al sopar de Nadal a Catalunya, fa una mica el mateix que explica Candel: incorporar un trosset de món anglès a la casa dels pares sense renunciar a la litúrgia de la sopa de galets i els canelons.

i Calders, Pere (2009) Estimat amic. Cartes. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 96.

ii Calders, Pere (1993) L’arbre domèstic. Dins: Tria personal. Barcelona: Edicions 62.

iii Villatoro, Vicenç (2014) Un home que se’n va. Barcelona: Pro. Pàg.60

iv Candel, Francesc (2002) Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62

v Kirby, Martin (2007) Es pot beure te amb porró? La nova vida d’una família anglesa a Catalunya. Barcelona: Mina.

 

L’Anna Pujols Grifè és graduada en Comunicació Cultural per la Universitat de Girona (2013). A finals de l’any 2013 va viure una temporada al centre d’Anglaterra, a Belton (Rutland). Després d’aquesta experiència, a l’any 2015 ha cursat el Màster en Comunicació i Estudis Culturals a la mateixa Universitat de Girona. Amb la voluntat de canalitzar la seva experiència a UK ha dedicat el seu treball de final de Màster a les comunitats de catalans a l’estranger, fent especial incidencia en Anglaterra. Es tractava de posar en valor les cròniques clàssiques de l’emigració amb les opinions i reflexions dels nous catalans a l’estranger. El resultat ha estat el treball “Viure entre dos mons: l’experiència de les comunitats catalanes a l’exterior. El cas anglès.”

“La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos”

ALEJANDRO CASTILLO MALDONADO.

DOS FILLS (2008, 2010) I UNA FILLA (2012).
VIU A MONTERREI (MÈXIC).

A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN CASTELLÀ.

Ara estic molt bé. Vaig estar a l’hospital divendres i dissabte, però ara estic molt millor. Ja a casa. Hehehehe

Però… res greu?

Bé, he tingut un problema amb… com es diu… el ronyó. Tinc 39 anys i penso que pot ser cosa dels 40 anys. Hehehehe. Tu com estàs?

Bé, prou bé. Els ronyons en ordre. Però portem uns quants dies de pluja… M’imagino que a Mèxic el temps millor, no?

Bé, aquí ara mateix 13 graus i està “plorant”… vull dir plovent. La temperatura varia moltíssim: de 46°, 47°… cap avall.

Ets a Monterrei.

Sí, i he nascut a Monclova.

I els teus avis eren catalans…

No, la meva àvia materna era catalana, de Barcelona, i va arribar a Mèxic de petita, als anys trenta. Jo ja vaig néixer a Mèxic, però la meva àvia, per la raó que fos, sempre emFamilia CAMU repetia que jo sóc català, espanyol, que m’he de sentir orgullós de ser català i espanyol. I bé, aquí estic (riu).

I la teva mare com ho vivia?

La meva mare no parla en català, tampoc els meus tiets, si bé tots l’entenen.

Ostres, per tant, parles català només perquè la teva àvia el parlava amb tu!?

Sí, la meva àvia el parlava quan jo era petit. No el vaig estudiar mai. Sempre aviaque puc compro llibres en català, parlo amb els meus fills en català. Ara he creat un grup al Facebook, Catalans a Monterrei, i em serveix per trobar altres catalans per parlar-hi i perquè els meus fills en coneguin la cultura, ja que és part de nosaltres. Els meus fills estan molt contents… i axí no només senten parlar català a través meu. A partir d’ara també tenim trobades regulars per a que els nens juguin. Per a mi és important… com es diu, te lo digo en castellano: que la cultura catalana se pueda transmtir als nostres fills.

Quants en tens?

En tinc tres: Iñaki (5 anys), Ferran (3 anys) i Anna Pau (1 any).

I sempre els parles en català?

Sí. Des que eren a la panxa de la seva mare, els parlo en català i els llegeixo contes en català. També veiem la televisió. A ells els agrada moltíssim i n’estic molt orgullós. Se senten catalans i espanyols.

I et contesten en català?

En un principi, no, però ara sí que ja ho van fent una miqueta.

Però si només vas sentir català de la teva àvia i el vas aprendre, vol dir que la veies molt sovint?

No, molt poc. Ella vivia a Cheturnal, que és molt lluny d’aquí, a uns tres 427827_359464474138476_2014594945_nmil quilòmetres. Nosaltres vivíem a Monclova, a prop dels Estats Units, i ells a prop de Belice. Agafar l’avió era difícil aquells temps…

Com t’ho expliques, per tant, que l’hagis apresa, conservada i ara la transmetis als teus fills?

A mi m’agrada moltíssim des de petit aprendre d’altres cultures. Des de petit que vaig aprendre francès i anglès… Potser hi va influir doncs la meva personalitat. També la distància, tan lluny l’un de l’altre, va fer que fos intens quan la veia. I sobretot als últims temps, em trucava moltíssim per telèfon i parlàvem.

Potser també hi havia una part de nostàlgia, cap a la figura dels avis, que tenies lluny…

Pot ser que sí, ja que la meva àvia era una figura molt important per a mi. Els meus altres avis van morir fa molts anys, ja no els vaig conèixer. A la ciutat només érem els meus pares i la meva germana, que també érem immigrants. Com a nen, necessitava molt la figura dels avis. Tenint en compte que vivia molt lluny… pot ser que desenvolupés una enyorança per la família, per la meva amiga, que creés una estimació molt gran per a Catalunya, Espanya i1551729_581892558562332_1770912745_n els nostres orígens. Des de fa uns deu anys, dic molt més que sóc d’origen català, espanyol, però quan era petit, els meus companys del col.legi, la gent, em miraven raro. No sé si es pensaven que em sentia millor que ells. Cosa que no era així. Simplement, estava content i orgullós d’aquesta part meva, catalana.

Però també deies que llegeixes llibres en català: com en vas aprendre?

Vaig començar a llegir els llibres, autodidacte. Com que més endavant vaig voler escriure i no en sabia, vaig fer un curs de català 1. D’això en fa dos o tres anys. Per la feina que tinc, però, que viatjo molt, només vaig anar un parell de vegades al curs de català. La meva professora em deia que jo parlava el català i de fet a l’examen vaig treure la nota més alta. (riu) Els meus companys no ho entenien perquè jo era el que mai hi anava ni feia els deures. Tinc la història catalana als gens!

I els teus fills han estat a Catalunya?

No, però vull que hi vagin per a que puguin comprendre la idea de Catalunya i per a que puguin conèixer millor la seva cultura. M’agadaria anar-hi un o dos anys a viure-hi. Al principi la meva dona no volia, em deia que tots dos érem mexicans… però ara ja ho ha anat entenent. Jo he nascut aquí a Mèxic, però els meus orígens són catalans i espanyols i és una part molt important de la cultura, com a família.

Tu hi has viscut, a Catalunya?

No, només hi he passat setmanes. A més, abans sobretot, passaven anys i no hi anava.

Havent nascut a Mèxic i parlant català, com et senties?

Vivia les diferències, però crec que no en tenia consciència. Recordo que als meus amics a Monclova, els deia quan era petit que veia que mBautizo Anna Pauenjaven diferent, que parlaven diferent… Quan la meva dona va començar a visitar la casa dels meus pares, també feia els mateixos comentaris: que mengem coses diferents. Per exemple, aquí diumenge és molt comú fer barbacoa, però a casa meva, no; tampoc mengem xili; la salsa picant de la meva mare era només… com es diu, tomàquet!

I el teu avi, d’on era?

El meu avi era nascut a Mèxic, però també d’origens espanyols. Els meus besavis per part de pare eren immigrants espanyols i anglesos. Per tant, és una mescla de cultures que potser no teníem massa interioritzades ni tampoc n’érem massa conscients.

T’explicava l’àvia per què va marxar d’Espanya?

El que ells em contaven és que van marxar d’Espanya perquè era una època difícil per als catalans i els catòlics. Quan era petit, no ho entenia massa, però ara veig que va ser l’època de la Guerra Civil. El meu besavi va venir amb els seus altres dos germans, que es van instal.lar a la Ciutat de Mèxic, l’altre al Yucatan i el meu besavi i la seva família a Quintana Roo. Eren tres germans amb deu o quinze fills cadascun: van poblar Mèxic. (riu) El meu besavi va fer coses importants per a Quintana Roo, que és un estat federal, però llavors era un territori. Ell va fer negocis amb el president de la República, Lázaro Cárdenas, per convertir el territori de Quintana Roo en un estat federal. Ara hi ha moltes escoles, monuments i al Congrés de l’estat hi ha el nom del meu besavi figura com a algú il.lustre. Es deia Pere Julià Cervera Kampakos, però li deien Pedro J. Cervera. Moltíssima gent em pregunta si la “J” és José o què significa… i jo els explico que és un nom català.

Com vau escollir els noms dels vostres fills?

Iñaki m’agradava molt. Per al segon, en Ferran, la meva dona va voler que fos un nom català. I Anna Pau, perquè la meva dona es diu Ana, i Pau és la pau del nostre cor.

I les tradicions, també les feu incloent-les totes?

Celebrem sobretot les nord-americanes perquè vivim molt a prop dels Estats Units. Tenim Santa Claus, Halloween, però no les mexicanes. Estem, però, molt interessats en què els nois també les coneguin, ja que també són part de la nostra cultura. Per exemple, el Dia de los Muertos; però és que jo no ho he celebrat mai a casa, ja que no érem mexicans al 100%. La meva mare no entenia mot bé aquest costum. El meu sogre, però, sí que ho celebra, per això, ara volem començar a introduir-les. De catalanes, hem fet panellets. Un dia a l’escola el meu fill em va demanar de dur la senyera a l’escola per explicar-los Catalunya i va voler també dur-los panellets. Molt content de que tingués aquesta iniciativa, ja que ell normalment no parla molt amb públic; aquell dia, però ho va fer: va explicar la bandera, la llengua catalana… i que el Dia de los Muertos, la tradició catalana era fer panellets. Així és com ell ho havia comprendido.

I el Sant Jordi, el celebreu?

Per ara no n’hem fet res. Però espero poder organitzar-ho amb l’altre grup de catalans, ja que fins ara només ho hem celebrat a casa.

Cançons que cantes en català?

Ehe… Baixant de la font del gat, per exemple. I també la canten els nens. Utilitzem molt el Youtube, hi mirem dibuixos animats com El petit Nicolàs i el Mic El que també els va passar és que van aprendre les parts del cos primer en català i després en castellà, a través d’una cançó.

I de llibres en teniu?

Sí, encara en conservem del meu avi.

Déu n’hi do…!

Sí, i ara que es va morir Adolfo Suárez, jo recordo de petit com el meu avi me’n parlava. Suposo que a casa, la meva mare també mirava més les notícies sobre Espanya a la tel2014_410409785710611_1073733301_nevisió i per això ho tinc present. De llibres i material, com que sóc intermediari internacional d’exportacions i importacions, quan sóc a França, sobretot, i tinc amics que vénen de Barcelona els demano que em portis material en català: he comprat contes de Bob Esponja, pel.lícules com Toy Story o Tadeo Jones en català… I quan la volen mirar, ells em demanen si volen mirar-la en català, castellà o anglès.

Anglès també en fan?

Sí, a l’escola. De fet, la meva dona i la seva germana sempre em retreuen que per què no els parlo en anglès o francès, que són més importants. Però jo no hi estic d’acord, perquè el català és la meva cultura. Sempre intento que estiguin més i més en contacte amb les cultures catalana i espanyola, més que no pas la nord-americana.

Perquè ho teniu a tocar…

Texas està a dues hores. Tota la televisió és en anglès, etcètera.

Per cert, veig que et refereixes tota l’estona a tu mateix com a català i espanyol… no és sempre així.

Sempre m’he sentit català i espanyol. Ara mateix hi ha una situació complicada a Catalunya i a Espanya, però jo mai ho vaig viure així perquè mai vaig viure a Catalunya. La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos. També Mèxic, perquè hi vaig néixer; però Espanya i Catalunya també me’ls estimo molt. He crescut amb aquesta mescla de sentiments: els tres països són molt importants, he crescut amb una miqueta de cada país, de cada cultura… i això és el que vull transmetre als meus fills.

Però entens la situació que es viu ara mateix a Catalunya, el procés sobrianista que s’ha engegat…?

Puc comprendre que els pobles tenen el dret a decidir. Jo vaig estudiar Relacions Internacionals i Diplomàcia a la universitat, per tant ho puc entendre des del punt de vista polític i des del punt de vista del sentment, com a català. Com a espanyol, però, no puc entendre perquè la gent desenvolupa aquest sentiment d’odi, que és el que de fet està passant. Penso que és millor que la gent coneixi millor els seus orígens, com a base per respectar més els que no són com nosaltres. Jo no parlava molt dels meus orígens perquè a la gent no li agradava molt, però quan vaig arribar a Monterrei, a la universitat, una ciutat més gran, vaig començar a buscar llibres que parlessin de la Història d’Espanya i Catalunya, un professor de català.

Com us anomenen als que sou d’origen espanyol a Mèxic?

Gachupín” és la paraula que ens posen als que venim d’Espanya. Llavors quan era petit era una forma molt despectiva de referir-se als espanyols. El meu avi va créixer a Veracruz i Yucatán, on són molt mal hablados. El nacionalisme mexicà es basa en la idea que tot allò no mexicà no és bo: els gringos y els gachupinos son malos. La gent no veu amb bons ulls que puguis sentir-te d’una altra nacionalitat. Encara ara tinc amics que quan penjo alguna cosa al Facebook relacionat amb Catalunya i Espanya que em pregunten: “però, tu ets mexicà, no?”. I el mateix a l’inversa quan publico coses sobre els indígenes, que em diuen que sóc espanyol. Això la gent no ho entén, aquesta barreja. Fa deu o dotze anys va ser quan vaig fer la reflexió i vaig veure que no tenia perquè no parlar dels meus orígens obertament. Ara, la majoria ja m’ho respecta més. A la comunitat d’espanyols també sóc un més. A Monterrei, de catalans n’hi ha menys, però estem interconnectats. A través de la pàgina del Facebook que vaig crear es van poder contactar entre ells.

I físicament, et veuen mexicà? 

Quan sóc a d’altres països o a Europa mai saben si posar-me l’etiqueta de català, espanyol, mexicà… i quan sóc aquí em pregunten quants anys fa que hi visc: no es creuen que he nascut a Mèxic. Els gens són els gens: el meu perfil es muy español y catalán, no es mucho de aquí. Quan vaig estudiar anglès a Canadà, la família canaIñaki Ferran Sta Luciadenca em mirava i remirava i de sobte em pregunta: “¿tú eres realmente mexicano?” Li mostro el meu passaport… i no s’ho creia: espera algú amb bigotis, pèls al nas… Li vaig haver d’explicar que a Mèxic hi ha molta immigració d’Israel, Líban… Fins i tot els seus amics van anar a casa seva per conèixer el mexicà. (riu)

Els clitxés pesen…

Quan vaig cursar un Màster en Business i Innovation, havíem de parlar d’un viatge que ens hagués de marcar. Un amic va comentar que el que més l’havia marcat era un viatge a Catalunya. Va fer una pausa i va afegir: “los catalanes son nefastos: son tacaños, no aceptan a los que son diferentes, este…” Va fer una pausa i es va adonar que jo tenia un fill que es diu Ferran, li vaig explicar que la meva àvia era catalana. Quan vaig arribar a casa, li ho vaig explicar a la meva dona i es va fer un tip de riure: “La primera es tu mamá, la segunda tu hermana y lo demás, lo eres tú”. Penso que sí, que alguns clitxés sí que descriuen certs comportaments típics catalans.

La teva germana viu a Mèxic?

Sí, a Monclova. I els meus pares també viuen allà.

T’has trobat o vius xocs culturals entre les tres cultures?

Hi ha més coses que no em quadren a Mèxic que a Espanya. A Mèxic triguen més a fer les coses i una altra cosa que em xoca és que no diuen les coses directament, cosa que em molesta perquè m’agrada ser molt directe i franc. A Espanya mai m’he sentit diferent a ells… potser a Barcelona m’adono que no tinc bon accent, però no em diuen res. Jo mai m’he sentit diferent ni m’he sentit comentaris negatius contra els mexicans o contra els catalans, cosa que sí que expliquen alguns dels meus amics. Per fer negocis, els meus socis espanyols em comenten que els agrada treballar amb mi perquè veuen que sóc diferent que els altres mexicans. Ara bé, un xoc com a tal no el sento, no.

Però pel que expliques, has viatjat bastant, no?

Sí, he viatjat per tot el món i suposo que he entès molt la diversitat cultural. En part perquè la tinc molt a dins meu.

Tens previst viatjar a Catalunya aviat?

No, però un projecte que tinc és muntar un centre cultural català a Monterrei. Hi vaig al darrere des de fa molt de temps, però des de l’any passat ja treballo en l’organització. Fa poc em va contactar de fet un altre nét de catalans. Ara vull veure si convertir-lo en un centre cultural i econòmic, ja que la situació a Catalunya i Espanya és ara mateix difícil. Una altra idea és muntar una oficina de la meva empresa a Catalunya: no crearé molts llocs de treball, però un o dos, segur. M’estimo molt Catalunya i Espanya i si puc ajudar amb alguna cosa, ho faré.

Com vas conèixer Patufets al món?

A través d’un amic meu que em va dir que com a català, espanyol i mexicà m’interessaria. A través d’un altre amic, que no té fills, també em va arribar la recomanació. A mi m’ha servit moltíssim anar llegint el que expliquen altres famílies que viuen a l’estranger en situacions similars. Si ve en el nostre cas la nostre primera llengua és el castellà i és més complicat transmetre el català. Patufets al món m’és de molta ajuda. Felicitats!

FOTOS: Alejandro Castillo Maldonado