Arxiu d'etiquetes: periodista

“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.


…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu sergi i zeticsegon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb e
IMG_6966l sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona p
91FC238E-47F0-4E2C-A0E1-38C800685F8Eerquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El n
ivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixeIMG_7298 1n aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alem
anys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et don
in lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi.
IMG_7774O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està aco
stumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha d
IMG_6852e fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius
en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix
les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua p
redominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no
IMG_7684parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.
IMG_8250

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

“La qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalans. Per a mi és natural: és la meva llengua materna”

MARC BASSETS.
UNA FILLA (2006) I UN FILL (2008).
VIU A CHEVY CHASE, MARYLAND, WASHINGTON (ESTATS UNITS).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I ANGLÈS.

Tot bé?
Enfeinada… cap novetat.
Jo també, com sempre, no parem.
T’has pogut mirar el blog?
Sí, sí, i tant. Ja el vaig veure ja: divertit, interessant… està molt bé. Ja sé quina foto t’enviaré: un dibuix que li vala foto-3n fer fer a la Laia a l’escola, en què havia de dir les coses que la definien. Va escriure: “I speak Spanish and Catalan”… També hi posa que és la germana gran i etcètera. Pot tenir gràcia…
Així doncs, ja saps una mica com són les entrevistes…
Ho editaràs com a reportatge… o faràs pregunta i resposta.
Defecte professional. Avui, tu ets l’entrevistat, no el periodista. 🙂
Cert, endavant, endavant…
La Laia, la recordo, va néixer a Berlín fa…
Fa 7 anys. I el Daniel ja va néixer als Estats Units, a Nova York, en fa cinc.
Deies que la Laia va a l’escola. En Daniel, també?
No, el Daniel va a la guarderia, encara. La Laia va a l’escola pública del barri. Ens va semblar el més lògic i fàcil, estant aquí, que fos una escola americana. La Laia fa l’equivalent a primer. Si fos a Catalunya, aniria un curs més avançada, però aquí als Estats Units l’escola no va per anys, sinó per cursos: va néixer al novembre i és de les grans de la seva classe, en lloc de ser de les petites de segon, que seria el nostre sistema.
A Alemanya també pots demanar començar un curs més tard, si el nen o nena encara no en té sis quan comença el curs. Per tant, si hi haguessis continuat de corresponsal, hauria estat similar.
Ah, no ho sabia! Aquí és automàtic. El primer curs de l’escola pública, que és kindergarden, comença el setembre i tots els que han nascut a partir de llavors, s’esperen a l’any següent si encara no tenen cinc anys. Bé, si has nascut just al límit tens opció a fer una prova per veure si el nen o nena ja està prou madur. Però la Laia és del novembre i el Daniel del desembre, per tant, cap dels dos tenia opcions de passar el curs… cosa que ja està bé. 🙂
Tant l’escola com la llar d’infants són en anglès. Hi imparteixen ja una llengua estrangera?
No, encara no. Hi ha moltes escoles bilingües, sobretot espanyol-anglès. El que sí que veus són molts nens de l’edat dels nostres que a la tarda, després de l’escola o la guarderia, van a classes d’alguna altra llengua. Els nostres no.
Però a casa tenen el teu català i el castellà de la teva dona, la Beatriz.
Exacte, tenen les tres: l’anglès a l’escola, i a casa el meu català i el castellà de la Beatriz, que és madrilenya. La llengua que millor dominen és l’anglès, que han après a l’escola. La parlen cada dia, amb els nens…
La Laia ja sap llegir. Ho fa en català?
Metòdicament, no. A vegades agafem un llibre, jo li llegeixo i l’animo a intentar llegir. Comença a ensortir-se’n, però de mica en mica. A llegir, n’està aprenent en anglès i penso que ja és prou complicat. Ja he vist al vostre blog que hi ha moltes teories i bibliografia, però crec que si ho aprenen bé en anglès, sabran llegir bé en català i castellà. No penso que hagi de ser difícil fer el pas. I escriure… Jo li comento a la Beatriz que el castellà és facilíssim! A part de la h. Aquí molts tenen l’obsessió d’anar a escoles bilingües espanyoles-americanes o de portar-los a classes extraescolars per aprendre la llengua.
I entre ells, els teus fills, quina llengua parlen?
Depèn. Predomina l’anglès, però també parlen a vegades en castellà. La que menys parlen entre ells és el català. Només el parlen amb mi; a Catalunya hi anem màxim un o dos cops l’any i per ara no he vist la necessitat de buscar grups de catalans. En canvi, de castellà en tenen molts més, d’inputs: la Beatriz; altres mares amigues de la Beatriz, que són espanyoles; amb la Beatriz parlem en castellà, tot i que entén perfectament el català; i als Estats Units cada cop et trobes més castellà. Ells coneixen a moltes persones, molts nens i nenes, que parlen castellà. A l’escola de la Laia i a la guarderia del Daniel hi ha fills de xilens, etc. De nens que parlin català… ara no en recordo cap. L’única finestra que tenen cap al català sóc jo. Òbviament, quan anem a Barcelona, els meus pares, la meva família, els meus amics… però a Washington jo sóc l’únic català. A vegades l’utilitzen, el català, entre ells si jo sóc al davant, però la que més parlen quan juguen és sens dubte l’anglès.
No et preocupa, que el català sigui “la tercera llengua en el seu rànquing” d’ús de llengües?
No, em sembla natural, tenint en compte que a Washington el català només el parlen amb mi. Penso que tenen tres llengües, cosa que és un gran avantatge i sort. El català l’estan mantenint, cosa que ja és molt! Molta gent ens ho diu: “Acabaran parlant només anglès…”. A més, quan anem cap a Catalunya, hi passem dues setmanes i després marxem cap a Madrid. A Barcelona hi fan una immersió brutal, i a ningú li crida l’atenció el seu català; el parlen bé, només els delata un xic l’accent. Quan després arriben a Madrid, el català s’ha convertit en la llengua predominant i fan moltes catalanades: “ahora arribo!”. I també els detecten un accent estrany, no nord-americà, un accent que jo no els noto, sincerament. A Madrid, passats tres o quatre dies, passa el contrari: domina el castellà.
1146627_10201506534047817_2103264657_nI arribats als Estats Units, sant tornem-hi a la rutina…
Exacte. De moment, parlen tots tres idiomes. Igual que sentim sovint molts pares que ens comenten que malgrat parlar-los en castellà, els contesten en anglès. De moment, sempre em parlen en català: em contesten i se’m dirigeixen en català. Amb errors, sí, igual com també en fan en castellà… A vegades hi barregen alguna paraula en anglès, jo els comento que no ho entenc i m’ho diuen en català. Però amb el castellà passa exactament el mateix. I si veig que no saben la paraula, els dic com és en català.
Això de fer veure que no ho entens és un recurs habitual… 🙂
Reconec que ni tinc cap teoria, ni he llegit llibres… estic intentant fer el que em sembla més natural. No hem fet cap enginyeria lingüística. Veig que moltes mares espanyoles parlen anglès als seus fills, sobretot quan els nens els contesten en anglès. Pensem, amb la Beatriz, que és millor no fer-ho perquè és el pas previ a que el nen només et parli en anglès.
I barregen les llengües?
Sí, sobretot quan no troben la paraula en alguna de les llengües, tiren d’alguna altra o les catalanitzen o castellanitzen. El castellà té més força que el català i per això sovint transformen paraules castellanes al català perquè suposo que també s’adonen que són llengües de la mateixa família.
Per tant, ells, en tot cas, són molt conscients de l’existència de “llengües”, de més d’una llengua…
Sí, sens dubte. A més, jo de petit vaig viure a França sóc d’educació francesa. Amb la Beatriz ens vam conèixer a Strasburg, els ensenyem paraules en francès. De seguida hi tenen interès i ho capten. Tinc la teoria que els nens i nenes bilingües o multilingües estan més obert a les llengües, perquè des de petits ja entenen que una taula no és taula o mesa o table perquè sí, sinó que és totalment arbitrari, és un signe lingüístic. Crec que això, per a un nen, és un “clic”. Si des que neixes ho saps, ho veus així, ja saps que les coses es poden dir de moltes maneres. Si un nen només ha vist que l’objecte taula és mesa fins als 15 anys, potser llavors li costa més.
I ells ho valoren com una qualitat positiva, això de ser trilingües?
Crec que sí, sobretot pel que et comentava del dibuix a l’escola de la Laia: ella ho percep com una virtut. “Parlo tres llengües!” Cert que a la zona on vivim i a l’escola hi ha molts nens que parlen altres llengües: llatinoamericans, fills de diplomàtics o de treballadors d’organitzacions internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM)… Veus molts nens de l’Índia. Ahir per exemple l’esperava a que acabés una classe d’art extraescolar, i un nen deia: “Jo parlo dues llengües: l’anglès i una llengua que parla molt poca gent”, i la professora li preguntava quina llengua era aquesta i li contesta: “bengalí”, llengua que deuen parlar milions de persones…! 🙂 Però per al nen la sensació és que en són poques, comparat amb l’anglès. Imagina’t, per tant, el català…!
Parlen d’identitat, de com se senten, més enllà de la llengua?
Potser et semblarà curiós, però la Laia sempre diu que és berlinesa perquè va néixer a Berlín, tot i que només hi va viure uns nou mesos. Degut a això, té curiositat per aprendre l’alemany. Ell va néixer a Nova York, diu que és americà…
Per tant, només en Daniel té passaport nord-americà.
Exacte. La Laia té l’espanyol i el Daniel, com que va néixer als Estats Units, té dret a tenir el nord-americà. Aquí, encara que hi siguis com a turista, si el teu fill o filla hi neix, és nord-americà. A Alemanya, encara que hi neixis, no ets automàticament alemany. Em sembla una gran diferència entre Europa i els Estats Units: la mentalitat, com tracten els immigrants, etc.
Però, això que dèiem: parlem d’identitats. Els nord-americans tenenla foto fama de ser molt patriotes i de tenir bones estratègies de màrqueting, no és cert?
La Laia va a una escola pública nord-americana on els fan americans. L’escola és una fàbrica de ciutadans. Comença l’any abans de primer, el que en diuen kindergarden. Els primers mesos es fa una espècie de “reformatejament” dels nens i nenes, cosa que no veig malament, perquè els transmeten una sèrie de valors democràtics molt bons. Cada matí fan el Pledge of Allegiance, el jurament de lleialtat: “I pledge allegiance to the Flag of the United States of America, and to the republic for which it stands, one Nation under God, indivisible, with liberty and justice for all”.
Des dels cinc anys?
Sí, sí, des dels cinc i siguin d’on siguin. Vulguis o no et fa ciutadà americà encara que no ho siguis. I des que comencen amb el kindergarden, amb cinc anys, els expliquen la Història dels Estats Units i els seus herois: George Washington, Martin Luther King, Abraham Linkoln, Rosa Parks… Als nens petits, ja els donen els referents d’identitat d’aquest país. Abans de viure-hi, potser m’hagués xocat i ho hagués considerat un horror, perquè sóc cosmopolita i no m’agraden ni les banderes ni els nacionalismes d’enlloc, ni d’Espanya, ni de Catalunya, ni d’enlloc. Però quan ho vius, trobo que són valors positius, els que els donen.
Potser t’estàs americaniIMG_3307tzant…
No t’expliquen: “els americans som collonuts i anem a matxacar la resta del món”. No. T’expliquen Martin Luther King, els que van lluitar contra l’esclavisme, la llibertat, la igualtat… Em sembla una forma d’educació cívica. Per això, tot i que la Laia no és nord-americana, l’escola la fa nord-americana. A més, és el melting pot, que és cert que té molts fracasssos, però que d’entrada planteja que vinguis d’on vinguis, encara que no parlis anglès, et fan americà de seguida. L’actitud és: vine aquí que t’explicarem què és ser americà i te’n farem. A més, trobo que són bons valors.
Per tant, és un sistema molt inclusiu.
Jo considero que sí, que no és gens exclusiu. Vaig treballar com a corresponsal també a Alemanya, i em va semblar un país europeu paradigmàtic, on el turc sempre serà turc. Aquí, no: vés a l’escola i, si vols, seràs nord-americà. Això és una de les coses que m’agrada dels Estats Units. Potser està un xic mitificat, sí, perquè amb la població negra o llatina hi ha sovint racisme, en algunes parts… però, tornant al que comentàvem de la Laia, s’acabarà sentint nord-americana. Sap qui és l’Obama, ja ha après la Història i quines són les institucions nord-americanes…
Però a través teu, la Laia i en Daniel també viuen “el fet” català, la cultura catalana, més enllà de la llengua?
Sí, ells saben que jo sóc català. Els explico contes i cantem cançons. Fa dos anys, a Barcelona, els vaig portar a veure castellers. Penso que ells ja assumiran el seu llegat multicultural, encara que ells no se’n sentin, perquè el seu pare ho és. Però, per a mi, no és essencial la identitat nacional. Crec més en les identitats múltiples i composades…
541722_10201511535532851_2006508241_nPerò tu “ets català”?
Sí, jo sóc català. Però per a mi la qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalana. Per a mi és natural. M’he trobat amb castellans que es sorprenen perquè els parlo en català. Però no ho faig per nacionalisme, sinó perquè no els podria parlar de cap altra manera, és la meva llengua materna i paterna. A més, no em preocupa excessivament que els meus fills es considerin a ells mateixos catalans: fills de català i madrilenya, l’una nascuda a Berlín, l’altre a Nova York, que viuen als Estats Units, que no sabem on viurem en el futur… Seran Laia Bassets Juez i Daniel Bassets Juez.
I són meitat Barça/meitat del Madrid? Això és compatible? 🙂
🙂 Saben que hi ha una pugna amistosa entre les nostres famílies. La Beatriz és del Madrid i jo sóc del Barça, sí. De petits, la meva família els regalava la samarreta del Barça i la de la Beatriz, la del Madrid. Tenen les dues, i a vegades es posen la samarreta del Barça i els pantalons del Madrid. Potser això és un reflex del que són: ni una cosa ni una altra, ho són tot. Quan siguin grans ja es formaran ells la seva identitat. No entro en política, però, des de lluny, si compares les identitats catalana i espanyola amb l’alemanya o la nord-americana, tampoc són tan diferents.
Entrem en música: també predomina l’anglès?
Sí, tot i que crec que han sentit més cançons en català que en castellà, perquè jo toco la guitarra i els canto des de petits. Ara bé, pel·lícules, cançons, mitjans de comunicació, històries, tradicions… diria que predomina tot el que és nord-americà perquè per a ells és a llengua de la quitxalla.
Tradicions? Però la Castanyera, el Tió… aquestes també les coneixen, no?1395218_10202040393033958_534079211_n
Si, el Tió, els Reis,… ho celebrem tot… I crec que al final no es creuen res! 🙂
Per què?
Perquè al final tot acaba sent caòtic i ho fem el dia que no és. Per exemple, han de venir els meus pares tal dia: esperem que vinguin i llavors celebrem això o allò… Al final acaben sense saber ben bé què és què i s’hi creure-s’ho.
I Sant Jordi?
Els explico la llegenda i els vaig regalar una rosa a la Laia i la Beatriz, però no crec que es recordin de qui és Sant Jordi.
I en Patufet?
Sí, tant el meu pare com jo els l’hem explicat. Precisament les últimes dues setmanes l’hem estat llegint perquè ens vam trobar el conte per casa.
Abans anomenaves els mitjans, els teus fills saben que escrius per a La Vanguardia, un diari no nord-americà amb redacció a Barcelona?
Crec que encara són petits, tot i que la Laia sap què és La Vanguardia. No li he explicat que des de fa dos anys té una edició en català, :), però no fila tan prim. Sap que escric per un diari i que és d’allà, però no es pregunta en quina llengua escric.
Has viscut a Alemanya i França, abans dels Estats Units…
Sí, i a més de Barcelona, a Madrid, on vaig anar-hi quan tenia 10 anys. A França, dels 12 als 14. Vaig anar a una escola francesa i en tornar vaig acabar l’escolarització al lycée francès a Barcelona.
Què és el que no t’agrada dels Estats Units?
Les desigualtats salvatges que hi ha, la falta d’un sistema de protecció social, que hi va lligat. Això és el que més em desagrada. En canvi, m’agrada que és un país d’oportunitats, tot i que és cert que ho són només a partir d’un cert nivell econòmic, perquè el que està desocupat, el marginat, ho passa molt pitjor que a Europa.
Què trobes a faltar?
Poca cosa: família, amics… Ja fa anys que vivim fora, des del 1999, tant la Beatriz com jo. Ens hem acostumat a viure a l’estranger. M’agrada molt Catalunya, Barcelona; sóc d’allà, és on em sento a casa, però m’agrada viure a fora: m’he acostumat a viure a països diferents. M’agrada ser estranger.

FOTOS – Font: Marc Bassets i Beatriz Juez