“Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt”

VANESSA BARBERÀ BELTRAN.
VIU A ALKMAAR (HOLANDA).
UNA FILLA (2014).
A CASA PARLEN CATALÀ, HOLANDÈS I ANGLÈS.

Hola Vanessa! Et truco una mica abans, espero que no et vagi malament…
No, no, cap problema. L’Arlet ja dorm com un tronc des de ben d’hora, cap allà dos quarts de nou. Fins a les vuit del matí dormirà tota la nit!

Quants anys té?
Està a punt de fer setze mesos: un any i tres o quatre mesos. És del 16 de gener.

Ens vas escriure quan vam fer la crida per trobar possibles entrevistats. Què ens vols explicar (somriu)?
Bé, bàsicament us vaig escriure perquè quan estàvem buscant quedar-me embarassada o quen feia poquet que m’hi havia quedat, vaig començar a llegir Patufets al món i vaig començar a donar voltes per verure com m’ho faria. Jo sóc catalana, però la meva parella és holandesa. Em va fer gràcia contactar-vos per a l’entrevista per dir-vos que gairebé la meva nena o la meva experiència ha anat creixent amb Patufets al món.

I què és el que més t’atrau del projecte o quina és la teva secció preferida dins del bloc?
Una miqueta de tot i de totes les seccions; no podria dir més una cosa que una altra. Ajuda el fet que algú hagi enviat una pregunta i es comparteixi per veure com solucionar-ho…. tot ens hi trobem, els que estem a fora, tots anem igual de perduts: mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen. Està molt bé perquè la gent respon i reacciona. Els recursos, també són útils, si bé la meva encara és petita i amb prou feines els utilitzem… Això sí, el MIC li poso des que tenia uns pocs mesos perquè és súper fàcil. (riu)

Entenc que a casa tu li parles en català i el seu pare en holandès. Encara és petita, m’imagino, però les paraules que diu, en quin idioma? Barreja?
I tant que barreja, tota l’estona! Les úniques paraules que des de fa una setmana hem descobert que diu les dues en els dos idiomes són: “caca” (que li pots preguntar: “tens caca?” i et diu “caca, poep, poep” que és “caca” en holandès), “ja està” (que ho diu en acabar de menjar, per exemple, però també contesta “klaar”)… La resta de paraules… aigua és “aigua”, sempre en català, la meva sogra ja sap que “aigua” és aigua, nena és “nena”… Si t’ensenya un conte et dirà: “kijk!”, que és “mira!” en holandès. És una barreja de tot. Per sort la família de la meva parella és molt oberta i s’hi van agafant, van dient: “això què vol dir, això que vol dir…”.

I entre vosaltres, quina llengua parleu?
Ens vam conèixer en anglès. Vam estar quatre anys vivint a Manresa i com que ell no sabia ni català ni castellà, va aprendre català. Ell sap parlar català. Com que llavors ja dèiem que en algun moment vindríem a Holanda, vaig estar dos anys a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes aprenent l’holandès. Abans que nasqués la nena, ell em parlava en anglès i jo li contestava en català o ell em preguntava en català i jo li contestava en holandès… Fèiem molta barreja. Ara hem notat que hem tornat molt a l’anglès: ell parla en holandès amb l’Arlet, jo en català… i entre nosaltres, quasi sempre, en anglès.

Però ha estat meditat o espontani?
El fet que cadascú li parli en la seva llengua ha estat meditat, ja que de fet ho vaig llegir en alguna de les entrevistes o opinions de Patufets al món, en què comentàveu que el millor era ser conseqüent. Jo tenia clar que li volia parlar català però dubtava de com ho havia de fer. Jo parlo holandès, però faig moltes faltes i li transmetria les faltes. El màxim que faig és que si ella em diu: “banaan” jo li contesto: “sí, banaan: plàtan”. El fet que entre nosaltres canviéssim a l’anglès no ho vam fer conscientment. Ella a vegades ja repeteix coses que diem com: “let’s go?”… Acabarà parlant de tot! (riu)

A Holanda entenen que parlis en català amb la teva filla?
Al meu entorn, sí, ja que els ho he matxacat molt. En canvi, tinc un amic sud-americà que encara es sorprèn que no li parli en castellà. I la resta de gent… el que sempre em pregunten és si li parlo en castellà, els explico que no, que és català… però sempre passa que dies després hi tornen a caure: “li parles en castellà…” i els he d’anar repetint: “no, no, català”. Però com que no saben ni l’un ni l’altre, no s’hi posen gaire…

El castellà el rep d’alguna manera?
No, per ara no. Però una de les meves àvies, un tiet… parlen en castellà i cada cop que anem cap a Catalunya sentirà una llengua o una altra. I quan sóc aquí, tant poso la Flaixbac com Los Cuarenta Principales. Per tant aquí, suposo, també sentirà el castellà. El mateix amb la televisió: no m’ho he plantejat, però m’imagino que en un moment donat li posaré en castellà també. El mateix li va passar al meu xicot, que va aprendre català primer, però després va aprendre el castellà sense problemes, ja que són similars.

Dius que vau estar 4 anys a Manresa, l’Arlet, però, va néixer a Holanda o a Catalunya?
Ella ja va néixer a Holanda.

Per què li vau posar Arlet?
Feia anys que ens agradava i vam triar aquest nom perquè tant en català com en holandès té la mateixa pronuncia. La meva parella es diu Jouke (“yauka” seria com es pronunciaria en català amb “a” neutre les dues “a”) i a Catalunya encara ara té problemes per a què la gent escrigui bé el nom i pronunciar-lo també va costar… Jo, doncs aquí no puc dir “Vanessa” com diriem la “v” sinó que he de fer la “v” més “f” per a què m’entenguin. Si el pronuncio com nosaltres el pronunciem en català, entenen “Manessa”. Igualment a Catalunya, tot i ser un nom bastant comú, encara, moltes vegades, he de dir: “Vanessa amb v baixa i dues ss”. Així que buscàvem un nom que fos pronunciable als dos països i que no li portés molts problemes. N’hi havia un holandès que ens agradava molt però té, fins i tot en holandès, varies maneres d’escriure’s així que ens vam decantar per Arlet”. Al registre de seguida el van saber escriure sense haver de lletrejar-ho. A vegades sentim que algú pronuncia “Arlette” però normalment tothom el pronuncia bé. Però normalment tothom sap escriure’l.

I quants cognoms té?
Només un, el del pare. Nosaltres som parella de fet i com a tal podíem donar-li els meus cognoms, però havia d’unir-los amb un guionet, per tant en total hauria tingut tres cognoms. Per ara, només en té un.

Quina nacionalitat té?
Està inscrita al consulat espanyol, però només té el passaport holandès. Aquí a Holanda preval la sang, a Espanya, la terra. L’Arlet pot ser holandesa perquè ho és el seu pare, però les parelles catalanes que coneixem no poden donar la nacionalitat holandesa als seus fills.

Els nens nascuts a Holanda mai poden aconseguir-la?
Només una vegada acabada l’Educació Primària als Països Baixos, quan l’han cursada tota aquí: llavors poden sol·licitar la nacionalitat holandesa però renunciant a la espanyola ja que els Països Baixos no vol que algú tingui doble nacionalitat (però clar, depèn del país de l’altra nacionalitat perquè hi ha països on no es pot renunciar a la nacionalitat).

Dius que va viure quatre anys a Catalunya, per què vau voler marxar-ne?
Perquè ja feia quatre anys que érem a Catalunya i vaig trobar just de marxar per viure també un temps a Holanda. Ens hi havíem conegut. Tothom ens deia que estàvem bojos, de voler marxar de Catalunya, perquè era el principi de la crisi i nosaltres de fet vam marxar deixant una feina. Jo havia fet un màster i havia de començar les pràctiques. Per això vaig pensar que seria perfecte: en lloc de venir i treballar en un call center, venir i fer les pràctiques per ja introduir-me al meu món.

Tornareu a Catalunya?
Ara fa cinc anys que som a Holanda i ni a dos anys ni a quatre anys vista sembla que per ara tornarem cap a Catalunya… Tal i com estan les coses allà…

Què fas?
Vaig estudiar Història de l’Art i el màster va ser de Gestió del Patrimoni Cultural. Aquí, vaig fer les pràctiques en una galeria i un museu… però el tema artístico-cultural està fatal a Holanda: cada cop que envies un CV, unes 800 persones també l’envien.

Uf!
Sí, sí, mai he baixat de 300 persones. Una vegada van ser 1500 persones. Com que jo havia fet visites guiades de forma paral.lela als meus estudis, vaig decidir crear una empresa per fer visites guiades en català per tot Holanda. Es diu Descobreix Holanda en Català. També, de tant en tant, organitzo alguna activitat per catalans que viuen als Països Baixos. Per exemple, ja portem dos anys organitzant una visita guiada al voltant de La Marató de TV3… Jo al principi era molt reticent a trobar-me amb altres catalans, pel tema de què volia integrar-me… però de mica en mica, a través de l’empresa o del Facebook amb Catalans a Holanda… ens hem trobat quatre parelles aquí a Alkmaar: tots són catalans, excepte la meva parella i la parella d’un altre que és romanesa.

Amb nens?
Sí, tots menys una parella, tenen nens petits: el més gran, de dos anys. Això va súper bé perquè organitzem sopars o dinars… i sempre comentem que si quan siguin més grans encara estem aquí, potser el català es convertirà en la seva llengua secreta entre ells… (somriu) Es va fins i tot comentar de fer una trobada de “catalanets” a Holanda, però el problema és que aquí està força centralitzat a Amsterdam i costa de reunir-s’hi: nosaltres hi estem a trenta minuts, però a la gent de Maastricht, per exemple, o d’altres zones, ja els costa. Aquí a Alkmaar encara som quatre gats…

Holanda, Escandinàvia… en general, els països del nord d’Europa, tenen fama de donar més avantatges a les famílies, per exemple en el cas de la baixa de maternitat. Com és el cas d’Holanda?
La baixa de maternitat és com a Catalunya: tres mesos. I els pares, dos dies.

Ostres!
Sí, sí, vaig al.lucinar. Fins i tot a Catalunya els pares tenen 15 dies…! Aquí el pare es pot agafar dies de vacances. La meva parella es va guardar vacances de l’any anterior per poder estar a casa uns dies, ja que l’Arlet va néixer el gener.

Per tant, una vegada complerts els tres mesos, ja van a l’escola bressol?
Hauria de ser així, però l’escola bressol, fins als tres anys, és privada i caríssima (pots rebre una part del que has pagat que el govern et retorna, però mai el 100% i es basa en el teu salari). A partir dels dos anys i mig, tens l’opció de portar-los un parell d’hores al dia en una espècia d’escola bressol, però a partir d’aquesta edat i dues horetes, ja veus el que et soluciona…! Jo vaig tenir la sort, i ella dins de la desgràcia no es queixa sinó que n’està encantada, que la meva sogra, dos mesos després del naixement de la nena, es va quedar sense feina.

“Quina sort…!” (somriu)
(somriu) Sí, exacte. No em queixo. La meva sogra segueix buscant feina, però per ara ja li està bé cuidar de la nena. I jo, com que sóc autònoma i amb la feina que faig sóc més o menys flexible, també puc estar amb ella: quan tinc una visita, li ho dic a la meva sogra, sinó, m’hi quedo jo. La meva parella treballa cinc dies a la setmana… per això els caps de setmana, la nena està amb el pare! (riu)

I com s’ho organitzen per tant les famílies a Holanda? Tirant d’àvies i avis?
Els que conec, la majoria opten per reducció de jornada, de manera que no treballin algun dels dies: ho fan el pare i la mare en dies diferents… i la resta, s’organitzen amb els avis i amb alguna horeta a l’escola bressol.

I rebeu algun tipus d’ajuda econòmica pel fet de tenir fills, com pot ser el cas del Kindergeld a Alemanya?
Sí, fins que compleixen 18 anys. Ara bé, com que l’Arlet va néixer el 16 de gener, no ens van pagar el primer trimestre perquè compten a partir del dia 1 del trimestre i com que l’Arlet va néixer el dia 16 de gener doncs ella el dia 1 de gener encara no “existia”.

Ostres, que quadriculats!
Sí, al juliol ens van ingressar l’ajuda del segon trimestre… (riu) Tenen també un servei d’ajuda durant la primera setmana després del naixement de la criatura.

En què consisteix?
Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt.

Ho has de demanar o és automàtic?
Ho has de demanar, però tothom ho fa perquè fins i tot l’assegurança bàsica et cobreix una part d’aquest servei. Et fan una entrevista per veure si tens algun desig especial, quedes entès sobre el dia que surts de comptes, i quan vas de part, li ho comuniques i passades les hores a l’hospital o just després de parir a casa, ja et ve a casa. Aquí la gent fa molt més la seva que a Catalunya, on potser es tira més de família. Passada la primera setmana amb aquesta ajuda a casa durant 8h, et quedes: “ostres, i ara què faig sense aquesta senyora!?”

Això que deies per cert que hi ha moltes dones que opten pel part a casa… ho havia sentit, que Holanda és la meca per als que opten pel part natural…
Sí, i jo ja li vaig dir des del primer dia a la meva llevadora que volia tenir-la a l’hospital i amb epidural (riu). La gran majoria de la gent que coneixo, l’ha tingut a l’hospital, si bé gairebé tothom de part natural. Trobo que aquesta tendència de tenir-lo a casa que caracteritzava Holanda segueix sent un punt de referència, però va canviant: s’està tornant als hospitals, moltes vegades, per la sensació de seguretat.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La família i els amics. Tot i que si bé sembla que res hagi canviat, quan hi ets t’adones que hi ha petites coses que sí que han anat canviant. Aquí trobo a faltar els dinars: aquí és un pim pam. Quan faig visites guiades, el dinar és un clàssic: gairebé sempre els he de dir que ho farem ràpid, ja que sinó no arribem a veure res. Molts llocs tanquen cap a les cinc de la tarda…

I si tornessis a Catalunya, què és el que més trobaries a faltar d’Holanda?
La bici (riu) Hi estic tan acostumada que fins i tot quan som allà de visita arribo sempre tard als llocs perquè agafo el cotxe i no hi penso que he de comptar en aparcar-lo… en canvi la bici: arribes, l’aparques al davant i llestos. També trobaria a faltar el ritme.

Què vols dir?
El ritme de vida: allà fins a dos quarts de nou, la gent no para. Si bé hi ha holandesos que diuen que van estressats…. però comparat amb Catalunya, no és cert: porten un ritme molt més relaxat. Aquí, entre les cinc i les sis para. Aquí, pots quedar per sopar a les 18h o les 18.30h.

I com a mare, has viscut “xocs culturals”?
Potser els horaris: el fet que a les 18h de la tarda aquí ella sopa… i quan som a Catalunya, em costa mantenir-los, ja que a les 18h estàs al centre o comprant o fent alguna cosa. En general també he sentit que les sogres no ajuden tant com les catalanes, però jo he tingut la sort que no ha estat així. El que sí que em xoca és veure un cotxet a les 21.30h passejant per Manresa… Això no m’entra. Com que ja he tingut l’Arlet aquí, aquesta manera de fer em xoca molt. Una altra cosa és que jo mai havia fet servir un parc per tenir el nen al menjador… aquí és el primer que et donen quan tens una criatura.

Per cert, em deies que l’Arlet encara és petita i que tires poc de recursos, però de ben segur que li cantes… Quines cançons són les preferides? Només li cantes en català?
Per exemple, em vaig fer una llista de cançons amb l’Spotify i tant són en català com en holandès, me les aprenc i li canto… En part perquè per exemple fem un curs de natació de mares amb nens, allà cantem i jo també les vull aprendre. De cançons catalanes, des de la primera nit que li cantoLes nenes maques i també la d’Els cavallers de la taula rodona, que potser no és massa per a nens, ja que parla de si el vi és bo o no i de si anem ben torrats (riu).

I de contes, si bé suposo que encara és petita, quins voldries que tingués?
Ah, no! Els contes ja ens els van portar els Reis! (riu) El primer nadal seu, ja vaig fer la carta als Reis i ens van portar llibres de l’estil 365 contes…. i vam acabar amb dos d’aquests. També tenim llibres petits amb dibuixos grossos i una sola paraula, tant en català com en holandès. Una curiositat que em va passar va ser que, si l’Arlet va néixer al gener, a l’abril següent jo ja treballava, i tenia una família que m’havia contractat per a llavors amb molta antel.lació i sabia que havia tingut una criatura: quan vaig trobar-me’ls a l’abril, em van dur un llibre en català de regal per a la nena. Em va fer molta il.lusió. (somriu)

Baixeu sovint a Catalunya?
Uns quatre cops l’any màxim set dies cada vegada. Hi anem més sovint que no pas puja la meva família cap a Holanda, ja que no poden viatjar massa. Ells pugen un cop l’any. El que he vist al bloc que podria ser interessant i que m’agradaria fer més endavant són les colònies. Si bé jo treballo en temporada d’estiu, encara que l’hagi de col.locar sola dins d’un avió, penso que és una cosa que voldria que experimentés, les colònies.

Quines són les tradicions catalanes que, tot i ser a Holanda, no vols deixar de celebrar?
La Mona, que la faig cada any, els Reis… Jo poso el pessebre, no perquè sigui creient, sinó perquè ho considero una tradició. Això, per exemple, els costa d’entendre als holandesos, que no entenen que no sent creient posi el pessebre… que, per cert, és molt original: el vaig comprar fa temps amb figures del Pin i Pon. (riu) El Tió també el faig sempre. Quan tingui més enteniment, m’agradaria fer allò de la Quaresma, que no recordo ben bé com funciona i vull tornar-m’ho a mirar, allò d’arrencar-li les potes… Ah, sí! També m’agrada celebrar la Castanyada i Sant Jordi, quan fins i tot pengem la senyera al balcó.

Per tant, pràcticament totes! (riu)
Sí, de fet sí! (riu)

“Vanessa del nord d’Holanda” (com se’ns vas presentar per a l’entrevista), alguna coseta més a afegir?
Sí, pensava, ara que veig com us organitzeu per gestionar Patufets al món, estant repartides pel món, veig que és més o menys com ho fem nosaltres: un noi de Berlín, una noia de Roma i jo, amb l’associació de guies catalans del món i també ens coordinem a través d’Internet. I entre això, l’empresa i la nena, estant a l’estranger, realment veig que anem tots de cul… (somriu)

Sens dubte (somriu, còmplice)

FOTOS: Vanessa Barberà Beltran

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues parts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de

“Teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment”

ANNA LÓPEZ I BESA.
VIU A CEBU (FILIPINES).
UNA FILLA (2013).
A CASA PARLEN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Bon dia! Holaaaaaa! Que em sents? (riu)
Ostres, si hi sou tots!!
Sí, tota la família. (riuen)
Aquí és de bon matí. Quina hora teniu aquí?
Les vuit del vespre. Per això aquesta ja començava a protestar… Mira, mira cap allà… Digues: “hola!”
En quins idiomes parleu?
Entre nosaltres, en anglès. Jo parlo en català a l’Alina i en Jeff li parla en anglès. Però de fet la nostra primera llengua era el xinès perquè ens vam conèixer a la Xina.
Apa-li!
Sí, jo vaig estudiar Traducció i Interpretació de francès i xinès. Per tant, quatre anys d’estudiar-lo, dos anys a la Xina… Ara ja no el fem servir perquè ja el tinc rovellat. Només quan volem dir alguna cosa per a que no ens entenguin. Va arribar un punt en què no ens podíem expressar tan bé com amb l’anglès. I en anglès perquè a Filipines, l’anglès és llengua oficial. I a la feina, arreu, hi parlo.
I a part de l’anglès, també es parla el filipí…
El filipí i… bé, és que hi ha 7.000 illes i ben bé a cada illa s’hi parla un dialecte diferent! Però, bàsicament hi ha tres grans grups: la llengua del nord, del centre i del sud. I entre els diferents dialectes, s’entenen més o menys. De llengües regionals oficials n’hi ha, però, 19. En Jeff no sé quants dialectes parla… How many dialects do you speak?
JEFF: I don’t know… many (riu)
Clar, és que la seva família està repartida en diferents illes i a cada illa parlen un dialecte diferent. La llengua oficial en principi és el tagàlog, que la parla la majoria de la població, però aquí on som, a Cebu, a la regió de les Visayas, parlen visaya i en concret a Cebu parlen cebuano.
Però en Jeff no li parla cap d’aquestes llengües…
No, li parla en anglès perquè diu que el cebuano ja l’aprendrà al carrer. De fet, les nenes quan juguen al carrer se li dirigeixen en cebuano. Aquí, a l’escola, no és com a Catalunya, vull dir que a l’escola tot és en anglès. A part, hi ha l’avi i la resta de la família que li parlen en cebuano.
Per tant, a Filipines hi vas arribar fa… tres anys?
Sí. El 2011 vaig arribar, el 2012 em vaig casar i el 2013 he tingut l’Alina (riu). Ha estat bastant ràpid, però bé…
Haha… Per cert, el castellà, el toqueu?
He llegit al vostre blog, que he llegit de dalt a baix, sobre algú, una marioneta em sembla que era que li parla en castellà, al nen. Nosaltres tenim un ós panda que li va dur una amiga de la Xina, però l’amiga és espanyola… I vaig decidir que l’ós panda li parlaria en castellà! “Hola, ¿cómo estás?” (riu) Però és que és molt antinatural per a mi parlar en castellà.
Teniu gaire contacte amb catalans o castellans?
Fa un parell d’anys hi havia més gent perquè l’empresa on treballo, que és una editorial, necessitava gent que parlés castellà i vaig fer una crida als amics de Catalunya. La majoria que van venir eren catalans, ja que eren amics o amics d’amics, d’amics… (riu) A vegades em trucava algú o m’enviaven un mail dient-me: “sóc tal persona i vinc de part de l’altra”. Potser eren nou o deu catalans. Però ara ja molts han anat marxant… En queden quatre, i amb mi, cinc.
Sense fills?
Sí, tots són molt joves, entre 25 i 28, una mica més joves que jo, i sense canalla. Han vingut a l’aventura perquè a Catalunya no trobaven feina.
Com és això de la maternitat a Filipines?
Uf… Mira, en Jeff només va tenir set dies de baixa de paternitat. Jo, 78 de calendari, que són uns dos mesos i mig i sense cobrar el 100% de la feina! Cert que el nivell de vida és més baix i per molt que rebés 500 euros al mes… suposaven més que 500 euros a Catalunya…
I passats els dos mesos i mig, com ho vau fer?
Nosaltres teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment. Així doncs ell va deixar la feina i jo vaig a treballar. Em trec la llet i ell va amb ampolles tot el dia, ja que treballo de 8h a 17h, tinc una hora per dinar i mitja hora de pausa. L’empresa és americana: les condicions i el sou són millors. El meu sou són uns 800 euros, que per a Filipines és com cinc vegades més! Per això de moment em surt a compte viure aquí. (riu)
Us heu plantejat anar a Catalunya?
Sí, però vaig estar un any buscant feina… i res de res… En Jeff també tenia moltes ganes d’anar-hi, però és que no parla ni català ni castellà. Per això jo vaig venir cap a les Filipines, era més senzill. Tal i com estan les coses, no sé si en marxaré. A Catalunya, hi hem anat aquest estiu i la meva família ha conegut a l’Alina per primer cop. La resta de l’any, via Skype.
I a partir de quan anirà a l’escola bressol?
L’escola bressol no existeix com a tal. Hi és a partir dels dos anys. Els primers anys tenen una persona que en diuen “yaya”, que és com una cangur que et cuida els nens, et frega, et fa el dinar, viu amb tu… t’ho fa tot per 50 euros al mes. Nosaltres això no ho volíem: un dels dos havia d’estar a casa, ho teníem clar. A més, com que és blanqueta, l’Alina, ens feia por, ja que s’han donat casos de segrestos perquè es pensen que la família té diners, demanen rescat…
Ostres!
Clar, amb aquest panorama jo no volia “yaya”… és tot una mica més complicat aquí… En Jeff vol començar un negoci i, estant a casa, li ho va més bé. Però a nivell d’escola, encara no sé com ho farem, perquè aquí l’educació és privada i suposa uns mil euros a l’any, que per a sous filipins és molt! Ja ho veurem…
I com ho fan per pagar l’educació?
Hi ha molts filipins que són enginyers i que treballen i viuen a l’estranger. Envien llavors diners cap a Filipines, on hi ha els nens. És el que li va passar a en Jeff, que va rebre una bona educació perquè el seu pare treballava amb gas i petroli a Qatar. La majoria de gent no poden pagar-s’ho i van a una escola pública.
Per tant, sí que hi ha opció d’escola pública…
Sí, sí que hi és, però no t’imaginis una escola pública catalana. Aquí, per exemple, una amiga em comentava que en una escola pública són 50 nens a la classe i de cada curs hi ha deu grups.
JEFF: No, no, that’s in a private school 50 children. In a public school I used to teach for 80-100 children.
Ostres, bé, ja ho sents: doncs entre 80 i 100 nanos per classe!
Déu n’hi do!
És “acollonant”! Clar, jo no la vull portar en una classe amb 100 nanos! No aprendrà res allà! Nosaltres sempre fem la broma que aquest país és una fàbrica de fer nens… Why do they have so many kids here?
JEFF: No contraceptives.
Doncs això: sense anticonceptius. És com Espanya abans: quants més siguin, més mans hi haurà per treballar. Aquesta és la mentalitat. Aquí, en una família amb molts fills, només li paguen l’educació al primer. Però el primer, un cop treballa, té l’obligació de pagar l’educació als altres germans, si els altres no poden.
Quins recursos utilitzes per ensenyar-li el català?
Per ara li parlo i canto molt, faig que parli amb la meva família… I més endavant vull ensenyar-li català. No puc pas esperar a que vinguin molts catalans…! Si bé jo volia muntar un casal. Ho tenia molt clar. Però si no hi ha catalans, com el munto? Ara ja només som quatre… I d’espanyols tampoc n’hi ha molts… De fet el que hi ha és el Casino español, on van iaies, l’herència de la colònia espanyola que va ser Filipines… (riu)
I són d’origen espanyol?
Sí, matrimonis espanyols de gent gran, alguns del País Basc…
M’imagino que el filipí també deu tenir molts mots d’origen espanyol…
Sí, és divertit perquè al cebuano s’hi barregen mots en anglès i en castellà. Tenen encara moltíssimes paraules en castellà. Per exemple, totes les coses de la cuina, però ho diuen tot en plural: manzanas, ajos, cebollas, platitos, platos, mesas… Però ho escriuen tot amb “k” i “b”. Per exemple, jueves ho escriuen: “huewes”. Les hores, els dies de la setmana, els mesos… tot ho diuen en català. Crec que hi ha més de 2.000 paraules en castellà. L’Alina em sembla que ho barrejarà tot…! A més tenim família a València que parla en castellà, per tant… a veure què diu…
Entenc que l’Alina té passaport espanyol…
Sí, i allà hi posa Alina Bacolod López, però al passaport filipí es diu Alina López Pacolot, ja que fan com els nord-americans, que posen el middelname de la mare. A vegades li posen Alina L. Pacolot. He tingut uns problemes amb els papers…! Ja m’he acostumat a dir-me Besa López en lloc de López Besa, per evitar embolics…
Hi ha coses que t’han xocat de Filipines?
Bé, com que ja feia temps que els coneixia, ja des que era a la Xina, no. Però sí de la maternitat. Aquí la gent no té cap problema en agafar el nen dels altres. Desconeguts te la demanen, l’agafen a coll, l’abracen… Veus arreu canalla: és el pa de cada dia. El caràcter dels filipins és semblant al dels llatinoamericans, suposo que pel clima càlid…
Per cert, deu fer calor, aquí a Filipines…
I tant: més de 30 graus tot l’any. No tinc pas roba d’abric! Hi ha l’època de pluja i la de sequera: plou durant sis mesos, i no plou durant sis mesos. Bastant difícil, al principi, aquest clima tropical. Ara ja hi estic acostumada. Aquí tenen centres comercials immensos i la gent hi va a passar el dia. Al principi jo deia que no podia estar-m’hi tot el dia, però és que ara ja veig que a fora fa tantíssima humitat que no s’hi pot estar. Tinc una amiga persa casada amb un mig alemany mig filipí i normalment quedem amb ells. El més habitual és quedar a casa d’un o altre.
Però tens un accent molt… de Vic. Com la portes, tanta calor!
Doncs ara ja bé, però la frescor és el que més trobava a faltar al principi. Jo sóc de Gironella. Ah! Una altra cosa que em xoca és el trànsit: condueixo a la feina cada dia… i encara no sé com arribo viva entre cotxes, gent que passa per on vols, gossos, oques… és bastant subdesenvolupat. A més es tunnegen els cotxes i frenen amb una llum verda… i no saps què fan! (riu) És tot un repte!
I trigues molt?
Uf…! Ara vivim més lluny de la feina perquè en néixer la nena ens hem traslladat a una casa, i hauria de canviar com tres o quatre cops amb transport públic. El que tenen aquí són uns autobusos petits, jeepneys, que van deixar els nord-americans quan van marxar de Filipines. Hi caben unes 14 persones.
Amb què no podries deixar de viure, si ara tornéssiu a Catalunya?
Aquí les platges i la selva són molt maques. La natura és impressionant: cascades… llocs que et deixen amb la boca oberta. Però treballant no hi vaig cada dia, a la platja! Trobaria a faltar la simplicitat de la gent. M’he acostumat a viure així i s’està divinament! No tenim televisió, ni DVDs, ni res… Només Internet perquè s’ha de parlar amb els de casa… A més, la gent és molt amable. I em crida l’atenció que no es queixen massa… per això hi ha tants call centers aquí. Moltes empreses estrangeres, americanes sobretot, vénen a Filipines perquè són molt pacients i parlen en anglès, ja que és llengua oficial.
Què bo!
Sí, t’ho juro. Són molt pacients: quan hi ha un client molt quisquillós, hi poses un filipí, i cap problema! Ja veuràs com diuen: “quina atenció al client més bona…!”
I què no trobaries a faltar?
El que no trobaria gens a faltar és el trànsit, la pressió de gent i la brutícia.
I què trobes a faltar de Catalunya? Em deies la frescor…
Sí, sí, la frescor, i mira que a mi no m’agradava gent l’hivern!!! El fred i la neu, però potser només per a mitja hora, eh! I l’aire pur, ja que aquí hi ha molta pols. També trobo a faltar l’oli d’oliva, que aquí és caríssim… però jo el compro igualment!
Cuines català?
Sí, jo miro de cuinar català… i en Jeff cuina filipí. Però normalment per dinar menjo fora, ja que la vida és molt barata i em surt més a compte que cuinar. Per un euro menjo a la Kantine de la feina.
Celebres les tradicions catalanes?
L’any passat vam fer cagar el Tió amb una nebodeta d’en Jeff i vaig començar a introduir la tradició. L’Alina no se’n va assabentar… (riu) Per Reis vam fer algun regalet… Quant més gran es vagi fent, més farem…
Però a Filipines també celebren tradicions catòliques, no?
Sí, perquè són moooooolt catòlics. És el que els ha quedat dels espanyols: mots i el catolicisme. Són d’aquells de si no vas a missa el diumenge què passarà… De fet, jo vaig salvar en Jeff, que anava per capellà.
Què? Quina telenovel.la!!
Sí, sí. A la Xina ens vam conèixer perquè ell, que estava en un seminari, hi anava per muntar una escola per ensenyar a nens. Llavors ens vam conèixer. (riu) Com que també volia tenir la seva família, va decidir deixar-ho i quedar-se amb mi. Ara segueix sent molt catòlic i continua anant a missa… Jo li ho respecto, ja que jo no ho sóc tant. L’Alina suposo que ja triarà el que ella cregui perquè veurà com creu l’un i l’altre.
Així fan Reis, per exemple?
De Reis, només hi ha una illa que ho celebra. El que passa que estan molt americanitzats. Els espanyols van ser-hi 300 anys, però els nord-americans, que van venir després, ho van arrassar tot en 30 anys. Fan el Halloween, per exemple. Hi ha McDonald’s a tot arreu. El menjar i la manera de fer estan molt americanitzats. Suposo que l’Alina viurà una mica de tot.
I quina és una tradició pròpia d’aquí?
Ara no me’n vénen al cap, però és que sempre celebren coses… El que fan sovint és adaptar festes i tradicions americanes.
Són molt musicals?
Déu n’hi do! El que els encanta és el karaoke. De fet, cada família té un karaoke a casa. I jo també ho faig, a casa els sogres! (riu)
Quines cançons li cantes a l’Alina?
La Lluna la pruna, en Patufet… En Jeff també la canta, el patim patam patum… També li canto El lleó no em fa por. El que recordo de la meva infantesa.
Per cert, com vas arribar a Patufets al món?
Algú que conec va compartir un article dels vostres que li havia agradat i el vaig veure al Facebook. Ho vaig trobar interessant perquè parlava de llengües a l’estranger amb canalla. El vaig llegir tot, el blog, de dalt a baix. Em va enganxar! Em va encantar, ja que em doneu bastantes idees i els temes m’interessen, ja que sóc mare.
 I t’hem pogut llegir a la secció d’articles al teu bloc Filipins filiprims…
He viscut llargues temporades a Polònia, perquè també parlo polonès arrel de tenir amics polonesos, a la Xina i ara a Filipines i a cada lloc on he estat he obert un bloc sobre aquest país. Una espècie de diari personal. És el cas de Filipins filiprims. De fet amb en Jeff dèiem que una idea de negoci seria ajudar a la gent estrangera que ve aquí de turista. Vénen molts a fer submarinisme. Potser es podrien oferir rutes en català o castellà…
Coneixen Catalunya?
Si els ho dius, no saben pas on és. Tota la família d’en Jeff i tots els de la meva oficina ho saben, però els del carrer…! Els dic Barcelona… i hi cauen de seguida, pel futbol, tot i que a mi no m’agrada! I quan parlem d’idiomes, per dir-los les diferències entre català i castellà els dic que és com el cebuano i el tagàlog. El tagàlog seria com l’espanyol i el cebuano seria com el català. I jo aprenc cebuano perquè estic aquí. És molt rudimentària, vull dir que no tenen gramàtica, és eminentment oral, més enllà del cebuano literari poètic. Els fa gràcia, això, perquè són molt cebuanos, ells: els dius que són tagàlogs i et diuen que no…!
Per cert, vau fer la V aquí a Filipines també?
Sí, sí!! Aquí en tens la foto.

“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Països Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de Reiseliteratur…

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que wenn es gelöst wäre…

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels veïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus veïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes panaderies…

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons! Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els veïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els parles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.

“La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos”

ALEJANDRO CASTILLO MALDONADO.

DOS FILLS (2008, 2010) I UNA FILLA (2012).
VIU A MONTERREI (MÈXIC).

A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN CASTELLÀ.

Ara estic molt bé. Vaig estar a l’hospital divendres i dissabte, però ara estic molt millor. Ja a casa. Hehehehe

Però… res greu?

Bé, he tingut un problema amb… com es diu… el ronyó. Tinc 39 anys i penso que pot ser cosa dels 40 anys. Hehehehe. Tu com estàs?

Bé, prou bé. Els ronyons en ordre. Però portem uns quants dies de pluja… M’imagino que a Mèxic el temps millor, no?

Bé, aquí ara mateix 13 graus i està “plorant”… vull dir plovent. La temperatura varia moltíssim: de 46°, 47°… cap avall.

Ets a Monterrei.

Sí, i he nascut a Monclova.

I els teus avis eren catalans…

No, la meva àvia materna era catalana, de Barcelona, i va arribar a Mèxic de petita, als anys trenta. Jo ja vaig néixer a Mèxic, però la meva àvia, per la raó que fos, sempre em repetia que jo sóc català, espanyol, que m’he de sentir orgullós de ser català i espanyol. I bé, aquí estic (riu).

I la teva mare com ho vivia?

La meva mare no parla en català, tampoc els meus tiets, si bé tots l’entenen.

Ostres, per tant, parles català només perquè la teva àvia el parlava amb tu!?

Sí, la meva àvia el parlava quan jo era petit. No el vaig estudiar mai. Sempre que puc compro llibres en català, parlo amb els meus fills en català. Ara he creat un grup al Facebook, Catalans a Monterrei, i em serveix per trobar altres catalans per parlar-hi i perquè els meus fills en coneguin la cultura, ja que és part de nosaltres. Els meus fills estan molt contents… i axí no només senten parlar català a través meu. A partir d’ara també tenim trobades regulars per a que els nens juguin. Per a mi és important… com es diu, te lo digo en castellano: que la cultura catalana se pueda transmtir als nostres fills.

Quants en tens?

En tinc tres: Iñaki (5 anys), Ferran (3 anys) i Anna Pau (1 any).

I sempre els parles en català?

Sí. Des que eren a la panxa de la seva mare, els parlo en català i els llegeixo contes en català. També veiem la televisió. A ells els agrada moltíssim i n’estic molt orgullós. Se senten catalans i espanyols.

I et contesten en català?

En un principi, no, però ara sí que ja ho van fent una miqueta.

Però si només vas sentir català de la teva àvia i el vas aprendre, vol dir que la veies molt sovint?

No, molt poc. Ella vivia a Cheturnal, que és molt lluny d’aquí, a uns tres mil quilòmetres. Nosaltres vivíem a Monclova, a prop dels Estats Units, i ells a prop de Belice. Agafar l’avió era difícil aquells temps…

Com t’ho expliques, per tant, que l’hagis apresa, conservada i ara la transmetis als teus fills?

A mi m’agrada moltíssim des de petit aprendre d’altres cultures. Des de petit que vaig aprendre francès i anglès… Potser hi va influir doncs la meva personalitat. També la distància, tan lluny l’un de l’altre, va fer que fos intens quan la veia. I sobretot als últims temps, em trucava moltíssim per telèfon i parlàvem.

Potser també hi havia una part de nostàlgia, cap a la figura dels avis, que tenies lluny…

Pot ser que sí, ja que la meva àvia era una figura molt important per a mi. Els meus altres avis van morir fa molts anys, ja no els vaig conèixer. A la ciutat només érem els meus pares i la meva germana, que també érem immigrants. Com a nen, necessitava molt la figura dels avis. Tenint en compte que vivia molt lluny… pot ser que desenvolupés una enyorança per la família, per la meva amiga, que creés una estimació molt gran per a Catalunya, Espanya i els nostres orígens. Des de fa uns deu anys, dic molt més que sóc d’origen català, espanyol, però quan era petit, els meus companys del col.legi, la gent, em miraven raro. No sé si es pensaven que em sentia millor que ells. Cosa que no era així. Simplement, estava content i orgullós d’aquesta part meva, catalana.

Però també deies que llegeixes llibres en català: com en vas aprendre?

Vaig començar a llegir els llibres, autodidacte. Com que més endavant vaig voler escriure i no en sabia, vaig fer un curs de català 1. D’això en fa dos o tres anys. Per la feina que tinc, però, que viatjo molt, només vaig anar un parell de vegades al curs de català. La meva professora em deia que jo parlava el català i de fet a l’examen vaig treure la nota més alta. (riu) Els meus companys no ho entenien perquè jo era el que mai hi anava ni feia els deures. Tinc la història catalana als gens!

I els teus fills han estat a Catalunya?

No, però vull que hi vagin per a que puguin comprendre la idea de Catalunya i per a que puguin conèixer millor la seva cultura. M’agadaria anar-hi un o dos anys a viure-hi. Al principi la meva dona no volia, em deia que tots dos érem mexicans… però ara ja ho ha anat entenent. Jo he nascut aquí a Mèxic, però els meus orígens són catalans i espanyols i és una part molt important de la cultura, com a família.

Tu hi has viscut, a Catalunya?

No, només hi he passat setmanes. A més, abans sobretot, passaven anys i no hi anava.

Havent nascut a Mèxic i parlant català, com et senties?

Vivia les diferències, però crec que no en tenia consciència. Recordo que als meus amics a Monclova, els deia quan era petit que veia que menjaven diferent, que parlaven diferent… Quan la meva dona va començar a visitar la casa dels meus pares, també feia els mateixos comentaris: que mengem coses diferents. Per exemple, aquí diumenge és molt comú fer barbacoa, però a casa meva, no; tampoc mengem xili; la salsa picant de la meva mare era només… com es diu, tomàquet!

I el teu avi, d’on era?

El meu avi era nascut a Mèxic, però també d’origens espanyols. Els meus besavis per part de pare eren immigrants espanyols i anglesos. Per tant, és una mescla de cultures que potser no teníem massa interioritzades ni tampoc n’érem massa conscients.

T’explicava l’àvia per què va marxar d’Espanya?

El que ells em contaven és que van marxar d’Espanya perquè era una època difícil per als catalans i els catòlics. Quan era petit, no ho entenia massa, però ara veig que va ser l’època de la Guerra Civil. El meu besavi va venir amb els seus altres dos germans, que es van instal.lar a la Ciutat de Mèxic, l’altre al Yucatan i el meu besavi i la seva família a Quintana Roo. Eren tres germans amb deu o quinze fills cadascun: van poblar Mèxic. (riu) El meu besavi va fer coses importants per a Quintana Roo, que és un estat federal, però llavors era un territori. Ell va fer negocis amb el president de la República, Lázaro Cárdenas, per convertir el territori de Quintana Roo en un estat federal. Ara hi ha moltes escoles, monuments i al Congrés de l’estat hi ha el nom del meu besavi figura com a algú il.lustre. Es deia Pere Julià Cervera Kampakos, però li deien Pedro J. Cervera. Moltíssima gent em pregunta si la “J” és José o què significa… i jo els explico que és un nom català.

Com vau escollir els noms dels vostres fills?

Iñaki m’agradava molt. Per al segon, en Ferran, la meva dona va voler que fos un nom català. I Anna Pau, perquè la meva dona es diu Ana, i Pau és la pau del nostre cor.

I les tradicions, també les feu incloent-les totes?

Celebrem sobretot les nord-americanes perquè vivim molt a prop dels Estats Units. Tenim Santa Claus, Halloween, però no les mexicanes. Estem, però, molt interessats en què els nois també les coneguin, ja que també són part de la nostra cultura. Per exemple, el Dia de los Muertos; però és que jo no ho he celebrat mai a casa, ja que no érem mexicans al 100%. La meva mare no entenia mot bé aquest costum. El meu sogre, però, sí que ho celebra, per això, ara volem començar a introduir-les. De catalanes, hem fet panellets. Un dia a l’escola el meu fill em va demanar de dur la senyera a l’escola per explicar-los Catalunya i va voler també dur-los panellets. Molt content de que tingués aquesta iniciativa, ja que ell normalment no parla molt amb públic; aquell dia, però ho va fer: va explicar la bandera, la llengua catalana… i que el Dia de los Muertos, la tradició catalana era fer panellets. Així és com ell ho havia comprendido.

I el Sant Jordi, el celebreu?

Per ara no n’hem fet res. Però espero poder organitzar-ho amb l’altre grup de catalans, ja que fins ara només ho hem celebrat a casa.

Cançons que cantes en català?

Ehe… Baixant de la font del gat, per exemple. I també la canten els nens. Utilitzem molt el Youtube, hi mirem dibuixos animats com El petit Nicolàs i el Mic El que també els va passar és que van aprendre les parts del cos primer en català i després en castellà, a través d’una cançó.

I de llibres en teniu?

Sí, encara en conservem del meu avi.

Déu n’hi do…!

Sí, i ara que es va morir Adolfo Suárez, jo recordo de petit com el meu avi me’n parlava. Suposo que a casa, la meva mare també mirava més les notícies sobre Espanya a la televisió i per això ho tinc present. De llibres i material, com que sóc intermediari internacional d’exportacions i importacions, quan sóc a França, sobretot, i tinc amics que vénen de Barcelona els demano que em portis material en català: he comprat contes de Bob Esponja, pel.lícules com Toy Story o Tadeo Jones en català… I quan la volen mirar, ells em demanen si volen mirar-la en català, castellà o anglès.

Anglès també en fan?

Sí, a l’escola. De fet, la meva dona i la seva germana sempre em retreuen que per què no els parlo en anglès o francès, que són més importants. Però jo no hi estic d’acord, perquè el català és la meva cultura. Sempre intento que estiguin més i més en contacte amb les cultures catalana i espanyola, més que no pas la nord-americana.

Perquè ho teniu a tocar…

Texas està a dues hores. Tota la televisió és en anglès, etcètera.

Per cert, veig que et refereixes tota l’estona a tu mateix com a català i espanyol… no és sempre així.

Sempre m’he sentit català i espanyol. Ara mateix hi ha una situació complicada a Catalunya i a Espanya, però jo mai ho vaig viure així perquè mai vaig viure a Catalunya. La meva àvia sempre em deia que era català i espanyol, i jo me’ls estimo tots dos. També Mèxic, perquè hi vaig néixer; però Espanya i Catalunya també me’ls estimo molt. He crescut amb aquesta mescla de sentiments: els tres països són molt importants, he crescut amb una miqueta de cada país, de cada cultura… i això és el que vull transmetre als meus fills.

Però entens la situació que es viu ara mateix a Catalunya, el procés sobrianista que s’ha engegat…?

Puc comprendre que els pobles tenen el dret a decidir. Jo vaig estudiar Relacions Internacionals i Diplomàcia a la universitat, per tant ho puc entendre des del punt de vista polític i des del punt de vista del sentment, com a català. Com a espanyol, però, no puc entendre perquè la gent desenvolupa aquest sentiment d’odi, que és el que de fet està passant. Penso que és millor que la gent coneixi millor els seus orígens, com a base per respectar més els que no són com nosaltres. Jo no parlava molt dels meus orígens perquè a la gent no li agradava molt, però quan vaig arribar a Monterrei, a la universitat, una ciutat més gran, vaig començar a buscar llibres que parlessin de la Història d’Espanya i Catalunya, un professor de català.

Com us anomenen als que sou d’origen espanyol a Mèxic?

“Gachupín” és la paraula que ens posen als que venim d’Espanya. Llavors quan era petit era una forma molt despectiva de referir-se als espanyols. El meu avi va créixer a Veracruz i Yucatán, on són molt mal hablados. El nacionalisme mexicà es basa en la idea que tot allò no mexicà no és bo: els gringos y els gachupinos son malos. La gent no veu amb bons ulls que puguis sentir-te d’una altra nacionalitat. Encara ara tinc amics que quan penjo alguna cosa al Facebook relacionat amb Catalunya i Espanya que em pregunten: “però, tu ets mexicà, no?”. I el mateix a l’inversa quan publico coses sobre els indígenes, que em diuen que sóc espanyol. Això la gent no ho entén, aquesta barreja. Fa deu o dotze anys va ser quan vaig fer la reflexió i vaig veure que no tenia perquè no parlar dels meus orígens obertament. Ara, la majoria ja m’ho respecta més. A la comunitat d’espanyols també sóc un més. A Monterrei, de catalans n’hi ha menys, però estem interconnectats. A través de la pàgina del Facebook que vaig crear es van poder contactar entre ells.

I físicament, et veuen mexicà? 

Quan sóc a d’altres països o a Europa mai saben si posar-me l’etiqueta de català, espanyol, mexicà… i quan sóc aquí em pregunten quants anys fa que hi visc: no es creuen que he nascut a Mèxic. Els gens són els gens: el meu perfil es muy español y catalán, no es mucho de aquí. Quan vaig estudiar anglès a Canadà, la família canadenca em mirava i remirava i de sobte em pregunta: “¿tú eres realmente mexicano?” Li mostro el meu passaport… i no s’ho creia: espera algú amb bigotis, pèls al nas… Li vaig haver d’explicar que a Mèxic hi ha molta immigració d’Israel, Líban… Fins i tot els seus amics van anar a casa seva per conèixer el mexicà. (riu)

Els clitxés pesen…

Quan vaig cursar un Màster en Business i Innovation, havíem de parlar d’un viatge que ens hagués de marcar. Un amic va comentar que el que més l’havia marcat era un viatge a Catalunya. Va fer una pausa i va afegir: “los catalanes son nefastos: son tacaños, no aceptan a los que son diferentes, este…” Va fer una pausa i es va adonar que jo tenia un fill que es diu Ferran, li vaig explicar que la meva àvia era catalana. Quan vaig arribar a casa, li ho vaig explicar a la meva dona i es va fer un tip de riure: “La primera es tu mamá, la segunda tu hermana y lo demás, lo eres tú”. Penso que sí, que alguns clitxés sí que descriuen certs comportaments típics catalans.

La teva germana viu a Mèxic?

Sí, a Monclova. I els meus pares també viuen allà.

T’has trobat o vius xocs culturals entre les tres cultures?

Hi ha més coses que no em quadren a Mèxic que a Espanya. A Mèxic triguen més a fer les coses i una altra cosa que em xoca és que no diuen les coses directament, cosa que em molesta perquè m’agrada ser molt directe i franc. A Espanya mai m’he sentit diferent a ells… potser a Barcelona m’adono que no tinc bon accent, però no em diuen res. Jo mai m’he sentit diferent ni m’he sentit comentaris negatius contra els mexicans o contra els catalans, cosa que sí que expliquen alguns dels meus amics. Per fer negocis, els meus socis espanyols em comenten que els agrada treballar amb mi perquè veuen que sóc diferent que els altres mexicans. Ara bé, un xoc com a tal no el sento, no.

Però pel que expliques, has viatjat bastant, no?

Sí, he viatjat per tot el món i suposo que he entès molt la diversitat cultural. En part perquè la tinc molt a dins meu.

Tens previst viatjar a Catalunya aviat?

No, però un projecte que tinc és muntar un centre cultural català a Monterrei. Hi vaig al darrere des de fa molt de temps, però des de l’any passat ja treballo en l’organització. Fa poc em va contactar de fet un altre nét de catalans. Ara vull veure si convertir-lo en un centre cultural i econòmic, ja que la situació a Catalunya i Espanya és ara mateix difícil. Una altra idea és muntar una oficina de la meva empresa a Catalunya: no crearé molts llocs de treball, però un o dos, segur. M’estimo molt Catalunya i Espanya i si puc ajudar amb alguna cosa, ho faré.

Com vas conèixer Patufets al món?

A través d’un amic meu que em va dir que com a català, espanyol i mexicà m’interessaria. A través d’un altre amic, que no té fills, també em va arribar la recomanació. A mi m’ha servit moltíssim anar llegint el que expliquen altres famílies que viuen a l’estranger en situacions similars. Si ve en el nostre cas la nostre primera llengua és el castellà i és més complicat transmetre el català. Patufets al món m’és de molta ajuda. Felicitats!

FOTOS: Alejandro Castillo Maldonado

“Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies”

ALEXANDRA PUJOL SKØNHAUG.

UNA FILLA (2004) I UN FILL (2007).

VIU A ROLVSØY (NORUEGA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I NORUEC.

Provem el so…
Està fent el millor estiu dels últims quinze anys! En fa dos va ser el pitjor: només vam tenir nou dies de sol. A més, no vam tenir vacances i el que fèiem és que teníem el cotxe ple dels estris de la platja… i quan feia sol, anàvem a la platja. L’aigua no es va escalfar mai, si bé és cert que mai s’escalfa gaire. Aquest any, com l’any passat, hem posat piscineta al jardí… a més, vivim a la costa (somriu).

M’imagino que vivint a Noruega, un dels “problemes climàtics” és la falta de sol…
Nosaltres tenim sort perquè vivim al sud. A l’hivern, es lleva cap a tres quarts de nou del matí i se’n va cap a dos quarts de tres de la tarda. Es pot viure així, de fet, jo sóc l’única de la família que se’n ressent perquè em quedo baixa de vitamina D i me n’he de prendre de mentida. Els nanos, ni se’n recorden. Pensa que al mes de novembre, que és el més xungo, en Ramon i jo cridem: “mireu, nens, el sol! Feia dinou dies que no el veiem”. I ells contesten: “i què?”, indiferents. Nosaltres els insistim: “el sol, el sol, que fa sol!”. Però res. Nosaltres els intentem així transmetre les nostres necessitats, però ells ho viuen diferent. La vida aquí no canvia: fas el mateix, simplement vestit de manera diferent. Aquí et diuen que no existeix el mal temps, sinó la roba inadequada. Aquí tenim molta roba tècnica: tenim pantalons per parar el vent, per parar la neu, pantalons que no paren el vent, però sí l’aigua, perquè sinó, sues… La meva mare se n’enfot: ella va néixer el 1943… i no cal que li expliquis res de roba tècnica. Aquí la vida segueix igual: que plou, doncs impermeable. El festival de música es celebra tant si fa sol com si plou a bots  i a barrals: la gent l’escolta amb fang fins als genolls, els és igual. A nosaltres no, ens fa molta mandra si fa mal temps, si està nevant i diuen d’anar a esquiar… uf, quina mandra! Aquí a tothom li és igual. A més, si tenen un pla, el segueixen, encara que plogui o que faci un temporal.

La teva mare és noruega i el teu pare català, però tu vas néixer-hi o ja vas néixer a Catalunya?
Jo he nascut a Barcelona, a la Guineueta. El meu pare és músic i els estius no li vèiem el pèl. Per això, amb la meva mare marxàvem tres mesos cada estiu a Noruega. La meva situació lingüística és la mateixa esquizofrènia que he traspassat jo als meus fills. És a dir: quan jo era petita, el meu pare em parlava en català i la meva mare en noruec. La resta del món em parlava en castellà, ja que jo vaig néixer el 1975. No vaig tenir TV3 fins als 10 anys. Quan marxàvem a Noruega, com que mon pare no venia, només parlava en noruec i recordo que quan tornàvem no sabia parlar ni català ni castellà; no me’n recordava. Entenia tot el que em deia, però no podia dir res: dos dies estava empanada… i després de mica en mica m’hi tornava a enganxar.

 I ara la teva parella és catalana… i viviu una situació similar?
En Ramon és català, però la seva família ve de Segòvia. Per tant, entre nosaltres parlem en castellà, però als nens, ell els parla en català. Jo els parlo en noruec, sobretot pel petit, que li va costar molt de començar a parlar. Ara bé, a vegades em surten coses en català, en funció del tema. A casa, vam aconseguir una situació tan equilibrada que el nen no sabia amb quina començar a parlar… i no en va triar cap. Tenia tres anys i no deia ni mu. Tots agobiadíssims! Especialment a la guarderia, on van fins als sis anys.

Ara viviu a Noruega, però abans vivíeu a Catalunya…
Sí, vam arribar que la Irene venia de P4, que ara en té deu. No saps com es va emprenyar! Estava acostumada a posar-se la bata, a seure a les cadires, a fer traç, a fer això i allò… I aquí va arribar a la guarderia on no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarres, ni bates… La Irene em pregunta què havia de fer, i jo li contestava, que jugar… “I després?”, em preguntava. “Després, continuar jugant”, li contestava jo… Tot i haver triat una escola bressol amb molt contingut didàctic…! Després, quan va començar l’escola primària, els pares ens vam equivocar: vam triar la Waldorf, com a escola lliure, situada a la natura, cosa que nosaltres desconeixem perquè tant en Ramon com jo hem nascut i crescut a la ciutat. Si em deixes sola en una ciutat desconeguda, en mitja hora t’he trobat el bar, el museu i el metro. Però si em deixes sola al bosc, al cap de mitja hora em trobaràs frustradíssima, perquè no hauré trobat res ni sabré on hi ha res. He après a pescar l’estiu passat, cosa que aquí a Noruega és com un pecat, no saber-ne. L’error d’apuntar-la a una Waldorf va ser que no ho sabem valorar. Quan tornava de casa i deia que havia fet magdalenes i que per fer-les havia hagut de moldre el gra, que havien anat a collir les ametlles, que havia tallat una ceba, també… Tot plegat, a 2n de Primària. Li mirava les llibretes i veia que només escrivia en majúscules: “No, les minúscules no les fem fins a 3r de Primària!”. Va arribar un moment en què ja no vam poder més… i la vam canviar d’escola. A més, la mestra estava farta de veure’m, perquè sempre hi anava a apretar cargols. Ara va a una escola internacional, on hi ha el de sempre: saludar amb la mà, els professors es tracten de vostè…

I n’esteu contents?
Sí, sí, perquè jo necessito quelcom que reconegui. Per ensenyar-los a sumar, per exemple, a la Waldorf utilitzaven follets. Clar, jo no sabia què dir-li quan em demanava ajuda…! Eren dos móns que xocaven. La Irene ha hagut de fer adaptacions arreu. Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies. La meva mare trobava a faltar Noruega i jo això de petita ho notava molt.

Què trobava a faltar?
Per exemple, quan arribava l’hivern i a Catalunya tot estava verd, a la meva mare se li regiraven els budells. La neu, la foscor, el recolliment, el tenir temps… no ho tenia i hi donava moltes voltes. Quan arribava Nadal, ma mare sempre es queixava que no estava amb la seva família. Jo ara odio els Nadals. Llavors, va arribar un moment en què jo vaig començar a trobar a faltar coses que no havia viscut mai. Quan vam arribar aquí a l’octubre del 2008, moguts per la crisi, com tants d’altres, vaig descobrir que havia trobat a faltar el recolliment i foscor que no havia viscut mai de la vida, però que ma mare m’havia transmès a partir de la seva gestió de la nostàlgia. I ara, aquesta gestió, l’he de fer jo. Per exemple, quan la Irene va arribar aquí amb quatre anys, va perdre els seus amics de Granollers, que encara veu, però no és el mateix perquè cadascú segueix camins diferents. La Irene diu: “tot el que estimo, se’n va: estimo a la meva àvia, està aquí uns dies i se’n va; estimo molts als “abuelos”, els veig uns dies i me’n vaig; les meves amigues…”. Quan tenia cinc anys va dir: “no estimo res, perquè si ho estimo, marxarà”… i em va agafar un no-sé-què… (s’entristeix). Vaig haver de fer una campanya de màrqueting: que se’n recorden, que pots trucar-los, escriure’ls… Ella encara està una mica allà. Ara, diu que li sap greu que a Granollers, on vivíem, no hi hagi un bosc on anar a córrer. O un llac per anar a pescar. Li falta molta gràcia que als seus amics de Granollers els faci pena que un animal es mori: aquí els sembla normal, se l’ha menjat un altre. Passa constantment. A la Irene també li dóna la sensació que els nens catalans se li abraonen, que li falta espai.

Interessant el que comentes de trobar a faltar quelcom que no has viscut mai en pell pròpia…
Va ser interessant perquè ho reconeixes sense haver-ho viscut, degut a que t’ho han explicat molt bé, però tampoc tens la capacitat de gestionar-ho. Aquest recolliment dura tres mesos! En ma vida he fet tant punt de mitja i he llegit tant…! Molts catalans que vénen em fan la conya: “ah! Tu sempre amb el punt de mitja…!”. Un any o dos més tard, em pregunten que com ho faig, que en volen aprendre… Pensa que entre les cinc i les set de la tarda, sopem (la Irene continua dient-li dinar-sopar, perquè és l’únic àpat calent; entre les onze i les dotze és menjar fred). A dos quarts de nou, les nou estan desfilant cap al llit. Què fas? A les sis del matí, ens llevem a l’hivern i a dos quarts de set, a l’estiu.

Quan comença l’escola?
A les vuit del matí comença l’escola. Però a l’hivern ens llevem mitja hora abans perquè ens hem de posar més roba: són dues capes més. Un cop tens el nano vestit de “muñeco Michelin” perquè a fora estem a -17°, l’has de fer fora, ja que a dins agafen calor. Vestim primer a la nena, després al nen i després nosaltres. Normalment estem entre els -7° i els -10° i amb neu. Quan no neva li diuen “hivern negre”. De neu n’anem desfent fins al març i abril. Un hivern vam estar durant tres setmanes a -20° i no teníem cotxe!

Què dur!
Sí, viure aquí és com ser un pioneer de l’oest: has d’anar a tallar llenya oi l’has de comprar, has de plantar plantes quan toca. Quan vam arribar, vaig assumir aquestes imatges com a pròpies, com per exemple la tardor daurada (em posava fins i tot poètica, els matins!), però no tenia cap de les habilitats pràctiques per sobreviure. I el dramàtic és que els noruecs no ho entenen perquè em consideren noruega, com ells. Igual que els catalans em consideren catalana.

Hehehehehehe
El primer cop que va nevar de veritat, cap dels dos volia conduir el cotxe per dur els nens a l’escola, malgrat haver-hi posat els pneumàtics d’hivern.

Comentaves que vau marxar de Catalunya cap a Noruega degut a la crisi…
Sí, si bé ja feia temps que valoràvem com transmetre’ls la cultura i llengua noruegues. Si només jo i la meva mare els parlaven en noruec, no tenien la necessitat de parlar-lo, ja que les dues vivíem a Catalunya. Vam començar a reflexionar sobre l’opció de viure a Noruega, que era una opció més. Jo treballava per a una empresa alemanya a Barcelona, van posar-hi un cap espanyol, jo em vaig quedar embarassada… i aquest cap va tenir una reacció molt espanyola vers la maternitat, és a dir, que no ho va portar massa bé. Aquesta empresa va obrir una filial a Noruega, vaig pensar que es podia intentar i a més vaig negociar “a lo loco” sense res a perdre-hi. Llavors el meu company va perdre la feina… i vam començar a donar-hi voltes: 35 anys, dos nanos… on vas? A Catalunya, enlloc. El ventall d’opcions es va anar reduint, fins que Noruega va quedar com a única opció. A més, ens ho posaven fàcil: jo tinc nacionalitat noruega i els nanos també.

I també són espanyols?
Mira, som quatre a la família i tenim set passaports, llibrets vull dir: els nanos i jo tenim el noruec i l’espanyol i en Ramon té l’espanyol. Per tant, sempre n’hi ha algun de caducat: quan no som a l’ambaixada (que és a Oslo, a una hora i mitja de camí, i obre de 9h a 14h, per tant has d’encertar-ho i dur-ho tot), som a la policia (riu). A més, tant el noruec com l’espanyol és vermell.

I de què treballes?
Jo sóc intèrpret jurat. Per a mi la llengua té un ús: em poso la llengua i me’n vaig a treballar; i pensa que després d’estar traduint set hores dient coses que no dic jo, arribo a casa i no dic res, per molt xerraire que sigui. Quan ens vam mudar aquí em vaig adonar que a Espanya ho sóc d’una llengua que parlen 5 milions de persones; aquí ho sóc d’una llengua que parlen gairebé mil milions de persones… A més també em vaig adonar que és normal i possible canviar de feina a qualsevol edat, i que no passa res. Em vaig cansar d’estar en una oficina. Per això, em vaig fer autònoma, que té les mateixes desavantatges que a qualsevol altre país, però treballo molt: als jutjats, a les comissaries, a les presons… amb gent d’aquí, de Sud-Amèrica. Això a Espanya és impensable, aquí ho puc fer perquè els sous donen per viure.

Però la vida també és més cara…
Sí, cert, però si pago 5€ per a un cafè, sobretot si és espresso, sé que el cambrer viu. A Espanya, en pago 2€ i l’amo del bar té un Audi, però el cambrer no viu bé. Aquí, com que tots viuen bé, hi ha molt de consum. Cert que també tenim el petroli, no ens enganyem: això és l’Aràbia Saudita d’Europa. Hi ha moltes coses que ens han sorprès molt: quan vas a una entrevista de treball, et pregunten si tens família, però no com a nosa, sinó com a signe de normalitat. Volen veure que ets normal i que no estàs boig. Si no tens família, no funciones.

Bé, sempre tinc la sensació que als països escandinaus tenen molts fills, en part degut a les subvencions.
Sí, cert, i també es casen molt joves. Jo ara començaré uns estudis a la Universitat d’Oslo sobre l’adquisició del noruec com a segona llengua, temes de multilingüisme. Allà, hi ha una escola bressol: cap problema. Si demanes una beca i tens fills, et donen més diners. Si estàs embarassada i tens un examen, te’l posen que et vagi bé. Si estàs donant el pit, pots portar el nen a classe. Quan parlo d’això sembla ciència-ficció. Ara bé, passa sovint que com que es casen joves, acaben matxembrant famílies: uns fills teus, d’altres meus, etc. A més, aquí és molt normal marxar de casa als 18 anys: només es va a casa els pares a recollir menjar perquè, això sí, les beques són justetes. També hi ha préstecs per als estudis, que són molt favorables amb uns tipus d’interès del 3%, però que no serveixen per finançar la universitat, sinó la manutenció i vivenda, ja que mentre estudies, no es treballa. El govern noruec interpreta que les persones són un recurs, no una despesa i entén que una persona més ben formada, tindrà una feina on li pagaran més i, per tant, acabarà pagant més impostos. Pensa que aquí paguem del dret i del revés. Però tothom i surt guanyant.

Del nord també en tenim una visió molt individualista….
Fals. Aquí els nens se’ls educa amb els valors per la comunitat. No és allò de dir que s’ha trencat una paperera i és igual perquè és de l’ajuntament, sinó que s’ha trencat la paperera, vés i paga-la… També es fan batudes per netejar el barri o en un club de futbol, on hi tens el nen apuntat, saps que dos dies treballaràs de forma voluntària per al club. Si es munta una festa, són els pares els qui preparen el menjar. Així surt més barat… i si no hi arribes, ho dius, que sols pots fins aquí, i no passa res. Aquí, adoren els nens: són el futur. Hi ha una política d’augmentar la població. Aquí al sud no passa res, però pensa que al nord de Noruega pot ser molt dur: ara a l’estiu estan a 7°!

La Irene i l’Adrià, com se senten enmig d’aquest anar i venir d’identitats?
L’Adrià és noruec perquè hi va arribar amb un any; ara en farà set. Quan parla d’Espanya, per a ell són vacances: és on anem de restaurant, anem al Tibidado, al cinema, al parc aquàtic. Coses que aquí no fem perquè és més car. Allà, en una setmana ho rebentem tot. Anem de festes majors… no parem! Per a ell això és el mateix que el que era per a mi Noruega quan jo era petita: mai s’anava a l’escola i anava en bicicleta tot el dia, sense parar mai. Ma mare em deixava al bosc i apa-li! El que més m‘agradava era fer-me un arc i unes fletxes, no per tenir-ne, sinó perquè així tenia un ganivet: mai em deixaven anar al bosc sense ganivet, ja que el podia necessitar si em quedava enganxada amb una branca. Normalíssim! Els meus companys de la Guineueta, a Barcelona, no ho entenien…

I la Irene?
La Irene ho té més fumut… Ara en té 9 i jo recordo que llavors també vaig tenir la meva crisi d’identitat. Ella diu que és noruega i espanyola.

I catalana?
És que en Ramon i jo som diferents en aquest sentit. Jo m’identifico com a catalana i em dedico a fer pedagogia del català. No tinc cap amic que desconegui el procés sobiranista i conec molts noruecs que em pregunten com va, si ens farem o no independents… El que menys entenen és per què no ens deixen marxar… Perquè la separació de Noruega i Suècia va ser així, tot i que de fet Suècia tractava bé a Noruega. Quan els explico les pel.lícules que ens passen, no ho entenen. Ningú em pregunta si el català és una llengua diferent del castellà. Quan jo era petita, ho havia d’explicar quaranta vegades. L’Adrià no ho entén: ell parla català amb tothom que ve d’Espanya i no entén perquè no li contesten en català o no l’entenen. A la Irene li costa més… Li agrada més la bandera catalana i la dibuixa a l’escola com a bandera del seu país, perquè no té escut; el recargolat espanyol no li surt. Ells no ho viuen com un problema: ells viuen la seva espanyolitat parlant en català. I jo això no ho entenc, però no apreto: ja s’ho faran. Només si em pregunten, els ho dic.

I en Ramon se sent més espanyol?
En general, sí. Tot i que tal i com està el pati… Jo ja li he dit que el millor és que ens separem ara per ser bons veïns. Pensa que jo vaig anar a l’única escola catalana de la Guineueta, a la Ginesta. Ens tiraven pedres, els anys vuitanta, per parlar català al pati. Era un barri amb molta població gallega i les reunions de veïns d’escala es feien en gallec… “¡y si no te entiendes, te txodes!”. Quan agafes distància, t’adones que el problema el tenen els polítics, no la gent. Aquí a Noruega m’he convertit en una espècie de centre d’atenció a l’immigrant perquè fa temps que hi visc i em localitzen a través de diversos grups (Españoles en Oslo i Españoles en Noruega)…. aquí sovint hi passen la nit abans d’anar a l’aeroport. Aquesta casa no té portes, i a mi m’encanta. Aquí escoltem doncs els partits de futbol, els uns en gallec, els altres en català o castellà, en funció de qui hi hagi, i a ningú mai se li acut cridar: “¡pero que haces!” Hi ha una normalitat. I això és el que vull per a Catalunya: que sigui normal; que no ens haguem de plantejar cada matí si som o no un país. Els meus fills no vinculen la seva nacionalitat amb la seva llengua. Què se senten? No ho sé, no ho hem parlat. L’Adrià segurament noruec, si bé diu que parla noruec i spansk (espanyol),però de fet el que parla és català, no ho diferencia. Si a Barcelona, algun nen se li dirigeix en castellà i ell no ho entén, en dos dies ja li contesta. Em feia gàcia veure com amb tres anys només jugava en noruec, i poc després ja anava dient: “Esto es mío”, “ponte en la cola”, “ahora me toca a mí”, “quiero jugar a la pelota”, “quiero un Frigopie”. El que necessites per sobreviure.

Quan són petits, són esponges.
Sí, i també una ancècdota. Igualment amb l’Adrià, jugàvem al parc, va començar a suar, se m’acosta i em pregunta: “m’estic desfent?” Li dic: “no, estàs suant, i a tu fins ara no t’havia passat mai”.

Hehehehehe
Devia tenir uns dos anys… Després vam anar a casa d’uns amics que tenen un patí enmig de blocs de pisos. Quan ho va veure, l’Adrià es va posar a plorar: li va fer molta por i es va pensar que les cases li caurien al damunt. Ell s’atabala: a la plaça Catalunya no hi vol anar. A casa d’aquests amics, de sobte, no el trobàvem: el vam començar a buscar… estava assegut amb bolquers amb la porta del congelador oberta… i no el podíem treure d’allà!

Per tant, millor marxar a l’hivern a Catalunya…
Sí, intentem anar-hi per cagar el Tió i Reis, però sobretot per al Tió, que els fascina això de fer-lo cagar. El Tió també l’hem celebrat algun cop aquí a Noruega i els sembla súper exòtic. Panellets, els meus fills ho associen amb el Halloween perquè els educadors de l’escola bressol eren dels Estats Units i ho celebraven: per això, per a la meva filla, celebrar Halloween és una tradició, igual que ho és fer la Mona de Pasqua o celebrar el 17 de maig noruec. Mentre siguin festes, va acumulant, cap problema! La Castanyera, per exemple, diu que fa por perquè és per Halloween.

Tu també ho has viscut així, amb aquesta fusió d’identitats i cultures?
No tant. A mi a vegades em surt el català, a vegades el noruec… i em pregunto sovint que no sé què sóc. Jo em puc desesperar perquè els noruecs són molt freds. “La gent no es toca aquí”, em deia la Irene el primer mes de viure aquí. “No m’estimen, no em toquen…”. I li explicava que no era contra ella, sinó que era en general. Quan li feia petons, al meu fill, a l’escola bressol, una altra nena se’m va acostar i em va dir: “i cada dia li feu petons a l’Adrià?”. Li semblava raríssim, com si l’haguéssim agafat pel turmell. Ella deia que no n’hi feien i ho comentava com referint-se a quelcom estranyíssim. Una altra situació que vam viure: la Irene va portar els seus diners a l’escola i va fer regals a les seves amigues; l’endemà m’esperaven les tres respectives mares per tornar-me els regals, enfadades, dient que com gosava la meva filla comprar l’amistat de les seves filles. No vaig entendre res. Malgrat les meves explicacions, elles no van entendre la nostra posició.

Ostres, què dur per la Irene…
Sí, va agafar un disgust: “no volen res meu!”, anava dient, perquè a més els nens tot ho exageren. A Noruega no es veu bé donar diners als nens, si bé és un país que presumeix del seu benestar. El missatge dels professors de l’escola sempre és que els meus fills s’enfaden molt… i jo els contesto que també es posen molt contents: per als noruecs, som uns bipolars; clar, comparat amb ells, som molt més emocionals. Una altra diferència: aquí, els adults, no juguen amb els nens. A en Ramon li encanta jugar a atrapar i acaba amb tots els nens a sobre, siguin o no noruecs. Però aquí, els nens són nens i els adults són adults… i tu ara no em molestis, que estic fent coses de grans. El que a Barcelona hagués acabat sent un conflicte armat al parc entre mares “porque tu hijo ha pegado a mi hijo”, aquí un pare noruec et diria: “deixa qu resolguin ells els seus problemes; si es comencen a fer mal, intervenim”. A Espanya, els pares són amb els nens al parc dient on han de posar el peu; a Noruega, els nens juguen a la zona de joc i els pares conversen amb el termo del cafè a l’altre costat.

La cultura del termo…!
Sí, termo amunt, termo avall, amb la motxilla, el tupperware… i a l’hivern, amb els aïllants per posar-los damunt de la neu i que no se’t refredi el cul. Vas a esquiar i pares per menjar a -10°. Sobretot es mengen taronges, que has de col.locar al cantó de l’esquena perquè sinó es congelen. I també has de portar roba, perquè la temperatura va baixant: per exemple dels 23° al vespre… als 0° quan arribes a casa després d’anar a sopar a casa d’uns amics. Pensa que aquí, a l’agost ja és tardor. El 19 d’agost comença l’escola, per exemple. Ah! Aquí també és normal que quan els nens no volen les joguines, se les venguin: posen una manta al jardí, i se les venen.

Sí, crec que tot el que és nord i centre Europa, van d’hora amb la tornada a l’escola… i això de les joguines, també ho he vist sovint a Alemanya. Tornant a les identitats, no et preocupa, doncs, que els teus fills fusionin cultures.
A mi el que em preocupa és que mai seran 100% res, perquè els faltaran alguns dels codis en alguna de les dues cultures. El que em sembla interessant és veure com ho acabaran adaptant tot. Jo, per exemple, les coses que he après en una llengua, les faig en aquella llengua, com el punt de mitja: en noruec. En català, ho passo molt malament… Les competències que adquireixes en una llengua és difícil de traduir-les excepte les que tradueixo, per feina, sobretot documentació judicial, que potser és el pitjor, ja que són dos móns. Per exemple, quan tradueixo del castellà al noruec, perdo la meitat de les paraules perquè hi ha coses que no les tenen…

Això que deies abans que tens sempre la casa plena de gent, tampoc deu ser massa normal a Noruega, no?
Però que és la normalitat? Per exemple, per als meus fills és normal que estem nosaltres quatre i de sobte ve algú perquè ja d’entrada vivim en una casa de fusta antiga del segle XIX que en té al costat una altra del segle XVII on abans vivia un reformista molt conegut. Hi vivim i a canvi fem de guies del museu que hi ha al costat a qui hi estigui interessat. Els ensenyo el museu, explico, i torno. Per a ells és normal que a casa hi entri gent que passava pel carrer i que no coneixem de res. Quan ens vam traslladar a Noruega, la Irene va perdre la normalitat dels seus amics, per exemple. O en un primer moment, no volia que l’àvia li parlés en noruec. Més endavant, quan ja vivíem aquí i aprenia el noruec, em deia que ja no podia desitjar més perquè en noruec no pot dir: “m’agradaria tenir”… El problema és que no tenen subjuntiu i jo li explicava com dir-ho, però no ho entenia perquè ella ho volia dir en un futur, no en un present. Aquest problema lingüístic no li puc resoldre.

I l’Adrià?
L’Adrià fa frases en català amb l’ordre noruec: “mira que jo fas”, per exemple. A més, per a ell només existeixen els verbs en present. En aquest sentit, la Irene controla, si bé a vegades col.loca paraules noruegues en frases catalanes. Fins ara no els havíem corregit, ara sí que ho fem: repetim la frase correctament i ells hi tornen. El que més li costa a la Irene són els pronoms febles, tot és “hi” o “ho”, però de fet és un problema que també tenen molts catalans. Va ser curiós perquè amb l’Adrià vam anar a la logopeda i li va dir, tota categòrica: “no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents!”. I ell la va contradir: la zeta castellana, etc. Va haver de rectificar: “en noruec no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents”.  És una terrible responsabilitat com a pare ser l’únic model lingüístic d’una llengua. Jo a casa insisteixo molt en què hem de pronunciar bé, que ho hem de dir bé…

Amb quins recursos compteu?
Des que la Irene llegeix, és més fàcil. A més, els catalans són més barats, els llibres. Quan som a Catalunya fem uns carregaments de llibres…! A més, si vol el Harry Potter, doncs en català. La vida és dura. Els DVDs, en català. La ràdio, en català via Internet. Aquí no tenim televisió de pagament, per tant, tenim pocs canals. Tirem de Youtube per veure Polònia, Una mà de contes… Però, el més important per als meus fills per a que puguin aprendre català és que son pare no hi ha manera que aprengui el noruec. A més, baixem prou sovint a Catalunya com perquè no perdi el contacte amb els amics; a la tardor, per exemple, hi ha la setmana marró, que li dic jo, que és quan tradicionalment els fills ajudaven els pares a arrencar patates; amb l’escola, és difícil fer vacances quan no toca. El que em fa por és que els amics de la Irene acabin parlant-li en anglès, perquè ella se m’escapa a parlar en anglès quan pot, per la influència de l’escola internacional.

Amb tu?
No, amb mi no té èxit. I d’amics catalans aquí no en té; tenim amics espanyols. En català, li faig fer els quaderns Rubio de cal.ligrafia i durant un temps vam intentar seguir un programa paral.lel de P3 i P4 en català a casa, però eren realitats paral.leles. Ja que, per exemple, el coneixement del medi és diferent: el nostre hivern no és el de Catalunya… Per exemple, aquí no es pot portar bufanda, van amb coll de cigne, per por a que quedin embolicats pels abres.

I les cançons?
Canten sobretot en anglès… o en noruec. Però és que no hi ha color: aquí els que composen la música infantil són els mateixos que escriuen música pop. Amb què contraataques llavors, amb el Cocherito leré o amb El temps de collir castanyes? L’altra dia li cantava El cant de la civada… i em deia: “però si el pare és fotògraf!”. Hem de reciclar la música infantil catalana. Aquí, els nens canten cançons de cantants de pop, nens de sis o set anys. Per sort, la Irene se m’ha aficionat al Cavall Fort. Ah! per Setmana Santa, és tradició a Noruega llegir novel.la negra i autors de novel.la negra escriuren llavors per a nens. És que no hi ha color. Tot i que de fet és més fàcil llegir en català.

I també llegeix en català?
Sí, sí. A més, com dic, n’hi ha que els té prohibits: com el Harry Potter, només en català… Bé, de fet el tenim en castellà, i llavors l’ajudo perquè algunes paraules no les entén. Però vaja, que no pensem que s’ha de conservar la cultura catalana perquè sinó es perdrà, etc. No. Però si un dia vol ballar sardanes, que en balli. Tot i que penso que li va molt més el rotllo dels castells… Ah! Per a ella, una cosa típicament catalana és la natació sincronitzada, ja que va créixer a Granollers, on les anàvem a veure… i a més tenen medalles! Tu no controles el record, només pots gestionar la nostàlgia. El que ells consideren típic, no és el mateix que allò teu. Per a ells, un típic menjar català és el peix, perquè quan hi anem mengem llenguado. Per a mi no, ja que trobo a faltar el salmó, el fletant i el bacallà. També és típic per a ells comprar el pa cada dia, cosa que aquí no fem a diari, o menjar biquinis. Però a mi també em passa: vaig pensar que trobaria a faltar el fuet, no; el que més trobo a faltar són les botifarres. Ah! Aquí, sempre es dóna les gràcies pel menjar. Quan els meus fills són a Catalunya, demanen qui ha cuinat i li donen les gràcies: allà es queden a quadres. També li donen les gràcies al conductor de l’autobús. Però és que també et dóna les gràcies el director, acabada la jornada laboral. O el mateix passa quan t’han convidat a sopar: l’endemà has d’enviar missatge i donar les gràcies.

I què hi diu ta mare de tot plegat, ella que va emigrar de Noruega a Catalunya?
Doncs que no hem emigrat mai de veritat: que als anys seixanta no hi havia Internet i que amb prou feines teníem llibres en noruec a Catalunya.

 

FOTOS: Alexandra, www.cavallfort.cat, www.harrypottercat.cat, i www.panoramio.com

“Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català…”

ROSER ROVIRA RIERA.

DOS FILLS (2007 i 2009).

VIU A ŁÓDŹ (POLÒNIA).

A CASA PARLEN CATALÀ.

Encara no et veig jo… posa “iniciando vídeo”…

Res, no vol. Penjo i ho torno a intentar…

D’acord, espero… No, només veig la teva foto. Tu em veus?

Sí.

Doncs som-hi.

Comencem si et sembla parlant del projecte Mamemi, que de fet va ser la manera com Patufets al món vam saber de tu…

Si et sembla, primer et poso un xic en antecedents per poder-te explicar el per què del projecte.

Endavant. Viviu a polònia, a Łódź (que es pronuncia Utx)….

Sí, nosaltres som una família catalana d’expatriats. Venim de Gurb, al costat de Vic, i les nostres dues famílies són de Vic. Tenim dos fills, de cinc i sis anys: en Ferran i en Jordi. El meu home es dedica a la construcció, el van expatriar i al cap de poc hi vam anar tota la família. Ara fa més o menys dos anys i mig que vivim a Polònia. Jo sóc Química i durant molt de temps vaig treballar en prevenció de riscos laborals. Des que ens hem fet expatriats a Polònia, amb un idioma completament desconegut i molt difícil, m’ha estat impossible treballar de química o de prevencionista de riscos laborals.

I per això vas muntar el web amb àudiocontes Mamemi!
Exacte. No volia ser mare a temps total: necessitava un projecte meu i que el pogués exportar amb mi. Aquest any som a Polònia, però no tenim ni idea on serem l’any que ve. Em vaig dedicar a pintar paraigües i samarretes per veure si els podia vendre a través d’Internet… però no vaig aconseguir res amb cara i ulls. El que sempre he fet ha estat explicar un conte als nens abans d’anar a dormir. A més, els meus nens van a una escola internacional, britànica.

Pel que comentaves que no sabeu on sereu l’any que ve…

Clar, perquè com que no sabem on serem, d’aquesta manera l’ensenyament pot tenir una continuïtat a d’altres països. A partir d’aquí, vaig conèixer mares de tot el món i m’he fet molt amiga d’una mare nord-americana, una mare coreana, una mare romanesa, una mare japonesa i una mare anglesa. Se’m va ocòrrer conjugar les dues coses: el fet que els explico un conte cada nit i que vivim en un ambient multicultural on sentim molts idiomes. D’aquí va sortir Mamemi.

I té algun significat el nom? D’on ve?

A mi m’hauria agradat “malina”, pero malina.com ja estava agafat. M’agrada el nom perquè les “m” i les “a” trobo que són molt dolces i “malina”, en polonès, vol dir gerd, que m’agrada molt, tant el sabor, com el color com l’aspecte del gerd. Hauria estat un homenatge a aquest país que ens ha acollit en la primera expatriació. A partir d’aquí, simplement vaig anar fent diveres combinacions… i “mamemi” no estava agafat. No té res de màgic.

Ara entenc la tria de determinats idiomes, i no altres, al web…

Sí, jo en un principi ho volia fer en castellà, en català, en anglès i en francès, perquè són les llengües que jo sé. La meva idea inicial era escriure contes propis per anar a dormir i gravar-los per mi mateixa en aquestes llengües. Però quan em vaig escoltar, vaig entendre de seguida que només em podia gravar en català si volia tenir veracitat (riu). Per a la resta d’idiomes, he anat trobant gent. Les meves mares amigues de l’escola posen la veu i algunes també ho han traduït. La resta d’idiomes els he trobat per Internet a través d’un web polonès que es diu e-koperetycie, on bàsicament hi ha estudiants estrangers: ells tradueixen alguns del contes. També busco gent a Łódź…

Veig al web, però, que no tots els contes són inventats, n’hi ha de tradicionals…

Els he dividit en cinc categories: els tradicionals (animals, aventures i princeses) i a banda hi ha en Flynn i en Jules, que és un homenatge als meus fills. En Ferran (en Flynn), el gran, es passa el dia inventant: tenim la casa plena de trastos, tot i que n’hi llenço la meitat dels que es pensa que encara  té, sinó, ja seríem fora de casa… En Jordi (en Jules) és súper divertit, molt atlètic, amic dels seus amics… Una de les coses que més m’agrada d’aquest projecte és que quan els porto al llit a dos quarts de nou del vespre i els dic: “bona nit, la mare se’n va a treballar”, en Jordi sempre ve i em diu: “mare, tinc una idea per a un conte…”.

Hehehehehe…

I sempre és una cosa màgica: la taula màgica, el cotxe màgic… Aquesta interacció, el fet que els meus fills puguin estar involucrats en el projecte, m’agrada molt. Un parell de cops m’han acompanyat a l’estudi de so i han gravat per exemple el “patim, patam, patum…”; coses així els encanten. Estic molt il.lusionada i és l’únic projecte d’àudiocontes amb tants idiomes… El següent pas és fer un Verkami, una campanya de micromecenatge. Per cert, ara per Sant Jordi, he estrenat conte en anglès: The legend of Saint George, i he fet una crida per a que els nens i nenes enviin fotos de roses fetes per ells amb qualsevol material: la guanyadora s’endú subscripció per al web de Mamemi i il.lustra el conte.

I en aquest ambient multilingüe, els vostres fills, en Jordi i en Ferran, parlen per tant català, castellà, anglès i polonès?

Quan vam venir, en Jordi encara anava a la guarderia i com que Vic és un feu català, català (a vegades diem que som com el poble de l’Astèrix), el castellà no el parlava. En Ferran, una mica. Ens van dir que en un mes els nens parlarien anglès, perquè hi van set hores cada dia, a l’escola. Van trigar una mica més, però vaja, ara parlen molt bé l’anglès. Per exemple, els números diuen: u, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, eleven, twelve, thirteen, fourteen… perquè ja tenen moltes coses interioritzades en anglès. I els amics… jo m’he fet amb aquestes mames i la nostra llengua vehicular evidentment és l’anglès. Per això, quan vénen a casa, que els convidem a paella (el meu home en sap molt de fer paelles!), doncs ens passem tot el dia parlant en anglès. El mateix quan anem a casa d’una altra família. L’altre dia vaig anar a fer un petó a en Ferran i vaig sentir que somniava en anglès!

I no se us fa estrany viure en un país que, fins a cert punt, no esteu vivint? Vull dir que a través d’aquesta escola britànica i d’aquest món multicultural on només hi ha com a llengua de comunicació l’anglès, no s’estan i us esteu perdent fins a cert punt Polònia i la seva cultura?

Sí, però la qüestió és que si em diuen que serem deu anys a Polònia, jo hauria portat els nens a una bona escola polonesa, però com que no és així, el resultat és que vivim una realitat que no és la del país. Hi estic d’acord. Nosaltres som una família de catalans que a casa parlem íntegrament en català i les nostres coneixences són en anglès. El castellà, el Ferran, el gran, l’està aprenent perquè va a l’Spanish Club, dos dies a la setmana, i perquè té alguns nens castellans a la classe. Així, el van dominant… amb unes catalanades impressionants!

Bé, si fossin a segons on de Catalunya, potser també a Vic, no hi hauria gaire diferència en aquest sentit (riu)

Doncs això (riu).

I el polonès, com ho heu solucionat?

No ho hem solucionat. El meu home coneix a polonesos a través de la seva feina, hem fet alguna sortida de cap de setmana i llavors només parlem amb molta mímica i en polonès perquè és l’única llengua que coneixen, ja que l’anglès no el dominen massa: més l’alemany o el rus. Però la gent amb qui més ens fem és l’estrangera i, sobretot, la de curta estada: la romanesa ara hi ha estat quatre anys i ara marxa a Sud-Àfrica, etc. És a dir, expatriats que, s’hi estan entre dos i quatre anys, en funció dels projectes de l’empresa, però difícilment deu.

Tu, però, ha après el polonès…

Bé, la mímica hi ajuda molt i fer que sí amb el cap quan no entens res, també! (riu) No puc mantenir una conversa com la que estem tenint tu i jo o com la que podria tenir en anglès. Fa un mes, per exemple, vam fer una festa amb les que parlem anglès i vam organitzar jocs de mímica, endevinar pel.lícules. Amb els polonesos seria impossible jugar a aquest joc perquè no sabem com es diu Superman en polonès… és difícil. Quan vaig arribar, vaig estudiar polonès cada dia dues hores durant quatre mesos i la conclusió a la qual vaig arribar és que si no en tinc la necessitat, si no tinc contacte diari amb polonesos, és massa difícil. Tenen divuit maneres diferents de dir una paraula en funció de si és una negació o no, de si va darrere d’un verb o un altre, de si parlem d’animal o persona, mort o viu… He estudiat un any d’alemany, però considero que el polonès és molt més complicat.

I els teus fills, el saben?

Ells tenen entre una i tres hores a la setmana de polonès a l’escola.

És molt poc, no?

Sí, és molt poc. Quan arribes tens moltes ganes d’immiscuir-te en el país, d’aprendre coses… Però trobo que hem xocat amb la cultura. A més, Vic és una ciutat més o menys bonica, però Łódź és una ciutat molt destruïda…

És conegut el ghetto jueu que hi havia i que va ser ocupada pels nazis… i que després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en una de les ciutats més importants de Polònia…

Sí, però quan t’hi passeges, hi veus multitud d’edificis que endivines que havien estat preciosos, però que van ser destruïts… És lletja, si bé té graffitis molt xulos. A més no té un centre històric i turístic com Cracòvia o Varsòvia… Jo la comparo amb Hospitalet, per exemple, on costa passejar-hi… Els aparadors no són com els que nosaltres tenim entesos… El menjar, tot és més bullit, més pensat per a situacions de fred. És bo conéixer diferents maneres de fer, però trobo a faltar el pa amb tomàquet i el pernil salat… i la llonganissa de Vic! (riu) Són coses que sempre, sempre tenia a casa… Ara algunes les importem envasades al buit, però no és el mateix. Em passa el mateix amb el vi: quan el cap de setmana vénen amics, els ofereixo una copa de vi, però el d’aquí no té res a veure amb un bon vi català o espanyol. També els hem importat… A Varsòvia hem trobat alguna botigueta, però el paladar dels polonesos és diferent del nostre: quan els demano un vi sec, m’és massa dolç.

I quan vas a comprar, ho has de fer, però, en polonès…

Al mercat ja sé dir “proszę cztery kotlety” (si us plau, quatre costelles), clar em fa gràcia, però ja no avanço més. Els polonesos saben que el seu idioma és molt difícil i qualsevol cosa que els diguis, ho agraeixen molt, però saben que no va a més. Quan comento, si el plantejament fos un altre, si sapiguéssim que ens hi estem més temps, seria diferent, però al meu home el poden enviar a qualsevol altre lloc en qualsevol moment. Ens vam fer una casa a Vic pensant que hi seríem sempre… i cinc anys més tard ja érem fora: res és segur. Tot canvia molt depressa i ens hem de reinventar. Jo, ara, amb 42 anys.

I els teus fills com es senten en aquesta condició d’expatriats?

Ells no saben si són catalans, polonesos o anglesos. Un dia em deia en Ferran: “mama, nosaltres som espanyols”, i li dic que sí, i també catalans, i salta en Jordi: “i també anglesos”. No ho viuen amb normalitat: no estan ubicats. Ara bé, si fos possible m’agradaria anar canviant de país cada dos o tres anys… fins que els nens tinguin dotze o tretze anys. Però això depèn dels projectes de l’empresa del meu home. I a Catalunya, ara mateix, no hi ha res de construcció, absolutament res.

Aneu sovint a Catalunya?

Per Nadal i vacances d’estiu per no marejar-los excessivament perquè arriba un moment que no saben si són a Polònia, a Gurb… Tot i així, de l’expatriació, els més afortunats són ells: el meu home es passa el dia treballant, jo tinc aquest projecte, però també m’agradaria treballar més, i ells estan coneixent gent de tot el món. Vic és tots catalans, tots del Barça, tots més o menys del mateix patró i amb la mateixa manera de fer i de pensar. Aquí, no: van a classe amb nens hindús, àrabs, japonesos… i cadascú té la seva manera de fer i pensar. Poder-los donar aquest ventall de maneres de fer i de pensar i de mostrar-los que no hi ha una manera bona, sinó diferents maneres i que ells poden escollir-ne la que vulguin… crec que els estem fent un regal. En Ferran, per exemple, era molt tímid, a Vic. Ara, estem a una escola molt petita, amb 60 nens, de tres a divuit anys, i els nens estan acostumats a parlar amb tothom. Ara en Ferran no té problema per parlar o fer garoines a un nen de tres anys o amb un de setze anys o amb un adult: no té gens de vergonya.

I com manteniu el vincle amb Catalunya quan sou a Polònia?

Ells saben que nosaltres, pare i mare, som catalans, ara també els hem subscrit al Cavall Fort, que sempre l’esperen amb delit per poder-lo llegir, fullejar o que jo els llegeixi. Pel que fa a tradicions, intentem impregnar-los del Nadal, quan hi som… perquè la resta, com que no hi som, se’ns fa complicat, per exemple, explicar-los l’11 de setembre. En Ferran em comentava que voldria anar a una Castanyada perquè fa un parell d’anys la vam celebrar aquí i li va agradar molt. No sé sincerament com mantindrem les tradicions. Tenim algun conte… Quan siguin més grans, els ho volem explicar una mica més.

Però també podeu celebrar-se a Polònia, encara que sigui en petit comitè…

Sí, ho vam fer per Nadal: abans de marxar a Catalunya vaig cuinar escudella i carn d’olla i vam fer cagar el Tió amb dues parelles nord-americanes, una romanesa i nosaltres. Vaig pintar el Tió, vaig donar un pal als nens i vam anar cantant… Clar, es pensaven que estàvem bojos, pegar a un troç de fusta! (riu). Després, a Vic, vam celebrar totes les festes familiars: Nadal, Sant Esteve, Reis…

A Łódź entenc que no hi ha massa catalans…

No. Fa un any ens vam connectar al web Catalans al món, que et localitza els catalans que tens més a la vora i el que quedava més a la vora era Varsòvia, que està a una hora de camí.

Entenc que també tireu d’Skype amb la família…

Sí, tot i que els Skypes són bastant desastrosos perquè els nens volen córrer i saltar i fer el tonto davant dels avis, en lloc de parlar. Ara estan aprenent a llegir i escriure, per tant, encara no escriuen. El que vaig fer va ser endur-me quaderns d’estiu per a què els anessin fent durant el curs.

Cada dia?

No. Cada dia tenen deures d’anglès. Els catalans els fem els caps de setmana, alguna horeta.

I els agrada?

No, l’actitut és: “uf, quin pal, ara més deures!”

Quan els dones un cop de mà o reviseu els deures de l’escola, els parles en català o en anglès?

En anglès, perquè, per exemple, en Ferran té Spelling, jo no puc dir-li: això és “casa”, si el que m’ha d’escriure és “house”. Els números estic començant a introduir-los els números catalans, però en Ferran està aprenent a multiplicar en anglès…! És complicat. No he trobat la solució. A casa parlem només en català, però la gramàtica em fa por. L’altra dia parlàvem de la c trencada: es van fer un fart de riure tots dos quan van saber que hi havia una lletra que es diu c trencada. El tema dels accents també se’m fa complicat. Pensava trobar alguna noia catalana que els ensenyés català perquè a mi em prenen el pèl i se m’acaba la paciència de seguida, ensenyant-los.

Quan esteu en un ambient anglès, com el que comentaves, amb els amics o a l’escola, quan els portes o els vas a recollir, els parles en anglès?

Sí, quan som a l’ambient de l’escola, tot és en anglès. Perquè a més és així com els hi surt. Quan en Ferran em veu, just després de classe, em diu: “Mum, do you know what I studied today?”. En Jordi és diferent… Quan el vaig a recollir, li surt en català, però quan parla amb la senyoreta s’hi refereix en anglès: diferencia. A més, en Jordi no sap dir ni la “r” ni la “s”, “ez una mica papizot”, i en aquest sentit l’anglès és perfecte. Quan li comento que la “r” catalana és com un motor, que faci “brrrrrrr..”… va fent, però el nom de la seva mare: Roser Rovira Riera, encara no el sap dir.

Però això és igual: tu ets la mama (riu)

Sí, sóc la mama. (riu).

Quina música escolten?

Quan som al cotxe, miro de posar-los música i contes en català com La Pataqueta, la Carme Canela, el Jerónimo Stilton, que els agrada molt… I pel que fa a contes, quan som a casa, tenim en Teo… espera que te’ls ensenyo… cámara trasera… Ostres, em sap greu no veure’t! Mira, aquí hi ha fotos de la meva família… Saps què és la festa del Carquinyoli?

No

És una festa que es fa al carrer de Gurb, a Vic, la primera setmana d’agost: en aquesta foto estem fent una xocolatada. Aquí, amb les meves amigues al campanar de Vic… Aquí, a la Fosca, on estiuegem… Intento que tinguin present tot això…

I els contes?

I pel que fa a contes: L’abecedari de Catalunya, El llibre boig dels dinosaures, tots els Cavalls Fort, Matemàtiques, la Història de Catalunya… aquests són els llibres que a vegades agafen.

Vol dir que saben llegir també en català?

En Ferran està aprenent a llegir en anglès. En català, li vaig comprar En Klincus Escorça pensant que s’hi agafaria, però no hi ha manera. Amb el que més s’han agafat és amb el Cavall Fort.

Suposo que també hi influeix que hi hagi bastants còmics…

Sí, sens dubte. Els còmics és el que sobretot es miren i intento fer allò d’ara tu ara jo, anar llegint una frase cadascú… però se’n cansen aviat.

Comentaves que de l’expatriació, els més afortunats són ells. Tot i així, què et sap més greu que es perdin de Catalunya?

El contacte amb els avis, tant pels néts com pels avis. Els que paguen la pitjor part són els avis. A Vic els veien cada dia o cada setmana, segur. Aquí, màxim fem un Skype per setmana i els nens no estan per parlar. Els avis han vingut un parell de vegades i els ha agradat, però de Vic a Łódź és de vuit a dotze hores: de Vic a Barcelona, a l’aeroport esperes, de Barcelona a Varsòvia… o de Girona a Katowice… Tots els trajectes et pengen… No és tan fàcil venir.

I tu què trobes a faltar, a part del menjar?

El sol i les muntanyes: Polònia és plana!

Dona, teniu el Zakopane…!

Però està a quatre o cinc hores, no és com anar un cap de setmana a La Molina, que ho tenim a una hora. A més, les carreteres d’aquí deixen molt que desitjar…!

Trobes que Patufets al món els pot servir per acostar-los més el català i la cultura catalanes?

Sí, m’agradaria utilitzar-ho per a que s’immiscueixin més en el català. El temps que hem viscut aquí, fins ara, he estat molt contenta que els nens disfrutessin una altra cultura i un altre ambient. Però considero que estic descuidant el català, malgrat el Cavall Fort i els petits deures setmanals. Veig que no n’hi ha prou. Per exemple, a en Ferran li agraden molt els escacs: vaig intentar que un noi que conec, que es escaquista, li ensenyés a través d’Skype per a que n’aprengués i perquè trobés una cosa que li agrada que fos íntegrament en català. El noi diu que hem d’esperar, que és massa petit. Però m’agradaria que Patufets fos una plataforma per a nens com els meus fills, que estem al limbo: quan som a Catalunya… no estem vivint, per exemple, la qüestió de la independència. Una entrevista que vas fer-li a un noi que viu als Estats Units amb una noia madrilenya, comentava: “sóc català, perquè sóc català, perquè és la meva llengua materna”. Jo sóc catalana perquè parlo en català, perquè penso i somnio en català. Però no els vull inbuir un sentiment independentista, en part perquè jo no ho tinc clar. El que sí que tinc clar és que sóc catalana.

Clar, i si fóssiu a Vic, vols dir que no tindríeu opcions: vull dir que català=independentista.

Exacte. I això aquí no ho tenen. Quan som a Vic, amb els amics, el tema és aquest: independència, referèndum… I quan dic que sóc catalana i que volem la independència, els meus amics d’aquí no entenen què volem i per què ens volem independitzar. Ara estic divagant, però és el que et comento: que a partir d’ara vull transmetre’ls més cultura i llengua catalanes, però encara no sé com… No ho tinc clar. Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català… Ser català no és el mateix que ser espanyol, però no crec que es mereixi una baralla.

FOTOS: Roser Rovira Riera

 

“A Catalunya em deien ‘el petit Hitler’, a Alemanya, que vaig a ‘Cacalunya’”

MANEL BARGALLÓ, NORA DEIKE, JAN I NINA BARGALLÓ DEIKE.
PARE, MARE, FILL (2003), FILLA (2005).
VIUEN A KARLSRUHE (ALEMANYA).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

JAN i NINA: Hola!
MANEL: Els veus?
Ei, hola! Ui, si hi sou tots!
MANEL: Sí, parlem tots junts. Però si et sembla comença amb ells perquè sinó ells no parlen…
JAN: Jo sóc el Jan i aquesta és la Nina.
Quants anys teniu?
JAN: Aquest any ne faig onze i aquesta en farà nou.
NINA: Sí, jo estic vuit i ne faig aquest any nou.
JAN: Jo he nascut a Barcelona i aquesta també. Hem anat aquí a Karlsruhe quan jo tenia dos o tres anys…
NINA: I jo… i jo… wie heißt es Monate? (com es diuen mesos, pregunta a son germà). Ah, sí! Jo tenia nou mesos.
Veig que entre vosaltres parleu per tant en alemany…
JAN: Sí, ja fa uns quants anys. Penso que no sé tan bé el català, i per això… El català el parlo amb el pare. També tinc un amic americà, que és de Mèxic. Amb ell parlo en mexicà, also, en espanyol. A l’escola, també hi ha una nena que és bona amiga i també parla el castellà.
Però el parleu, per tant, el castellà?
JAN: Jo puc entendre el castellà molt bo, però..
MANEL: Ells parlen millor el català que l’espanyol, però l’entenen. Sa mare sempre els ha parlat en alemany, però és espanyola. Quan estàvem junts, ella sempre em parlava en espanyol i jo li he contestava en català. Jo els he parlat sempre en català. Per això entenen una mica l’espanyol, parlen el català, però la seva llengua materna és l’alemany.
Per tant, el castellà no el tenen a l’escola ni l’aprenen enlloc.
MANEL: Exacte, només el saben de sentir-lo a casa. També els estius quan es passen tres o quatre setmanes a casa dels iaios a Blanes. Vulguis o no vulguis, com que allà el castellà és molt fort, quan tornen l’entenen millor i el parlen més.
I de català, els ensenyes també gramàtica, ortografia…?
MANEL: No. La gramàtica… la qüestió és que ja tenen problemes amb la gramàtica alemanya… Jo tampoc sóc de Lletres i de fet mai vaig aprendre a escriure en català, tot i que ara ho faig. No ho he cregut convenient ensenyar-els-ho. L’únic que faig és mantenir-me conseqüent i sempre parlar-los en català, fins i tot si em contesten en alemany. Si no ho fes així, segur que ni tan sols català parlarien.
JAN: Per a mi és fàcil d’entendre’l i parlar-lo. Per a ella no tant…
MANEL: Clar, perquè ella va arribar amb vuit o nou mesos…
JAN: Mira (m’ensenya per la webcam un full on ha escrit en alemany “Ich verstehe nichts” i a sota en català “No an teng” (no entenc).
Però a part del pare, no parleu amb els avis o amb parents de Catalunya via Skype o via Facebook…?
JAN: No, de Facebook no en volem.
MANEL: Quan van cap allà tenen els cosins i alguns amics amb qui es troben i amb qui parlen en català, a més dels iaios.
NINA: I també a Menorca!
Llegiu llibres en català?
JAN: Jo sí que puc llegir una mica, però llegeixo com si fos alemany. Per exemple, llegeixo: “Fritz se’n var ac casa”. I quan ho he llegit, entenc el que vol dir i després ho dic de veritat… vull dir correctament.
Per tant, entenc que en català llegiu molt a poc a poc… i no deveu pas agafar massa llibres per llegir-ne…
JAN: Sí, llegeixo a poc a poc.
MANEL: Ès que la llengua materna és la que marca! Els compro llibres en català, però els costa. Ara bé, de pel.lícules, a casa meva, només en veuen en català.
I de Cavall Fort no en llegiu?
MANEL: No saben el que és…
Els còmics sovint són una bona manera de començar…
MANEL: Sí, de fet jo vaig començar així, ja que a la meva època no hi havia res en català: tot estava prohibit.
JAN: Espera que t’ensenyo un còmic que tenim…! (Torna) Mira: Star Wars.
Però aquest és en alemany!
JAN: Perquè a Catalunya no hi ha Star Wars.
MANEL: Sí que hi és…! A la Nina també li agrada molt, en son fans de l’Star Wars.
JAN: Jo sóc un fan dels clons!
MANEL: Com et deia, els he comprat algun llibre en català… i el que faig, cada nit els explico un conte abans d’anar a dormir…
JAN: …però només quan no tenim escola, ja que els altres dies som a casa de la mare.
La música també l’escolteu sobretot en alemany?
JAN: I en anglès! A mi m’agrada el Farrow Williams!
NINA: I a mi m’agraden els Manel!
MANEL: Perquè es diuen com el pare… 🙂
NINA: I també: ‘Cause I’m happy now/ Happy now without you/ I don’t mean to put you down…
MANEL: En fi, que ells són alemanys amb una mica de català
Vosaltres com us sentiu?
JAN: No ho sé
MANEL: La Nina no ho entén…
JAN: Wie fühlst du dich: Deutsche, Katalannin…? (com et sents: alemanya, catalana…?)
NINA: Alemanya amb una mica de català…
(sona el telèfon mòbil)
JAN: Hallo, mama! (se’n va)
Quan sou a Karlsruhe què trobeu a faltar de Catalunya?
NINA: El sol!
MANEL: Hehehehehe, i què més?
NINA: El menjar de la iaia. Fa gambes, arròs, sopa, peix, Lachs…
Però això és un tipus de peix, és salmó…
MANEL: Però la iaia no fa salmó, la iaia fa peix de veritat…
NINA: …però està més bo!
MANEL: Hehehehehe, li agrada molt la paella…
Quines tradicions catalanes t’agraden: Reis, Cagatió, Sant Jordi… ?
NINA: Sant Jordi?
MANEL: No el coneixen: és que mai hi som per Sant Jordi.
JAN: (ha tornat) Sant Jordi és el meu Namenstag! (Sant)
MANEL: Expliqueu una mica què feu per Nadal…!
JAN: El Pare Noel no existeix….
I els Reis?
JAN: Els Reis sé que existien, però ara no. A Catalunya el que més ens agrada és on podem agafar més regals: els Reis. El Cagatió sempre cagava coses que jo no volia. Aquest any a l’escola vam fer un Klassenfest: Weihnachten um die Welt (festa a la classe sobre el Nadal arreu del món) i amb els nens i les nenes vam fer un Plakatt (mural) gran i jo vaig explicar les tradicions a Espanya i Catalunya. Una altra nena, que és més petita, va explicar Japó, un altre nen va fer Ghana, que està a Àfrica. Jo sóc Montessori, per això a la meva classe també hi ha nens més petits, de Primer.
MANEL: Però és una Montessori normal de barri, no és elitista.
I quines altres tradicions coneixes?
JAN: Coneixes aquests… els… amb els Reis i el Jesús…?
MANEL: El pessebre
JAN: Vaig fer el pessebre, hi vaig col.locar el terra verd…
MANEL: Molsa…
JAN: …arbres i al mig hi vaig col.locar el caganer. Els alemanys em van preguntar qui era, els ho vaig explicar… i els alemanys deien: “Das ist der Kleiner Scheiße!” (“aquest és el petit caca!”). Aber la meva professora va mirar informació d’Internet que jo no coneixia: em va ensenyar Feuerwerk (focs artificials) el 24 de juny…
MANEL: De tradicions allà, només coneixen el Nadal. El 24, abans de marxar, reben regals d’aquí, però pocs perquè no hi tenim parents. El 25 anem a casa els avis, amb els germans, els cosins, fem el Cagatió… i després els Reis. No sabia que aquí a Alemanya es tiren focs artificials el dia 31 de desembre, igual que a Catalunya per a Sant Joan. El que explica sobre Espanya i Catalunya… ell no fa la diferència entre les dues: ell només coneix les catalanes.
Però diferencien entre Espanya i Catalunya?
MANEL: Ells només coneixen Catalunya, no han estat mai a Espanya.
JAN: Sí, a Madrid!
MANEL: Una vegada, cert, a casa de parents de la seva mare. Però quan a l’escola diuen que marxen, sempre els diuen que marxen a Espanya. Malgrat contestar que no, que és Catalunya costa molt trencar aquest tòpic… Almenys fins que Catalunya no sigui independent! 🙂
JAN: Jo dic: “anem a Catalunya!” I els nens de la classe em diuen: “Cacalunya!”
MANEL: Bé, però, explica el que et van dir a l’estiu a Catalunya!
JAN: Vaig fer un curs de vaixells…
MANEL: …de vela…
JAN: …i em van dir “petit Hitler”, els catalans.
I tu saps qui és?
JAN: Sí, un home molt dolent
NINA: Que estava boig…
I què els vas respondre?
JAN: Els volia dir el nom del Hitler espanyol: “espanyol Hitler!”… com es deia?
MANEL: Franco. És a dir, ells quan van a Catalunya es troben amb una mica de rebuig. Sobretot en Jan, que és així tan obert… Però bé, em va fer gràcia durant les quatre setmanes que van ser al curs de vela veure com els professors no podien entendre que dos nanos que viuen a l’estranger no entenen l’espanyol…! El vaig enviar per a què millorés el català i me’l van tornar parlant més bé l’espanyol, cosa que també està bé, és clar… Ara hi anirem per Setmana Santa dues setmanes…
JAN: No! Per què?!
MANEL: Aquest sempre fa igual: quan som aquí no hi vol anar i quan és allà, no vol tornar.
Però teniu amics a Catalunya?
JAN: Hi ha els iaios, els meus cosins, però estan tot el dia enganxats al telèfon mòbil…
Manel, tu a més tens dos fills més gran d’una relació anterior que viuen a Catalunya. S’hi relacionen?
NINA: Sí, l’Aleix i en Manel Enric.
MANEL: Amb els meus altres fills sempre mirem de quedar quan anem a Catalunya, si bé un viu a Barcelona i l’altre a Malgrat, a prop de Blanes, d’on sóc jo. Amb ells i tota la família parlen en català.
NINA: I m’agraden molt l’Abril, la Mar i la Ció.
MANEL: Les seves cosines estimades…
NINA: Juguem a Fußball (futbol).
JAN: I jo les emprenyo. 🙂
Juguen als mateixos jocs que jugueu amb els vostres amics alemanys?
JAN: No coneixen cap joc dels que coneixem nosaltres. Völkerball…
MANEL: Què és això?
JAN: O Handball.
MANEL: Sí que n’hi ha! Els ho has de dir pronunciat en català.
JAN: Jo els dic “mà-pilota”.
MANEL: Hehehehehe, en català es diu com en anglès: handball! Ja veus, és difícil… Quan la mare els parla només en alemany i el pare només en català és complicat.
Cada quant els tens?
MANEL: Cada quinze dies. Com ara aquest cap de setmana. A més, les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu van a Catalunya. Llavors refresquen. Noto que sobretot després de l’estiu, el parlen millor. Però quan porten uns sis mesos sense anar-hi… (riiiing: sona el timbre de la porta). Mira, ara ve sa mare! Els duu la cartera per poder anar a l’escola demà. Nora! Els estan fent una entrevista per a Patufets al món: vols parlar? (silenci) Diu que no. Bé…
Quan van a Catalunya, viuen situacions de “xoc cultural” o a l’inversa, tot estant a Alemanya?
NORA: Hola, mira és que ara just vinc de córrer. No tinc la ment per parlar d’aquestes coses ara, perdona’m. Però bé, ells tenen pare i mare català i espanyola i estan acostumats a viure aquests temperaments a casa…
MANEL: Ells no van a dormir a les 20h. Abans de les 21h no són al llit.
Nora, tu els parles en alemany, però ets alemanya o espanyola?
NORA: Jo vaig néixer a Barcelona, vaig anar a l’Escola Alemanya a Barcelona i vaig estudiar la carrera a Alemanya: vaig venir amb 18 anys. Però què t’interessa exactament?
Parlàvem, per exemple, d’identitats, de com es senten els vostres fills…
MANEL: Ells ho porten normal, no ho viuen com una cosa rara o un trauma.
NORA: Jo tinc un trauma, per no haver pogut criar els meus fills en castellà, que és la meva llengua! És el que més em preocupa… Com a traductora i amant de la literatura i les llengües em sap molt de greu, em sento molt frustrada: m’estimo molt la meva llengua, el castellà, i els meus fills no la parlen! I no faig més perquè no em queden hores! I ells ja fan moltes activitats extraescolars… i a més, gairebé no tenim amics que parlin castellà…
JAN: Jo haig de parlar en alemany. I quan ella diu que he d’aprendre castellà… Jo ja tinc català, alemany i francès al meu cap… Em serà encara més difícil aprendre el castellà, perquè ja tinc les altres llengües al cap.
MANEL: Jo crec que no. La Nora pensa diferent que jo, perquè té un nivell molt alt de llengües i dóna molta importància a la gramàtica i a parlar la llengua molt bé. Jo penso que si més endavant en Jan o la Nina volen aprendre el castellà, llengua que ja entenen bé, necessitaran sis mesos o un any per fer-ho. No els costarà… Potser no obtindran els nivells C de català i castellà, però se’n sortiran. A més, tindran una llengua majoritària, com l’alemany, com a base. A més, aquí hi ha una escola que ofereix classes de castellà subvencionades pel govern espanyol als vespres. Potser quan en Jan comenci el Gymnasium (l’institut), a partir de l’any que ve, en algun moment li anirà bé d’anar-hi…
NORA: Aquí a partir de quart o cinquè han de triar una especialitat. Ell ha triat Belles Arts. Si triés l’opció de Llengües, com a tercera llengua faria castellà… Però com que no triarà Llengües…
I no hi ha una Europaschule (una escola europea) castellà-alemany a Karlsruhe?
NORA: Només n’hi ha francès-alemany i anglès-alemany, però no són públiques, costen molts diners, uns 600 euros al mes. A casa vaig voler parlar en castellà amb en Manel perquè em vaig passar vint anys aquí sense utilitzar la meva llengua. Amb els meus amics sempre he parlat en italià, anglès, alemany, el que calgui. Vaig decidir que a casa volia sentir-me en pijama, amb la meva llengua, i que volia que parléssim en castellà.
MANEL: Així els hem criat: a casa sempre han sentit tres idiomes.
NORA: Però ara, com que ens hem separat, ja no senten el castellà.
I amb els teus pares no tenen contacte?
NORA: El meu pare va morir i a la meva mare només la veuen dos cops a l’any. Parlant de minories: puc dir que sóc l’única espanyola que se sent en minoria. A Blanes, sempre he parlat en català amb els meus sogres, amb tothom. Jo em vaig criar en una família mig castellana, mig alemanya, però sempre amiga dels catalans: el meu pare era mig madrileny, mig alemany i va anar a classes de català.
Però, Nora, tu per què vas decidir parlar-los en alemany…
NORA: El meu avi era alemany, vaig créixer en un ghetto de famílies bilingües castellanes i alemanyes a Barcelona… Jo em sento espanyola, però com que vaig venir amb 18 anys a viure a Alemanya… i ara en tinc 47…
JAN: …i la seva mare és catalana!
NORA: No! Va néixer a Barcelona, però mai em va parlar en català.
I per què no els vas parlar en castellà?
NORA: Perquè els meus fills han heredat el talent per les llengües que té son pare (ironia), i ja abans que fessin tres anys em vaig adonar que tenien dificultats per parlar.
MANEL: Jo sóc una persona de conceptes, no de paraules. L’alemany amb prou feines el parlo…
NORA: A més, l’escola alemanya aquí és molt dura i als estrangers, els consideren una mica inferiors. Els conec bé, als alemanys. Vaig veure necessari el fet que tinguessin un recolzament de llengua a casa, de l’alemany, perquè ells viuen aquí.
Per tant, els deures els fan amb tu, no pas amb en Manel, perquè són en alemany.
NORA: No, pitjor! Jo sóc una Rabenmutter (una mare-corb) i quan arribo a casa de treballar, tard, cap a les cinc de la tarda, ja han fet els deures al Schulhort (és un esplai subvencionat on tenen cura dels fills de pares que treballen i no poden anar-los a recollir quan acaba l’escola, que a la regió de Baden-Würtemberg és al migdia. Els hi donen menjar i els ajuden a fer els deures i hi organitzen activitats extraescolars. A les 17h tanquen). Però, en general, tota la qüestió de l’escola la porto jo.
MANEL: Dona, jo els he ajudat amb les Matemàtiques! I ho fem en català.
NORA: Però la seva assignatura feble és Alemany.
JAN: Ich kann gut Deutsch sprechen! (jo parlo bé l’alemany)
NORA: Ja, das wissen alle, aber du kannst nicht so gut schreiben, ne? (això ja ho sabem, però no escrius gaire bé).
JAN: Doch! (que sí!)
T’agraden les llengües?
JAN: “Jain”… (ni sí ni no). Faig francès a l’escola, oui!
Però, Nora, tu parles molt bé el català, per no haver-lo après…!
NORA: Ho faig veure… hehehe. Vaig començar a parlar-lo amb 36 anys.
MANEL: El que passa que ella és traductora i té una bona base de llatí.
NORA: Home, quins nassos! Que em vaig criar a Barcelona, home! Però on jo vivia no es sentia massa català. I quan jo estudiava, a l’escola el català era només voluntari… Però, explica’m, per a què deies que era l’entrevista?
Patufets al món: consulteu patufetsalmon.wordpress.com.
(ho miren)
MANEL: Està molt bé la feina que feu!
Jan, abans parlàvem de maneres de fer i dels jocs. Parla’m de Karlsruhe: el veus molt diferent de Blanes o Barcelona…?
JAN: Les cases a Karlsruhe no són tan modernes i gairebé totes les escoles són velles.
NORA: Són de principis del segle passat.
MANEL: Però hi ha molts jardins!
JAN: Sí, aquest també en té. Al Wohnung (pis) de la meva mare no hi ha jardí, però tots els meus amics en tenen.
NORA: Però nosaltres tenim el zoològic al costat de casa!
JAN: I aquí al carrer hi ha més cotxes que a Barcelona.
MANEL: No, a Barcelona hi ha més cotxes, el que passa que no els veus perquè estan aparcats sota terra.
I no trobeu a faltar el mar?
JAN: No
NINA: És massa fred!
MANEL: Ho diuen ara perquè porten sis mesos sense veure’l! A Cataluna i aquí, de fet, van sobretot a la piscina. A l’estiu no els agrada anar a la platja perquè hi ha massa gent, tot i que els avis tenen una casa a la Cala Sant Francesc.
JAN: Aquí a Alemanya gairebé no ha fet res de neu…
NORA: Escolta, us he de deixar. Me n’he d’anar… i després encara vull anar al cinema.
MANEL: Amb els nens?
NORA: No!
JAN: Ooohhh! (riuen tots)
NORA: Bé, molt de gust. I per desgràcia jo no tinc els Pitufos al món. Un dia em fas una entrevista sobre com se sent una espanyola envoltada de catalans independentistes. Hehehe. Vull dir que a mi m’agrada el català, la llengua, perquè m’agraden molt les llengües, però jo no em sento de cultura catalana i es fa difícil distingir això, viure amb aquestes coses. Un acaba sent fronterís: no ets ni d’aquí, ni d’allà, ni de més enllà. Fins a la propera. Apa, adéu!
Per cert, coneixeu en Patufet?
JAN: Mmm…
MANEL: Sí, home, el conte d’aquell que era tan petitet, que era a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. El pare us l’ha llegit moltes vegades!
JAN: Ah, que surt de la merda?
MANEL: Quan el bou es tira un pet, sí… Què és això, Nina?
(m’ensenyen un dibuix a través del webcam: la Nina ha dibuixat un paisatge i a dalt hi ha escrit “sie” per contestar a la pregunta de si recorda en Patufet. Amb “sie” -que en alemany vol dir “ella”- la Nina ha volgut escriure “sí” en català)
MANEL: Consultava un web que es diu Tots contes, amb contes clàssics i d’altres. Però ja els hi he llegits tots i ara me n’invento. Els n’explico un sobre un llit volador que a les dotze a la nit comença a volar i a anar pel món, visita els gossos del iaio…
JAN: La Tosca i la Nica. Són nenes.
NINA: I la Tosca sempre em fa petons, me’n fa a la boca.
I els parleu en català, als gossos?
JAN: Sí, sinó no ens entenen. I els nostres gats també són catalans.
Teniu gats?
MANEL: Jo mai he volgut tenir gats, però ara que viuen amb sa mare, els n’hi ha comprat dos. Va anar a un web d’Alemanya per trobar gats que havien estat abandonats, i endevina d’on són!
De Catalunya?
MANEL: Sí! D’una gatera de Terrassa! Per això els parlen en català
JAN: La meva mare en espanyol i nosaltres en català. Però a aquests gats no els agraden gaire els nens. I el meu gat es diu Mixca, que vol dir ós en rus, i la gata de la meva germana es diu Nica. El meu sembla un tigre i el de la meva germana és blanc i negre: els peus i les mans són blancs com si fossin mitjons, aquí (m’ensenya el morro) és blanc i el nas, ell el té rosa i la nena el té negre. Per cert, sabies que aquí a Alemanya hi ha molts russos? A l’escola n’hi ha deu o vint, a la meva classe, sis. I molts turcs.
I a l’escola s’interessen pel català?
JAN: Sempre em pregunten, per exemple, com es diu “tonto” i coses així. A la meva germana, sempre: “eres una vaca molt tonta!”
MANEL: Hi estan acostumats. Al Schulhort, pensa que de trenta nanos, potser només n’hi ha quatre o cinc que són alemanys. Tots són o mixtes o de fora. Penso que a Alemanya, però, no tenen ganes d’integrar els nens a la identitat alemanya. Com veus, en Jan i la Nina són més alemanys que catalans. Jo sempre els dic: ets un 60-70% alemany i un 30-40% català… i una mica espanyol, per sa mare, tot i que no tant perquè no han pogut viure la llengua. Quan anaven al Kindergarden (escola bressol), va ser el Mundial de Futbol i es va posar de moda que cadascú traiés la bandera del país que corresponia. Un dia arribo a casa i em trobo a en Jan i la Nina amb l’estampeta, és a dir, amb la bandera espanyola pintada a les galtes. I vaig dir: per què? Si són catalans o són alemanys, ja que parlen alemany i tenen el passaport alemany. D’espanyols no en tenen res! O són alemanys o són catalans, però d’espanyols no en tenen res!. Els ho vaig dir a l’escola i em van contestar que era així perquè el cognom era espanyol. Els vaig demanar que o bé els pintessin l’alemanya o la catalana. Al final vaig agafar els dacs i els vaig pintar la bandera catalana. Això és un clar exemple que les mateixes educadores del Kindergarden ja discriminen: ja li diuen al Jan que no és alemany. Jan tu ets alemany i català.
JAN: Perquè aquests nens que a mi no m’agraden diuen: “els espanyols són tontos!” I diuen: “cacalà!”
MANEL: Aquest és un problema greu que tindrà Alemanya: hi ha immigració, però no volen que els fills s’integrin. A Catalunya, això seria impensable: que a la guarderia o a P3, P4… els pintessin la bandereta de Ghana o del país d’origen… Vaja, penso que no es faria… Es va publicar un llibre sobre la diversitat i la identitat d’en Manuel Delgado (Diversitat i integracio: Logica i dinamica de les identitats a Catalunya, Biblioteca Universal Empuries, 1998) que criticava el terme “multiculti” perquè ho considerava una manera de col•locar fronteres. En aquest sentit, hi estic d’acord: si ells viuen aquí i tenen l’alemany com a llengua materna, ells són alemanys. Ara bé, tenen una part d’identitat catalana.
JAN: Im Halbjahrzeugnis (a les notes de meitat del curs) quan em van donar els documents per al Gymnasium (institut), quan t’ho donen per a la Realschule, o Gymnasium o Oberschule (diferents tipus d’escola secundària que existeixen a Alemanya en funció de si després es va a la universitat o es fa una formació professional), etc, la meva professora va escriure-hi que el meu passaport és espanyol.
MANEL: I ara sa mare ha hagut de reclamar dient que el seu passaport és alemany. Això és un handicap que tindran els alemanys. Bé, ja els passa, que tenen tres o quatre generacions de turcs que no se senten ni d’un lloc ni d’un altre. Trobo que les dues identitats, catalana i alemanya, sumen, no resten. Em sembla important perquè quan els nanos són més grans i els obliguen a prendre partit, llavors és quan es creen els problemes.
Doncs… ja estem. Si no voleu afegir res més…
JAN: Una estona i sis minuts!
Com?
JAN: Hem estat una estona i sis minuts!
MANEL: Una hora i sis minuts! És que tradueix de l’alemany Stunde (hora) i diu “estona” en lloc d’”hora”… 🙂

FOTOS: Manel Bargalló

“La pluralitat cultural i lingüística és molt enriquidora, no només perquè aprens de les altres cultures, sinó també perquè aprens una barbaritat de la teua”

AMPARO NOVEJARQUE.
UN FILL (2012).
VIU A OXFORD (REGNE UNIT).
A CASA PARLEN CATALÀ (VALENCIÀ) I ANGLÈS.

Viviu a Oxford…
Sí, fa cinc anys que visc al Regne Unit. Primer vam viure a Londres, després ens vam mudar a Oxford, on el meu marit treballa, poc abans del naixement d’en Blai. Ell anava i venia cada dia Londres-Oxford-Londres. Com que vaig tindre un embaràs de risc, ja vam decidir mudar-nos ací. En Blai ja va néixer a Oxford, el desembre del 2012.
No hi he estat mai: quina distància hi ha entre una ciutat i l’altra?
Hi ha una distància d’una hora i quart en cotxe: d’anada i de tornada. Ho fa molta gent, però és molt pesat i tenint un xiquet és gairebé impossible, perquè si visquéssim a Londres, Blai no veuria a son pare. Mira, ja ve: li està donant guerra al seu pare… Ja me’l porta! Hehehehe, Te’l presento: aquest és en Blai.
Hola!
Dóna molta guerra: té 14 mesos, però com si tinguera 14 anys…
Però ara ja són passades les nou del vespre, a Anglaterra. No és molt tard per a un nen?
Sí, però jo no sé com s’ho fan per posar als xiquets a dormir a les set de la vesprada…! Anant bé, a les vuit i mitja o aixina… però avui no ha anat bé.
Va a l’escola bressol o estàs de baixa de maternitat amb ell?
Va a l’escola bressol tres matins a la setmana, però tampoc estic de baixa. Em vaig quedar embarassada tres mesos abans d’acabar el contracte del post-doctorat en Neurobiologia i no vaig poder rebre ni baixa maternal ni res de res. Ací, durant el primer any, les despeses de l’atenció sanitària i de la disponibilitat de les matrones, les tens totes cobertes; això, tothom, sigues o no sigues britànica, sigues o no sigues europea. Ara no estic treballant, però ja tinc ganes de tornar a posar-me, però més orientada a la docència.
I com és que “només” hi va tres matins?
Perquè és molt car: ens costa uns 500 euros al mes. Si portara al xiquet cinc dies a la setmana em sortiria de mitjana una miqueta més de 1.200 euros al mes: és quasi un sou! Hi ha moltes ajudes a Anglaterra per dur als xiquets a les escoles bressol, que són totes privades, però depenen dels ingressos de la llar: com que el meu marit és metge, no tenim el mínim i, per tant, no podem rebre ajudes. Ací també han retallat. També existeixen moltes ajudes socials per a la vivenda, sanitat, atur, sobretot si tens fills. Amb quatre-cinc anys, els xiquets ja van a l’escola.
Clar, i aquí no hi ha tants avis ni tiets.
Exacte, no hi ha el mateix teixit social que hi ha a Espanya. En general, la gent no té la família a prop. Es tira més dels amics.
Per tant, m’imagino que un model és que un dels dos deixi la feina.
Sí, normalment la mare deixa de treballar. La baixa per maternitat son 6 mesos, però la majoria de gent que conec ha fet baixes més llargues, algunes durant anys, clar! I després costa molt reenganxar-te al món laboral. Està molt mal plantejat, en aquest sentit… Espera un moment que està jugant amb la rentadora… Tudor, can you take the kid and go upstairs, please and try to get him to bed, please?
Que la rentadora és una joguina també ho conec…
És que no para: m’atura el programa, el centrifugat, em deixa la rentadora plena d’aigua… és un no parar!
Tornant al tema xarxa, tu en tens?
No. Ens vam mudar abans de l’embaràs, com et deia, però com que va ser de risc, vaig estar ingressada unes vuit vegades. Després ja va néixer Blai… M’ha costat per ara fer amics, si bé conec un parell de mares… A Londres sí que teníem el nostre nucli, els dos. Ens ha costat als dos. Trobe a faltar molt la gent i la ciutat, que és molt guai. Ara, però, ens hem comprat una casa ací a Oxford i potser ara sí que comencem a fer arrels. Ara que en Blai ja és més gran faig més vida social amb el xiquet als centres de barri on els nanos van a jugar… Així vaig coneixent a més gent.
I hi ha catalans?
A Londres no tenia contacte amb espanyols. Ací, just he començat a buscar-ne perquè vull que poquet a poquet vaja escoltant l’espanyol. Però de catalanoparlants no n’he trobat, jo sóc l’única que li parla… bé, excepte els meus pares via Skype. En un vol València-Londres vam coincidir amb una família que també viu a Oxford amb un xiquet de la mateixa edat i que la mare també és biòloga. S’agraix, tenir una mica més de familiaritat.
Tothom pot anar a aquests centres de barri?
Sí, tothom pot anar-hi. Quan tens el nadó, és de les primeres coses que et recomanen les matrones perquè són conscients que falta una mica de gruix familiar i afavoreixen crear llaços. T’aconsellen que isques de casa, que et relaciones… Esta és una de les opcions. A Oxford, també hi ha un centre, que de fet és una tenda, on conten contes, fan manualitats…. En fan en castellà i en francès també. El que em resulta més complicat, però, és trobar estímuls en català, ja que com dic, sóc l’única.
No ho anomenes valencià?
Sí ho anomene valencià, però no se’m cauen els anells per anomenar-la català, la unitat de la llengua és això, una. Quan llig “Catalans al món”, clar, pense: jo no sóc catalana, sóc catalanoparlant. Però, clar, una plataforma d’estes característiques amb costums valencians, jo no la trobe. Jo simplement parle la varietat occidental i tu l’oriental. Cert, però, que hi ha costums diferents… Em vaig adonar quan preguntàveu al Facebook pel 9 d’octubre, que com el celebràvem. Per a nosaltres, els valencians, és el dia dels enamorats i es fa la mocadorada de Sant Donís. És una cosa molt, molt valenciana i és molt normal que a Catalunya no es conega. De fet, és molt de València i l’àrea metropolitana. Jo la conec perquè mon pare sempre li feia la mocadorada a ma mare. Em passa el mateix amb tradicions catalanes, amb les quals jo no em sent identificada, però la unitat cultural no la podem obviar.
Per exemple, quines?
Sant Jordi no ho celebre.
I En Patufet, li llegeixes?
No, també és de Catalunya. Hehehehe.
Doncs quines altres tradicions teniu a València?
Encara que sone ranci, les Falles. Hehehe. Jo sóc molt fallera. I al meu fill també l’hem fet faller. Però les falles s’han desvirtuat, com sempre, degut a la política. Sempre s’han esguitat de política la llengua i els costums. Ací estem com estem. Jo sóc de València ciutat i hi ha molt poqueta gent que parla el valencià, i els que ho fan venen de pobles o de les zones en les que el valencià encara es troba més intacte. I si a més anomenes que parles català, la gent s’ofèn perquè es pensa que existeix com una alienació: “¡Quieren que seamos suyos…!”. S’ha polititzat molt, de forma descarada. És una cosa molt lletja i horrible. I tot això per què t’ho deia, que jo sóc molt rollera…?
Per les tradicions i perquè et preguntava per com anomenes la llengua…
Jo no entenc que a molts valencians els sàpiga greu que siguem una unitat cultural. Amb tu m’entenc perfectament, tot i tenir diferents dialectes. També és cert que els valencians tenim cert complexe d’inferioritat perquè a Catalunya hi ha molts més mitjans per cuidar la llengua i mantenir-la activa. A Catalunya està del tot normalitzat. Ací, no. El cas de TV3 és un clar exemple: una televisió que en comparació amb la que teníem a València era molt millor, la vam deixar de veure perquè al senyor de torn li va semblar que “no somos catalanes, somos valencianos”.
I Catalunya Ràdio: també l’han tancada, a València?
Com???!!! No!!! No ho sabia 😦 😦 Moltes vegades m’alegre d’haver botat de València, vull dir d’haver-me’n anat perquè em fa molta vergonya. I si ho vius des de fora, encara me’n fa més. Però bé… tornant a les tradicions, la festivitat de Sant Vicent, que és el patró de València capital també es celebra molt.
I què es fa?
Es col·loca un altar, un escenari de fusta, molt vellet, que serveix per a representar els miracles de San Vicent any rere any. Son obretes de teatre que la gent se les coneix. Pel Corpus, es fa tir i arrosegament de carruatges tirats per aques (anomenats roques) a més de la processó. Festes més grans…la processó de la Verge dels Desemparats i el trasllat. Eixe cap de setmana comença L’Escuraeta, que és una fira tradicional de ceràmica que es fa a la Plaça de la Reina, al costat de la Catedral, des del dia de la Mare de Déu fins al dia de Corpus). Es tradicional que els pares regalen unes figuretes de fang menudetes als xiquets i enguany nosaltres ho ferem també en Blai!…
I tu que ets tan fallera, com les trasllades a Oxford?
Hehehe. Per ara no he pogut exportar massa, a part de la llengua i el menjar. El dia de Sant Donís li vaig comprar uns pastissets pareguts als que hi ha per Sant Donís. El que sí que hem fet és Reixos.
Reis valencians?
Sí, no ho són, de valencians, però hem fet els Reixos i el Father Christmas. 🙂 Enguany ja tenim els bitllets per anar a veure les falles. Seran les primeres tant per al meu marit com per al meu fill.
Entén el català?
Ara més, però de moment no parla ni català ni castellà. Només anglès, tot i que és gal·lès! Tinc la sensació que està més aveat al català que al castellà perquè només em sent parlar en català amb Blai, però és curiós, a ell li parle moltes vegades en castellà! Temps al temps… els acabarà parlant!
Ostres quina llàstima que no tingueu el gal.lès, també…
I tant! Una llàstima: ell va néixer als Estats Units i s’ha mare només va parlar-li en gal·lès fins als dos anys. Després, com que ell i son germà no li contestaven en gal·lès, es va passar a l’anglès perquè, típic, es va pensar que no l’entenien. Ni ell ni son germà el parlen. A mi sí que m’agradaria que Blai el parlara. Trobe que hi ha una equiparació bestial entre el gal·lès i, sobretot, el català de València. Per això ells entenen ara la meua necessitat de parlar en català amb Blai. Jo parle català amb Blai i anglès (amb mica de castellà) amb el meu marit, però mai canvie de llengua amb el meu fill. Mai, mai. Si estic amb gent que no entén el català, com espanyols, primer ho dic en català i després ho dic en castellà… o el mateix amb gent anglesa, que ho traduisc a l’anglès. Jo sóc molt cabuda amb això. A més, no m’ix parlar-li en anglès al meu fill. Ma mare i mon pare me parlaren en valencià i no em naix parlar-li amb una llengua diferent. A més, és molt important perquè és part de tu mateixa. És fonamental que siguis cabut. Ara és xicotet, però quan siga major, sé que serà un problema perquè jo estic aïllada lingüísticament. Per això la necessitat de buscar més plataformes i medis per a que ell tinga més accés i exposició al català. Estic molt contenta d’haver trobat la pàgina de Patufets al món, que vaig trobar a partir del web de La Torre de Babel. Ara bé, igual que m’ha passat a mi amb cançons valencianes, que ara he recordat en ser mare, potser a ell li passarà el mateix i encara que durant un temps no el parle, més endavant li eixirà. Espere que amb tots els medis que tinc la cosa florisca.
Ja parla en Blai?
No, encara no. Ens ha semblat que ha dit papa i mama, però em sembla que només ens ho ha semblat… 🙂 Crec que ens entén als dos per igual, encara que passe menys temps amb son pare i encara que vagi tres matins a l’escola bressol.
I com el criden, com pronuncien el seu nom?
Heheh, molta gent el crida “Blei”. Però la majoria ho diu bé. I gastem els dos cognoms amb guionet, el del pare i el meu, Novejarque. Ho tindrà complicat quan vagi a l’escola pobre!. De moment, només té passaport britànic.
Quines músiques escolteu, en valencià?
Trobí Dani Miquel, que és un cantacançons valencià, de l’Alcúdia, que té música i contes. És una manera de que se li quede l’entonació valenciana, que és una de les coses diferents. Igual que a tu et resultaria estrany que els teus fills parlaren català com jo el parle, a mi em resultaria molt estrany que els meus fills parlaren català amb el teu accent. En eixe sentit ho tenim més complicat els valencians, perquè hi ha menys recursos, si bé és cert que hi ha algunes editorials que segueixen publicant i editant llibres-disc. Ara tire molt d’això. Moltes cançons valencianes també són de tradició oral i no estan registrades. El que m’ha passat, com et deia, és que al ser mare han ressorgit les músiques i cançons que pensava que ja no recordava. També ajuda l’Skype, tindries que vore a ma mare, mon pare i la meua iaia tots tres canten El Micalet de la Seu!, a Blai li encanta!. A part, tenim contes en català que li llisc. Sempre en català, mai en anglès. Una nit Tudor li conta el conte en anglès i la següent, jo en català. I Pocoyo, els dibuixets, els veu en castellà per fer una mica d’exposició també.
Però tu no li parles?
No, l’exposició al castellà no serà per mi. No, perquè sinó estem perduts…
Què trobes a faltar de València?
Jo quan me n’aní de València, quan vinguí al Regne Unit trobava a faltar molt el sol. Ara ja no tant… Ara el que tire a faltar és la familiaritat, que allà les coses són més càlides, més obertes… No sóc la típica que es queixa, els anglesos també m’agraden, però aquí la barrera es major entre persones, si bé és cert que quan es trenca, arribes al mateix nivell. També tire a faltar la part tàctil: nosaltres som molt tocons. Això a Anglaterra no es pot fer! Hehehehe Ho vaig emprendre al mes d’arribar a ací: no tocar! A banda d’això, les rosquilletes també les trobo a faltar. I si dic la paella, sonarà a tòpic, però també la trobe a faltar.
Cuina-la!
No, perquè a casa la cuina mon pare i ara mon germà. Però ja n’aprendré, ja… Tot i que trobar conills… Aquí són pets, mascotes, i ho porten malament que es puguen menjar… El rotjet i la ferraüra, dos varietats de mongetes, no les puc trobar, però em podria apanyar amb les runner beans. Tabella i garrofó les puc trobar però no seuqes, sinó en pot… jo ja ho adaptaria, com faig ara quan cuine.
Què trobaries a faltar del Regne Unit?
La cultura del te, la tiraria a faltar. A nivell social, moltes coses: la transparència en la política, cosa impensable allà d’on vinc. 🙂 La qualitat política és completament diferent. També, la pluralitat, cosa que a Oxford es nota menys, però que a Londres és immensa, cosmopolita: la pluralitat cultural i lingüística és molt enriquidora. No només perquè aprens de les altres cultures, sinó també perquè aprens una barbaritat de la teua. Em va xocar quan em vaig mudar al Regne Unit: no esperava que aprenguera tant de la meva cultura, tot i estant fora.
Per què?
T’adones de les diferències: societats, formes de veure la vida… Per comparació, vaig aprendre molt de la meua. També la tolerància, una tolerància una mica passiva perquè són molt polites. Això afavoreix que hi hagi un respecte per les altres cultures i les altres llengues.
A l’escola m’imagino que es treballa especialment…
Sí, a les classes hi ha perfectament deu, dotze orígens diferents… A l’escola bressol del meu fill, per exemple, tenen escrit el bon dia en castellà, en francès, en àrab… També organitzen el dia de cadascuna de les cultures, es treballen, es comenten…
I tu ja has explicat la valenciana?
Encara no perquè ell encara és menut, però supose que més endavant em tocarà, no m’estranyaria.
Et trobes amb preguntes com: “quina llengua li parles?”
Sí, i tant: “què li parles?”, em diuen. I sempre he d’explicar que no és castellà, que no li parlo castellà perquè no és la meua llengua materna… “Ai, però el castellà el parla més gent…” Quan m’entren amb el tema de la utilitat de la llengua, ja ho deixem estar: jo no hi comulgue. La utilitat que li dono a la llengua, la decidisc només jo.
Per cert, parlaves de la cultura del te, vols dir el te de les cinc?
A tothora prenen te. El te de les cinc de la tarda és un tòpic. Com tants d’altres: la puntualitat anglesa, n’és un altre. Els crida l’atenció quan comentes: “clar, la puntualitat anglesa!”. No l’associen a la seva cultura. D’això també me n’he adonat: els tòpics només són vàlids en funció del punt de vista de qui els descriu.
Qui són els puntuals, segons els anglesos?
Els alemanys! Hehehehe. No assumeixen el tòpic. Ara bé, quan arribes tard sí que et diuen: “clar, ets espanyola…”. Bé, et deixe, que no s’adorm… Vaig a ajudar a son pare. Besets!

“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst