Arxiu d'etiquetes: Argentina

“Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans”

JUAN JOSÉ CABANELLAS.
VIU A ROSARIO (ARGENTINA).
NÉT DE CATALANS, TÉ UN FILL (1994) I UNA FILLA (1996).
A CASA PARLEN CASTELLÀ.

Sempre has viscut a Rosario?
Hi vaig néixer i hi visc, si bé uns anys també he viscut a altres ciutats d’aquí la província de Santa Fe, com Venado Tuerto i San Lorenzo.

…i has viscut a Catalunya?
No, no he viscut a Catalunya….. però sí que hi he anat dues vegades per conèixer-la. La primera, l´any passat: hi vaig anar per perfeccionar el meu català…. La segona ha estat aquest any per recórrer-la i conèixer-la. Si bé tinc feina, he d´estalviar per tornar-hi. Ens costa molts diners un viatje com aquest…!

Tu ets nét de catalans, però has nascut a l’Argentina. Com et sents?
Sempre m’he sentit tant català com argentí. Sóc nét de catalans –de Lleida i Barcelona- i, de banda paterna, sóc besnét de mallorquins –d’Alcúdia. El sentiment d’ésser descendent d´un dels pobles que més ha lluitat per la seva llibertat i la de la resta d’ex colònies d´Espanya.

Quan va arribar la teva família a l’Argentina?
A principis del segle XX tant la del pare com la de la mare. No tinc massa clar per què van venir. Crec que per la gran violència que es vivia a Catalunya en aquell temps…. i per la manca de feina.

Parles català?
De petit parlava i entenia la llengua catalana i des de fa 4 anys he decidit tornar a estudiar-la. Des de que vaig néixer fins als 6 anys, em vaig criar amb els meus avis per part de mare. El meu avi, José Luis y Buenaventura Fraile, era barceloní i la seva dona, l’àvia Josefa, era d’un poble de Lleida, que ara no recordo. Ells parlaven entre ells en català i jo el vaig aprendre. A més a més, la meva àvia em despertava cantant en català cançons infantils. Sóc un dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto, “Catalunya Viva”, i sóc soci del Centre Català de la ciutat de Rosario.

Com l’has mantingut?
Perquè, malgrat em vaig anar fent gran, com que a l´escola em cridaven pel meu cognom, Cabanellas, fent la pronúncia amb dobla ela com si fos italià, jo m’allevava del meu seient i els demanava que fessin la pronúncia amb “y” en lloc de “ll”, ja que jo era d10799740_992881740728294_1104934956_nescendent de mallorquins. I parlava en català amb els meus avis, el meu oncle-avi Pedro fins l’adolescència i de gran amb un amic meu valencià i un altre català de la ciutat de Venado Tuerto, on vaig viure 14 anys. Després vaig trobar el Centre Català de Rosario, on feien classes de català. He aprovat dos cursos internacionals nivells “Bàsic” i “Elemental” a distància per l’Institut Ramon Llull. I vaig fer l’Estada d’Estiu a Barcelona de la Facultat de Filologia de la UB aquest any, un curs intensiu per perfeccionar la llengua catalana. Alhora, hi havia un recorregut cultural. Ja te n’he enviat les fotografies. (somriu). Ara estic cursant el nivell “Intermedi”.

I segueixes música o vídeos en català des d’Argentina?
Escolto i veig de tot…… i gràcies a Internet, he fet una bona col•lecció de discografies de tota mena de música i de pel•lícules… Rock català: Els Pets, Obrint pas, Buhos, Lax’n busto… Clàssics 10751745_992885190727949_2113412437_ncom Serrat, Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Raimon etc. Havaneres: Port Bo, Els pescadors de l’Escala, L’Espingarí, Peix Fregit… He anat dues vegades a les Cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell. De pel•lícules, he vist: Pa Negre, Coronel Macià, Companys, procés a Catalunya; Macià vs Companys, Eva, Catalunya über alles, Evolucions, Ermessenda, Ulls per Ulls, Ciutat Cremada i altres més…

Vius a l’Argentina, però veig que tens part del cor a Catalunya…
Sí, i no podria viure lluny d’Argentina, tot i que Catalunya és la terra dels meus avantpassats.  Tinc un somni: que Catalunya arribi a ser una nació organitzada en un estat Independent, que sigui justa, lliure i sobirana… I, posats a somiar, que jo sigui reconegut com el primer ciutadà català nascut fora, i que arribi a ser ambaixador de Catalunya a l’Argentina (somriu).

Què és el que mes enyores de Catalunya o de la cultura catalana?
Tots els costums i els monuments culturals que he conegut en els meus viatges… Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans. Les 1799928_902535963096206_8256705828457941509_ofèiem conduïts per el meu avi José o el seu fill, el meu oncle Miguel Angel, a qui dèiem Tío Lito. A la cuina, sovint preparo quelcom semblant a la paella, cosa que també em van ensenyar els meus avis.

També tens fills, però no el parlen, el català, cert?
Sí, un fill de 20 anys i una filla de 16 anys… Mai han volgut parlar-lo, parlem en castellà. Des de fa un temps estem separats amb la seva mare i per desgràcia cada cop tinc menys relació amb ells. És complicat perquè ells ja no han viscut la cultura i llengua com jo ho vaig fer amb els meus avis. Els sembla una cosa llunyana, gens propera, i mai els ha interessat.

Ara, amb qui parles en català a l’Argentina?
Gràcies a Skype i al Facebook, parlo amb molta gent catalana. Quan vivia a San Lorenzo, parlava amb uns veïns que eren fills de catalans i encara conservaven la llengua. També parlo català al Centre Català on sóc soci, el Centre Català de la Ciutat de Rosario (centrecatalarosario@gmail.com), que ja té 112 anys! També participo al Centre Català Catalunya Viva de la ciutat de Venado Tuerto (centrecatalavt@waycom.com.ar).

Veig sovint que els que fa anys que viuen fora de Catalunya o els que, com tu, no hi han nascut però l’han viscuda des de la distància us mulleu molt, políticament parlant…
Clar que sí! Jo mateix vaig ser uns dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto. Si bé per la meva feina, no puc fer política a l’Argentina, com a descendent de catalans, puc fer política per Catalunya. Sóc soci d’Òmnium Cultural Barcelona i d’Assemblea Nacional Catalana i altres o1609716_809005285782608_1549274856_nrganismes independentistes…

I com ho veus?
Que estem a prop d’arribar a la independència… (somriu)

Quines característiques defineixen els catalans?
Els catalans tenen un tarannà molt semblant al dels argentins… Es diu que la gent no estima als argentins, diuen que ser argenti és per suïcidar-se … He escoltat el mateix de la resta d’espanyols, sobre els catalans. Però per mi, el poble català, com l’argentí, és un poble treballador, alegre, combatiu, amb molt d’orgull d’ésser catalans, d’ésser argentins.

Coneixes Patufets al món?
Penso que fa una bona tasca i una gran feina per la llengua catalana. A més, jo he llegit diversos nùmeros d’una revista amb un nom similar, una d’històrica, la revista infantil i Juvenil Patufet.

“Passar el Nadal suant a gairebé 40° no deixa de ser rar. D’escudella i carn d’olla no en fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Tot i així, veus Pares Noels pel carrer i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: la cultura hegemònica del nord domina”

CARLES ROS MAS.
UN FILL (2011).
VIU A BUENOS AIRES (ARGENTINA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I CASTELLÀ.

Miguel, normalment parlem amb els avis i amb els tiets. Avui hem trucat a la Gemma.
Cada dia?
No, només els diumenges, quan seria el nostre migdia/el seu vespre, parlem amb la meva família. També aprofitem els festius a Buenos Aires per trucar, ja que quan aquí és hivern i a Espanya estiu, hi ha cinc hores de diferència. Quan a la tardor canvien l’hora a Espanya, quatre.
Coneixes el blog Patufets al món i el Facebook Quan el català és minoria?
De Facebook, no en tinc. I el blog l’he mirat per sobre… Què li ensenyes a la Gemma, Miguel?
Un conte! Mira!
Em sembla que en volies un amb dibuixos, i aquest no en té… Després en busquem un…
Quan fa que sou a Buenos Aires?
Vam arribar a Buenos Aires fa cinc anys, el novembre del 2008. Ens havíem conegut a Argentina, durant un viatge, la meva companya va mudar-se a Catalunya el 2005 i tres anys més tard vam venir cap a Argentina.
Per tant, parla català?
Sí, té el nivell C, se l’ha tret. El parla molt bé, la Sol.
Tu parles amb en Miguel en català i la Sol, en castellà.
Sí, no ens ho vam plantejar massa. Jo vinc de família catalanoparlant i ho trobava lògic. A la gent a Buenos Aires (argentins de classe mitjana urbanites) li estranya, suposo perquè tenen encara present el model d’immigrant que hi va venir a principis o mitjans del segle XX. Llavors van tallar completament el vincle o eren migracions a molta llarga distància que no donaven peu a tornar. Les llengües que venien amb la gent es van anar perdent, majoritàriament. Si mantenien algun contacte era per carta. Per tant, el manteniment de la part lingüística era molt més complicat.
S’ho prenen malament, per tant, si et senten dirigir-te en català al Miguel?
No s’ho prenen malament, però els sorprèn. Fa un parell de setmanes vam fer un sopar a casa i va venir una noia italiana, que fa vuit anys que viu a Buenos Aires, i ens comentava que necessitaria assessorament per a quan tingués fills, ja que ara ja li costa moltíssim anar canviant del castellà a l’italià. Comentava que hauria de fer un esforç mental. Jo el tinc molt incorporat, el català. I, de fet, donat que la Sol parla el català, ens vam proposar ser conseqüents i, davant del nen, no barrejar cap de les llengües: amb ella parlàvem un pupurri en què utilitzàvem paraules catalanes i castellanes. Ara, o bé només català o bé només castellà… bé, gairebé complint-ho al 100% 🙂
Però, de fet, aquest anar canIMG_0913viant del català al castellà ja és un exercici que es fa a Catalunya on hi ha els dos idiomes…
Exacte, a diferència de la noia italiana, jo ja estava acostumat a anar passant del català al castellà, ho tinc interioritzat…
No, pare!!!!
No pare què? Em sents amb en Miguel cridant així? Si vols anar a jugar amb la mare, vés-hi, eh? Posa’t els mitjons, va…
No sé on són…
Tu els has tirat, busca’ls!
En Miguel diferencia bé els dos idiomes?
Des que va començar a desenvolupar la parla que gairebé no barreja, tret d’algunes paraules que s’inventa a partir de les dues llengües o tret de la conjugació d’algun verb. Suposo que això és degut a que són idiomes molt semblants.
Pare, abrit la panxa!
Sents el que ha dit? “Pare, he obert la panxa!” per dir que s’ha aixecat la samarreta.
Només el parla amb tu, el català?
Sí, de fet no coneixem més famílies amb nens catalanoparlants. Només amics meus, adults. Des de l’any passat va a una escola bressol, un jardín de infantes, de març a desembre.
I vídeos?
Sí, Youtube… però és perillós perquè Youtube et fa suggerències i ell sempre tira cap allà. Ho he de controlar. Tenim DVDs que hem portat, com el Mic i la Maisie. De contes, ens n’envien molts, també dels seus cosins. I si són contes en castellà, l’hi tradueixo. Cantar, li canto en català. El que encara no m’he plantejat és que passarà quan hagi d’aprendre a llegir i escriure… M’he d’informar sobre quines iniciatives hi ha…
Bé, des d’Exteriors es subvencionen classes de català…
Clar, però no hi pot accedir qualsevol és només via casals, no?
Exacte.
Clar, però hauria de trobar més nens per poder muntar grup i conèixer algun filòleg… Tot i així, m’imagino que tard o d’hora em tocarà autoformar-me o autogestionar-me jo, sobre la lectoescriptura.
Mama!
Vés, posa’t els mitjons i vés amb la mare!
Mama!
T’ajudo a buscar els mitjons?
Sí…
Mira, aquí n’hi ha un…
I a baix de l’almohador…
Ho has sentit? “A sota del coixí”… Ara sí, vés cap a la mare!
En Miguel us diu mare i pare, no papa i mama…
Sí, en català utilitza el pare i mare, en castellà papi i mami. 🙂
índexTornareu?
Aquí, cada deu anys tot s’enfonsa hehehe. Per ara, no hem previst tornar ni cap canvi, però no ho descartem.
Vosaltres sou l’onada d’immigrants que vau marxar de l’estat espanyol per la crisi?
No, no va ser per la crisi. He estudiat Polítiques i Educació Social. Aquí treballo per al programa “La casa de los niños”, semblant al que podria ser el Casal dels Infants del Raval, a vegades més com a educador de lleure i a vegades més com a educador social.
Et va costar trobar-ho?
Sí, perquè aquí el camp de l’educació no formal no està tan desenvolupat i la carrera d’Educació Social no existeix com a tal. Quan vaig arribar vaig fer tallers de jocs en centres amb malalts psiquiàtrics. De mica en mica vaig anar trobant quelcom, que és gairebé cent per cent el meu perfil professional.
Trobes xocs culturals lligades o no a la paternitat?
No a nivell social, més lligat a casos individuals o particulars de cada família. Jo tinc un caràcter molt adaptable i el grupet de la Sol és molt acollidor. De seguida vaig trobar feina i he començat a fer teatre, cosa que abans no havia fet mai. Buenos Aires és capital en teatre castellà. Els estereotips que coneixem dels argentins estan molt lligats als néts de gallecs, catalans i italians que van emigrar-hi durant la Guerra Civil o els que després van emigrar amb la crisi del 2001. Argentina és, però, molt més mestís del que pot semblar. No es pot simplificar amb la imatge dels psicoanalistes que sempre ens venen.
Esquina_de_San_Juan_y_BoedoPerò el Casal Català de Buenos Aires és dels importants, no? Vull dir, la immigració catalana va ser molt important, no?
Penso que no hi ha hagut massa relleu. Els catalans que hi ha són sobretot gent gran. Dels immigrants que van venir, sobretot gallecs, després bascos i andalusos… Et trobes sovint cognoms catalans, però sovint desconeixen l’origen català: Rabassa, Puig, Jou, Soler… I els pronuncien en castellà. Catalunya es va fer sobretot coneguda, des dels anys seixanta, a través d’en Joan Manuel Serrat, a Argentina i Uruguai. Ara bé, només les classes mitjanes urbanes. En Serrat és capaç d’omplir concerts en estadis de 15.000 persones durant dues setmanes. Això allà, no.
Per tant, en Serrat és el primer punt de la cultura catalana…
Sí, i el segon, el Barça. No et dic res de nou. El Barça és, però, interclassista i interurbà.
I les tradicions catalanes, les mantens?
Sí, però, per exemple, hi ha una cosa un xic estranya: passar el Nadal suant a gairebé 40°. Ara ja m’hi he acostumat, però no deixa de ser rar. Escudella i carn d’olla, per exemple, no la fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Ara bé, tot i així, sí que veus Pares Noels disfressats pel carrer (quina calor!) i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: senyals de la cultura hegemònica del nord, que domina. La nit de cap d’any és com un Sant Joan: petards, festa, beguda fins tard, al carrer. A Catalunya, a més, hi ha una acumulació de festes: Nadal, Sant Esteve, Cap d’any, Reis… Aquí, només Nadal i Cap d’any. Aquest any, com que en Miguel és més gran, hem fet cagar el tió, la Sol em va portar un tronc. Des que sóc aquí, he viatjat tres cops a Catalunya, Potser ho faré coincidir més endavant amb el Nadal.
I Sant Jordi?
Sant Jordi sí que la tinc molt incorporada i intento convocar a tots els catalans que conec a casa i organitzar un sopar. Al Miguel, no l’afecta, tot i que sí que té contes de Sant Jordi. L’11 de setembre, no.Bildschirmfoto 2014-01-09 um 11.59.33 AM
I en Patufet, que el coneix?
Doncs no. No massa. Un conte que m’agrada molt, que en Miguel em demana, i que li canto és una versió il.lustrada de Qualsevol nit pot sortir el sol, d’en Jaume Sisa.
És conscient de l’existència de Catalunya?
No, parla de ciutats, però no de països. És conscient de les llengües, això sí. Però jo la qüestió de la identitat, tampoc la tinc massa resolta, ni tampoc les opcions polítiques que es generen des de cada identitat. Em sento català, potser no espanyol en tots els casos, però en algunes ocasions, sí. Em sento més proper als espanyols, que als francesos, però alhora em sento sobretot català. Tinc un cacau… Tampoc sé, però, on acabarem visquent, si Catalunya s’acabarà independitzant…
Quines nacionalitats té?
Argentina i espanyola. Els argentins li permeten la doble nacionalitat. I té els dos cognoms, tot i que aquí tenir-ne dos és com aristocràtic, dels temps de la colònia: el corrent és nombres y apellido. Així té un passaport europeu que li dóna més joc. Ja vaig viure el malson de la Sol, quan va venir a Catalunya: sense passaport espanyol ni italià, malgrat tenir-ne parents, ens vam acabar casant per facilitar-li la residència. Jo, de fet, ara m’estic treient el passaport argentí per poder ser fix, personal de planta. Si fos per votar, no em faria argentí, perquè sóc tradicionalment abstencionista. Alhora, és més pràctic: t’estalvies cues, que sempre són més llargues per als ciutadans no argentins o no MERCOSUR.
Què trobes a faltar?
El peix, el marisc, l’embotit. Hi ha carn de porc i la saben treballar, però per cuinar-la, no com a embotit. També la Nocilla, aquí arreu hi posen dulce de leche. Les olives amb anxoves, que aquí no n’hi ha. També l’oli d’oliva, que aquí és molt car. Jo sóc de Gràcia i trobo a faltar moltíssim les festes de Gràcia: a l’agost ho passo malament. A més, contràriament al que es diu dels llatins, festa al carrer, etc. No és cert: no saben el que és festa major o festa local, al menys a les ciutats. Durant el Carnestoltes és una miqueta semblant, però res a veure. Fins els 23 anys estava en un esplai, guarníem carrer, he tingut sempre molts vincles associatius. Això ho trobo a faltar. Igual que el barri de Gràcia. Buenos Aires és monstruós a nivell de dimensions: és difícil moure’s.
I què trobaries a faltar d’Argentina?
La carn i els asados. A la terrassa tenim unes graelles i en fem sovint. També, el teatre. Aquí hi ha una xarxa de teatre independent (alguns legalitzats, altres no) molt accessible, tant pels contactes com pels preus. Si tens una casa més o menys gran, ja pots començar a programar. Això ja ho he incorporat al meu dia a dia: hi anem màxim cada dues setmanes.

Notícia al programa radiofònic “Paraná para ir adelante”

El Casal de Catalunya de Paranà (Argentina) ha elaborat una notícia sobre Patufets al món i Quan el català és minoria per al seu programa setmanal radiofònic. A “Paraná para ir adelante”, diumenge 18 d’agost del 2013, han informat sobre el projecte dins de la seva secció d’actualitat. Al magazine, que s’emet des de la capital de la província argentina d’Entre Ríos, capçalera del Departamento de PaBildschirmfoto 2013-08-19 um 9.50.31 AMraná, parlen de notícies relacionades amb el Casal català i amb el què està passant a Catalunya.
Per als que hi sigueu a prop, s’emet els diumenges de 10h a 11h, hora local, a FM Universidad 105.7.
Si us voleu posar en contacte amb “Paraná para ir adelante” podeu escriure’ls a radiocatalunyaparana@live.com, trucar-los al telèfon 0054343-4347777 o visitar-los al Facebook.