Arxiu d'etiquetes: bilingüisme

Des del punt de vista del cervell…

El bilingüisme analitzat des del punt de vista del cervell. Quines implicacions té el fet de créixer parlant dues (o més) llengües per a d’altres aprenentatges. Això és el que analitza el professor i investigador en genètica David Bueno en aquesta entrada al seu blog “El Cer-Bell” al Criatures del Diari ARA. Utilitza la perspectiva científica per donar consells sobre com millorar la transmissió de coneixement als nostres fills i filles. blog

És clar que parlar dues llengües exigeix consumir més energia: com tot múscul, està desenvolupant un major esforç. Però alhora, parlar més d’una llengua fa que el cervell exerceixi més específicament les àrees atencionals, és a dir, allò que fa que el nen o la nena presti més atenció per aprendre, conèixer, qualsevol altra cosa.

Aquí podeu llegir l’article complet.

Thomas Bak, neuròleg expert en bilingüisme

Compartim l’entrevista a un neuròleg d’origen polonès i alemany casat amb una espanyola i resident a Edimburg. És considerat un dels experts amb més autoritat en la recerca en el camp del bilingüisme. Thomas Bak explica com ha anat canviant la percepció del bilingüisme des de principis del segle XX i destaca que un dels majors beneficis del bilingüisme és l’atenció. Exposa que quan més properes són les llengües més possibilitats hi ha de barrejar-les. Per aquells ppls-thomas-bakinteressats en l’estudi i recerca en aquest camp, Bak explica que la Universitat d’Edimburg és de les més idònies: com a exemple, des de finals dels anys quaranta estan analitzant un grup de persones per veure´n la seva evolució lingüística a mesura que han anat adquirint noves llengües i a mesura que han anat envellint.

Aquí podeu llegir l’entrevista publicada al diari El Mundo el juliol del 2014. Si voleu conèixer més d’aprop la tasca del seu departament a la Universitat d’Edimburg, podeu consultar-la aquí.

 

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

P1130714_JiE_110912_1I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?P1130705_JiE_110912
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues p
Eloi Begurarts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable
koeln04per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?P1130687 Eloi 110912
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de

“Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies”

ALEXANDRA PUJOL SKØNHAUG.

UNA FILLA (2004) I UN FILL (2007).

VIU A ROLVSØY (NORUEGA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I NORUEC.

Provem el so…
Està fent el millor estiu dels últims quinze anys! En fa dos va ser el pitjor: només vam tenir nou dies de sol. A més, no vam tenir vacances i el que fèiem és que teníem el cotxe ple dels estris de la platja… i quan feia sol, anàvem a la platja. L’aigua no es va escalfar mai, si bé és cert que mai s’escalfa gaire. Aquest any, com l’any passat, hem posat piscineta al jardí… a més, vivim a la costa (somriu).

M’imagino que vivint a Noruega, un dels “problemes climàtics” és la falta de sol…
Nosaltres tenim sort perquè vivim al sud. A l’hivern, es lleva cap a tres quarts de nou del matí i se’n va cap a dos quarts de tres de la tarda. Es pot viure així, de fet, jo sóc l’única de la família que se’n ressent perquè em quedo baixa de vitamina D i me n’he de prendre de mentida. Els nanos, ni se’n recorden. Pensa que al mes de novembre, que és el més xungo, en Ramon i jo cridem: “mireu, nens, el sol! Feia dinou dies que no el veiem”. I ells contesten: “i què?”, indiferents. Nosaltres els insistim: “el sol, el sol, que fa sol!”. Però res. Nosaltres els intentem així transmetre les nostres necessitats, però ells ho viuen diferent. La vida aquí no canvia: fas el mateix, simplement vestit de manera diferent. Aquí et diuen que no existeix el mal temps, sinó la roba inadequada. Aquí tenim molta roba tècnica: tenim pantalons per parar el vent, per parar la neu, pantalons que no paren el vent, però sí l’aigua, perquè sinó, sues… La meva mare se n’enfot: ella va néixer el 1943… i no cal que li expliquis res de roba tècnica. Aquí la vida segueix igual: que plou, doncs impermeable. El festival de música es celebra tant si fa sol com si plou a bots  i a barrals: la gent l’escolta amb fang fins als genolls, els és igual. A nosaltres no, ens fa molta mandra si fa mal temps, si està nevant i diuen d’anar a esquiar… uf, quina mandra! Aquí a tothom li és igual. A més, si tenen un pla, el segueixen, encara que plogui o que faci un temporal.

La teva mare és noruega i el teu pare català, però tu vas néixer-hi o ja vas néixer a Catalunya?
Jo he nascut a Barcelona, a la Guineueta. El meu pare és músic i els estius no li vèiem el pèl. Per això, amb la meva mare marxàvem tres mesos cada estiu a Noruega. La meva situació lingüística és la mateixa esquizofrènia que he traspassat jo als meus fills. És a dir: quan jo era petita, el meu pare em parlava en català i la meva mare en noruec. La resta del món em parlava en castellà, ja que jo vaig néixer el 1975. No vaig tenir TV3 fins als 10 anys. Quan marxàvem a Noruega, com que mon pare no venia, només parlava en noruec i recordo que quan tornàvem no sabia parlar ni català ni castellà; no me’n recordava. Entenia tot el que em deia, però no podia dir res: dos dies estava empanada… i després de mica en mica m’hi tornava a enganxar.

 I ara la teva parella és catalana… i viviu una situació similar?
En Ramon és català, però la seva família ve de Segòvia. Per tant, entre nosaltres parlem en castellà, però als nens, ell els parla en català. Jo els parlo en noru1097495_10201175461341167_1437712734_n (1)ec, sobretot pel petit, que li va costar molt de començar a parlar. Ara bé, a vegades em surten coses en català, en funció del tema. A casa, vam aconseguir una situació tan equilibrada que el nen no sabia amb quina començar a parlar… i no en va triar cap. Tenia tres anys i no deia ni mu. Tots agobiadíssims! Especialment a la guarderia, on van fins als sis anys.

Ara viviu a Noruega, però abans vivíeu a Catalunya…
Sí, vam arribar que la Irene venia de P4, que ara en té deu. No saps com es va emprenyar! Estava acostumada a posar-se la bata, a seure a les cadires, a fer traç, a fer això i allò… I aquí va arribar a la guarderia on no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarres, ni bates… La Irene em pregunta què havia de fer, i jo li contestava, que jugar… “I després?”, em preguntava. “Després, continuar jugant”, li contestava jo… Tot i haver triat una escola bressol amb molt contingut didàctic…! Després, quan va començar l’escola primària, els pares ens vam equivocar: vam triar la Waldorf, com a escola lliure, situada a la natura, cosa que nosaltres desconeixem perquè tant en Ramon com jo hem nascut i crescut a la ciutat. Si em deixes sola en una ciutat desconeguda, en mitja hora t’he trobat el bar, el museu i el metro. Però si em deixes sola al bosc, al cap de mitja hora em trobaràs frustradíssima, perquè no hauré trobat res ni sabré on hi ha res. He après a pescar l’estiu passat, cosa que aquí a Noruega és com un pecat, no saber-ne. L’error d’apuntar-la a una Waldorf va ser que no ho sabem valorar. Quan tornava de casa i deia que havia fet magdalenes i que per fer-les havia hagut de moldre el gra, que havien anat a collir les ametlles, que havia tallat una ceba, també… Tot plegat, a 2n de Primària. Li mirava les llibretes i veia que només escrivia en majúscules: “No, les minúscules no les fem fins a 3r de Primària!”. Va arribar un moment en què ja no vam poder més… i la vam canviar d’escola. A més, la mestra estava farta de veure’m, perquè sempre hi anava a apretar cargols. Ara va a una escola internacional, on hi ha el de sempre: saludar amb la mà, els professors es tracten de vostè…

I n’esteu contents?
Sí, sí, perquè jo necessito quelcom que reconegui. Per ensenyar-los a sumar, per exemple, a la Waldorf utilitzaven follets. Clar, jo no sabia què dir-li quan em demanava ajuda…! Eren dos móns que xocaven. La Irene ha hagut de fer adaptacions arreu. Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies. La meva mare trobava a faltar Noruega i jo això de petita ho notava molt.

Què trobava a faltar?
Per exemple, quan arribava l’hivern i a Catalunya tot estava verd, a la meva mare se li regiraven els budells. La neu, la foscor, el recolliment, el tenir temps… no ho tenia i hi donava moltes voltes. Quan arribava Nadal, ma mare sempre es queixava que no estava amb la seva família. Jo ara odio els Nadals. Llavors, va arribar un moment en què jo vaig començar a trobar a faltar coses que no havia viscut mai. Quan vam arribar aquí a l’octubre del 2008, moguts per la crisi, com tants d’altres, vaig descobrir que havia trobat a faltar el recolliment i foscor que no havia viscut mai de la vida, però que ma mare m’havia transmès a partir de la seva gestió de la nostàlgia. I ara, aqu911527_10201175465821279_1515352346_n (1)esta gestió, l’he de fer jo. Per exemple, quan la Irene va arribar aquí amb quatre anys, va perdre els seus amics de Granollers, que encara veu, però no és el mateix perquè cadascú segueix camins diferents. La Irene diu: “tot el que estimo, se’n va: estimo a la meva àvia, està aquí uns dies i se’n va; estimo molts als “abuelos”, els veig uns dies i me’n vaig; les meves amigues…”. Quan tenia cinc anys va dir: “no estimo res, perquè si ho estimo, marxarà”… i em va agafar un no-sé-què… (s’entristeix). Vaig haver de fer una campanya de màrqueting: que se’n recorden, que pots trucar-los, escriure’ls… Ella encara està una mica allà. Ara, diu que li sap greu que a Granollers, on vivíem, no hi hagi un bosc on anar a córrer. O un llac per anar a pescar. Li falta molta gràcia que als seus amics de Granollers els faci pena que un animal es mori: aquí els sembla normal, se l’ha menjat un altre. Passa constantment. A la Irene també li dóna la sensació que els nens catalans se li abraonen, que li falta espai.

Interessant el que comentes de trobar a faltar quelcom que no has viscut mai en pell pròpia…
Va ser interessant perquè ho reconeixes sense haver-ho viscut, degut a que t’ho han explicat molt bé, però tampoc tens la capacitat de gestionar-ho. Aquest recolliment dura tres mesos! En ma vida he fet tant punt de mitja i he llegit tant…! Molts catalans que vénen em fan la conya: “ah! Tu sempre amb el punt de mitja…!”. Un any o dos més tard, em pregunten que com ho faig, que en volen aprendre… Pensa que entre les cinc i les set de la tarda, sopem (la Irene continua dient-li dinar-sopar, perquè és l’únic àpat calent; entre les onze i les dotze és menjar fred). A dos quarts de nou, les nou estan desfilant cap al llit. Què fas? A les sis del matí, ens llevem a l’hivern i a dos quarts de set, a l’estiu.

Quan comença l’escola?
A les vuit del matí comença l’escola. Però a l’hivern ens llevem mitja hora abans perquè ens hem de posar més roba: són dues capes més. Un cop tens el nano vestit de “muñeco Michelin” perquè a fora estem a -17°, l’has de fer fora, ja que a dins agafen calor. Vestim primer a la nena, després al nen i després nosaltres. Normalment estem entre els -7° i els -10° i amb neu. Quan no neva li diuen “hivern negre”. De neu n’anem desfent fins al març i abril. Un hivern vam estar durant tres setmanes a -20° i no teníem cotxe!

Què dur!
Sí, viure aquí és com ser un pioneer de l’oest: has d’anar a tallar llenya oi l’has de comprar, has de plantar plantes quan toca. Quan vam arribar, vaig assumir aquestes imatges com a pròpies, com per exemple la tardor daurada (em posava fins i tot poètica, els matins!), però no tenia cap de les habilitats pràctiques per sobreviure. I el dramàtic és que els noruecs no ho entenen perquè em consideren noruega, com ells. Igual que els catalans em consideren catalana.

Hehehehehehe
El primer cop que va nevar de veritat, cap dels dos volia conduir el cotxe per dur els nens a l’escola, malgrat haver-hi posat els pneumàtics d’hivern.

Comentaves que vau marxar de Catalunya cap a Noruega degut a la crisi…
Sí, si bé ja feia temps que valoràvem com transmetre’ls la cultura i llengua noruegues. Si només jo4690415 i la meva mare els parlaven en noruec, no tenien la necessitat de parlar-lo, ja que les dues vivíem a Catalunya. Vam començar a reflexionar sobre l’opció de viure a Noruega, que era una opció més. Jo treballava per a una empresa alemanya a Barcelona, van posar-hi un cap espanyol, jo em vaig quedar embarassada… i aquest cap va tenir una reacció molt espanyola vers la maternitat, és a dir, que no ho va portar massa bé. Aquesta empresa va obrir una filial a Noruega, vaig pensar que es podia intentar i a més vaig negociar “a lo loco” sense res a perdre-hi. Llavors el meu company va perdre la feina… i vam començar a donar-hi voltes: 35 anys, dos nanos… on vas? A Catalunya, enlloc. El ventall d’opcions es va anar reduint, fins que Noruega va quedar com a única opció. A més, ens ho posaven fàcil: jo tinc nacionalitat noruega i els nanos també.

I també són espanyols?
Mira, som quatre a la família i tenim set passaports, llibrets vull dir: els nanos i jo tenim el noruec i l’espanyol i en Ramon té l’espanyol. Per tant, sempre n’hi ha algun de caducat: quan no som a l’ambaixada (que és a Oslo, a una hora i mitja de camí, i obre de 9h a 14h, per tant has d’encertar-ho i dur-ho tot), som a la policia (riu). A més, tant el noruec com l’espanyol és vermell.

I de què treballes?
Jo sóc intèrpret jurat. Per a mi la llengua té un ús: em poso la llengua i me’n vaig a treballar; i pensa que després d’estar traduint set hores dient coses que no dic jo, arribo a casa i no dic res, per molt xerraire que sigui. Quan ens vam mudar aquí em vaig adonar que a Espanya ho sóc d’una llengua que parlen 5 milions de persones; aquí ho sóc d’una llengua que parlen gairebé mil milions de persones… A més també em vaig adonar que és normal i possible canviar de feina a qualsevol edat, i que no passa res. Em vaig cansar d’estar en una oficina. Per això, em vaig fer autònoma, que té les mateixes desavantatges que a qualsevol altre país, però treballo molt: als jutjats, a les comissaries, a les presons… amb gent d’aquí, de Sud-Amèrica. Això a Espanya és impensable, aquí ho puc fer perquè els sous donen per viure.

Però la vida també és més cara…
Sí, cert, però si pago 5€ per a un cafè, sobretot si és espresso, sé que el cambrer viu. A Espanya, en pago 2€ i l’amo del bar té un Audi, però el cambrer no viu bé. Aquí, com que tots viuen bé, hi ha molt de consum. Cert que també tenim el petroli, no ens enganyem: això és l’Aràbia Saudita d’Europa. Hi ha moltes coses que ens han sorprès molt: quan vas a una entrevista de treball, et pregunten si tens família, però no com a nosa, sinó com a signe de normalitat. Volen veure que ets normal i que no estàs boig. Si no tens família, no funciones.

Bé, sempre tinc la sensació que als països escandinaus tenen molts fills, en part degut a les subvencions.
Sí, cert, i també es casen molt joves. Jo ara començaré uns estudis a la Universitat d’Oslo sobre l’adquisició del noruec com a segona llengua, temes de multilingüisme. Allà, hi ha una escola bressol: cap problema. Si demanes una beca i tens fills, et donen més diners. Si estàs embarassada i tens un examen, te’l posen que et vagi bé. Si estàs donant el pit, pots portar el nen a classe. Quan parlo d’això sembla ciència-ficció. Ara bé, passa sovint que com que es casen joves, acaben matxembrant famílies: uns fills teus, d’altres meus, etc. A més, aquí és molt normal marxar de casa als 18 anys: només es va a casa els pares a recollir menjar perquè, això sí, les beques són justetes. També hi ha préstecs per als estudis, que són molt favorables amb uns tipus d’interès del 3%, però que no serveixen per finançar la universitat, sinó la manutenció i vivenda, ja que mentre estudies, no es treballa. El govern noruec interpreta que les persones són un recurs, no una despesa i entén que una persona més ben formada, tindrà una feina on li pagaran més i, per tant, acabarà pagant més impostos. Pensa que aquí paguem del dret i del revés. Però tothom i surt guanyant.

Del nord també en tenim una visió molt individualista….
Fals. Aquí els nens se’ls educa amb els valors per la comunitat. No és allò de dir que s’ha trencat una paperera i és igual perquè és de l’ajuntament, sinó que s’ha trencat la paperera, vés i paga-la… També es fan batudes per netejar el barri o en un club de futbol, on hi tens el nen apuntat, saps que dos dies treballaràs de forma voluntària per al club. Si es munta una festa, són els pares els qui preparen el menjar. Així surt més barat… i si no hi arribes, ho dius, que sols pots fins aquí, i no passa res. Aquí, adoren els nens: són el futur. Hi ha una política d’augmentar la població. Aquí al sud no passa res, però pensa que al nord de Noruega pot ser molt dur: ara a l’estiu estan a 7°!

La Irene i l’Adrià, com se senten enmig d’aquest anar i venir d’identitats?
L’Adrià és noruec perquè hi va arribar amb un any; ara en farà set. Quan parla d’Espanya, per a ell són vacances: és on anem de restaurant, anem al Tibidado, al cinema, al parc aquàtic. Coses que aquí no fem perquè és més car. Allà, en una setmana ho rebentem tot. Anem de festes majors… no parem! Per a ell això és el mateix que el que era per a mi Noruega quan jo era petita: mai s’anava a l’escola i anava en bicicleta tot el dia, sense parar mai. Ma mare em deixava al bosc i apa-li! El que més m12609166‘agradava era fer-me un arc i unes fletxes, no per tenir-ne, sinó perquè així tenia un ganivet: mai em deixaven anar al bosc sense ganivet, ja que el podia necessitar si em quedava enganxada amb una branca. Normalíssim! Els meus companys de la Guineueta, a Barcelona, no ho entenien…

I la Irene?
La Irene ho té més fumut… Ara en té 9 i jo recordo que llavors també vaig tenir la meva crisi d’identitat. Ella diu que és noruega i espanyola.

I catalana?
És que en Ramon i jo som diferents en aquest sentit. Jo m’identifico com a catalana i em dedico a fer pedagogia del català. No tinc cap amic que desconegui el procés sobiranista i conec molts noruecs que em pregunten com va, si ens farem o no independents… El que menys entenen és per què no ens deixen marxar… Perquè la separació de Noruega i Suècia va ser així, tot i que de fet Suècia tractava bé a Noruega. Quan els explico les pel.lícules que ens passen, no ho entenen. Ningú em pregunta si el català és una llengua diferent del castellà. Quan jo era petita, ho havia d’explicar quaranta vegades. L’Adrià no ho entén: ell parla català amb tothom que ve d’Espanya i no entén perquè no li contesten en català o no l’entenen. A la Irene li costa més… Li agrada més la bandera catalana i la dibuixa a l’escola com a bandera del seu país, perquè no té escut; el recargolat espanyol no li surt. Ells no ho viuen com un problema: ells viuen la seva espanyolitat parlant en català. I jo això no ho entenc, però no apreto: ja s’ho faran. Només si em pregunten, els ho dic.

I en Ramon se sent més espanyol?
En general, sí. Tot i que tal i com està el pati… Jo ja li he dit que el millor és que ens separem ara per ser bons veïns. Pensa que jo vaig anar a l’única escola catalana de la Guineueta, a la Ginesta. Ens tiraven pedres, els anys vuitanta, per parlar català al pati. Era un barri amb molta població gallega i les reunions de veïns d’escala es feien en gallec… “¡y si no te entiendes, te txodes!”. Quan agafes distància, t’adones que el problema el tenen els polítics, no la gent. Aquí a Noruega m’he convertit en una espècie de centre d’atenció a l’immigrant perquè fa temps que hi visc i em localitzen a través de diversos grups (Españoles en Oslo i Españoles en Noruega)…. aquí sovint hi passen la nit abans d’anar a l’aeroport. Aquesta casa no té portes, i a mi m’encanta. Aquí escoltem doncs els partits de futbol, els uns en gallec, els altres en català o castellà, en funció de qui hi hagi, i a ningú mai se li acut cridar: “¡pero que haces!” Hi ha una normalitat. I això és el que vull per a Catalunya: que sigui normal; que no ens haguem de plantejar cada matí si som o no un país. Els meus fills no vinculen la seva nacionalitat amb la seva llengua. Què se senten? No ho sé, no ho hem parlat. L’Adrià segurament noruec, si bé diu que parla noruec i spansk (espanyol),però de fet el que parla és català, no ho diferencia. Si a Barcelona, algun nen se li dirigeix en castellà i ell no ho entén, en dos dies ja li contesta. Em feia gàcia veure com amb tres anys només jugava en noruec, i poc després ja anava dient: “Esto es mío”, “ponte en la cola”, “ahora me toca a mí”, “quiero jugar a la pelota”, “quiero un Frigopie”. El que necessites per sobreviure.

Quan són petits, són esponges.
Sí, i també una ancècdota. Igualment amb l’Adrià, jugàvem al parc, va començar a suar, se m’acosta i em pregunta: “m’estic desfent?” Li dic: “no, estàs suant, i a tu fins ara no t’havia passat mai”.

Hehehehehe
Devia tenir uns dos anys… Després vam anar a casa d’uns amics que tenen un patí enmig de blocs de pisos. Quan ho va veure, l’Adrià es va posar a plorar: li va fer molta por i es va pensar que les cases li caurien al damunt. Ell s’atabala: a la plaça Catalunya no hi vol anar. A casa d’aquests amics, de sobte, no el trobàvem: el vam començar a buscar… estava assegut amb bolquers amb la porta del congelador oberta… i no el podíem treure d’allà!

Per tant, millor marxar a l’hivern a Catalunya…
Sí, intentem anar-hi per cagar el Tió i Reis, però sobretot per al Tió, que els fascina això de fer-lo cagar. El Tió també l’hem celebrat algun cop aquí a Noruega i els sembla súper exòtic. Panellets, els meus fills ho associen amb el Halloween perquè els educadors de l’escola bressol eren dels Estats Units i ho celebraven: per això, per a la meva filla, celebrar Halloween és una tradició, igual que ho és fer la Mona de Pasqua o celebrar el 17 de maig noruec. Mentre siguin festes, va acumulant, cap problema! La Castanyera, per exemple, diu que fa por perquè és per Halloween.

Tu també ho has viscut així, amb aquesta fusió d’identitats i cultures?
No tant. A mi a vegades em surt el català, a vegades el noruec… i em pregunto sovint que no sé què sóc. Jo em puc desesperar perquè els noruecs són molt freds. “La gent no es toca aquí”, em deia la Irene el primer mes de viure aquí. “No m’estimen, no em toquen…”. I li explicava que no era contra ella, sinó que era en general. Quan li feia petons, al meu fill, a l’escola bressol, una altra nena se’m va acostar i em va dir: “i cada dia li feu petons a l’Adrià?”. Li semblava raríssim, com si l’haguéssim agafat pel turmell. Ella deia que no n’hi feien i ho comentava com referint-se a quelcom estranyíssim. Una altra situació que vam viure: la Irene va portar els seus diners a l’escola i va fer regals a les seves amigues; l’endemà m’esperaven les tres respectives mares per tornar-me els regals, enfadades, dient que com gosava la meva filla comprar l’amistat de les seves filles. No vaig entendre res. Malgrat les meves explicacions, elles no van entendre la nostra posició.

Ostres, què dur per la Irene…
Sí, va agafar un disgust: “no volen res meu!”, anava dient, perquè a més els nens tot ho exageren. A Noruega no es veu bé donar diners als nens, si bé és un país que presumeix del seu benestar. El missatge dels professors de l’escola sempre és que els meus fills s’enfaden molt… i jo els contesto que també es posen molt contents: per als noruecs, som uns bipolars; clar, comparat amb ells, som molt més emocionals. Una altra diferència: aquí, els adults, no juguen amb els nens. A en Ramon li encanta jugar a atrapar i acaba amb tots els nens a sobre, siguin o no noruecs. Però aquí, els nens són nens i els adults són adults… i tu ara no em molestis, que estic fent coses de grans. El que a Barcelona hagués acabat sent un conflicte armat al parc entre mares “porque tu hijo ha pegado a mi hijo”, aquí un pare noruec et diria: “deixa qu resolguin ells els seus problemes; si es comencen a fer mal, intervenim”. A Espanya, els pares són amb els nens al parc dient on han de posar el peu; a Noruega, els nens juguen a la zona de joc i els pares conversen amb el termo del cafè a l’altre costat.

La cultura del termo…!
Sí, termo amunt, termo avall, amb la motxilla, el tupperware… i a l’hivern, amb els aïllants per posar-los damunt de la neu i que no se’t refredi el cul. Vas a esquiar i pares per menjar a -10°. Sobretot es mengen taronges, que has de col.locar al cantó de l’esquena perquè sinó es congelen. I també has de portar roba, perquè la temperatura va baixant: per exemple dels 23° al vespre… als 0° quan arribes a casa després d’anar a sopar a casa d’uns amics. Pensa que aquí, a l’agost ja és tardor. El 19 d’agost comença l’escola, per exemple. Ah! Aquí també és normal que quan els nens no volen les joguines, se les venguin: posen una manta al jardí, i se les venen.

Sí, crec que tot el que és nord i centre Europa, van d’hora amb la tornada a l’escola… i això de les joguines, també ho he vist sovint a Alemanya. Tornant a les identitats, no et preocupa, doncs, que els teus fills fusionin cultures.
A mi el que em preocupa és que mai seran 100% res, perquè els faltaran alguns dels codis en alguna de les dues cultures. El que em sembla interessant és veure com ho acabaran adaptant tot. Jo, per exemple, les coses que he après en una llengua, les faig en aquella llengua, com el punt de mitja: en noruec. En català, ho passo molt malament… Les competències que adquireixes en una llengua és difícil de traduir-les excepte les que tradueixo, per feina, sobretot documentació judicial, que potser és el pitjor, ja que són dos móns. Per exemple, quan tradueixo del castellà al noruec, perdo la meitat de les paraules perquè hi ha coses que no les tenen…

Això que deies abans que tens sempre la casa plena de gent, tampoc deu ser massa normal a Noruega, no?
Però que és la normalitat? Per exemple, per als meus fills és normal que estem nosaltres quatre i de sobte ve algú perquè ja d’entrada vivim en una casa de fusta antiga del segle XIX que en té al costat una altra del segle XVII on abans vivia un reformista molt conegut. Hi vivim i a canvi fem de guies del museu que hi ha al costat a qui hi estigui interessat. Els ensenyo el museu, explico, i torno. Per a ells és normal que a casa hi entri gent que passava pel carrer i que no coneixem de res. Quan ens vam traslladar a Noruega, la Irene va perdre la normalitat dels seus amics, per exemple. O en un primer moment, no volia que l’àvia li parlés en noruec. Més endavant, quan ja vivíem aquí i aprenia el noruec, em deia que ja no podia desitjar més perquè en noruec no pot dir: “m’agradaria tenir”… El problema és que no tenen subjuntiu i jo li explicava com dir-ho, però no ho entenia perquè ella ho volia dir en un futur, no en un present. Aquest problema lingüístic no li puc resoldre.

I l’Adrià?
L’Adrià fa frases en català amb l’ordre noruec: “mira que jo fas”, per exemple. A més, per a ell només existeixen els verbs en present. En aquest sentit, la Irene controla, si bé a vegades col.loca paraules noruegues en frases catalanes. Fins ara no els havíem corregit, ara sí que ho fem: repetim la frase correctament i ells hi tornen. El que més li costa a la Irene són els pronoms febles, tot és “hi” o “ho”, però de fet és un problema que també tenen molts catalans. Va ser curiós perquè amb l’Adrià vam anar a la logopeda i li va dir, tota categòrica: “no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents!”. I ell la va contradir: la zeta castellana, etc. Va haver de rectificar: “en noruec no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents”.  És una terrible responsabilitat com a pare ser l’únic model lingüístic d’una llengua. Jo a casa insisteixo molt en què hem de pronunciar bé, que ho hem de dir bé…

Amb quins recursos compteu?
Des que la Irene llegeix, és més fàcil. A més, els catalans són més barats, els llibres. Quan som a Catalunya fem uns carregaments de llibres…! A més, si vol el Harry Potter, doncs en català. La vida és dura. Els DVDs, en català. La ràdio, en català via Internet. Aquí no tenim televisió de pagament, per tant, tenim pocs canals. Tirem de Youtube per veure Polònia, Una18598630 mà de contes… Però, el més important per als meus fills per a que puguin aprendre català és que son pare no hi ha manera que aprengui el noruec. A més, baixem prou sovint a Catalunya com perquè no perdi el contacte amb els amics; a la tardor, per exemple, hi ha la setmana marró, que li dic jo, que és quan tradicionalment els fills ajudaven els pares a arrencar patates; amb l’escola, és difícil fer vacances quan no toca. El que em fa por és que els amics de la Irene acabin parlant-li en anglès, perquè ella se m’escapa a parlar en anglès quan pot, per la influència de l’escola internacional.

Amb tu?
No, amb mi no té èxit. I d’amics catalans aquí no en té; tenim amics espanyols. En català, li faig fer els quaderns Rubio de cal.ligrafia i durant un temps vam intentar seguir un programa paral.lel de P3 i P4 en català a casa, però eren realitats paral.leles. Ja que, per exemple, el coneixement del medi és diferent: el nostre hivern no és el de Catalunya… Per exemple, aquí no es pot portar bufanda, van amb coll de cigne, per por a que quedin embolicats pels abres.

I les cançons?
Canten sobretot en anglès… o en noruec. Però és que no hi ha color: aquí els que composen la música infantil són els mateixos que escriuen música pop. Amb què concavall_forttraataques llavors, amb el Cocherito leré o amb El temps de collir castanyes? L’altra dia li cantava El cant de la civada… i em deia: “però si el pare és fotògraf!”. Hem de reciclar la música infantil catalana. Aquí, els nens canten cançons de cantants de pop, nens de sis o set anys. Per sort, la Irene se m’ha aficionat al Cavall Fort. Ah! per Setmana Santa, és tradició a Noruega llegir novel.la negra i autors de novel.la negra escriuren llavors per a nens. És que no hi ha color. Tot i que de fet és més fàcil llegir en català.

I també llegeix en català?
Sí, sí. A més, com dic, n’hi ha que els té prohibits: com el Harry Potter, només en català… Bé, de fet el tenim en castellà, i llavors l’ajudo perquè algunes paraules no les entén. Però vaja, que no pensem que s’ha de conservar la cultura catalana perquè sinó es perdrà, etc. No. Però si un dia vol ballar sardanes, que en balli. Tot i que penso que li va molt més el rotllo dels castells… Ah! Per a ella, una cosa típicament catalana és la natació sincronitzada, ja que va créixer a Granollers, on les anàvem a veure… i a més tenen medalles! Tu no controles el record, només pots gestionar la nostàlgia. El que ells consideren típic, no és el mateix que allò teu. Per a ells, un típic menjar català és el peix, perquè quan hi anem mengem llenguado. Per a mi no, ja que trobo a faltar el salmó, el fletant i el bacallà. També és típic per a ells comprar el pa cada dia, cosa que aquí no fem a diari, o menjar biquinis. Però a mi també em passa: vaig pensar que trobaria a faltar el fuet, no; el que més trobo a faltar són les botifarres. Ah! Aquí, sempre es dóna les gràcies pel menjar. Quan els meus fills són a Catalunya, demanen qui ha cuinat i li donen les gràcies: allà es queden a quadres. També li donen les gràcies al conductor de l’autobús. Però és que també et dóna les gràcies el director, acabada la jornada laboral. O el mateix passa quan t’han convidat a sopar: l’endemà has d’enviar missatge i donar les gràcies.

I què hi diu ta mare de tot plegat, ella que va emigrar de Noruega a Catalunya?
Doncs que no hem emigrat mai de veritat: que als anys seixanta no hi havia Internet i que amb prou feines teníem llibres en noruec a Catalunya.

 

FOTOS: Alexandra, www.cavallfort.cat, www.harrypottercat.cat, i www.panoramio.com

El bilingüisme protegeix el cervell

Ens n’havíem fet ressò algun cop: segons diversos estudis, el bilingüisme protegeix de malalties neurològiques, retrassa l’aparició per exemple d’Alzheimer. L’edat en què s’aprenen les diverses llengües no és important, si bé els estudis apunten que quan més aviat millor. Important i decisiu és la possibilitat de parlar més d’una llengua. Podeu llegir l’article en castellà publicat el 2 de juny del 2014 a El Mundo i que es basa en la publicació d’Annals of Neurology, que també penjarà d’aquí a uns mesos l’article original en anglès en el seu arxiu.

article annual

Desenvolupament del llenguatge dels 3 als 4 anys, per Elisabeth Dulcet

“Recordem que la millor lliçó és l’exemple”

Imatge cedida per Elisabeth Dulcet

Imatge cedida per Elisabeth Dulcet

Fins ara hem estat veient com els bebès han anat posant en funcionament i perfeccionant totes les funcions i habilitats amb què han nascut. A partir dels dos anys i mig – tres, veurem com el nostre fill aprèn a un ritme vertiginós, malgrat la quantitat de reptes i obstacles que ha de superar.

El nen necessita estimulació i orientació per part dels pares i adults que l’envolten sobretot per a potenciar la confiança en ell mateix, per donar-li suport en els aprenentatges i ajudar-lo a establir relacions amb els altres nens de la seva edat. Encara necessita l’adult per millorar les seves coordinacions (ull-mà, ull-peu, mans i peus..), el seu desenvolupament psicomotor, i sobretot la seva comunicació: el seu llenguatge i la seva parla. En aquesta etapa pren especial importància la gran capacitat comunicativa i el joc simbòlic que el nen desenvolupa, ja que ha guanyat molta habilitat i se sent capaç de fer tot el que fem els grans. Però recordem!!! Només és com si fos gran, ja que encara NO ho és del tot!!

En aquesta etapa, el suport actiu, la presència, la qualitat de la interacció i el modelatge dels adults (sobretot pares, germans i mestres), són les eines que li asseguraran un desenvolupament adequat per convertir-se en un nen genial. Penseu que els nens són com els calaixos: difícilment podem treure o trobar en ells, el que no hi hem posat prèviament! Anem a conèixer les particularitats i característiques d’aquest període evolutiu:

A nivell de desenvolupament psicomotriu:

  • Als infants els agrada molt l’activitat motriu, però gaudeixen cada vegada més també amb jocs sedentaris que requereixen estones més llargues de quietud, els atrauen els llapis, la plastilina, encaixos, ninos, cotxes, etc. ja que la seva manipulació fina es va tornant més precisa.
  • Disminueixen i augmenten, voluntàriament, la velocitat quan corren, poden fer frenades més brusques i canvis de direcció més fins. El seu control motriu es torna més específic.
  • Salten amb peus junts des d’un o fins hi tot dos esglaons.
  • En el dibuix fan traços més controlats i poden imitar formes, encara que no faran una figura humana fins als 4 anys aproximadament.
  • Poden i saben comptar fins a 6 o 8, encara que a vegades amb ajuda de l’adult.
  • Mengen sols i tenen interès per vestir-se i desvestir-se sense ajut de l’adult.
  • El control d’esfínters, que acostuma a iniciar-se a l’entorn dels 2 anys, ja està adquirit i poden controlar-se, fins i tot, a la nit.
  • Fan moltes preguntes a l’adult: Està bé això?, Es fa així?, Què fem?, Per què?.
  • Tenen consciència que ells són ells i són diferents de l’adult i dels altres. És l’etapa de la socialització. Comencen a entendre certes exigències —costums socials.
  • Els agraden les rutines. Encara les necessiten per la seva estructuració, anticipació i seguretat.
  • Se senten, i són, més autònoms. No depenen tant de l’adult per tot.
  • Els agrada col·laborar en les feines de casa, com parar la taula, escombrar, netejar, fer el menjar… A la seva manera, és clar!
  • Poden esperar el seu torn, discutir i cooperar en el joc amb altres nens. Els agrada tant jugar en equip, com jugar sols.

RECOMANEM:

Tota mena d’estímuls i jocs que afavoreixin l’autonomia, la motricitat, la imitació, i la comunicació. Podem jugar a aprendre a anar amb tricicle, fer collarets de macarrons, jugar amb cotxes, animals, trens, camions, pàrquings, a muntar i desmuntar cubs, torres, etc.; joc simbòlic, joc basat en la imitació, recrear successos familiars i també trets de la fantasia (bombers, tigres, monstres…). Cuinetes, botigueta, escombres, disfresses, ninos i animals tipus clics.

A nivell del llenguatge

El seu llenguatge madura de forma notable. Els nens fan un salt gegant en la quantitat de llenguatge que parlen! Ara bé, també hi ha grans diferències: pot ser que tinguem un nen molt xerraire, que parli “com una persona gran” i podem tenir, també, nens que encara no diuen a penes res i que començaran a partir dels tres anys i poc.

El nen als 4 anys:

  • Comprèn el llenguatge de l’adult.
  • Comprèn els relats senzills.
  • Utilitza oracions.
  • Formula preguntes.
  • Utilitza el plural i les preposicions
  • A nivell de gramàtica, el llenguatge del nen ja sembla el de l’adult. Però compte!, no ho és! En té la forma, però no el contingut.

És un moment en què madura la memòria, fet que li permet recordar experiències anteriors i explicar-les en parlar, i recordar moltes més paraules. A partir d’aquesta edat podrem veure com inicia, si no ho ha fet abans, la barreja de paraules dels idiomes que l’envolten. Podrem observar com tendeix a utilitzar més aquelles paraules que més vegades escolta o que són més fàcils per ell de pronunciar.

Els infants comencen a dominar el llenguatge i a saber utilitzar-lo com a arma per a aconseguir coses. Per exemple: posen la veu dolça si han fet quelcom malament, o volen aconseguir alguna cosa, etc. També utilitzen la comunicació i la parla per cridar la nostra atenció o dissimular. Per exemple: quan s’enfaden amb nosaltres i callen sense dir res durant una estona o ens criden pel nom constantment per tot, etc. Acostuma a ser al voltant d’aquesta d’edat que apareix el període del quequeig fisiològic o tartamudeig evolutiu. És a dir, el nen té una capacitat receptiva molt més àgil i gran que l’expressiva i a l’hora de parlar, s’encalla a l’inici, repeteix paraules, sembla que no parli seguit, etc. D’entrada aquesta etapa és tan normal com la de caure i ensopegar quan comencen a agafar seguretat al caminar, però cal vigilar que no duri més de 6 mesos. Si ens comença a neguitejar com a pares, cal que consultem un logopeda especialitzat en quequesa infantil que ens assessori. Si el nen nota que la seva forma de parlar atrau la nostra atenció, és possible que la fixi per tal que estem només per ell. Cal recordar que el nen està construint llenguatge i que cal “donar-li la mà” i acompanyar-lo en aquest aprenentatge ajudant-lo a trobar les paraules o estructures que busca. En el cas dels nens que estan sotmesos a diversos codis lingüístics, aquesta etapa acostuma a ser més llarga, ja que tenen el “diccionari” interior molt més complex. Caldrà, doncs, ajudar-los més.

Alguns nens petits que estan en els períodes d’inici de la disfluència en solen mostrar un increment quan fan servir paraules noves o més llargues o una gramàtica més complexa. Per exemple, oracions més llargues que continguin paraules com ara: però, perquè , com o i.

Una mostra de les preguntes que sovint ens fan els pares són:

  1. Parlar al meu fill en dues llengües a la llar el predisposa a començar a tartamudejar?

No existeix cap evidència científica per suggerir que parlar dues llengües en la família des del naixement pot causar tartamudesa. En realitat, aquest pot ser el millor moment i la millor manera per incorporar una segona llengua, tan si es parla a casa, com a l’escola.

  1. El meu fill va rebre dues llengües des del naixement a la llar i ara ha començat a tartamudejar. Què he de fer?

El més probable és que el nen estigui intentant millorar les seves produccions orals, per la qual cosa caldrà que els pares li donin bons referents lingüístics. És a dir, cal que cada un dels pares intenti parlar-li en la seva llengua perquè el nen pugui associar i classificar quines estructures i quin vocabulari són de cada una. Cal intentar, durant el temps que estem enfortint la parla del nostre fill, no parlar-li barrejant vocabulari d’ambdues llengües. És a dir, parlar al nen una sola llengua a cada moment. El nen ha d’anar prenent el model dels adults i de cada una de les llengües, però hem de tenir en compte que NO hem de ser rígids. Caldrà observar amb quina llengua té més desimboltura i en quina s’entrebanca més o si hi ha igualtat. Deixeu que el nen barregi vocabulari en ambdues llengües, però després modeleu la paraula en la llengua materna. No li demaneu que repeteixi el que ha dit i sobretot no li digueu que s’encalla, que vagi més ràpid o qualsevol altre comentari que pugui tenir connotacions negatives.

  1. Com afecta en la fluïdesa el bilingüisme o aprendre una segona llengua?

En els nens petits que són bilingües o que aprenen una segona llengua, la disfluència (no es pot parlar de quequesa o tartamudesa, encara) pot ser més evident quan:
• El nen està barrejant vocabulari (codi mixt) d’ambdues llengües en una mateixa oració. Això és un procés normal que ajuda els nens a augmentar les seves habilitats en la llengua més feble, però pot desencadenar un augment temporal de la disfluència .
• El nen comença a tenir dificultats en trobar la paraula correcta per expressar la seva idea provocant un augment de disfluències típiques en la seva parla. Cal ajudar-lo a trobar la paraula correcte, donant-li o suggerint-li, per exemple, diverses paraules possibles.
• El nen té dificultats en l’ús d’oracions gramaticalment complexes en una o ambdues llengües quan se’l compara amb altres nens de la mateixa edat. Així mateix, el nen pot presentar errors gramaticals. Cal tenir present que el desenvolupament de l’habilitat en les dues llengües ha ser gradual, per tant, el desenvolupament podrà ser desigual entre les dues llengües segons la quantitat de temps que el nen estigui exposat a una o l’altra.

  1. Com el podem ajudar a casa?
  • Reduïu el nombre de preguntes que feu al vostre fill. En lloc de formular preguntes, simplement feu comentaris al que ell expliqui, així li permetreu saber que l’esteu escoltant. Els nens parlen més lliurement si expressen les seves pròpies idees que si responen les preguntes dels adults.
  • Utilitzeu expressions facials i comunicació no verbal per comunicar-vos amb al vostre fill, per demostrar-li que esteu escoltant el contingut del missatge i no la seva forma de parlar.
  • Cada dia, disposeu d’alguns minuts del vostre temps en els quals brindreu tota l’atenció al nen. Durant aquest temps especial, utilitzeu una parla calmada, relaxada, lenta i plena de pauses. Aquest moment de tranquil·litat i calma pot ser constructror de confiança per als nens petits, i els permetrà saber que gaudiu de la seva companyia, sense preses.
  • Ajudeu a tots els membres de la família a aprendre sobre el respecte al torn de paraula i a escoltar. Els nens troben aquesta manera de parlar més fàcil quan hi ha poques interrupcions i tenen l’atenció de qui l’escolta.
  • Observeu la manera com interactueu amb el nen. Proveu d’augmentar aquells moments que dediqueu a escoltar el vostre fill amb tot el temps necessari per parlar. Intenteu disminuir les crítiques, els patrons de parla ràpida, les interrupcions i les preguntes.
  • Canteu molt amb ells i balleu, també. Un bon sentit musical i del ritme és fonamental.
  • Sobretot, manifesteu que accepteu el vostre fill tal com és .

RECOMANEM:

  • Comentar amb el vostre fill els fets viscuts. Intentar anar parlant de sentiments i emocions. Per exemple: Com ens posem de contents quan…., que ens posem tristos si…Parlar de com ens sentim, ajudarà els nostres fills a entendre els seus sentiments. També és molt útil jugar a posar “cara de”: enfadat, dormit, alegre, etc. davant d’un mirall; jugar a endevinar quines cares fa la gent del carrer, etc.
  • Cal anar treballant la idea de la temporalitat, explicant-li al nen què farà o farem demà i recordant què ha fet o vam fer ahir. És molt útil comentar fotografies d’activitats viscudes. Cal fer fotos i vídeos i trobar un espai on els comentem.
  • Llegir contes junts fomentarà l’actitud positiva de cara al llenguatge i a la lectura.
  • L’alimentació cal que sigui dura. Els nens d’aquesta edat han de mastegar!
  • Recordeu que la televisió és una eina comunicativa, però no de comunicació.
  • Dels 3 als 4 anys és el moment ideal (abans d’entrar a l’escola) per a realitzar una revisió de vista i oïda. Cal que la faci un professional expert en infància.

Elisabeth Dulcet. Titulada en logopèdia per l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau (Universitat Autònoma de Barcelona) l’any 1983. Després de fer carrera com a pedagoga terapeuta, s’inicia com a logopeda en una Escola d’educació especial i aviat comença a treballar en una cooperativa de pares de nens amb sordesa. Crea el servei municipal de logopèdia de diversos ajuntaments i l’any 1998 tira endavant el somni de tenir un col·legi professional de logopedes i funda el Col·legi de Logopedes de Catalunya (CLC), on actualment treballa de directora tècnica. S’ha especialitzat en l’atenció precoç de les alteracions de la comunicació i s’ha format en diferents mètodes d’intervenció. Així mateix, es dedica a la formació especialtzada (és coordinadora del màster de Logopèdia Infantil). Ha intentat transmetre la seva feina i el seu saber donant classes a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professora associada i ha fet de la logopèdia la seva feina i la seva afició. Diu sentir-se afortunada.