Arxiu d'etiquetes: alemanya

Thomas Bak, neuròleg expert en bilingüisme

Compartim l’entrevista a un neuròleg d’origen polonès i alemany casat amb una espanyola i resident a Edimburg. És considerat un dels experts amb més autoritat en la recerca en el camp del bilingüisme. Thomas Bak explica com ha anat canviant la percepció del bilingüisme des de principis del segle XX i destaca que un dels majors beneficis del bilingüisme és l’atenció. Exposa que quan més properes són les llengües més possibilitats hi ha de barrejar-les. Per aquells ppls-thomas-bakinteressats en l’estudi i recerca en aquest camp, Bak explica que la Universitat d’Edimburg és de les més idònies: com a exemple, des de finals dels anys quaranta estan analitzant un grup de persones per veure´n la seva evolució lingüística a mesura que han anat adquirint noves llengües i a mesura que han anat envellint.

Aquí podeu llegir l’entrevista publicada al diari El Mundo el juliol del 2014. Si voleu conèixer més d’aprop la tasca del seu departament a la Universitat d’Edimburg, podeu consultar-la aquí.

 

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

P1130714_JiE_110912_1I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?P1130705_JiE_110912
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues p
Eloi Begurarts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable
koeln04per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?P1130687 Eloi 110912
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de

“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no barbacoa 1984l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i
Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia
fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Pa
ïsos Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però terrat a GrÖcia 2008amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus
barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de
Reiseliteratur

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones
Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un
vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que
wenn es gelöst wäre

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels ve
ïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus ve
ïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes
panaderies

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons!
Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “
Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els ve
ïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els paMontjuãcrles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.

“A Catalunya em deien ‘el petit Hitler’, a Alemanya, que vaig a ‘Cacalunya’”

MANEL BARGALLÓ, NORA DEIKE, JAN I NINA BARGALLÓ DEIKE.
PARE, MARE, FILL (2003), FILLA (2005).
VIUEN A KARLSRUHE (ALEMANYA).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

JAN i NINA: Hola!
MANEL: Els veus?
Ei, hola! Ui, si hi sou tots!
MANEL: Sí, parlem tots junts. Però si et sembla comença amb ells perquè sinó ells no parlen…
JAN: Jo sóc el Jan i aquesta és la Nina.
Quants anys teniu?
JAN: Aquest any ne faig onze i aquesta en farà nou.
NINA: Sí, jo estic vuit i ne faig aquest any nou.
JAN: Jo he nascut a Barcelona i aquesta també. Hem anat aquí a Karlsruhe quan jo tenia dos o tres anys…
NINA: I jo… i jo… wie heißt es Monate? (com es diuen mesos, pregunta a son germà). Ah, sí! Jo tenia nou mesos.
Veig que entre vosaltres parleu per tant en alemany…

JAN: Sí, ja fa uns quants anys. Penso que no sé tan bé el català, i per això… El català el parlo amb el pare. També tinc un amic americà, que és de Mèxic. Amb ell parlo en mexicà, also, en espanyol. A l’escola, també hi ha una nena que és bona amiga i també parla el castellà.
Però el parleu, per tant, el castellà?
JAN: Jo puc entendre el castellà molt bo, però..
Iphone_12_02_2013 792MANEL: Ells parlen millor el català que l’espanyol, però l’entenen. Sa mare sempre els ha parlat en alemany, però és espanyola. Quan estàvem junts, ella sempre em parlava en espanyol i jo li he contestava en català. Jo els he parlat sempre en català. Per això entenen una mica l’espanyol, parlen el català, però la seva llengua materna és l’alemany.
Per tant, el castellà no el tenen a l’escola ni l’aprenen enlloc.
MANEL: Exacte, només el saben de sentir-lo a casa. També els estius quan es passen tres o quatre setmanes a casa dels iaios a Blanes. Vulguis o no vulguis, com que allà el castellà és molt fort, quan tornen l’entenen millor i el parlen més.
I de català, els ensenyes també gramàtica, ortografia…?
MANEL: No. La gramàtica… la qüestió és que ja tenen problemes amb la gramàtica alemanya… Jo tampoc sóc de Lletres i de fet mai vaig aprendre a escriure en català, tot i que ara ho faig. No ho he cregut convenient ensenyar-els-ho. L’únic que faig és mantenir-me conseqüent i sempre parlar-los en català, fins i tot si em contesten en alemany. Si no ho fes així, segur que ni tan sols català parlarien.
JAN: Per a mi és fàcil d’entendre’l i parlar-lo. Per a ella no tant…
MANEL: Clar, perquè ella va arribar amb vuit o nou mesos…
JAN: Mira (m’ensenya per la webcam un full on ha escrit en alemany “Ich verstehe nichts” i a sota en català “No an teng” (no entenc).
Però a part del pare, no parleu amb els avis o amb parents de Catalunya via Skype o via Facebook…?
JAN: No, de Facebook no en volem.
MANEL: Quan van cap allà tenen els cosins i alguns amics amb qui es troben i amb qui parlen en català, a més dels iaios.
NINA: I també a Menorca!
Llegiu llibres en català?
JAN: Jo sí que puc llegir una mica, però llegeixo com si fos alemany. Per exemple, llegeixo: “Fritz se’n var ac casa”. I quan ho he llegit, entenc el que vol dir i després ho dic de veritat… vull dir correctament.
Per tant, entenc que en català llegiu molt a poc a poc… i no deveu pas agafar massa llibres per llegir-ne…
JAN: Sí, llegeixo a poc a poc.
MANEL: Ès que la llengua materna és la que marca! Els compro llibres en català, però els costa. Ara bé, de pel.lícules, a casa meva, només en veuen en català.
I de Cavall Fort no en llegiu?
MANEL: No saben el que és…
Els còmics sovint són una bona manera de començar…
MANEL: Sí, de fet jo vaig començar així, ja que a la meva època no hi havia res en català: tot estava prohibit.
JAN: Espera que t’ensenyo un còmic que tenim…! (Torna) Mira: Star Wars.
Però aquest és en alemany!
JAN: Perquè a Catalunya no hi ha Star Wars.
MANEL: Sí que hi és…! A la Nina també li agrada molt, en son fans de l’Star Wars.
JAN: Jo sóc un fan dels clons!
MANEL: Com et deia, els he comprat algun llibre en català… i el que faig, cada nit els explico un conte abans d’anar a dormir…
JAN: …però només quan no tenim escola, ja que els altres dies som a casa de la mare.
La música també l’escolteu sobretot en alemany?
JAN: I en anglès! A mi m’agrada el Farrow Williams!
NINA: I a mi m’agraden els Manel!
MANEL: Perquè es diuen com el pare… 🙂
NINA: I també: ‘Cause I’m happy now/ Happy now without you/ I don’t mean to put you down…
MANEL: En fi, que ells són alemanys amb una mica de català
Vosaltres com us sentiu?
JAN: No ho sé
MANEL: La Nina no ho entén…
JAN: Wie fühlst du dich: Deutsche, Katalannin…? (com et sents: alemanya, catalana…?)
NINA: Alemanya amb una mica de català…
(sona el telèfon mòbil)
JAN: Hallo, mama! (se’n va)
Quan sou a Karlsruhe què trobeu a faltar de Catalunya?
NINA: El sol!
MANEL: Hehehehehe, i què més?
NINA: El menjar de la iaia. Fa gambes, arròs, sopa, peix, Lachs
Però això és un tipus de peix, és salmó…
MANEL: Però la iaia no fa salmó, la iaia fa peix de veritat…
NINA: …però està més bo!
MANEL: Hehehehehe, li agrada molt la paella…
Quines tradicions catalanes t’agraden: Reis, Cagatió, Sant Jordi… ?
NINA: Sant Jordi?
MANEL: No el coneixen: és que mai hi som per Sant Jordi.
JAN: (ha tornat) Sant Jordi és el meu Namenstag! (Sant)
MANEL: Expliqueu una mica què feu per Nadal…!
JAN: El Pare Noel no existeix….
I els Reis?
JAN: Els Reis sé que existien, però ara no. A Catalunya el que més ens agrada és on podem agafar més regals: els Reis. El Cagatió sempre cagava coses que jo no volia. Aquest any a l’escola vam fer un Klassenfest: WeihnaIMG_2447chten um die Welt (festa a la classe sobre el Nadal arreu del món) i amb els nens i les nenes vam fer un Plakatt (mural) gran i jo vaig explicar les tradicions a Espanya i Catalunya. Una altra nena, que és més petita, va explicar Japó, un altre nen va fer Ghana, que està a Àfrica. Jo sóc Montessori, per això a la meva classe també hi ha nens més petits, de Primer.
MANEL: Però és una Montessori normal de barri, no és elitista.
I quines altres tradicions coneixes?
JAN: Coneixes aquests… els… amb els Reis i el Jesús…?
MANEL: El pessebre
JAN: Vaig fer el pessebre, hi vaig col.locar el terra verd…
MANEL: Molsa…
JAN: …arbres i al mig hi vaig col.locar el caganer. Els alemanys em van Iphone_12_02_2013 360preguntar qui era, els ho vaig explicar… i els alemanys deien: “Das ist der Kleiner Scheiße!” (“aquest és el petit caca!”). Aber la meva professora va mirar informació d’Internet que jo no coneixia: em va ensenyar Feuerwerk (focs artificials) el 24 de juny…
MANEL: De tradicions allà, només coneixen el Nadal. El 24, abans de marxar, reben regals d’aquí, però pocs perquè no hi tenim parents. El 25 anem a casa els avis, amb els germans, els cosins, fem el Cagatió… i després els Reis. No sabia que aquí a Alemanya es tiren focs artificials el dia 31 de desembre, igual que a Catalunya per a Sant Joan. El que explica sobre Espanya i Catalunya… ell no fa la diferència entre les dues: ell només coneix les catalanes.
Però diferencien entre Espanya i Catalunya?
MANEL: Ells només coneixen Catalunya, no han estat mai a Espanya.
JAN: Sí, a Madrid!
MANEL: Una vegada, cert, a casa de parents de la seva mare. Però quan a l’escola diuen que marxen, sempre els diuen que marxen a Espanya. Malgrat contestar que no, que és Catalunya costa molt trencar aquest tòpic… Almenys fins que Catalunya no sigui independent! 🙂
JAN: Jo dic: “anem a Catalunya!” I els nens de la classe em diuen: “Cacalunya!”
MANEL: Bé, però, explica el que et van dir a l’estiu a Catalunya!
JAN: Vaig fer un curs de vaixells…
MANEL: …de vela…
JAN: …i em van dir “petit Hitler”, els catalans.
I tu saps qui és?
JAN: Sí, un home molt dolent
NINA: Que estava boig…
I què els vas respondre?
JAN: Els volia dir el nom del Hitler espanyol: “espanyol Hitler!”… com es deia?
MANEL: Franco. És a dir, ells quan van a Catalunya es troben amb una mica de rebuig. Sobretot en Jan, que és així tan obert… Però bé, em va fer gràcia durant les quatre setmanes que van ser al curs de vela veure com els professors no podien entendre que dos nanos que viuen a l’estranger no entenen l’espanyol…! El vaig enviar per a què millorés el català i me’l van tornar parlant més bé l’espanyol, cosa que també està bé, és clar… Ara hi anirem per Setmana Santa dues setmanes…
JAN: No! Per què?!
MANEL: Aquest sempre fa igual: quan som aquí no hi vol anar i quan és allà, no vol tornar.
Però teniu amics a Catalunya?
JAN: Hi ha els iaios, els meus cosins, però estan tot el dia enganxats al telèfon mòbil…
Manel, tu a més tens dos fills més gran d’una relació anterior que viuen a Catalunya. S’hi relacionen?Iphone_12_02_2013 418
NINA: Sí, l’Aleix i en Manel Enric.
MANEL: Amb els meus altres fills sempre mirem de quedar quan anem a Catalunya, si bé un viu a Barcelona i l’altre a Malgrat, a prop de Blanes, d’on sóc jo. Amb ells i tota la família parlen en català.
NINA: I m’agraden molt l’Abril, la Mar i la Ció.
MANEL: Les seves cosines estimades…
NINA: Juguem a Fußball (futbol).
JAN: I jo les emprenyo. 🙂
Juguen als mateixos jocs que jugueu amb els vostres amics alemanys?
JAN: No coneixen cap joc dels que coneixem nosaltres. Völkerball
MANEL: Què és això?
JAN: O Handball.
MANEL: Sí que n’hi ha! Els ho has de dir pronunciat en català.
JAN: Jo els dic “mà-pilota”.
MANEL: Hehehehehe, en català es diu com en anglès: handball! Ja veus, és difícil… Quan la mare els parla només en alemany i el pare només en català és complicat.
Cada quant els tens?
MANEL: Cada quinze dies. Com ara aquest cap de setmana. A més, les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu van a Catalunya. Llavors refresquen. Noto que sobretot després de l’estiu, el parlen millor. Però quan porten uns sis mesos sense anar-hi… (riiiing: sona el timbre de la porta). Mira, ara ve sa mare! Els duu la cartera per poder anar a l’escola demà. Nora! Els estan fent una entrevista per a Patufets al món: vols parlar? (silenci) Diu que no. Bé…
Quan van a Catalunya, viuen situacions de “xoc cultural” o a l’inversa, tot estant a Alemanya?
NORA: Hola, mira és que ara just vinc de córrer. No tinc la ment per parlar d’aquestes coses ara, perdona’m. Però bé, ells tenen pare i mare català i espanyola i estan acostumats a viure aquests temperaments a casa…
MANEL: Ells no van a dormir a les 20h. Abans de les 21h no són al llit.
Nora, tu els parles en alemany, però ets alemanya o espanyola?
NORA: Jo vaig néixer a Barcelona, vaig anar a l’Escola Alemanya a Barcelona i vaig estudiar la carrera a Alemanya: vaig venir amb 18 anys. Però què t’interessa exactament?
Parlàvem, per exemple, d’identitats, de com es senten els vostres fills…
MANEL: Ells ho porten normal, no ho viuen com una cosa rara o un trauma.
NORA: Jo tinc un trauma, per no haver pogut criar els meus fills en castellà, que és la meva llengua! És el que més em preocupa… Com a traductora i amant de la literatura i les llengües em sap molt de greu, em sento molt frustrada: m’estimo molt la meva llengua, el castellà, i els meus fills no la parlen! I no faig més perquè no em queden hores! I ells ja fan moltes activitats extraescolars… i a més, gairebé no tenim amics que parlin castellà…
JAN: Jo haig de parlar en alemany. I quan ella diu que he d’aprendre castellà… Jo ja tinc català, alemany i francès al meu cap… Em serà encara més difícil aprendre el castellà, perquè ja tinc les altres llengües al cap.
MANEL: Jo crec que no. La Nora pensa diferent que jo, perquè té un nivell molt alt de llengües i dóna molta importància a la gramàtica i a parlar la llengua molt bé. Jo penso que si més endavant en Jan o la Nina volen aprendre el castellà, llengua que ja entenen bé, necessitaran sis mesos o un any per fer-ho. No els costarà… Potser no obtindran els nivells C de català i castellà, però se’n sortiran. A més, tindran una llengua majoritària, com l’alemany, com a base. A més, aquí hi ha una escola que ofereix classes de castellà subvencionades pel govern espanyol als vespres. Potser quan en Jan comenci el Gymnasium (l’institut), a partir de l’any que ve, en algun moment li anirà bé d’anar-hi…
NORA: Aquí a partir de quart o cinquè han de triar una especialitat. Ell ha triat Belles Arts. Si triés l’opció de Llengües, com a tercera llengua faria castellà… Però com que no triarà Llengües…
I no hi ha una Europaschule (una escola europea) castellà-alemany a Karlsruhe?
NORA: Només n’hi ha francès-alemany i anglès-alemany, però no són públiques, costen molts diners, uns 600 euros al mes. A casa vaig voler parlar en cas2010_Deike_Bargallo 013tellà amb en Manel perquè em vaig passar vint anys aquí sense utilitzar la meva llengua. Amb els meus amics sempre he parlat en italià, anglès, alemany, el que calgui. Vaig decidir que a casa volia sentir-me en pijama, amb la meva llengua, i que volia que parléssim en castellà.
MANEL: Així els hem criat: a casa sempre han sentit tres idiomes.
NORA: Però ara, com que ens hem separat, ja no senten el castellà.
I amb els teus pares no tenen contacte?
NORA: El meu pare va morir i a la meva mare només la veuen dos cops a l’any. Parlant de minories: puc dir que sóc l’única espanyola que se sent en minoria. A Blanes, sempre he parlat en català amb els meus sogres, amb tothom. Jo em vaig criar en una família mig castellana, mig alemanya, però sempre amiga dels catalans: el meu pare era mig madrileny, mig alemany i va anar a classes de català.
Però, Nora, tu per què vas decidir parlar-los en alemany…
NORA: El meu avi era alemany, vaig créixer en un ghetto de famílies bilingües castellanes i alemanyes a Barcelona… Jo em sento espanyola, però com que vaig venir amb 18 anys a viure a Alemanya… i ara en tinc 47…
JAN: …i la seva mare és catalana!
NORA: No! Va néixer a Barcelona, però mai em va parlar en català.
I per què no els vas parlar en castellà?
NORA: Perquè els meus fills han heredat el talent per les llengües que té son pare (ironia), i ja abans que fessin tres anys em vaig adonar que tenien dificultats per parlar.
MANEL: Jo sóc una persona de conceptes, no de paraules. L’alemany amb prou feines el parlo…
NORA: A més, l’escola alemanya aquí és molt dura i als estrangers, els consideren una mica inferiors. Els conec bé, als alemanys. Vaig veure necessari el fet que tinguessin un recolzament de llengua a casa, de l’alemany, perquè ells viuen aquí.
Per tant, els deures els fan amb tu, no pas amb en Manel, perquè són en alemany.
NORA: No, pitjor! Jo sóc una Rabenmutter (una mare-corb) i quan arribo a casa de treballar, tard, cap a les cinc de la tarda, ja han fet els deures al Schulhort (és un esplai subvencionat on tenen cura dels fills de pares que treballen i no poden anar-los a recollir quan acaba l’escola, que a la regió de Baden-Würtemberg és al migdia. Els hi donen menjar i els ajuden a fer els deures i hi organitzen activitats extraescolars. A les 17h tanquen). Però, en general, tota la qüestió de l’escola la porto jo.
MANEL: Dona, jo els he ajudat amb les Matemàtiques! I ho fem en català.
NORA: Però la seva assignatura feble és Alemany.
JAN: Ich kann gut Deutsch sprechen! (jo parlo bé l’alemany)
NORA: Ja, das wissen alle, aber du kannst nicht so gut schreiben, ne? (això ja ho sabem, però no escrius gaire bé).
JAN: Doch! (que sí!)
T’agraden les llengües?
JAN: “Jain”… (ni sí ni no). Faig francès a l’escola, oui!
Però, Nora, tu parles molt bé el català, per no haver-lo après…!
NORA: Ho faig veure… hehehe. Vaig començar a parlar-lo amb 36 anys.
MANEL: El que passa que ella és traductora i té una bona base de llatí.
NORA: Home, quins nassos! Que em vaig criar a Barcelona, home! Però on jo vivia no es sentia massa català. I quan jo estudiava, a l’escola el català era només voluntari… Però, explica’m, per a què deies que era l’entrevista?
Patufets al món: consulteu patufetsalmon.wordpress.com.
(ho miren)
MANEL: Està molt bé la feina que feu!
Jan, abans parlàvem de maneres de fer i dels jocs. Parla’m de Karlsruhe: el veus molt diferent de Blanes o Barcelona…?
JAN: Les cases a Karlsruhe no són tan modernes i gairebé totes les bloets 187escoles són velles.
NORA: Són de principis del segle passat.
MANEL: Però hi ha molts jardins!
JAN: Sí, aquest també en té. Al Wohnung (pis) de la meva mare no hi ha jardí, però tots els meus amics en tenen.
NORA: Però nosaltres tenim el zoològic al costat de casa!
JAN: I aquí al carrer hi ha més cotxes que a Barcelona.
MANEL: No, a Barcelona hi ha més cotxes, el que passa que no els veus perquè estan aparcats sota terra.
I no trobeu a faltar el mar?
JAN: No
NINA: És massa fred!
MANEL: Ho diuen ara perquè porten sis mesos sense veure’l! A Cataluna i aquí, de fet, van sobretot a la piscina. A l’estiu no els agrada anar a la platja perquè hi ha massa gent, tot i que els avis tenen una casa a la Cala Sant Francesc.
JAN: Aquí a Alemanya gairebé no ha fet res de neu…
NORA: Escolta, us he de deixar. Me n’he d’anar… i després encara vull anar al cinema.
MANEL: Amb els nens?
NORA: No!
JAN: Ooohhh! (riuen tots)
NORA: Bé, molt de gust. I per desgràcia jo no tinc els Pitufos al món. Un dia em fas una entrevista sobre com se sent una espanyola envoltada de catalans independentistes. Hehehe. Vull dir que a mi m’agrada el català, la llengua, perquè m’agraden molt les llengües, però jo no em sento de cultura catalana i es fa difícil distingir això, viure amb aquestes coses. Un acaba sent fronterís: no ets ni d’aquí, ni d’allà, ni de més enllà. Fins a la propera. Apa, adéu!
Per cert, coneixeu en Patufet?
JAN: Mmm…
MANEL: Sí, home, el conte d’aquell que era tan petitet, que era a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. El pare us l’ha llegit moltes vegades!
JAN: Ah, que surt de la merda?
MANEL: Quan el bou es tira un pet, sí… Què és això, Nina?
(m’ensenyen un dibuix a través del webcam: la Nina ha dibuixat un paisatge i a dalt hi ha escrit “sie” per contestar a la pregunta de si recorda en Patufet. Amb “sie” -que en alemany vol dir “ella”- la Nina ha volgut escriure “sí” en català)
MANEL: Consultava un web que es diu Tots contes, amb contes clàssics i d’altres. Però ja els hi he llegits tots i ara me n’invento. Els n’explico un sobre un llit volador que a les dotze a la nit comença a volar i a anar pel món, visita els gossos del iaio
JAN: La Tosca i la Nica. Són nenes.
NINA: I la Tosca sempre em fa petons, me’n fa a la boca.
I els parleu en català, als gossos?
JAN: Sí, sinó no ens entenen. I els nostres gats també són catalans.
Teniu gats?
MANEL: Jo mai he volgut tenir gats, però ara que viuen amb sa mare, els n’hi ha comprat dos. Va anar a un web d’Alemanya per trobar gats que havien estat abandonats, i endevina d’on són!
De Catalunya?
MANEL: Sí! D’una gatera de Terrassa! Per això els parlen en català
JAN: La meva mare en espanyol i nosaltres en català. Però a aquests gats no els agraden gaire els nens. I el meu gat es diu Mixca, que vol dir ós en rus, i la gata de la meva germana es diu NicaImagen 150. El meu sembla un tigre i el de la meva germana és blanc i negre: els peus i les mans són blancs com si fossin mitjons, aquí (m’ensenya el morro) és blanc i el nas, ell el té rosa i la nena el té negre. Per cert, sabies que aquí a Alemanya hi ha molts russos? A l’escola n’hi ha deu o vint, a la meva classe, sis. I molts turcs.
I a l’escola s’interessen pel català?
JAN: Sempre em pregunten, per exemple, com es diu “tonto” i coses així. A la meva germana, sempre: “eres una vaca molt tonta!”
MANEL: Hi estan acostumats. Al Schulhort, pensa que de trenta nanos, potser només n’hi ha quatre o cinc que són alemanys. Tots són o mixtes o de fora. Penso que a Alemanya, però, no tenen ganes d’integrar els nens a la identitat alemanya. Com veus, en Jan i la Nina són més alemanys que catalans. Jo sempre els dic: ets un 60-70% alemany i un 30-40% català… i una mica espanyol, per sa mare, tot i que no tant perquè no han pogut viure la llengua. Quan anaven al Kindergarden (escola bressol), va ser el Mundial de Futbol i es va posar de moda que cadascú traiés la bandera del país que corresponia. Un dia arribo a casa i em trobo a en Jan i la Nina amb l’estampeta, és a dir, amb la bandera espanyola pintada a les galtes. I vaig dir: per què? Si són catalans o són alemanys, ja que parlen alemany i tenen el passaport alemany. D’espanyols no en tenen res! O són alemanys o són catalans, però d’espanyols no en tenen res!. Els ho vaig dir a l’escola i em van contestar que era així perquè el cognom era espanyol. Els vaig demanar que o bé els pintessin l’alemanya o la catalana. Al final vaig agafar els dacs i els vaig pintar la bandera catalana. Això és un clar exemple que les mateixes educadores del Kindergarden ja discriminen: ja li diuen al Jan que no és alemany. Jan tu ets alemany i català.
JAN: Perquè aquests nens que a mi no m’agraden diuen: “els espanyols són tontos!” I diuen: “cacalà!”
MANEL: Aquest és un problema greu que tindrà Alemanya: hi ha immigració, però no volen que els fills s’integrin. A Catalunya, això seria impensable: que a la guarderia o a P3, P4… els pintessin la bandereta de Ghana o del país d’origen… Vaja, penso que no es faria… Es va publicar un llibre sobre la diversitat i la identitat d’en Manuel Delgado (Diversitat i integracio: Logica i dinamica de les identitats a Catalunya, Biblioteca Universal Empuries, 1998) que criticava el terme “multiculti” perquè ho considerava una manera de col•locar fronteres. En aquest sentit, hi estic d’acord: si ells viuen aquí i tenen l’alemany com a llengua materna, ells són alemanys. Ara bé, tenen una part d’identitat catalana.
JAN: Im Halbjahrzeugnis (a les notes de meitat del curs) quan em van donar els documents per al Gymnasium (institut), quan t’ho donen per a la Realschule, o Gymnasium o Oberschule (diferents tipus d’escola secundària que existeixen a Alemanya en funció de si després es va a la universitat o es fa una formació professional), etc, la meva professora va escriure-hi que el meu passaport és espanyol.
MANEL: I ara sa mare ha hagut de reclamar dient que el seu passaport és alemany. Això és un handicap que tindran els alemanys. Bé, ja els passa, que tenen tres o quatre generacions de turcs que no se senten ni d’un lloc ni d’un altre. Trobo que les dues identitats, catalana i alemanya, sumen, no resten. Em sembla important perquè quan els nanos són més grans i els obliguen a prendre partit, llavors és quan es creen els problemes.
Doncs… ja estem. Si no voleu afegir res més…
JAN: Una estona i sis minuts!
Com?
JAN: Hem estat una estona i sis minuts!
MANEL: Una hora i sis minuts! És que tradueix de l’alemany Stunde (hora) i diu “estona” en lloc d’”hora”… 🙂

FOTOS: Manel Bargalló

“Trobo bo i normal parlar moltes llengües: així pots parlar amb diferents persones i saber el que diuen”

ALÈXIA ESCUDERO RIBÓ.
NASCUDA A BERLÍN (ALEMANYA) el 2005.
ARA VIU A ALINS (CATALUNYA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ.

On vas néixer?
A Berlín… a Alemanya
Saps on és?
Està lluny, però en avió crec que només són dues o tres hores.
Estàs contenta de viure als Pirineu100_5018s catalans i no pas a Berlín?
M’agradava estar a Berlin… hi vaig néixer i vaig estar-hi sis anys i mig i ara m’agrada molt estar aquí, perquè fem moltes excursions, també hi tinc amics….
ARES (mare de l’Alèxia): De fet tenim un peu a cada lloc, i hi anem sovint.
I deus anar sovint a esquiar, no?
Sí, puc anar a esquiar molt a prop d’aquí.
Se’t va fer estrany passar a viure en un lloc on no parlaven alemany o, millor dit, on la majoria dels nens no parlaven alemany?
No, perquè a casa, a Berlín, amb la mama i el papa jo sempre parlava en català.
ARES (mare de l’Alèxia): Si hi puc afegir una cosa… Va ser curiós perquè l’Alèxia a Berlín parlava en lleidatà, com el seu pare i jo, i en canvi aquí al Pallars parla barceloní, perquè la majoria de nens i nenes de l’escola vénen de fora, de la província de Barcelona.
Alèxia, així doncs quins idiomes saps?
Català, alemany, una mica d’anglès, una mica de castellà… I abans sabia comptar fins a deu en italià. Ah! I també sé una mica de francès.
Com n’has après tants?
L’alemany, a Berlín, de la Kita (l’escola bressol). El català, de la mama i el papa. El francès, perquè vaig fer unes amigues al càmping i en parlava una mica. L’anglès i el castellà ens els ensenyen a l’escola.
El castellà, però, el vas començar a aprendre quan us vau mudar a Catalunya, oi?
Si, quan era a Berlín no el parlava. El sentia quan veia “l’abu” (avi), que parla en castellà.
I t’ha costat aprendre’l?
Algunes paraules les trobo molt difícils, però d’altres trobo que s’assemblen molt al català… i les aprenc més ràpid.
I ara el segueixes parlant l’alemany?
Només quan vaig allà a Berlín, de visita, a veure el papa, i em trobo amb els meus amics. O quan vénen uns amics alemanys a jugar a casa. I també quan la mama dóna classes de piano a en Genís, un nen, en alemany. I aquesta setmana vaig conèixer una nena que parlava en alemany en un seminari i uns concerts que vam fer a diferents llocs de Lleida. Amb ella també parlava en alemany.
ARES (mare de l’Alèxia): Estem fent “discriminació positiva” per afavorir l’alemany, que no l’oblidi i el continui aprenent. Per això també amb ella toquem el piano en alemany, perquè és la llengua com el va aprendre… Els deures de l’estiu, que són escriure un diari de vacances, els hi vaig fer fer alternant el català amb l’alemany. Gairebé cada dia llegeix contes en alemany o els hi conto jo, i els caps de setmana escriu cartes a les seves amigues de Berlin.
Creus que és bo parlar tantes llengües diferents?
Sí, ho trobo bo i normal. Perquè així pots parlar amb més persones i saber el que diuen.
Quan llegeixes un llibre, en quina llengua ho fas?
En la llengua en què estan escrits. Però si els llibres estan en alemany, després els tradueixo.
DSC_0141Per què?
Perquè l’Eloi, el meu germà, no en sap gaire i li ensenyo: li llegeixo una pàgina en alemany i li tradueixo al català, perquè ell no sap gaire alemany. Quan vam marxar tenia dos anys i mig.
Tens algun llibre preferit?
Sí! Michel aus Lönneberga, de l’Astrid Lindgren. M’agraden molt els còmics, com el Tintín, Els Barrufets o el Yakari. Aquí a Alins agafo llibres del bibliobús perquè m’agrada molt llegir. En alemany, també m’agradava Bobo Siebenschläfer i ara la Connie i el Peterson und Findus. En castellà, Mortadelo y Filemón.
Quina música t’agrada?
La Nena! La de 99 Luftballons. I Queen!
Perquè li deu agradar a la mare…
Sí. 🙂 De cançons de nens, n’escolto en català i en alemany.
I les pel.lícules, en quina llengua les mires?
Amb les pel.lícules, igual: en català i en alemany. Ahir, per exemple, vam mirar El libro de la Selva en alemany. Però també el tenim en català. A mi m’agrada molt 101 Dàlmates i Batman. I també mirem Els Barrufets… I Sesam Straße (Barri Sèsam).
En tens alguna de preferida?
Sí, la nostra.
??
Un curtmetratge que vam fer a l’escola, es titula Abandonats. Anava de que els nens es queden sols a l’escola, i no trobem cap persona gran a l’escola, ni a les cases, ni en tot el poble, ens trobem amb les portes de les cases tancades, que no s’obren…. Vam dormir a l’escola… i al final vénen els pares i ens abracem molt tots. Resulta que era un experiment dels pares i els mestres que van 100_5075fer des d’Ensenyament a totes les escoles de Catalunya.
Aha…
Però la Laia, una nena, ho sabia i no va dir res! Tenia un mòbil a la butxaca tota l’estona per si passava alguna cosa.
I tots tenien la teva edat?
No! P3, P4, P5, Primer, Segon, Tercer, Quart i Cinquè!
Ostres!
És que vaig a una escola rural. I només som 22 nens a l’escola. Abans érem 23.
Quin canvi en comparació amb l’escola de Berlín, no?
Sí, allà érem 26 a la classe… i 400 a tota l’escola! 🙂 I a l’escola d’Alins, com que jo abans no havia fet mai Plàstica, no em va agradar gaire perquè era una cosa diferent. Però ara ja m’agrada molt.
Però a Berlín sí que havies pintat…
Si, però vull dir que no m’agradava…
ARES (mare de l’Alèxia): Sí, les professores m’ho van comentar, que es va quedar bloquejada el primer dia de plàstica, però potser va ser el bloqueig del principi.100_0689
Què és el que més trobes a faltar de Berlín?
El Waldspielplatz (un parc infantil al mig del bosc).
Però si ara vius al mig del bosc!?
Sí. 🙂
Trobes moltes diferències entre Berlín i Alins?
Sí, allà és molt gran i hi ha molts nens. Aquí, no.
Faràs 9 anys. Vas néixer a Berlín i fa dos anys que vius al Pirineu català, com et sents?
Quan sóc allà, alemanya, d’allà. I quan sóc aquí, d’aquí, catalana.
Per què?
Doncs perquè em sento així… 🙂
ARES (mare de l’Alèxia): a mi, després de viure deu anys a Berlín, em passa al revés: quan sóc aquí, em sento d’allà i quan sóc allà, em sento d’aquí. Em sento estrangera als dos llocs. Costa no comparar…
Quan expliques als teus amics d’Alins d’on véns, on has nascut… què els dius?
Els dic que vinc de Berlín, que és… com es diu… és la capital d’Alemanya, que és un país d’Europa. I els dic que la ciutat és mooooolt gran! Que hi ha moltes cases i carrers, molts cotxes… També hi ha la Fernsehturm (torre de televisió), Alexanderplatz… i no sé què més!
Et recordes del grup de Catalanets de Berlín?
No, de tots els nens, no. Em recordo de la Maria, de la Carla, del Roger…
I quan vas a Berlín a visitar el pare i et trobes amb algun d’ells, com els expliques com és Alins?
Els dic que és un poble molt petitó… que no és cap capital, que està al Pallars Sobirà, a la Vall Ferrera i que està a Catalunya. Té molts camins secrets.
DSC_1725Què xulo!
Sí, nosaltres en coneixem molts. De camins que vénen des de baix… uf, no acabaré mai: uns deu o així… Hi ha una muntanya, que li diem “dels Cabirols”, perquè a vegades en veiem… Al començament del poble hi ha l’escola, llavors la plaça amb la font, després la piscina i un parc.
ARES (mare de l’Alèxia): Per cert, fa poc vam ser a Berlín i vam anar a visitar amigues de Catalanets, la Carla i la Maria. I va passar una cosa curiosa: quan vam trucar el timbre i ens van respondre: “Holaaa!!”… a l’Alèxia la va sobtar i va engegar: “Apa! Com és que parlen en català si són alemanyes??!!”. 🙂 L’Alèxia havia oblidat completament que a la Carla i la Maria les coneixia de Catalanets. Només recordava la cara, els jocs, l’espai… però per a ella, l’idioma era secundari. Sabia que eren les seves amigues, però no recordava en quin idioma, quan de fet, jugaven entre elles en català, a Berlín… excepte quan les dues germanes entre elles passaven a l’alemany. Trobo interessant que per a ella l’idioma no era un aspecte rellevant.
Alèxia, t’ha costat acostumar-te al diferent menjar Alemanya-Catalunya?
Més o menys mengem el mateix perquè allà la mama ja ho cuinava, però a Alemanya ho menjàvem tot més “bio” (biològic).
Però si viviu al mig de la natura…!
Sí, de fet tenim un hort i hi collim carbassons gegantins: de trenta centímetres…! 🙂

FOTOS: Ares Ribó Mor

“Jo em sento bilingüe, catalana i castellana, però ha estat una elecció de cor parlar-los en català”

BEA PASTALLÉ MAS. UNA FILLA (2009) I UN FILL (2010).
VIU A BERLÍN (ALEMANYA). A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ALEMANY.

Com es diuen els teus fills?
Lluna i Luca.
Se’n surten els alemanys pronunciant Lluna?
Si els dius que és com una “j” ho entenen molt bé. Tot i que és cert que normalment has de començar aclarint que Lluna no és Luna. Vaig intentar dir-los que ho pronunciessin com “Mallorca”, però no hi ajuda gaire perquè et diuen “Malorca”.
A Alemanya normalment només es posa un cognom, ho heu fet així?
Ho volíem sí, només amb el meu perquè el meu company no volia que portessin el seu cognom, que és una mica còmic. Dóna per fer bromes… Pastallé, el meu, no els facilita massa la vida aquí… La sorpresa va ser quan vam anar a inscriure’ls al consulat: ens van dir que, si hi havia pare conegut, havia de dur el seu cognom obligatòriament. Vam haver de canviar la partida de naixement alemanya… Per tant, encara més burocràcia… Ara tenen primer el meu cognom i després el del meu company.
Ets traductora de professió. Des que ets mare t’has reincorporat a la feina?
Des que sóc mare no he tornat a treballar oficialment. Encara estic de baixa de maternitat perquè aquí a Alemanya tens fins a tres anys d’excedència laboral. Me’ls he agafat tant per la Lluna com per a en Luca. A l’agència on treballava em guarden la meva plaça de traductora. Ara bé, de la maternitat i les llengües ha sorgit un nou projecte per treballar amb nens i nenes molt petits l’adquisició de llengües estrangeres (Club Solete). Ara ho estic començant a enfocar…

IMG_4378Els agrada a la Lluna i en Luca el conte d’En Patufet?
Els encanta. Sempre me’l demanen i sempre se’l miren com si fos el primer cop. I cantem tots junts, cada vegada més fort, quan en Patufet va a la botiga. Ho gaudeixen molt. De fet, llegir contes i cantar en català és el que més els agrada.
Tu, de fet, vas créixer en un entorn bilingüe, mare castellanoparlant de València i pare català de Torelló. Per què vas triar el català com a llengua materna per als teus fills?
Sí, jo em considero bilingüe. I de sentiment, catalana i castellana. Però ha estat una elecció de cor. Porto molts anys treballant amb llengües i sé que no es poden imposar. Certament esperava que em sortís el castellà. Però curiosament va sortir el català. No sé explicar per què. Amb la Lluna ja parlava en català quan estava a la panxa. Amb la meva parella parlo alemany. No comparteixo cap de les meves llengües maternes.
Quines llengües parleu a casa?
El pare els parla en alemany, jo els parlo en català. Ara estem entrant en una fase en què la Lluna li diu al seu pare que ell no parla català, que no en sap i que no ho entén. Tot va començar perquè el seu pare els va voler llegir un conte en català i la Lluna li va retreure: “No ho saps llegir bé, no es diu aixi!”. Quan som a Catalunya, parlo en castellà amb part de la meva família.
Però ells no es passen ni al castellà ni a l’alemany quan parles?
No, a mi em veuen parlant en moltes llengües, però jo sempre els parlo en català i ells amb  mi també. En Luca, que és el més petit, té dos anys i mig, últimament fa moltes barreges amb l’alemany, però menys del que m’esperava, pensava que seria un calc literal de l’alemany. Fa tres paraules en una llengua, dues en l’altra… A banda, ve una cangur un cop a la setmana dues hores per intentar no perdre el castellà i quan se’n va, en Luca també barreja amb el castellà.
Hi ha alguna paraula curiosa que diguin, fruit de barrejar llengües?
La Lluna no aconsegueix dir “lloc”, sempre diu “Platz”. Per exemple per dir: “vine aquí al llit que t’he fet Platz (lloc)”. Tampoc sap dir que no hi cap, fa una catalamanyada: “no passa” (es passt nicht). M’he adonat que acostumen a expressar el que viuen a l’escola bressol millor en alemany i per tant en parlen més amb el seu pare. L’estiu passat un dia la Lluna es va enfadar amb mi i em va dir tot amenaçant-me: “doncs, bufaré i bufaré i la casa tiraré”!
Dels Tres Porquets?
Sí, també els agrada molt.
Teniu contacte amb altres famílies catalanes a Berlín?
Tenim el grup Catalanets a Berlín, que crec que els ajuda molt a viure aquesta realitat catalana. Perquè tot i estar acostumats a estar amb pares de nens i nenes espanyols o alemanys, quan estem amb catalanets és un afegit. També he dir que ho combino amb llargues estades a Catalunya, que em semblen importants per la llengua i per ajudar-los a construir la seva identitat. Intento que participin en les tradicions culturals catalanes, com el Nadal o la festa major de Sant Cugat. Ah! I sempre anem a Catalunya, o a Barcelona, mai li dic que anem a Espanya.
I ells són conscients d’aquesta identitat catalana?
Me’n vaig adonar per primer cop ara fa un any, quan la Lluna tenia tres anys i mig. Vam anar tres setmanes al nord del país, jo sola amb els meus fills, i va ser el primer cop en què l’entorn era només alemany. Jo era l’única que parlava una altra llengua. Tothom ens preguntava què parlàvem, que els semblava francès o castellà… A la tercera persona que ho va preguntar, la Lluna ja va contestar-li: “Wir sprechen katalanisch” (parlem català). De seguida li va arribar aquesta identitat, a més amb el subtítol de “i no és castellà”. N’està orgullosa. Però no sé ben bé fins a quin punt engloba o no el castellà en la seva identitat.

IMGP0308

Com “gestiones” com a mare catalana a Alemanya els xocs culturals del dia a dia?
Fa 15 anys que sóc aquí, quatre i mig que sóc mare i m’ha sorprès trobar-me amb noves patacades quan l’he re-viscuda com a mare. És un exercici continu de preguntar-me on són les meves arrels, què em diu la meva intuïció… Hi ha moltes coses que fem diferents…
Per exemple…
Aquí es viu tot cap a dins, i nosaltres ho fem tot cap a fora… I aquí entro en el terreny difícil de transmetre als meus fills que la mare és així, i està bé, però que el que vivim aquí també ho està de bé. A vegades ho explico en clau crítica… i em mossego la llengua perquè no vull educar-los així. Aquí es creu que està bé que els nens siguin molt autònoms, des de molt petits, amb dos anys, que els ajuda a créixer, que es deslliguin… Jo no ho veig així.
I ho entenen els alemanys, que véns de Catalunya?
Hi ha hagut un canvi en comparació fa deu anys. Quan vaig arribar el 1998, ni se m’hagués passat pel cap dir que era catalana. Ara ja ho pots dir perquè els sona, ja n’han sentit a parlar, saben que és diferent. Però quasi sempre has de començar dient d’on no véns. Has de defensar que català no és castellà, que és una llengua pròpia, que té darrere unes tradicions, que no té res a veure amb el flamenc, que mai he ballat sevillanes… És una llàstima haver de definir una cosa pel que no és.
Però tu, de fet, et sents catalana i castellana. I els teus fills?
Catalans. I també alemanys. No crec que se sentin castellans.

IMG_4272
Vols tornar?
M’agradaria tornar, però es difícil degut a la situació econòmica actual.
Què és el que més trobes a faltar?
Trobo a faltar el mar, el sol i el caliu al carrer, la vida quotidiana. Em sento com una planta del Mediterrani a qui li falta tot això. A més, els hiverns són cada cop pitjors, per tant, no hi ha esperança.
Però després de quinze anys segur que també hi ha coses de les quals no podries desprendre’t…
No podria viure sense la meva independència, tot i que sé que a vegades té les seves dificultats. Tampoc podria viure sense tota l’oferta cultural que hi ha a Berlín. Jo faig molta dansa i l’oferta que trobo aquí no hi és ni a Catalunya ni a cap altre lloc d’Alemanya.
Què et sembla Patufets al món?
El projecte em sembla molt positiu. Crec que t’ajuda poder parlar amb persones que estan vivint una situació semblant. L’intercanvi d’idees serà molt enriquidor, el treball en xarxa…
Què hi esperes trobar?
Un racó on compartir tot això i trobar respostes. L’educació bilingüe i trilingüe a l’estranger tot just ha començat. I penso que a mesura que els nens es facin grans i ja no passin tant de temps amb la font de la llengua, necessitaran altres recursos per enfortir-la. Cal aquest tipus de projectes per donar suport, per ajudar a crear un equilibri en les seves identitats.