Patufets volant sols: experiències?

Bon dia famílies patufaires, ara que l’estiu i les vacances a terres catalanes estan al caure arriben, són moltes les famílies preparant-se per passar uns dies amb la família i els amics allà.

Ens explica una mare de Patufets (de 5 i 9 anys) que les circumstàncies enguany els han obligat a prendre la decisió de fer que els patufets facin aquest viatge (volar fins a Barcelona) sols i ens demana si algú a la comunitat en té experiència.

Han volat sols mai els vostres Patufets? I si ho han fet, quina ha estat l’experiència? Quins consells, ànims, etc. podeu compartir?

ÚLTIMA HORA! PREPAREM LES COLÒNIES D’ESTIU 2015 PER A CATALANS RESIDENTS A L’EXTERIOR!

ÚLTIMA HORA! Acabem de rebre notícies sobre l’organització de casals de vacances adreçats a infants i joves catalans residents a l’exterior de la mà d’en Dani Gimeno, responsable de l’Àrea de Diplomàcia Pública. Aquest cop ens passen la pilota. Es tracta de què siguin les organitzacions i famílies a l’exterior les que proposin dates i modalitats. Us preguem que llegiu el missatge que copiem a continuació amb màxim detall, que el difoneu a totes les famílies, blogs i altres xarxes socials i que contesteu.

Per fer les previsions oportunes i estudiar la viabilitat de la seva organització, demanen resposta abans del 16 de març de 2015. Disposem, doncs de poc temps…. Si ens voleu fer arribar les vostres propostes, ho podeu fer als comentaris d’aquesta entrada, al nostre blog com també al nostre email patufetsmon@gmail.com 

No desaprofitem l’oportunitat. Si aconseguim que s’organitzin enguany, podem arrelar la iniciativa i establir una alternativa de present i futur per a totes les famílies patufaires.

Benvolguts i benvolgudes,

Molts de vosaltres recordareu que l’any passat us vam proposar la possibilitat d’organitzar casals pels períodes de vacances adreçats exclusivament als infants i joves catalans residents a l’exterior (de 8 a 16 anys) amb el benentès que l’eix temàtic d’aquestes estades a Catalunya giren entorn de la millora en llengua catalana combinada amb esports o activitats culturals. Creiem que es tracta d’una molt bona proposta per totes aquelles famílies que, malgrat residir a l’exterior, tenen interès en que els seus fills i filles tinguin un espai de lleure on poder compartir experiències amb altres infants i joves del mateix perfil alhora que practiquen el català.

L’intent de l’any passat no va reeixir per haver organitzat la proposta amb  poca antelació. Al no comptar amb la demanda mínima per organitzar les estades vam optar per suspendre el projecte fins al dia d’avui. [Des de Patufets al Món vam fer la següent reflexió]

En aquesta ocasió, el procediment serà a la inversa: amb aquest correu electrònic, la Secretaria d’Afers Exteriors i de la UE us proposa que feu arribar a totes les famílies del vostre entorn la possibilitat d’organitzar colònies tenint en compte que estem oberts a obrir les propostes d’acord amb els calendaris de vacances escolars dels vostres respectius països. És a dir, si les vacances escolars a Alemanya (per posar un exemple) són al maig, i tenim una demanda de com a mínim 20 participants, des de la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya no hi haurà problema per organitzar colònies fora del període de vacances catalanes (principalment juliol i agost). Així mateix, també us demanarem que demaneu a les famílies interessades que us informin de quina durada preferirien (10 o 14 dies).

Perquè tingueu una referència documental de què estem parlant, us annexo el document informatiu que es va preparar l’any passat sobre aquesta proposta perquè ho pugueu difondre entre la vostra massa social.

Per aquest motiu, el què us demano és que feu arribar aquesta informació a totes les famílies del vostre entorn demanant la següent informació:

–  Període preferit per fer l’estada a Catalunya (període de calendari, per exemple de l’1 d’abril al 15 d’abril, els mesos de juny i juliol, etc..)

– Durada preferida per a l’estada a Catalunya (10 o 14 dies)

– Temàtica de les colònies preferides (Català i multiesportives o Català i activitats culturals)

A l’espera que aquesta proposta sigui de l’interès dels vostres membres, us saludo atentament,

                                                                                                                                                                                  

Dani Gimeno

Responsable de l’Àrea de Diplomàcia Pública

Comunitats Catalanes de l’Exterior

Avis i patufets, patufets i avis

Tenim els nostres patufets prop dels seus avis? Si? No? Aviat? Una mare de patufets al món ens ha comentat que el seu patufet vol tornar a casa, per passejar amb l’avi, i que aquest s’inventi que el carrer és un mar, i que els cotxes són vaixells. Segurament força patufets volen trobar-se amb els avis perquè aquests sempre els hi compren llaminadures. D’altres volen estar prop dels avis per…

Com podem expressar aquest sentiment d’alegria que tenen els patufets quan veuen als seus avis? 

Recordeu que ens podeu enviar fotos de manualitats que els patufets han fet sobre els seus avis, o amb els seus avis. Un dibuix, un poema, una cançó, una foto d’avis i néts, un video… tot serveix! Animeu-vos a participar! tot allò que rebem ho posarem en un mural ben divertit. Em sembla que tant als patufets com als avis (i, perquè no dir-ho, als pares), els hi encantarà observar què en surt, d’unes trobades tan especials.  

Amb les vacances, noves oportunitats per a l’ús de les llengües, per Mercè Solé

Sigui a l’hivern o a l’estiu, les vacances escolars són sempre una nova oportunitat per reforçar les llengües i cultures de les famílies amb més d’una llengua, especialment quan aquestes no es troben al seu territori lingüístic com és el cas dels patufets!

Educar i fer viure els infants en més d’una llengua és avui una realitat per a moltes famílies i, encara que la diversitat de situacions i de casos sigui molt i molt gran, podem identificar alguns aspectes generals que ens poden ajudar a trobar algunes estratègies que s’adaptin al context de cada família.

Avui parlem, doncs, de com podem aprofitar les vacances per oferir més espais als infants i joves de fer servir les llengües familiars.

Alguns dels autors que han tractat sobre bilingüisme infantil, com per exemple Cunningham-Andersson, consideren que viatjar als països d’origen és una de les grans oportunitats per practicar les llengües familiars, aquelles amb contacte menys sovintejat fora de la llar. Per als infants i els joves poder viure amb normalitat les llengües de casa sembla que pot contribuir a enfortir la seva autoestima lingüística i a donar-los seguretat en la seva diferència lingüística. D’alguna manera, el fet que la llengua de casa sigui també la llengua del carrer vol dir que aquesta també és important; la llengua dels pares és tan útil, necessària i important com les altres i la diferència lingüística deixa de tenir les possibles connotacions negatives que marca l’entorn.

Un segon aspecte positiu que aporten els viatges és que previsiblement, quan les llengües de casa són també les del carrer, els patufets tenen més ocasions per fer servir la llengua entre iguals i és a través d’aquests espais que augmenta la seva necessitat d’ús. Oferir-los doncs més moments de quotidianitat per fer servir la llengua en nous espais amb una xarxa de relacions més àmplia i diversa que la familiar, ha de contribuir a incrementar l’interès i, en definitiva, la motivació per fer servir les llengües de la llar. I recordem que és amb l’ús sovintejat de la llengua que es consolida la competència lingüística: aprendre a parlar parlant.

El contacte entre iguals (que per a Grosjean és una de les paraules màgiques del plurilingüisme) el podem trobar als casals d’estiu, als campaments, les colònies, els camps de treball o les estades esportives. Cal aprofitar la motivació i l’interès de cada infant alhora de concretar quines activitats educatives duran a terme en el seu temps lliure. Els monitors i educadors de lleure seran els col·laboradors que potenciaran les habilitats i interessos dels noies i noies alhora que crearan les situacions de normalitat d’ús de les llengües. D’altra banda, és també en aquest espai d’educació no formal on fàcilment es crearan situacions en què els infants poden ajudar a altres gràcies als seus coneixements lingüístics; descobrir que amb la llengua poden ajudar altres infants —o fins i tot als adults— pot contribuir a incrementar la seva motivació lingüística.

Ara bé, no sempre és possible viatjar o anar de campaments i, per tant, proposo buscar altres tipus activitats per a les vacances. Una de les dificultats per a moltes famílies és que en el dia a dia no es disposa de prou temps i situacions per reforçar les llengües de casa i, per tant, és durant les vacances que es pot trobar el temps per estar amb els fills i fer coses diferents amb les llengües familiars.

Tot seguit us proposo cinc tipus d’activitats que poden fer les famílies.

Jugar. El joc permet socialitzar els infants i joves en un entorn lúdic; el joc ajuda a créixer, a treballar en equip, a saber perdre, a expressar idees, a fer propostes,… Els jocs de taula són una magnífica activitat per practicar la llengua.

Cantar. Ensenyar les cançons familiars és transmetre als fills també una bona part del pòsit de la cultura popular que totes les llengües vehiculen mitjançant les cançons. A més, és clar, de la pràctica de llengua que implica cantar.

Llegir, explicar i representar contes, rondalles, narracions… La lectura en veu alta és un bon recurs per a la pràctica de llengua i per augmentar la seguretat en la comunicació; explicar contes o recitar rondalles és una bona manera de fer servir la llengua viva.

Escoltar i veure alguns programes de TV, dibuixos animats, pel·lícules, DVD… Acostumar-se a escoltar veus i accents diferents els serà de molta ajuda.

Escriure als amics. Explicar als amics algunes de les coses que es fan durant les vacances no és només una pràctica de llengua, és també ajudar-los a mantenir i consolidar la seva xarxa de relacions. També els podeu proposar de fer el diari de vacances de la família; aquí cadascú hi pot aportar la seva destresa: un dibuix, un escrit, una flor, una fotografia… Veureu com entre tots construïu un llibre que podreu mirar, explicar i rellegir.

Atès que l’esforç que han de fer els infants per aprendre una segona, tercera o quarta llengua, és molt inferior al dels adults, donar-los les eines per practicar les llengües familiars i les llengües de l’entorn, és proveir-los d’una bona base que els aportarà beneficis i oportunitats al llarg de la seva vida.

En un projecte de llarg abast com és fer créixer els infants en més d’una llengua cada dia és important, i són les petites accions del dia a dia les que donaran als nois la seguretat necessària per poder avançar cada cop més de pressa.

Les vacances ofereixen un conjunt d’oportunitats per a l’ús lúdic, estimulant i motivador de la llengua.

 

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.

 

 

Quan no ens ajuden a mantenir el contacte amb la cultura

La Judith Aragonès és una mare de quatre fills (de 9, 7, 5 i 2 anys) que mira França amb els ulls de qui hi acaba d’arribar, però amb l’experiència d’haver viscut una primera expatriació de dos anys al Brasil. Per explicar sengles experiències, la Judith té dos blogs: 6 a Brasil i  6 a Lille, i una pàgina de Facebook.

En l’entrada que us presentem avui de “6 a Lille”, la Judith explica com ha canviat la seva visió sobre l’aprenentatge del català dels seus fills al llarg d’aquests anys d’expatriació, però també aprofita l’entrada per queixar-se de la manca de suport —però també de visió— de les escoles i l’administració catalana.

Imatge extreta de 6 a Lille.

El català, cosa de tots, i cosa de cadascú

És una llàstima que el departament d’educació no tingui previst la reinserció temporal dels alumnes que han hagut de marxar per causa de la feina dels pares. Els meus fills bé podrien aprofitar les vacances escolars d’aquí (dues setmanes cada dos mesos) per a poder anar a la seva escola de Catalunya i així no perdre el contacte amb la cultura.

http://6alille.blogspot.com.es/2014/03/el-catala-cosa-de-tots-i-cosa-de-cadasqu.html

“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst

Tancat per vacances

Durant el mes d’agost, el blog Patufets al món farà vacances. Reprendrem el ritme regular de publicacions a partir del 2 de setembre. Tot i així, entre platges, excursions, gelats i visites familiars, mirarem de no perdre del tot el contacte amb vosaltres a través de la pàgina del Facebook Quan el català és minoria. Bon final d’estiu (o d’hivern) i bones vacances!

“Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort”

RICARD GINER I SARIOLA. UNA FILLA (2011).
CATALÀ NASCUT A LONDRES (REGNE UNIT), ON VIU.
A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Ho sento, faig tard a l’entrevista: el meu fill gran no volia anar a dormir…
Tranquil·la, ens passa a tots. Jo tinc una filla, la Càssia, que té una mica menys de dos anys, però per sort dorm tota la nit des de les set del vespre fins a els set del matí. Som molt disciplinats.
Quina sort…! I dius que Càssia, li heu posat a la vostra filla…
Sí. És un nom grec, Kasia, però el transcrivim en català, Càssia. És una espècie de canyella de Birmània que l’emperador romà Tiberi utilitzava per millorar el gust del vi. Curiosament en català tiberi és un mot que fem servir per descriure menjar i, també curiosament, l’emperador Tiberi preferia els vins del Priorat.
Aquesta rocambolesca explicació justifica la tria del nom?.
No. De fet, buscàvem un nom que es pronunciés idènticament en anglès i en català.
I quins cognoms li heu posat?
És bastant complicat… Jo em dic Ricard Giner i Sariola. Giner m’ha portat moltes complicacions a Anglaterra, on ho pronuncien amb moltíssimes combinacions: “Jainer”, “Guiner”, “Gainer”… és molt pesat haver-lo de defensar contínuament! Sariola és més fàcil de pronunciar. La seva mare és anglesa, però d’avi neerlandès exiliat i té, per tant, un cognom holandès format per tres mots. Vam arribar a la conclusió que li complicaríem la vida si li posàvem també el cognom de la mare. Per això només li hem posat el meu segon cognom: Càssia Sariola, que en anglès sona elegantíssim! Bé, i un middlename, que diuen aquí, un segon nom: Iris, en homenatge a l’autora i filòsofa britànica Iris Murdoch, que ens agrada molt a tots dos. Per tant, Càssia Iris Sariola.
Per tant, entenc que no té passaport espanyol, per al qual obliguen a posar dos cognoms.
No, no en té. Va néixer a Londres i només té passaport britànic. Jo tinc dos passaports, britànic i espanyol. Són documents necessaris per viatjar, però cap dels dos representen la meva veritable nacionalitat. Fa quasi 30 anys el consolat em va intentar obligar a fer el servei militar, però em vaig fer objector de consciència: no podia defensar un país que no és el meu.
Tu vas néixer a Gran Bretanya de pare i mare catalans que hi van emigrar els anys seixanta per motius polítics. Com et sents?
Jo em sento català, el meu pare és el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i tant ell com la meva mare vénen d’una llarga tradició catalana republicana progressista. Però alhora també sóc britànic perquè vaig néixer a Anglaterra. Els meus amics són sobretot britànics. Ara bé, la meva identitat principal és la catalana i som ciutadans d’una nació sense estat.
Vas néixer a Londres als anys seixanta, en plena dictadura, anàveu de visita a Catalunya?
Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort. Recordo molt bé l’assassinat de Carrero Blanco, la mort de Franco… i això em va formar molt com a català, malgrat viure a Londres i passar a Catalunya només els estius i el Nadal. També recordo la manifestació del 1979, els crits de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. La del 1977, no, perquè estava al llit amb galteres.
Amb la transició, vau tornar cap a Catalunya?
Als anys vuitanta, els meus pares van tornar a Catalunya. Jo em vaig quedar al Regne Unit per anar a la universitat. Ja graduat, vaig viure uns cinc o sis anys a Barcelona, però em vaig trobar molt limitat professionalment: les oportunitats són al nord d’Europa. M’agraden les economies dinàmiques que depenen poc dels estats i vaig decidir tornar a Anglaterra. Tot i que l’adaptació social a Catalunya no va ser cap problema: em sentia català i m’hi trobava bé. De fet, tinc una relació molt més sana amb Catalunya ara que no hi visc.
Per què?
Em poso més nerviós. Intentar treballar-hi és impossible. Tothom es queixa de la corrupció, però hi ha uns comportaments que ja de per sí són corruptes. És un problema mediterrani. És esgotador. Hi ha comportaments caòtics que em desesperen. Alhora, hi ha molts prejudicis arrelats. Trobo que al nord d’Europa, el pensament crític és molt més sofisticat, el pensament és més subtil. I per a les meves inquietuds, aquí em resulta més estimulant.
Ha canviat la teva feina des que ets pare?
Quan vaig saber que seria pare, vaig sentir que havia de trobar una feina millor, més arriscada i més ben pagada. Em vaig adonar que tindria una responsabilitat molt gran, em va sortir un instint protector molt primitiu. I vaig deixar la meva anterior feina per tenir-ne una altra que em permet tenir molt de control sobre els meus horaris i la meva flexibilitat. El work-life-balance, l’equilibri família-feina, el va haver de lluitar la meva parella, la Sara, que està en una empresa més tradicional on es va fer valdre els drets que li reconeix com a mare treballadora la llei britànica: va estar un any amb baixa de maternitat remunerada i ara ha tornat a treballar, però al 60%. Comparat amb el que viuen amics de Barcelona, veig que tenim un millor equilibri, ja que ells fan un major sacrifici econòmic o de temps o de possibilitats de desenvolupament professional.
Va a una llar d’infants anglesa?
Vam fer un intent de dur-la-hi, però no ens va convèncer. Ara té una nanny, una cangur privada, polonesa, que està casada amb un argelí i que té un fill que parla polonès, àrab i anglès. A mi m’encanta això!
I a la Càssia, li parla en polonès?!
Té un vocabulari mínim en polonès, però li parla majoritàriament en anglès i la porta a diverses activitats musicals, amb altres nens, entre setmana. Quan faci tres anys ja la portarem a una llar d’infants. Em vaig plantejar engegar una llar bilingüe catalano-anglesa: vaig fer un petit estudi per veure on viuen famílies amb nens catalanoparlants potencialment interessades. Em vaig adonar que estan molt escampades per tot Londres i que si obríssim una llar d’infants catalano-anglesa, no funcionaria perquè la majoria haurien de desplaçar-se distàncies massa grans.
La Càssia només té contacte amb el català a través teu?
El febrer passat, amb dues amigues, vaig fundar CLIPS: Catalans a Londres Infants i Pares, per establir trobades en què els nens i nenes que només parlen català a casa amb el pare o la mare poguessin socialitzar amb altres infants, per poder descobrir que aquell idioma estrany del pare o la mare no és ni exclusiu ni aïllat. Intentem trobar-nos un cop al mes, de manera informal.
Li ensenyeu el castellà?
No. És part llunyana del seu patrimoni perquè té avantpassats de la Península Ibèrica, però també té avantpassats d’Holanda i de Finlàndia. Per què el castellà ha de tenir més importància? Si ha de parlar un tercer idioma, pensant en el seu futur, millor que parli àrab, mandarí, japonès o coreà. El portuguès serà més important que el castellà perquè el Brasil s’està desenvolupant més.
I tu el parles, el castellà?
Sí. A casa només parlàvem en català; a l’escola, en anglès. Però tenia nocions de castellà perquè la meva àvia paterna era basca i ens parlava en castellà, tot i que de forma molt rudimentària. Des que tenia cinc anys i fins que en vaig fer dotze, la meva germana Mariona i jo vam tenir au-pairs catalanes… i l’última era de Valladolid: no podia ser més castellana. El meu castellà era molt macarrònic i amb ella, quan jo ja tenia uns onze anys, vaig aprendre’l. Tot i que fonamentalment el vaig aprendre a través de dues fonts: Mortadelo y Filemón i Mafalda. Llegint.
A mi també em va ajudar molt la Mafalda: era com la Bíblia, a casa.
La Mafalda és excepcional. Per tant, vaig aprendre castellà llegint la Mafalda. No em crea cap mena d’ansietat que la Càssia ara no parli el castellà. Ja vindrà en el seu moment i, com he dit, no és cap prioritat.
Com transmets la qüestió de la identitat a la teva filla?
La identitat és una qüestió molt complexa i fluïda, i ho anirà descobrint a mesura que vagi creixent. No li ho transmeto perquè no la vull adoctrinar. Li transmeto el valor de l’esperit crític; que ho descobreixi a partir del seu propi raonament personal. Però li parlo en català, exclusivament.
Va ser una decisió meditada o espontània?
En vam parlar molt amb la seva mare, la Sara, i durant anys he estat observant famílies bilingües, trilingües… La meva filosofia és molt senzilla: jo li parlo un idioma, la Sara, un altre. I l’efecte és indiscutible: quan em mira a mi, parla en català amb pronunciació impecable, i quan està amb la seva mare, ho fa en anglès. La Càssia, tot i tenir menys de dos anys, té un vocabulari molt extens en els dos idiomes. Coneixem una dotzena de nens del la mateixa edat, del curs de preparació prenatal, i el seu vocabulari és sens dubte el més avançat. No li suposa cap esforç donar-li dos noms a un mateix objecte. No sap que els objectes només tenen un nom o que amb un nom n’hi ha prou. Ella entén que un objecte té un nom per al pare i un nom per a la mare. I també entén que el pare parla la mateixa llengua que la mare.
I pel fet d’haver nascut a Anglaterra i ser del tot bilingüe, no li parles mai en anglès?
Mai. Només en català. Aquelles famílies que van canviant, que s’intenten adaptar als contextos, provoquen que els nens es confonguin. El nen o nena ha d’associar una llengua amb una persona. Quan tingui quatre o cinc anys entendrà que la qüestió del llenguatge és un concepte filosòfic. Ara té conceptes prelingüístics filosòfics. Quan assoleixi el concepte filosòfic potser em podré relaxar una miqueta, però ara per ara he de ser disciplinat.
A l’hora de llegir contes infantils, també ho fas només en català?
Amb els llibres infantils, em trobo amb el problema que quan baixo a Barcelona a comprar llibres en català, els millors són traduccions de l’anglès: no ho faig, no té sentit! Els llibres infantils en català no es poden comparar amb els de la literatura britànica. M’hi he passat hores, buscant-ne… No tenen ni el ritme, ni la imaginació, ni els dibuixos, ni el llenguatge dels britànics. Per tant, els llibres, li llegeixo en anglès. Com a molt, els hi tradueixo espontàniament, tot fent versos.
I El Patufet?
Sí, en Patufet sí que li explico, tot cantant. A mesura que vagi creixent ja li llegiré contes més interessants en català.
Alguna recomanació?
A mi m’agrada molt En Perot l’Escabellat, però és una traducció de l’alemany de l’autor Heinrich Hoffmann, del segle XIX.
Ara l’he trobat a Internet, Der Struwwelpeter: recomanat per a nens i nenes entre 4 i 6 anys. I musicalment, també “guanyen” els anglesos?
Li posem molta música de tot arreu: és una part molt important de la seva educació, igual que ho va ser de la meva, gràcies a la meva mare. Mira quants vinils que tinc en aquelles prestatgeries…
(PANORÀMICA DE L’HABITACIÓ LONDINENCA, GRÀCIES A LA WEBCAM)
De cançons infantils catalanes, m’agraden les que impliquen gestos i les cançons de falda. “En Joan petit quan balla”, per exemple, que em permet identificar paraules amb parts del cos i que et permet adaptar-te-la a les teves necessitats. La Càssia riu molt i va aprenent noves parts del cos: coll, barbeta, panxa, melic (ella diu ma-ma-lic). Les cançons l’ajuden a desenvolupar l’esperit crític i estètic, però també el llenguatge. La cançó és un vehicle per millorar el vocabulari. Ara bé, moltes cançons tradicionals catalanes tenen un component religiós que rebutjo completament: no la vull exposar a aquests valors.
Com expliques Catalunya als londinencs i britànics?
Des que sóc petit que he hagut d’explicar-ho. Sovint dic que només volem la independència per no haver d’explicar de nou què és Catalunya i què és ser català. Estem esgotats, però no ho abandonarem mai, no ens en cansarem. Els meus amics britànics ho saben de tota la vida. Per a la gent nova tinc tot el repertori de trucs que tenim tots els catalans: dir que ets de Barcelona per veure com reaccionen, n’és un de molt recorrent perquè Barcelona és una marca que relacionen sovint amb Gaudí i pot ser una manera d’encetar una conversa.
Han canviat la manera d’entendre’ns o veure’ns des que va començar el procés d’independència, potser degut a la similitud amb el procés escocès?
És bastant frustrant perquè com a catalans ens hem sentit els cosins espirituals dels escocesos i, en canvi, ells no fan aquest paral·lelisme tan ràpidament. Vaig estudiar el màster a Edimburg, a Escòcia, i m’hi presentava com a català amb l’esperança que els escocesos s’hi sentirien identificats i solidaris. Curiosament, l’arquitecte del parlament escocès va ser el català Enric Miralles, un patriota. I tot i així, els escocesos no fan la connexió.
Què et semblen Patufets al món i Quan el català és minoria?
Me n’agrada molt el concepte universal, de la diàspora catalana pel món. La segona dimensió que m’atrau del projecte és el fet de desenvolupar-lo a través dels nens: com fer que creixi Catalunya a través dels fills. M’agradaria trobar-hi veus i experiències de catalans a diversos països i regions: a Itàlia, a l’Àsia, a Sud-Amèrica, als Estats Units… A més, ara ha arribat la tercera onada de catalans, degut a la crisi —la primera onada va ser la de la Guerra Civil i la segona, la dels anys cinquanta i seixanta com els meus pares—, que són gent jove professionalment molt ben preparada, que durant els pròxims deu anys tindran fills que creixeran aquí.
Tindrem patufets per estona…
Sens dubte. Et deixo, que comença a ser tard.
Quasi les nou del vespre, hora anglesa. Tard.
Tardet, sí. A la Càssia ja l’he banyada i portada al llit abans de l’entrevista. Ara anem a sopar.
Que aprofiti!

Vamos a la playa?

Us passa que penseu en les vacances com la gran oportunitat perquè els vostres patufets parlin català i ells prefereixen parlar en castellà? Com reaccioneu?

En alguns casos per als patufets més petits deu ser tota una experiència descobrir que a més d’aquella llengua estranya que parlen amb la família i que és diferent a la del país on viuen, hi ha encara una altra llengua que se sent habitualment a les botigues, en els transports públics i al carrer. Potser n’hi ha que se senten atabalats amb tanta llengua per aprendre i segurament també n’hi ha que els encanta tenir l’oportunitat de practicar el castellà i de sobte us sorprenen amb un “Vamos a la playa?”. Amb les criatures mai se sap i potser més d’un troba que encara ha d’aprendre molt català en adonar-se que no entén les converses del carrer.

El fet de ser en terres catalanes i trobar-se de sobte amb una tercera llengua (per alguns la quarta, la cinquena…; d’altres ja la coneixen) pot implicar també, malauradament, que més d’un patufet se senti aïllat quan vol participar en un grup de joc, en un esplai o en un casal i l’única llengua de comunicació és el castellà. És un qüestió que ja ha sortit alguna vegada en els comentaris de les famílies patufaires. És bastant excepcional que algú conegui el català i no el castellà, però no per aquest motiu la gent hauria de ser menys comprensiva.

De vacances

Feu vacances? Encara no? Estan contents els patufets quan són en terres de parla catalana? Se senten còmodes amb el català o prefereixen parlar la seva altra llengua? Si habitualment el català és la llengua que els aïlla de la resta —també per a les confidències—, com ho viuen això que de sobte tothom els entengui?

Hem tingut molt poques respostes en aquesta entrada. Potser sí que són de vacances els patufets! És difícil, doncs, fer una valoració de les respostes que hem tingut en relació a les preguntes que formulàvem. En tot cas, es confirma una cosa que ja sabíem: que els nens treuen les seves pròpies conclusions i suposen certs analogismes erronis basats en la seva curta experiència de vida. Això, però, també ens passa als adults tot i ser més experts.