“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.

…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu segon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb el sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona perquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El nivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixen aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alemanys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et donin lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis…
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi. O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està acostumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha de fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua predominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

“Teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment”

ANNA LÓPEZ I BESA.
VIU A CEBU (FILIPINES).
UNA FILLA (2013).
A CASA PARLEN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Bon dia! Holaaaaaa! Que em sents? (riu)
Ostres, si hi sou tots!!
Sí, tota la família. (riuen)
Aquí és de bon matí. Quina hora teniu aquí?
Les vuit del vespre. Per això aquesta ja començava a protestar… Mira, mira cap allà… Digues: “hola!”
En quins idiomes parleu?
Entre nosaltres, en anglès. Jo parlo en català a l’Alina i en Jeff li parla en anglès. Però de fet la nostra primera llengua era el xinès perquè ens vam conèixer a la Xina.
Apa-li!
Sí, jo vaig estudiar Traducció i Interpretació de francès i xinès. Per tant, quatre anys d’estudiar-lo, dos anys a la Xina… Ara ja no el fem servir perquè ja el tinc rovellat. Només quan volem dir alguna cosa per a que no ens entenguin. Va arribar un punt en què no ens podíem expressar tan bé com amb l’anglès. I en anglès perquè a Filipines, l’anglès és llengua oficial. I a la feina, arreu, hi parlo.
I a part de l’anglès, també es parla el filipí…
El filipí i… bé, és que hi ha 7.000 illes i ben bé a cada illa s’hi parla un dialecte diferent! Però, bàsicament hi ha tres grans grups: la llengua del nord, del centre i del sud. I entre els diferents dialectes, s’entenen més o menys. De llengües regionals oficials n’hi ha, però, 19. En Jeff no sé quants dialectes parla… How many dialects do you speak?
JEFF: I don’t know… many (riu)
Clar, és que la seva família està repartida en diferents illes i a cada illa parlen un dialecte diferent. La llengua oficial en principi és el tagàlog, que la parla la majoria de la població, però aquí on som, a Cebu, a la regió de les Visayas, parlen visaya i en concret a Cebu parlen cebuano.
Però en Jeff no li parla cap d’aquestes llengües…
No, li parla en anglès perquè diu que el cebuano ja l’aprendrà al carrer. De fet, les nenes quan juguen al carrer se li dirigeixen en cebuano. Aquí, a l’escola, no és com a Catalunya, vull dir que a l’escola tot és en anglès. A part, hi ha l’avi i la resta de la família que li parlen en cebuano.
Per tant, a Filipines hi vas arribar fa… tres anys?
Sí. El 2011 vaig arribar, el 2012 em vaig casar i el 2013 he tingut l’Alina (riu). Ha estat bastant ràpid, però bé…
Haha… Per cert, el castellà, el toqueu?
He llegit al vostre blog, que he llegit de dalt a baix, sobre algú, una marioneta em sembla que era que li parla en castellà, al nen. Nosaltres tenim un ós panda que li va dur una amiga de la Xina, però l’amiga és espanyola… I vaig decidir que l’ós panda li parlaria en castellà! “Hola, ¿cómo estás?” (riu) Però és que és molt antinatural per a mi parlar en castellà.
Teniu gaire contacte amb catalans o castellans?
Fa un parell d’anys hi havia més gent perquè l’empresa on treballo, que és una editorial, necessitava gent que parlés castellà i vaig fer una crida als amics de Catalunya. La majoria que van venir eren catalans, ja que eren amics o amics d’amics, d’amics… (riu) A vegades em trucava algú o m’enviaven un mail dient-me: “sóc tal persona i vinc de part de l’altra”. Potser eren nou o deu catalans. Però ara ja molts han anat marxant… En queden quatre, i amb mi, cinc.
Sense fills?
Sí, tots són molt joves, entre 25 i 28, una mica més joves que jo, i sense canalla. Han vingut a l’aventura perquè a Catalunya no trobaven feina.
Com és això de la maternitat a Filipines?
Uf… Mira, en Jeff només va tenir set dies de baixa de paternitat. Jo, 78 de calendari, que són uns dos mesos i mig i sense cobrar el 100% de la feina! Cert que el nivell de vida és més baix i per molt que rebés 500 euros al mes… suposaven més que 500 euros a Catalunya…
I passats els dos mesos i mig, com ho vau fer?
Nosaltres teníem molt clar que volíem que un dels dos es quedés amb ella educant-la. Com que els dos treballàvem a la mateixa editorial, vam decidir que econòmicament era millor que jo continués perquè jo tinc un plus de llengua: un 50% més del que cobren normalment. Així doncs ell va deixar la feina i jo vaig a treballar. Em trec la llet i ell va amb ampolles tot el dia, ja que treballo de 8h a 17h, tinc una hora per dinar i mitja hora de pausa. L’empresa és americana: les condicions i el sou són millors. El meu sou són uns 800 euros, que per a Filipines és com cinc vegades més! Per això de moment em surt a compte viure aquí. (riu)
Us heu plantejat anar a Catalunya?
Sí, però vaig estar un any buscant feina… i res de res… En Jeff també tenia moltes ganes d’anar-hi, però és que no parla ni català ni castellà. Per això jo vaig venir cap a les Filipines, era més senzill. Tal i com estan les coses, no sé si en marxaré. A Catalunya, hi hem anat aquest estiu i la meva família ha conegut a l’Alina per primer cop. La resta de l’any, via Skype.
I a partir de quan anirà a l’escola bressol?
L’escola bressol no existeix com a tal. Hi és a partir dels dos anys. Els primers anys tenen una persona que en diuen “yaya”, que és com una cangur que et cuida els nens, et frega, et fa el dinar, viu amb tu… t’ho fa tot per 50 euros al mes. Nosaltres això no ho volíem: un dels dos havia d’estar a casa, ho teníem clar. A més, com que és blanqueta, l’Alina, ens feia por, ja que s’han donat casos de segrestos perquè es pensen que la família té diners, demanen rescat…
Ostres!
Clar, amb aquest panorama jo no volia “yaya”… és tot una mica més complicat aquí… En Jeff vol començar un negoci i, estant a casa, li ho va més bé. Però a nivell d’escola, encara no sé com ho farem, perquè aquí l’educació és privada i suposa uns mil euros a l’any, que per a sous filipins és molt! Ja ho veurem…
I com ho fan per pagar l’educació?
Hi ha molts filipins que són enginyers i que treballen i viuen a l’estranger. Envien llavors diners cap a Filipines, on hi ha els nens. És el que li va passar a en Jeff, que va rebre una bona educació perquè el seu pare treballava amb gas i petroli a Qatar. La majoria de gent no poden pagar-s’ho i van a una escola pública.
Per tant, sí que hi ha opció d’escola pública…
Sí, sí que hi és, però no t’imaginis una escola pública catalana. Aquí, per exemple, una amiga em comentava que en una escola pública són 50 nens a la classe i de cada curs hi ha deu grups.
JEFF: No, no, that’s in a private school 50 children. In a public school I used to teach for 80-100 children.
Ostres, bé, ja ho sents: doncs entre 80 i 100 nanos per classe!
Déu n’hi do!
És “acollonant”! Clar, jo no la vull portar en una classe amb 100 nanos! No aprendrà res allà! Nosaltres sempre fem la broma que aquest país és una fàbrica de fer nens… Why do they have so many kids here?
JEFF: No contraceptives.
Doncs això: sense anticonceptius. És com Espanya abans: quants més siguin, més mans hi haurà per treballar. Aquesta és la mentalitat. Aquí, en una família amb molts fills, només li paguen l’educació al primer. Però el primer, un cop treballa, té l’obligació de pagar l’educació als altres germans, si els altres no poden.
Quins recursos utilitzes per ensenyar-li el català?
Per ara li parlo i canto molt, faig que parli amb la meva família… I més endavant vull ensenyar-li català. No puc pas esperar a que vinguin molts catalans…! Si bé jo volia muntar un casal. Ho tenia molt clar. Però si no hi ha catalans, com el munto? Ara ja només som quatre… I d’espanyols tampoc n’hi ha molts… De fet el que hi ha és el Casino español, on van iaies, l’herència de la colònia espanyola que va ser Filipines… (riu)
I són d’origen espanyol?
Sí, matrimonis espanyols de gent gran, alguns del País Basc…
M’imagino que el filipí també deu tenir molts mots d’origen espanyol…
Sí, és divertit perquè al cebuano s’hi barregen mots en anglès i en castellà. Tenen encara moltíssimes paraules en castellà. Per exemple, totes les coses de la cuina, però ho diuen tot en plural: manzanas, ajos, cebollas, platitos, platos, mesas… Però ho escriuen tot amb “k” i “b”. Per exemple, jueves ho escriuen: “huewes”. Les hores, els dies de la setmana, els mesos… tot ho diuen en català. Crec que hi ha més de 2.000 paraules en castellà. L’Alina em sembla que ho barrejarà tot…! A més tenim família a València que parla en castellà, per tant… a veure què diu…
Entenc que l’Alina té passaport espanyol…
Sí, i allà hi posa Alina Bacolod López, però al passaport filipí es diu Alina López Pacolot, ja que fan com els nord-americans, que posen el middelname de la mare. A vegades li posen Alina L. Pacolot. He tingut uns problemes amb els papers…! Ja m’he acostumat a dir-me Besa López en lloc de López Besa, per evitar embolics…
Hi ha coses que t’han xocat de Filipines?
Bé, com que ja feia temps que els coneixia, ja des que era a la Xina, no. Però sí de la maternitat. Aquí la gent no té cap problema en agafar el nen dels altres. Desconeguts te la demanen, l’agafen a coll, l’abracen… Veus arreu canalla: és el pa de cada dia. El caràcter dels filipins és semblant al dels llatinoamericans, suposo que pel clima càlid…
Per cert, deu fer calor, aquí a Filipines…
I tant: més de 30 graus tot l’any. No tinc pas roba d’abric! Hi ha l’època de pluja i la de sequera: plou durant sis mesos, i no plou durant sis mesos. Bastant difícil, al principi, aquest clima tropical. Ara ja hi estic acostumada. Aquí tenen centres comercials immensos i la gent hi va a passar el dia. Al principi jo deia que no podia estar-m’hi tot el dia, però és que ara ja veig que a fora fa tantíssima humitat que no s’hi pot estar. Tinc una amiga persa casada amb un mig alemany mig filipí i normalment quedem amb ells. El més habitual és quedar a casa d’un o altre.
Però tens un accent molt… de Vic. Com la portes, tanta calor!
Doncs ara ja bé, però la frescor és el que més trobava a faltar al principi. Jo sóc de Gironella. Ah! Una altra cosa que em xoca és el trànsit: condueixo a la feina cada dia… i encara no sé com arribo viva entre cotxes, gent que passa per on vols, gossos, oques… és bastant subdesenvolupat. A més es tunnegen els cotxes i frenen amb una llum verda… i no saps què fan! (riu) És tot un repte!
I trigues molt?
Uf…! Ara vivim més lluny de la feina perquè en néixer la nena ens hem traslladat a una casa, i hauria de canviar com tres o quatre cops amb transport públic. El que tenen aquí són uns autobusos petits, jeepneys, que van deixar els nord-americans quan van marxar de Filipines. Hi caben unes 14 persones.
Amb què no podries deixar de viure, si ara tornéssiu a Catalunya?
Aquí les platges i la selva són molt maques. La natura és impressionant: cascades… llocs que et deixen amb la boca oberta. Però treballant no hi vaig cada dia, a la platja! Trobaria a faltar la simplicitat de la gent. M’he acostumat a viure així i s’està divinament! No tenim televisió, ni DVDs, ni res… Només Internet perquè s’ha de parlar amb els de casa… A més, la gent és molt amable. I em crida l’atenció que no es queixen massa… per això hi ha tants call centers aquí. Moltes empreses estrangeres, americanes sobretot, vénen a Filipines perquè són molt pacients i parlen en anglès, ja que és llengua oficial.
Què bo!
Sí, t’ho juro. Són molt pacients: quan hi ha un client molt quisquillós, hi poses un filipí, i cap problema! Ja veuràs com diuen: “quina atenció al client més bona…!”
I què no trobaries a faltar?
El que no trobaria gens a faltar és el trànsit, la pressió de gent i la brutícia.
I què trobes a faltar de Catalunya? Em deies la frescor…
Sí, sí, la frescor, i mira que a mi no m’agradava gent l’hivern!!! El fred i la neu, però potser només per a mitja hora, eh! I l’aire pur, ja que aquí hi ha molta pols. També trobo a faltar l’oli d’oliva, que aquí és caríssim… però jo el compro igualment!
Cuines català?
Sí, jo miro de cuinar català… i en Jeff cuina filipí. Però normalment per dinar menjo fora, ja que la vida és molt barata i em surt més a compte que cuinar. Per un euro menjo a la Kantine de la feina.
Celebres les tradicions catalanes?
L’any passat vam fer cagar el Tió amb una nebodeta d’en Jeff i vaig començar a introduir la tradició. L’Alina no se’n va assabentar… (riu) Per Reis vam fer algun regalet… Quant més gran es vagi fent, més farem…
Però a Filipines també celebren tradicions catòliques, no?
Sí, perquè són moooooolt catòlics. És el que els ha quedat dels espanyols: mots i el catolicisme. Són d’aquells de si no vas a missa el diumenge què passarà… De fet, jo vaig salvar en Jeff, que anava per capellà.
Què? Quina telenovel.la!!
Sí, sí. A la Xina ens vam conèixer perquè ell, que estava en un seminari, hi anava per muntar una escola per ensenyar a nens. Llavors ens vam conèixer. (riu) Com que també volia tenir la seva família, va decidir deixar-ho i quedar-se amb mi. Ara segueix sent molt catòlic i continua anant a missa… Jo li ho respecto, ja que jo no ho sóc tant. L’Alina suposo que ja triarà el que ella cregui perquè veurà com creu l’un i l’altre.
Així fan Reis, per exemple?
De Reis, només hi ha una illa que ho celebra. El que passa que estan molt americanitzats. Els espanyols van ser-hi 300 anys, però els nord-americans, que van venir després, ho van arrassar tot en 30 anys. Fan el Halloween, per exemple. Hi ha McDonald’s a tot arreu. El menjar i la manera de fer estan molt americanitzats. Suposo que l’Alina viurà una mica de tot.
I quina és una tradició pròpia d’aquí?
Ara no me’n vénen al cap, però és que sempre celebren coses… El que fan sovint és adaptar festes i tradicions americanes.
Són molt musicals?
Déu n’hi do! El que els encanta és el karaoke. De fet, cada família té un karaoke a casa. I jo també ho faig, a casa els sogres! (riu)
Quines cançons li cantes a l’Alina?
La Lluna la pruna, en Patufet… En Jeff també la canta, el patim patam patum… També li canto El lleó no em fa por. El que recordo de la meva infantesa.
Per cert, com vas arribar a Patufets al món?
Algú que conec va compartir un article dels vostres que li havia agradat i el vaig veure al Facebook. Ho vaig trobar interessant perquè parlava de llengües a l’estranger amb canalla. El vaig llegir tot, el blog, de dalt a baix. Em va enganxar! Em va encantar, ja que em doneu bastantes idees i els temes m’interessen, ja que sóc mare.
 I t’hem pogut llegir a la secció d’articles al teu bloc Filipins filiprims…
He viscut llargues temporades a Polònia, perquè també parlo polonès arrel de tenir amics polonesos, a la Xina i ara a Filipines i a cada lloc on he estat he obert un bloc sobre aquest país. Una espècie de diari personal. És el cas de Filipins filiprims. De fet amb en Jeff dèiem que una idea de negoci seria ajudar a la gent estrangera que ve aquí de turista. Vénen molts a fer submarinisme. Potser es podrien oferir rutes en català o castellà…
Coneixen Catalunya?
Si els ho dius, no saben pas on és. Tota la família d’en Jeff i tots els de la meva oficina ho saben, però els del carrer…! Els dic Barcelona… i hi cauen de seguida, pel futbol, tot i que a mi no m’agrada! I quan parlem d’idiomes, per dir-los les diferències entre català i castellà els dic que és com el cebuano i el tagàlog. El tagàlog seria com l’espanyol i el cebuano seria com el català. I jo aprenc cebuano perquè estic aquí. És molt rudimentària, vull dir que no tenen gramàtica, és eminentment oral, més enllà del cebuano literari poètic. Els fa gràcia, això, perquè són molt cebuanos, ells: els dius que són tagàlogs i et diuen que no…!
Per cert, vau fer la V aquí a Filipines també?
Sí, sí!! Aquí en tens la foto.