Arxiu d'etiquetes: Holanda

“Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt”

VANESSA BARBERÀ BELTRAN.
VIU A ALKMAAR (HOLANDA).
UNA FILLA (2014).
A CASA PARLEN CATALÀ, HOLANDÈS I ANGLÈS.

Hola Vanessa! Et truco una mica abans, espero que no et vagi malament…
No, no, cap problema. L’Arlet ja dorm com un tronc des de ben d’hora, cap allà dos quarts de nou. Fins a les vuit del matí dormirà tota la nit!

Quants anys té?
Està a punt de fer setze mesos: un any i tres o quatre mesos. És del 16 de gener.

Ens vas escriure quan vam fer la crida per IMG_0207trobar possibles entrevistats. Què ens vols explicar (somriu)?
Bé, bàsicament us vaig escriure perquè quan estàvem buscant quedar-me embarassada o quen feia poquet que m’hi havia quedat, vaig començar a llegir Patufets al món i vaig començar a donar voltes per verure com m’ho faria. Jo sóc catalana, però la meva parella és holandesa. Em va fer gràcia contactar-vos per a l’entrevista per dir-vos que gairebé la meva nena o la meva experiència ha anat creixent amb Patufets al món.

I què és el que més t’atrau del projecte o quina és la teva secció preferida dins del bloc?
Una miqueta de tot i de totes les seccions; no podria dir més una cosa que una altra. Ajuda el fet que algú hagi enviat una pregunta i es comparteixi per veure com solucionar-ho…. tot ens hi trobem, els que estem a fora, tots anem igual de perduts: mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen. Està molt bé perquè la gent respon i reacciona. Els recursos, també són útils, si bé la meva encara és petita i amb prou feines els utilitzem… Això sí, el MIC li poso des que tenia uns pocs mesos perquè és súper fàcil. (riu)

Entenc que a casa tu li parles en català i el seu pare en holandès. Encara és petita, m’imagino, però les paraules que diu, en quin idioma? Barreja?
I tant que barreja, tota l’estona! Les úniques paraules que des de fa una setmana hem descobert que diu les dues en els dos idiomes són: “caca” (que li pots preguntar: “tens caca?” i et diu “caca, IMG_9136poep, poep” que és “caca” en holandès), “ja està” (que ho diu en acabar de menjar, per exemple, però també contesta “klaar”)… La resta de paraules… aigua és “aigua”, sempre en català, la meva sogra ja sap que “aigua” és aigua, nena és “nena”… Si t’ensenya un conte et dirà: “kijk!”, que és “mira!” en holandès. És una barreja de tot. Per sort la família de la meva parella és molt oberta i s’hi van agafant, van dient: “això què vol dir, això que vol dir…”.

I entre vosaltres, quina llengua parleu?
Ens vam conèixer en anglès. Vam estar quatre anys vivint a Manresa i com que ell no sabia ni català ni castellà, va aprendre català. Ell sap parlar català. Com que llavors ja dèiem que en algun moment vindríem a Holanda, vaig estar dos anys a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes aprenent l’holandès. Abans que nasqués la nena, ell em parlava en anglès i jo li contestava en català o ell em preguntava en català i jo li contestava en holandès… Fèiem molta barreja. Ara hem notat que hem tornat molt a l’anglès: ell parla en holandès amb l’Arlet, jo en català… i entre nosaltres, quasi sempre, en anglès.

Però ha estat meditat o espontani?
El fet que cadascú li parli en la seva llengua ha estat meditat, ja que de fet ho vaig llegir en alguna de les entrevistes o opinions de Patufets al món, en què comentàveu que el millor era ser conseqüent. Jo tenia clar que li volia parlar català però dubtava de com ho havia de fer. Jo parlo holandès, però faig moltes faltes i li transmetria les faltes. El màxim que faig és que si ella em diu: “banaan” jo li contesto: “sí, banaan: plàtan”. El fet que entre nosaltres canviéssim a l’anglès no ho vam fer conscientment. Ella a vegades ja repeteix coses que diem com: “let’s go?”… Acabarà parlant de tot! (riu)IMG_2561

A Holanda entenen que parlis en català amb la teva filla?
Al meu entorn, sí, ja que els ho he matxacat molt. En canvi, tinc un amic sud-americà que encara es sorprèn que no li parli en castellà. I la resta de gent… el que sempre em pregunten és si li parlo en castellà, els explico que no, que és català… però sempre passa que dies després hi tornen a caure: “li parles en castellà…” i els he d’anar repetint: “no, no, català”. Però com que no saben ni l’un ni l’altre, no s’hi posen gaire…

El castellà el rep d’alguna manera?
No, per ara no. Però una de les meves àvies, un tiet… parlen en castellà i cada cop que anem cap a Catalunya sentirà una llengua o una altra. I quan sóc aquí, tant poso la Flaixbac com Los Cuarenta Principales. Per tant aquí, suposo, també sentirà el castellà. El mateix amb la televisió: no m’ho he plantejat, però m’imagino que en un moment donat li posaré en castellà també. El mateix li va passar al meu xicot, que va aprendre català primer, però després va aprendre el castellà sense problemes, ja que són similars.

Dius que vau estar 4 anys a Manresa, l’Arlet, però, va néixer a Holanda o a Catalunya?
Ella ja va néixer a Holanda.

Per què li vau posar Arlet?
Feia anys que ens agradava i vam triar aquest nom perquè tant en català com en holandès té la mateixa pronuncia. La meva parella es diu Jouke (“yauka” seria com es pronunciaria en català amb “a” neutre les dues “a”) i a Catalunya encara ara té problemes per a què la gent escrigui bé el nom i pronunciar-lo també va costar… Jo, doncs aquí no puc dir “Vanessa” com diriem la “v” sinó que he de fer la “v” més “f” per a què m’entenguin. Si el pronuncio com nosaltres el pronunciem en català, entenen “Manessa”. Igualment a Catalunya, tot i ser un nom bastant comú, encara, moltes vegades, he de dir: “Vanessa amb v baixa i dues ss”. Així que buscàvem un nom que fos pronunciable als dos països i que no li portés molts problemes. N’hi havia un holandès que ens agradava molt però té, fins i tot en holandès, varies maneres d’escriure’s així que ens vam decantar per Arlet”. Al registre de seguida el van saber escriure sense haver de lletrejar-ho. A vegades sentim que algú pronuncia “Arlette” però normalment tothom el pronuncia bé. Però normalment tothom sap escriure’l.

I quants cognoms té?
Només un, el del pare. Nosaltres som parella de fet i com a tal podíem donar-li els meus cognoms, però havia d’unir-los amb un guionet, per tant en total hauria tingut tres cognoms. Per ara, només en té un.

Quina nacionalitat té?
Està inscrita al consulat espanyol, però només té el passaport holandès. Aquí a Holanda preval la sang, a Espanya, la terra. L’Arlet pot ser holandesa perquè ho és el seu pare, però les parelles catalanes que coneixem no poden donar la nacionalitat holandesa als seus fills.

Els nens nascuts a Holanda mai poden aconseguir-la?
Només una vegada acabada l’Educació Primària als Països Baixos, quan l’han cursada tota aquí: llavors poden sol·licitar la nacionalitat holandesa però renunciant a la espanyola ja que els Països Baixos no vol que algú tingui doble nacionalitat (però clar, depèn del país de l’altra nacionalitat perquè hi ha països on no es pot renunciar a la nacionalitat).

Dius que va viure quatre anys a Catalunya, per què vau voler marxar-ne?
Perquè ja feia quatre anys que érem a Catalunya i vaig trobar just de marxar per viure també SONY DSCun temps a Holanda. Ens hi havíem conegut. Tothom ens deia que estàvem bojos, de voler marxar de Catalunya, perquè era el principi de la crisi i nosaltres de fet vam marxar deixant una feina. Jo havia fet un màster i havia de començar les pràctiques. Per això vaig pensar que seria perfecte: en lloc de venir i treballar en un call center, venir i fer les pràctiques per ja introduir-me al meu món.

Tornareu a Catalunya?
Ara fa cinc anys que som a Holanda i ni a dos anys ni a quatre anys vista sembla que per ara tornarem cap a Catalunya… Tal i com estan les coses allà…

Què fas?
Vaig estudiar Història de l’Art i el màster va ser de Gestió del Patrimoni Cultural. Aquí, vaig fer les pràctiques en una galeria i un museu… però el tema artístico-cultural està fatal a Holanda: cada cop que envies un CV, unes 800 persones també l’envien.

Uf!
Sí, sí, mai he baixat de 300 persones. Una vegada van ser 1500 persones. Com que jo havia fet visites guiades de forma paral.lela als meus estudis, vaig decidir crear una empresa per fer visites guiades en català per tot Holanda. Es diu Descobreix Holanda en Català. Marat+¦ Amsterdam 2014També, de tant en tant, organitzo alguna activitat per catalans que viuen als Països Baixos. Per exemple, ja portem dos anys organitzant una visita guiada al voltant de La Marató de TV3… Jo al principi era molt reticent a trobar-me amb altres catalans, pel tema de què volia integrar-me… però de mica en mica, a través de l’empresa o del Facebook amb Catalans a Holanda… ens hem trobat quatre parelles aquí a Alkmaar: tots són catalans, excepte la meva parella i la parella d’un altre que és romanesa.

Amb nens?
Sí, tots menys una parella, tenen nens petits: el més gran, de dos anys. Això va súper bé perquè s12organitzem sopars o dinars… i sempre comentem que si quan siguin més grans encara estem aquí, potser el català es convertirà en la seva llengua secreta entre ells… (somriu) Es va fins i tot comentar de fer una trobada de “catalanets” a Holanda, però el problema és que aquí està força centralitzat a Amsterdam i costa de reunir-s’hi: nosaltres hi estem a trenta minuts, però a la gent de Maastricht, per exemple, o d’altres zones, ja els costa. Aquí a Alkmaar encara som quatre gats…

Holanda, Escandinàvia… en general, els països del nord d’Europa, tenen fama de donar més avantatges a les famílies, per exemple en el cas de la baixa de maternitat. Com és el cas d’Holanda?
La baixa de maternitat és com a Catalunya: tres mesos. I els pares, dos dies.

Ostres!
Sí, sí, vaig al.lucinar. Fins i tot a Catalunya els pares tenen 15 dies…! Aquí el pare es pot agafar dies de vacances. La meva parella es va guardar vacances de l’any anterior per poder estar a casa uns dies, ja que l’Arlet va néixer el gener.

Per tant, una vegada complerts els tres mesos, ja van a l’escola bressol?
Hauria de ser així, però l’escola bressol, fins als tres anys, és privada i caríssima (pots rebre una part del que has pagat que el govern et retorna, però mai el 100% i es basa en el teu salari). A partir dels dos anys i mig, tens l’opció de portar-los un parell d’hores al dia en una espècia d’escola bressol, però a partir d’aquesta edat i dues horetes, ja veus el que et soluciona…! Jo vaig tenir la sort, i ella dins de la desgràcia no es queixa sinó que n’està encantada, que la meva sogra, dos mesos després del naixement de la nena, es va quedar sense feina.

Quina sort…!” (somriu)
(somriu) Sí, exacte. No em queixo. La meva sogra segueix buscant feina, però per ara ja li està bé cuidar de la nena. I jo, com que sóc autònoma i amb la feina que faig sóc més o menys flexible, també puc estar amb ella: quan tinc una visita, li ho dic a la meva sogra, sinó, m’hi quedo jo. La meva parella treballa cinc dies a la setmana… per això els caps de setmana, la nena està amb el pare! (riu)

I com s’ho organitzen per tant les famílies a Holanda? Tirant d’àvies i avis?
Els que conec, la majoria opten per reducció de jornada, de manera que no treballin algun dels dies: ho fan el pare i la mare en dies diferents… i la resta, s’organitzen amb els avis i amb alguna horeta a l’escola bressol.

I rebeu algun tipus d’ajuda econòmica pel fet de tenir fills, com pot ser el cas del Kindergeld a Alemanya?
Sí, fins que compleixen 18 anys. Ara bé, com que l’Arlet va néixer el 16 de gener, no ens van pagar el primer trimestre perquè compten a partir del dia 1 del trimestre i com que l’Arlet va néixer el dia 16 de gener doncs ella el dia 1 de gener encara no “existia”.

Ostres, que quadriculats!
Sí, al juliol ens van ingressar l’ajuda del segon trimestre… (riu) Tenen també un servei d’ajuda durant la primera setmana després del naixement de la criatura.

En què consisteix?
Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el IMG_5365tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt.

Ho has de demanar o és automàtic?
Ho has de demanar, però tothom ho fa perquè fins i tot l’assegurança bàsica et cobreix una part d’aquest servei. Et fan una entrevista per veure si tens algun desig especial, quedes entès sobre el dia que surts de comptes, i quan vas de part, li ho comuniques i passades les hores a l’hospital o just després de parir a casa, ja et ve a casa. Aquí la gent fa molt més la seva que a Catalunya, on potser es tira més de família. Passada la primera setmana amb aquesta ajuda a casa durant 8h, et quedes: “ostres, i ara què faig sense aquesta senyora!?”

Això que deies per cert que hi ha moltes dones que opten pel part a casa… ho havia sentit, que Holanda és la meca per als que opten pel part natural…
Sí, i jo ja li vaig dir des del primer dia a la meva llevadora que volia tenir-la a l’hospital i amb epidural (riu). La gran majoria de la gent que coneixo, l’ha tingut a l’hospital, si bé gairebé tothom de part natural. Trobo que aquesta tendència de tenir-lo a casa que caracteritzava Holanda segueix sent un punt de referència, però va canviant: s’està tornant als hospitals, moltes vegades, per la sensació de seguretat.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La família i els amics. Tot i que si bé sembla que res hagi canviat, quan hi ets t’adones que hi ha petites coses que sí que han anat canviant. Aquí trobo a faltar els dinars: aquí és un pim pam. Quan faig visites guiades, el dinar és un clàssic: gairebé sempre els he de dir que ho farem ràpid, ja que sinó no arribem a veure res. Molts llocs tanquen cap a les cinc de la tarda…

I si tornessis a Catalunya, què és el que més trobaries a faltar d’Holanda?
La bici (riu) Hi estic tan acostumada que fins i tot quan som allà de visita arribo sempre tard als llocs perquè agafo el cotxe i no hi penso que he de comptar en aparcar-lo… en canvi la bici: arribes, l’aparques al davant i llestos. També trobaria a faltar el ritme.

Què vols dir?
El ritme de vida: allà fins a dos quarts de nou, la gent no para. Si bé hi ha holandesos que diuen que van estressats…. però comparat amb Catalunya, no és cert: porten un ritme molt més relaxat. Aquí, entre les cinc i les sis para. Aquí, pots quedar per sopar a les 18h o les 18.30h.

I com a mare, has viscut “xocs culturals”?
Potser els horaris: el fet que a les 18h de la tarda aquí ella sopa… i quan som a Catalunya, em costa mantenir-los, ja que a les 18h estàs al centre o comprant o fent alguna cosa. En general també he sentit que les sogres no ajuden tant com les catalanes, però jo he tingut la sort que no ha estat així. El que sí que em xoca és veure un cotxet a les 21.30h passejant per Manresa… Això no m’entra. Com que ja he tingut l’Arlet aquí, aquesta manera de fer em xoca molt. Una altra cosa és que jo mai havia fet servir un parc per tenir el nen al menjador… aquí és el primer que et donen quan tens una criatura.

Per cert, em deies que l’Arlet encara és petita i que tires poc de recursos, però de ben segur que li cantes… Quines cançons són les preferides? Només li cantes en català?
Per exemple, em vaig fer una llista de cançons amb l’Spotify i tant són en català com en holandès, me les aprenc i li canto… En part perquè per exemple fem un curs de natació de mares amb nens, allà cantem i jo també les vull aprendre. De cançons catalanes, des de la primera nit que li cantoLes nenes maques i també la d’Els cavallers de la taula rodona, que potser no és massa per a nens, ja que parla de si el vi és bo o no i de si anem ben torrats (riu).

I de contes, si bé suposo que encara és petita, quins voldries que tingués?
Ah, no! Els contes ja ens els van portar els Reis! (riu) El primer nadal seu, ja vaig fer la carta als Reis i ens van portar llibres de l’estil 365 contes…. i vam acabar amb dos d’aquests. També tenim llibres petits amb dibuixos grossos i una sola paraula, tant en català com en holandès. Una curiositat que em va passar va ser que, si l’Arlet va néixer al gener, a l’abril següent jo ja treballava, i tenia una família que m’havia contractat per a llavors amb molta antel.lació i sabia que havia tingut una criatura: quan vaig trobar-me’ls a l’abril, em van dur un llibre en català de regal per a la nena. Em va fer molta il.lusió. (somriu)

Baixeu sovint a Catalunya?
Uns quatre cops l’any màxim set dies cada vegada. Hi anem més sovint que no pas puja la meva família cap a Holanda, ja que no poden viatjar massa. Ells pugen un cop l’any. El que he vist al bloc que podria ser interessant i que m’agradaria fer més endavant són les colònies. Si bé jo treballo en temporada d’estiu, encara que l’hagi de col.locar sola dins d’un avió, penso que és una cosa que voldria que experimentés, les colònies.

Quines són les tradicions catalanes que, tot i ser a Holanda, no vols deixar de celebrar?
La Mona, que la faig cada any, els Reis… Jo poso el pessebre, IMG_0154no perquè sigui creient, sinó perquè ho considero una tradició. Això, per exemple, els costa d’entendre als holandesos, que no entenen que no sent creient posi el pessebre… que, per cert, és molt original: el vaig comprar fa temps amb figures del Pin i Pon. (riu) El Tió també el faig sempre. Quan tingui més enteniment, m’agradaria fer allò de la Quaresma, que no recordo ben bé com funciona i vull tornar-m’ho a mirar, allò d’arrencar-li les potes… Ah, sí! També m’agrada celebrar la Castanyada i Sant Jordi, quan fins i tot pengem la senyera al balcó.

Per tant, pràcticament totes! (riu)
Sí, de fet sí! (riu)

Vanessa del nord d’Holanda” (com se’ns vas presentar per a l’entrevista), alguna coseta més a afegir?
Sí, pensava, ara que veig com us organitzeu per gestionar Patufets al món, estant repartides pel món, veig que és més o menys com ho fem nosaltres: un noi de Berlín, una noia de Roma i jo, amb l’associació de guies catalans del món i també ens coordinem a través d’Internet. I entre això, l’empresa i la nena, estant a l’estranger, realment veig que anem tots de cul… (somriu)

Sens dubte (somriu, còmplice)

FOTOS: Vanessa Barberà Beltran

“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst