SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.
…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…
Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.
Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu 
segon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.
Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….
Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb e
l sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.
Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.
Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona p
erquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.
Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El nivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixe
n aquest tipus de restriccions.
I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alemanys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.
Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…
Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et donin lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!
Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!
Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis…
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.
Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi. 
O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.
Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.
I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…
…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.
Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.
El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.
Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.
Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.
Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està acostumat.
Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha d
e fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)
Hahahaha
I també construeix les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.
I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua predominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.
Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….
Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.
Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!
Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no 
parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).
Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…
No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…
Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!
Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.
Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè. 
I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.
I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)
Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.
Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.
Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.
FOTOS: Sergi Vicente
Patufets al món 