Arxiu d'etiquetes: Tió

A Roma, la metxa ha pres foc ràpidament

Nom: La mainada de Roma
Secció infantil del Casal Català de Roma
Contacte: sbuxaderas@yahoo.es

Pintant vella quaresmaCom es poden crear activitats per a nens catalans que viuen dispersos en una ciutat estrangera? De vegades, només cal un petit gest que encengui una metxa. Per exemple, que tres amigues es trobin per fer un cafè o per elaborar panellets amb els fills. L’amor pel poble i cultura de Catalunya de tantes altres famílies s’encarreguen de fer la resta.

Quan treballava a la llavors secretaria d’Exteriors de la Generalitat i sentia a parlar de la paràlisi que patia l’Associació de catalans a Roma, poc m’hauria imaginat que anys després, el 2009, aniria a viure a aquesta ciutat amb el meu marit Adriano. Un cop arribada a la capital italiana, em vaig dir que havia de fer alguna cosa per reanimar l’associació, i vaig començar a parlar-ne amb tots els catalans amb què em topava, pel carrer o a l’aeroport. El dia que havia convocat una primera reunió, però, vaig haver d’ingressar a l’hospital per un problema en l’embaràs de la primera filla, la Núria. Amb tot, els altres van continuar reunint-se. Quan la segona filla, l’Anna, va complir un any, em vaig dir que havia arribat el moment d’implicar-m’hi de nou. No tenia gens de temps lliure, com tots els pares amb criatures petites, però em vaig dir que, almenys, podria tractar de crear una secció infantil.

Un any abans havia convidat unes amigues catalanes del barri, la Ivette Brugués i la Mireia Rodríguez, amb les seves filles, a celebrar la castanyada i elaborar panellets a casa. Les nenes s’ho van passar d’allò més bé fent boletes de massapà amb les mans i aplicant-hi pinyons o coco. L’estiu següent, l’enyorança de Catalunya pels volts de Sant Joan em va fer venir ganes de repetir vetllada convidant encara més amigues, i vaig pastar la primera coca de Sant Joan de la meva vida. «Això de viure fora de Catalunya pot ser bonic», vaig dir-me. Enlloc de comprar la coca a la pastisseria, les filles i jo ens emocionàvem veient créixer la massa com per art de màgia i dibuixant-hi rombes amb crema pastissera. També vaig implicar el padrí italià de la Núria en una altra tradició, la de la Pasqua catalana, convidant-lo a elaborar una deliciosa «mona» casolana.

Mirant contePer anar més lluny, les tres amigues ens vam implicar activament en la secció italiana de l’Assemblea Nacional Catalana -de les tres, la Ivette va ser-ne pionera-. I, després, al Casal català. Aquest Nadal, vaig entrar a la junta amb la voluntat de crear un espai infantil. Les famílies han respost a la iniciativa ràpides com un llamp; com si fos un projecte llargament acaronat. El 7 de febrer, a la primera trobada en un local llogat amb l’excusa del Carnestoltes ja s’hi van presentar cinc famílies. La canalla va tenir oportunitat d’escoltar un conte amb la llegenda catalana de la vella Quaresma i del Carnestoltes, va pintar-li set cames a l’adusta velleta i cada nen i nena, sense dir res, com si el mogués una mà misteriosa, va contribuir a formar un circuit per a trens. Els pares, a més, van portar la clàssica truita del Dijous Gras o bunyols de vent.

Els més petitsUna sola trobada ha bastat per desfermar, amb força inusitada, les energies de persones amb il·lusió i ganes de viure i difondre les tradicions catalanes al país d’acollida. Hem decidit anomenar-nos la Mainada de Roma i reunir-nos almenys un cop al mes. Una mare, la Sònia Sala, ha proposat una  sortida el mes següent en una granja, per tal de quedar-nos-hi tots junts a dinar i tenir temps per a parlar de futurs projectes. He creat un bloc per ajudar en la difusió, i la Sònia hi acaba d’escriure una guia per orientar els pares recent arribats a Itàlia en el laberint romà d’activitats infantils. En Josep Campderrós ha explicat com cal fer-s’ho per poder gaudir des d’Itàlia de pel·lícules i sèries en català o tenir accés al club Super 3. La Ivette ha compartit de quina manera, l’any passat, va organitzar, amb gran èxit, un Sant Jordi a l’escola italiana de les filles, de manera que ara altres tres famílies ens hem proposat imitar-la enguany. El mateix ha passat quan la Diana Fernández ha narrat com ella mateixa també organitza el tió amb enorme èxit a l’escola dels fills. En Luca Bellizzi, delegat de la Generalitat a Itàlia, i la muller, Laura Llonch, han promès ajudar en tot el possible. La Mireia ha explicat com s’ho ha fet per arribar al bilingüisme total de la filla, la més gran del grup. La Laura Ramírez, la Sara Guilà i jo hem consultat amb una altra mare, l’Anna Mestre, i una mestra mallorquina, la Xisca Prats, la possibilitat d’organitzar classes de català per a nens grans, més enllà de les que rebran, de manera lúdica, els menuts de la Mainada.

L’altre repte és implicar tota la comunitat catalana a Roma, perquè els nens puguin enriquir-se dels coneixements d’una àvia que els ensenyi ganxet o un plat tradicional, o un jove que els mostri un racó desconegut de la ciutat.

Des del principi, la secretària de l’Associació de Catalans, Isabel Turull, ha animat i ajudat la Mainada. També des de la Generalitat, Eva Moreno ha felicitat el grup. I altres comunitats de catalans a l’estranger, entre elles Patufets al Món,  han obert els braços a aquest nou focus de transmissió de la cultura del país d’origen als fills i al país d’acollida. Els ho agraïm!

El grup Mainada

Com diu el bloc de La Mainada: «Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excursió i jugarem a “fet i amagar”. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!»

IMG_1475Sandra Buxaderas i Sans. Vaig néixer a Barcelona l’any 1974: “Sóc llicenciada en periodisme i he fet tastets d’humanitats, ciències religioses, teologia…. He treballat a diversos mitjans catalans i espanyols des de Girona, Menorca, Mallorca, Barcelona, Madrid, Brussel·les i ara, Roma. També a la Generalitat, per informar la premsa estrangera, entre d’altres. Des que soc mare de la Núria (4 anys), i l’Anna (1 any), col·laboro a temps parcial amb l’ARA, i tot i el frenesí de tenir les nenes quasi tot el dia a casa amb mi i d’escriure una crònica quan puc, continuo embolicant-me sense remei en voluntariats de tota mena. He impulsat el grup La Mainada de Roma. El meu marit és italià i nord-americà i a casa parlem català, italià i anglès. He escrit el llibre «Com viure Jesús en família» (Pòrtic) i maldo per mantenir el bloc de La Mainada, el d’espiritualitat familiar, el personal, i algun altre”.

Anuncis

Digue’m de quina comarca véns i et diré quina cançó de caga-tió cantes

“Digue’m de quina comarca véns i et diré quina cançó de caga-tió cantes”.  Així és com hem titulat aquesta entrada, però tal com diuen a festes.org de cançons n’hi ha gairebé tantes com famílies. Quina és la vostra?

En general, els casals i associacions catalanes a l’exterior ja fa dies que han organitzat festes del tió, abans que les famílies vagin de vacances a Catalunya, però segurament moltes famílies que no tenen un casal a la vora faran cagar el tió entre avui i demà tal com ho farien si fossin a casa. De fet, és probable que el fet de tenir fills i viure a l’estranger us ha animat a reviure una tradició que potser no coneixíeu prou.

Segons el costum tradicional, la cerimònia pròpiament dita de fer cagar el tió es fa després del sopar de la nit de Nadal, mentre s’espera l’arribada del nou dia i abans d’assistir a les activitats de mitjanit, com la Missa del Gall. Aquesta nit, el tió es col·loca al costat del foc, s’encén i es beneeix mitjançant diferents procediments, sovint ruixant-lo amb vi. Una vegada beneït, els infants s’agrupen al seu voltant armats amb vares de fusta i li engeguen cops de bastó per fer-li rajar les llaminadures mentre entonen diferents cançons“. Aquest és un fragment que hem extret de l’article “El tió. Una cerimònia familiar. A l’interior de cada casa, Del 8 al 25 de desembre“, que podeu trobar a Festes.org.

A Festes.org també hi podeu trobar un bon recull de cançons per fer cagar el tió —Quina és la vostra?—. Les han classificades per comarques (d’aquí el títol que hem triat per a aquesta entrada), tot i que diuen que sent una tradició que se segueix en la privacitat de cada casa, és probable que hi hagi una cançó diferent per a cada família.

Llibres de Nadal

Com que s’acostava Nadal i els que viatgem a territori català és probable que passem per més d’una llibreria, hem pensat que valia la pena preguntar-vos quins llibres de Nadal ens podeu recomanar.

La Paula ens ha recomanat El misteri del caganer, d’Antoni Dalmases i amb il·lustracions de la Màriam Ben-Arab. Un llibre divertit i en rodolí per a nens de 3 a 7 anys. En podeu fer un tast al web de Cruïlla i al blog de la il·lutradora.

La Marta i l’Anna ens recomanen El caganer de La Galera. La Marta ens diu que és divertit i l’Anna que la seva filla el vol llegir tot l’any. El text, d’Anna Canyelles, en rodolí que alhora recull expressions conegudes de cançons i versos nadalencs. Les il·lustracions són de Roser Calafell. A partir de 3 anys.

De les mateixes autores i de la mateixa editorial; és a dir, amb unes característiques semblants al llibre anterior, la Marta també ens recomana El tió de Nadal, encara que ens diu que la repetició del final de cada pàgina s’acaba fent pesada. A partir de 3 anys.

La Marta ens diu que té molts llibres de temàtica nadalenca, però recomana fervorosament l’adaptació d’El conte de Nadal de Charles Dickens. Una adaptació de David Montserrrat, amb il·lustracions de Javier Andrada, el podeu trobar a la col·lecció “Petits Universals” de La Galera. A partir de 5 anys.

L’Anna, que té un fill de quasi tres anys, ens recomana Els tres Reis d’Orient de l’editorial Combel, amb text de Lluís Farré i il·lustracions de Mercè Canals. Llibre desplegable i amb text rimat. A partir de 3 anys. Al web de l’editorial Combel en podeu veure un vídeo.

I el Joan ens diu “Ara que veig la meua filla de vora 3 anys seguint la història del trencanous tota sola amb el CD i passant les pàgines amb tanta gràcia al ritme de la melodia, no puc evitar recomanar-vos-el“. Es refereix a El trencanous, llibre + CD. Una adaptació de Dani Coma del llibre d’E. T. A. Hoffman que Tchaikovsky va musicar a partir de l’adaptació d’Alexandre  Dumas (pare).  Les il·lustracions del llibre són de Muntsa Vicente. Podeu veure parts del llibre i escoltar un fragment musical a la pàgina de Bellaterra Música Ed.

Recursos en línia i llibres sobre la poesia de Joana Raspall

En motiu de la mort, als 100 anys, de la poetessa Joana Raspall, hem fet una crida per trobar recursos al voltant de la seva poesia. Aquí en teniu una selecció:

Abans d’acabar, volem recordar a aquesta poetessa que va dedicar la part més important de la seva obra a la literatura infantil, amb un dels seus poemes dedicats al Nadal, ara que potser alguns dels patufets i patufetes ja estan assajant el vers.

Poema de Nadal

La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.

Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen: 
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!

Bildschirmfoto 2013-12-11 um 11.06.13 AMUn altre poema de Joana Raspall, que ens sembla que també pot estar lligat al que viuen els patufets i patufetes:

Endavant!

Respira fort, que l’aire és teu
i l’aire i tot et poden prendre.
Un cop ja l’hagis respirat
és carn com tu,
és alè teu que no es pot vendre.
Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!
On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.
La terra té per a tothom
camins oberts;
Fuix de qui vulgui entrebancar-te.
Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!

ENTREVISTA AL JURAT del 1er. Concurs Patufets al món de dibuix infantil: “Està clar que a casa es fa bona feina, potser només explicant vivències o veient fotos… fent proper el que està lluny”

IMG_0052001 ok“APANONA”, LAIA ARRIOLS GISBERT. DUES FILLES (2005 i 2007).
VIU A REUS (CATALUNYA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ.

ELENA FRAUCA. UN FILL (1999) I UNA FILLA (2003).
VIU A GRANOLLERS (CATALUNYA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ.

Patufets al món (PM): Tot un honor: el primer jurat del primer concurs de dibuix de Patufets al món! 🙂
Laia (L): Un honor el meu de poder veure les obres tant xules que s’han presentat de patufets escampats arreu del món!
PM: Com ha anat?
Elena (E): Molt bé!
L: Ha estat molt difícil! Hauria posat un 10 a tots i cada un dels participants. Totes les obres eren precioses, però algú havia de guanyar!
PM: La castanyada i la tardor vistes des dels ulls de patufets que no viuen a Catalunya és diferent?
E: No, no; al contrari. Sentia curiositat per veure els dibuixos fets des d’un altre país. M’ha fet reflexionar i m’he adonat que és evident en el fons, l’essència de moltes tradicions i costums es viuen i transmeten a casa. Aquestes mares i pares catalans ho han transmès així, i els nens ho han captat amb la mateixa essència! El colors, les formes, la castanyera al carrer, la seva indumentària, com a casa nostra! Està clar que a casa es fa bona feina, potser només explicant vivències o veient fotos, fent proper el que està lluny.
L: Jo penso que si des de Catalunya als nens a vegades els costa una mica entendre què és això de la castanyera (de fet, ara hi ha nois i noies d’instituts venent castanyes, no senyores grans!), des de fora la imatge ha de ser encara una mica més distorsionada. I això es nota una mica als dibuixos 😀 Però segur que els pares i mares ja s’encarreguen d’explicar-ho molt i molt bé als patufets!
PM: Com a professionals del dibuix, creieu que hi ha algun lligam entre el dibuix i l’aprenentatge d’una llengua i cultura?
L: Caram quina pregunta! Jo diria que l’art en general és un llenguatge universal. I per força, la il·lustració també. Potser fa uns anys aquestes peculiaritats eren més evidents (utilització de colors, temàtiques, estils en els dibuixos, etc.), però avui dia amb els mitjans de comunicació s’ha uniformitzat una mica quant a estils (dominen molt els nord-americans i els orientals, sobretot japonesos). El que sí que de vegades trobo que es pot apreciar, és que en alguns països tenen una major sensibilitat i que aprecien determinats tipus d’il·lustracions i dissenys fora del convencional, molt més contemporanis i avanguardistes. Els suecs, per exemple, aprecien de forma més generalitzada la qualitat del disseny i s’atreveixen amb il·lustracions més avanguardistes, per exemple, per decorar habitacions de nens (per exemple, Little Fine Day). No sé si se m’entén gaire.
E: El dibuix és un llenguPETO PAPALLONAatge, un llenguatge universal. Els nens s’expressen amb la seva capacitat d’imaginar innata, desbordada. No hi ha límits ni condicionants encara que visquin diferents cultures. Quan vaig anar a l’Índia, a Anantapur, els nens em van regalar dibuixos fets per ells, la tècnica era senzilla, ja que els recursos de què disposaven eren bàsics, un llapis i poca cosa més. Van dibuixar el que els va venir de gust. El que reflectien aquells dibuixos no tenia res a veure amb la seva realitat; apareixien rius i boscos frondosos, aneguets i altres animals que ells potser no han vist mai de veritat.
PM: Sou partidàries de crear estratègies?
E: No calen estratègies; donar eines….que recullin el que vulguin, i que ho traspassin al paper, que el seu món interior és prou ric i el puguin exterioritzar.
PM: Quan viatgeu, quan sortiu de Catalunya, els colors i tipus de traços que feu varien?
E: Els colors sí!!!, el traç no tant.
PM: Les dues sou mares, pinteu amb els vostres xics?ballerina
L: Sí que pintem juntes amb la Joana i la Martina, algunes vegades. I dic algunes vegades perquè la meva il·lustració és gairebé totalment digital. De vegades em demanen un determinat dibuix, una fada per exemple: jo la dibuixo i elles l’acoloreixen. Intento, però, no condicionar-les gaire i que dibuixin lliurement i que vagin trobant el seu estil.
PM: No n’ets, per tant, d’exigent amb elles?
L: En aquest sentit, no sóc gens exigent, perquè penso que s’ha de fer per plaer.
PM: En Pau i la Martina ja ho deuen fer menys, de pintar amb tu, Elena.
E: Sí, els meus fills ja comencen a ser grans, ara puc recollir tot el que vam fer de petits! Vam dibuixar sí, molt. Vam fer servir molts materials diferents, com que ho teníem a l’abast, ja que passàvem força hores al “Talleret”, on dono classes a nens i adults de dibuix, pintura, fang…. El fet de poder oferir diferents eines, fa que els hi obris les possibilitats, i que creixin segurs, sense pors…”potser amb el dibuix ens costa més, però amb el pinzell i l’aquarel·la me’n surto molt millor”. Crec que així s’aconsegueix que el nen s’expressi i gaudeixi, sobretot.
PM: Per tant, els has fet de “profe” de dibuix.
E: A vegades és difícil no fer de “profe” amb els teus propis fills, tot hi que jo sempre he fet l’esforç de relaxar-me quan ens hem posat a treballar plegats i deixar fer més, sense dirigir tant, però ells m’han exigit l’actitud. Em deien “Mare! com el que fas amb els nens al Talleret!”
PM: A casa vostra parleu en català, es troben en situacions multiculturals o multilingües?
E: A casa parlem català, i amb la família també. A casa el pare els parla català, castellà, i una mica de portuguès!
L: Parlem amb català amb elles, tota la família. A l’escola fan anglès i castellà i comparteixen classe amb nens que la majoria ja són nascuts aquí, però els seus pares no. Sobretot magrebins, romanesos, italians, sud-americans, xinesos, belgues… A vegades els nens magrebins parlen entre ells amb àrab i a elles els fa gràcia i els causa curiositat. De fet, el pare i els avis de la seva cosina germana són d’Uruguai i els fa gràcia l’accent que tenen. 🙂 Ara comencen a parlar en anglès i, evidentment, també parlen en castellà.
PM: Quines són les tradicions catalanes que més agraden als vostres petits?
L: Sens dubte, el Tió!
E: El Nadal, fer cagar el Tió, i el dia de Reis. Tot i que no són tan xics!!!!
PM: Què en penseu de Patufets al món i Quan el català es minoria?
L: Que feu molta i bona feina! Felicitats per mantenir unida la comunitat de patufets i els seus pares. Segur que us ho agraeixen i que els sou de molta utilitat!
E: Ho trobo fantàstic. És com un cordó que ens dóna la mà des de la distància.
PM: Feu-nos alguna proposta d’activitat manual o pictòrica, va…
L: Uf! Ara que ve nadal una bona proposta són els calendaris d’advent. Si aneu a pinterest segur que trobareu una gran quantitat de propostes per fer calendaris d’advent amb els més petits. Us deixo un enllaç al board Nadal del Pinterest de la Margarida Paredes, una guerrillera del ganxet de Les Ganxetes del Portia: segur que hi trobareu tot d’idees i imprimibles per fer aquest nadal, a més de calendaris d’advent!
E: Ara que s’apropen les Festes de Nadal, jo crec que podríeu fer personatges dels “Pastorets”, amb fang, i aquí hi entren totes les edats, els més petits a partir de la bola de fang, i per extremitats tronquets,o d’altres materials reciclats! i els més grans ja poden modelar el volum! També podeu fer servir el cartró per fer els personatges, fent titelles amb un escuradents dels xinesos per subjectar el personatge…i podeu representar els Pastorets!!!. Au! va! ja teniu feina!