Arxiu de la categoria: Entrevistes

“Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt”

VANESSA BARBERÀ BELTRAN.
VIU A ALKMAAR (HOLANDA).
UNA FILLA (2014).
A CASA PARLEN CATALÀ, HOLANDÈS I ANGLÈS.

Hola Vanessa! Et truco una mica abans, espero que no et vagi malament…
No, no, cap problema. L’Arlet ja dorm com un tronc des de ben d’hora, cap allà dos quarts de nou. Fins a les vuit del matí dormirà tota la nit!

Quants anys té?
Està a punt de fer setze mesos: un any i tres o quatre mesos. És del 16 de gener.

Ens vas escriure quan vam fer la crida per IMG_0207trobar possibles entrevistats. Què ens vols explicar (somriu)?
Bé, bàsicament us vaig escriure perquè quan estàvem buscant quedar-me embarassada o quen feia poquet que m’hi havia quedat, vaig començar a llegir Patufets al món i vaig començar a donar voltes per verure com m’ho faria. Jo sóc catalana, però la meva parella és holandesa. Em va fer gràcia contactar-vos per a l’entrevista per dir-vos que gairebé la meva nena o la meva experiència ha anat creixent amb Patufets al món.

I què és el que més t’atrau del projecte o quina és la teva secció preferida dins del bloc?
Una miqueta de tot i de totes les seccions; no podria dir més una cosa que una altra. Ajuda el fet que algú hagi enviat una pregunta i es comparteixi per veure com solucionar-ho…. tot ens hi trobem, els que estem a fora, tots anem igual de perduts: mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen. Està molt bé perquè la gent respon i reacciona. Els recursos, també són útils, si bé la meva encara és petita i amb prou feines els utilitzem… Això sí, el MIC li poso des que tenia uns pocs mesos perquè és súper fàcil. (riu)

Entenc que a casa tu li parles en català i el seu pare en holandès. Encara és petita, m’imagino, però les paraules que diu, en quin idioma? Barreja?
I tant que barreja, tota l’estona! Les úniques paraules que des de fa una setmana hem descobert que diu les dues en els dos idiomes són: “caca” (que li pots preguntar: “tens caca?” i et diu “caca, IMG_9136poep, poep” que és “caca” en holandès), “ja està” (que ho diu en acabar de menjar, per exemple, però també contesta “klaar”)… La resta de paraules… aigua és “aigua”, sempre en català, la meva sogra ja sap que “aigua” és aigua, nena és “nena”… Si t’ensenya un conte et dirà: “kijk!”, que és “mira!” en holandès. És una barreja de tot. Per sort la família de la meva parella és molt oberta i s’hi van agafant, van dient: “això què vol dir, això que vol dir…”.

I entre vosaltres, quina llengua parleu?
Ens vam conèixer en anglès. Vam estar quatre anys vivint a Manresa i com que ell no sabia ni català ni castellà, va aprendre català. Ell sap parlar català. Com que llavors ja dèiem que en algun moment vindríem a Holanda, vaig estar dos anys a l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes aprenent l’holandès. Abans que nasqués la nena, ell em parlava en anglès i jo li contestava en català o ell em preguntava en català i jo li contestava en holandès… Fèiem molta barreja. Ara hem notat que hem tornat molt a l’anglès: ell parla en holandès amb l’Arlet, jo en català… i entre nosaltres, quasi sempre, en anglès.

Però ha estat meditat o espontani?
El fet que cadascú li parli en la seva llengua ha estat meditat, ja que de fet ho vaig llegir en alguna de les entrevistes o opinions de Patufets al món, en què comentàveu que el millor era ser conseqüent. Jo tenia clar que li volia parlar català però dubtava de com ho havia de fer. Jo parlo holandès, però faig moltes faltes i li transmetria les faltes. El màxim que faig és que si ella em diu: “banaan” jo li contesto: “sí, banaan: plàtan”. El fet que entre nosaltres canviéssim a l’anglès no ho vam fer conscientment. Ella a vegades ja repeteix coses que diem com: “let’s go?”… Acabarà parlant de tot! (riu)IMG_2561

A Holanda entenen que parlis en català amb la teva filla?
Al meu entorn, sí, ja que els ho he matxacat molt. En canvi, tinc un amic sud-americà que encara es sorprèn que no li parli en castellà. I la resta de gent… el que sempre em pregunten és si li parlo en castellà, els explico que no, que és català… però sempre passa que dies després hi tornen a caure: “li parles en castellà…” i els he d’anar repetint: “no, no, català”. Però com que no saben ni l’un ni l’altre, no s’hi posen gaire…

El castellà el rep d’alguna manera?
No, per ara no. Però una de les meves àvies, un tiet… parlen en castellà i cada cop que anem cap a Catalunya sentirà una llengua o una altra. I quan sóc aquí, tant poso la Flaixbac com Los Cuarenta Principales. Per tant aquí, suposo, també sentirà el castellà. El mateix amb la televisió: no m’ho he plantejat, però m’imagino que en un moment donat li posaré en castellà també. El mateix li va passar al meu xicot, que va aprendre català primer, però després va aprendre el castellà sense problemes, ja que són similars.

Dius que vau estar 4 anys a Manresa, l’Arlet, però, va néixer a Holanda o a Catalunya?
Ella ja va néixer a Holanda.

Per què li vau posar Arlet?
Feia anys que ens agradava i vam triar aquest nom perquè tant en català com en holandès té la mateixa pronuncia. La meva parella es diu Jouke (“yauka” seria com es pronunciaria en català amb “a” neutre les dues “a”) i a Catalunya encara ara té problemes per a què la gent escrigui bé el nom i pronunciar-lo també va costar… Jo, doncs aquí no puc dir “Vanessa” com diriem la “v” sinó que he de fer la “v” més “f” per a què m’entenguin. Si el pronuncio com nosaltres el pronunciem en català, entenen “Manessa”. Igualment a Catalunya, tot i ser un nom bastant comú, encara, moltes vegades, he de dir: “Vanessa amb v baixa i dues ss”. Així que buscàvem un nom que fos pronunciable als dos països i que no li portés molts problemes. N’hi havia un holandès que ens agradava molt però té, fins i tot en holandès, varies maneres d’escriure’s així que ens vam decantar per Arlet”. Al registre de seguida el van saber escriure sense haver de lletrejar-ho. A vegades sentim que algú pronuncia “Arlette” però normalment tothom el pronuncia bé. Però normalment tothom sap escriure’l.

I quants cognoms té?
Només un, el del pare. Nosaltres som parella de fet i com a tal podíem donar-li els meus cognoms, però havia d’unir-los amb un guionet, per tant en total hauria tingut tres cognoms. Per ara, només en té un.

Quina nacionalitat té?
Està inscrita al consulat espanyol, però només té el passaport holandès. Aquí a Holanda preval la sang, a Espanya, la terra. L’Arlet pot ser holandesa perquè ho és el seu pare, però les parelles catalanes que coneixem no poden donar la nacionalitat holandesa als seus fills.

Els nens nascuts a Holanda mai poden aconseguir-la?
Només una vegada acabada l’Educació Primària als Països Baixos, quan l’han cursada tota aquí: llavors poden sol·licitar la nacionalitat holandesa però renunciant a la espanyola ja que els Països Baixos no vol que algú tingui doble nacionalitat (però clar, depèn del país de l’altra nacionalitat perquè hi ha països on no es pot renunciar a la nacionalitat).

Dius que va viure quatre anys a Catalunya, per què vau voler marxar-ne?
Perquè ja feia quatre anys que érem a Catalunya i vaig trobar just de marxar per viure també SONY DSCun temps a Holanda. Ens hi havíem conegut. Tothom ens deia que estàvem bojos, de voler marxar de Catalunya, perquè era el principi de la crisi i nosaltres de fet vam marxar deixant una feina. Jo havia fet un màster i havia de començar les pràctiques. Per això vaig pensar que seria perfecte: en lloc de venir i treballar en un call center, venir i fer les pràctiques per ja introduir-me al meu món.

Tornareu a Catalunya?
Ara fa cinc anys que som a Holanda i ni a dos anys ni a quatre anys vista sembla que per ara tornarem cap a Catalunya… Tal i com estan les coses allà…

Què fas?
Vaig estudiar Història de l’Art i el màster va ser de Gestió del Patrimoni Cultural. Aquí, vaig fer les pràctiques en una galeria i un museu… però el tema artístico-cultural està fatal a Holanda: cada cop que envies un CV, unes 800 persones també l’envien.

Uf!
Sí, sí, mai he baixat de 300 persones. Una vegada van ser 1500 persones. Com que jo havia fet visites guiades de forma paral.lela als meus estudis, vaig decidir crear una empresa per fer visites guiades en català per tot Holanda. Es diu Descobreix Holanda en Català. Marat+¦ Amsterdam 2014També, de tant en tant, organitzo alguna activitat per catalans que viuen als Països Baixos. Per exemple, ja portem dos anys organitzant una visita guiada al voltant de La Marató de TV3… Jo al principi era molt reticent a trobar-me amb altres catalans, pel tema de què volia integrar-me… però de mica en mica, a través de l’empresa o del Facebook amb Catalans a Holanda… ens hem trobat quatre parelles aquí a Alkmaar: tots són catalans, excepte la meva parella i la parella d’un altre que és romanesa.

Amb nens?
Sí, tots menys una parella, tenen nens petits: el més gran, de dos anys. Això va súper bé perquè s12organitzem sopars o dinars… i sempre comentem que si quan siguin més grans encara estem aquí, potser el català es convertirà en la seva llengua secreta entre ells… (somriu) Es va fins i tot comentar de fer una trobada de “catalanets” a Holanda, però el problema és que aquí està força centralitzat a Amsterdam i costa de reunir-s’hi: nosaltres hi estem a trenta minuts, però a la gent de Maastricht, per exemple, o d’altres zones, ja els costa. Aquí a Alkmaar encara som quatre gats…

Holanda, Escandinàvia… en general, els països del nord d’Europa, tenen fama de donar més avantatges a les famílies, per exemple en el cas de la baixa de maternitat. Com és el cas d’Holanda?
La baixa de maternitat és com a Catalunya: tres mesos. I els pares, dos dies.

Ostres!
Sí, sí, vaig al.lucinar. Fins i tot a Catalunya els pares tenen 15 dies…! Aquí el pare es pot agafar dies de vacances. La meva parella es va guardar vacances de l’any anterior per poder estar a casa uns dies, ja que l’Arlet va néixer el gener.

Per tant, una vegada complerts els tres mesos, ja van a l’escola bressol?
Hauria de ser així, però l’escola bressol, fins als tres anys, és privada i caríssima (pots rebre una part del que has pagat que el govern et retorna, però mai el 100% i es basa en el teu salari). A partir dels dos anys i mig, tens l’opció de portar-los un parell d’hores al dia en una espècia d’escola bressol, però a partir d’aquesta edat i dues horetes, ja veus el que et soluciona…! Jo vaig tenir la sort, i ella dins de la desgràcia no es queixa sinó que n’està encantada, que la meva sogra, dos mesos després del naixement de la nena, es va quedar sense feina.

Quina sort…!” (somriu)
(somriu) Sí, exacte. No em queixo. La meva sogra segueix buscant feina, però per ara ja li està bé cuidar de la nena. I jo, com que sóc autònoma i amb la feina que faig sóc més o menys flexible, també puc estar amb ella: quan tinc una visita, li ho dic a la meva sogra, sinó, m’hi quedo jo. La meva parella treballa cinc dies a la setmana… per això els caps de setmana, la nena està amb el pare! (riu)

I com s’ho organitzen per tant les famílies a Holanda? Tirant d’àvies i avis?
Els que conec, la majoria opten per reducció de jornada, de manera que no treballin algun dels dies: ho fan el pare i la mare en dies diferents… i la resta, s’organitzen amb els avis i amb alguna horeta a l’escola bressol.

I rebeu algun tipus d’ajuda econòmica pel fet de tenir fills, com pot ser el cas del Kindergeld a Alemanya?
Sí, fins que compleixen 18 anys. Ara bé, com que l’Arlet va néixer el 16 de gener, no ens van pagar el primer trimestre perquè compten a partir del dia 1 del trimestre i com que l’Arlet va néixer el dia 16 de gener doncs ella el dia 1 de gener encara no “existia”.

Ostres, que quadriculats!
Sí, al juliol ens van ingressar l’ajuda del segon trimestre… (riu) Tenen també un servei d’ajuda durant la primera setmana després del naixement de la criatura.

En què consisteix?
Aquí hi ha molta gent que té els nens a casa o, si el IMG_5365tens a l’hospital i tot va com ha d’anar, s’està poques hores a l’hospital. Lligat a això, tens l’opció d’agafar el servei de Kraamzorg, que et ve persona (normalment una senyora) a casa unes vuit hores cada dia durant una setmana, et mira a tu, a la nena, t’ensenya a banyar-la, a com canviar-la, agafar-la, et cuina, et neteja, renta la roba, etc. Tens una infermera a casa. Em va xocar molt.

Ho has de demanar o és automàtic?
Ho has de demanar, però tothom ho fa perquè fins i tot l’assegurança bàsica et cobreix una part d’aquest servei. Et fan una entrevista per veure si tens algun desig especial, quedes entès sobre el dia que surts de comptes, i quan vas de part, li ho comuniques i passades les hores a l’hospital o just després de parir a casa, ja et ve a casa. Aquí la gent fa molt més la seva que a Catalunya, on potser es tira més de família. Passada la primera setmana amb aquesta ajuda a casa durant 8h, et quedes: “ostres, i ara què faig sense aquesta senyora!?”

Això que deies per cert que hi ha moltes dones que opten pel part a casa… ho havia sentit, que Holanda és la meca per als que opten pel part natural…
Sí, i jo ja li vaig dir des del primer dia a la meva llevadora que volia tenir-la a l’hospital i amb epidural (riu). La gran majoria de la gent que coneixo, l’ha tingut a l’hospital, si bé gairebé tothom de part natural. Trobo que aquesta tendència de tenir-lo a casa que caracteritzava Holanda segueix sent un punt de referència, però va canviant: s’està tornant als hospitals, moltes vegades, per la sensació de seguretat.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La família i els amics. Tot i que si bé sembla que res hagi canviat, quan hi ets t’adones que hi ha petites coses que sí que han anat canviant. Aquí trobo a faltar els dinars: aquí és un pim pam. Quan faig visites guiades, el dinar és un clàssic: gairebé sempre els he de dir que ho farem ràpid, ja que sinó no arribem a veure res. Molts llocs tanquen cap a les cinc de la tarda…

I si tornessis a Catalunya, què és el que més trobaries a faltar d’Holanda?
La bici (riu) Hi estic tan acostumada que fins i tot quan som allà de visita arribo sempre tard als llocs perquè agafo el cotxe i no hi penso que he de comptar en aparcar-lo… en canvi la bici: arribes, l’aparques al davant i llestos. També trobaria a faltar el ritme.

Què vols dir?
El ritme de vida: allà fins a dos quarts de nou, la gent no para. Si bé hi ha holandesos que diuen que van estressats…. però comparat amb Catalunya, no és cert: porten un ritme molt més relaxat. Aquí, entre les cinc i les sis para. Aquí, pots quedar per sopar a les 18h o les 18.30h.

I com a mare, has viscut “xocs culturals”?
Potser els horaris: el fet que a les 18h de la tarda aquí ella sopa… i quan som a Catalunya, em costa mantenir-los, ja que a les 18h estàs al centre o comprant o fent alguna cosa. En general també he sentit que les sogres no ajuden tant com les catalanes, però jo he tingut la sort que no ha estat així. El que sí que em xoca és veure un cotxet a les 21.30h passejant per Manresa… Això no m’entra. Com que ja he tingut l’Arlet aquí, aquesta manera de fer em xoca molt. Una altra cosa és que jo mai havia fet servir un parc per tenir el nen al menjador… aquí és el primer que et donen quan tens una criatura.

Per cert, em deies que l’Arlet encara és petita i que tires poc de recursos, però de ben segur que li cantes… Quines cançons són les preferides? Només li cantes en català?
Per exemple, em vaig fer una llista de cançons amb l’Spotify i tant són en català com en holandès, me les aprenc i li canto… En part perquè per exemple fem un curs de natació de mares amb nens, allà cantem i jo també les vull aprendre. De cançons catalanes, des de la primera nit que li cantoLes nenes maques i també la d’Els cavallers de la taula rodona, que potser no és massa per a nens, ja que parla de si el vi és bo o no i de si anem ben torrats (riu).

I de contes, si bé suposo que encara és petita, quins voldries que tingués?
Ah, no! Els contes ja ens els van portar els Reis! (riu) El primer nadal seu, ja vaig fer la carta als Reis i ens van portar llibres de l’estil 365 contes…. i vam acabar amb dos d’aquests. També tenim llibres petits amb dibuixos grossos i una sola paraula, tant en català com en holandès. Una curiositat que em va passar va ser que, si l’Arlet va néixer al gener, a l’abril següent jo ja treballava, i tenia una família que m’havia contractat per a llavors amb molta antel.lació i sabia que havia tingut una criatura: quan vaig trobar-me’ls a l’abril, em van dur un llibre en català de regal per a la nena. Em va fer molta il.lusió. (somriu)

Baixeu sovint a Catalunya?
Uns quatre cops l’any màxim set dies cada vegada. Hi anem més sovint que no pas puja la meva família cap a Holanda, ja que no poden viatjar massa. Ells pugen un cop l’any. El que he vist al bloc que podria ser interessant i que m’agradaria fer més endavant són les colònies. Si bé jo treballo en temporada d’estiu, encara que l’hagi de col.locar sola dins d’un avió, penso que és una cosa que voldria que experimentés, les colònies.

Quines són les tradicions catalanes que, tot i ser a Holanda, no vols deixar de celebrar?
La Mona, que la faig cada any, els Reis… Jo poso el pessebre, IMG_0154no perquè sigui creient, sinó perquè ho considero una tradició. Això, per exemple, els costa d’entendre als holandesos, que no entenen que no sent creient posi el pessebre… que, per cert, és molt original: el vaig comprar fa temps amb figures del Pin i Pon. (riu) El Tió també el faig sempre. Quan tingui més enteniment, m’agradaria fer allò de la Quaresma, que no recordo ben bé com funciona i vull tornar-m’ho a mirar, allò d’arrencar-li les potes… Ah, sí! També m’agrada celebrar la Castanyada i Sant Jordi, quan fins i tot pengem la senyera al balcó.

Per tant, pràcticament totes! (riu)
Sí, de fet sí! (riu)

Vanessa del nord d’Holanda” (com se’ns vas presentar per a l’entrevista), alguna coseta més a afegir?
Sí, pensava, ara que veig com us organitzeu per gestionar Patufets al món, estant repartides pel món, veig que és més o menys com ho fem nosaltres: un noi de Berlín, una noia de Roma i jo, amb l’associació de guies catalans del món i també ens coordinem a través d’Internet. I entre això, l’empresa i la nena, estant a l’estranger, realment veig que anem tots de cul… (somriu)

Sens dubte (somriu, còmplice)

FOTOS: Vanessa Barberà Beltran

“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.


…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu sergi i zeticsegon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb e
IMG_6966l sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona p
91FC238E-47F0-4E2C-A0E1-38C800685F8Eerquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El n
ivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixeIMG_7298 1n aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alem
anys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et don
in lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi.
IMG_7774O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està aco
stumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha d
IMG_6852e fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius
en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix
les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua p
redominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no
IMG_7684parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.
IMG_8250

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

“Després de l’excel·lent experiència dels meus fills amb l’escola d’estiu danesa, no dubtaria d’animar-los a participar en una alternativa així a Catalunya.”

MARGARITA SALA
VIU A LUCARNO (SUÏSSA)
UN FILL (1997) I UNA FILLA (2001)
A CASA PARLEN EN DANÈS, CATALÀ I ITALIÀ

Hola margarita! Per fi aconseguim parlar després d’aquell email que ens vas passar al desembre en relació a les colònies d’estiu per a menors catalans residents a l’estranger… I de fet ens pots explicar la teva experiència amb un model d’escola d’estiu en clau danesa amb unes quantes dècades d’història…

Comencem però per Suïssa, perquè vosaltres viviu ara allà, oi?

Sí, a la part italiana. Concretament a Locarno.

Encara que quan primer deixes Catalunya, el destí és Dinamarca…

En efecte. Conec al meu marit danès quan estiuejava a Barcelona, durant dos anys fem moltes anades i vingudes aprofitant les vacances d’un i l’altre, i finalment al 93 cal fer un cop de cap, i sóc jo la que marxo. La meva feina m’ho posa més fàcil, ja que sóc comercial. I a més parlo anglès… i una mica de danès que havia aprés a l’associació escandinava de Barcelona.

Un idioma interessant, el danès…

I complicat! Només posar el peu a Dinamarca m’adono que em queda un llarg recorregut en la llengua. No serà fins tres anys més tard que podria dir que domino el danès, accent inclòs! Per sort, no em cal esperar tant per aconseguir feina. A través de l’oficina del Copca (ara Acció10) a Copenhaguen conec l’empresa de Terrassa per a la que encara treballo, 20 anys després!

Els fills, doncs, neixen allà?

DSC_3956 (2)En Víctor neix al 1997 a Copenhaguen. Però al 2000 l’empresa del meu marit li ofereix traslladar-se al sud de Suïssa. I en plantejar-m’ho ell, jo ho tinc molt clar. A mi em va enriquir moltíssim anar de Catalunya a Dinamarca. Jo dic que és tornar a néixer. I m’agradaria que ell també visqués aquest procés. Així que prenem la decisió: rumb a Suïssa. En principi amb un contracte de dos anys. De seguida em quedo embarassada de la meva filla, la Maria, i Locarno ens agrada molt. Per a viure en família, és un lloc ideal. Amb llac, rius, muntanyes… el esquí… tot a la vora. Un petit paradís. Així que 14 anys més tard, continuem aquí.

Dos fills i quantes llengües?Christmas 2013

Bé, a casa i quan hi som tots, parlem danès. Quan el meu marit no hi és, jo procuro sempre parlar català i ells em contesten en italià. I a l’escola, com que han d’aprendre les altres llengües oficials del país, sumen francès i alemany. I és clar, també l’anglès. I en van 6, de llengües! (riu) Tan és així que et diré que quan en Víctor tenia vuit anys, em van trucar de l’ambaixada espanyola per oferir-li cursos de castellà gratuïts. En conec diverses de famílies catalanes a Suïssa que han aprofitat l’oportunitat, però a mi em preocupava afegir una tasca més a la carregada agenda lingüística del meu fill. I la seva mestra ens va recomanar també no atabalar-lo amb més llengües. Però els nens són autèntiques esponges… recordo en més d’una ocasió els cosins de Madrid que em venien a dir el primer dia quan arribàvem “Margarita, el niño no habla castellano” i al cap de dos dies “Margarita, que sí que habla castellano!” I tant que el parla, avui encara… i amb moltes catalanades també! (riu)

Sis llengües!.. i quantes identitats?

Múltiples! (riu) Ara bé, també jo dic que ells no són ni catalans ni danesos, ells són suïssos. Això ho tinc claríssim. S’han integrat ben integradets, com toca. I a més, tenen un món molt més ampli. I un nadal a Catalunya i l’altre a Dinamarca, i a l’estiu: una setmana o dues de càmping a Catalunya amb la meva germana i els seus fills, tres setmanes a l’escola d’estiu danesa i una o dues setmanes de vacances a Suïssa.

Aha! I aquí és on tu ens pots explicar alguna que altra cosa molt interessant, com ara com s’ho munten els menors danesos residents a l’estranger a l’estiu… Tot comença amb una fundació anomenada Danesworlwide, oi?

Sí, es tracta d’una fundació amb més de 90 anys d’història. Va ser creada el 1919 L’associació compta amb advocats, gestoria, assessors a l’hora de marxar a l’estranger o de tornar al país, l’escola d’estiu i d’hivern…Tot danès que marxa a l’estranger se’n fa soci (la quota anual és d’uns 50 o 60 euros). I són aproximadament mig milió de danesos a l’estranger!

Gestionen fins i tot una urbanització per a gent gran. Hi ha llista d’espera – d’uns 30 anys! (riu) – però el cas és que si mai volem tornar a Dinamarca ja de grans, podem viure en una d’aquestes cases. Envoltats de tot de danesos que, com nosaltres, han viscut molts anys fora.

Això deu donar peu a unes sobretaules ben interessants!

(riu) De fet, ara que ho dius, hi ha un menjador comú i una de les condicions és que has de menjar allà almenys cinc vegades al mes. La resta d’àpats, pots fer la teva…

Semblen una associació molt potent.

I tant. Fixa’t que fins ara els danesos no opten a la doble nacionalitat. Si es nacionalitzen a un altre país, perden la nacionalitat danesa… Doncs Danesworldwide ha liderat aquesta batalla durant els darrers deu anys, i per fi han aconseguit que una nova llei que entrarà en vigor ara al setembre de 2015 permeti la doble nacionalitat. Junts som més forts! (riu)

Parla’ns més de l’escola d’estiu, si us plau. Quan vam començar a imaginar unes colònies d’estiu per a Patufets (petits i grans), teníem la intuïció que havia d’haver experiències semblants en altres comunitats de les que podíem aprendre… El teu email ens ho va confirmar!

Són tres escoles amb capacitat per a 450 criatures, dels 9 als 17 anys. Els divideixen en grups per edats i cada edat té una escola diferent. Té una duració de tres setmanes, dues setmanes seguides, cap de setmana a casa lliure (si els pares no hi són, doncs amb altres parents o els avis) i última setmana amb festa de clausura on els pares participem i ens fan veure el que han fet durant aquestes tres setmanes. Es compaginen classes de 9 a 12 de llengua danesa on amb professors molt forts en pedagogia que fan de l’aprenentatge un joc i a la tarda hi ha activitats lúdiques i esportives. Inclou també una visita a Copenhaguen i moltes festes. Està molt i molt ben organitzada i m’agrada també que aprenen les tradicions daneses. Un exemple: allà és important fer la reunió d’abans d’anar a dormir, doncs també la fan a l’escola, es reuneixen per ex. les 8 habitacions que comparteixen pis i estan 15 minuts en pijama xerrant i explicant històries. Aprenen sobre les costums dels vikings… (riu)

Danesworldwide summer schoolAh! A més, la cultura danesa és de treballar molt en equip… des de ben petits, a l’escola es posa l’èmfasi en el treball en equip (tal com diuen, la major part de la vida ens la passem treballant amb algú altre així que cal treballar aquesta habilitat) mentre que a Suïssa la cultura a l’escola és molt més individualista. M’agrada molt que els meus fills puguin també viure aquesta part de l’escola danesa.

I dius que els teus fills han participat?

Sí! Ens ho van dir uns amics danesos quan en Víctor tenia 13 anys. De seguida el vam apuntar i malgrat que jo tenia les meves reticències amb això de fer classes a l’estiu, etc. s’ho va passar tan i tan bé. Tinc encara el record d’anar a buscar al meu fill gran i aquest agafar a sa germana dient-li emocionat: “Maria, l’any que ve tu també has de venir! No t’ho pots pas perdre!”

DSC_5895La Maria també en surt molt i molt contenta. Fixa’t que l’escola és tan popular que hi ha llista d’espera. De fet, el Victor es va quedar fora el primer any! A l’octubre cal formalitzar la inscripció i cap al març ja l’has d’haver pagada tota.

Per a mi, a més de què s’ho passen molt bé i aprenen, és molt important la xarxa d’amics que van fent. I que es troben amb nens i nenes que estan visquent la seva mateixa situació, pares de diferents cultures i que viuen potser en una tercera cultura !! Se senten identificats. Es tracta de joves que tenen aquesta particular identitat de ser danesos, i d’un altre lloc així que connecten molt i el temps passat plegats a l’escola és molt intens.

Arrel de l’escola, continuen en contacte?

Avui puc dir que s’intercanvien Whatsapps amb els amics que han fet i quan arriben les dates d’inscripció es pregunten entre ells si també hi seran el proper any. De fet, des que van a l’escola d’estiu, trobo que aquesta part d’identitat danesa ha pres força… Ara de sobte forma part del seu univers… Amb els amics que han fet es parlen de cançons daneses, se les passen, les escolten. A més, el meu fill ara té amics a Austràlia, als EUA, etc. En definitiva, els enriqueix molt. Cal dir que la segona llengua que es parla es l’anglès ja que molts d’ells van a escoles internacionals.

Parlaves també d’una escola d’hivern. Com funciona?

A l’escola d’estiu et passen molt i molt material que pots anar treballant amb els nens durant tot l’any, amb suport online, com ara un professor virtual, etc. Jo no ho faig perquè considero que les 4 llengües que treballen a l’escola suïssa són prou, però sé de diverses famílies que si que continuen durant l’any. Es tracta de què si ells mai volen també estudiar o treballar a Dinamarca, puguin defensar-se també a nivell escrit i no només oral!

Sempre m’he preguntat per què no podríem replicar un model així a Catalunya…. i va ser aleshores quan algú em va parlar de Patufets i de les colònies per a menors catalans residents a l’estranger que l’estiu passat es van incloure a la campanya d’estiu que organitza la Generalitat de Catalunya!

Has consultat les ofertes? Què en penses?

Que estan molt bé… Si no hi fossin, les pensava crear jo amb dues amigues! Després de l’excel·lent experiència dels meus fills amb l’escola d’estiu danesa, no dubtaria d’animar-los a participar en una alternativa així a Catalunya. (riu) També em sembla un preu prou raonable. Al cap i a la fi, és allotjament, àpats i el treball de professionals que tindran cura dels nostres fills i de l’aprenentatge de la llengua. Enviar-los una setmana o dues al Regne Unit per millorar l’anglès i pagaria el mateix o més, com no haig d’enviar-los a millorar la llengua materna. I, a més, a contribuir al país en un moment en què les coses no van tan bé… unes colònies al cap i la fi també donen feina a gent i paguen sous. I jo en la mesura que pugui, vull contribuir a casa i quina millor manera que amb unes colònies on els meus fills tinguin l’oportunitat de conèixer altres menors catalans que, com ells, no creixen a Catalunya i per tant no comparteixen tots alguns referents però si altres característiques!

“Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans”

JUAN JOSÉ CABANELLAS.
VIU A ROSARIO (ARGENTINA).
NÉT DE CATALANS, TÉ UN FILL (1994) I UNA FILLA (1996).
A CASA PARLEN CASTELLÀ.

Sempre has viscut a Rosario?
Hi vaig néixer i hi visc, si bé uns anys també he viscut a altres ciutats d’aquí la província de Santa Fe, com Venado Tuerto i San Lorenzo.

…i has viscut a Catalunya?
No, no he viscut a Catalunya….. però sí que hi he anat dues vegades per conèixer-la. La primera, l´any passat: hi vaig anar per perfeccionar el meu català…. La segona ha estat aquest any per recórrer-la i conèixer-la. Si bé tinc feina, he d´estalviar per tornar-hi. Ens costa molts diners un viatje com aquest…!

Tu ets nét de catalans, però has nascut a l’Argentina. Com et sents?
Sempre m’he sentit tant català com argentí. Sóc nét de catalans –de Lleida i Barcelona- i, de banda paterna, sóc besnét de mallorquins –d’Alcúdia. El sentiment d’ésser descendent d´un dels pobles que més ha lluitat per la seva llibertat i la de la resta d’ex colònies d´Espanya.

Quan va arribar la teva família a l’Argentina?
A principis del segle XX tant la del pare com la de la mare. No tinc massa clar per què van venir. Crec que per la gran violència que es vivia a Catalunya en aquell temps…. i per la manca de feina.

Parles català?
De petit parlava i entenia la llengua catalana i des de fa 4 anys he decidit tornar a estudiar-la. Des de que vaig néixer fins als 6 anys, em vaig criar amb els meus avis per part de mare. El meu avi, José Luis y Buenaventura Fraile, era barceloní i la seva dona, l’àvia Josefa, era d’un poble de Lleida, que ara no recordo. Ells parlaven entre ells en català i jo el vaig aprendre. A més a més, la meva àvia em despertava cantant en català cançons infantils. Sóc un dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto, “Catalunya Viva”, i sóc soci del Centre Català de la ciutat de Rosario.

Com l’has mantingut?
Perquè, malgrat em vaig anar fent gran, com que a l´escola em cridaven pel meu cognom, Cabanellas, fent la pronúncia amb dobla ela com si fos italià, jo m’allevava del meu seient i els demanava que fessin la pronúncia amb “y” en lloc de “ll”, ja que jo era d10799740_992881740728294_1104934956_nescendent de mallorquins. I parlava en català amb els meus avis, el meu oncle-avi Pedro fins l’adolescència i de gran amb un amic meu valencià i un altre català de la ciutat de Venado Tuerto, on vaig viure 14 anys. Després vaig trobar el Centre Català de Rosario, on feien classes de català. He aprovat dos cursos internacionals nivells “Bàsic” i “Elemental” a distància per l’Institut Ramon Llull. I vaig fer l’Estada d’Estiu a Barcelona de la Facultat de Filologia de la UB aquest any, un curs intensiu per perfeccionar la llengua catalana. Alhora, hi havia un recorregut cultural. Ja te n’he enviat les fotografies. (somriu). Ara estic cursant el nivell “Intermedi”.

I segueixes música o vídeos en català des d’Argentina?
Escolto i veig de tot…… i gràcies a Internet, he fet una bona col•lecció de discografies de tota mena de música i de pel•lícules… Rock català: Els Pets, Obrint pas, Buhos, Lax’n busto… Clàssics 10751745_992885190727949_2113412437_ncom Serrat, Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Raimon etc. Havaneres: Port Bo, Els pescadors de l’Escala, L’Espingarí, Peix Fregit… He anat dues vegades a les Cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell. De pel•lícules, he vist: Pa Negre, Coronel Macià, Companys, procés a Catalunya; Macià vs Companys, Eva, Catalunya über alles, Evolucions, Ermessenda, Ulls per Ulls, Ciutat Cremada i altres més…

Vius a l’Argentina, però veig que tens part del cor a Catalunya…
Sí, i no podria viure lluny d’Argentina, tot i que Catalunya és la terra dels meus avantpassats.  Tinc un somni: que Catalunya arribi a ser una nació organitzada en un estat Independent, que sigui justa, lliure i sobirana… I, posats a somiar, que jo sigui reconegut com el primer ciutadà català nascut fora, i que arribi a ser ambaixador de Catalunya a l’Argentina (somriu).

Què és el que mes enyores de Catalunya o de la cultura catalana?
Tots els costums i els monuments culturals que he conegut en els meus viatges… Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans. Les 1799928_902535963096206_8256705828457941509_ofèiem conduïts per el meu avi José o el seu fill, el meu oncle Miguel Angel, a qui dèiem Tío Lito. A la cuina, sovint preparo quelcom semblant a la paella, cosa que també em van ensenyar els meus avis.

També tens fills, però no el parlen, el català, cert?
Sí, un fill de 20 anys i una filla de 16 anys… Mai han volgut parlar-lo, parlem en castellà. Des de fa un temps estem separats amb la seva mare i per desgràcia cada cop tinc menys relació amb ells. És complicat perquè ells ja no han viscut la cultura i llengua com jo ho vaig fer amb els meus avis. Els sembla una cosa llunyana, gens propera, i mai els ha interessat.

Ara, amb qui parles en català a l’Argentina?
Gràcies a Skype i al Facebook, parlo amb molta gent catalana. Quan vivia a San Lorenzo, parlava amb uns veïns que eren fills de catalans i encara conservaven la llengua. També parlo català al Centre Català on sóc soci, el Centre Català de la Ciutat de Rosario (centrecatalarosario@gmail.com), que ja té 112 anys! També participo al Centre Català Catalunya Viva de la ciutat de Venado Tuerto (centrecatalavt@waycom.com.ar).

Veig sovint que els que fa anys que viuen fora de Catalunya o els que, com tu, no hi han nascut però l’han viscuda des de la distància us mulleu molt, políticament parlant…
Clar que sí! Jo mateix vaig ser uns dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto. Si bé per la meva feina, no puc fer política a l’Argentina, com a descendent de catalans, puc fer política per Catalunya. Sóc soci d’Òmnium Cultural Barcelona i d’Assemblea Nacional Catalana i altres o1609716_809005285782608_1549274856_nrganismes independentistes…

I com ho veus?
Que estem a prop d’arribar a la independència… (somriu)

Quines característiques defineixen els catalans?
Els catalans tenen un tarannà molt semblant al dels argentins… Es diu que la gent no estima als argentins, diuen que ser argenti és per suïcidar-se … He escoltat el mateix de la resta d’espanyols, sobre els catalans. Però per mi, el poble català, com l’argentí, és un poble treballador, alegre, combatiu, amb molt d’orgull d’ésser catalans, d’ésser argentins.

Coneixes Patufets al món?
Penso que fa una bona tasca i una gran feina per la llengua catalana. A més, jo he llegit diversos nùmeros d’una revista amb un nom similar, una d’històrica, la revista infantil i Juvenil Patufet.

“Havíem arribat a volar el 25 de desembre al matí, per passar el 24 amb la família d’un i el 25 amb la de l’altre!”

CRISTINA ANTOJA.
VIU A JOHANNESBURG (SUD-ÀFRICA).
TRES FILLES (2007, 2009 i 2011).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

Sawubona Cristina! Tornem a l’Àfrica, a Johannesburg concretament… poc a poc anem trobant les famílies catalanes! Des que vam parlar amb en Jordi al Senegal, que no visitàvem el continent.

Com arribes fins aquí, Cristina?

Doncs passant primer per Holanda i Alemanya! Conec a en Jan a Holanda al 1996 quan tots dos erem estudiants Erasmus. Després d’anades i vingudes per veure’ns, jo marxo a treballar a Alemanya al 2000. En Jan viatjava molt per feina i tenia un bon projecte a Sud-Àfrica. Aprofitant una reducció de plantilla amb compensació que oferia la meva empresa alemanya, plego veles pensant que és ara quan ens toca anar cap a Catalunya. Abans, però, vaig fer les maletes per acompanyar en Jan durant la seva estada a Johannesburg. Venim amb la idea de passar un parell de mesos aquí, així ell no ha d’agafar tants avions i jo aprofito per col·laborar amb un parell d’organitzacions aquí. Tanquem el pis de lloguer a Alemanya i deixem totes les nostres coses a un magatzem amb la previsió que tot allò aniria cap a Barcelona en breu.

I estem parlant del…

De finals del 2006, de manera que a principis del 2007 ja havíem de començar una nova etapa a Barcelona.

I som a finals de 2014, són dos mesos ben llargs! (riu)

Passa que just em quedo embarassada. En Jan, a més, està molt content aquí. Li agrada molt l’ambient de treball. En general Sud-Àfrica agrada molt als alemanys. I a mi amb l’embaràs ja em va venir bé quedar-nos un temps més aquí.

Un temps més..

Dos mesos es van transformar en un any més, i després dos anys més… I entremig neix la Paula, poc després la Carolina, i poc més tard arriba la tercera filla, la Isabel. A tot això nosaltres continuàvem de lloguer, pensant que la cosa era temporal…

I després de néixer la Isabel, feu un cop de cap?

Bo, just arriba la crisi… Marxar a Barcelona seria buscar dues feines… I aquí estem bé, estem molt bé. A més, mira, a mi el que em passava és que jo idealitzava molt Barcelona. Porto molts anys fora de casa i acabes idealitzant. “Si fos a casa…, la gent d’allà, els meus amics, la família, la vida que hi tenim…” I després quan hi vas, obres els ulls i t’adones que aquí estem molt bé. Tenim una qualitat de vida molt bona. Total, que aleshores decidim comprar una casa antiga amb jardí en un bon barri (ben situat amb universitats, parcs i serveis públics a la vora, prou segur i establert) i renovar-la, si més no com una inversió.

A mi alguna vegada m’han dit (i em cou), “jo si tingués fills, no els voldria pas veure créixer aquí”… tu què en dius?

Mira, jo tinc una amiga que es va quedar embarassada i va decidir tornar a Alemanya a tenir la criatura… Això és molt personal. Les meves tres nenes han nascut aquí. I si vols que et digui la veritat, a mi em sembla un paradís per als petits aquest país. Johannesburg és una ciutat molt verda. Tenim un molt bon clima. Les cases són espaioses, amb jardí, on poden viure sense problemes també animals domèstics. La fruita i la verdura són excel·lents. Potser, quan són més grans, adolescents, és més difícil. Per temes com la manca de transport públic, la criminalitat…

Però hi haurà alguna cosa que et sàpiga greu que les petites perdin per no passar la infància a Catalunya…

Sí i tant. Més temps amb la família. Som una mica massa lluny.

DSC_0867-2I què hi guanyen amb una infància a Johannesburg?

Et diré que sobretot al principi em sobtava que les escoles pleguessin tan aviat. Però aviat vaig veure que sí, i tant, són encara menuts. La petita va al playgroup de 8 a 12 del matí. Quan surt està ja cansada, ja en té prou. Les germanes grans surten cap a la 1pm.. Això és qualitat de vida, que després jo la pugui anar a buscar, puguem fer coses juntes. Hi ha més temps per a la família, per als amics. Si fóssim a Barcelona, segurament tots dos treballaríem moltes hores. És clar que tindríem la família, el recolzament i el suport d’aquesta xarxa… Ara quan vaig anar de visita em cridava l’atenció veure pels carrers de Badalona tot de iaies (i alguns avis) amb els carrets. Aquí hi ha algunes mainaderes… en el nostre cas hem decidit fer-nos-ho tot nosaltres tant com poguem. Gaudeixo molt del temps que puc passar amb les nenes i des que són al món, és molt important per mi que el català sigui ben present a la seva vida.

Ara que parles de mainaderes… les societats catalana i sud-africana són molt diferents, tant en termes de diversitat com de desigualtat socio-econòmica. Com viuen les teves filles aquest contrast? Són conscients d’aquesta diferència?

Aquí a Joburg pobresa i riquesa sovint estan a tocar l’una de l’altra… I tot i que hi ha un grup emergent de població com diuen aquí previously disadvantatged amb molt poder adquisitiu, bona majoria de la població negra viu per sota del llindar de la pobresa. Això a nosaltres no ens passa desapercebut. Les nostres filles, dona, jo et diria que encara són petites per a poder entendre bé moltes d’aquestes realitats. Et diré, també, que la Paula em va sorprendre en una ocasió, per exemple… T’explico, a la seva escola bressol venia una mainadera negra a recollir la nena blanca que cuidava. I la meva filla estava ben convençuda que eren mare i filla. En aquell cas, però, era molt evident que era la mainadera, ja que vestia uniforme.

Interessant… I així, entre una pàtria i l’altra (i l’altra!), com es defineixen elles?

Doncs la Carolina fa uns dies em deia que ella era anglesa, suposo que m’ho deia per la llengua… I jo li deia, “no, dona no , tu ets mig catalana, mig alemanya”. Però, de fet, mira… Si és que elles són nascudes aquí!

DSC_0173Sí, són nascudes aquí, i van a l’escola alemanya, no? Com preneu aquesta decisió?

Doncs en un principi anaven a una escola bressol montessori… Mai havíem pensat que ens quedaríem molt de temps a Sud-Àfrica, així que no vam reservar plaça a cap escola com fa aquí la gent… que fan la reserva anys abans. Després, quan ja vam veure que ens quedàvem més temps, vam haver de fer recerca a corre-cuita. Ens vam trobar amb l’oferta d’escoles privades de tipus anglès. I també sovint de tall molt conservador i elitista: ets un alumne de St John, St David o St Catherine, St Mary… La Deutsche Schule Johannesburg, en canvi, era un model co-ed europeu més pròxim al que coneixem. En Jan és alemany, així que ens va semblar que encaixava bé amb nosaltres.

Ara si compto ja em surten força llengües… com us ho feu a casa?

El pare sempre parla en alemany, i jo sempre en català.. ell a més parla català i castellà i jo també parlo alemany, així que davant de les nenes tenim converses mixtes. En Jan en alemany, jo en català i les nenes trien. Depén de la situació parlen entre elles en una o altra llengua. Ah, i l’anglès l’adquireixen soles. L’idioma del país cau pel propi pes, no cal donar-hi més voltes ni amoïnar-se massa. És casa seva i l’agafen ràpid.

I anant a l’escola alemanya, deuen triar doncs sovint l’alemany?

Sí que el seu alemany ara és bastant fort… Abans era el català més fort a casa. A més a l’escola alemanya, també donen molta importància a fer una immersió lingüística. De manera que fins als vuit anys no fan absolutament res que no sigui alemany i demanen també als pares que no se’ls ensenyi a llegir en una altra llengua fins que la lectura i l’escriptura alemanya estigui ben assolida. Tenen una extensa biblioteca i a partir dels 7 anys, trien setmanalment un cd i llibre per portar a casa i els de 3 a 6 anys a el CD i llibre hi afegeixen un DVD, tot en alemany és clar.

Qui els llegeix aquests llibres, en alemany?

Qualsevol dels dos. Jo en un principi els ho traduïa tot, fossin llibres en anglès o alemany. Ara ja no ho faig. Són més grans i em demanen que els llegeixi en la llengua que està escrit el llibre. Ja m’està bé, encara que jo parli amb una mica d’accent. Elles no aprenen ni alemany ni anglès de mi… (riu)

I l’accent català? Com el porten?

Una de les meves germanes, que és mestra, em va dir que li notava un accent estranger a la Paula… Sobretot la “r”. Jo no els hi noto pas.

Que parleu sovint amb la família catalana?

Intentem fer Skype un cop a la setmana, malgrat que no ho aconseguim sempre ja que els ritmes són diferents (quan la gent arriba a casa a Catalunya, aquí ja dormen les criatures).

Viatges a Catalunya?

Nosaltres cada vegada que anem a Europa ens toca anar a Badalona i Dortmund. Als dos llocs. Al principi hi anàvem per Nadal. Ara ja hem canviat i ho fem al juny o juliol.

… Canvi amb molt de seny: feu dos estius a l’any! I a més us estalvieu de negociar on passar el nadal o el cap d’any!

Havíem arribat a volar el 25 pel matí, per passar el 24 amb uns i el 25 amb uns altres! Ara intento escapar-me abans amb les nenes (i fem dues setmanes o tres a Catalunya) i esperem a en Jan per marxar a visitar la família alemanya.

Heu explorat recursos com un casal d’estiu a Catalunya?

No, no encara… és que el poc temps que passem allà ja es prou intens i ens falta temps de veure família, i amics. L’any passat ho vaig pensar, perquè unes cosines fan el casal al juliol, però per una setmana… Veus, però, la idea de les colònies per a menors catalans residents a l’exterior és molt bona idea. Confio que arreli!

Confiem! I ja posats, com et planteges el tema de la lecto-escriptura en català per a les teves filles?

Mira, les meves filles tenen una mestra russa de ballet que porta a les seves filles al consulat rus per classes extres de la seva llengua. Conec també una família danesa que es trobava amb un grup danès un cop a la setmana, perquè els nens juguessin plegats. Si no trobem una manera, seré jo la que hi posaré hores. Però sempre ajuda si hi ha una comunitat…

I tant, també ajuda per fer de les tradicions una experiència més viscuda… com les gestioneu, les tradicions?

Saps què passa? Que al final són moltes tradicions! Tenim les catalanes, les alemanyes, les del país on vivim… Un exemple ximple: quan se’ls cau una dent… jo sempre havia viscut a casa que era l’angelet…

Però que no era el ratoncito perez!? Ostres… ara m’has liat!

(riu) A casa meva era l’angelet, pels alemanys sí que és un ratolí, die Zahnmaus, i aquí es la toothfairy! Al final tot és el mateix…

Sí, al final tots acaben sent els pares! (riu)

Ara seriosament, nosaltres vivim aquí, de manera que ara les més importants són les d’aquí, i intento afegir una mica de les altres.

I alguna possibilitat de tornar? O veus a les teves filles vivint aquí per sempre?

El nostre plantejament és que hem de ser oberts… si per feina, per motius polítics o personals és millor canviar de país, ho farem. Però en aquests moments som aquí i hem de fer com si ens hi haguéssim d’estar molts anys.

Sí, al final, costa i desgasta molt estar pensant constantment això no és casa meva i marxo demà passat…

Sí, i tant! És molt estressant percebre-ho tot com alguna cosa temporal. Et limita molt. Amb el temps he après a gaudir de la incertesa i apreciar l’avantatge de tenir tantes possiblilitats! Els canvis costen, però també enforteixen.

I acabant ja, què et sembla Patufets al Món?

Que és un projecte molt i molt interessant per a la nostra família. Moltes gràcies per tirar-ho endavant amb tanta empenta!

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

P1130714_JiE_110912_1I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?P1130705_JiE_110912
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues p
Eloi Begurarts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable
koeln04per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?P1130687 Eloi 110912
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de