Nom: La mainada de Roma
Secció infantil del Casal Català de Roma
Contacte: sbuxaderas@yahoo.es
Com es poden crear activitats per a nens catalans que viuen dispersos en una ciutat estrangera? De vegades, només cal un petit gest que encengui una metxa. Per exemple, que tres amigues es trobin per fer un cafè o per elaborar panellets amb els fills. L’amor pel poble i cultura de Catalunya de tantes altres famílies s’encarreguen de fer la resta.
Quan treballava a la llavors secretaria d’Exteriors de la Generalitat i sentia a parlar de la paràlisi que patia l’Associació de catalans a Roma, poc m’hauria imaginat que anys després, el 2009, aniria a viure a aquesta ciutat amb el meu marit Adriano. Un cop arribada a la capital italiana, em vaig dir que havia de fer alguna cosa per reanimar l’associació, i vaig començar a parlar-ne amb tots els catalans amb què em topava, pel carrer o a l’aeroport. El dia que havia convocat una primera reunió, però, vaig haver d’ingressar a l’hospital per un problema en l’embaràs de la primera filla, la Núria. Amb tot, els altres van continuar reunint-se. Quan la segona filla, l’Anna, va complir un any, em vaig dir que havia arribat el moment d’implicar-m’hi de nou. No tenia gens de temps lliure, com tots els pares amb criatures petites, però em vaig dir que, almenys, podria tractar de crear una secció infantil.
Un any abans havia convidat unes amigues catalanes del barri, la Ivette Brugués i la Mireia Rodríguez, amb les seves filles, a celebrar la castanyada i elaborar panellets a casa. Les nenes s’ho van passar d’allò més bé fent boletes de massapà amb les mans i aplicant-hi pinyons o coco. L’estiu següent, l’enyorança de Catalunya pels volts de Sant Joan em va fer venir ganes de repetir vetllada convidant encara més amigues, i vaig pastar la primera coca de Sant Joan de la meva vida. «Això de viure fora de Catalunya pot ser bonic», vaig dir-me. Enlloc de comprar la coca a la pastisseria, les filles i jo ens emocionàvem veient créixer la massa com per art de màgia i dibuixant-hi rombes amb crema pastissera. També vaig implicar el padrí italià de la Núria en una altra tradició, la de la Pasqua catalana, convidant-lo a elaborar una deliciosa «mona» casolana.
Per anar més lluny, les tres amigues ens vam implicar activament en la secció italiana de l’Assemblea Nacional Catalana -de les tres, la Ivette va ser-ne pionera-. I, després, al Casal català. Aquest Nadal, vaig entrar a la junta amb la voluntat de crear un espai infantil. Les famílies han respost a la iniciativa ràpides com un llamp; com si fos un projecte llargament acaronat. El 7 de febrer, a la primera trobada en un local llogat amb l’excusa del Carnestoltes ja s’hi van presentar cinc famílies. La canalla va tenir oportunitat d’escoltar un conte amb la llegenda catalana de la vella Quaresma i del Carnestoltes, va pintar-li set cames a l’adusta velleta i cada nen i nena, sense dir res, com si el mogués una mà misteriosa, va contribuir a formar un circuit per a trens. Els pares, a més, van portar la clàssica truita del Dijous Gras o bunyols de vent.
Una sola trobada ha bastat per desfermar, amb força inusitada, les energies de persones amb il·lusió i ganes de viure i difondre les tradicions catalanes al país d’acollida. Hem decidit anomenar-nos la Mainada de Roma i reunir-nos almenys un cop al mes. Una mare, la Sònia Sala, ha proposat una sortida el mes següent en una granja, per tal de quedar-nos-hi tots junts a dinar i tenir temps per a parlar de futurs projectes. He creat un bloc per ajudar en la difusió, i la Sònia hi acaba d’escriure una guia per orientar els pares recent arribats a Itàlia en el laberint romà d’activitats infantils. En Josep Campderrós ha explicat com cal fer-s’ho per poder gaudir des d’Itàlia de pel·lícules i sèries en català o tenir accés al club Super 3. La Ivette ha compartit de quina manera, l’any passat, va organitzar, amb gran èxit, un Sant Jordi a l’escola italiana de les filles, de manera que ara altres tres famílies ens hem proposat imitar-la enguany. El mateix ha passat quan la Diana Fernández ha narrat com ella mateixa també organitza el tió amb enorme èxit a l’escola dels fills. En Luca Bellizzi, delegat de la Generalitat a Itàlia, i la muller, Laura Llonch, han promès ajudar en tot el possible. La Mireia ha explicat com s’ho ha fet per arribar al bilingüisme total de la filla, la més gran del grup. La Laura Ramírez, la Sara Guilà i jo hem consultat amb una altra mare, l’Anna Mestre, i una mestra mallorquina, la Xisca Prats, la possibilitat d’organitzar classes de català per a nens grans, més enllà de les que rebran, de manera lúdica, els menuts de la Mainada.
L’altre repte és implicar tota la comunitat catalana a Roma, perquè els nens puguin enriquir-se dels coneixements d’una àvia que els ensenyi ganxet o un plat tradicional, o un jove que els mostri un racó desconegut de la ciutat.
Des del principi, la secretària de l’Associació de Catalans, Isabel Turull, ha animat i ajudat la Mainada. També des de la Generalitat, Eva Moreno ha felicitat el grup. I altres comunitats de catalans a l’estranger, entre elles Patufets al Món, han obert els braços a aquest nou focus de transmissió de la cultura del país d’origen als fills i al país d’acollida. Els ho agraïm!
Com diu el bloc de La Mainada: «Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excursió i jugarem a “fet i amagar”. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!»
Sandra Buxaderas i Sans. Vaig néixer a Barcelona l’any 1974: “Sóc llicenciada en periodisme i he fet tastets d’humanitats, ciències religioses, teologia…. He treballat a diversos mitjans catalans i espanyols des de Girona, Menorca, Mallorca, Barcelona, Madrid, Brussel·les i ara, Roma. També a la Generalitat, per informar la premsa estrangera, entre d’altres. Des que soc mare de la Núria (4 anys), i l’Anna (1 any), col·laboro a temps parcial amb l’ARA, i tot i el frenesí de tenir les nenes quasi tot el dia a casa amb mi i d’escriure una crònica quan puc, continuo embolicant-me sense remei en voluntariats de tota mena. He impulsat el grup La Mainada de Roma. El meu marit és italià i nord-americà i a casa parlem català, italià i anglès. He escrit el llibre «Com viure Jesús en família» (Pòrtic) i maldo per mantenir el bloc de La Mainada, el d’espiritualitat familiar, el personal, i algun altre”.
Patufets al món 