Arxiu d'etiquetes: escola

L’escola catalana aterra a Londres (diari ARA)

Aquest dilluns el diari ARA publicava una notícia sobre l’Escola Catalana de Londres, una iniciativa sensacional que molts voldríem tenir a la vora. La seguirem d’aprop!

Enguany ens agradaria poder anar coneixent i informant en aquest blog sobre totes les iniciatives de les comunitats catalanes a l’exterior adreçades a menors… Ens agradaria entrevistar a les persones que les impulsen, o rebre’n informació més detallada que es vulgui compartir amb la resta de la comunitat. Què us sembla?

L’‘escola’ catalana aterra a Londres

Tres pares impulsen el primer centre per a alumnes de primària de la ciutat

Tres pares amb nens a primària han decidit impulsar la primera escola catalana a Londres. Volen convertir-la en un espai d’aprenentatge de la llengua i del patrimoni cultural català, i un punt de trobada de la jove comunitat catalana resident a Londres. L’escola es va inaugurar el 10 d’octubre passat i ja compta amb una trentena d’alumnes matriculats.

Tot i que l’han anomenat “escola” no fa exactament aquesta funció. Les classes es fan els dissabtes i estan plantejades més aviat com una activitat extraescolar. Això sí, tot i que ho fan des d’un vessant lúdic, estan enfocades a l’aprenentatge de la llengua. Però no només volen fomentar l’aprenentatge del català, sinó que també busquen que els nens entrin en contacte amb tradicions arrelades a la cultura catalana, com la castanyada o Sant Jordi. Per això, gairebé cada mes s’ajunten les tres aules: la d’infantil (de 3 a 5 anys), la del cicle inicial (de 6 a 8 anys) i la del cicle superior (de 9 a 13 anys) i celebren alguna festivitat típica.

L’escola disposa de dos formats d’aula per cobrir les necessitats de la comunitat catalana a Londres. D’una banda, hi ha les tres aules amb classes regulars per a nens matriculats al centre. I de l’altra, disposen d’una aula oberta dirigida tant a estudiants matriculats com a altres nens de la comunitat catalana de Londres que vulguin participar en la sessió extraordinària de la celebració de la festivitat corresponent. A les famílies no inscrites al centre se’ls demana una contribució per poder cobrir les despeses d’organització.

Qui en són els impulsors?

La idea d’una escola catalana es va començar a gestar fa just un any. La Sònia Barrachina, una de les mares impulsores del projecte, organitzava trobades de famílies catalanes per celebrar festivitats típiques de Catalunya a través del casal català de Londres, Catalans UK. A la primera trobada que va organitzar, va preguntar als assistents cada quant volien participar en aquestes activitats i si estarien interessats en la creació del centre. A partir d’aquí, Barrachina i Jordi Bou, un altre dels fundadors de l’Escola Catalana de Londres, van estar parlant sobre la necessitat d’un col·legi on els seus fills poguessin aprendre català, i va ser així com finalment van decidir fer realitat la iniciativa. Un cop decidits a dur-la a terme, van posar-se en contacte amb qui seria la tercera fundadora de l’escola, Ester Pou. És professora de català a la Universitat Queen Mary i també té un fill de vuit anys, de manera que quan li van presentar el projecte va dir que sí de seguida. “A Londres l’oferta de classes de català ja està coberta en l’àmbit universitari i també hi ha cursos per a adults, però no hi havia una escola de primària”, concreta Pou.

A l’espera de la subvenció

Després que Pou se sumés a l’equip, tots tres van posar fil a l’agulla per materialitzar el projecte. Gràcies als contactes que tenia Barrachina amb altres famílies catalanes a Londres per les trobades que organitzava i al suport de Catalans UK, va ser fàcil parlar amb altres famílies que poguessin estar interessades en el projecte. “El perfil dels interessats acostuma a ser el d’una família en què la mare, el pare o tots dos són catalans”, apunta Pou. El següent pas va ser fer la selecció del professorat i trobar un local. L’escollit va ser el Kentish Town Community Centre, ubicat a Londres mateix. Tan bon punt van veure que ja eren un grupet prou gran, van inaugurar el centre.

Pou creu que una escola com aquesta és molt important i declara: “Quan ets fora, el sentiment de pertànyer a una cultura s’intensifica. Vols mantenir els teus vincles i que els teus fills també els tinguin”. I aquesta escola -afegeix- ajuda a fer-ho. Una opinió que també comparteix Barrachina: “L’escola serveix per donar suport a la comunitat catalana que és a l’estranger”. També deixa clar que “el fet que hi hagi una institució, per petita que sigui, augmenta el valor que els nens donen a la llengua”. És per això que “hi ha pares que vénen des de lluny -apunta Pou-, perquè hi estan molt interessats”.

Tot i que el desembre del 2015 l’escola va sol·licitar subvenció a través del casal català de Londres, de moment no n’han rebut cap, i l’entitat se sustenta amb l’abonament trimestral de les famílies que en formen part. Tot i així, l’escola està funcionant bé, de manera que Pou i Barrachina s’estan plantejant ampliar el nombre de classes de cara al curs vinent.

Accedir aquí a l’enllaç del diari ARA.

Anuncis

Facis el que facis, no sempre t’entendran

Ja fa uns dies que parlem de l’escola, les escoles, dels nostres patufets. Que quines llengües hi aprenen, que quan comença el curs escolar… aquesta mena de coses que omplen els caps dels pares i mares quan les vacances d’estiu comencen a ser un record i ens trobem amb la mirada clavada al calendari, intentant quadrar agendes, o quan ens enxampem plantejant-nos dubtes i esperances educatives.

És un procés que comença amb la decisió de dur (o no) la criatura a l’escola bressol. I és que la bona edat per començar l’educació fora de casa és una qüestió delicada i que varia molt segons la perspectiva de cadascú, tal com ens explica l’Anna, des de Berlín al seu blog Per on comencem:

Encara recordo les cares que vaig haver de pair quan vam decidir dur el menut a la guarderia a l’any. Aquí la majoria de guarderies no “agafen” nens menors d’un any i és just a l’any i mig quan hi ha més places. Vam tenir sort d’aconseguir una plaça a la Kita que volíem.

Dels dialectes a la llengua escolar

Fa unes setmanes us presentàvem una entrada de Salvador Macip en què vèiem les petites dificultats familiars que sorgien en el moment en què el seu patufet començava a aprendre algunes expressions lingüístiques locals. Avui seguim el recorregut lingüístic d’aquest patufet enllaçant amb el moment en què apareixen les primeres exigències relacionades amb l’escolarització.

El petit lord

Les escoles angleses no són com les que surten a les pel·lícules antigues. Ja no semblen reformatoris nacionalsocialistes, però els agrada mantenir encara una mica l’aire de temples de la disciplina que tenien abans (…).

http://bloguejat.blogspot.co.uk/2011/11/el-petit-lord.html

“A Catalunya em deien ‘el petit Hitler’, a Alemanya, que vaig a ‘Cacalunya’”

MANEL BARGALLÓ, NORA DEIKE, JAN I NINA BARGALLÓ DEIKE.
PARE, MARE, FILL (2003), FILLA (2005).
VIUEN A KARLSRUHE (ALEMANYA).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

JAN i NINA: Hola!
MANEL: Els veus?
Ei, hola! Ui, si hi sou tots!
MANEL: Sí, parlem tots junts. Però si et sembla comença amb ells perquè sinó ells no parlen…
JAN: Jo sóc el Jan i aquesta és la Nina.
Quants anys teniu?
JAN: Aquest any ne faig onze i aquesta en farà nou.
NINA: Sí, jo estic vuit i ne faig aquest any nou.
JAN: Jo he nascut a Barcelona i aquesta també. Hem anat aquí a Karlsruhe quan jo tenia dos o tres anys…
NINA: I jo… i jo… wie heißt es Monate? (com es diuen mesos, pregunta a son germà). Ah, sí! Jo tenia nou mesos.
Veig que entre vosaltres parleu per tant en alemany…

JAN: Sí, ja fa uns quants anys. Penso que no sé tan bé el català, i per això… El català el parlo amb el pare. També tinc un amic americà, que és de Mèxic. Amb ell parlo en mexicà, also, en espanyol. A l’escola, també hi ha una nena que és bona amiga i també parla el castellà.
Però el parleu, per tant, el castellà?
JAN: Jo puc entendre el castellà molt bo, però..
Iphone_12_02_2013 792MANEL: Ells parlen millor el català que l’espanyol, però l’entenen. Sa mare sempre els ha parlat en alemany, però és espanyola. Quan estàvem junts, ella sempre em parlava en espanyol i jo li he contestava en català. Jo els he parlat sempre en català. Per això entenen una mica l’espanyol, parlen el català, però la seva llengua materna és l’alemany.
Per tant, el castellà no el tenen a l’escola ni l’aprenen enlloc.
MANEL: Exacte, només el saben de sentir-lo a casa. També els estius quan es passen tres o quatre setmanes a casa dels iaios a Blanes. Vulguis o no vulguis, com que allà el castellà és molt fort, quan tornen l’entenen millor i el parlen més.
I de català, els ensenyes també gramàtica, ortografia…?
MANEL: No. La gramàtica… la qüestió és que ja tenen problemes amb la gramàtica alemanya… Jo tampoc sóc de Lletres i de fet mai vaig aprendre a escriure en català, tot i que ara ho faig. No ho he cregut convenient ensenyar-els-ho. L’únic que faig és mantenir-me conseqüent i sempre parlar-los en català, fins i tot si em contesten en alemany. Si no ho fes així, segur que ni tan sols català parlarien.
JAN: Per a mi és fàcil d’entendre’l i parlar-lo. Per a ella no tant…
MANEL: Clar, perquè ella va arribar amb vuit o nou mesos…
JAN: Mira (m’ensenya per la webcam un full on ha escrit en alemany “Ich verstehe nichts” i a sota en català “No an teng” (no entenc).
Però a part del pare, no parleu amb els avis o amb parents de Catalunya via Skype o via Facebook…?
JAN: No, de Facebook no en volem.
MANEL: Quan van cap allà tenen els cosins i alguns amics amb qui es troben i amb qui parlen en català, a més dels iaios.
NINA: I també a Menorca!
Llegiu llibres en català?
JAN: Jo sí que puc llegir una mica, però llegeixo com si fos alemany. Per exemple, llegeixo: “Fritz se’n var ac casa”. I quan ho he llegit, entenc el que vol dir i després ho dic de veritat… vull dir correctament.
Per tant, entenc que en català llegiu molt a poc a poc… i no deveu pas agafar massa llibres per llegir-ne…
JAN: Sí, llegeixo a poc a poc.
MANEL: Ès que la llengua materna és la que marca! Els compro llibres en català, però els costa. Ara bé, de pel.lícules, a casa meva, només en veuen en català.
I de Cavall Fort no en llegiu?
MANEL: No saben el que és…
Els còmics sovint són una bona manera de començar…
MANEL: Sí, de fet jo vaig començar així, ja que a la meva època no hi havia res en català: tot estava prohibit.
JAN: Espera que t’ensenyo un còmic que tenim…! (Torna) Mira: Star Wars.
Però aquest és en alemany!
JAN: Perquè a Catalunya no hi ha Star Wars.
MANEL: Sí que hi és…! A la Nina també li agrada molt, en son fans de l’Star Wars.
JAN: Jo sóc un fan dels clons!
MANEL: Com et deia, els he comprat algun llibre en català… i el que faig, cada nit els explico un conte abans d’anar a dormir…
JAN: …però només quan no tenim escola, ja que els altres dies som a casa de la mare.
La música també l’escolteu sobretot en alemany?
JAN: I en anglès! A mi m’agrada el Farrow Williams!
NINA: I a mi m’agraden els Manel!
MANEL: Perquè es diuen com el pare… 🙂
NINA: I també: ‘Cause I’m happy now/ Happy now without you/ I don’t mean to put you down…
MANEL: En fi, que ells són alemanys amb una mica de català
Vosaltres com us sentiu?
JAN: No ho sé
MANEL: La Nina no ho entén…
JAN: Wie fühlst du dich: Deutsche, Katalannin…? (com et sents: alemanya, catalana…?)
NINA: Alemanya amb una mica de català…
(sona el telèfon mòbil)
JAN: Hallo, mama! (se’n va)
Quan sou a Karlsruhe què trobeu a faltar de Catalunya?
NINA: El sol!
MANEL: Hehehehehe, i què més?
NINA: El menjar de la iaia. Fa gambes, arròs, sopa, peix, Lachs
Però això és un tipus de peix, és salmó…
MANEL: Però la iaia no fa salmó, la iaia fa peix de veritat…
NINA: …però està més bo!
MANEL: Hehehehehe, li agrada molt la paella…
Quines tradicions catalanes t’agraden: Reis, Cagatió, Sant Jordi… ?
NINA: Sant Jordi?
MANEL: No el coneixen: és que mai hi som per Sant Jordi.
JAN: (ha tornat) Sant Jordi és el meu Namenstag! (Sant)
MANEL: Expliqueu una mica què feu per Nadal…!
JAN: El Pare Noel no existeix….
I els Reis?
JAN: Els Reis sé que existien, però ara no. A Catalunya el que més ens agrada és on podem agafar més regals: els Reis. El Cagatió sempre cagava coses que jo no volia. Aquest any a l’escola vam fer un Klassenfest: WeihnaIMG_2447chten um die Welt (festa a la classe sobre el Nadal arreu del món) i amb els nens i les nenes vam fer un Plakatt (mural) gran i jo vaig explicar les tradicions a Espanya i Catalunya. Una altra nena, que és més petita, va explicar Japó, un altre nen va fer Ghana, que està a Àfrica. Jo sóc Montessori, per això a la meva classe també hi ha nens més petits, de Primer.
MANEL: Però és una Montessori normal de barri, no és elitista.
I quines altres tradicions coneixes?
JAN: Coneixes aquests… els… amb els Reis i el Jesús…?
MANEL: El pessebre
JAN: Vaig fer el pessebre, hi vaig col.locar el terra verd…
MANEL: Molsa…
JAN: …arbres i al mig hi vaig col.locar el caganer. Els alemanys em van Iphone_12_02_2013 360preguntar qui era, els ho vaig explicar… i els alemanys deien: “Das ist der Kleiner Scheiße!” (“aquest és el petit caca!”). Aber la meva professora va mirar informació d’Internet que jo no coneixia: em va ensenyar Feuerwerk (focs artificials) el 24 de juny…
MANEL: De tradicions allà, només coneixen el Nadal. El 24, abans de marxar, reben regals d’aquí, però pocs perquè no hi tenim parents. El 25 anem a casa els avis, amb els germans, els cosins, fem el Cagatió… i després els Reis. No sabia que aquí a Alemanya es tiren focs artificials el dia 31 de desembre, igual que a Catalunya per a Sant Joan. El que explica sobre Espanya i Catalunya… ell no fa la diferència entre les dues: ell només coneix les catalanes.
Però diferencien entre Espanya i Catalunya?
MANEL: Ells només coneixen Catalunya, no han estat mai a Espanya.
JAN: Sí, a Madrid!
MANEL: Una vegada, cert, a casa de parents de la seva mare. Però quan a l’escola diuen que marxen, sempre els diuen que marxen a Espanya. Malgrat contestar que no, que és Catalunya costa molt trencar aquest tòpic… Almenys fins que Catalunya no sigui independent! 🙂
JAN: Jo dic: “anem a Catalunya!” I els nens de la classe em diuen: “Cacalunya!”
MANEL: Bé, però, explica el que et van dir a l’estiu a Catalunya!
JAN: Vaig fer un curs de vaixells…
MANEL: …de vela…
JAN: …i em van dir “petit Hitler”, els catalans.
I tu saps qui és?
JAN: Sí, un home molt dolent
NINA: Que estava boig…
I què els vas respondre?
JAN: Els volia dir el nom del Hitler espanyol: “espanyol Hitler!”… com es deia?
MANEL: Franco. És a dir, ells quan van a Catalunya es troben amb una mica de rebuig. Sobretot en Jan, que és així tan obert… Però bé, em va fer gràcia durant les quatre setmanes que van ser al curs de vela veure com els professors no podien entendre que dos nanos que viuen a l’estranger no entenen l’espanyol…! El vaig enviar per a què millorés el català i me’l van tornar parlant més bé l’espanyol, cosa que també està bé, és clar… Ara hi anirem per Setmana Santa dues setmanes…
JAN: No! Per què?!
MANEL: Aquest sempre fa igual: quan som aquí no hi vol anar i quan és allà, no vol tornar.
Però teniu amics a Catalunya?
JAN: Hi ha els iaios, els meus cosins, però estan tot el dia enganxats al telèfon mòbil…
Manel, tu a més tens dos fills més gran d’una relació anterior que viuen a Catalunya. S’hi relacionen?Iphone_12_02_2013 418
NINA: Sí, l’Aleix i en Manel Enric.
MANEL: Amb els meus altres fills sempre mirem de quedar quan anem a Catalunya, si bé un viu a Barcelona i l’altre a Malgrat, a prop de Blanes, d’on sóc jo. Amb ells i tota la família parlen en català.
NINA: I m’agraden molt l’Abril, la Mar i la Ció.
MANEL: Les seves cosines estimades…
NINA: Juguem a Fußball (futbol).
JAN: I jo les emprenyo. 🙂
Juguen als mateixos jocs que jugueu amb els vostres amics alemanys?
JAN: No coneixen cap joc dels que coneixem nosaltres. Völkerball
MANEL: Què és això?
JAN: O Handball.
MANEL: Sí que n’hi ha! Els ho has de dir pronunciat en català.
JAN: Jo els dic “mà-pilota”.
MANEL: Hehehehehe, en català es diu com en anglès: handball! Ja veus, és difícil… Quan la mare els parla només en alemany i el pare només en català és complicat.
Cada quant els tens?
MANEL: Cada quinze dies. Com ara aquest cap de setmana. A més, les vacances de Nadal, Setmana Santa i estiu van a Catalunya. Llavors refresquen. Noto que sobretot després de l’estiu, el parlen millor. Però quan porten uns sis mesos sense anar-hi… (riiiing: sona el timbre de la porta). Mira, ara ve sa mare! Els duu la cartera per poder anar a l’escola demà. Nora! Els estan fent una entrevista per a Patufets al món: vols parlar? (silenci) Diu que no. Bé…
Quan van a Catalunya, viuen situacions de “xoc cultural” o a l’inversa, tot estant a Alemanya?
NORA: Hola, mira és que ara just vinc de córrer. No tinc la ment per parlar d’aquestes coses ara, perdona’m. Però bé, ells tenen pare i mare català i espanyola i estan acostumats a viure aquests temperaments a casa…
MANEL: Ells no van a dormir a les 20h. Abans de les 21h no són al llit.
Nora, tu els parles en alemany, però ets alemanya o espanyola?
NORA: Jo vaig néixer a Barcelona, vaig anar a l’Escola Alemanya a Barcelona i vaig estudiar la carrera a Alemanya: vaig venir amb 18 anys. Però què t’interessa exactament?
Parlàvem, per exemple, d’identitats, de com es senten els vostres fills…
MANEL: Ells ho porten normal, no ho viuen com una cosa rara o un trauma.
NORA: Jo tinc un trauma, per no haver pogut criar els meus fills en castellà, que és la meva llengua! És el que més em preocupa… Com a traductora i amant de la literatura i les llengües em sap molt de greu, em sento molt frustrada: m’estimo molt la meva llengua, el castellà, i els meus fills no la parlen! I no faig més perquè no em queden hores! I ells ja fan moltes activitats extraescolars… i a més, gairebé no tenim amics que parlin castellà…
JAN: Jo haig de parlar en alemany. I quan ella diu que he d’aprendre castellà… Jo ja tinc català, alemany i francès al meu cap… Em serà encara més difícil aprendre el castellà, perquè ja tinc les altres llengües al cap.
MANEL: Jo crec que no. La Nora pensa diferent que jo, perquè té un nivell molt alt de llengües i dóna molta importància a la gramàtica i a parlar la llengua molt bé. Jo penso que si més endavant en Jan o la Nina volen aprendre el castellà, llengua que ja entenen bé, necessitaran sis mesos o un any per fer-ho. No els costarà… Potser no obtindran els nivells C de català i castellà, però se’n sortiran. A més, tindran una llengua majoritària, com l’alemany, com a base. A més, aquí hi ha una escola que ofereix classes de castellà subvencionades pel govern espanyol als vespres. Potser quan en Jan comenci el Gymnasium (l’institut), a partir de l’any que ve, en algun moment li anirà bé d’anar-hi…
NORA: Aquí a partir de quart o cinquè han de triar una especialitat. Ell ha triat Belles Arts. Si triés l’opció de Llengües, com a tercera llengua faria castellà… Però com que no triarà Llengües…
I no hi ha una Europaschule (una escola europea) castellà-alemany a Karlsruhe?
NORA: Només n’hi ha francès-alemany i anglès-alemany, però no són públiques, costen molts diners, uns 600 euros al mes. A casa vaig voler parlar en cas2010_Deike_Bargallo 013tellà amb en Manel perquè em vaig passar vint anys aquí sense utilitzar la meva llengua. Amb els meus amics sempre he parlat en italià, anglès, alemany, el que calgui. Vaig decidir que a casa volia sentir-me en pijama, amb la meva llengua, i que volia que parléssim en castellà.
MANEL: Així els hem criat: a casa sempre han sentit tres idiomes.
NORA: Però ara, com que ens hem separat, ja no senten el castellà.
I amb els teus pares no tenen contacte?
NORA: El meu pare va morir i a la meva mare només la veuen dos cops a l’any. Parlant de minories: puc dir que sóc l’única espanyola que se sent en minoria. A Blanes, sempre he parlat en català amb els meus sogres, amb tothom. Jo em vaig criar en una família mig castellana, mig alemanya, però sempre amiga dels catalans: el meu pare era mig madrileny, mig alemany i va anar a classes de català.
Però, Nora, tu per què vas decidir parlar-los en alemany…
NORA: El meu avi era alemany, vaig créixer en un ghetto de famílies bilingües castellanes i alemanyes a Barcelona… Jo em sento espanyola, però com que vaig venir amb 18 anys a viure a Alemanya… i ara en tinc 47…
JAN: …i la seva mare és catalana!
NORA: No! Va néixer a Barcelona, però mai em va parlar en català.
I per què no els vas parlar en castellà?
NORA: Perquè els meus fills han heredat el talent per les llengües que té son pare (ironia), i ja abans que fessin tres anys em vaig adonar que tenien dificultats per parlar.
MANEL: Jo sóc una persona de conceptes, no de paraules. L’alemany amb prou feines el parlo…
NORA: A més, l’escola alemanya aquí és molt dura i als estrangers, els consideren una mica inferiors. Els conec bé, als alemanys. Vaig veure necessari el fet que tinguessin un recolzament de llengua a casa, de l’alemany, perquè ells viuen aquí.
Per tant, els deures els fan amb tu, no pas amb en Manel, perquè són en alemany.
NORA: No, pitjor! Jo sóc una Rabenmutter (una mare-corb) i quan arribo a casa de treballar, tard, cap a les cinc de la tarda, ja han fet els deures al Schulhort (és un esplai subvencionat on tenen cura dels fills de pares que treballen i no poden anar-los a recollir quan acaba l’escola, que a la regió de Baden-Würtemberg és al migdia. Els hi donen menjar i els ajuden a fer els deures i hi organitzen activitats extraescolars. A les 17h tanquen). Però, en general, tota la qüestió de l’escola la porto jo.
MANEL: Dona, jo els he ajudat amb les Matemàtiques! I ho fem en català.
NORA: Però la seva assignatura feble és Alemany.
JAN: Ich kann gut Deutsch sprechen! (jo parlo bé l’alemany)
NORA: Ja, das wissen alle, aber du kannst nicht so gut schreiben, ne? (això ja ho sabem, però no escrius gaire bé).
JAN: Doch! (que sí!)
T’agraden les llengües?
JAN: “Jain”… (ni sí ni no). Faig francès a l’escola, oui!
Però, Nora, tu parles molt bé el català, per no haver-lo après…!
NORA: Ho faig veure… hehehe. Vaig començar a parlar-lo amb 36 anys.
MANEL: El que passa que ella és traductora i té una bona base de llatí.
NORA: Home, quins nassos! Que em vaig criar a Barcelona, home! Però on jo vivia no es sentia massa català. I quan jo estudiava, a l’escola el català era només voluntari… Però, explica’m, per a què deies que era l’entrevista?
Patufets al món: consulteu patufetsalmon.wordpress.com.
(ho miren)
MANEL: Està molt bé la feina que feu!
Jan, abans parlàvem de maneres de fer i dels jocs. Parla’m de Karlsruhe: el veus molt diferent de Blanes o Barcelona…?
JAN: Les cases a Karlsruhe no són tan modernes i gairebé totes les bloets 187escoles són velles.
NORA: Són de principis del segle passat.
MANEL: Però hi ha molts jardins!
JAN: Sí, aquest també en té. Al Wohnung (pis) de la meva mare no hi ha jardí, però tots els meus amics en tenen.
NORA: Però nosaltres tenim el zoològic al costat de casa!
JAN: I aquí al carrer hi ha més cotxes que a Barcelona.
MANEL: No, a Barcelona hi ha més cotxes, el que passa que no els veus perquè estan aparcats sota terra.
I no trobeu a faltar el mar?
JAN: No
NINA: És massa fred!
MANEL: Ho diuen ara perquè porten sis mesos sense veure’l! A Cataluna i aquí, de fet, van sobretot a la piscina. A l’estiu no els agrada anar a la platja perquè hi ha massa gent, tot i que els avis tenen una casa a la Cala Sant Francesc.
JAN: Aquí a Alemanya gairebé no ha fet res de neu…
NORA: Escolta, us he de deixar. Me n’he d’anar… i després encara vull anar al cinema.
MANEL: Amb els nens?
NORA: No!
JAN: Ooohhh! (riuen tots)
NORA: Bé, molt de gust. I per desgràcia jo no tinc els Pitufos al món. Un dia em fas una entrevista sobre com se sent una espanyola envoltada de catalans independentistes. Hehehe. Vull dir que a mi m’agrada el català, la llengua, perquè m’agraden molt les llengües, però jo no em sento de cultura catalana i es fa difícil distingir això, viure amb aquestes coses. Un acaba sent fronterís: no ets ni d’aquí, ni d’allà, ni de més enllà. Fins a la propera. Apa, adéu!
Per cert, coneixeu en Patufet?
JAN: Mmm…
MANEL: Sí, home, el conte d’aquell que era tan petitet, que era a la panxa del bou, que no hi neva ni plou. El pare us l’ha llegit moltes vegades!
JAN: Ah, que surt de la merda?
MANEL: Quan el bou es tira un pet, sí… Què és això, Nina?
(m’ensenyen un dibuix a través del webcam: la Nina ha dibuixat un paisatge i a dalt hi ha escrit “sie” per contestar a la pregunta de si recorda en Patufet. Amb “sie” -que en alemany vol dir “ella”- la Nina ha volgut escriure “sí” en català)
MANEL: Consultava un web que es diu Tots contes, amb contes clàssics i d’altres. Però ja els hi he llegits tots i ara me n’invento. Els n’explico un sobre un llit volador que a les dotze a la nit comença a volar i a anar pel món, visita els gossos del iaio
JAN: La Tosca i la Nica. Són nenes.
NINA: I la Tosca sempre em fa petons, me’n fa a la boca.
I els parleu en català, als gossos?
JAN: Sí, sinó no ens entenen. I els nostres gats també són catalans.
Teniu gats?
MANEL: Jo mai he volgut tenir gats, però ara que viuen amb sa mare, els n’hi ha comprat dos. Va anar a un web d’Alemanya per trobar gats que havien estat abandonats, i endevina d’on són!
De Catalunya?
MANEL: Sí! D’una gatera de Terrassa! Per això els parlen en català
JAN: La meva mare en espanyol i nosaltres en català. Però a aquests gats no els agraden gaire els nens. I el meu gat es diu Mixca, que vol dir ós en rus, i la gata de la meva germana es diu NicaImagen 150. El meu sembla un tigre i el de la meva germana és blanc i negre: els peus i les mans són blancs com si fossin mitjons, aquí (m’ensenya el morro) és blanc i el nas, ell el té rosa i la nena el té negre. Per cert, sabies que aquí a Alemanya hi ha molts russos? A l’escola n’hi ha deu o vint, a la meva classe, sis. I molts turcs.
I a l’escola s’interessen pel català?
JAN: Sempre em pregunten, per exemple, com es diu “tonto” i coses així. A la meva germana, sempre: “eres una vaca molt tonta!”
MANEL: Hi estan acostumats. Al Schulhort, pensa que de trenta nanos, potser només n’hi ha quatre o cinc que són alemanys. Tots són o mixtes o de fora. Penso que a Alemanya, però, no tenen ganes d’integrar els nens a la identitat alemanya. Com veus, en Jan i la Nina són més alemanys que catalans. Jo sempre els dic: ets un 60-70% alemany i un 30-40% català… i una mica espanyol, per sa mare, tot i que no tant perquè no han pogut viure la llengua. Quan anaven al Kindergarden (escola bressol), va ser el Mundial de Futbol i es va posar de moda que cadascú traiés la bandera del país que corresponia. Un dia arribo a casa i em trobo a en Jan i la Nina amb l’estampeta, és a dir, amb la bandera espanyola pintada a les galtes. I vaig dir: per què? Si són catalans o són alemanys, ja que parlen alemany i tenen el passaport alemany. D’espanyols no en tenen res! O són alemanys o són catalans, però d’espanyols no en tenen res!. Els ho vaig dir a l’escola i em van contestar que era així perquè el cognom era espanyol. Els vaig demanar que o bé els pintessin l’alemanya o la catalana. Al final vaig agafar els dacs i els vaig pintar la bandera catalana. Això és un clar exemple que les mateixes educadores del Kindergarden ja discriminen: ja li diuen al Jan que no és alemany. Jan tu ets alemany i català.
JAN: Perquè aquests nens que a mi no m’agraden diuen: “els espanyols són tontos!” I diuen: “cacalà!”
MANEL: Aquest és un problema greu que tindrà Alemanya: hi ha immigració, però no volen que els fills s’integrin. A Catalunya, això seria impensable: que a la guarderia o a P3, P4… els pintessin la bandereta de Ghana o del país d’origen… Vaja, penso que no es faria… Es va publicar un llibre sobre la diversitat i la identitat d’en Manuel Delgado (Diversitat i integracio: Logica i dinamica de les identitats a Catalunya, Biblioteca Universal Empuries, 1998) que criticava el terme “multiculti” perquè ho considerava una manera de col•locar fronteres. En aquest sentit, hi estic d’acord: si ells viuen aquí i tenen l’alemany com a llengua materna, ells són alemanys. Ara bé, tenen una part d’identitat catalana.
JAN: Im Halbjahrzeugnis (a les notes de meitat del curs) quan em van donar els documents per al Gymnasium (institut), quan t’ho donen per a la Realschule, o Gymnasium o Oberschule (diferents tipus d’escola secundària que existeixen a Alemanya en funció de si després es va a la universitat o es fa una formació professional), etc, la meva professora va escriure-hi que el meu passaport és espanyol.
MANEL: I ara sa mare ha hagut de reclamar dient que el seu passaport és alemany. Això és un handicap que tindran els alemanys. Bé, ja els passa, que tenen tres o quatre generacions de turcs que no se senten ni d’un lloc ni d’un altre. Trobo que les dues identitats, catalana i alemanya, sumen, no resten. Em sembla important perquè quan els nanos són més grans i els obliguen a prendre partit, llavors és quan es creen els problemes.
Doncs… ja estem. Si no voleu afegir res més…
JAN: Una estona i sis minuts!
Com?
JAN: Hem estat una estona i sis minuts!
MANEL: Una hora i sis minuts! És que tradueix de l’alemany Stunde (hora) i diu “estona” en lloc d’”hora”… 🙂

FOTOS: Manel Bargalló

Quan no ens ajuden a mantenir el contacte amb la cultura

La Judith Aragonès és una mare de quatre fills (de 9, 7, 5 i 2 anys) que mira França amb els ulls de qui hi acaba d’arribar, però amb l’experiència d’haver viscut una primera expatriació de dos anys al Brasil. Per explicar sengles experiències, la Judith té dos blogs: 6 a Brasil6 a Lille, i una pàgina de Facebook.

En l’entrada que us presentem avui de “6 a Lille”, la Judith explica com ha canviat la seva visió sobre l’aprenentatge del català dels seus fills al llarg d’aquests anys d’expatriació, però també aprofita l’entrada per queixar-se de la manca de suport —però també de visió— de les escoles i l’administració catalana.

Imatge extreta de 6 a Lille.

El català, cosa de tots, i cosa de cadascú

És una llàstima que el departament d’educació no tingui previst la reinserció temporal dels alumnes que han hagut de marxar per causa de la feina dels pares. Els meus fills bé podrien aprofitar les vacances escolars d’aquí (dues setmanes cada dos mesos) per a poder anar a la seva escola de Catalunya i així no perdre el contacte amb la cultura.

http://6alille.blogspot.com.es/2014/03/el-catala-cosa-de-tots-i-cosa-de-cadasqu.html

“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst