El sol, les bruixes, el foc, les fogueres, els amics, els vells, els grans, els petits, el sopar, la coca, el boc, els petards… Hem descobert aquest petit video sobre un llibre de Care Santos i Dani Cruz, i el compartim amb vosaltres.
Si coneixeu més recursos disponibles online per parlar amb els Patufets sobre la revetlla, no deixeu de compartir-los. I bona revetlla!
GUIM VALLS TERUEL
UNA FILLA (2012) I UN FILL EN CAMÍ…
VIU A HANOI (VIETNAM).
A CASA PARLEN CATALÀ, VIETNAMITA I ANGLÈS.
Guim, preparant l’entrevista t’he fet un google i m’han sortit articles des del Daily Telegraph al Times of India, passant per algun altre mitjà grec. Així que no et faig moltes preguntes al respecte perquè qui vulgui trobar informació sobre la teva aventura, la té molt a mà… Però si ens en vols fer cinc cèntims…
GUIM: Doncs jo treballava a Londres, i allà em van oferir anar a treballar a la Xina. Vaig ser tres anys a Beijing fins decidir donar la volta al món en bicicleta. En arribar a Vietnam, la Thuy Anh em va fer una entrevista i vam connectar de seguida. Vaig continuar viatjant, manteníem el contacte, i en arribar a Austràlia vaig decidir que havia de tornar i la volia veure. En tornar, sí que vam estar junts. I aleshores tot va ser molt ràpid, perquè jo havia de continuar… així que vam decidir que ens casàvem. Vam agafar una segona bicicleta, i vam continuar plegats… sense més plans que donar la volta al món, i ja veuríem…
Per quants països vau passar en total?
GUIM: Si no recordo malament, 29 o 30…
I en algun dels països vas pensar “si mai tinc una família, podria ser aquí”…
GUIM: Sí, sí, de fet per a mi arribar a Vietnam va ser com arribar al paradís perquè jo portava tres anys vivint a la Xina, i tot i que els trobo molt similars, sobretot quan fa temps que hi vius… a la vegada són molt diferents. És com dir, Catalunya i França. No és el mateix, evidentment que no, però potser per a un xinès, per exemple, serien iguals. Però després quan hi vius veus que hi ha moltes diferències. El cas és que quan jo vaig arribar de la Xina, Vietnam em va semblar una altra galàxia. I de fet, de tots els països on he viatjat fent la volta al món, m’hagués quedat al Vietnam o a Nova Zelanda.
Al final va ser al Vietnam…
GUIM: Sí, quan érem a l’Índia ens vam quedar embarassats. En arribar a Barcelona en bicicleta, ella ja estava de tres mesos. Vam plantejar-nos aleshores “i ara què fem?” A mi m’encanta Hanoi, m’encanta el Vietnam, així que vam decidir tornar cap allà. Va sortir això de la botiga de bicicletes, el bar de tapes, i aquí estic ben embolicat amb la història.
El bar i la botiga estan lligats?
GUIM: Sí, sí, ara el que tenim és una botiga on venem, lloguem, reparem bicicletes, fem tours en bicicleta…i en el mateix espai tenim un bar de tapes. A més ara m’enganxeu que estic obrint una segona botiga. L’obro la setmana que ve i sembla que en un parell de mesos n’obriré una tercera. Per cert, bar de tapes on, per descomptat, es menja pà amb tomàquet, que a la meva filla li encanta! A més, el bar serà la seu de la primera penya del barça oficial al Vietnam. Ens hem animat i entre uns quants estem preparant els papers per muntar-la. Aquí al bar tenim una pantalla gran on passem els partits. També ens venen els madrilenys i hi ha molta conya. Aquí és maco, perquè hi ha molt respecte.
I tu que tenies tantes ganes de veure món, ara ja et veus instal·lat a Hanoi…
GUIM: Sí… a mi m’encantaria seguir viatjant, però és evident que ara amb dues botigues, dues criatures, comença a ser complicat! Cadascú és com és, però en el meu cas això de viatjar sempre ha vingut de la necessitat d’estar despert, i viure aquí ja és això, malgrat que cada dia vaig al mateix lloc i em moc en una àrea bastant petita. Però el dia a dia aquí no deixa de ser una aventura que em fa anar a mil per hora, i això em manté despert. També tinc la sort que sovint passen molts cicloturistes per la botiga, altres que venen fent la volta al món, i m’expliquen les vivències en un país, en un altre… Tot just aquests dies ha passat un anglès que té un càncer terminal i ha decidit que se’n va a veure món. Així que cada dia és un viatge, o aquesta és la sensació que tens.
Parlant ja de Patufets, has esmentat una filla…
GUIM: Bo, ara tinc la Lola, de dos anys, i estem embarassats, d’aquí a un mes tindré al segon, el Leo.
Felicitats! Que vagi tot molt bé… Curiositat, com vau triar el nom de la petita?
GUIM: A Delhi, vam estar a casa de la mare d’un amic català. Viu allà i es diu Lola. És una senyora fantàstica, i doncs quan vam saber que estàvem embarassats, i en fer el càlcul i saber que havia estat a Delhi… el nom va venir sol. A més, sempre he estat una mica punyeter… Mira, m’ho han preguntat moltes vegades, el cas és que segurament si m’hagués quedat a Barcelona i m’hagués casat amb una catalana, no hauria triat aquest nom tot i que jo tinc família a Almeria. Però vivint al Vietnam, trobo que és un nom amb molta força. Leo, en canvi, és el nom també d’un dels meus millors amics. Estàvem embarassats de la Lola quan en sortir de casa del Leo un dia ens vam mirar i decidir allà mateix que si era nen es diria Leo. Així que el nom del segon ja el teníem decidit de feia temps.
I doncs a la Lola, li parles català?
GUIM: Sí, és clar… Jo penso en català, tot i que pensi ara més en anglès que en català, però és que és el meu idioma, i em seria molt difícil parlar-li a la meva filla un idioma que no fos el meu, el dels meus pares. La meva dona li parla en vietnamita i jo amb la Thuy Anh, anglès. Al bar, a més, ens ve bastanta gent espanyola, de manera que la petita també parla una mica de castellà. Tot i que això és una cosa que em fa molta gràcia, perquè quan vius fora, l’enteniment entre les diferents cultures de l’estat espanyol és una altra galàxia, i no he trobat ningú encara que es molesti o em faci cap cara estranya en aquest sentit. A l’inrevés, sovint em diuen “home, és clar, tu ets català i parles català, doncs en què li has de parlar a la teva filla, no?” També afegeixen “però també li ensenyaràs castellà, no?, ja que és una llengua tan parlada al món… si no, quina llàstima, no?” (riu) Aquí a Hanoi, i a la Xina també, he trobat sempre molt respecte.
Català, vietnamita, anglès, castellà… això és ja d’entrada començar amb un munt de llengües!
GUIM: Sí, a més és al·lucinant veure-la canviar d’una a altra… El castellà és el que menys parla. Tenim uns dibuixos en castellà… però vaja, parlant-ne tres, no em preocupa gens ni mica, segur que l’aprendrà. A més, tinc la sort que la meva dona parla molts idiomes i entre ells parla molt bé el francès, així que va parlar català molt ràpidament. De fet, si busques RAC 1 “la volta al món en bicicleta elèctrica” o una cosa així, hauries de trobar l’entrevista que ens van fer quan vam arribar. Allà es va posar a parlar en català i jo em vaig quedar al·lucinat.
Així que et va donar la sorpresa en antena! (riu)
GUIM: Sí… és que ella havia arribat un mes abans que jo a Barcelona: de Roma va agafar un vaixell perquè ja estava de tres mesos, i la meva mare li va fer un intensiu.
I la pregunta del milió: en quina llengua la Lola va dir primer “bicicleta”?
GUIM: En català! És una super fan de les bicicletes. Va pel carrer i va dient “bicicleta!”, “bicicleta!” La tenim totalment hipnotitzada per les bicicletes.
Així quan veus a la teva filla, penses que la vols veure créixer al Vietnam. O et sap greu que es perdi algunes vivències de la teva infància a Catalunya…? O al contrari…
GUIM: No, jo segurament viure tota la vida al Vietnam, perquè m’agrada, hi estic bé i em sembla un país espectacular al que a més a més li queda moltíssim per créixer, esperem que per anar a millor. Té moltes coses que cal millorar però esperem que ho facin bé. I a nivell d’infància, doncs evidentment hi ha moltes coses que em faria gràcia que les veiés… Per posar-te un exemple, ara fa un any quan vam ser a Barcelona, vam anar a veure el Barça i vam fer-li un vídeo al Camp Nou. Ella devia tenir un any o un any i poc, i surt cantant l’himne del Barça. I aquest vídeo se’l mira cada dia a l’Ipad, diverses vegades! També vam estar a la Mercè, veient el gegants, les festes de Gràcia… Suposo que en tindrà els records, tot i que no viurà les festes de Gràcia com les he viscudes jo. Altres coses són més difícils… per exemple ara al Nadal fem el caga-tió, que li fa gràcia i a més és fàcil: el tens a casa uns dies, caga i fora. En canvi, els Reis per a mi són molt complicats perquè aquí no tens la màgia de les cavalcades, ningú no fa reis al seu voltant, així que és fotut. Es tracta d’una història molt més col·lectiva. El que sí que aquí a la botiga sempre faig el Sant Jordi, a petita escala, és clar. Però els convidem a que portin llibres i els donem una rosa a tots. Hi haurà vivències que se les perdrà, i altres que les guanyarà perquè aquí al Vietnam també tenen coses que nosaltres no tenim.
Com ara? Què enriqueix la seva infància a Hanoi? Quelcom que no hauria format part d’aquesta etapa a Barcelona…
GUIM: Mmm… jo sempre dic que en general Vietnam s’assembla moltíssim a Espanya (o potser més a l’Espanya de fa trenta anys), en el sentit de vida al carrer, etc. Ara bé, aquí el que tens és que cada dia és una aventura. Malgrat estar ja bastant desenvolupat, el trànsit, per exemple, és espectacular així que o t’agrada, o no pots amb ell perquè és criminal. A veure, hi ha un ordre dins del caos, però això no treu que hi hagi un caos bestial. Així que créixer aquí vol dir que tens inputs tot el dia, que apareixen coses per tot arreu, que tot va molt ràpid, i això suposa un aprenentatge totalment diferent… És com tenir el jaleo de la Mercè cada dia! (riu)
(riu) Aneu sovint cap a Catalunya?
GUIM: Jo intento anar-hi una vegada a l’any… és que està una mica lluny… I de moment, des que ha nascut la Lola, els meus pares també intenten venir un cop a l’any. Ara vindran per conèixer al Leo. Amb ells, per cert, la Lola també practica el català per Skype.
A més, tires d’altres recursos? Llibres en català? De pel·lícules?
GUIM: Sí, jo tinc alguns llibres, alguns CDs interactius… També Xesco Boix, així que se sap les cançons. I després jo qualsevol llibre, encara que sigui en vietnamita… bo, no, que en vietnamita són encara bastant negat, però sí que llegeixo traduint al català. També mira dibuixos a Internet, i amb això anem fent. Ah, i ara estic fent-nos socis del Cavall Fort… que me’n van portar un i ostres, allò em va tocar el cor! També tenim el Libro de la Selva en castellà, la Blancanieves… Així que entre una cosa i l’altra, va agafant d’aquí i d’allà. Però ella principalment parla vietnamita i català.
Malgrat que encara et queda lluny, t’has plantejat com afrontaràs la lecto-escriptura o…
GUIM: És que… per sort, la meva mare ha sigut durant molts anys professora de català, i durant els últims anys (ara ja està jubilada) va fer molts cursos i moltes classes de català per a immigrants. Així que té fet un llibre (del que, de fet, em va tocar fer totes les gravacions de veu), pensat i preparat per ensenyar català a nens immigrants a Barcelona… Així que jo crec que em portaré el material i quan comenci, confio que no hi haurà massa problema. A més, la intenció és portar-la al liceu francès perquè aquí bàsicament és o escola local o liceu francès o escoles internacionals més aviat americanes totes, i jo en això d’americanes sí que em planto. Així que segurament anirà al francès, de manera que aprendrà a llegir i escriure en francès també… i un cop sabent francès i parlant català, el salt no és gran. Evidentment li costarà una miqueta més que si fóssim a Barcelona, però vaja…
.jpg)
Jo el que sempre trobo a faltar, o m’agradaria vaja… és que aquí, per exemple, hi ha un Instituto Cervantes. Deixa’m ja dir-te que els Institutos Cervantes arreu del món deixen bastant a desitjar comparat amb institucions d’altres països, com podria ser un Institut Francès, per exemple… Però és una pena que dins del Cervantes no s’ensenyi català, o gallec o basc, o altres idiomes de l’estat espanyol. Jo sempre ho he dit, jo sóc català però una de les coses que sempre m’ha encantat d’Espanya és la pluralitat d’idiomes i de cultures. És una riquesa brutal. I en aquest sentit, no caldria muntar un institut Ramon Llull a tot arreu, però aprofitar el Cervantes… bo, evidentment ara, en els moments que estem seria complicat (riu). Però és una pena… I és que, per exemple, tu dius que ets de Barcelona, arreu del món, i de seguida et diuen “així ets català i parles català”, i els preguntes que com ho saben, i la resposta sovint és “pel Barça, i el Guardiola, Xavi, Puyol…”. Quan donava la volta al món, jo al·lucinava… només dir que era de Barcelona, “ah, ets català, ets català”. Però amb l’interès que hi ha per la cultura catalana, és una pena que no poguem aprofitar una xarxa com la del Cervantes.
Doncs ja parlem de nou de quan voltaves el món, acabem per on hem començat l’entrevista amb un gir: i si la Lola et surt viatgera?
GUIM: Jo encantat. De fet, els meus pares no es van sorprendre molt quan els vaig dir que anava a fer la volta al món. De tal palo tal astilla que es diu en castellà. És amb ells que jo cada estiu marxava a veure mitja Europa, en cotxe i de càmping. I en el cas de la meva filla, va créixer sobre una bici… almenys durant dos o tres mil kilòmetres a la panxa de la mare. Així que, vaja, faltaria més que no viatgés. De fet, no puc concebre que no viatgi perquè per a mi viatjar i conèixer altres cultures és créixer com a persona. Així que espero, i li desitjo, que viatgi molt!
Patufet és el nom que vam triar entre tots per representar les nenes i nens destinaris del nostre projecte, però també és el nom que s’ha triat per una iniciativa que comparteix uns objectius semblants als nostres. En aquest cas, el Patufet, surt de la història tradicional per ser el protagonista d’una sèrie de contes que expliquen les tradicions catalanes. De moment n’hi ha publicades tres:
Si voleu saber-ne més, podeu llegir la ressenya que han fet a Llibres per llegir de La nit màgica de Sant Joan.
S’acosta Sant Joan!
Aquí us deixem un recull de cançons i poemes i amb un vídeo per celebrar la revetlla.
http://www.youtube.com/watch?v=lsWVX27nZPg
http://blocs.xtec.cat/comunicat/2011/06/14/poemes-i-cancons-per-celebrar-la-nit-de-sant-joan/
Patufets al món 