Quan no ens ajuden a mantenir el contacte amb la cultura

La Judith Aragonès és una mare de quatre fills (de 9, 7, 5 i 2 anys) que mira França amb els ulls de qui hi acaba d’arribar, però amb l’experiència d’haver viscut una primera expatriació de dos anys al Brasil. Per explicar sengles experiències, la Judith té dos blogs: 6 a Brasil i  6 a Lille, i una pàgina de Facebook.

En l’entrada que us presentem avui de “6 a Lille”, la Judith explica com ha canviat la seva visió sobre l’aprenentatge del català dels seus fills al llarg d’aquests anys d’expatriació, però també aprofita l’entrada per queixar-se de la manca de suport —però també de visió— de les escoles i l’administració catalana.

Imatge extreta de 6 a Lille.

El català, cosa de tots, i cosa de cadascú

És una llàstima que el departament d’educació no tingui previst la reinserció temporal dels alumnes que han hagut de marxar per causa de la feina dels pares. Els meus fills bé podrien aprofitar les vacances escolars d’aquí (dues setmanes cada dos mesos) per a poder anar a la seva escola de Catalunya i així no perdre el contacte amb la cultura.

http://6alille.blogspot.com.es/2014/03/el-catala-cosa-de-tots-i-cosa-de-cadasqu.html

“Sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem”

PAUL (O PAU!) I GEMMA VAN DER VOORST.
DOS FILLS I UNA FILLA (2001, 2004 i 2008).
VIUEN A VOORSCHOTEN (HOLANDA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I HOLANDÈS.

Ara em preguntava si en tu reconeixeria un dels teus germans. El vaig conèixer fa molts anys. Va ser a Barcelona, a l’avinguda Gaudí. Ho recordo perquè vam parar a prendre un cafè en un dels restaurants de l’avinguda, i el cambrer era argentí. El teu germà, en Gerard, li va dir el que volia en català i el cambrer ens va dir que no ho entenia, així que en Gerard va improvisar en castellà. I recordo la meva sorpresa inicial abans d’adonar-me que, és clar, si un parla en català a casa i creix allà on el castellà no es parla, no té per què saber-lo.
P: Sí, ell poc s’ho devia pensar que necessitava el castellà a Barcelona….
Sí… i poc m’ho pensava jo aleshores que la meva filla es trobaria en la mateixa tesitura anys després!
P: I tant. Mira, ara arriba la Gemma amb el tè.
G: (Riu) … El tè del vespre! És que avui anem més tard. Acabo de portar la Paula al llit i amb això qua demà comencen les vacances i volem a Catalunya…
Quines vacances són?
G: Ara són les de la neu, que en diuen. Aquí les vacances es fan repartides durant tot l’any, i no només a l’estiu com a Catalunya. Aquí és cada sis setmanes més o menys, no, Pau?
P: Si…
Mira, un dubte que tinc: és Pau o Paul? Perquè la teva cosina em parla d’en Pau però també en algun e-mail he llegit Paul…
P: Els catalans em diuen Pau, i aquí a Holanda em diuen Paul. Com vulguis…
D’acord, però la idea va ser que hi hagués aquesta versatilitat en el nom o la cosa va anar sorgint…?
P: Dona, jo estic batejat com a Paul però a Amer sempre he estat en Pau…
G: De fet, però, en holandès Paul sona Paul i no pas Pol. I la teva mare de vegades et diu Pau i de vegades Paul… (riu), però jo sempre li dic Pau.
(Riu) Doncs ara que ja tinc el nom clar, parlem de la vostra família que em té ben interessada. En podríem escriure un llibre de tanta connexió catalano-holandesa! Perquè la teva mare, Pau, entenc que marxa d’Amer cap a Holanda per amor…
P: Sí.. Als 60 els meus pares es coneixen a Lloret de Mar estant de vacances. Després continuen el contacte a través de cartes en francès durant uns 7 o 8 anys. Finalment es casen… La meva àvia no s’ho veia això que la filla li marxés a Holanda…
G: La filla de l’alcalde marxava!… perquè el seu avi era alcalde, i a més era la gran, la pubilla…
P: … sí, sí.. es van casar a Amer, venir cap aquí i jo vaig nèixer a l’any 70.

De dalt a baix i esquerra a dreta: Paul, Wim, Miquel, Gerard, Johan i Nick.

I després de tu, uns quants germans més… 6 en total!
P: (Riu) Sí, família nombrosa!
(Riu) No vull ni pensar el que això representa en bitllets d’anada i tornada…
G: (Riu) No… però no anaven en avió, eh? Com anàveu?
P: Sí, també en avió… amb totes les comoditats de transport. En bus, en tren… en cotxe no, però.
Moltes hores i converses. I entre els germans en què parleu?
P: Holandès… la mare ens parlava en català i nosaltres contestàvem en holandès.
I la teva mare amb el teu pare, parlava holandès també?
P: Al principi, em penso, el francès… El meu pare anava a classes de castellà, i més endavant que el meu pare podia escoltar…
G: .. entendre…
P: … entendre! Podia entendre el català, aleshores la mare li parlava català. I el meu pare contestava en castellà o holandès. Ell no en sabia tant, de català…
G: … també va ser per ell un xoc, oi? (riu)
P: Sí. Un any que es van trobar a Barcelona, el meu pare va fer dues setmanes de classes de castellà a la universitat. I després es va adonar que tothom parlava en català a casa de la mare. Un xoc per a ell.
(Riu) En canvi, vosaltres portàveu el català millor, no? Els estius a Amer…
P: Sí, passàvem quatre setmanes a l’estiu. Casal d’estiu, excursions amb els tiets, la colla d’amics… al cap i a la fi Amer té 2.000 habitants així que anàvem tots amb la mateixa colla d’amics. Fèiem vida allà, i ens agradava…
G: I els agrada. Pensa que totes les festes majors, quan arriben els “holandesos”, bueno…. Estan molt integrats!
P: Dona, pensa que eren els 80 i 90… Ara hi ha més persones d’arreu del món, però aleshores “venien els holandesos”.
I tant… si jo que només anava al poble de ma mare, a l’Aragó!, a l’estiu i ja deien “han llegado los catalanes”. Vosaltres éreu molt més exòtics, on vas a parar!
P: Imagina!
I quan éreu allà, no canviàveu la llengua entre els germans?
P: No, allà parlàvem holandès també. … La primera setmana fins i tot ens costava de canviar el xip, de parlar el català. Després ja era més fluid. Però entre nosaltres continuàvem en holandès…
G: … i la iaia, que no us entenia…
P: Sí, dona.. i a vegades ja ens convenia de parlar en holandès!
(Riu) La llengua secreta!
P: (Riu) Sí!
Gemma, i fent un fast-forward… per a tu no tan secreta, perquè tu abans de conèixer en Pau ja havies estat a Holanda…
G: Sí, jo al 95 faig un Erasmus al nord d’Holanda. El primer contacte amb el país… amb l’holandès, malgrat que a l’hospital on feia les pràctiques jo parlava en anglès.
Així aleshores no coneixes en Pau, és més endavant que us coneixeu?
G: Sí, allà tinc més contacte amb comunitat internacional. Amb en Pau ens coneixem tres anys més tard, i a Catalunya… a Camprodon. Un cap d’any que tu estaves de vacances a Amer i vau pujar amb la colla a Camprodon. Jo li dic un parell de paraules en holandès, ell és català-holandès… i així comença la nostra història d’amor! (riu)
(Riu) Així que la relació al principi és a distància també?
G: Sí, per telèfon, cartes i… també internet. I al 99 ja vinc definitivament a Holanda, i vivim junts. Busco feina, etc. I un any més tard ens casem a Catalunya.

Les dues catalanes a Holanda.

Ja és curiós, primer la mare, ara la dona… Alguna vegada ha sortit en converses a la pàgina, que són les dones sobretot les que marxem…
G: … bo, en el nostre cas vam intentar tornar a viure a Catalunya! (riu)
P: Però l’intent va fer fallida…
Vau tornar?!
P: Si, al 2006 hem tornat…
G: Jo he tornat, tu has anat! (riu)
P: Sí… tu has tornat. I és que sempre vam dir que si teníem una possibilitat de viure a Catalunya, ho faríem. Al 2006 ja teníem dos fills i la vida muntada aquí, però també teníem el motor d’intentar una tornada, que eres tu..
G: Sí, jo ho volia intentar, de viure a Catalunya…
P: Jo vaig trobar feina allà, per una empresa holandesa… Això era una mena de condició: trobar feina.
G: Abans de marxar!
P: Sí… així que fins al 2009 vam viure allà. I vistos els dos llocs, per a mi aquí el panorama era millor… en el nostre cas. I aleshores vam decidir de tornar. Ho vam intentar però…

Voorschoten

Millor en quin sentit?
P: A veure… hm, el mercat laboral, la situació social, també les ajudes del govern… Aquí el govern, diguem-ne, protegeix més a la gent, ajuda.
G: També paguem més impostos, però a la llarga tens més recursos, més avantatges. També ens va passar que quan vam anar a viure allà no teníem pas 20 anys, estàvem en els 30 i escaig i amb dos fills. I és clar… a veure, no ens va costar perquè jo vaig trobar feina i ell treballava, els nens es van integrar bé, en Marc va començar l’escola allà… Va anar tot bé, no? De fet, estic contenta d’haver-ho fet perquè quan anem allà, ells tenen ja amistats fetes . Però, el que et deia és que potser si comences més aviat, com a parella, tens per endavant més un futur… i nosaltres vam començar més tard. I ja ho teníem tot muntat a Holanda, ja sabíem com funcionava… I jo entenc el punt de vista d’un holandès. Nosaltres allà no tenim res organitzat, mentre que aquí ja ho està tot: la pensió… Aquí tens més recursos i més avantatges socials, i els salaris també són més alts. Ara que també trobes a faltar altres coses: a nivell cultural, a nivell ambiental… Jo sempre dic que el país ideal no existeix.
P: El que sí que era bo allà era l’ensenyament. L’ensenyament està bé. L’escola primària, comparada amb Holanda, a Catalunya estava molt bé. També hi ha més activitats… fas més vida a fora. Més social… I el temps ajuda: les temperatures són més agradables.
G: Per a mi també l’intent de tornar a Catalunya, arrel de l’arribada dels fills, és un moment de reconnectar amb la identitat.. I jo em quedo amb això, amb el fet d’haver intentat tornar, perquè si no, no sabria com hauria estat. Estic molt contenta d’haver-ho fet.
I ara que parlem d’identitat, Pau, tu t’hi reconeixes en els teus fills, en aquesta dualitat catalano-holandesa?
P: No… a veure, jo és que sóc holandès. Sí que en ocasions m’adono que sóc mig català i mig holandès. Sobretot quan sóc a Catalunya, però la vida està feta del dia a dia i en la rutina jo sóc i funciono com un holandès més. De fet, en el tren de camí a la feina passo per l’aeroport de Schiphol i m’agrada topar amb turistes catalans. Ara bé, m’adono que jo als seus ulls sóc un holandès més… no s’ho pensen pas que els entenc! (Riu)
I què va dir la teva mare, Pau, en saber que estàveu junts?
P: La meva mare suposo que estava contenta. I també el meu pare.
I a més la teva sogra, Gemma, es pot posar en la teva pell, no?
G: Sí… Mira, de fet, a ells els va saber molt greu quan vam marxar a Catalunya, sobretot al teu pare, Pau. En canvi la teva mare sí que ho podia entendre… alguna vegada m’ho havia dit que quan ella estava aquí, la teva àvia li va dir “ara ets aquí i et quedes aquí per sempre”… (Riu)
P: I de fet mon germà sí que viu a Girona, casat amb una noia d’Amer…

L’estiu passat a les Ruines d’Empúries

Com es diuen els vostres Patufets?
G: Marc, Joaquim i Paula… vam intentar tres noms que sonessin bé en els dos idiomes. Entre ells parlen holandès. I quan estem de vacances a Catalunya, les primeres setmanes els costa una mica però després ja es llancen en català. El que el parla millor és en Marc… En Joaquim en sap però li fa més por de no fer-ho bé, i la Paula, que és l’única dels tres que va nèixer a Catalunya, també s’espavila bastant tot i que és la que menys contacte ha tingut amb el català. Va viure-hi sis mesos però… Ma mare sempre diu “aquesta catalana resultarà que és la més holandesa de tots, i mira que la vaig ben estimular els primers mesos!” (Riu)
Així que tu els parles en català, Gemma, i ells et responen en holandès?
G: Si, jo els parlo català… però de vegades també en holandès…
P: Jo sobretot en holandès… i tu, darrerament, els parles també només en holandès…
G: (Riu) És que es fa difícil seguir en minoria..
P: (Riu) Si, però tu en holandès fas faltes i aleshores ells també les fan…
G: (Riu) Però jo ho entenc… quan vivíem allà, tu tampoc parlaves exclusivament l’holandès, Pau. Agafaves el ritme i et passaves dies parlant en català. A veure, aquí a casa em costa menys però quan sóc al carrer o a l’escola, situacions així on hi ha gent que no parla català i no ens entendrà… o si vénen amics a casa a jugar… Ara bé, amb els meus pares que ara estan jubilats i vénen més sovint, sí que fan més intensius de català. I avui els he dit: “ara, així que arribem a Catalunya, res d’holandès, eh?” I en Marc m’ha dit “mare, si parles l’holandès, m’has de pagar un euro!” (Riu)… Espera, que el vaig a cridar…

G: Mira, aquí et porto en Joaquim… és el més holandès de tots en tots els aspectes! (Riu)
P: Saps qui és aquesta noia? És una amiga de la Isabel…
Quants anys tens, Joaquim?
J: Deu!
I ja tens ganes d’anar a Catalunya demà?
J: (Assenteix amb el cap)
P: I qui trobaràs allà? Quins amics?
J: El Sergi, en…
Caram.. i ja t’enrecordes bé del català?
(En Joaquim s’aixeca d’un bot i surt corrent. Riures.)

I l’àvia els parla en català o holandès?
P: La meva mare s’ha acostumat a parlar en holandès amb ells.
G: (Riu) … També malament!

(En Marc apareix.)
Hola! I tu Marc, quants anys tens?
M: Dotze.
I t’enrecordes de quan vas viure a Santpedor?
M: Sí.
G: I com es deia la teva escola allà?
M: Riu D’Or.
G: Parla més alt, home, que no et sentim.
M: (Crida) RIU D’OOORR!
G: Veus, la erre catalana la diu bé… ai, no em piquis! (riu)… és que els holandesos la erre no la diuen bé… A més ens ha sortit molt futbolero, i soci del Barça! Juga al nivell alt de la sel·lecció d’aquí el poble..
I en quina posició jugues?
M: Defensa.
P: Com en Puyol!
G: I fa poc em va dir “mare, quan siguin vacances al maig, jo vull anar sol amb l’avió cap a Catalunya”, i la meva mare es va posar contenta… “el meu nét vol venir!” A mi em va fer il·lusió, que sortís d’ell…

El dia del casament del germà del Pau.

I ara que parlem de vacances a Catalunya, darrerament algunes famílies catalanes ens han parlat de la seva experiència d’haver portat als seus fills adolescents a l’escola a Catalunya durant una setmana de vacances escolars d’aquestes que la resta d’Europa reparteix durant l’any. I com això els havia motivat i donat una empenta al seu català. … Us ho heu plantejat?
G: Nosaltres a l’estiu ho fem més a nivell de lleure, al casal d’estiu a Santpedor… Això que dius em sembla molt interessant, però em pregunto com ho troben aquests adolescents això d’anar de vacances i trobar-se de nou seguint classes… Potser és que només feien unes hores?
Ui, doncs no ho sé…
Pau, i tu llegeixes i escrius català també?
P: El llegeixo, i quan sóc allà agafo diaris, un dia el compro en català, algun dia en castellà.. malgrat que llegir em resulta més fàcil el castellà perquè quan vivia allà llegia més en castellà…
G: De fet, parles millor el català que el castellà i escrius millor el castellà que el català…
Però en vas aprendre mai formalment?
P: Sí, vaig començar a Amer als estius. Durant dos anys, ma mare ens va apuntar amb un professor de català uns dies a la setmana quan tenia 10 o 11 anys. I després quan tenia 20 anys, a la universitat d’Amsterdam donaven classes de català, i allà vaig fer un curs. Vaig fer un examen i tinc un certificat per demostrar-ho! També he fet un curs de castellà.
I de llibres en català en llegeixes?
P: El meu problema és que em falta el temps per llegir, en qualsevol llengua! (Riu)
(Riu) I amb els fills, ho teniu pensat com enfocar aquest tema?
G: Jo crec que sí, que ho haurem de fer… Abans teníem el casal català dels Països Baixos, però ja no hi és. És una llàstima perquè feien moltes coses, el cagatió, etc. I ara aquí només hi ha el consulat espanyol, on sí donen classes de castellà. Hi vaig apuntar en Marc però no va voler-hi anar… Aquí a l’institut de fet comencen amb holandès i anglès, i després s’afegeix el francès.. Crec que ja anava saturat de llengües!
Amb tanta llengua i història familiar, les criatures com es defineixen?
G: Mig-mig, no Pau?
P: No ho sé…
G: Ja els ho demanarem! (Riu)
Va bé! Bon viatge demà i bona estada a Catalunya!

FOTOS: Gemma van der Voorst

Llengua materna, llengua dels fills

El 4 de febrer no ens vam saber estar de celebrar el primer any d’aniversari des que vam obrir la pàgina de Quan el català és minoria a Facebook, però el Dia Internacional de la Llengua Materna és la data simbòlica en què vam decidir arrencar oficialment aquest projecte. Vam triar aquesta data per reafirmar la dignitat de la nostra llengua i el nostre compromís de promoure la transmissió del català entre les famílies emigrades de territori català. I avui tampoc ens en sabem estar de celebrar doblement aquest dia: el del nostre aniversari i el del Dia Internacional de la Llengua Materna. I us animem també a celebrar-lo, perquè, com deia la Mercè Solé, “el 21 de febrer és un dia per celebrar els lligams familiars a través de les llengües i per compartir l’experiència familiar i personal amb l’entorn més proper“. Per molts anys!

Us deixem amb un vídeo-felicitació que ens han fet arribar des dels Estats Units.

Quan el català és minoria fa 1 any!

Si aneu avall, avall de la pàgina Quan el català és minoria veureu que fa 1 any que es va obrir la pàgina. Encara vindrien dies de gestació del projecte fins a la primera entrada pensada conjuntament entre les gestores de Patufets al món / Quan el català és minoria, però ens semblava que no podíem deixar passar aquest dia sense celebrar-ho una miqueta.

Imatge de reusjove.blogspot.com

Hem fet un any i és hora de fer balanç. Som conscients que no hem fet tot el que ens havíem proposat, però no hem renunciat als nostres objectius i tenim un altre any al davant per seguir treballant per afavorir la transmissió de la llengua i la cultura catalana entre els nostres patufets. Mentrestant, ens caldrà la vostra ajuda i el vostre suport. És hora que vosaltres també feu balanç i ens feu crítiques, suggeriments, ens proposeu col·laboracions i sobretot continueu participant!

Ens ha felicitat molta gent, però volem destacar el comentari del Joan:

“L’enhorabona!! Vàreu tindre una iniciativa magnífica i l’heu duta endavant admirablement. En el meu cas, només us puc estar agraït: m’heu servit per reflexionar entorn a la parentalitat i la transmissió de la cultura, per acallar certes pors sovint lligades a estereotips, per compartir alegries casolanes, per sentir-me, fins i tot, part d’una espècie d’empresa (en el sentit de projecte) col·lectiva que m’arrela a allò que sóc íntimament, àdhuc tan lluny del meu país. Així, no trobe grans llacunes, ja en feu prou amb tot el que oferiu, ni tan sols acabe d’entendre com arribeu a tant i tan lluny. Gràcies, i per molts anys!“

“OYE, ¿CÓMO TE LLAMAS?, li pregunten els nens catalans quan anem al parc a jugar, convençuts que l’Àdama és estranger”

JORDI PALOU, UN FILL (2007) I UNA FILLA (2010).
VIU A KÉDOUGOU (SENEGAL).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, FRANCÈS, BAMBARA I MALINKE.

Nangadef!
Mangi fi rekk, tot i que a la zona no es parla el wòlof… es parla el pular i el malinke, són les dues llengües dominants a la zona.
Vaja, jo que em volia lluir amb les escasses paraules que sé de wòlof… Quantes llengües es parlen en total al Senegal?
Uf, 10 o 12… o 15 com a molt: peul, malinke, basari, bedik, wòlof, bambara, serer, diola, soninke, diakhante, mandinga…
I són totes oficials?
No, no, llengua oficial només hi ha el francès. I l’escolarització es fa absolutament en francès. Ara bé, vas pel carrer i vas sentint de tot. Hi ha una barreja tremenda. Bé, com a Sud-àfrica, ja ho saps tu.
Però la distància entre totes les llengües és gran o hi ha famílies de llengües? També et trobes que quan preguntes a la gent quantes llengües parla, sovint són 5 o 6 llengües…
Sí, sí, igual. Aquí la gent acostumen a parlar-ne com a mínim 3 o 4, si no més!
Al Senegal deus conèixer més catalans, oi? Amb tots els vincles Catalunya-Senegal…
Conec a catalans, però són tots solters que estan aquí de cooperació. No en conec cap amb família.
I tu com hi arribes?
Arribo fa deu anys a través d’un amic meu de Sabadell que té casa aquí, i sempre és amunt i avall treballant de guia turístic. I poc a poc tot va encaixant. Jo treballava aleshores a una multinacional alemanya a Barcelona, però n’estic fart i vull trobar una sortida. I marxar… qui diu al Senegal, diu al Perú o Nepal. Al final una reestructuració a l’empresa em dóna aquesta oportunitat. Així que passo una temporada aquí, vaig coneixent a la gent, passo una altra temporada, després una altra i ja sense voler-ho en fa deu anys.
Així la teva companya la coneixes ja vivint al Senegal?
Sí, jo vaig venir solter i aquí em vaig casar. La Khady és senegalesa, és serer.
I a casa parleu en francès?
Sí, amb ella en francès. Ella parla amb els nens en les seves llengües maternes, que són el bambara i el malinke. A casa seva es parlava una llengua i a casa de la seva àvia se’n parlava una altra.
Els petits ja ho saben que la mare els parla en dues llengües? Que són semblants?
Sí, ho saben i les distingeixen també. Sí que tenen similituds…
I tu les entens?
No, països com aquest on al carrer sents tantes llengües es complicat. Si hi hagués una sola llengua, és més fàcil perquè no sents res més… Però aquí em costa més. Entenc paraules, expressions, i altres coses pel context, però no en parlo com per mantenir una conversa. En canvi, la canalla, que tenen 2 i 5 anys ho fan perfectament.
Així ells ja d’entrada parlen les dues llengües de la mare, el francès i el català?
Sí, quatre. I l’Àdama també parla una mica el pular, que parla al carrer, amb els amics a l’escola…
L’Àdama és el teu fill gran i la teva filla es diu…
Anna. “Àdama” és un nom musulmà, en català és “Adam”. Aquí és costum posar als fills el nom d’un familiar, i el germà de la meva dona és diu “Àdama”, mentre que “Anna” era un nom que ens agradava, i de fet ma germana també es diu “Anna”.
Ara que ho comentes, sí que al Senegal hi ha una gran majoria de població musulmana, no?
Sí, aquí hi ha una minoria de catòlics i la resta, crec que més d’un 90%, són musulmans. Aquí l’hola és el “asalam aleikum”, malgrat que jo contesto sempre “bonjour” i a casa, de religió: zero.
I l’Àdama com s’identifica?
Ell és català (riu) i jo el punxo “però tu ets senegalès, tu has nascut aquí”, i ell em diu “però papa, jo no sóc negre, jo sóc català…” L’Àdama no ho té clar, encara no té clar això dels països i de les distàncies. Tot sovint em pregunta “i per què aquí ningú no parla català?” Per a ell, això d’anar a Barcelona és ben fàcil: un dia de viatge fins a Dakar (estem a uns 750 km de la capital, que suposen unes 13 o 14 hores de cotxe), avió i l’endemà al matí aterrem a Barcelona.
Perdona, perdona un segon si us plau, Marta… (en Jordi marxa i se senten converses entretallades..)
Ja sóc aquí
Que t’ha entrat algú a la botiga?
Sí, sí, està ple de gent aquí. Si poguessis veure… de fet n’hi ha tres, quatre… quatre que estan mirant i escoltant però no entenen res…
Ara que parlàvem d’identitats, què vol dir per a tu ser català?
Ser català? Per a mi és un orgull. Vol dir pertànyer a un poble treballador i emprenedor, i jo en sóc un entre ells.
… Sovint ens passa que quan som lluny de casa, una manera fàcil que ens ubiquin és a través del Barça. Com ho porta això un perico de tota la vida?
Ara ja estem entrant en … (riu)… en terres pantanoses! No, no, a veure, el Barça és un referent per a qui ho vol. Per a mi no ho és, perquè Catalunya és més que un club. De fet n’hi ha molts, de clubs, i sort n’hi ha i que no està monopolitzat encara. Així que res, amb un mapa: nosaltres som aquí i el pare és d’aquí. I cada any passem a Barcelona un mes i mig de vacances.
Això deu ajudar al català… quina llengua parlen entre ells l’Àdama i l’Anna?
Entre ells parlen català. Això depèn de cada família… en el meu cas, jo estic molt pels nens. I els nens, doncs, estan molt per mi. A veure, és un tema de maneres de fer. Aquí la gent té molts fills, un rere l’altre, i la relació amb la mainada és diferent, potser no hi dediquen la mateixa atenció. De la mateixa manera, amb la seva mare i amb mi, la relació és diferent. I al final, ells adopten molt més la meva llengua, la meva manera de fer, perquè segurament se senten més… no sé com dir-ho… perquè estàs més per ells, els respectes més, hi converses i parlen el que parles tu.
Passes també molt temps amb ells?
Amb la nena no, perquè és encara petita i no la puc tenir a la botiga amb mi tot el dia. Però el nen passa 24 hores amb mi, i no vol estar amb ningú més. Jo el desperto, el dutxo, el vesteixo, li dono l’esmorzar, l’acompanyo a l’escola, vaig a la feina, el vaig a buscar a l’escola, el porto a casa, i els dies que no té escola per la tarda s’està aquí amb mi a la botiga, on hi té el seu ordinador. Així que ho fa tot amb mi, pràcticament no fa res amb la seva mare. La nena, en canvi, al matí va a escola i la resta del dia amb sa mare… però, com que el seu germà parla català, doncs ella també parla català. De vegades es parlen entre ells en bàmbara, però en comptades ocasions.
I utilitzes altres recursos per mantenir el català?
Aquest és un dels grans problemes que tenim, que hi ha molt poca cosa disponible a Internet en català. És greu. Quan la connexió no es talla, descarrego moltes pel·lícules de dibuixos pels nanos, i o són en castellà o francès. El castellà no l’entenen, aquí no el parla ningú. Així que descarrego en francès, així de pas l’aprenen, que, al cap i a la fi ,és la llengua de l’escola. Però en català no hi ha res!
Això sí, l’Àdama té el seu ordinador portàtil aquí i ell ja se sap connectar a l’Skype, ho sap fer tot. Té el seu compte d’Skype. I em diu: “mira, ara he parlat amb l’àvia”!
Quant a la lectoescriptura, tens pensat si te n’encarregaràs tu o … ?
Sí, mira, de fet, tot aquest estiu (aquí l’escola va acabar al juny i va començar a l’octubre), l’Àdama tenia un llibre de fer lletres, números. I jo estic a sobre seu tot el dia. Al matí ve aquí a la botiga, i cada dia fem una pàgina. De fet, si tens algun enllaç de recursos per al nen, d’exercicis en català, t’ho agrairia…
També, cada vegada que pugem, sempre ens emportem alguns llibres de contes en català. El Patufet també el coneixen.
I de tradicions catalanes, que en celebreu?
No, aquí no. Per mi no, i és que és molt fora de context, no té sentit. Celebrar aquí un Sant Jordi, o una Castanyada… és que no hi ha ni castanyes, ni panellets… L’únic que fem són els Reis, això sí. Tampoc les d’aquí… De fet, n’hi ha poques aquí, de tradicions. Les que hi ha són festes religioses, com l’Eid (el sacrifici del bè), el final del Ramadà, o el dia 4 d’abril que és el dia de la independència.
Així que no podem esperar un dibuix dels teus Patufets sobre la Castanyada… per cert, què et sembla Patufets al món?
M’ho va passar una amiga pel Facebook la setmana passada, així que acabo d’arribar i he tingut poc temps per xafardejar. Però tot el que sigui donar suport al català, endavant. Ara bé, estic una mica escarmentat amb iniciatives de catalans al món. Et passen això de la Via Catalana, i t’hi apuntes i et comencen a bombardejar amb propaganda de partits polítics. Un s’acaba preguntant si l’objectiu de la pàgina només és aquest: fitxar-te per després enviar-te tot això. Al final m’he acabat esborrant d’algunes iniciatives, i és que quan vaig signar ningú m’havia dit d’entrada que rebria propaganda.
Jordi, i la pregunta: que tornareu a Catalunya?
Ostres, aquesta és la pregunta del milió. No et puc dir ni que sí ni que no, perquè a la vida no saps què passarà. En principi no, però no és un no rotund. Mai se sap què ens espera. I sí que sovint penso “ostres, si fóssim a Catalunya, com agradarien als menuts les festes de Nadal o anar a la Cabalgada de Reis, i com gaudirien amb els cosins”.. Però aquí també tenen altres coses i viuen una vida completament diferent, potser més senzilla … menys complicada.
També veus que créixer al Senegal aporta coses que Catalunya no podria aportar?
Aquí, tot el contrari que a Johannesburg, els nens poden anar sols pel carrer. La meva filla, que només té dos anys, surt de casa sola i va a ca els veïns a jugar amb les nenes i està tot el matí que no saps on és i a l’hora de dinar torna. És clar, això a Barcelona és impensable. I aquí estem en una zona molt rural, una ciutat petita… de províncies, diguéssim, on no hi ha trànsit, hi ha pocs cotxes, on es fa vida al carrer. I aquesta llibertat és un tipus de vida que està bé també per als menuts. Tenen molta llibertat aquí els nens.
Ja acabant, ara que em parles de Johannesburg i el carrer… aquí hi ha percentatge de població blanca i de fet sovint m’han confós per Afrikaner i saludat en afrikaans, però tu al Senegal més rural no deus passar pas desapercebut!
(Riu)… dona, és clar. Jo sempre dic el mateix, aquí, la diferència de color… per molts anys que portis aquí, per molt integrat que estiguis, per molt casat, fills, néts… sempre seràs un blanc. I sempre hi haurà una diferència, i no per part meva, sinó per part d’ells. Sempre et faran una diferència. En alguns aspectes positiva i en altres negativa. Per exemple, en això d’anar a comprar, ja saps que els preus aquí són variables, i quan ets blanc, tot és més car: “els blancs som tontos i rics” Ha! ha! ha! I amb el tracte, la gent et tracta com amb més respecte.. els nens, per exemple, no saluden pel carrer a la gent, però a mi sí. I jo m’emprenyo i els dic “i per què no has saludat a aquest? I a aquell que us heu creuat davant meu?”
Els teus patufets se n’adonen? Com ho porten?
A veure, l’Àdama és cafè amb llet, diguéssim. Fins ara anava al parvulari, però aquest curs ha començat a l’escola de monges, i jo al principi estava amoïnat: “Ai!, l’únic mestís de l’escola, a veure els nens…” Ja saps que els nens arreu del món de vegades poden ser molt cruels amb el que és diferent. Però de moment no, tot bé… A veure, tothom el coneix: ell és aquell que el seu papa és blanc. La nena no, l’Anna passa més desapercebuda perquè ha sortit com sa mare. No diries pas que és filla meva! (Riu) És ben africana. Així que és com qualsevol d’altre. L’Àdama té la meva fisonomia, el meu cabell…
I quan l’Àdama i l’Anna van a casa… ? Vull dir que un es veu com es veu, però la nostra identitat és en part definida per com ens veuen els altres.. I a Catalunya és relativament recent l’augment de la diversitat d’origen, religió i color de cada cop més nens i nenes catalans…
No, no, amb els cosins, etc.. ningú no hi posa cap problema ni ells no noten res. Ara sí, com a anècdota, a l’Àdama aquí li diuen “toubab“… als blancs aquí els diuen “toubabs“. Així que l’Àdama aquí pels nens és un toubab, i en canvi quan anem a Barcelona, ell és negre, i és que té la pell fosca… vaja, és mulat. El que té la diferència de punt de vista… I quan anem al parc a jugar, els nens se li adrecen en castellà, pensant-se que és estranger. Com que nosaltres, als estrangers tenim la mala costum d’adreçar-nos-hi en castellà… I jo així que els sento que estan jugant i li diuen: “oye, ¿cómo te llamas?”, nens que són catalans i parlen entre ells català… “¿cómo te llamas?, ¿de dónde eres?”. Jo sempre els dic: “és català… el castellà no l’entén. Parleu-li en català.”

Reportatge a Mèdia.cat

Mèdia.cat, l’Observatori crític dels mitjans de comunicació, ens va dedicar un reportatge el passat dimecres 9 d’octubre del 2013. Amb el títol “Patufets al món o quan els catalans som els emigrants”, el reportatge reflexiona sobre el fenomen de l’emigració de catalans a causa de la crisi i sobre iniciatives com la nostra, que busquen conservar la llengua i cultura entre els nostres patufets.

Podeu trobar el reportatge aquí! Podeu també descarregar-ne el pdf aquí.

“Tinc el xip dels idiomes, em diuen. Però a més, m’agraden molt, vagi al país que vagi em fixo en les llengües i acabo aprenent-ne parauletes”

SYLVIE FONT WEIGEL.
UNA FILLA (2010) I UN FILL (2013).
VIU A GLYFADA, A L’ÀREA METROPOLITANA D’ATENES (GRÈCIA).
A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN GREC.

 Sylvie em sona a francès; Font, a català; Weigel, a alemany. Quin poti-poti!
Tinc un avi alemany que durant la Segona Guerra Mundial va acabar presoner dels francesos i va haver de fer treballs forçats en una granja, on es va acabar enamorant de la filla del terratinent, que era la meva àvia. Després de la guerra es van casar: un alemany i una francesa. Van tenir dues filles: una d’elles, la meva tieta, va marxar a Alemanya a estudiar on va conèixer un italià, s’hi va casar i ara viuen a Itàlia; l’altra filla és la meva mare, que va anar a Catalunya de vacances i va conèixer el meu pare.
Ostres, això sí que és un bon pupurri! Així doncs, on has viscut?
Vaig néixer i créixer a Cambrils, tot anant de vacances a casa dels avis a França. Hi vaig viure fins als 26 anys, quan vaig marxar cap a Grècia. D’això en fa tretze anys.
I amb quines llengües has crescut?
Amb la meva mare a casa sempre parlàvem en francès; amb el meu pare, en català, i pel fet de ser a Espanya, també parlava en castellà. A mesura que vaig anar creixent, el català es va anar imposant i amb la meva mare vam deixar de banda el francès. Amb els meus avis sí que el parlo perfectament, però amb la mare ara parlo en català. Ella el parla molt bé, sense accent.
I l’alemany?
No, l’alemany l’he après, igual que el grec, per qüestions externes a la família.
Tens molta facilitat per les llengües, vaja…
I tant, i tant! Jo tinc molta facilitat per les llengües, però estic convençuda que es deu a que jo des de petita ja parlava tres idiomes. Tinc el xip dels idiomes, em diuen. Però, a més, m’agraden molt, vagi al país que vagi em fixo en les llengües i acabo aprenent-ne parauletes.
Com recordes haver crescut en aquest entorn multilingüe?
Ho recordo com una cosa positiva: estava orgullosa que la meva mare fos francesa. Tot i així, és cert que a l’escola hi havia “els dolents” que em deien allò de “gavatxa!”. Llavors era una mica introvertida i ho patia una mica, però al marge d’aquests moments, jo n’estava molt orgullosa.
I quan van néixer els teus fills, vas haver de triar una de les tres llengües o ho tenies clar des del principi?
Ho vaig tenir clar des del principi, tot i que em van proposar de parlar-los en castellà perquè és un idioma més internacional Però jo als meus fills no els podia parlar un idioma estranger! A més, el castellà el parlo perfectament, però no l’he parlat mai a casa i em sembla un idioma estranger. El català és el meu idioma de l’ànima.
Els hi has posat noms catalans, francesos, castellans, grecs, alemanys…?
He!; he!; he! Aquí a Grècia s’estila molt posar-los els noms dels pares o mares o dels avis o àvies. La meva filla es diu “Eli” com la meva sogra, Elisabet (Ἐλισάβετ). Quan va néixer el meu fill, no li vam posar “Giorgos” (Γεώργιος), com el meu sogre, però sí la seva traducció al català: “Jordi”. I només tenen el cognom del pare.
A casa parleu en català i grec. A l’escola bressol, només en grec. 
Fins el passat setembre, la meva filla encara no havia anat mai a l’escola bressol, perquè jo he estat a casa; en Jordi ara té sis mesos. I no vam veure la necessitat de portar-la-hi. Per tant, tot just ha començat, amb una mica més de dos anys i mig. I sí, només en grec.
Entenc que a Grècia hi ha, doncs, un mínim de sis mesos de baixa per lactància.
La baixa per maternitat es de quatre mesos, dos abans de parir i dos després. Quan s’acaba, l’organisme grec d’atur ofereix la possibilitat d’una baixa extra de lactància de sis mesos més. Jo estic a l’atur des de l’abril del 2012, abans de quedar-me embarassada del meu fill petit. L’última feina que vaig fer va ser de recepcionista en un hotel a Atenes. Jo sóc tècnica d’empreses i activitats turístiques, però he trobat poques opcions.
Aquí a tocar d’Atenes, coneixes a més catalans, especialment amb mainada?
Fins que no va néixer l’Eli no tenia massa contacte amb catalans, però quan em vaig adonar que jo seria l’única que li parlaria en català, sí que vaig començar a buscar… Vaig trobar cinc o sis catalans a Atenes, sense fills. Amb fills, hi ha una dona que té dues nenes ja adolescents. Una vegada que vam venir en vaixell, hi vaig conèixer una noia catalana amb la seva filla, però ella anava a Corfú. A través del Facebook, vaig intentar contactar a una altra noia, una doctora, que també té fills més grans, amb la qual ens vam conèixer en persona a la Via Catalana que vam fer a Atenes el passat 8 de setembre!
Facebook o qualsevol de les altres xarxes socials. No has intentat buscar grups mitjançant aquestes eines?
Sí, de fet, a través del Facebook hem creat un grupet de catalanoparlants, però la majoria són jovenets i no tenen fills. Catalanoparlants a Grècia (Καταλανόφωνοι της Ελλάδας). Ara que repasso qui hi ha al grup de Facebook veig que hi ha molta gent que, de fet, no conec. Són sobretot catalans que tenen amics a Grècia, que s’hi han afegit convidats per un catalanòfil grec, Alexandrós Baveas, que els ha anat afegint. Per als que sí que estrictament estem aquí, hem acabat creant un grup privat al Facebook. Amb aquests, quedem de tant en tant per fer una calçotada o un cafè. Per a mi, perfecte, però a la nena no li aporta gran cosa.
Parlant de xarxes socials, el primer contacte amb la pàgina de Quan el català és minoria va ser una crida que vas fer per a què altres pares i mares t’assessoressin. Hi deies: “vaig cometre l’error de començar a fer jocs imaginatius d’imitació de dibuixos animats que la meva filla veu en grec (perquè no acceptava que l’idioma fos altre que el que parlen els personatges) i ara em comença a parlar molt més en grec que no pas en català; trobo que l’està oblidant a poc a poc… i, a més a més, em demana que no li parli en català. No sé com fer-ho per tornar enrere!”
Sí, a partir de la Dora exploradora, per exemple. Vaig començar a jugar amb ella en grec i em vaig adonar que estava començant a perdre completament el català. Les nines que té, els Playmobils… tots parlen en grec. Per això he començat a buscar de manera intensiva dibuixos animats en català, però no en trobo massa. Hi ha Les Tres Bessones, sí, però no li agraden massa. El que sí que faig és llegir-li els contes en català, fer Skypes amb els meus pares, anar a Catalunya tan sovint com podem… Quan és a Catalunya es refresca, però quan passa un mes, ja hi tornem a ser!
I quan et contesta en grec, tu com reacciones?
Ha arribat un moment que no sé què fer: no sé si dir-li que no entenc el grec, que no m’hi parli. No li vull provocar l’efecte contrari, no vull que li agafi mania al català! Potser també hi ha influït que ara passa més temps amb el pare, perquè ha nascut el seu germà i jo passo més estona amb el nen petit. A més, tota la nostra vida és en grec: els seus i els nostres amics, quan sortim a passejar… tot, tot és en grec, excepte jo i l’Eli… i ara el seu germà.
I barreja els dos idiomes?
I tant! Avui jugava amb els ninots i deia per exemple: “Aquest cavall perpata”, que vol dir “camina”. Molt sovint utilitza els verbs catalans correctes, però fa les terminacions en grec.
Des del punt de vista cultural, Grècia i l’estat espanyol es comparen sovint, hi trobes tantes similituds?
No. Són molt diferents. Sempre dic que Grècia és com Espanya fa cinquanta anys. Vaig marxar d’Espanya en el moment en què es començava a digitalitzar tot, per exmeple, la seguretat social. Quan vaig arribar aquí tot eren muntanyes i muntanyes de burocràcia. La manera de pensar també és diferent: són molt supersticiosos, el rol home-dona és més semblant al que tenien els nostres pares fa uns quants anys… A mi, que sóc una revolucionària, em va costar molt. Sobre això hem discutit molt a les trobades que anem fent amb catalanes d’aquí: a totes ens xoca i fa ràbia el mateix. Com a dones, ens crida molt l’atenció que les dones gregues es maquillin tant i es tenyeixin tan exageradament de rosses. Nosaltres som més aviat de texans i samarreta, i sense pintar-nos.
Quines tradicions celebreu? 
La Pasqua a Grècia és molt important, i la celebrem molt. Els grecs són molt supersticiosos i religiosos, però crec que ho són més per superstició o tradició que per creència. No celebrem la Pasqua catalana, sinó la grega, que acostuma a ser en dates diferents a la nostra. El Nadal sí que el celebrem com nosaltres, però perquè sigui a Catalunya o a Grècia, l’hem passat amb els meus pares: Cagatió, pare Noel i Reis. Sant Jordi fins ara no l’hem celebrat massa. La veritat: he pecat de no celebrar les tradicions catalanes. Fa tretze anys que sóc aquí amb el meu home, però a l’estar sols, no les celebrava. Ara amb els nens hem començat.
Quan tu expliques que ets catalana als grecs, què et diuen? 
Últimament ens reconeixen més fàcilment. Fa uns anys em preguntaven si era de l’ETA, perquè havien sentit a dir alguna cosa d’independència i ho lligaven amb el terrorisme automàticament. Ara no. Continuen sense saber ben bé on és, coneixen Catalunya, saben que hi ha una qüestió d’independència, no saben ben bé per què la demanem, però jo ja els ho explico. A grans trets, sense entrar en molts detalls. El que més se sent aquí és el factor econòmic: que Catalunya es vol independitzar d’Espanya per quedar-se amb les peles.
T’has plantejat tornar a Catalunya?
Ens ho hem plantejat, però no massa seriosament perquè el meu marit no parla ni català ni castellà.
Què és el que més trobes a faltar de Catalunya?
La meva gent (la meva família, amics…), però també el caràcter de la gent: el fet que et trobes amb algun desconegut pel carrer i de seguida hi parles i li parles de tu… Aquí la gent és més tancada. Trobo a faltar el fet d’anar una mica més relaxada pel món.
Què és el que més trobaries a faltar de Grècia si ara marxessis? 
Les platges de Grècia. Vaig créixer a la Costa Daurada, amb unes platges blaves… Quan vaig arribar, vaig començar a l’illa de Corfú, amb aigües cristal·lines on posaves el peu a dins i el veies perfectament. Després de sis o set anys de passar els estius a Grècia i només ser a Catalunya els hiverns, el primer estiu que vaig tornar a Cambrils i vaig anar a la platja, em va caure l’ànima als peus. Horrorós! Una aigua tèrbola on no es veia res. Aquí són platges de paradís perquè no hi ha hagut el boom que va patir Espanya els anys setanta en què van construir tota la costa. Aquí les platges són més verges. Això no voldria canviar-ho.
Què et sembla el projecte Patufets al món/Quan el català és minoria?
M’agrada molt perquè jo aquí, sense gent catalana amb nens a prop, em sento molt sola, perquè no tinc amb qui parlar en català amb els nens. Penso que si el projecte evoluciona com ha d’evolucionar, pot ser un punt d’ajuda molt fort. Espero trobar-hi consells, gent que em pugui ajudar, que hagin tingut les mateixes experiències que jo… per poder inculcar millor el català als meus fills. Llàstima que estiguem tots tan lluny i no ens puguem trobar massa!

Patufets, a la Càtedra de Multilingüisme de la UOC

Al blog de la Càtedra de Multilingüisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), presente, avui, dimecres 9 d’octubre del 2013, la pàgina de Facebook Quan el català és minoria i el blog Patufets al món. Així mateix, posen a disposició de les famílies catalanes que visquin a l’estranger el seu opuscle Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, de Marta Rovira-Martínez. Per demanar-lo, podeu posar-vos en contacte amb l’especialista en sociologia del llenguatge, Miquel Strubell.

Aquí teniu l’enllaç a l’entrada que ens han dedicat.

Em demana que no li parli en català

La presentació del blog d’aquests dies ha portat molta gent nova a la pàgina de Facebook que han compartit amb nosaltres dubtes com aquest:

“(…) vaig fer l’error de començar a fer jocs imaginatius d’imitació de dibuixos animats que la meva filla veu en grec (perquè no acceptava que l’idioma fos altre que el que parlen els personatges) i ara i em comença a parlar molt més en grec que no pas en català. Trobo que l’està oblidant a poc a poc… i, a més a més, em demana que no li parli en català. No sé com fer-ho per tornar enrere!”

Hi ha hagut diverses propostes sobre com reconduir la situació, que resumim aquí per si poden ser d’ajuda a algú:

• Veure dibuixos en català. Si pot ser, els mateixos que veu en grec.
• No deixar de parlar en català, encara que el nen contesti en una altra llengua o que hi hagi altra gent al davant que no entenguin el català.
• Viatjar tan sovint com es pugui a Catalunya.
• Tenir un contacte freqüent amb la família mitjançant videoconferències.
• No dir-li mai que diu una cosa malament, però repetir-la en català.

Hi ha hagut algú que també ha recomanat la lectura del llibre Crecer con dos idiomas. Una guia practica del bilingüismo, de Una Cunningham-Andersson i Staffan Andersson, que afegirem a la nostra llista de llibres sobre el multilingüisme.

Malgrat les respostes, però, sembla que potser no hem trobat la solució que s’ajusti a la situació d’aquesta família i n’haurem de continuar parlant.

“El tema dels dibuixos animats es complicat perque soc de mesurar molt les hores d’exposició a la tele i no li en poso massa (contrariament al papa que, a la primera oportunitat, li enxufa qualsevol cosa). Per aquesta raó ha vist molt més dibuixos en grec i s’ha aficionat a coses que no trobo en català: Dora la exploradora, Diego, Umizoomi, Petits Einstein… en general miniaventures d’aquest estil. Desgraciadament cap d’aquestes series es fan en català i no conec res de l’estil. Li poso bessones, Teo, Lua, Mic i tot el que he pogut trobar però res no sembla prou interessant…”

 

 

Petits consells per mantenir el català a casa: el vincle lingüístic, per Victòria Gras

El vincle lingüístic o language bond, és la llengua que establim per comunicar-nos amb una persona afí, molt sovint ben al principi de la relació, i que ens resulta molt difícil, per no dir impossible, canviar més endavant. És la llengua que ens vincula a aquesta persona.

Estic segura que tots podem pensar en algun amic que potser està intentant aprendre català i que vol practicar-lo amb nosaltres quan ens veiem, i com ens resulta de difícil mantenir una conversa en català amb aquesta persona tot i que el parli molt bé. Ens sentim estranys, sembla artificial parlar una altra llengua amb aquesta persona. És com si estiguéssim trencant alguna norma interna de la relació: el nostre “vincle lingüístic” es va establir en la llengua dominant del país (sigui aquesta castellà, anglès, danès…), i canviar-lo serà costós, haurà de tenir un alt grau de motivació, per exemple quan hi ha un compromís ferm d’ajudar aquest amic.

De la mateixa manera i donats els llaços lingüístics que estem forjant molt aviat així que formem una família, és important planificar amb antel·lació quina és la llengua de comunicació que desitgem establir amb els nostres fills, ja que això facilitarà en gran mesura la tasca de crear-los la necessitat de la llengua, element clau en el manteniment lingüístic.

Si aconseguim que ens relacionin a nosaltres amb el català i no amb l’altra llengua, aquesta vinculació serà difícil de trencar. Al contrari, si cedim fàcilment a la llengua majoritària, el nen s’aferrarà lògicament a la llengua de l’entorn, que li proporciona més oportunitats per comunicar-se amb altres persones.

Els nens són molt intuïtius i no parlaran una llengua si no hi veuen la necessitat: si la mama em parla català quan som a casa però un cop anem a jugar al parc amb altres nens em parla anglès, em queda clar que no he de fer l’esforç de parlar-li català de manera consistent, ja que ella no ho fa. Per això és beneficiós ser-ne conscients des que estan al mateix úter, com a part de la planificació de l’arribada del nadó i començar, ben aviat, a formar aquest vincle.

Dit això, m’agradaria destacar que adquirir un nou vincle lingüístic és possible, tot i que recomanaria fer-ho de manera progressiva i amb l’assessorament d’un planificador lingüístic familiar, ja que fer-ho de cop podria perjudicar la relació afectiva que tenim amb el nen.

Victòria Gras és doctora en lingüística per la universitat de Barcelona i ha treballat en l’àmbit de la docència de segones llengües a nivell universitari i la recerca vinculada al multilingüisme. L’any 2003 es va mudar a Melbourne on creà Bilingual Stories Australia, una agència de promoció i assessorament lingüístic per proporcionar eines pràctiques a famílies, empreses i la comunitat en general per a l’extensió del bilingüisme individual a Austràlia.