Arxiu d'etiquetes: xoc cultural

“Passar el Nadal suant a gairebé 40° no deixa de ser rar. D’escudella i carn d’olla no en fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Tot i així, veus Pares Noels pel carrer i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: la cultura hegemònica del nord domina”

CARLES ROS MAS.
UN FILL (2011).
VIU A BUENOS AIRES (ARGENTINA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I CASTELLÀ.

Miguel, normalment parlem amb els avis i amb els tiets. Avui hem trucat a la Gemma.
Cada dia?
No, només els diumenges, quan seria el nostre migdia/el seu vespre, parlem amb la meva família. També aprofitem els festius a Buenos Aires per trucar, ja que quan aquí és hivern i a Espanya estiu, hi ha cinc hores de diferència. Quan a la tardor canvien l’hora a Espanya, quatre.
Coneixes el blog Patufets al món i el Facebook Quan el català és minoria?
De Facebook, no en tinc. I el blog l’he mirat per sobre… Què li ensenyes a la Gemma, Miguel?
Un conte! Mira!
Em sembla que en volies un amb dibuixos, i aquest no en té… Després en busquem un…
Quan fa que sou a Buenos Aires?
Vam arribar a Buenos Aires fa cinc anys, el novembre del 2008. Ens havíem conegut a Argentina, durant un viatge, la meva companya va mudar-se a Catalunya el 2005 i tres anys més tard vam venir cap a Argentina.
Per tant, parla català?
Sí, té el nivell C, se l’ha tret. El parla molt bé, la Sol.
Tu parles amb en Miguel en català i la Sol, en castellà.
Sí, no ens ho vam plantejar massa. Jo vinc de família catalanoparlant i ho trobava lògic. A la gent a Buenos Aires (argentins de classe mitjana urbanites) li estranya, suposo perquè tenen encara present el model d’immigrant que hi va venir a principis o mitjans del segle XX. Llavors van tallar completament el vincle o eren migracions a molta llarga distància que no donaven peu a tornar. Les llengües que venien amb la gent es van anar perdent, majoritàriament. Si mantenien algun contacte era per carta. Per tant, el manteniment de la part lingüística era molt més complicat.
S’ho prenen malament, per tant, si et senten dirigir-te en català al Miguel?
No s’ho prenen malament, però els sorprèn. Fa un parell de setmanes vam fer un sopar a casa i va venir una noia italiana, que fa vuit anys que viu a Buenos Aires, i ens comentava que necessitaria assessorament per a quan tingués fills, ja que ara ja li costa moltíssim anar canviant del castellà a l’italià. Comentava que hauria de fer un esforç mental. Jo el tinc molt incorporat, el català. I, de fet, donat que la Sol parla el català, ens vam proposar ser conseqüents i, davant del nen, no barrejar cap de les llengües: amb ella parlàvem un pupurri en què utilitzàvem paraules catalanes i castellanes. Ara, o bé només català o bé només castellà… bé, gairebé complint-ho al 100% 🙂
Però, de fet, aquest anar canIMG_0913viant del català al castellà ja és un exercici que es fa a Catalunya on hi ha els dos idiomes…
Exacte, a diferència de la noia italiana, jo ja estava acostumat a anar passant del català al castellà, ho tinc interioritzat…
No, pare!!!!
No pare què? Em sents amb en Miguel cridant així? Si vols anar a jugar amb la mare, vés-hi, eh? Posa’t els mitjons, va…
No sé on són…
Tu els has tirat, busca’ls!
En Miguel diferencia bé els dos idiomes?
Des que va començar a desenvolupar la parla que gairebé no barreja, tret d’algunes paraules que s’inventa a partir de les dues llengües o tret de la conjugació d’algun verb. Suposo que això és degut a que són idiomes molt semblants.
Pare, abrit la panxa!
Sents el que ha dit? “Pare, he obert la panxa!” per dir que s’ha aixecat la samarreta.
Només el parla amb tu, el català?
Sí, de fet no coneixem més famílies amb nens catalanoparlants. Només amics meus, adults. Des de l’any passat va a una escola bressol, un jardín de infantes, de març a desembre.
I vídeos?
Sí, Youtube… però és perillós perquè Youtube et fa suggerències i ell sempre tira cap allà. Ho he de controlar. Tenim DVDs que hem portat, com el Mic i la Maisie. De contes, ens n’envien molts, també dels seus cosins. I si són contes en castellà, l’hi tradueixo. Cantar, li canto en català. El que encara no m’he plantejat és que passarà quan hagi d’aprendre a llegir i escriure… M’he d’informar sobre quines iniciatives hi ha…
Bé, des d’Exteriors es subvencionen classes de català…
Clar, però no hi pot accedir qualsevol és només via casals, no?
Exacte.
Clar, però hauria de trobar més nens per poder muntar grup i conèixer algun filòleg… Tot i així, m’imagino que tard o d’hora em tocarà autoformar-me o autogestionar-me jo, sobre la lectoescriptura.
Mama!
Vés, posa’t els mitjons i vés amb la mare!
Mama!
T’ajudo a buscar els mitjons?
Sí…
Mira, aquí n’hi ha un…
I a baix de l’almohador…
Ho has sentit? “A sota del coixí”… Ara sí, vés cap a la mare!
En Miguel us diu mare i pare, no papa i mama…
Sí, en català utilitza el pare i mare, en castellà papi i mami. 🙂
índexTornareu?
Aquí, cada deu anys tot s’enfonsa hehehe. Per ara, no hem previst tornar ni cap canvi, però no ho descartem.
Vosaltres sou l’onada d’immigrants que vau marxar de l’estat espanyol per la crisi?
No, no va ser per la crisi. He estudiat Polítiques i Educació Social. Aquí treballo per al programa “La casa de los niños”, semblant al que podria ser el Casal dels Infants del Raval, a vegades més com a educador de lleure i a vegades més com a educador social.
Et va costar trobar-ho?
Sí, perquè aquí el camp de l’educació no formal no està tan desenvolupat i la carrera d’Educació Social no existeix com a tal. Quan vaig arribar vaig fer tallers de jocs en centres amb malalts psiquiàtrics. De mica en mica vaig anar trobant quelcom, que és gairebé cent per cent el meu perfil professional.
Trobes xocs culturals lligades o no a la paternitat?
No a nivell social, més lligat a casos individuals o particulars de cada família. Jo tinc un caràcter molt adaptable i el grupet de la Sol és molt acollidor. De seguida vaig trobar feina i he començat a fer teatre, cosa que abans no havia fet mai. Buenos Aires és capital en teatre castellà. Els estereotips que coneixem dels argentins estan molt lligats als néts de gallecs, catalans i italians que van emigrar-hi durant la Guerra Civil o els que després van emigrar amb la crisi del 2001. Argentina és, però, molt més mestís del que pot semblar. No es pot simplificar amb la imatge dels psicoanalistes que sempre ens venen.
Esquina_de_San_Juan_y_BoedoPerò el Casal Català de Buenos Aires és dels importants, no? Vull dir, la immigració catalana va ser molt important, no?
Penso que no hi ha hagut massa relleu. Els catalans que hi ha són sobretot gent gran. Dels immigrants que van venir, sobretot gallecs, després bascos i andalusos… Et trobes sovint cognoms catalans, però sovint desconeixen l’origen català: Rabassa, Puig, Jou, Soler… I els pronuncien en castellà. Catalunya es va fer sobretot coneguda, des dels anys seixanta, a través d’en Joan Manuel Serrat, a Argentina i Uruguai. Ara bé, només les classes mitjanes urbanes. En Serrat és capaç d’omplir concerts en estadis de 15.000 persones durant dues setmanes. Això allà, no.
Per tant, en Serrat és el primer punt de la cultura catalana…
Sí, i el segon, el Barça. No et dic res de nou. El Barça és, però, interclassista i interurbà.
I les tradicions catalanes, les mantens?
Sí, però, per exemple, hi ha una cosa un xic estranya: passar el Nadal suant a gairebé 40°. Ara ja m’hi he acostumat, però no deixa de ser rar. Escudella i carn d’olla, per exemple, no la fem perquè no ve gens de gust: mengem gelats i amanides. Ara bé, tot i així, sí que veus Pares Noels disfressats pel carrer (quina calor!) i també passen pel.lícules nord-americanes on neva i mengen gall d’indi: senyals de la cultura hegemònica del nord, que domina. La nit de cap d’any és com un Sant Joan: petards, festa, beguda fins tard, al carrer. A Catalunya, a més, hi ha una acumulació de festes: Nadal, Sant Esteve, Cap d’any, Reis… Aquí, només Nadal i Cap d’any. Aquest any, com que en Miguel és més gran, hem fet cagar el tió, la Sol em va portar un tronc. Des que sóc aquí, he viatjat tres cops a Catalunya, Potser ho faré coincidir més endavant amb el Nadal.
I Sant Jordi?
Sant Jordi sí que la tinc molt incorporada i intento convocar a tots els catalans que conec a casa i organitzar un sopar. Al Miguel, no l’afecta, tot i que sí que té contes de Sant Jordi. L’11 de setembre, no.Bildschirmfoto 2014-01-09 um 11.59.33 AM
I en Patufet, que el coneix?
Doncs no. No massa. Un conte que m’agrada molt, que en Miguel em demana, i que li canto és una versió il.lustrada de Qualsevol nit pot sortir el sol, d’en Jaume Sisa.
És conscient de l’existència de Catalunya?
No, parla de ciutats, però no de països. És conscient de les llengües, això sí. Però jo la qüestió de la identitat, tampoc la tinc massa resolta, ni tampoc les opcions polítiques que es generen des de cada identitat. Em sento català, potser no espanyol en tots els casos, però en algunes ocasions, sí. Em sento més proper als espanyols, que als francesos, però alhora em sento sobretot català. Tinc un cacau… Tampoc sé, però, on acabarem visquent, si Catalunya s’acabarà independitzant…
Quines nacionalitats té?
Argentina i espanyola. Els argentins li permeten la doble nacionalitat. I té els dos cognoms, tot i que aquí tenir-ne dos és com aristocràtic, dels temps de la colònia: el corrent és nombres y apellido. Així té un passaport europeu que li dóna més joc. Ja vaig viure el malson de la Sol, quan va venir a Catalunya: sense passaport espanyol ni italià, malgrat tenir-ne parents, ens vam acabar casant per facilitar-li la residència. Jo, de fet, ara m’estic treient el passaport argentí per poder ser fix, personal de planta. Si fos per votar, no em faria argentí, perquè sóc tradicionalment abstencionista. Alhora, és més pràctic: t’estalvies cues, que sempre són més llargues per als ciutadans no argentins o no MERCOSUR.
Què trobes a faltar?
El peix, el marisc, l’embotit. Hi ha carn de porc i la saben treballar, però per cuinar-la, no com a embotit. També la Nocilla, aquí arreu hi posen dulce de leche. Les olives amb anxoves, que aquí no n’hi ha. També l’oli d’oliva, que aquí és molt car. Jo sóc de Gràcia i trobo a faltar moltíssim les festes de Gràcia: a l’agost ho passo malament. A més, contràriament al que es diu dels llatins, festa al carrer, etc. No és cert: no saben el que és festa major o festa local, al menys a les ciutats. Durant el Carnestoltes és una miqueta semblant, però res a veure. Fins els 23 anys estava en un esplai, guarníem carrer, he tingut sempre molts vincles associatius. Això ho trobo a faltar. Igual que el barri de Gràcia. Buenos Aires és monstruós a nivell de dimensions: és difícil moure’s.
I què trobaries a faltar d’Argentina?
La carn i els asados. A la terrassa tenim unes graelles i en fem sovint. També, el teatre. Aquí hi ha una xarxa de teatre independent (alguns legalitzats, altres no) molt accessible, tant pels contactes com pels preus. Si tens una casa més o menys gran, ja pots començar a programar. Això ja ho he incorporat al meu dia a dia: hi anem màxim cada dues setmanes.

Anuncis

“Parlar d’identitats a Taiwan no és fàcil: en general la identitat no la tenen clara o no hi pensen.” Jo, en canvi, sempre ho he tingut molt clar. A la meva dona se li fa estrany, quan en parlem en relació a la nostra filla”

ORIOL FERRERONS MANICH.
UNA FILLA (2013).
VIU A TAIPEI (TAIWAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I XINÈS MANDARÍ.

Et sento molt baixet…
Jo sento la Laia que balbuceja, de fons… 🙂
Sí, és que sóc jo el que m’ocupo d’ella, perquè treballo des de casa… 🙂
Quan fa que ets a Taiwan?
Des de l’agost de l’any passat que vivim a Taipei, on ens vam casar el maig. Al juny ens vam casar a Barcelona. Després, viatge de noces. I en acabat, ja vam venir cap a Taipei perquè la seva família viu aquí. Feia temps que ella volia venir-hi per temes de salut a la família i hi volia estar a prop. Li va sortir una feina i, com que a Barcelona no hi estava molt lligada, ens vam plantejar venir. Jo tenia feina en una empresa constructora i no cal que tIMG_0799‘expliqui com està el sector. Van considerar no essencial la prevenció de riscos on jo treballava i em vaig quedar a l’atur.
Per tant, via lliure cap a Taiwan o “tots els camins porten a Taiwan”…
Sí, aprofitant el temps que vaig tenir d’atur vaig muntar una empresa comercial amb la meva mare per tal d’importar productes catalans, com el vi o l’oli d’oliva, cap a Taiwan. I en això estem. Aquí aprecien els productes que són novetat o que tenen poc vistos: són uns tastaolletes. Crec que exportar és el que ara mateix més interessa a les empreses catalanes.
Tu parles xinès?
El xinès, el parlo d’estar per casa. No em moro de gana: puc anar a algun lloc i demanar menjar, però no puc mantenir una conversa elevada. De xinès, en vaig estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, però allà t’ensenyen el mandarí amb caràcters simplificats, que són els que es fan servir a la Xina continental; aquí es fan servir els caràcters tradicionals, que són més complicats. A més, el mètode que hi fan servir va molt orientat a endollar-te la llengua sí o sí. En canvi, aquí, l’any passat vaig fer un curs intensiu de xinès a la universitat per a estrangers, tres hores diàries, i déu n’hi do el que vaig aprendre! De fet, quasi tot. Quan vaig arribar només sabia quatre paraules. Ara, amb la nena i la feina tinc poc temps per a tres hores de classe cada dia. Però el vull aprendre quan tingui temps, sobretot a llegir i escriure, cosa que és un cacau i radicalment diferent al que fem nosaltres: no combinen 28 caràcters, sinó que per llegir un diari te n’has de saber uns 7.000 de diferents. A més, les nostres MW semblen complicades i es fan amb quatre ratlles, però aquí, només per escriure Taiwan (臺灣), el “wan” ja té 23 traços. Per això la meva dona voldria que com a mínim la nena fes la primària aquí, per aprendre a llegir i escriure, per tenir una base forta i poder seguir més endavant, ja més gran, quan és més senzill seguir. Doncs som-hi! Fins que acabi la nena la primària, els deu anys més o menys, em tindreu per aquí!
Què parleu, per tant, entre vosaltres a casa?
Entre nosaltres parlem en castellà, però ella entén el català. La meva dona va estudiar Filologia Hispànica, va fer un any d’intercanvi a Pamplona i després, dos màsters a Barcelona. Jo amb els meus pares parlo en català, ella amb la seva família, en xinès mandarí. Tenim molt clar que la nena ha de saber tants idiomes com pugui. L’anglès l’aprendrà també sí o sí perquè avui en dia, si no, no vas enlloc. I els altres tres els haurà de saber per entendre’s amb la família. Ara estem mirant de veure com ho gestionem per a què ho aprengui tot. El que és segur: jo només li parlo en català, perquè sóc l’únic de l’entorn que el parla. Sé que hi ha catalans per l’illa, i algun amb fills, però de moment només en conec a dos que han vingut de manera temporal. Hi ha estrangers, sobretot angloparlants; és menys turístic que Barcelona. I de castellanoparlants sí que n’hi ha, però no em preocupa el castellà perquè sé que l’aprendrà: només de voler saber què parlem entre nosaltres, ja es preocuparà d’anar-lo caçant, ja…
Ara la Laia té gaiIMAG0907rebé nou mesos: ja va a l’escola bressol?
No, ara està amb mi, com et comentava, però hem mirat escoles bressol bilingües.
Castellà-xinès?
No, no: anglès-xinès. Aquí quan es parla de bilingüe vol dir anglès – xinès mandarí. A part, aquí es parlen molts altres idiomes, com el taiwanès, el hakka, els idiomes dels indígenes (uns tretze de diferents)… L’estàndard és el mandarí. I a l’escola bressol, hi ha molts nens que no hi van que es queden en casa i passen després directament a l’escola, sense preescolar, que no n’hi ha.
I quan la gent sent o s’assabenta que parles català, com reaccionen?
🙂 Em pregunten on és Catalunya i els explico que és un trosset que ara està dins d’Espanya, tot i que esperem que no tardem massa a tocar el dos… però la gent em mira com no entenent de què va. M’ha passat també amb els estrangers, sobretot els nord-americans que viuen aquí. Durant els anys de primària de la Laia, voldríem portar-la a una escola europea, on aprenen en anglès i xinès i, a més, els ensenyen un altre idioma europeu: francès, alemany… Penso que tot el que aprengui a l’escola, ho tindrà segur. La feina serà meva de fer-li entendre que també ha d’aprendre el català. “És que els altres nens de l’escola no ho han de fer!”, em dirà. Però és que ho haurà de fer perquè és l’idioma dels seus avis, de la família… A més, li serà més fàcil aprendre després altres llengües romàniques.
I els que coneixen Catalunya, quina imatge en tenen?
El problema és que aquí la gent té una altra manera de viatjar: si han estat a Catalunya, en el mateix viatge també han estat a altres regions i ciutats com Granada, Toledo, Salamanca… En una setmana ho veuen tot! A Sevilla veuen La Giralda i es prenen unes tapes i unos finos. Es fan la foto, i ja hi han estat. A Barcelona, es fan dues fotos a la Sagrada Família, i segueixen. Per a mi és impensable! Quan vaig portar els meus sogres a veure Barcelona, es van passar mig Museu Gaudí corrent pràcticament!
🙂 Per què?
Ho troben maco… però en tenen prou amb un parell de coses, i vist! Volen anar sempre amb l’agenda feta, a contrarellotge. Així és complicat fer-se’n una idea. A més per similitud de sons confonen sovint coses com ÀustriaAustràlia: els meus sogres, amb els quals vivim, m’ho deien, que se n’anaven de viatge a Hongria, República Txeca i Austràlia. A vegades es confonen en geografia, els taiwanesos. I als que no han estat mai a Europa és molt complicat explicar-los on és Catalunya: hi ha molt de desconeixement.IMG_0906
I si ho tires pel tema esportiu: el Barça comenten sovint que és una bandera…
El futbol aquí pràcticament no el miren. Els tira més el bàsquet o el beisbol. El Real Madrid el coneixen més perquè ha estat per la Xina, però el Barça, no perquè ha vingut menys. Als que segueixen la NBA, els explico que en Pau Gasol és català. La manifestació de l’11 de setembre de l’any passat sí que va sortir a molts diaris, però va ser una excepció.
A Taiwan parlar d’identitats tampoc deu ser massa fàcil…
La qüestió de la identitat aquí no la tenen massa clara. Per exemple, la família de la meva sogra és de Taiwan, tot i que descendeixen d’immigrats xinesos, però ja no sé de quina època. En canvi, la família del meu sogre (els avis de la meva dona) va venir cap a Taiwan perquè el seu avi era militar durant la guerra civil xinesa, estava a l’exèrcit del general Chiang Kai-shek, al bàndol de la República de la Xina, “la legítima”. Es van anar retirant i van acabar a l’illa, confinats, on s’hi van quedar. I encara avui no han signat la pau oficial entre la Xina i la República de la Xina, que és el nom oficial de Taiwan. Per això, a l’illa alguns et diuen: “nosaltres som xinesos”. Altres diuen: “no, nosaltres som taiwanesos i vosaltres sou xinesos perquè vau venir d’allà”; però molts dels que ho diuen són alhora descendents de xinesos immigrats, potser vinguts mig segle abans que els altres La diferència no és gaire gran. La identitat en general no la tenen gaire clara o no hi pensen. En canvi, jo sempre l’he tinguda molt clara: jo sóc català. No espanyol. A la meva dona se li fa estrany, no ho acaba d’entendre. I jo li ho dic: la Laia té un 50% d’ADN català… i l’altre, doncs ja ho decidirà ella.
Li cantes gaire?IMAG0266
Li canto, li canto… Més que la meva dona, que aquí no són massa de cantar… o n’hi ha pocs que ho facin bé 🙂 A la Laia li agrada especialment el cànon de “Dins la fosca tot d’una”, per adormir-se. També li agrada “El Gegant del Pi”, “Baixant de la Font del Gat”… Vaig tenir sort de trobar a Internet dos discos del Xesco Boix, però ella prefereix que li canti. Li canto les que cantàvem amb el meu germà a l’esplai o de colònies. Faig memòria o busco cançoners que hi ha online per a mestres de primària, amb textos de cançons.
Quins recursos més tens per transmetre-li el català a la Laia?
Pocs més. A més, estic acostumat a comprar llibres online i molt sovint el català està molt maltractat a les botigues en Xarxa. Crec que és Amazon que classifica els llibres en català amb els escrits en francès. Jo de petit tenia uns llibres de l’editorial Bruguera en què t’explicaven les parts de les coses: com es fa una casa, una carretera… També els que dibuixava Richard Scarry… Afortunadament a casa ens agraden molt els llibres i els hem guardat. Mons pares, quan poden, me’ls envien en capses. Per exemple, els troquelats com la sèrie d'”En Patufet a la panxa del bou” o “En Patufet i els cargols”.
Per tant, per a tu Patufets al món és sobretot una font de recursos?
Sí, trobo que recursos amb els quals jugant jugant es pot ensenyar a les criatures seria un gran què per a mi i per als que estem escampats arreu. Com et dic, trobar material a Internet és complicadíssim. Alhora, és bo per compartir experiències i per fer que famílies que estan a llocs pròxims puguin posar-se en contacte entre elles.
I com porteu les tradicions catalanes a Taiwan?
Per Sant Jordi, la meva senyora té la rosa. I vam anar a una llibreria a comprar un llibre, no en català, però un llibre. Per Nadal, vaig mirar de fer l’escudella i carn d’olla, però vaig estar-hi moltes hores i no ho podien entendre! Els explicava que ha de bullir hores, que és un procés. Aquí tarden a tallar les verdures, però el temps de cocció és ràpid: hi ha pocs plats elaborats, els brous són clarets i les verdures estan més aviat escaldades enlloc de bullides. A més, menjar (oriental, no occidental, que et claven) a fora és molt barat, per menys de tres euros pots menjar prou bé, i ho pots fer 24 hores al dia set dies a la setmana; per això pràcticament ningú cuina a casa: és més barat i ràpid comprar-ho preparat. Per això es queixen cada cop que he de cuinar, que m’hi estic massa estona. I el forn, ni el toquen!
Perquè el Nadal, per exemple, no el celebren…
No, només s’hi apunten els grans magatzems, al Nadal i al Sant Valentí… i al Sant Valentí d’estiu, que es van inventar, i el Halloween. Són festes purament comercials. La comunitat estrangera sí que les celebra, però la societat taiwanesa, no. La celebració forta és el Cap d’Any xinès, que és a finals de gener, principis de febrer, que és quan tothom té nou dies de vacances. El Cap d’Any del calendari gregorià també el celebren, però no és tan important. Durant l’any, a la primavera, a la tardor… tenen diferents festivals, com el del maig/juny de les barques-drac o la festa dels fanalets, que deixen anar cap al cel, o el festival de la lluna, a l’octubre…
Comentaves a Quan el català és minoria que la religió es viu diferent que a països occidentals…
Sí, aquí a Taiwan el concepte religiós és molt diferent del que tenim a occident. La gent no entén el fet que una religió sigui excloent, i aquí es va indistintament a temples taoïstes o budistes (i n’hi ha que són de les dues religions alhora), i s’hi acostuma a anar en ocasions assenyalades (quan hi ha festivitats o quan l’individu creu que necessita l’ajuda d’un déu o un buda en particular). A més d’això, les supersticions són molt fortes, i hi ha tot de temes tabú que, vist des d’una perspectiva occidental, poden arribar a semblar ridículs: les embarassades no poden anar a enterraments si no porten un cordill beneït per un monjo al voltant de la panxa, i no poden veure el cadàver sota cap concepte, per por que els esperits dels morts puguin perjudicar el nadó, per exemple. Però sobre les festes, en general, en tenen poquíssimes. Vacances, a tot estirar, dues setmanes l’any.
Em sona a poc…
Sí, amb l’agravant que aquí està molt mal vist si no et quedes a fer hores extra no retribuïdes a la feina. No és gens anormal arribar a fer 80 hores de feina a la setmana. Hi ha dies que la meva senyora entra d’hora… i surt de la feina a les 20h o les 21h.
Però si no veu amb prou feines la Laia!IMAG0915
No, a la nit quan sopa, hi juga una estona i la posa a dormir… i els caps de setmana.
Uf!
Els donen 40 dies de baixa de maternitat, sense temps de lactància ni res. Al marge, la mare si ho vol pot demanar fins a sis mesos “d’excedència semipagada” en què es rep el 60% del sou; però això depèn totalment de l’empresari i és la seguretat social la que se’n fa càrrec. L’empresa de la meva dona s’hi va negar.
Ostres!
Però és que aquí a Taiwan no et pots agafar baixes. Si estàs massa dies malalt, t’ho descompten dels sou i si hi estàs gaire dies més, ja t’han trobat un substitut.
Que dur!
Pensa que fins i tot amb les nostres retallades, aquí la sanitat és molt pitjor: tot s’ha de pagar a part, encara que sigui a cost reduït.
Déu n’hi do! Per cert, com és que la Laia es diu Laia?
Aquí els posen tres o quatre noms diferents, per exemple, el meu nebot té un nom en xinès, però tothom li diu d’una altra manera, que és més curta i senzilla de dir; a més, li van posar un nom anglès. Això no ho volia. Encara que sigui amb caràcters diferents, volia dir-li a la nena amb el mateix nom i que així sortís als dos passaports. Laia es pot pronunciar perfectament en xinès, no sona malament i es pot escriure amb dos caràcters: 來椏. A més, és molt català.
I com ho heu arreglat amb els cognoms?
Complicat! Aquí els nens i nenes han de tenir el cognom del pare, però el meu cognom no el poden col·locar perquè hauria de ser en xinès. Quan em vaig fer la targeta de residència, ja em van donar el meu nom en xinès…
Com?!
Sí, quan arribes et registren amb un altre nom, perquè consideren que si no, és massa complicat (per ells, clar)… Jo vaig intentar fer una transcripció sui generis del meu cognom, però me la van canviar una mica i em vaig quedar amb “Fananlong” (法男龍). La Laia als documents taiwanesos es diu Fa Laia (法來椏), perquè primer hi posen el cognom. Al registre civil de l’ambaixada espanyola, però, la Laia sí que té el meu cognom i el de la meva dona, Wang.
Em puc imaginar que t’has trobat amb altres xocs culturals, més enllà dels burocràtics.
I tant! Per exemple, aquí la família ho ha de fer tot junts: de trobar-se cada setmana per menjar, etc. Si la meva dona surt pel seu compte amb amics o companys de feina o dies després ho faig jo, als meus sogres no els quadra i la renyen una mica. A les tardes, quan la meva sogra arriba de la feina, està amb la nena, però en general jo vaig bastant a la meva, treballo i m’ocupo de la Laia.
Va, coses que t’agraden de Taiwan.
Els funcionaris taiwanesos: t’esperes cinc minuts i ja t’atenen; després, hi ha un botonet al costat amb el que en pots valorar la seva feina. Per això també s’hi esforcen… La gent al carrer és amable. I el que et comentava del menjar ràpid i barat o el fet que tens serveis les 24 hores els set dies de la setmana: des de menjar fins a fotocòpies. És la comoditat de tenir el que necessitis en qualsevol moment. És un salvavides. Va ser molt pràctic quan la meva dona estava embarassada i ens calia alguna cosa al moment que fos. Ara bé, jo em deleixo pel pa amb tomàquet. Aquí el tomàquet és caríssim, si bé tenen fruita i verdura pròpies molt bones. Si vols fer escalivada, per exemple, el pebrot et costa un ull de la cara.
Per tant, el que més trobes a faltar és la gastronomia catalana.
Sí, i també el fet que a Catalunya, a Barcelona mateix, si vas a la platja està neta. Aquí, les platges són com la Barceloneta a finals dels setanta o principis dels vuitanta: es veu deixat. Aquí la gent fuig del sol: de paraigües en veus tant si plou (que és el normal) com si fa sol.
I la muntanya?2010-01-03 (15)
La tenen més ben cuidada, ara bé: aquí són uns pixa-pins. La majoria viuen en ciutats i quan van a la muntanya es passegen per passarel·les alçades de fusta que hi han construït per a que no s’embrutin les sabates o per a que puguin fer muntanya en xancletes. Els boscos estan molt nets i normalment et cobren entrada, un preu simbòlic d’un euro i mig, per exemple. Ara, els caps de setmana a Rupit i les excursions per les Guilleries que jo feia de petit amb els meus pares… això aquí, no. A Taiwan és molt humit i la vegetació és verdíssima. Les ciutats, però, podrien passar amb menys contaminació: 7 milions de persones viuen a Taipei inclosa l’àrea metropolitana. La meva dona de tant en tant ho deixa anar: “De veritat que es viu millor a Barcelona!”. Tot i que m’encantaria tornar a Barcelona, on s’hi viu bé si tens feina, de moment el pla que tenim és el que et comentava: continuar per aquí encara uns quants anys més…
Ui, torno a sentir la Laia, però ara ja no és un balbuceig això… 🙂
Sí, ja està insubordinada. 🙂 Ho deixem aquí. Una abraçada!

FOTOS: Oriol Ferrerons i Manich

“Jo em sento bilingüe, catalana i castellana, però ha estat una elecció de cor parlar-los en català”

BEA PASTALLÉ MAS. UNA FILLA (2009) I UN FILL (2010).
VIU A BERLÍN (ALEMANYA). A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ALEMANY.

Com es diuen els teus fills?
Lluna i Luca.
Se’n surten els alemanys pronunciant Lluna?
Si els dius que és com una “j” ho entenen molt bé. Tot i que és cert que normalment has de començar aclarint que Lluna no és Luna. Vaig intentar dir-los que ho pronunciessin com “Mallorca”, però no hi ajuda gaire perquè et diuen “Malorca”.
A Alemanya normalment només es posa un cognom, ho heu fet així?
Ho volíem sí, només amb el meu perquè el meu company no volia que portessin el seu cognom, que és una mica còmic. Dóna per fer bromes… Pastallé, el meu, no els facilita massa la vida aquí… La sorpresa va ser quan vam anar a inscriure’ls al consulat: ens van dir que, si hi havia pare conegut, havia de dur el seu cognom obligatòriament. Vam haver de canviar la partida de naixement alemanya… Per tant, encara més burocràcia… Ara tenen primer el meu cognom i després el del meu company.
Ets traductora de professió. Des que ets mare t’has reincorporat a la feina?
Des que sóc mare no he tornat a treballar oficialment. Encara estic de baixa de maternitat perquè aquí a Alemanya tens fins a tres anys d’excedència laboral. Me’ls he agafat tant per la Lluna com per a en Luca. A l’agència on treballava em guarden la meva plaça de traductora. Ara bé, de la maternitat i les llengües ha sorgit un nou projecte per treballar amb nens i nenes molt petits l’adquisició de llengües estrangeres (Club Solete). Ara ho estic començant a enfocar…

IMG_4378Els agrada a la Lluna i en Luca el conte d’En Patufet?
Els encanta. Sempre me’l demanen i sempre se’l miren com si fos el primer cop. I cantem tots junts, cada vegada més fort, quan en Patufet va a la botiga. Ho gaudeixen molt. De fet, llegir contes i cantar en català és el que més els agrada.
Tu, de fet, vas créixer en un entorn bilingüe, mare castellanoparlant de València i pare català de Torelló. Per què vas triar el català com a llengua materna per als teus fills?
Sí, jo em considero bilingüe. I de sentiment, catalana i castellana. Però ha estat una elecció de cor. Porto molts anys treballant amb llengües i sé que no es poden imposar. Certament esperava que em sortís el castellà. Però curiosament va sortir el català. No sé explicar per què. Amb la Lluna ja parlava en català quan estava a la panxa. Amb la meva parella parlo alemany. No comparteixo cap de les meves llengües maternes.
Quines llengües parleu a casa?
El pare els parla en alemany, jo els parlo en català. Ara estem entrant en una fase en què la Lluna li diu al seu pare que ell no parla català, que no en sap i que no ho entén. Tot va començar perquè el seu pare els va voler llegir un conte en català i la Lluna li va retreure: “No ho saps llegir bé, no es diu aixi!”. Quan som a Catalunya, parlo en castellà amb part de la meva família.
Però ells no es passen ni al castellà ni a l’alemany quan parles?
No, a mi em veuen parlant en moltes llengües, però jo sempre els parlo en català i ells amb  mi també. En Luca, que és el més petit, té dos anys i mig, últimament fa moltes barreges amb l’alemany, però menys del que m’esperava, pensava que seria un calc literal de l’alemany. Fa tres paraules en una llengua, dues en l’altra… A banda, ve una cangur un cop a la setmana dues hores per intentar no perdre el castellà i quan se’n va, en Luca també barreja amb el castellà.
Hi ha alguna paraula curiosa que diguin, fruit de barrejar llengües?
La Lluna no aconsegueix dir “lloc”, sempre diu “Platz”. Per exemple per dir: “vine aquí al llit que t’he fet Platz (lloc)”. Tampoc sap dir que no hi cap, fa una catalamanyada: “no passa” (es passt nicht). M’he adonat que acostumen a expressar el que viuen a l’escola bressol millor en alemany i per tant en parlen més amb el seu pare. L’estiu passat un dia la Lluna es va enfadar amb mi i em va dir tot amenaçant-me: “doncs, bufaré i bufaré i la casa tiraré”!
Dels Tres Porquets?
Sí, també els agrada molt.
Teniu contacte amb altres famílies catalanes a Berlín?
Tenim el grup Catalanets a Berlín, que crec que els ajuda molt a viure aquesta realitat catalana. Perquè tot i estar acostumats a estar amb pares de nens i nenes espanyols o alemanys, quan estem amb catalanets és un afegit. També he dir que ho combino amb llargues estades a Catalunya, que em semblen importants per la llengua i per ajudar-los a construir la seva identitat. Intento que participin en les tradicions culturals catalanes, com el Nadal o la festa major de Sant Cugat. Ah! I sempre anem a Catalunya, o a Barcelona, mai li dic que anem a Espanya.
I ells són conscients d’aquesta identitat catalana?
Me’n vaig adonar per primer cop ara fa un any, quan la Lluna tenia tres anys i mig. Vam anar tres setmanes al nord del país, jo sola amb els meus fills, i va ser el primer cop en què l’entorn era només alemany. Jo era l’única que parlava una altra llengua. Tothom ens preguntava què parlàvem, que els semblava francès o castellà… A la tercera persona que ho va preguntar, la Lluna ja va contestar-li: “Wir sprechen katalanisch” (parlem català). De seguida li va arribar aquesta identitat, a més amb el subtítol de “i no és castellà”. N’està orgullosa. Però no sé ben bé fins a quin punt engloba o no el castellà en la seva identitat.

IMGP0308

Com “gestiones” com a mare catalana a Alemanya els xocs culturals del dia a dia?
Fa 15 anys que sóc aquí, quatre i mig que sóc mare i m’ha sorprès trobar-me amb noves patacades quan l’he re-viscuda com a mare. És un exercici continu de preguntar-me on són les meves arrels, què em diu la meva intuïció… Hi ha moltes coses que fem diferents…
Per exemple…
Aquí es viu tot cap a dins, i nosaltres ho fem tot cap a fora… I aquí entro en el terreny difícil de transmetre als meus fills que la mare és així, i està bé, però que el que vivim aquí també ho està de bé. A vegades ho explico en clau crítica… i em mossego la llengua perquè no vull educar-los així. Aquí es creu que està bé que els nens siguin molt autònoms, des de molt petits, amb dos anys, que els ajuda a créixer, que es deslliguin… Jo no ho veig així.
I ho entenen els alemanys, que véns de Catalunya?
Hi ha hagut un canvi en comparació fa deu anys. Quan vaig arribar el 1998, ni se m’hagués passat pel cap dir que era catalana. Ara ja ho pots dir perquè els sona, ja n’han sentit a parlar, saben que és diferent. Però quasi sempre has de començar dient d’on no véns. Has de defensar que català no és castellà, que és una llengua pròpia, que té darrere unes tradicions, que no té res a veure amb el flamenc, que mai he ballat sevillanes… És una llàstima haver de definir una cosa pel que no és.
Però tu, de fet, et sents catalana i castellana. I els teus fills?
Catalans. I també alemanys. No crec que se sentin castellans.

IMG_4272
Vols tornar?
M’agradaria tornar, però es difícil degut a la situació econòmica actual.
Què és el que més trobes a faltar?
Trobo a faltar el mar, el sol i el caliu al carrer, la vida quotidiana. Em sento com una planta del Mediterrani a qui li falta tot això. A més, els hiverns són cada cop pitjors, per tant, no hi ha esperança.
Però després de quinze anys segur que també hi ha coses de les quals no podries desprendre’t…
No podria viure sense la meva independència, tot i que sé que a vegades té les seves dificultats. Tampoc podria viure sense tota l’oferta cultural que hi ha a Berlín. Jo faig molta dansa i l’oferta que trobo aquí no hi és ni a Catalunya ni a cap altre lloc d’Alemanya.
Què et sembla Patufets al món?
El projecte em sembla molt positiu. Crec que t’ajuda poder parlar amb persones que estan vivint una situació semblant. L’intercanvi d’idees serà molt enriquidor, el treball en xarxa…
Què hi esperes trobar?
Un racó on compartir tot això i trobar respostes. L’educació bilingüe i trilingüe a l’estranger tot just ha començat. I penso que a mesura que els nens es facin grans i ja no passin tant de temps amb la font de la llengua, necessitaran altres recursos per enfortir-la. Cal aquest tipus de projectes per donar suport, per ajudar a crear un equilibri en les seves identitats.