Arxiu d'etiquetes: adolescents

“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no barbacoa 1984l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i
Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia
fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Pa
ïsos Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però terrat a GrÖcia 2008amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus
barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de
Reiseliteratur

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones
Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un
vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que
wenn es gelöst wäre

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels ve
ïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus ve
ïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes
panaderies

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons!
Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “
Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els ve
ïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els paMontjuãcrles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.

“A Catalunya em deien ‘el petit Hitler’, a Alemanya, que vaig a ‘Cacalunya’”

MANEL BARGALLÓ, NORA DEIKE, JAN I NINA BARGALLÓ DEIKE.
PARE, MARE, FILL (2003), FILLA (2005).
VIUEN A KARLSRUHE (ALEMANYA).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

JAN i NINA: Hola!
MANEL: Els veus?
Ei, hola! Ui, si hi sou tots!
MANEL: Sí, parlem tots junts. Però si et sembla comença amb ells perquè sinó ells no parlen…
JAN: Jo sóc el Jan i aquesta és la Nina.
Quants anys teniu?
JAN: Aquest any ne faig onze i aquesta en farà nou.
NINA: Sí, jo estic vuit i ne faig aquest any nou.
JAN: Jo he nascut a Barcelona i aquesta també. Hem anat aquí a Karlsruhe quan jo tenia dos o tres anys…
NINA: I jo… i jo… wie heißt es Monate? (com es diuen mesos, pregunta a son germà). Ah, sí! Jo tenia nou mesos.
Veig que entre vosaltres parleu per tant en alemany…

JAN: Sí, ja fa uns quants anys. Penso que no sé tan bé el català, i per això… El català el parlo amb el pare. També tinc un amic americà, que és de Mèxic. Amb ell parlo en mexicà, also, en espanyol. A l’escola, també hi ha una nena que és bona amiga i també parla el castellà.
Però el parleu, per tant, el castellà?
JAN: Jo puc entendre el castellà molt bo, però..
Iphone_12_02_2013 792MANEL: Ells parlen millor el català que l’espanyol, però l’entenen. Sa mare sempre els ha parlat en alemany, però és espanyola. Quan estàvem junts, ella sempre em parlava en espanyol i jo li he contestava en català. Jo els he parlat sempre en català. Per això entenen una mica l’espanyol, parlen el català, però la seva llengua materna és l’alemany.
Per tant, el castellà no el tenen a l’escola ni l’aprenen enlloc.
MANEL: Exacte, només el saben de sentir-lo a casa. També els estius quan es passen tres o quatre setmanes a casa dels iaios a Blanes. Vulguis o no vulguis, com que allà el castellà és molt fort, quan tornen l’entenen millor i el parlen més.
I de català, els ensenyes també gramàtica, ortografia…?
MANEL: No. La gramàtica… la qüestió és que ja tenen problemes amb la gramàtica alemanya… Jo tampoc sóc de Lletres i de fet mai vaig aprendre a escriure en català, tot i que ara ho faig. No ho he cregut convenient ensenyar-els-ho. L’únic que faig és mantenir-me conseqüent i sempre parlar-los en català, fins i tot si em contesten en alemany. Si no ho fes així, segur que ni tan sols català parlarien.
JAN: Per a mi és fàcil d’entendre’l i parlar-lo. Per a ella no tant…
MANEL: Clar, perquè ella va arribar amb vuit o nou mesos…
JAN: Mira (m’ensenya per la webcam un full on ha escrit en alemany “Ich verstehe nichts” i a sota en català “No an teng” (no entenc).
Però a part del pare, no parleu amb els avis o amb parents de Catalunya via Skype o via Facebook…?
JAN: No, de Facebook no en volem.
MANEL: Quan van cap allà tenen els cosins i alguns amics amb qui es troben i amb qui parlen en català, a més dels iaios.
NINA: I també a Menorca!
Llegiu llibres en català?
JAN: Jo sí que puc llegir una mica, però llegeixo com si fos alemany. Per exemple, llegeixo: “Fritz se’n var ac casa”. I quan ho he llegit, entenc el que vol dir i després ho dic de veritat… vull dir correctament.
Per tant, entenc que en català llegiu molt a poc a poc… i no deveu pas agafar massa llibres per llegir-ne…
JAN: Sí, llegeixo a poc a poc.
MANEL: Ès que la llengua materna és la que marca! Els compro llibres en català, però els costa. Ara bé, de pel.lícules, a casa meva, només en veuen en català.
I de Cavall Fort no en llegiu?
MANEL: No saben el que és…
Els còmics sovint són una bona manera de començar…
MANEL: Sí, de fet jo vaig començar així, ja que a la meva època no hi havia res en català: tot estava prohibit.
JAN: Espera que t’ensenyo un còmic que tenim…! (Torna) Mira: Star Wars.
Però aquest és en alemany!
JAN: Perquè a Catalunya no hi ha Star Wars.
MANEL: Sí que hi és…! A la Nina també li agrada molt, en son fans de l’Star Wars.
JAN: Jo sóc un fan dels clons!
MANEL: Com et deia, els he comprat algun llibre en català… i el que faig, cada nit els explico un conte abans d’anar a dormir…
JAN: …però només quan no tenim escola, ja que els altres dies som a casa de la mare.
La música també l’escolteu sobretot en alemany?
JAN: I en anglès! A mi m’agrada el Farrow Williams!
NINA: I a mi m’agraden els Manel!
MANEL: Perquè es diuen com el pare… 🙂
NINA: I també: ‘Cause I’m happy now/ Happy now without you/ I don’t mean to put you down…
MANEL: En fi, que ells són alemanys amb una mica de català
Vosaltres com us sentiu?
JAN: No ho sé
MANEL: La Nina no ho entén…
JAN: Wie fühlst du dich: Deutsche, Katalannin…? (com et sents: alemanya, catalana…?)
NINA: Alemanya amb una mica de català…
(sona el telèfon mòbil)
JAN: Hallo, mama! (se’n va)
Quan sou a Karlsruhe què trobeu a faltar de Catalunya?
NINA: El sol!
MANEL: Hehehehehe, i què més?
NINA: El menjar de la iaia. Fa gambes, arròs, sopa, peix, Lachs
Però això és un tipus de peix, és salmó…
MANEL: Però la iaia no fa salmó, la iaia fa peix de veritat…
NINA: …però està més bo!
MANEL: Hehehehehe, li agrada molt la paella…
Quines tradicions catalanes t’agraden: Reis, Cagatió, Sant Jordi… ?
NINA: Sant Jordi?
MANEL: No el coneixen: és que mai hi som per Sant Jordi.
JAN: (ha tornat) Sant Jordi és el meu Namenstag! (Sant)
MANEL: Expliqueu una mica què feu per Nadal…!
JAN: El Pare Noel no existeix….
I els Reis?
JAN: Els Reis sé que existien, però ara no. A Catalunya el que més ens agrada és on podem agafar més regals: els Reis. El Cagatió sempre cagava coses que jo no volia. Aquest any a l’escola vam fer un Klassenfest: WeihnaIMG_2447chten um die Welt (festa a la classe sobre el Nadal arreu del món) i amb els nens i les nenes vam fer un Plakatt (mural) gran i jo vaig explicar les tradicions a Espanya i Catalunya. Una altra nena, que és més petita, va explicar Japó, un altre nen va fer Ghana, que està a Àfrica. Jo sóc Montessori, per això a la meva classe també hi ha nens més petits, de Primer.
MANEL: Però és una Montessori normal de barri, no és elitista.
I quines altres tradicions coneixes?
JAN: Coneixes aquests… els… amb els Reis i el Jesús…?
MANEL: El pessebre
JAN: Vaig fer el pessebre, hi vaig col.locar el terra verd…
MANEL: Molsa…
JAN: …arbres i al mig hi vaig col.locar el caganer. Els alemanys em van Iphone_12_02_2013 360preguntar qui era, els ho vaig explicar… i els alemanys deien: “Das ist der Kleiner Scheiße!” (“aquest és el petit caca!”). Aber la meva professora va mirar informació d’Internet que jo no coneixia: em va ensenyar Feuerwerk (focs artificials) el 24 de juny…
MANEL: De tradicions allà, només coneixen el Nadal. El 24, abans de marxar, reben regals d’aquí, però pocs perquè no hi tenim parents. El 25 anem a casa els avis, amb els germans, els cosins, fem el Cagatió… i després els Reis. No sabia que aquí a Alemanya es tiren focs artificials el dia 31 de desembre, igual que a Catalunya per a Sant Joan. El que explica sobre Espanya i Catalunya… ell no fa la diferència entre les dues: ell només coneix les catalanes.
Però diferencien entre Espanya i Catalunya?
MANEL: Ells només coneixen Catalunya, no han estat mai a Espanya.
JAN: Sí, a Madrid!
MANEL: Una vegada, cert, a casa de parents de la seva mare. Però quan a l’escola diuen que marxen, sempre els diuen que marxen a Espanya. Malgrat contestar que no, que és Catalunya costa molt trencar aquest tòpic… Almenys fins que Catalunya no sigui independent! 🙂
JAN: Jo dic: “anem a Catalunya!” I els nens de la classe em diuen: “Cacalunya!”
MANEL: Bé, però, explica el que et van dir a l’estiu a Catalunya!
JAN: Vaig fer un curs de vaixells…
MANEL: …de vela…
JAN: …i em van dir “petit Hitler”, els catalans.
I tu saps qui és?
JAN: Sí, un home molt dolent
NINA: Que estava boig…
I què els vas respondre?
JAN: Els volia dir el nom del Hitler espanyol: “espanyol Hitler!”… com es deia?
MANEL: Franco. És a dir, ells quan van a Catalunya es troben amb una mica de rebuig. Sobretot en Jan, que és així tan obert… Però bé, em va fer gràcia durant les quatre setmanes que van ser al curs de vela veure com els professors no podien entendre que dos nanos que viuen a l’estranger no entenen l’espanyol…! El vaig enviar per a què millorés el català i me’l van tornar parlant més bé l’espanyol, cosa que també està bé, és clar… Ara hi anirem per Setmana Santa dues setmanes…
JAN: No! Per què?!
MANEL: Aquest sempre fa igual: quan som aquí no hi vol anar i quan és allà, no vol tornar.
Però teniu amics a Catalunya?
JAN: Hi ha els iaios, els meus cosins, però estan tot el dia enganxats al telèfon mòbil…
Manel, tu a més tens dos fills més gran d’una relació anterior que viuen a Catalunya. S’hi relacionen?Iphone_12_02_2013 418
NINA: Sí, l’Aleix i en Manel Enric.
MANEL: Amb els meus altres fills sempre mirem de quedar quan anem a Catalunya, si bé un viu a Barcelona i l’altre a Malgrat, a prop de Blanes, d’on sóc jo. Amb ells i tota la família parlen en català.
NINA: I m’agraden molt l’Abril, la Mar i la Ció.
MANEL: Les seves cosines estimades…
NINA: Juguem a Fußball (futbol).
JAN: I jo les emprenyo. 🙂
Juguen als mateixos jocs que jugueu amb els vostres amics alemanys?
JAN: No coneixen cap joc dels que coneixem nosaltres. Völkerball
MANEL: Què és això?
JAN: O Handball.
MANEL: Sí que n’hi ha! Els ho has de dir pronunciat en català.
JAN: Jo els dic “mà-pilota”.
MANEL: Hehehehehe, en català es diu com en anglès: handball! Ja veus, és difícil… Quan la mare els parla només en alemany i el pare només en català és complicat.
Cada quant els tens?
MANEL: Cada quinze dies. Com ara aquest cap de setmana. A més, les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu van a Catalunya. Llavors refresquen. Noto que sobretot després de l’estiu, el parlen millor. Però quan porten uns sis mesos sense anar-hi… (riiiing: sona el timbre de la porta). Mira, ara ve sa mare! Els duu la cartera per poder anar a l’escola demà. Nora! Els estan fent una entrevista per a Patufets al món: vols parlar? (silenci) Diu que no. Bé…
Quan van a Catalunya, viuen situacions de “xoc cultural” o a l’inversa, tot estant a Alemanya?
NORA: Hola, mira és que ara just vinc de córrer. No tinc la ment per parlar d’aquestes coses ara, perdona’m. Però bé, ells tenen pare i mare català i espanyola i estan acostumats a viure aquests temperaments a casa…
MANEL: Ells no van a dormir a les 20h. Abans de les 21h no són al llit.
Nora, tu els parles en alemany, però ets alemanya o espanyola?
NORA: Jo vaig néixer a Barcelona, vaig anar a l’Escola Alemanya a Barcelona i vaig estudiar la carrera a Alemanya: vaig venir amb 18 anys. Però què t’interessa exactament?
Parlàvem, per exemple, d’identitats, de com es senten els vostres fills…
MANEL: Ells ho porten normal, no ho viuen com una cosa rara o un trauma.
NORA: Jo tinc un trauma, per no haver pogut criar els meus fills en castellà, que és la meva llengua! És el que més em preocupa… Com a traductora i amant de la literatura i les llengües em sap molt de greu, em sento molt frustrada: m’estimo molt la meva llengua, el castellà, i els meus fills no la parlen! I no faig més perquè no em queden hores! I ells ja fan moltes activitats extraescolars… i a més, gairebé no tenim amics que parlin castellà…
JAN: Jo haig de parlar en alemany. I quan ella diu que he d’aprendre castellà… Jo ja tinc català, alemany i francès al meu cap… Em serà encara més difícil aprendre el castellà, perquè ja tinc les altres llengües al cap.
MANEL: Jo crec que no. La Nora pensa diferent que jo, perquè té un nivell molt alt de llengües i dóna molta importància a la gramàtica i a parlar la llengua molt bé. Jo penso que si més endavant en Jan o la Nina volen aprendre el castellà, llengua que ja entenen bé, necessitaran sis mesos o un any per fer-ho. No els costarà… Potser no obtindran els nivells C de català i castellà, però se’n sortiran. A més, tindran una llengua majoritària, com l’alemany, com a base. A més, aquí hi ha una escola que ofereix classes de castellà subvencionades pel govern espanyol als vespres. Potser quan en Jan comenci el Gymnasium (l’institut), a partir de l’any que ve, en algun moment li anirà bé d’anar-hi…
NORA: Aquí a partir de quart o cinquè han de triar una especialitat. Ell ha triat Belles Arts. Si triés l’opció de Llengües, com a tercera llengua faria castellà… Però com que no triarà Llengües…
I no hi ha una Europaschule (una escola europea) castellà-alemany a Karlsruhe?
NORA: Només n’hi ha francès-alemany i anglès-alemany, però no són públiques, costen molts diners, uns 600 euros al mes. A casa vaig voler parlar en cas2010_Deike_Bargallo 013tellà amb en Manel perquè em vaig passar vint anys aquí sense utilitzar la meva llengua. Amb els meus amics sempre he parlat en italià, anglès, alemany, el que calgui. Vaig decidir que a casa volia sentir-me en pijama, amb la meva llengua, i que volia que parléssim en castellà.
MANEL: Així els hem criat: a casa sempre han sentit tres idiomes.
NORA: Però ara, com que ens hem separat, ja no senten el castellà.
I amb els teus pares no tenen contacte?
NORA: El meu pare va morir i a la meva mare només la veuen dos cops a l’any. Parlant de minories: puc dir que sóc l’única espanyola que se sent en minoria. A Blanes, sempre he parlat en català amb els meus sogres, amb tothom. Jo em vaig criar en una família mig castellana, mig alemanya, però sempre amiga dels catalans: el meu pare era mig madrileny, mig alemany i va anar a classes de català.
Però, Nora, tu per què vas decidir parlar-los en alemany…
NORA: El meu avi era alemany, vaig créixer en un ghetto de famílies bilingües castellanes i alemanyes a Barcelona… Jo em sento espanyola, però com que vaig venir amb 18 anys a viure a Alemanya… i ara en tinc 47…
JAN: …i la seva mare és catalana!
NORA: No! Va néixer a Barcelona, però mai em va parlar en català.
I per què no els vas parlar en castellà?
NORA: Perquè els meus fills han heredat el talent per les llengües que té son pare (ironia), i ja abans que fessin tres anys em vaig adonar que tenien dificultats per parlar.
MANEL: Jo sóc una persona de conceptes, no de paraules. L’alemany amb prou feines el parlo…
NORA: A més, l’escola alemanya aquí és molt dura i als estrangers, els consideren una mica inferiors. Els conec bé, als alemanys. Vaig veure necessari el fet que tinguessin un recolzament de llengua a casa, de l’alemany, perquè ells viuen aquí.
Per tant, els deures els fan amb tu, no pas amb en Manel, perquè són en alemany.
NORA: No, pitjor! Jo sóc una Rabenmutter (una mare-corb) i quan arribo a casa de treballar, tard, cap a les cinc de la tarda, ja han fet els deures al Schulhort (és un esplai subvencionat on tenen cura dels fills de pares que treballen i no poden anar-los a recollir quan acaba l’escola, que a la regió de Baden-Würtemberg és al migdia. Els hi donen menjar i els ajuden a fer els deures i hi organitzen activitats extraescolars. A les 17h tanquen). Però, en general, tota la qüestió de l’escola la porto jo.
MANEL: Dona, jo els he ajudat amb les Matemàtiques! I ho fem en català.
NORA: Però la seva assignatura feble és Alemany.
JAN: Ich kann gut Deutsch sprechen! (jo parlo bé l’alemany)
NORA: Ja, das wissen alle, aber du kannst nicht so gut schreiben, ne? (això ja ho sabem, però no escrius gaire bé).
JAN: Doch! (que sí!)
T’agraden les llengües?
JAN: “Jain”… (ni sí ni no). Faig francès a l’escola, oui!
Però, Nora, tu parles molt bé el català, per no haver-lo après…!
NORA: Ho faig veure… hehehe. Vaig començar a parlar-lo amb 36 anys.
MANEL: El que passa que ella és traductora i té una bona base de llatí.
NORA: Home, quins nassos! Que em vaig criar a Barcelona, home! Però on jo vivia no es sentia massa català. I quan jo estudiava, a l’escola el català era només voluntari… Però, explica’m, per a què deies que era l’entrevista?
Patufets al món: consulteu patufetsalmon.wordpress.com.
(ho miren)
MANEL: Està molt bé la feina que feu!
Jan, abans parlàvem de maneres de fer i dels jocs. Parla’m de Karlsruhe: el veus molt diferent de Blanes o Barcelona…?
JAN: Les cases a Karlsruhe no són tan modernes i gairebé totes les bloets 187escoles són velles.
NORA: Són de principis del segle passat.
MANEL: Però hi ha molts jardins!
JAN: Sí, aquest també en té. Al Wohnung (pis) de la meva mare no hi ha jardí, però tots els meus amics en tenen.
NORA: Però nosaltres tenim el zoològic al costat de casa!
JAN: I aquí al carrer hi ha més cotxes que a Barcelona.
MANEL: No, a Barcelona hi ha més cotxes, el que passa que no els veus perquè estan aparcats sota terra.
I no trobeu a faltar el mar?
JAN: No
NINA: És massa fred!
MANEL: Ho diuen ara perquè porten sis mesos sense veure’l! A Cataluna i aquí, de fet, van sobretot a la piscina. A l’estiu no els agrada anar a la platja perquè hi ha massa gent, tot i que els avis tenen una casa a la Cala Sant Francesc.
JAN: Aquí a Alemanya gairebé no ha fet res de neu…
NORA: Escolta, us he de deixar. Me n’he d’anar… i després encara vull anar al cinema.
MANEL: Amb els nens?
NORA: No!
JAN: Ooohhh! (riuen tots)
NORA: Bé, molt de gust. I per desgràcia jo no tinc els Pitufos al món. Un dia em fas una entrevista sobre com se sent una espanyola envoltada de catalans independentistes. Hehehe. Vull dir que a mi m’agrada el català, la llengua, perquè m’agraden molt les llengües, però jo no em sento de cultura catalana i es fa difícil distingir això, viure amb aquestes coses. Un acaba sent fronterís: no ets ni d’aquí, ni d’allà, ni de més enllà. Fins a la propera. Apa, adéu!
Per cert, coneixeu en Patufet?
JAN: Mmm…
MANEL: Sí, home, el conte d’aquell que era tan petitet, que era a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. El pare us l’ha llegit moltes vegades!
JAN: Ah, que surt de la merda?
MANEL: Quan el bou es tira un pet, sí… Què és això, Nina?
(m’ensenyen un dibuix a través del webcam: la Nina ha dibuixat un paisatge i a dalt hi ha escrit “sie” per contestar a la pregunta de si recorda en Patufet. Amb “sie” -que en alemany vol dir “ella”- la Nina ha volgut escriure “sí” en català)
MANEL: Consultava un web que es diu Tots contes, amb contes clàssics i d’altres. Però ja els hi he llegits tots i ara me n’invento. Els n’explico un sobre un llit volador que a les dotze a la nit comença a volar i a anar pel món, visita els gossos del iaio
JAN: La Tosca i la Nica. Són nenes.
NINA: I la Tosca sempre em fa petons, me’n fa a la boca.
I els parleu en català, als gossos?
JAN: Sí, sinó no ens entenen. I els nostres gats també són catalans.
Teniu gats?
MANEL: Jo mai he volgut tenir gats, però ara que viuen amb sa mare, els n’hi ha comprat dos. Va anar a un web d’Alemanya per trobar gats que havien estat abandonats, i endevina d’on són!
De Catalunya?
MANEL: Sí! D’una gatera de Terrassa! Per això els parlen en català
JAN: La meva mare en espanyol i nosaltres en català. Però a aquests gats no els agraden gaire els nens. I el meu gat es diu Mixca, que vol dir ós en rus, i la gata de la meva germana es diu NicaImagen 150. El meu sembla un tigre i el de la meva germana és blanc i negre: els peus i les mans són blancs com si fossin mitjons, aquí (m’ensenya el morro) és blanc i el nas, ell el té rosa i la nena el té negre. Per cert, sabies que aquí a Alemanya hi ha molts russos? A l’escola n’hi ha deu o vint, a la meva classe, sis. I molts turcs.
I a l’escola s’interessen pel català?
JAN: Sempre em pregunten, per exemple, com es diu “tonto” i coses així. A la meva germana, sempre: “eres una vaca molt tonta!”
MANEL: Hi estan acostumats. Al Schulhort, pensa que de trenta nanos, potser només n’hi ha quatre o cinc que són alemanys. Tots són o mixtes o de fora. Penso que a Alemanya, però, no tenen ganes d’integrar els nens a la identitat alemanya. Com veus, en Jan i la Nina són més alemanys que catalans. Jo sempre els dic: ets un 60-70% alemany i un 30-40% català… i una mica espanyol, per sa mare, tot i que no tant perquè no han pogut viure la llengua. Quan anaven al Kindergarden (escola bressol), va ser el Mundial de Futbol i es va posar de moda que cadascú traiés la bandera del país que corresponia. Un dia arribo a casa i em trobo a en Jan i la Nina amb l’estampeta, és a dir, amb la bandera espanyola pintada a les galtes. I vaig dir: per què? Si són catalans o són alemanys, ja que parlen alemany i tenen el passaport alemany. D’espanyols no en tenen res! O són alemanys o són catalans, però d’espanyols no en tenen res!. Els ho vaig dir a l’escola i em van contestar que era així perquè el cognom era espanyol. Els vaig demanar que o bé els pintessin l’alemanya o la catalana. Al final vaig agafar els dacs i els vaig pintar la bandera catalana. Això és un clar exemple que les mateixes educadores del Kindergarden ja discriminen: ja li diuen al Jan que no és alemany. Jan tu ets alemany i català.
JAN: Perquè aquests nens que a mi no m’agraden diuen: “els espanyols són tontos!” I diuen: “cacalà!”
MANEL: Aquest és un problema greu que tindrà Alemanya: hi ha immigració, però no volen que els fills s’integrin. A Catalunya, això seria impensable: que a la guarderia o a P3, P4… els pintessin la bandereta de Ghana o del país d’origen… Vaja, penso que no es faria… Es va publicar un llibre sobre la diversitat i la identitat d’en Manuel Delgado (Diversitat i integracio: Logica i dinamica de les identitats a Catalunya, Biblioteca Universal Empuries, 1998) que criticava el terme “multiculti” perquè ho considerava una manera de col•locar fronteres. En aquest sentit, hi estic d’acord: si ells viuen aquí i tenen l’alemany com a llengua materna, ells són alemanys. Ara bé, tenen una part d’identitat catalana.
JAN: Im Halbjahrzeugnis (a les notes de meitat del curs) quan em van donar els documents per al Gymnasium (institut), quan t’ho donen per a la Realschule, o Gymnasium o Oberschule (diferents tipus d’escola secundària que existeixen a Alemanya en funció de si després es va a la universitat o es fa una formació professional), etc, la meva professora va escriure-hi que el meu passaport és espanyol.
MANEL: I ara sa mare ha hagut de reclamar dient que el seu passaport és alemany. Això és un handicap que tindran els alemanys. Bé, ja els passa, que tenen tres o quatre generacions de turcs que no se senten ni d’un lloc ni d’un altre. Trobo que les dues identitats, catalana i alemanya, sumen, no resten. Em sembla important perquè quan els nanos són més grans i els obliguen a prendre partit, llavors és quan es creen els problemes.
Doncs… ja estem. Si no voleu afegir res més…
JAN: Una estona i sis minuts!
Com?
JAN: Hem estat una estona i sis minuts!
MANEL: Una hora i sis minuts! És que tradueix de l’alemany Stunde (hora) i diu “estona” en lloc d’”hora”… 🙂

FOTOS: Manel Bargalló

“El que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs”

ANTONI FERRANDO.
UNA FILLA (1998).
VIU A PRAGA (TXÈQUIA).
A CASA PARLEN CATALÀ I TXEC.

Parlem dels adolescents, va, que comentaves a l’e-mail que ens vas enviar que a Patufets al món en parlem poc…
Sí, m’ha semblat que en parleu poc. L’experiència dels que tenim fills grandets és que cada cop són menys els teus fills, se’ls endú l’escola, les amistats, les activitats, la vida; com ha de ser. Quan arriba l’adolescència comença una nova etapa i veus que hi ha coses que ja no les podràs fer. El creixement dels fills és implacable, els plaços i les etapes no depenen de tu. L’adolescència vol dir, a tot arreu, que la teva filla és cada cop menys la teva filla, que és part del desenvolupament normal de les coses que el remolí dels estudis i les activitats se l’endugui, que es creï el seu món, etc.
anna1 Sones un xic nostàlgic…
Potser l’experència és que el que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs. Tot això es perdrà (com llàgrimes en la pluja) si la vida no la porta a Catalunya (poc probable) o si un dia no s’aparella amb algú català (encara menys probable). Tot el que pots fer ara és cuidar el que has fet: ser present i continuar oferint alguna cosa.
Així, què es podria fer per intentar seduir adolescents des d’un blog?
L’Anna, la meva filla, està del tot enganxada a una revista nord-americana per a nenes de la seva edat que es diu Rookie: parlen de música, de llibres, de tendències… en anglès. Es parla molt de llibres i ha descobert moltes coses a través de la revista, per exemple, autors com David Sedaris, molt amè i famós als Estats Units. Des que tenia 10 anys que la segueix. Té format de web, però cada any editen un annuari, el Yearbook, que és un totxo de 200 pàgines; i ella se’l llegeix tot. És la seva Bíblia. Una cosa així no existeix en català i penso que tindria molt èxit per a adolescents.
Ostres, 200 pàgines en anglès, déu n’hi do!
Sí, no té cap problema per llegir-ho, segurament no ho entén tot, però n’entén prou. Una vegada es va llegir Alícia al País de les Meravelles en txec i en anglès simultàniament, amb els dos llibres oberts: li feia gràcia comparar-ho. No ho fa normalment, va ser un cas extrem.
I en català, també carta-a-la-reina-danglaterra_9788499320519se’n llegeix 200?
Poc. Sobretot en txec i anglès. Una novel·la curta que li vaig regalar i que li va agradar prou va ser Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès. També suposo que en aquesta edat li agradaria tenir al costat un amic una mica més gran que li expliqui coses de la vida, però jo, adoptar aquest rol, no sé fer-ho…
I la música en català, no l’atreu?
No l’escolta gaire… La veritat és que jo tampoc n’estic gaire al corrent.
I la revista Enderrock, no podria ser per a una nena de la seva edat?
Només parla de música. A ella l’interessa més un tipus de revista més enfocada a una noieta que creix, perquè a aquesta edat els interessos de nois i noies són diferents.
Ara l’Anna és adolescent. Fes memòria de recursos que han estat útils per transmetre la llengua…
El fet és que cal embarcar-se en tot el que està al manual: llegir-li contes, posar-li vídeos, fer activitats. Entre els llibres i els vídeos, la lectura és molt més efectiva. Posar vídeos és 1289317194950comodíssim per als pares i distret per a la criatura, que seguirà amb la vista tot el que es mou. Però si no ha llegit paraules abans, sospito que l’efecte es perd, de manera que el millor és combinar llibre i vídeo Els grans referents en català han estat el món de Les Tres Bessones i la revista Cavall Fort. Dic “han estat” perquè ja s’ha acabat la infantesa. A Les Tres Bessones fins i tot les vam conèixer en persona: ens van ensenyar l’estudi on les dibuixaven, vam conèixer una de les bessones reals que hi treballava, etc. Es van portar molt bé i li va fer molta il·lusió. La música de Les Tres Bessones, per cert, em semblava boníssima perquè mostrava tots els gèneres musicals. També, Cavall Fort, que jo ja llegia de petit. Una vegada li va fer molta il·lusió que li publiquessin un dibuix. A més, informa, per exemple: em vaig assabentar que existien els Manel a través de la revista. Les historietes, les il·lustracions, els contes… tenen molt de nivell. Trobo qlogoue Cavall Fort és molt adequada per a l’edat que es dirigeix. Però a partir d’aquí, no hi ha cap més oferta.
Veig que l’Anna ha llegit molt. I escriure?
Això no ho hem tocat tant. M’escriu sms, com pot, amb “txequismes” (“astàs” enlloc d’estàs…). Si s’hi hagués de posar, ja ens hi posaríem… Va carregadíssima de feina, si veiessis el que fan: història del Món, història txeca dia a dia, física, química, francès, anglès… I a més va als escoltes i fa claqué i piscina… i llegeix molt, potser perquè és filla única. No li vull posar més obligacions. A qui ha d’escriure en català? A mi?
Sí. O a l’àvia, als parents…
No, perquè amb la família parlen via Skype, no estan per e-mails.
O al Facebook, acostuma a agradar als adolescents i serviria per estar en contacte, no?
Ella no s’hi ha volgut ficar, per ara.
I si hi hagués una xarxa social similar, però només en català: la seduiria?
Potser sí.
A Praga només parla català amb tu?
Sí, només em té a mi… i a la seva àvia quan parlem per Skype. Però penso que té un bon nivell de català. A vegades s’embolica, es perd quan ha de fer explicacions complicades, es passa el txec (jo el parlo, ja fa vint anys que visc aquí)… però no té cap actitud negativa vers el català.
Trobes que el seu català és tan bo com el seu txec, tenint en compte que viviu a Txèquia i que la mare és txeca?
No, la seva llengua materna és el txec. Té consciència de la vida d’allà, sap parlar el català, però no la pots comparar amb una nena adolescent de Catalunya. Suposo que de tipologies n’hi ha moltes, però en el meu cas, la seva mare és txeca, vivim aquí i jo sóc l’únic català. Això d’aquí l’absorbeix. Diferent seria potser si fóssim una parella de catalans vivint a Praga. De ben segur que pensaríem en tornar. Si els dos fóssim estrangers, seria una altra història, però si un dels dos és nadiu i, sobretot, si ho és la mare… No es diu “llengua materna” perquè sí.
En aquests casos, el que sembla que passa més sovint és que el nen o nena respongui en l’idioma del país, malgrat entendre el català. T’ha passat?
Passa i costa molt. Però ells t’entenen i has de seguir parlant-los en català. Quan estan aprenent les llengües, ben al principi, i quan comencen a dir les primeres paraules, als tres o quatre anys, és igual que no contestin: ho entenen tot, malgrat sembla que no. Senten la música de l’idioma, van escoltant paraules… anna2O almenys això et diuen, i tu t’ho creus, i alguna cosa hi deu haver, perquè a poc a poc van parlant en català. Recordo quan jo li deia verbs en segona persona i ella contestava amb verbs en segona persona, per imitació, fins que va començar a fer la primera persona. A Praga he observat bastantes parelles mixtes que porten els fills i filles a parvularis en anglès: els nens es fan llavors un poti-poti d’idiomes, ho barregen tot. Però als nens petits els és igual: ho aprenen tot. Si no contesten en català al principi, s’ha de seguir, seguir, seguir… Entendre’t, t’entendrà i de mica en mica l’anirà parlant. Sobretot si es combina amb visites a Catalunya i Skype. A mi des del principi m’ha parlat en català. Les úniques dificultats que té és que el seu domini és secundari pel fet de viure fora de Catalunya i tenir tan poc contacte amb la llengua. Però és natural que sigui així.
I parla d’identitat?
No n’hem parlat, però suposo que se sent txeca, però a més té el patrimoni de son pare. Per exemple, quan he preparat un arròs i mengem gambes, no hi ha cap nen de la seva edat en aquest país que sàpiga pelar gambes: les veuen com una mena d’insectes i a alguns els fan angúnia. En canvi, l’Anna els explica: “Però si està boníssim, mireu, mireu com es pelen!”. Aquest és el seu patrimoni i aquesta és la diferència. Té una noció de Catalunya com la terra del pare i la família del pare, centrada sobretot a Barcelona, que és d’on sóc.
Quan sou a Catalunya, passa alguna cosa similar, algun xoc cultural així? No ho sé, per exemple el fet que la gent crida més o…
Bé, és que això a mi també em molesta, després de tants anys. No sé com es pot menjar tant, cridar tant i anar a dormir tan tard. Jo ja no podria dur la vida d’allà. Però crec que no li importa massa, a ella. Viu la biculturalitat de forma molt natural, i a l’institut on va hi ha molts nens i nenes fills de matrimonis mixtos. A més els alumnes provenen de diversos barris, per tant, veu tot tipus de gent. Praga és molt internacional: “l’estrangeritat” no li ha portat mai conflictes.
I trobes que l’ha ajudada a aprendre altres llengües? Sens dubte. Aprèn francès, per exemple, i s’adona que hi ha moltes similituds amb el català: dimanche… diumenge. Hauria preferit que escollís alemany, però va voler el francès.
Per tant sap català, txec, anglès i francès…
I entén el castellà. Quan som a Catalunya el sent i tenim parents castellanoparlants que li parlen. Jo no li vaig ensenyar: quan va néixer ja em vaig preguntar si parlar-li en català o castellà; em va fer pal parlar-li en castellà. La meva decisió va ser parlar-li en català a la criatura i procurar parlar-li en el seu idioma a la mare. Entre els castellanoparlants coneguts a Praga només vaig notar comprensió en els d’origen català. Entre els altres sarcasme, hostilitat, indiferència. Cap problema. Qui es decideix pel castellà és sovint perquè la parella estrangera el sap o és el que sol aprendre. Ara l’Anna sobretot entén el castellà; contestar, ho fa més aviat en català.
Ens comentaves a l’e-mail que ara heu creat el Casal Catalanotxec: més oportunitats per a què escolti i practiqui la llengua, no?
Just l’hem creat, sí, però hi ha sobretot gent jove acabada d’arribar, tots molt brillants, la majoria científics i contentíssims de poder fer recerca aquí, suposo que deu ser l’onada migratòria fruit de la crisi. Algun dia la portaré al Casal, però Bildschirmfoto 2014-01-22 um 11.38.51 PMja veurem… Hi ha un noi català amb un nen de 3 anys… Ja veurem… L’ambaixada espanyola té oficialment més de mil persones, per tant de catalans a Praga jo suposo que n’hi podria haver fins a 150, però tothom va molt per lliure, molt a la seva. Ens trobem els dilluns regularment per fer-la petar, per organitzar sopars, per anar a veure el futbol a qui li interessi, i tenim el web per anar fent-ne difusió i crear informació documentada.
Tu a què et dediques?
Jo m’he dedicat al comerç, a la importació, i hi va haver una finestra d’oportunitat als anys noranta, fins a mitjans dels anys zero. Des de fa un temps, però, ja ho he deixat: dono classes de castellà, faig traduccions… Hi ha molta demanda de castellà com a llengua estrangera. Aquí és molt normal arribar a l’adolescència amb dos idiomes estrangers: l’anglès i un altre, perquè el sistema educatiu estableix un segon idioma estranger des de la primària.
I no et planteges tornar?
Tornar a fer què? A parlar amb qui? No sabria què fer. Tots els meus companys d’estudis ara són funcionaris i són els que es consideren afortunats. Els nascuts als seixanta vam ser la primera generació a la que van començar a dir una cosa que avui és una broma de l’APM, allò de “la juventud está muy preparada”. Catalunya és una societat tancada, no hi tens res a fer, el país no val tant la pena si no ets funcionari, si no tens una família darrere: tots els empresaris són fills d’empresaris, i això de l’emprenedoria és mentida, és una cosa que s’explica per tenir distreta la gent innocent. Aquí puc anar fent coses, la vida és més barata i tinc una filla, per tant, no puc fotre el camp així com així.
Hi aneu sovint, a Catalunya?
Un parell de cops l’any, màxim.
Les tradicions, les manteniu?
Sobretot quan era més petita: a ella li feia molta gràcia el Tió, posar-li el menjar, bastonejar-lo… I fins i tot ho vam fer amb nens i nenes txecs, a qui els ho ensenyàvem i realment al·lucinaven de contents. Ara, a Txèquia es menja molta carn, però per Nadal, peix. Ara bé, és la carpa, que 100_5839no té cap gust: a ella no li agrada gens, ja que està acostumada al peix del Mediterrani, el lluç, el rap, la gamba… Sóc jo el que trenca llavors la tradició i aquí a casa preparem alguna altra cosa. Amb Sant Jordi passa una cosa, i és que aquí la gent compra llibres tot l’any. Quan expliques que els catalans dediquem UN dia a l’any a comprar llibres topes amb un mur de perplexitat i incomprensió. Per tant no és veritat que la festa sigui exportable, si més no al món civilitzat. Diguem que el nostre Sant Jordi el limitem a l’amor i la rosa.
Veig que parles molt de cuina i gastronomia: ho consideres molt important en la transmissó de la cultura catalana.
Parlava de la importància de fer activitats: qualsevol cosa va bé, però sempre que es facin conjuntament. Per exemple pot ser l’esport. Ara bé, com que a casa no som gens d’això d’anar corrent i suant pels llocs, vam triar dedicar-nos a cuinar. La cuina permet passar molt temps junts i parlar molt. En una paraula, has d’anar comentant en veu alta el que fas. Has de dir “ara tallarem el tomàquet” perquè ella et senti dir “tomàquet” mentre agafes el tomàquet. Ella també pot tallar el tomàquet tan bon punt pugui sostenir el ganivet, i de passada aprendre què vol dir anar amb compte però sense por. Al marge d’aquesta teoria, transmetre la gastronomia catalana també em sembla important. Jo em vaig posar de seguida a cuinar perquè no m’agrada la cuina txeca.
A mi l’utopenec no em va agradar.
Si t’hi fixes, què és? Simplement, una salsitxa marinada amb vinagre. Ara, la cervesa és increïble. La cuina d’aquí fa bé la carn, però no es pot viure sense llegums, ni verdures… A la meva filla sempre li ha agradat feinejar a la cuina: fer coques, pizzes… D’olives, n’ha menjat des de petita a grapats, etcètera.
A casa passa igual, des de ben ben petits…
A més, val a dir que els beneficis de centrar-se en la cuina són molts, ho serien en nens creixent “normalment” a Catalunya. De menjar s’ha de menjar cada dia, i de cuinar no se n’acaba d’aprendre mai. Però en el moment actual, l’adolescent que dóna tanta importància al seu cos que canvia, no surt torracollons a taula, ni li passa pel cap parlar de dietes i fa el que ha fet sempre, menjar de tot, amb una curiositat infinita per noves receptes, i sabent dir això sí, això no. Per últim, però no menys important, la transició entre “jugar a cuinar” i “fer-se el dinar” és imperceptible: sense planificar res, arriba un dia en el qual, perquè tu arribes tard i ella ha arribat abans de l’escola i té gana, es fa el dinar, i tu de l’emoció ja no dines.
Digues coses que t’agraden de Txèquia100_5840.
A Praga hi ha molta vida: exposicions, teatre, presentació de llibres… Al teatre pots anar-hi a les set, a les nou-deu ser a casa, a les dotze màxim dormint. Quan sóc a Catalunya, l’hora de dinar no m’arriba mai: a les tres dinen, a les deu sopen! Uf… Els horaris catalans i espanyols se m’han fet molt difícils. Si tornés a viure a Catalunya miraria de seguir vivint d’acord amb els horaris del món civilitzat.
Però comentaves que no volies tornar… I què passaria amb l’Anna, voldria viure a Catalunya?
No n’ha comentat res, però imaginar-me, em puc imaginar qualsevol cosa! 🙂
Per cert, per la webcam veig que encara teniu l’arbre de Nadal. Nosaltres també.
Espera que encenc els llums (els encén). Ah! I també tenim el pessebre amb unes figures petites que vaig comprar a la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona. És petitet, petitet. A casa no som religiosos. És ben bé simbòlic, per la tradició…

FOTOS: Antoni Ferrando i Gemma Terés Arilla