Arxiu d'etiquetes: mètode OPOL (one person – one language)

“El bilingüisme suscita molta enveja”

 ISABEL PUIGDEVALL SERRALVO.

DUES FILLES (2007 I 2009).

VIU A SARAGOSSA (ESPANYA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I ITALIÀ.

Hola Isabel. T’estrenes com a mare de patufets que viuen el català en minoria, però, en aquest cas, sense sortir de la Península (riu). De fet, viviu només a dues hores de Barcelona.

Sí, a Saragossa. Aquí és on van néixer les nostres dues filles: la Martina, que té 6 anys, i la Giulia, que en té 4.

20140209_121247   Però a casa no només es parla català i castellà…

No. La meva parella ve d’Itàlia i funcionem de la següent manera: quan hi sóc tota sola, només parlem en català; quan hi som tots quatre, en italià.

Per què?

Perquè amb el meu home sempre hem parlat en italià: ens vam conèixer a Itàlia, on vam viure, i sóc incapaç de parlar-li en català o castellà. Ell l’entén, el català, però no el parla; i sempre es dirigeix en italià a la Martina i la Giulia.

Però tu també et dirigeixes en italià a les nenes?!

Sí, perquè vaig viure nou anys a Itàlia, on el vaig conèixer, i s’ha convertit gairebé en la meva tercera llengua: em sento totalment trilingüe (català, castellà, italià). Passo d’una llengua a l’altra com si res i faig frases barrejades de català i italià. La majoria de vegades, però, no penso quina llengua estic utilitzant.

Per tant, les vostres filles dominen sobretot el català i l’italià.

No, el que domina és el castellà perquè vivim a Saragossa. Pensa que des de les nou del dematí fins a les cinc de la tarda estan en un ambient únic i exclusivament castellà. A més, quan després van a jugar al parc, els amics que hi trobem són sobretot castellans i jo llavors parlo a les meves filles en castellà perquè el context és castellanoparlant.

Ostres, per tant no utilitzes pas el mètode que fins ara més ha predominat entre els entrevistats, el mètode OPOL (one person one language)!

No. Jo utlitzo una llengua en funció del context: català, castellà o italià. Aquesta és la meva filosofia.

I en quina llengua et contesten, en cadascuna?

Responen sobretot en castellà. Jo no les obligo a parlar-me en català. Em contesten sovint en castellà i de fet durant un bon temps estava convençuda que no el sabien, el català. Fins que un dia la Martina estava amb els seus cosins i de sobte va començar a parlar-los en català. Em va sorprendre! Clar que va deixar anar alguna paraula en castellà i encara ara segons quina li costa i se la inventa o recorre a la llengua que més coneix. Però intenten les dues parlar-lo i es fan entendre. La petita, de 4 anys, encara no el parla tant; amb l’italià, per exemple, ens va passar que no el parlava gP1050960ens, si bé l’entenia. L’estiu passat vam estar un mes i mig a Itàlia i la Giulia va tornar només parlant en italià. Li va durar un parell de setmanes. Ara bé, hi ha coses que segueix dient en italià com “io voglio”… o italianitza els verbs. No es recordava del verb mangiare i va dir: “io voglio comere”. La Matina, per exemple, no recordava la paraula “forat” i va agafar la paraula “buco”, en italià, i la va catalanitzar: “ se m’ha fet un ‘buc’”. Jo ho vaig entendre de seguida, però qui no sàpiga italià… El que em sembla molt curiós és que de manera automàtica han entès trets que defineixen cadascuna de les llengües. Com això: treure la “o” final per a una paraula catalana o afegir-hi una “e” per a un verb italià. Els surt de dins, evidentment no ho han tret d’enlloc.

I què fas en aquests casos?

Quan estan parlant en una llengua i no la utilitzen correctament, les corregim.

I la teva família és només catalanoparlant…

A casa a Catalunya només parlem en català, si bé és curiós perquè la meva mare és andalusa, però va venir a Catalunya amb 12 o 13 anys… i ara s’ha tornat molt de la ceba (riu). És una andalusa súper convertida: catalana total. Ella els parla en català a les nétes. 

Esteu a dues hores de Barcelona. Entenc que hi aneu sovint…

Les vacances llargues, com Setmana Santa o les d’estiu, les fem a Itàlia, al sud, a prop de Bari perquè ens costa arribar-hi. Les vacances curtes, els ponts, a casa dels meus pares.

Doncs a Saragossa sí que en deveu tenir, no, de catalans?

Hi ha una família amb el pare de Mallorca i també parla en català amb la seva filla; l’altre dia em comentava que la Martina li havia respost en català… i jo li explicava que a mi no em passa, que em contesten en castellà. En general, no, no coneixem a d’altres famílies catalanes. Aquí a Saragossa, el que passa sovint és que fins i tot sabent que algú altre és català, en un entorn castellanoparlant ens comuniquem en castellà. Crec que el passa al català és que, com que ja hi ha el castellà, no és del tot necessari… si bé l’accent ens delata.

Us delata… i està ben vist? Mal vist?

El bilingüisme suscita mooolta enveja. Conec gent que realment hi està obsessionada i que comenten que prefereixen que abans parlin bé l’anglès que no pas les matemàtiques. Jo sempre trec importància a la qüestió, dient que les tres llengües són molt semblants…. preferiria que fos bilingüisme amb l’anglès…! Però vaja, tothom coincideix en què les nostres filles tenen molta sort: el bilingüisme està molt acceptat. 

Comentes que les tres llengües són molt iguals, també els ho sembla a les teves filles, vull dir, són conscients de parlar llengües diferents?

La Giulia, la petita, no n’és tan conscient… però la Martina sí que comenta: P1050980“això és així en català, això és així en castellà…”. El que els passa és que barregen moooolt, possiblement perquè les tres s’assemblen molt. Però això també em passa a mi. A més s’hi afegeix la dificultat dels falsos amics. Els mitjons en italià es diuen “calze” i les calces en català no són mitjons i per tant, les confonen.

I com entenen les identitats?

Quan som allà i senten que es refereixen a Espanya, la Martina per exemple salta: “ei, iaia, que Espanya és a casa meva, eh…!” (riu) Tots van acabar rient. Per a ella Catalunya és a casa els avis i Espanya és aquí, on viu ella. Amb Itàlia… crec que no s’hi identifiquen tant. Sap l’italià i té molt contacte amb els avis, amb qui parla cada dia, però no crec que s’hi identifiqui. Ella s’identifica amb Espanya, perquè hi ha nascut i és casa seva.

En quin idioma llegeix la Martina?

La Martina porta una mica de retard comparat amb els seus companys de classe, trobo, suposo que degut al fet que té tres llengües en lloc d’una. Però per voluntat nostra només li hem introduït la lectoescriptura en una llengua: el castellà. Volem esperar fins que el tingui assolit perquè veig que té certa dificultat llegint en castellà. A més, el català el trobo molt més difícil que el castellà. Tot plegat, ens ha semblat que serien obstacles en el procés d’aprenentatge.

I les pel.lícules o dibuixos animats?

En qualsevol de les llengües. Penso que no li donen tanta importància: estic convençuda que després de veure’ls o d’escoltar un conte o una història, si els pregunto en quina llengua era no sabrien dir-m’ho. Ja veurem com serà a l’hora de llegir. En anglès no volen veure les pel.lícules perquè diuen que no l’entenen. Aquí no tenim gaire contacte amb TV3, ja que la veiem a través d’Internet. Només s’ho miren quan són a Catalunya.

Entenc que amb la música passa el mateix.

Exacte, és com si la llengua passés en segon terme, acaba sent un instrument, no hi donen tanta importància i es fixen en el contingut.

…i entenc que entre elles parlen sobretot castellà.

Sí, si bé hi col.len sempre alguna expressió o paraula en altres llengües perquè és en l’idioma que l’han apresa. Per exemple: “Martina sei monella porque no me dejas esto …”

Per cert, com és que vau canviar Italia per Saragossa?

Per feina. El meu marit hi va trobar feina i va venir-hi primer. Jo llavors treballava a Milà… i un any després vaig venir cap aquí: ell és enginyer en Telecomunicacions i jo sóc programadora. De fet, estem oberts a anar-nos-en anywhere in the world si sorgeix una oportunitat.

Què trobes a faltar de Catalunya?

Trobo que es pot veure més o menys igual a tot arreu. Ara bé, si trobo a faltar alguna tradició perquè potser no podem desplaçar-nos-hi, doncs la celebro aquí, com els panellets. Com que vaig viure molts anys a Itàlia, el que sí que és tradició a casa nostra és que divendres ens fem la pizza. Jo preparo la massa i quan el llevat ja ha pujat, els dono un troç de massa i se la prepara cadascuna com vol. Ah! I el curiós és que el 23 d’abril, a Saragossa és festiu, per tant molts Sant Jordis els hem passat a Catalunya i elles coneixen molt bé la llegenda, i el llibre i la rosa… i quan tornen aquí ho expliquen a tothom.

I en Patufet, que el coneixen?

I tant, va ser un dels primers contes que els vaig explicar i els encanta!

Ara ho comentaves de nou, que has viscut molts anys a Itàlia. Tants anys fora han modificat el teu sentiment d’identitat?

Abans ho pensava. Quan vivia a Itàlia, em sentia catalana i tenia el fort sentiment que havia de tornar a Catalunya. Ara bé, quan tornava a Catalunya m’adonava que res era com el que jo tenia al cap. Que tot canvia. Ara mateix, Catalunya ja no és casa meva, cosa que no vol dir que no m’hi senti bé. Tampoc és Itàlia, casa meva, si bé podria viure-hi. Ni Saragossa, on més em costa que ho sigui. Catalunya és casa meva de quan era petita. Ara em costaria viure-hi, si bé és un moment molt especial, amb tot el procés independent. M’agradaria que Catalunya ho fos.

Els n’hi parles a les teves filles?

No, no hem entrat en matèria perquè no sé si ho arribarien a entendre, ja que per elles Catalunya i Espanya ja són coses diferents. El problema és quan en parlen amb els coP1050961mpanys…. (riu) Encara són petites. Em temo que més endavant sorgiran les discussions… a no ser que llavors Catalunya ja sigui independent. Jo sí que en parlo amb els meus companys de feina. Quan ho pregunto al meu marit, em comenta que no entén els motius pels quals els castellans s’hi neguen… però potser el tinc massa influenciat: l’he catalanitzat massa (riu). Aquí, com et deia, si et senten parlar català, et miren, et reconeixen i ho veuen positiu. Però si et senten parlar de política, es posen totalment a la defensiva. Pel fet que a la Franja hi ha gent que parla català, aquí hi ha qui té por que en cas de tenir una Catalunya independent reclamin annexionar-s’hi.

I, ja per acabar, què et sembla Patufets al món?

Molt interessant. Hi veus històries molt curioses de gent amb qui em sento molt identificada.

FOTOS: Isabel Puigdevall Serralvo

Anuncis

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües

ASSAIG:

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües de Marta Rovira-Martínez. Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2011.

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va editar el 2011 un assaig sobre el bilingüisme i el multilingüisme, al voltant de les Estratègies de transmissió lingüísitica en famílies plurilingües. L’autora, Marta Rovira-Martínez, estructura el llibre en cinc parts:

1 – Els resultats de la recerca sobre el plurilingüisme adquirit en l’entorn familiar

2 – Les estratègies familiars

3 – Guies i pautes d’orientació

4 – Iniciatives públiques de foment del multilingüisme

5 – Alguns recursos a Internet

UOCA continuació, us oferim un resum del contingut del llibre:

  • A diferència del que durant anys s’ha cregut, el bilingüisme no és un fenòmen estrany. Hi ha pocs països on només es parli una llengua. De fet, més de la meitat de la població mundial parla més d’una llengua.
  • Dins del bilingüisme, cal diferenciar entre bilingüisme social i bilingüisme individual.
  • Algunes cites:
    • Per això els experts que s’han consultat per a aquest treball recomanen que els pares s’assegurin que les seves llengües i cultures d’origen es transmetin als fills, perquè transmetre les pròpies arrels culturals quan es troben en un context de llengua i cultura diferents de la seva és una manera d’enriquir la socialització dels fills”
    • “El fet de parlar dues llengües o més permet als infants créixer amb un bagatge cultural més ampli i amb una actitud més oberta a altres cultures i realitats”
    • “Aquest coneixement addicional amb què se socialitzen els infants s’ha de considerar com una mena de talent que cal potenciar”
    • “La recerca feta fins ara demostra que tots els infants poden aprendre dues o més llengües alhora, la qual cosa no significa qze les aprenguin totes al mateix ritme, ni que hagin d’assolir el mateix nivell en cadascuna de les llengües”
  • És normal tenir diferents nivells de llengua: passiu/receptiu i actiu. Els nivells van evolucionant en funció de la intensitat de l’ús. La competència es pot reactivar si, durant un temps/uns anys el nivell d’una de les llengües ha quedat relegat al passiu.
    • Segons François Grosjean, és erroni descriure el nivell d’una llengua només a partir de la fluïdesa; ell fixa la competència en una de les llengües al voltant dels eixos fluïdesa i nivell d’ús. Aquest, els criteris, és un dels debats que hi ha entre els experts.
  • Algunes cites:
    • “Per això mateix, d’altra banda, els experts coincideixen a dir que el fet que un infant parli a casa llengües diferents de la llengua escolar no va en detriment ni de l’aprenentatge de la llengua d’escolarització, ni del seu rendiment. En canvi, el fet de no transmetre les llengües familiars als infants, limitant-los a l’aprenentatge de la llengua d’escolarització, els nega la possibilitat d’adquirir una competència que els pot arribar a ser molt útil en el futur”
  • El llindar a partir del qual una llengua nova apresa ja no es considera simultània a la primera llengua apresa són els 3 o els 4 anys, depenent dels experts. Anna Solé i Mena diferencia entre:
    • Des del naixement: adquisició simultània de les llengües
    • Abans dels 6 anys: adquisició consecutiva o seqüencial de les llengües
  • Algunes cites:
    • “Si els pares vetllen perquè el nen conegui la seva cultura, podrà arribar a trobar-se còmode en les dues (o més) societats, encara que no comparteixi tots els elements de cadascuna d’aquestes. El més important és que el seu multilingüisme i la seva multiculturalitat li donaran, segurament, una obertura d’esperit i una capacitat de triar i quedar-se amb el millor de cada cultura”
  • Es comet l’error d’exigir el mateix nivell de llengua a nens multilingües que monolingües.
  • Algunes cites:
    • “Segons els resultats de la recerca internacional duta a terme fins avui, el fet que els infants parlin a casa una o més d’una llengua diferent de la llengua o llengües escolars no ha d’anar necessàriament en detriment de la seva capacitat d’aprenentatge, ans al contrari”
    • “El que diuen els experts, en tot cas, és que el coneixement d’altres llengües pot afavorir la predisposició de l’infant a adquirir (fàcilment) noves estructures lingüístiques”
  • En el cas de la lectoescriptura, existeix una llengua majoritària i una altra de minoritària.
  • Hi ha diverses teories sobre les jerarquies entre llengües. Per exemple, Barron-Hauwaert parla d’un 50% de predomini de la llengua del país, seguit de diferents percentatges de les altres. Ara bé, que una sigui dominant no vol dir que ho hagi de ser tota la vida: l’infant es va adaptant en funció del context.
  • El primer en parlar del mètode “One Parent, One Language” (OPOL) va ser Maurice Grammont el 1902 i ho va considerar una bona fòrmula per evitar barrejar llengües. Tot i així, el primer en formular-ho va ser Jules Ronjat el 1913, a partir de l’experiència del seu fill. Va descriure l’adquisició de la llengua per part del seu nen com a espontània, natural, inconscient i sense pauta. A partir dels anys vuitanta, el mètode OPOL es va generalitzar entre els teòrics del multilingüisme. Pavlovitx destaca la importància de les interaccions personals en la transmissió de la llengua.
  • Avantatges del bilingüisme infantil:
    • Cognitius*:
      • Consciència metalingüística
      • Flexibilitat mental i estímul intel.lectual
        • *Saunders recull els avantatges (cognitius) en aquests punts:
          • Es pren consciència abans del fet que el llenguatge és arbitrari
          • Es diferencia abans entre el so i el significat de les paraules
          • Més aptitud a avaluar les frases contradictòries i no empíriques
          • Més aptitud en pensament divergent
          • Més aptitud en pensament creatiu
          • Més creativitat cognitiva i lingüística
          • Més facilitat per a la creació de conceptes
    • Socials i relacionals:
      • Conèixer altres cultures
      • Més competències per a la vida professional
      • Més adaptabilitat a diferents contextos
      • Més prestigi social
  • Reptes del bilingüisme, des del punt de vista cognitiu:
    • Esforç suplementari i estrès
    • Lapsus i barreja de llengües
    • Tardança en l’aprenentatge
    • Menys vocabulari i domini de cada llengua o d’alguna de les llengües
    • Semilingüisme
  • Reptes del bilingüsime, des del punt de vista social:
    • Identitat dèbil
    • Refús
  • Falsos mites:
    • Retard en l’adquisició del llenguatge
    • Barreja de llengües o code-switching
    • Parlar amb accent
    • Nivell deficient de competència en una llengua
    • La creença que els bilingües tenen una competència idèntica en ambdues llengües
  • A partir dels tres anys són capaços de traduir.
  • Per assolir l’èxit en el bilingüisme cal consistència i conciència. També és important que es combini amb una actitud d’ús natural lingüístic per part dels pares. Molt recomanable és també recórrer a avis i cangur per reforçar la llengua; els contactes personals és el que més ajuda a aprendre bé la llengua, tot i que la capacitat econòmica i de recursos de la família també pot determinar un millor aprenentatge de l’idioma. Un altre factor que en condiciona l’èxit és el prestigi social que té la llengua. Sigui quina sigui la situació, cal assegurar una exposició suficient a cada llengua.
  • Important és també poder implicar altres agents per assegurar l’èxit de l’aprenentatge de la llengua:
    • escola ordinària o especialitzada. La llengua que els nens només aprenguin a l’escola, la llengua del país, pot acabar assolint el mateix nivell que la/les materna/es o fins i tot arribar a substituir-la/les. No és cert, però, que si la llengua familiar no té prestigi, això suposi el fracàs escolar.
    • avis, parents, amics
    • vacances, oci
    • societat
  • Lectoescriptura: no hi ha acord sobre quin ha de ser el millor mètode. S’ha demostrat, però, que si els nens comencen a llegir i escriure abans que a l’escola, a casa, els nivells de lectoescriptura són després superiors als dels monolingües.
  • Bilingüisme passiu pot derivar en actiu en el moment en què el context faci necessari l’ús d’aquesta llengua. Malgrat la frustració, perseverar, mantenir la coherència.
  • Algunes cites:
    • “Pel que fa als beneficis de l’aplicació de l’estratègia OPOL, els experts creuen que el fet que la comunicació de cada progenitor amb els fills es faci en la seva llengua materna estableix un vincle emocional entre l’infant i la seva llengua en qüestió, i reforça el vincle amb cadascun dels progenitors”
    • “Pel que fa als problemes que pot comportar l’estratègia OPOL, Harding i Riley opinen el fet que ‘quan un dels pares no entén una de les llengües familiars, probablement els intents d’educar els fills de manera bilingüe fracassaran’. Així doncs, quan un dels pares és l’única font d’una de les llengües, cal fer un esforç suplementari per poder exposar el nen a situacions de parla en aquesta llengua”
  • Guies i pautes d’orientació (al llibre hi apareix un llistat).
  • Iniciatives públiques de foment del multilingüisme, com Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR), Effects on the European Economy of Shortages of Foreign Language Skills in Enterprise (ELAN), Linguàrium, Llengües d’origen (al llibre hi apareix un llistat complet).
  • Webs i guies online (al llibre hi apareix un llistat).

 

L’assaig té 66 pàgines. Si hi esteu interessats, podeu contactar la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC.

El dolç so de la insistència

Avui, arrel del debat sobre el mètode OPOL i el factor de la necessitat de parlar una llengua, la Marta ens recomanava el blog d’una mare americana que li parla alemany a la seva filla Non-native Bilingualism. Pel que fa a com motivar els patufets a que parlin la nostra llengua, la Marta ens recomana especialment aquest article: “Oh, the Sweet Sound of Insistence!“.

non-native-bilingualism