Arxiu d'etiquetes: anglès

“Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català…”

ROSER ROVIRA RIERA.

DOS FILLS (2007 i 2009).

VIU A ŁÓDŹ (POLÒNIA).

A CASA PARLEN CATALÀ.

Encara no et veig jo… posa “iniciando vídeo”…

Res, no vol. Penjo i ho torno a intentar…

D’acord, espero… No, només veig la teva foto. Tu em veus?

Sí.

Doncs som-hi.

Comencem si et sembla parlant del projecte Mamemi, que de fet va ser la manera com Patufets al món vam saber de tu…

Si et sembla, primer et poso un xic en antecedents per poder-te explicar el per què del projecte.

Endavant. Viviu a polònia, a Łódź (que es pronuncia Utx)….

Sí, nosaltres som una família catalana d’expatriats. Venim de Gurb, al costat de Vic, i les nostres dues famílies són de Vic. Tenim dos fills, de cinc i sis anys: en Ferran i en Jordi. El meu home es dedica a la construcció, el van expatriar i al cap de poc hi vam anar tota la família. Ara fa més IMG_6555-1o menys dos anys i mig que vivim a Polònia. Jo sóc Química i durant molt de temps vaig treballar en prevenció de riscos laborals. Des que ens hem fet expatriats a Polònia, amb un idioma completament desconegut i molt difícil, m’ha estat impossible treballar de química o de prevencionista de riscos laborals.

I per això vas muntar el web amb àudiocontes Mamemi!
Exacte. No volia ser mare a temps total: necessitava un projecte meu i que el pogués exportar amb mi. Aquest any som a Polònia, però no tenim ni idea on serem l’any que ve. Em vaig dedicar a pintar paraigües i samarretes per veure si els podia vendre a través d’Internet… però no vaig aconseguir res amb cara i ulls. El que sempre he fet ha estat explicar un conte als nens abans d’anar a dormir. A més, els meus nens van a una escola internacional, britànica.

Pel que comentaves que no sabeu on sereu l’any que ve…

Clar, perquè com que no sabem on serem, d’aquesta manera l’ensenyament pot tenir una continuïtat a d’altres països. A partir d’aquí, vaig conèixer mares de tot el món i m’he fet molt amiga d’una mare nord-americana, una mare coreana, una mare romanesa, una mare japonesa i una mare anglesa. Se’m va ocòrrer conjugar les dues coses: el fet que els explico un conte cada nit i que vivim en un ambient multicultural on sentim molts idiomes. D’aquí va sortir Mamemi.

I té algun significat el nom? D’on ve?

A mi m’hauria agradat “malina”, pero malina.com ja estava agafat. M’agrada el nom perquè les “m” i les “a” trobo que són molt dolces i “malina”, en polonès, vol dir gerd, que m’agrada molt, tant el sabor, com el color com l’aspecte del gerd. Hauria estat un homenatge a aquest país que ens ha acollit en la primera expatriació. A partir d’aquí, simplement vaig anar fent diveres combinacions… i “mamemi” no estava agafat. No té res de màgic.

Ara entenc la tria de determinats idiomes, i no altres, al web…

Sí, jo en un principi ho volia fer en castellà, en català, en anglès i en francès, perquè són les llengües que jo sé. La meva idea inicial era escriure contes propis per anar a dormir i gravar-los per mi mateixa enBildschirmfoto 2014-04-24 um 11.26.09 AM aquestes llengües. Però quan em vaig escoltar, vaig entendre de seguida que només em podia gravar en català si volia tenir veracitat (riu). Per a la resta d’idiomes, he anat trobant gent. Les meves mares amigues de l’escola posen la veu i algunes també ho han traduït. La resta d’idiomes els he trobat per Internet a través d’un web polonès que es diu e-koperetycie, on bàsicament hi ha estudiants estrangers: ells tradueixen alguns del contes. També busco gent a Łódź…

Veig al web, però, que no tots els contes són inventats, n’hi ha de tradicionals…

Els he dividit en cinc categories: els tradicionals (animals, aventures i princeses) i a banda hi ha en Flynn i en Jules, que és un homenatge als meus fills. En Ferran (en Flynn), el gran, es passa el dia Bildschirmfoto 2014-04-24 um 11.28.04 AMinventant: tenim la casa plena de trastos, tot i que n’hi llenço la meitat dels que es pensa que encara  té, sinó, ja seríem fora de casa… En Jordi (en Jules) és súper divertit, molt atlètic, amic dels seus amics… Una de les coses que més m’agrada d’aquest projecte és que quan els porto al llit a dos quarts de nou del vespre i els dic: “bona nit, la mare se’n va a treballar”, en Jordi sempre ve i em diu: “mare, tinc una idea per a un conte…”.

Hehehehehe…

I sempre és una cosa màgica: la taula màgica, el cotxe màgic… Aquesta interacció, el fet que els meus fills puguin estBildschirmfoto 2014-04-24 um 11.27.54 AMar involucrats en el projecte, m’agrada molt. Un parell de cops m’han acompanyat a l’estudi de so i han gravat per exemple el “patim, patam, patum…”; coses així els encanten. Estic molt il.lusionada i és l’únic projecte d’àudiocontes amb tants idiomes… El següent pas és fer un Verkami, una campanya de micromecenatge. Per cert, ara per Sant Jordi, he estrenat conte en anglès: The legend of Saint George, i he fet una crida per a que els nens i nenes enviin fotos de roses fetes per ells amb qualsevol material: la guanyadora s’endú subscripció per al web de Mamemi i il.lustra el conte.

I en aquest ambient multilingüe, els vostres fills, en Jordi i en Ferran, parlen per tant català, castellà, anglès i polonès?

Quan vam venir, en Jordi encara anava a la guarderia i com que Vic és un feu català, català (a vegades diem que som com el poble de l’Astèrix), el castellà no el parlava. En Ferran, una mica. Ens van dir que en un mes els nens parlarien anglès, perquè hi van set hores cada dia, a l’escola. Van trigar una mica més, però vaja, ara parlen molt bé l’anglès. Per exemple, els números diuen: u, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, eleven, twelve, thirteen, fourteen… perquè ja tenen moltes coses interioritzades en anglès. I els amics… jo m’he fet amb aquestes mames i la nostra llengua vehicular evidentment és l’anglès. Per això, quan vénen a casa, que els convidem a paella (el meu home en sap molt de fer paelles!), doncs ens passem tot el dia parlant en anglès. El mateix quan anem a casa d’una altra família. L’altre dia vaig anar a fer un petó a en Ferran i vaig sentir que somniava en anglès!

I no se us fa estrany viure en un país que, fins a cert punt, no esteu vivint? Vull dir que a través d’aquesta escola britànica i d’aquest món multicultural on només hi ha com a llengua de comunicació l’anglès, no s’estan i us esteu perdent fins a cert punt Polònia i la seva cultura?

Sí, però la qüestió és que si em diuen que serem deu anys a Polònia, jo hauria portat els nens a una bona escola polonesa, però com que no és així, el resultat és que vivim una realitat que no és la del país. Hi estic d’acord. Nosaltres som una família de catalans que a casa parlem íntegrament en català i les nostres coneixences són en anglès. El castellà, el Ferran, el gran, l’està aprenent perquè va a l’Spanish Club, dos dies a la setmana, i perquè té alguns nens castellans a la classe. Així, el van dominant… amb unes catalanades impressionants!

Bé, si fossin a segons on de Catalunya, potser també a Vic, no hi hauria gaire diferència en aquest sentit (riu)

Doncs això (riu).

I el polonès, com ho heu solucionat?

No ho hem solucionat. El meu home coneix a polonesos a través de la seva feina, hem fet alguna sortida de cap de setmana i llavors només parlem amb molta mímica i en polonès perquè és l’única llengua que coneixen, ja que l’anglès no el dominen massa: més l’alemany o el rus. Però la gent amb qui més ens fem és l’estrangera i, sobretot, la de curta estada: la romanesa ara hi ha estat quatre anys i ara marxa a Sud-Àfrica, etc. És a dir, expatriats que, s’hi estan entre dos i quatre anys, en funció dels projectes de l’empresa, però difícilment deu.

Tu, però, ha après el polonès…

Bé, la mímica hi ajuda molt i fer que sí amb el cap quan no entens res, també! (riu) No puc mantenir una conversa com la que estem tenint tu i jo o com la que podria tenir en anglès. Fa un mes, per exemple, vam fer una festa amb les que parlem anglès i vam organitzar jocs de mímica, endevinar pel.lícules. Amb els polonesos seria impossible jugar a aquest joc perquè no sabem com es diu Superman en polonès… és difícil. Quan vaig arribar, vaig estudiar polonès cada dia dues hores durant quatre mesos i la conclusió a la qual vaig arribar és que si no en tinc la necessitat, si no tinc contacte diari amb polonesos, és massa difícil. Tenen divuit maneres diferents de dir una paraula en funció de si és una negació o no, de si va darrere d’un verb o un altre, de si parlem d’animal o persona, mort o viu… He estudiat un any d’alemany, però considero que el polonès és molt més complicat.

I els teus fills, el saben?

Ells tenen entre una i tres hores a la setmana de polonès a l’escola.

És molt poc, no?

Sí, és molt poc. Quan arribes tens moltes ganes d’immiscuir-te en el país, d’aprendre coses… Però trobo que hem xocat amb la cultura. A més, Vic és una ciutat més o menys bonica, però Łódź és una ciutat molt destruïda…

És conegut el ghetto jueu que hi havia i que va ser ocupada pels nazis… i que després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en una de les ciutats més importants de Polònia…

Sí, però quan t’hi passeges, hi veus multitud d’edificis que endivines que havien estat preciosos, però que van ser destruïts… És lletja, si bé té graffitis molt xulos. A més no té un centre històric i turístic com Cracòvia o Varsòvia… Jo la comparo amb Hospitalet, per exemple, on costa IMG_7438-2passejar-hi… Els aparadors no són com els que nosaltres tenim entesos… El menjar, tot és més bullit, més pensat per a situacions de fred. És bo conéixer diferents maneres de fer, però trobo a faltar el pa amb tomàquet i el pernil salat… i la llonganissa de Vic! (riu) Són coses que sempre, sempre tenia a casa… Ara algunes les importem envasades al buit, però no és el mateix. Em passa el mateix amb el vi: quan el cap de setmana vénen amics, els ofereixo una copa de vi, però el d’aquí no té res a veure amb un bon vi català o espanyol. També els hem importat… A Varsòvia hem trobat alguna botigueta, però el paladar dels polonesos és diferent del nostre: quan els demano un vi sec, m’és massa dolç.

I quan vas a comprar, ho has de fer, però, en polonès…

Al mercat ja sé dir “proszę cztery kotlety” (si us plau, quatre costelles), clar em fa gràcia, però ja no avanço més. Els polonesos saben que el seu idioma és molt difícil i qualsevol cosa que els diguis, ho agraeixen molt, però saben que no va a més. Quan comento, si el plantejament fos un altre, si sapiguéssim que ens hi estem més temps, seria diferent, però al meu home el poden enviar a qualsevol altre lloc en qualsevol moment. Ens vam fer una casa a Vic pensant que hi seríem sempre… i cinc anys més tard ja érem fora: res és segur. Tot canvia molt depressa i ens hem de reinventar. Jo, ara, amb 42 anys.

I els teus fills com es senten en aquesta condició d’expatriats?

Ells no saben si són catalans, polonesos o anglesos. Un dia em deia en Ferran: “mama, nosaltres som espanyols”, i li dic que sí, i també catalans, i salta en Jordi: “i també anglesos”. No ho viuen amb normalitat: no estan ubicats. Ara bé, si fos possible m’agradaria anar canviant de país cada dos o tres anys… fins que els nens tinguin dotze o tretze anys. Però això depèn dels projectes de l’empresa del meu home. I a Catalunya, ara mateix, no hi ha res de construcció, absolutament res.

Aneu sovint a Catalunya?

Per Nadal i vacances d’estiu per no marejar-los excessivament perquè arriba un moment que no saben si són a Polònia, a Gurb… Tot i així, de l’expatriació, els més afortunats són ells: el meu home es passa el dia treballant, jo tinc aquest projecte, però també m’agradaria treballar més, i ells estan coneixent gent de tot el món. Vic és tots catalans, tots del Barça, tots més o menys del mateix patró i amb la mateixa manera de fer i de pensar. Aquí, no: van a classe amb nens hindús, àrabs, japonesos… i cadascú té la seva manera de fer i pensar. Poder-los donar aquest ventall de maneres de fer i de pensar i de mostrar-los que no hi ha una manera bona, sinó diferents maneres i que ells poden escollir-ne la que vulguin… crec que els estem fent un regal. En Ferran, per exemple, era molt tímid, a Vic. Ara, estem a una escola molt petita, amb 60 nens, de tres a divuit anys, i els nens estan acostumats a parlar amb tothom. Ara en Ferran no té problema per parlar o fer garoines a un nen de tres anys o amb un de setze anys o amb un adult: no té gens de vergonya.

I com manteniu el vincle amb Catalunya quan sou a Polònia?

Ells saben que nosaltres, pare i mare, som catalans, ara també els hem subscrit al Cavall Fort, que sempre l’esperen amb delit per poder-lo llegir, fullejar o que jo els llegeixi. Pel que fa a tradicions, intentem impregnar-los del Nadal, quan hi som… perquè la resta, com que no hi som, se’ns fa complicat, per exemple, explicar-los l’11 de setembre. En Ferran em comentava que voldria anar a una Castanyada perquè fa un parell d’anys la vam celebrar aquí i li va agradar molt. No sé sincerament com mantindrem les tradicions. Tenim algun conte… Quan siguin més grans, els ho volem explicar una mica més.

Però també podeu celebrar-se a Polònia, encara que sigui en petit comitè…

Sí, ho vam fer per Nadal: abans de marxar a Catalunya vaig cuinar escudella i carn d’olla i vam fer cagar el Tió amb dues parelles nord-americanes, una romanesa i nosaltres. Vaig pintar el Tió, vaig donar un pal als nens i vam anar cantant… Clar, es pensaven que estàvem bojos, pegar a un troç de fusta! (riu). Després, a Vic, vam celebrar totes les festes familiars: Nadal, Sant Esteve, Reis…

A Łódź entenc que no hi ha massa catalans…

No. Fa un any ens vam connectar al web Catalans al món, que et localitza els catalans que tens més a la vora i el que quedava més a la vora era Varsòvia, que està a una hora de camí.

Entenc que també tireu d’Skype amb la família…

Sí, tot i que els Skypes són bastant desastrosos perquè els nens volen córrer i saltar i fer el tonto davant dels avis, en lloc de parlar. Ara estan aprenent a llegir i escriure, per tant, encara no escriuen. El que vaig fer va ser endur-me quaderns d’estiu per a què els anessin fent durant el curs.

Cada dia?

No. Cada dia tenen deures d’anglès. Els catalans els fem els caps de setmana, alguna horeta.

I els agrada?

No, l’actitut és: “uf, quin pal, ara més deures!”

imageQuan els dones un cop de mà o reviseu els deures de l’escola, els parles en català o en anglès?

En anglès, perquè, per exemple, en Ferran té Spelling, jo no puc dir-li: això és “casa”, si el que m’ha d’escriure és “house”. Els números estic començant a introduir-los els números catalans, però en Ferran està aprenent a multiplicar en anglès…! És complicat. No he trobat la solució. A casa parlem només en català, però la gramàtica em fa por. L’altra dia parlàvem de la c trencada: es van fer un fart de riure tots dos quan van saber que hi havia una lletra que es diu c trencada. El tema dels accents també se’m fa complicat. Pensava trobar alguna noia catalana que els ensenyés català perquè a mi em prenen el pèl i se m’acaba la paciència de seguida, ensenyant-los.

Quan esteu en un ambient anglès, com el que comentaves, amb els amics o a l’escola, quan els portes o els vas a recollir, els parles en anglès?

Sí, quan som a l’ambient de l’escola, tot és en anglès. Perquè a més és així com els hi surt. Quan en Ferran em veu, just després de classe, em diu: “Mum, do you know what I studied today?”. En Jordi és diferent… Quan el vaig a recollir, li surt en català, però quan parla amb la senyoreta s’hi refereix en anglès: diferencia. A més, en Jordi no sap dir ni la “r” ni la “s”, “ez una mica papizot”, i en aquest sentit l’anglès és perfecte. Quan li comento que la “r” catalana és com un motor, que faci “brrrrrrr..”… va fent, però el nom de la seva mare: Roser Rovira Riera, encara no el sap dir.

Però això és igual: tu ets la mama (riu)

Sí, sóc la mama. (riu).

Quina música escolten?

Quan som al cotxe, miro de posar-los música i contes en català com La Pataqueta, la Carme Canela, el Jerónimo Stilton, que els agrada molt… I pel que fa a contes, quan som a casa, tenim en Teo… espera que te’ls ensenyo… cámara trasera… Ostres, em sap greu no veure’t! Mira, aquí hi ha fotos de la meva família… Saps què és la festa del Carquinyoli?

No

És una festa que es fa al carrer de Gurb, a Vic, la primera setmana d’agost: en aquesta foto estem fent una xocolatada. Aquí, amb les meves amigues al campanar de Vic… Aquí, a la Fosca, on estiuegem… Intento que tinguin present tot això…

I els contes?

I pel que fa a contes: L’abecedari de Catalunya, El llibre boig dels dinosaures, tots els Cavalls Fort, Matemàtiques, la Història de Catalunya… aquests són els llibres que a vegades agafen.

Vol dir que saben llegir també en català?

En Ferran està aprenent a llegir en anglès. En català, li vaig comprar En Klincus Escorça pensant que s’hi agafaria, però no hi ha manera. Amb el que més s’han agafat és amb el Cavall Fort.

Suposo que també hi influeix que hi hagi bastants còmics…

Sí, sens dubte. Els còmics és el que sobretot es miren i intento fer allò d’ara tu ara jo, anar llegint una frase cadascú… però se’n cansen aviat.

Comentaves que de l’expatriació, els més afortunats són ells. Tot i així, què et sap més greu que es perdin de Catalunya?

El contacte amb els avis, tant pels néts com pels avis. Els que paguen la pitjor part són els avis. A Vic els veien cada dia o cada setmana, segur. Aquí, màxim fem un Skype per setmana i els nens no estan per parlar. Els avis han vingut un parell de vegades i els ha agradat, però de Vic a Łódź és de vuit a dotze hores: de Vic a Barcelona, a l’aeroport esperes, de Barcelona a Varsòvia… o de Girona a Katowice… Tots els trajectes et pengen… No és tan fàcil venir.

I tu què trobes a faltar, a part del menjar?

El sol i les muntanyes: Polònia és plana!

Dona, teniu el Zakopane…!

Però està a quatre o cinc hores, no és com anar un cap de setmana a La Molina, que ho tenim a una hora. A més, les carreteres d’aquí deixen molt que desitjar…!

Trobes que Patufets al món els pot servir per acostar-los més el català i la cultura catalanes?

Sí, m’agradaria utilitzar-ho per a que s’immiscueixin més en el català. El temps que hem viscut aquí, fins ara, he estat molt contenta que els nens disfrutessin una altra cultura i un altre ambient. Però considero que estic descuidant el català, malgrat el Cavall Fort i els petits deures setmanals. Veig que no n’hi ha prou. Per exemple, a en Ferran li agraden molt els escacs: vaig intentar que un noi que conec, que es escaquista, li ensenyés a través d’Skype per a que n’aprengués i perquè trobés una cosa que li agrada que fos íntegrament en català. El noi diu que hem d’esperar, que és massa petit. Però m’agradaria que Patufets fos una plataforma per a nens com els meus fills, que estem al limbo: quan som a Catalunya… no estem vivint, per exemple, la qüestió de la independència. Una entrevista que vas fer-li a un noi que viu als Estats Units amb una noia madrilenya, comentava: “sóc català, perquè sóc català, perquè és la meva llengua materna”. Jo sóc catalana perquè parlo en català, perquè penso i somnio en català. Però no els vull inbuir un sentiment independentista, en part perquè jo no ho tinc clar. El que sí que tinc clar és que sóc catalana.

Clar, i si fóssiu a Vic, vols dir que no tindríeu opcions: vull dir que català=independentista.

Exacte. I això aquí no ho tenen. Quan som a Vic, amb els amics, el tema és aquest: independència, referèndum… I quan dic que sóc catalana i que volem la independència, els meus amics d’aquí no entenen què volem i per què ens volem independitzar. Ara estic divagant, però és el que et comento: que a partir d’ara vull transmetre’ls més cultura i llengua catalanes, però encara no sé com… No ho tinc clar. Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català… Ser català no és el mateix que ser espanyol, però no crec que es mereixi una baralla.

FOTOS: Roser Rovira Riera

 

Anuncis

“Parlar d’identitats a Taiwan no és fàcil: en general la identitat no la tenen clara o no hi pensen.” Jo, en canvi, sempre ho he tingut molt clar. A la meva dona se li fa estrany, quan en parlem en relació a la nostra filla”

ORIOL FERRERONS MANICH.
UNA FILLA (2013).
VIU A TAIPEI (TAIWAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I XINÈS MANDARÍ.

Et sento molt baixet…
Jo sento la Laia que balbuceja, de fons… 🙂
Sí, és que sóc jo el que m’ocupo d’ella, perquè treballo des de casa… 🙂
Quan fa que ets a Taiwan?
Des de l’agost de l’any passat que vivim a Taipei, on ens vam casar el maig. Al juny ens vam casar a Barcelona. Després, viatge de noces. I en acabat, ja vam venir cap a Taipei perquè la seva família viu aquí. Feia temps que ella volia venir-hi per temes de salut a la família i hi volia estar a prop. Li va sortir una feina i, com que a Barcelona no hi estava molt lligada, ens vam plantejar venir. Jo tenia feina en una empresa constructora i no cal que tIMG_0799‘expliqui com està el sector. Van considerar no essencial la prevenció de riscos on jo treballava i em vaig quedar a l’atur.
Per tant, via lliure cap a Taiwan o “tots els camins porten a Taiwan”…
Sí, aprofitant el temps que vaig tenir d’atur vaig muntar una empresa comercial amb la meva mare per tal d’importar productes catalans, com el vi o l’oli d’oliva, cap a Taiwan. I en això estem. Aquí aprecien els productes que són novetat o que tenen poc vistos: són uns tastaolletes. Crec que exportar és el que ara mateix més interessa a les empreses catalanes.
Tu parles xinès?
El xinès, el parlo d’estar per casa. No em moro de gana: puc anar a algun lloc i demanar menjar, però no puc mantenir una conversa elevada. De xinès, en vaig estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, però allà t’ensenyen el mandarí amb caràcters simplificats, que són els que es fan servir a la Xina continental; aquí es fan servir els caràcters tradicionals, que són més complicats. A més, el mètode que hi fan servir va molt orientat a endollar-te la llengua sí o sí. En canvi, aquí, l’any passat vaig fer un curs intensiu de xinès a la universitat per a estrangers, tres hores diàries, i déu n’hi do el que vaig aprendre! De fet, quasi tot. Quan vaig arribar només sabia quatre paraules. Ara, amb la nena i la feina tinc poc temps per a tres hores de classe cada dia. Però el vull aprendre quan tingui temps, sobretot a llegir i escriure, cosa que és un cacau i radicalment diferent al que fem nosaltres: no combinen 28 caràcters, sinó que per llegir un diari te n’has de saber uns 7.000 de diferents. A més, les nostres MW semblen complicades i es fan amb quatre ratlles, però aquí, només per escriure Taiwan (臺灣), el “wan” ja té 23 traços. Per això la meva dona voldria que com a mínim la nena fes la primària aquí, per aprendre a llegir i escriure, per tenir una base forta i poder seguir més endavant, ja més gran, quan és més senzill seguir. Doncs som-hi! Fins que acabi la nena la primària, els deu anys més o menys, em tindreu per aquí!
Què parleu, per tant, entre vosaltres a casa?
Entre nosaltres parlem en castellà, però ella entén el català. La meva dona va estudiar Filologia Hispànica, va fer un any d’intercanvi a Pamplona i després, dos màsters a Barcelona. Jo amb els meus pares parlo en català, ella amb la seva família, en xinès mandarí. Tenim molt clar que la nena ha de saber tants idiomes com pugui. L’anglès l’aprendrà també sí o sí perquè avui en dia, si no, no vas enlloc. I els altres tres els haurà de saber per entendre’s amb la família. Ara estem mirant de veure com ho gestionem per a què ho aprengui tot. El que és segur: jo només li parlo en català, perquè sóc l’únic de l’entorn que el parla. Sé que hi ha catalans per l’illa, i algun amb fills, però de moment només en conec a dos que han vingut de manera temporal. Hi ha estrangers, sobretot angloparlants; és menys turístic que Barcelona. I de castellanoparlants sí que n’hi ha, però no em preocupa el castellà perquè sé que l’aprendrà: només de voler saber què parlem entre nosaltres, ja es preocuparà d’anar-lo caçant, ja…
Ara la Laia té gaiIMAG0907rebé nou mesos: ja va a l’escola bressol?
No, ara està amb mi, com et comentava, però hem mirat escoles bressol bilingües.
Castellà-xinès?
No, no: anglès-xinès. Aquí quan es parla de bilingüe vol dir anglès – xinès mandarí. A part, aquí es parlen molts altres idiomes, com el taiwanès, el hakka, els idiomes dels indígenes (uns tretze de diferents)… L’estàndard és el mandarí. I a l’escola bressol, hi ha molts nens que no hi van que es queden en casa i passen després directament a l’escola, sense preescolar, que no n’hi ha.
I quan la gent sent o s’assabenta que parles català, com reaccionen?
🙂 Em pregunten on és Catalunya i els explico que és un trosset que ara està dins d’Espanya, tot i que esperem que no tardem massa a tocar el dos… però la gent em mira com no entenent de què va. M’ha passat també amb els estrangers, sobretot els nord-americans que viuen aquí. Durant els anys de primària de la Laia, voldríem portar-la a una escola europea, on aprenen en anglès i xinès i, a més, els ensenyen un altre idioma europeu: francès, alemany… Penso que tot el que aprengui a l’escola, ho tindrà segur. La feina serà meva de fer-li entendre que també ha d’aprendre el català. “És que els altres nens de l’escola no ho han de fer!”, em dirà. Però és que ho haurà de fer perquè és l’idioma dels seus avis, de la família… A més, li serà més fàcil aprendre després altres llengües romàniques.
I els que coneixen Catalunya, quina imatge en tenen?
El problema és que aquí la gent té una altra manera de viatjar: si han estat a Catalunya, en el mateix viatge també han estat a altres regions i ciutats com Granada, Toledo, Salamanca… En una setmana ho veuen tot! A Sevilla veuen La Giralda i es prenen unes tapes i unos finos. Es fan la foto, i ja hi han estat. A Barcelona, es fan dues fotos a la Sagrada Família, i segueixen. Per a mi és impensable! Quan vaig portar els meus sogres a veure Barcelona, es van passar mig Museu Gaudí corrent pràcticament!
🙂 Per què?
Ho troben maco… però en tenen prou amb un parell de coses, i vist! Volen anar sempre amb l’agenda feta, a contrarellotge. Així és complicat fer-se’n una idea. A més per similitud de sons confonen sovint coses com ÀustriaAustràlia: els meus sogres, amb els quals vivim, m’ho deien, que se n’anaven de viatge a Hongria, República Txeca i Austràlia. A vegades es confonen en geografia, els taiwanesos. I als que no han estat mai a Europa és molt complicat explicar-los on és Catalunya: hi ha molt de desconeixement.IMG_0906
I si ho tires pel tema esportiu: el Barça comenten sovint que és una bandera…
El futbol aquí pràcticament no el miren. Els tira més el bàsquet o el beisbol. El Real Madrid el coneixen més perquè ha estat per la Xina, però el Barça, no perquè ha vingut menys. Als que segueixen la NBA, els explico que en Pau Gasol és català. La manifestació de l’11 de setembre de l’any passat sí que va sortir a molts diaris, però va ser una excepció.
A Taiwan parlar d’identitats tampoc deu ser massa fàcil…
La qüestió de la identitat aquí no la tenen massa clara. Per exemple, la família de la meva sogra és de Taiwan, tot i que descendeixen d’immigrats xinesos, però ja no sé de quina època. En canvi, la família del meu sogre (els avis de la meva dona) va venir cap a Taiwan perquè el seu avi era militar durant la guerra civil xinesa, estava a l’exèrcit del general Chiang Kai-shek, al bàndol de la República de la Xina, “la legítima”. Es van anar retirant i van acabar a l’illa, confinats, on s’hi van quedar. I encara avui no han signat la pau oficial entre la Xina i la República de la Xina, que és el nom oficial de Taiwan. Per això, a l’illa alguns et diuen: “nosaltres som xinesos”. Altres diuen: “no, nosaltres som taiwanesos i vosaltres sou xinesos perquè vau venir d’allà”; però molts dels que ho diuen són alhora descendents de xinesos immigrats, potser vinguts mig segle abans que els altres La diferència no és gaire gran. La identitat en general no la tenen gaire clara o no hi pensen. En canvi, jo sempre l’he tinguda molt clara: jo sóc català. No espanyol. A la meva dona se li fa estrany, no ho acaba d’entendre. I jo li ho dic: la Laia té un 50% d’ADN català… i l’altre, doncs ja ho decidirà ella.
Li cantes gaire?IMAG0266
Li canto, li canto… Més que la meva dona, que aquí no són massa de cantar… o n’hi ha pocs que ho facin bé 🙂 A la Laia li agrada especialment el cànon de “Dins la fosca tot d’una”, per adormir-se. També li agrada “El Gegant del Pi”, “Baixant de la Font del Gat”… Vaig tenir sort de trobar a Internet dos discos del Xesco Boix, però ella prefereix que li canti. Li canto les que cantàvem amb el meu germà a l’esplai o de colònies. Faig memòria o busco cançoners que hi ha online per a mestres de primària, amb textos de cançons.
Quins recursos més tens per transmetre-li el català a la Laia?
Pocs més. A més, estic acostumat a comprar llibres online i molt sovint el català està molt maltractat a les botigues en Xarxa. Crec que és Amazon que classifica els llibres en català amb els escrits en francès. Jo de petit tenia uns llibres de l’editorial Bruguera en què t’explicaven les parts de les coses: com es fa una casa, una carretera… També els que dibuixava Richard Scarry… Afortunadament a casa ens agraden molt els llibres i els hem guardat. Mons pares, quan poden, me’ls envien en capses. Per exemple, els troquelats com la sèrie d'”En Patufet a la panxa del bou” o “En Patufet i els cargols”.
Per tant, per a tu Patufets al món és sobretot una font de recursos?
Sí, trobo que recursos amb els quals jugant jugant es pot ensenyar a les criatures seria un gran què per a mi i per als que estem escampats arreu. Com et dic, trobar material a Internet és complicadíssim. Alhora, és bo per compartir experiències i per fer que famílies que estan a llocs pròxims puguin posar-se en contacte entre elles.
I com porteu les tradicions catalanes a Taiwan?
Per Sant Jordi, la meva senyora té la rosa. I vam anar a una llibreria a comprar un llibre, no en català, però un llibre. Per Nadal, vaig mirar de fer l’escudella i carn d’olla, però vaig estar-hi moltes hores i no ho podien entendre! Els explicava que ha de bullir hores, que és un procés. Aquí tarden a tallar les verdures, però el temps de cocció és ràpid: hi ha pocs plats elaborats, els brous són clarets i les verdures estan més aviat escaldades enlloc de bullides. A més, menjar (oriental, no occidental, que et claven) a fora és molt barat, per menys de tres euros pots menjar prou bé, i ho pots fer 24 hores al dia set dies a la setmana; per això pràcticament ningú cuina a casa: és més barat i ràpid comprar-ho preparat. Per això es queixen cada cop que he de cuinar, que m’hi estic massa estona. I el forn, ni el toquen!
Perquè el Nadal, per exemple, no el celebren…
No, només s’hi apunten els grans magatzems, al Nadal i al Sant Valentí… i al Sant Valentí d’estiu, que es van inventar, i el Halloween. Són festes purament comercials. La comunitat estrangera sí que les celebra, però la societat taiwanesa, no. La celebració forta és el Cap d’Any xinès, que és a finals de gener, principis de febrer, que és quan tothom té nou dies de vacances. El Cap d’Any del calendari gregorià també el celebren, però no és tan important. Durant l’any, a la primavera, a la tardor… tenen diferents festivals, com el del maig/juny de les barques-drac o la festa dels fanalets, que deixen anar cap al cel, o el festival de la lluna, a l’octubre…
Comentaves a Quan el català és minoria que la religió es viu diferent que a països occidentals…
Sí, aquí a Taiwan el concepte religiós és molt diferent del que tenim a occident. La gent no entén el fet que una religió sigui excloent, i aquí es va indistintament a temples taoïstes o budistes (i n’hi ha que són de les dues religions alhora), i s’hi acostuma a anar en ocasions assenyalades (quan hi ha festivitats o quan l’individu creu que necessita l’ajuda d’un déu o un buda en particular). A més d’això, les supersticions són molt fortes, i hi ha tot de temes tabú que, vist des d’una perspectiva occidental, poden arribar a semblar ridículs: les embarassades no poden anar a enterraments si no porten un cordill beneït per un monjo al voltant de la panxa, i no poden veure el cadàver sota cap concepte, per por que els esperits dels morts puguin perjudicar el nadó, per exemple. Però sobre les festes, en general, en tenen poquíssimes. Vacances, a tot estirar, dues setmanes l’any.
Em sona a poc…
Sí, amb l’agravant que aquí està molt mal vist si no et quedes a fer hores extra no retribuïdes a la feina. No és gens anormal arribar a fer 80 hores de feina a la setmana. Hi ha dies que la meva senyora entra d’hora… i surt de la feina a les 20h o les 21h.
Però si no veu amb prou feines la Laia!IMAG0915
No, a la nit quan sopa, hi juga una estona i la posa a dormir… i els caps de setmana.
Uf!
Els donen 40 dies de baixa de maternitat, sense temps de lactància ni res. Al marge, la mare si ho vol pot demanar fins a sis mesos “d’excedència semipagada” en què es rep el 60% del sou; però això depèn totalment de l’empresari i és la seguretat social la que se’n fa càrrec. L’empresa de la meva dona s’hi va negar.
Ostres!
Però és que aquí a Taiwan no et pots agafar baixes. Si estàs massa dies malalt, t’ho descompten dels sou i si hi estàs gaire dies més, ja t’han trobat un substitut.
Que dur!
Pensa que fins i tot amb les nostres retallades, aquí la sanitat és molt pitjor: tot s’ha de pagar a part, encara que sigui a cost reduït.
Déu n’hi do! Per cert, com és que la Laia es diu Laia?
Aquí els posen tres o quatre noms diferents, per exemple, el meu nebot té un nom en xinès, però tothom li diu d’una altra manera, que és més curta i senzilla de dir; a més, li van posar un nom anglès. Això no ho volia. Encara que sigui amb caràcters diferents, volia dir-li a la nena amb el mateix nom i que així sortís als dos passaports. Laia es pot pronunciar perfectament en xinès, no sona malament i es pot escriure amb dos caràcters: 來椏. A més, és molt català.
I com ho heu arreglat amb els cognoms?
Complicat! Aquí els nens i nenes han de tenir el cognom del pare, però el meu cognom no el poden col·locar perquè hauria de ser en xinès. Quan em vaig fer la targeta de residència, ja em van donar el meu nom en xinès…
Com?!
Sí, quan arribes et registren amb un altre nom, perquè consideren que si no, és massa complicat (per ells, clar)… Jo vaig intentar fer una transcripció sui generis del meu cognom, però me la van canviar una mica i em vaig quedar amb “Fananlong” (法男龍). La Laia als documents taiwanesos es diu Fa Laia (法來椏), perquè primer hi posen el cognom. Al registre civil de l’ambaixada espanyola, però, la Laia sí que té el meu cognom i el de la meva dona, Wang.
Em puc imaginar que t’has trobat amb altres xocs culturals, més enllà dels burocràtics.
I tant! Per exemple, aquí la família ho ha de fer tot junts: de trobar-se cada setmana per menjar, etc. Si la meva dona surt pel seu compte amb amics o companys de feina o dies després ho faig jo, als meus sogres no els quadra i la renyen una mica. A les tardes, quan la meva sogra arriba de la feina, està amb la nena, però en general jo vaig bastant a la meva, treballo i m’ocupo de la Laia.
Va, coses que t’agraden de Taiwan.
Els funcionaris taiwanesos: t’esperes cinc minuts i ja t’atenen; després, hi ha un botonet al costat amb el que en pots valorar la seva feina. Per això també s’hi esforcen… La gent al carrer és amable. I el que et comentava del menjar ràpid i barat o el fet que tens serveis les 24 hores els set dies de la setmana: des de menjar fins a fotocòpies. És la comoditat de tenir el que necessitis en qualsevol moment. És un salvavides. Va ser molt pràctic quan la meva dona estava embarassada i ens calia alguna cosa al moment que fos. Ara bé, jo em deleixo pel pa amb tomàquet. Aquí el tomàquet és caríssim, si bé tenen fruita i verdura pròpies molt bones. Si vols fer escalivada, per exemple, el pebrot et costa un ull de la cara.
Per tant, el que més trobes a faltar és la gastronomia catalana.
Sí, i també el fet que a Catalunya, a Barcelona mateix, si vas a la platja està neta. Aquí, les platges són com la Barceloneta a finals dels setanta o principis dels vuitanta: es veu deixat. Aquí la gent fuig del sol: de paraigües en veus tant si plou (que és el normal) com si fa sol.
I la muntanya?2010-01-03 (15)
La tenen més ben cuidada, ara bé: aquí són uns pixa-pins. La majoria viuen en ciutats i quan van a la muntanya es passegen per passarel·les alçades de fusta que hi han construït per a que no s’embrutin les sabates o per a que puguin fer muntanya en xancletes. Els boscos estan molt nets i normalment et cobren entrada, un preu simbòlic d’un euro i mig, per exemple. Ara, els caps de setmana a Rupit i les excursions per les Guilleries que jo feia de petit amb els meus pares… això aquí, no. A Taiwan és molt humit i la vegetació és verdíssima. Les ciutats, però, podrien passar amb menys contaminació: 7 milions de persones viuen a Taipei inclosa l’àrea metropolitana. La meva dona de tant en tant ho deixa anar: “De veritat que es viu millor a Barcelona!”. Tot i que m’encantaria tornar a Barcelona, on s’hi viu bé si tens feina, de moment el pla que tenim és el que et comentava: continuar per aquí encara uns quants anys més…
Ui, torno a sentir la Laia, però ara ja no és un balbuceig això… 🙂
Sí, ja està insubordinada. 🙂 Ho deixem aquí. Una abraçada!

FOTOS: Oriol Ferrerons i Manich

“Ells diuen que són 25% catalans, 25% russos, 25% francesos i 25% jueus”

ELISENDA POUS.
QUATRE FILLS (2001, 2003, 2005, 2006).
 VIU A ALMATI (KAZAKHSTAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, EN RUS I EN ANGLÈS.

Hola, hola…?
Hola! Sí, sí que hi sóc a l’Skype. Just acabem de felicitar a ma mare, que és el seu aniversari. D’aquí a una estona anem al cinema. Ara tinc temps.
Perfecte. Tens quatre nens: déu n’hi do!   549185_10151552304730080_1615163705_n
Sí, sí, quatre. En Marc, que ha fet dotze anys. El segon es diu Jordi i té 10 anys i mig. El tercer és en Sergi, que té 8 anys i mig. El quart es diu Àlex i té 6 anys i mig.
Tot quadrat, he!; he!; he!
Sí, sí, més o menys. Es porten entre 19 i 22 mesos de diferència.
I a més, treballes?
Sí, tinc dues llars infantils privades, de dos a sis anys: Chasik Kompot i Chasik Taimanova. Les he muntades jo: en anglès i en rus; i ara tenim una mica de francès. Però no vaig venir al Kazakhstan per treballar, sinó perquè vaig conèixer el meu home a Salou, em va convidar i em va arrossegar fins aquí. He!; he!; he! Ell és del Kazakhstan.
Ets mestre?548591_10152171662610080_656919541_n
No, jo gestiono les escoles, en sóc la propietària. Tinc mestres i administradores i jo hi vaig quan puc, no hi sóc tot el dia. Quan els nens vénen de l’escola, vaig cap a casa.
A quin tipus d’escola van?
Ells estudien en anglès perquè van a una escola internacional. L’escola acaba a les 15 h, i cap a les 16 h ja són a casa. Necessiten molta estona per arribar-hi perquè la ciutat és molt extensa i està a l’altra punta.
I com hi van, tan lluny? Amb transport públic? En cotxe?
Tenim xòfer.
Xòfer?!
Sí, sí, és que aquí tot és una mica diferent. Tenim un xòfer que els porta a l’escola i que també es cuida del manteniment de les dues escoles bressol que dirigeixo. Aquí la mà d’obra és encara bastant barata. El meu home tenia el seu xòfer… bé, tenia, ja que va desaparèixer, una cosa malhauradament molt corrent també aquí: se’n va anar uns dies a ajudar a algú de la família al nord del país… i encara no ha tornat. Espera, espera que el meu home em pregunta amb qui estic parlant en català…
это Жемма, она каталонка, которая живет в Германе и у нее на фейсбуке группа каталонцов за рубежом… (és la Gemma, una catalana que viu a Alemanya i que té un grup al Facebook de catalans que viuen a l’estranger)
а почему она не приехала cюда? (per què no ha vingut aquí a fer l’entrevista?)
потому, что она работает в Берлине и она не можеть приехатъ cюда. (perquè ella treballa a Berlín i no pot venir cap aquí)
Bé, ja veig que entre vosaltres parleu en rus…
Sí, entre nosaltres parlem en rus. El meu marit, l’Oleg, es dirigeix als nens sempre en rus; jo, en català; però ells parlen anglès millor que cap altre idioma perquè l’escola és en anglès i és l’idioma dominant.480083_10151403999470080_1213473792_n
Més que el rus?
Sí, perquè el rus el parla el pare, però a l’escola el tenen com a llengua estrangera, dues hores a la setmana, perquè com et deia és una escola internacional. A més no els agrada estudiar-lo: primer van tenir un mal professor i ara tenen una professora que els ha apretat més, però utilitzant mètodes soviètics i no els agrada. El troben difícil. El petit el parla, però encara no llegeix el rus perquè fa primer i va a una escola britànica. El gran sí que en sap de llegir. Tot i que no em preocupa: tots l’acaben aprenent. Però a banda d’aquestes dues hores de la setmana, la resta, tot, tot ho fan en anglès.
I entre ells també parlen en anglès?
Sí, sí, en anglès. Fa ràbia, però és així. Jo els llegeixo en català, ells el llegeixen una mica, però no volen perquè els costa llegir en català… I el petit, que ha estat poc a Catalunya, és el que menys el parla. Els estius és quan fan els intensius, ja que els apuntem a colònies a Catalunya. Però aquí… jo sóc l’única que parla en català!
Però sí que teniu contacte amb la teva família a través d’Internet, deies al principi…
Sí, sí, amb els meus pares. I els meus fills són al Facebook. Però allà, sobretot escriuen en anglès. Quan escriuen en català és per gravar-ho! Quan m’envien un whatsapp o m’escriuen a través del Facebook, ho fan fonèticament, com si fos anglès. Escriuen tal i com els sona la fonètica en anglès.
Per exemple?
Per exemple: “A on nirem de bacansas?”, “Kuntestam”, “Jo now se com as fa el admirada”, “jo at bwe di una cosa”, “ke al jordi a fet malamen”…
Que interessant…!
És molt curiós i interessant de veure, sí.
I pel que fa a barrejar llengües, fa uns dies comentaves una entrada a la pàgina de Quan el català és minoria i publicaves frases com: “Jordi, did you parar la taula?”, “I don’t understand you when you’re txavking!” (del rus чавкать, txavkat – fer soroll mastegant amb la boca plena)
És boníssim, és boníssim. I: “mare, el Sergi m’ha trogat (tocat)” o “havíem de jump (saltar) a dalt (amunt)”. De tant en tant els van sortint paraules en alguna de les altres llengües, però si es dirigeixen a mi només en una altra llengua, com l’anglès, jo els dic que no els entenc, no els deixo. Jo sóc molt tossuda. Ara ja ho saben. Tot i que realment hi ha paraules que, si no utilitzes en català, els costen perquè no les saben i llavors tiren de l’anglès.
I entre el rus i el català?
Parlen millor el rus perquè com senties jo també parlo amb l’Oleg, el meu marit, en rus.
I a tu no se’t dirigeixen en rus?
No, però com que saben que el parlo a vegades em demanen que els tradueixi una paraula del rus al català o del català al rus… Tot i que sobretot, quan els falten paraules m’ho pregunten des de l’anglès, perquè és la seva llengua de referència i a més saben que jo el parlo.
I el castellà, el saben?
No, perquè no sé com introduir-lo. Jo no els penso parlar en castellà.
I classes de castellà?
Sí, ho volia. Aquí hi ha els de l’Opus Dei que donen classes de castellà i també alguns cubans… Però els meus fills estan tan ocupats que no poden: també van a classes de francès a l’Alliance Française.
I el castellà a través d’amics?
Tenim uns amics argentins i colombians, però aquí la majoria d’estrangers són expatriats que vénen i marxen. Un estiu ens vam quedar aquí i ens vam veure cada dia amb ells. Dos mesos més tard ja ho entenien tot. Quan van a Catalunya, on hi ha molta gent que parla castellà, també el senten… i s’enfaden amb mi: “No entenem res, som a Catalunya i no entenem res!” He!; he!; he!; he! Però ells diuen que volen aprendre el castellà. El que sí que he observat és que quan van a l’escola de tennis de Manresa, el 90% parla català. Quan els portem a unes colònies públiques, acostuma a haver-hi més castellà.
Ho feu cada estiu?
Sí, normalment marxem quan acaba l’escola, a finals de juny, intento ser a Catalunya per Sant Joan, i tornem dos mesos més tard, a finals d’agost. Les escoles internacionals acostumen a començar al voltant del 22 o 23 d’agost.
Deies, però, que en classes extraescolars sí que aprenen francès. Per tant, català, rus, anglès… i francès.
Sí, perquè la meva mare és francesa i els vaig voler apuntar perquè en sapiguessin una mica. La meva mare els parla en català i en francès. Quan eren més petits, ella només els parlava en francès i llavors també teníem un noi nadiu que els donava classes… fins que va marxar del Kazakhstan! El típic problema aquí, el que et comentava… Durant un temps no van fer classes i ara hi han tornat amb l’Alliance.
Tornem al català. Comentaves que ets l’única font de català per als teus fills. Quins recursos utilitzes?
Quan sóc al Kazakhstan, llibres i algun DVD… però ara els dibuixos o les pel·lícules ja no els volen en català: han de ser en anglès. Quan sóc a Catalunya, a més, TV3. De cançons en català de petits ja no n’escolten. Ja es fan grans… Però n’havíem escoltat moltíssimes! L’únic que faig és posar l’emissora Rac105 a l’Iphone a través de l’altaveu, i així en senten algunes. A l’estiu, quan estem a Catalunya, quan els portem a les colònies del tennis a Manresa, els agrada escoltar el Fricandó049cf507-5928-4fb3-83c3-68199b47280b1_low Matiner, amb el Vadó Lladó, no sé per què!
I de contes?
Rebo el Cavall Fort i el Tatano. I de llibres en tenen varis. Els últims que els vaig comprar eren per a joves, d’humor. Però més aviat sóc jo qui els en llegeix abans d’anar a dormir, en veu alta. Els de l’Eduard Estivill Contes per abans d’anar a dormir, per exemple.
I el conte d’en Patufet, l’expliques als teus fills?
Sí, i tant! Els l’he explicat mil vegades i encara els l’explico. El que més els agrada és la part dels pets: “I quan el bou es va tirar un pet en va sortir en Patufet!”. Això dels pets i els rots els encanta!
Què et sembla el projecte de Patufets al món?
A mi m’agrada saber com estan els altres. Quan ve algun català al Kazakhstan, acostumen a contactar-me i els dono un cop de mà.
T’has trobat amb xocs culturals en el teu dia a dia al Kazakhstan?
És que jo no faig gaire la vida d’aquí. Nosaltres fem la nostra vida. Almati és una ciutat gran, més o menys com Barcelona. Això vol dir que tu pots fer la teva vida. En el meu cas, jo em faig molt amb els estrangers i, per dir-ho d’alguna manera, això fa que “no t’integris”. Però, alhora em pregunto: “a què m’he d’integrar?”. Aquí hi ha més de 120 nacionalitats! Els russos, els kazakhs, els alemanys, els uigurs… aquí cadascú té la seva llengua, la seva cultura, fa el seu menjar, la seva vida… A més, accepten molt bé els estrangers.
I els teus fills com es defineixen des del punt de vista nacional, doncs?
Ells diuen: “y меня много национальностей!” (jo tinc moltes nacionalitats!). I continuen: “на 25% я каталонец, на 25% русский, на 25% француз, и на 25% еврей” (25% català, 25% rus, 25% francès i 25% jueu). Perquè la mare del meu home és jueva i el seu pare, rus. Però els meus fills també comenten: “но у меня тоже есть что-то американского…!” (però també tinc alguna cosa d’americà…!) perquè, és clar, parlen amb accent americà! He!; he!; he!
Genial, cap problema!
Sí, però com que jo sóc molt nacionalista, els ho tinc tant ficat al cap que quan algú els pregunta: “откуда вы?” (d’on sou?), ells responen: “мы из каталонии! мы каталонц58720_10150261156605080_4105600_nы!” (som de Catalunya! Som catalans!). He!; he!; he!
Déu n’hi do! I a més tots quatre noms són catalans…
Sí, però ho dic sempre: “Jordi”, el va triar el meu home, a qui li va agradar el nom perquè el va sentir molt sovint a Catalunya.
I m’imagino que els expliques i re-expliques les tradicions?
Sí, i com que estan en una escola internacional, treballen molt el fet que cada nen ve d’un país diferent. Cada any, cada pare hi va per explicar el seu país. Jo explico Catalunya, intento anar-hi per Sant Jordi, coincidint que a més el meu segon es diu Jordi, els presento els castellers, etcètera. El dia internacional és al vespre, cada pare té un estand, i nosaltres hi anem com a Catalunya. Preparo plats catalans, portem llonganissa i crema catalana. A més, aquest any la meva mare em va enviar faixes, barretines i espardenyes de set betes. A partir d’una foto, vaig fer cosir aquí, que és més barat, uns pantalons de pana i una hermilla. De fons hi vam penjar una senyera, una estelada i la frase: “Catalonia is not Spain”.
Però al Kazakhstan saben què és Catalunya?
Sí. No tothom, però trobo que cada cop més. Una anècdota. Kazakhstan ja és Àsia, per tant, hi ha molts mercats, базары (basars). Com que estem a tocar de la Xina, hi ha molt contraband. Trobes sobretot productes de la Xina a l’anomenada барaхолка (baraholka), que és un mercat amb molts contenidors on pots trobar-ho tot, tot, tot, molt més barat. I acostuma a estar als afores de la ciutat. Doncs el que et deia, una anècdota: un dia hi vam anar a comprar amb en Marc, l’únic amic català que hi havia a Almati (el que ens va ajudar a muntar la paradeta de Catalunya de l’international day de l’escola), i parlàvem en català entre nosaltres. El venedor del contenidor de les espècies ens va començar a preguntar a veure quina llengua parlàvem. “Català”, li dèiem. “Català?”, comentava. “Sí, Barcelona, Catalunya…”. I ens va contestar: “Ah, sí! Que ara teniu problemes com els bascos, oi?”. Que allà ho sàpiguen?! Això és molt! A més, aquí hi ha molta gent del Barça, per tant ens coneixen. Una altra cosa: aquí en el passaport hi apareix la национальность (no traduïble com a nacionalitat, sinó com a Volkstum, caràcter nacional o origen). A mi m’agrada, tot i que té un punt racista. Quan a mi em pregunten: “а вы кто по национальности?” (i vostè quin “origen” té?); i jo els puc dir: “каталонка” (catalana803352_10152583366775080_805709089_n). De seguida em responen: “но это же Испания!” (però si això és Espanya); i m’hi torno: “а вы уйгуры?” (i vostè és uigur?). “нет, я русский!” (no, jo sóc rus); “вот, тоже самое!” (doncs, exactament el mateix).
Per tant, ho posa en el teu passaport, que ets catalana?
No, no ho pot posar perquè jo tinc permís de residència.
I en el dels teus fills?
Ells tenen tres passaports: francès, espanyol i kazakh. En el kazakh, com a национальность (origen) posa русский (rus) perquè el seu pare és rus. L’origen el determina el pare: els únics que van per mare són els jueus.
I els cognoms?

En espanyol en tenen dos, Plótnikov Pous. I en el francès i el kazakh, un: Plótnikov.
Us quedareu al Kazakhstan per ara?
Jo, de fet, ja en vull marxar. Però ara m’estan embolicant per a què munti una llar d’infants molt gran amb la filla del president… No ho sé, no ho sé… Aquest no era el meu pla: jo volia marxar. Jo sempre ho dic: aquí pots treballar, pots fer-hi diners, però la medicina està molt malament. A més, treballar aquí, tenir-hi el negoci, és on trobes el xoc de mentalitat, del fet que la gent és molt nòmada. Això no passa a Rússia, per exemple. Aquí et ve una noia una setmana a treballar i després… desapareix! I no saps com trobar-la. Comences a preguntar i t’expliquen que ella era allí perquè una altra n’és la сестрёнка (germaneta) i que no saben on ha anat a parar. I sempre se’ls mor algú, com que són tants! O sempre els passa alguna cosa. Igual que el que et comentava, del xòfer del meu marit. En aquest sentit, aquesta falta de seriositat, és molt dur. No saps mai què pot passar ni qui et pot venir a treballar.946938_10152850251625080_595804306_n
Però ja fa anys que hi ets…
Sí. Aquí hi duc una molt bona vida. Tinc una dona que ens ajuda tot el dia, cosa important quan es tenen quatre fills. Tinc xòfer, tinc no-sé-què… Podem viatjar, cosa que no es pot fer a tot arreu: tenim quatre nens i és car. Aquí ho podem fer. Però comença a no compensar-me tot això. Preferiria estar més tranquil·la i canviar d’aires i comptar amb una millor medicina.
Has tingut problemes?
Sí, dos cops he tingut problemes de salut. I dels meus quatre fills, en Sergi, el tercer, el vaig haver de tenir aquí i quasi es va morir! Un altre fa dos mesos va tenir púrpura i vaig haver de marxar. És a dir, cada cop que passa alguna cosa, he d’agafar un avió i marxar. Ja n’estic farta: no vull haver de fer-ho!
Els altres tres els vas tenir per tant a Catalunya?
Sí, els altres tres a Barcelona i en Sergi aquí perquè tenia placenta prèvia i no vaig poder marxar. Pensa que el meu home va haver d’anar a comprar sang al banc de sang perquè a l’hospital no tenien sang per fer-me una transfussió… Ara, vuit anys més tard, la cosa ha millorat, però bé… La sanitat és pública. Als hospitals públics mai ningú et fa res gratis: et diuen tot el que has de comprar, medicament, bena, xeringues… i després tornes a l’hospital i t’ho fan. O el meu home, que va tenir apendicitis, i fins que no vam trobar un conegut a qui li vam pagar un suborn no el van operar!
(L’Skype es penja)
Elisenda, et perdo…
Sí, jo també… et sento entretallada…
T’escric per e-mail…
Adéu… adéu, adéu…!