Arxiu d'etiquetes: independència

“Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans”

JUAN JOSÉ CABANELLAS.
VIU A ROSARIO (ARGENTINA).
NÉT DE CATALANS, TÉ UN FILL (1994) I UNA FILLA (1996).
A CASA PARLEN CASTELLÀ.

Sempre has viscut a Rosario?
Hi vaig néixer i hi visc, si bé uns anys també he viscut a altres ciutats d’aquí la província de Santa Fe, com Venado Tuerto i San Lorenzo.

…i has viscut a Catalunya?
No, no he viscut a Catalunya….. però sí que hi he anat dues vegades per conèixer-la. La primera, l´any passat: hi vaig anar per perfeccionar el meu català…. La segona ha estat aquest any per recórrer-la i conèixer-la. Si bé tinc feina, he d´estalviar per tornar-hi. Ens costa molts diners un viatje com aquest…!

Tu ets nét de catalans, però has nascut a l’Argentina. Com et sents?
Sempre m’he sentit tant català com argentí. Sóc nét de catalans –de Lleida i Barcelona- i, de banda paterna, sóc besnét de mallorquins –d’Alcúdia. El sentiment d’ésser descendent d´un dels pobles que més ha lluitat per la seva llibertat i la de la resta d’ex colònies d´Espanya.

Quan va arribar la teva família a l’Argentina?
A principis del segle XX tant la del pare com la de la mare. No tinc massa clar per què van venir. Crec que per la gran violència que es vivia a Catalunya en aquell temps…. i per la manca de feina.

Parles català?
De petit parlava i entenia la llengua catalana i des de fa 4 anys he decidit tornar a estudiar-la. Des de que vaig néixer fins als 6 anys, em vaig criar amb els meus avis per part de mare. El meu avi, José Luis y Buenaventura Fraile, era barceloní i la seva dona, l’àvia Josefa, era d’un poble de Lleida, que ara no recordo. Ells parlaven entre ells en català i jo el vaig aprendre. A més a més, la meva àvia em despertava cantant en català cançons infantils. Sóc un dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto, “Catalunya Viva”, i sóc soci del Centre Català de la ciutat de Rosario.

Com l’has mantingut?
Perquè, malgrat em vaig anar fent gran, com que a l´escola em cridaven pel meu cognom, Cabanellas, fent la pronúncia amb dobla ela com si fos italià, jo m’allevava del meu seient i els demanava que fessin la pronúncia amb “y” en lloc de “ll”, ja que jo era d10799740_992881740728294_1104934956_nescendent de mallorquins. I parlava en català amb els meus avis, el meu oncle-avi Pedro fins l’adolescència i de gran amb un amic meu valencià i un altre català de la ciutat de Venado Tuerto, on vaig viure 14 anys. Després vaig trobar el Centre Català de Rosario, on feien classes de català. He aprovat dos cursos internacionals nivells “Bàsic” i “Elemental” a distància per l’Institut Ramon Llull. I vaig fer l’Estada d’Estiu a Barcelona de la Facultat de Filologia de la UB aquest any, un curs intensiu per perfeccionar la llengua catalana. Alhora, hi havia un recorregut cultural. Ja te n’he enviat les fotografies. (somriu). Ara estic cursant el nivell “Intermedi”.

I segueixes música o vídeos en català des d’Argentina?
Escolto i veig de tot…… i gràcies a Internet, he fet una bona col•lecció de discografies de tota mena de música i de pel•lícules… Rock català: Els Pets, Obrint pas, Buhos, Lax’n busto… Clàssics 10751745_992885190727949_2113412437_ncom Serrat, Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Raimon etc. Havaneres: Port Bo, Els pescadors de l’Escala, L’Espingarí, Peix Fregit… He anat dues vegades a les Cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell. De pel•lícules, he vist: Pa Negre, Coronel Macià, Companys, procés a Catalunya; Macià vs Companys, Eva, Catalunya über alles, Evolucions, Ermessenda, Ulls per Ulls, Ciutat Cremada i altres més…

Vius a l’Argentina, però veig que tens part del cor a Catalunya…
Sí, i no podria viure lluny d’Argentina, tot i que Catalunya és la terra dels meus avantpassats.  Tinc un somni: que Catalunya arribi a ser una nació organitzada en un estat Independent, que sigui justa, lliure i sobirana… I, posats a somiar, que jo sigui reconegut com el primer ciutadà català nascut fora, i que arribi a ser ambaixador de Catalunya a l’Argentina (somriu).

Què és el que mes enyores de Catalunya o de la cultura catalana?
Tots els costums i els monuments culturals que he conegut en els meus viatges… Amb els meus cosins, celebràvem el crematot per Sant Joan, fèiem com podíem castellers… però no ens adonàvem que eren costums catalans. Les 1799928_902535963096206_8256705828457941509_ofèiem conduïts per el meu avi José o el seu fill, el meu oncle Miguel Angel, a qui dèiem Tío Lito. A la cuina, sovint preparo quelcom semblant a la paella, cosa que també em van ensenyar els meus avis.

També tens fills, però no el parlen, el català, cert?
Sí, un fill de 20 anys i una filla de 16 anys… Mai han volgut parlar-lo, parlem en castellà. Des de fa un temps estem separats amb la seva mare i per desgràcia cada cop tinc menys relació amb ells. És complicat perquè ells ja no han viscut la cultura i llengua com jo ho vaig fer amb els meus avis. Els sembla una cosa llunyana, gens propera, i mai els ha interessat.

Ara, amb qui parles en català a l’Argentina?
Gràcies a Skype i al Facebook, parlo amb molta gent catalana. Quan vivia a San Lorenzo, parlava amb uns veïns que eren fills de catalans i encara conservaven la llengua. També parlo català al Centre Català on sóc soci, el Centre Català de la Ciutat de Rosario (centrecatalarosario@gmail.com), que ja té 112 anys! També participo al Centre Català Catalunya Viva de la ciutat de Venado Tuerto (centrecatalavt@waycom.com.ar).

Veig sovint que els que fa anys que viuen fora de Catalunya o els que, com tu, no hi han nascut però l’han viscuda des de la distància us mulleu molt, políticament parlant…
Clar que sí! Jo mateix vaig ser uns dels fundadors del Centre Català de la ciutat de Venado Tuerto. Si bé per la meva feina, no puc fer política a l’Argentina, com a descendent de catalans, puc fer política per Catalunya. Sóc soci d’Òmnium Cultural Barcelona i d’Assemblea Nacional Catalana i altres o1609716_809005285782608_1549274856_nrganismes independentistes…

I com ho veus?
Que estem a prop d’arribar a la independència… (somriu)

Quines característiques defineixen els catalans?
Els catalans tenen un tarannà molt semblant al dels argentins… Es diu que la gent no estima als argentins, diuen que ser argenti és per suïcidar-se … He escoltat el mateix de la resta d’espanyols, sobre els catalans. Però per mi, el poble català, com l’argentí, és un poble treballador, alegre, combatiu, amb molt d’orgull d’ésser catalans, d’ésser argentins.

Coneixes Patufets al món?
Penso que fa una bona tasca i una gran feina per la llengua catalana. A més, jo he llegit diversos nùmeros d’una revista amb un nom similar, una d’històrica, la revista infantil i Juvenil Patufet.

Anuncis

“Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… I en català, també tota la família, els festius”

JÖRG ESPELTA.
VIU A COLÒNIA (ALEMANYA).
UN FILL (2009).
A CASA PARLEN EN ALEMANY I CATALÀ.

Tu vas néixer a Alemanya, fill d’un català i una alemanya…
Sí, i mai he viscut a Catalunya, hi he passat màxim mig any… Des de petit, hi anàvem a passar la Setmana Santa i l’estiu.

El parles molt be el català…
Jo sóc de Romàniques, de formació, per això, a part del català, la resta de llengües romàniques em va ser fàcil d’aprendre-les.

P1130714_JiE_110912_1I al teu fill, li parles en català, si be tu ets nascut a Alemanya i seguiu vivint-hi.
Sí, a part de la cultura catalana, li vull transmetre la llengua catalana, al meu fill… Em sembla molt important. Així, com m’ha passat a mi, li serà per exemple molt fàcil aprendre idiomes que tinguin la mateixa arrel.

Ho vas decidir racionalment?
No va ser gens fàcil. La meva mare viu a 60km d’aquí. És alemanya i per molt que parli perfectament el català, entre nosaltres parlem en alemany. Amb el meu germà, a no ser que necessitem un idioma secret, també parlem en alemany… El català fins fa poc, només el feia servir un cop al mes quan anava a veure el partit del Barça a la Penya de Colònia o quan trucava per telèfon al meu oncle o als meus cosí o cosina. La mare de l’Eloi és alemanya. Durant el primer any, em va resultar molt difícil parlar-li en català al meu fill. Ara ja té cinc anys I ja em surt mes fàcil.

Entenc que amb el teu pare ja no hi tens contacte…
Malauradament va morir el 1996.

El teu pare es deia Eloi?
No, amb la història de trobar-li el nom podríem passar-hi una hora. El meu besavi es deia Eloi Espelta.

I tu Jörg, Jordi, has nascut a Colònia?
No, vaig néixer a Berlín, si bé mai hi vaig viure. Vam viure a Krefeld, que està a l’àrea de la Conca del Ruhr. El meu pare era traductor tècnic i treballava per a una empresa que ara pertany al grup Thyssen. El meu pare va ser membre fundador de l’associació catalana de la ciutat d’Essen. Pero no es pot comparar amb l’ambient d’ara a Colònia, que trobo que a més és la ciutat mes “mediterrània” d’Alemanya. Abans eren més pocs catalans, parlo de principis dels anys vuitants, eren la primera generació d’immigrants vinguts de Catalunya. I jo recordo que era dels pocs fills d’immigrants al qual el seu pare li parlava en català. Els altres pel cert massoquisme lingüístic que encara domina en certs ambients, els parlaven en castellà.

Per tant, ta mare parlava en alemany i ton pare, en català?
Fins que vaig ingressar a l’escola, mon pare em parlava en català. Ma mare em parlava en alemany. A partir dels 6 anys, em van canviar el xip i el programa i vam passar a parlar en alemany tota la família durant els dies laborables… i en catala, també tota la família, els festius.

Per què?
M’imagino que els estudis lingüístics dels anys setanta -jo sóc del 1969- no estaven tan avançats com avui i mons pares potser tenien por que hi hagués interferències entre alemany i catala… a més a mon pare, com a traductor, també li calia practicar l’alemany a casa… I van decidir fer-ho així.

Em sembla molt artificial…
A mi em semblava molt natural. Recordo, però, que amb 14 anys, quan tots els fills es rebel.len contra els pares, em vaig negar a parlar en català. No li vaig voler parlar en català a mon pare perquè jo veia que ell entenia l’alemany. Em volia independitzar… I per sort se’m va passar dos anys mes tard.

I també llegeixes en català?P1130705_JiE_110912
Em resulta mes fàcil llegir en alemany. Però si tinc l’oportunitat de llegir la versió original, ho faig en català. Des que hi ha l’Eloi, miro de llegir molt més en català. M’adono que, si bé tinc una bona pronunciació, el meu vocabulari és bastant reduït perquè no l’utilitzo regularment. I miro de posar-hi remei. Segueixo la premsa en català a través d’Internet o el que et comentava de les versions originals, en lloc de les traduïdes…

No et pregunta l’Eloi per què li parles en català?
Sí, i li explico que tenim arrels a Catalunya. El concepte d’arrels li resulta estrany, però coneix altres nens que parlen altres idiomes, de la guarderia o veïnat, i no ho troba tan estrany. Ell diu que parla català i alemany. Fa poc es va trobar amb un noi i se n’enorgullia, de parlar català. És divertidissim veure’l!

Però seguiu anant-hi poc a Catalunya…
Menys del que voldríem. Acostumem a anar-hi tres setmanes de cop, al setembre, a l’estiu… Perquè hi tinc cosins, cosines, amics…

Tens contacte amb molts catalans a Colònia?
Cínicament he de dir que gràcies a la crisi a Catalunya i a Espanya, ara hi ha molta més gent catalana a Colònia. A la Penya vam començar amb 20 persones i ara ja en som 200. Vam començar quatre gats, i ara quan es munten activitats des del Centre Cultural Català de Colònia, s’hi arrepleguen unes cent persones, per al Tió, la Castanyada, i moltes, amb nens.

Tu et sents català i alemany?
Sí, sempre m’he sentit meitat i meitat. Ara, només via Skype, es fa difícil de transmetre-ho, però dir-te que ha estat i és encara un procés interessant. Sóc alemany, socialitzat completament a Alemanya, em considero d’esquerres, d’ideologia més aviat llibertària, més anarquista… I per a un alemany, el concepte de nacionalisme és super complicat. Sempre he estat una mica esquizofrènic, ja que sempre he tingut una part catalanista independentista, però viure a Alemanya m’ha fet viure l’altra part de la meva identitat amb totes les seves dificultats, amb tot el fàstic que pot haver-hi vers a un nacionalisme exagerat. Costa de repassar-ho via Skype… (riu) No em resulta fàcil descriure les dues p
Eloi Begurarts que porto dins. No és que aquí sigui l’alemany i amagui la part catalana, I que quan passo Perpinyà, tregui la catalana I digui: “visca la terra!”. A més, aquí, si bé no m’hi he dedicat tan professionalment com ho feia el meu pare, que era el president de l’associació catalana a Essen, sí que he intentat sempre promocionar la cultura catalana a la feina, amb els meus amics, a la universitat, a través del Centre Cultural Català de Colònia… i ara des de l’ANC d’Alemanya… L’any passat al mercat de Nadal de Colònia vam cantar nadales en català… I a més, des que va néixer l’Eloi, encara he viscut més la catalanitat. Fins llavors, potser aquí dominava més la part alemanya i a les vacances sortia la catalana. Ara és 50%-50%.

Quan baixaves a Catalunya, durant la teva infància, encara vas viure el franquisme…
Sí, de fet un dels records que tinc és amb el meu avi, que va morir quan jo tenia uns 5 anys. Recordo que érem a Barcelona, on tenia el seu taller d’escultures religioses, i anàvem en autobús. Jo només li podia parlar en català perquè no sabia castellà… I recordo que jo havia de callar. Tenia uns 4 anys.

I com t’ho va fer entendre?
Doncs no ho recordo, però sé que era pujar a l’autobús, i sabia que havia de callar.

Quan vas aprendre castellà?
El vaig aprendre ben bé a la universitat, quan vaig estudiar Romàniques. Passivament suposo que el vaig aprendre durant la meva infància. La vida pública era en castellà: televisió, ràdio, etc. Amb la família, era el català. El castellà, mai el vaig parlar abans dels 20 anys.

Quines llengües parles, doncs?
Alemany, català, castellà, anglès, francès els parlo, i llegeixo en italià i portuguès.

Pas mal…  I saps escriure en català?
Crec que vaig començar bastant tard. Ben bé amb 10 anys perquè el meu pare m’ho va ensenyar. Llavors també vaig començar a llegir llibres en català. Amics em deixaven els llibres de l’escola… pero penso que no ha de fer por als pares i mares catalans d’ensenyar a escriure en català a casa, encara que a l’escola s’ensenyi en una altra llengua.

I a traves de la música, vas aprendre el català?
Vam cantar poc a casa, al marge de les nadales. Em sap molt de greu. Ara estic intentant recuperar cançons i comprar cançoners per cantar-li en català a l’Eloi, però és un procés una mica forçat. Per això estic content que el Centre Cultural Català de Colònia monti activitats per als nens. És un cop al mes o cada sis setmanes… però m’agradaria que fos mes sovint.

Deies que Colònia és la mes mediterrània de les ciutats alemanyes…
Colònia te un patrimoni cultural molt ric amb gent molt oberta, els encanten les festes populars com el Carnaval… té un ambient molt agradable
koeln04per viure. Si bé arquitectònicament és lletja perquè va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial. La superfície és petita, en uns 20 minuts en bicicleta la pots fer, i som una mica mes d’un milió de persones. És una ciutat molt tranquil.la, més que Barcelona. 

No t’has plantejat mai anar a viure a Catalunya?
Molt bona pregunta. Sí, quan tenia uns vint-i-pocs anys. Havia acabat la carrera universitària, havia fet una formació en Comerç Exterior… i vaig pensar que amb les llengües que parlo no havia de ser difícil. Vaig trobar ofertes, però bàsicament el sou que pagaven no era prou interessant. Vaig estar buscant empreses alemanyes per començar aquí i que m’enviessin després a Catalunya. Però no em va sortir bé. Em vaig centrar molt en el món vitivinícola, però la feina que m’oferien era per exemple a la Xina. (riu) Més endavant ja no m’ho vaig tornar a plantejar. A vegades me’n penedeixo perquè penso que a Catalunya s’hi pot viure bastant bé. D’altra banda, com a alemany, em trobo a gust a Colònia. Ara treballo com a venedor de software per a una empresa nord-americana.

Què trobes a faltar d’Alemanya, quan ets a Catalunya?
Es fa difícil de dir, m’hauria hagut de preparar més l’entrevista, però potser l’estabilitat econòmica. Ho he vist amb un parell d’amics que han hagut de tornar de Catalunya perquè no podien seguir com a autònoms. El meu oncle tenia una botiga especialitzada en cava des de feia més de trenta anys i ara l’ha haguda de tancar. No trobava ni Déu per traspassar-la! Allà la gent si vol cava va al supermercat, no a la botiga especialitzada. Aquí a Alemanya hi ha una contracorrent que fa que ressorgeixin botigues petites especialitzades. Allà, no. Però com et comentava, quan sóc alla, hi ha poques coses que trobi a faltar, ja que generalment hi sóc de vacances.

M’imagino que quan ets a Alemanya, trobes a faltar el menjar de Catalunya…
I tant, espera un moment! (marxa i torna carregat) Mira, això és arròs de Pals, això sofregit, això cafè… Fesols de Santa Pau… Gastronòmicament, hi ha moltíssimes coses que em falten. També enyoro, però, la gent, la cultura i el paisatge. Especialment, la Costa Brava. Quan hi estiuejava amb la família, ens passàvem la meitat del temps al Montseny i l‘altra meitat, a Calella de Palafrugell. Això encara ho conservo, m’agrada molt.

A l’Eloi només li parles en català. Et contesta en català?P1130687 Eloi 110912
(riu) Només em contesta en alemany. Si bé des de fa uns mesos comença a repetir paraules i frases fetes en català, juga una mica en català… Ara comença a burlar-se dels seus amics de la guarderia utilitzant el català. No és sovint, però són ocasions que van sortint. Diu coses divertides i barreja els dos idiomes en una frase. Molt divertit va ser a Catalunya, que un cop al supermercat va començar a cridar: “visca Catalunya lliure!”

Hehehehehe
O a Colònia, en un parc, va veure una senyora que passejava els gossos i va dir: “gossos, no!” (riu), però “gelats, sí!” Fa les seves bromes i crec que és qüestió de tenir paciència fins que arrenqui algun dia. El motor l’engegarà segur, ja que ho enten tot. A mi em sembla molt artificial negar-me a entendre’l quan parla en alemany. Ell veu que jo el parlo i que l’entorn és alemany. No li veig gaire sentit, fingir. Personalment, a més, ja és prou artificial segons com, sobretot al principi, parlar-li en català.

Comentaves que amb el teu germà, parleu en català, però només com a llengua secreta. Sinó, en alemany.
Cert, ell és quatre anys més jove. Té molta habilitat fonètica perquè és music. Només fem servir el català quan no volem que ens entenguin, però no de forma habitual. A més a més, com et comentava, quan jo vaig fer 6 anys – ell, 2- els pares ens van canviar el xip i el català va passar a ser la llengua del cap de setmana. Per tant, hi teníem menys contacte, i ell era més petit. Sens dubte hi va influir, que ell sentís el català de forma diferent a com jo l’he sentit i viscut.

Què et sembla Patufets al món?
Perfecte perquè em sento molt aïllat, si bé menys des que han anat arribant famílies joves senceres. A través de Patufets al món, he anat trobant gent que està com jo i m’ajuda bastant. Feu una feina molt bona, felicitats!

FOTOS: JÖRG ESPELTA i http://www.radfahren-koeln.de

“Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català…”

ROSER ROVIRA RIERA.

DOS FILLS (2007 i 2009).

VIU A ŁÓDŹ (POLÒNIA).

A CASA PARLEN CATALÀ.

Encara no et veig jo… posa “iniciando vídeo”…

Res, no vol. Penjo i ho torno a intentar…

D’acord, espero… No, només veig la teva foto. Tu em veus?

Sí.

Doncs som-hi.

Comencem si et sembla parlant del projecte Mamemi, que de fet va ser la manera com Patufets al món vam saber de tu…

Si et sembla, primer et poso un xic en antecedents per poder-te explicar el per què del projecte.

Endavant. Viviu a polònia, a Łódź (que es pronuncia Utx)….

Sí, nosaltres som una família catalana d’expatriats. Venim de Gurb, al costat de Vic, i les nostres dues famílies són de Vic. Tenim dos fills, de cinc i sis anys: en Ferran i en Jordi. El meu home es dedica a la construcció, el van expatriar i al cap de poc hi vam anar tota la família. Ara fa més IMG_6555-1o menys dos anys i mig que vivim a Polònia. Jo sóc Química i durant molt de temps vaig treballar en prevenció de riscos laborals. Des que ens hem fet expatriats a Polònia, amb un idioma completament desconegut i molt difícil, m’ha estat impossible treballar de química o de prevencionista de riscos laborals.

I per això vas muntar el web amb àudiocontes Mamemi!
Exacte. No volia ser mare a temps total: necessitava un projecte meu i que el pogués exportar amb mi. Aquest any som a Polònia, però no tenim ni idea on serem l’any que ve. Em vaig dedicar a pintar paraigües i samarretes per veure si els podia vendre a través d’Internet… però no vaig aconseguir res amb cara i ulls. El que sempre he fet ha estat explicar un conte als nens abans d’anar a dormir. A més, els meus nens van a una escola internacional, britànica.

Pel que comentaves que no sabeu on sereu l’any que ve…

Clar, perquè com que no sabem on serem, d’aquesta manera l’ensenyament pot tenir una continuïtat a d’altres països. A partir d’aquí, vaig conèixer mares de tot el món i m’he fet molt amiga d’una mare nord-americana, una mare coreana, una mare romanesa, una mare japonesa i una mare anglesa. Se’m va ocòrrer conjugar les dues coses: el fet que els explico un conte cada nit i que vivim en un ambient multicultural on sentim molts idiomes. D’aquí va sortir Mamemi.

I té algun significat el nom? D’on ve?

A mi m’hauria agradat “malina”, pero malina.com ja estava agafat. M’agrada el nom perquè les “m” i les “a” trobo que són molt dolces i “malina”, en polonès, vol dir gerd, que m’agrada molt, tant el sabor, com el color com l’aspecte del gerd. Hauria estat un homenatge a aquest país que ens ha acollit en la primera expatriació. A partir d’aquí, simplement vaig anar fent diveres combinacions… i “mamemi” no estava agafat. No té res de màgic.

Ara entenc la tria de determinats idiomes, i no altres, al web…

Sí, jo en un principi ho volia fer en castellà, en català, en anglès i en francès, perquè són les llengües que jo sé. La meva idea inicial era escriure contes propis per anar a dormir i gravar-los per mi mateixa enBildschirmfoto 2014-04-24 um 11.26.09 AM aquestes llengües. Però quan em vaig escoltar, vaig entendre de seguida que només em podia gravar en català si volia tenir veracitat (riu). Per a la resta d’idiomes, he anat trobant gent. Les meves mares amigues de l’escola posen la veu i algunes també ho han traduït. La resta d’idiomes els he trobat per Internet a través d’un web polonès que es diu e-koperetycie, on bàsicament hi ha estudiants estrangers: ells tradueixen alguns del contes. També busco gent a Łódź…

Veig al web, però, que no tots els contes són inventats, n’hi ha de tradicionals…

Els he dividit en cinc categories: els tradicionals (animals, aventures i princeses) i a banda hi ha en Flynn i en Jules, que és un homenatge als meus fills. En Ferran (en Flynn), el gran, es passa el dia Bildschirmfoto 2014-04-24 um 11.28.04 AMinventant: tenim la casa plena de trastos, tot i que n’hi llenço la meitat dels que es pensa que encara  té, sinó, ja seríem fora de casa… En Jordi (en Jules) és súper divertit, molt atlètic, amic dels seus amics… Una de les coses que més m’agrada d’aquest projecte és que quan els porto al llit a dos quarts de nou del vespre i els dic: “bona nit, la mare se’n va a treballar”, en Jordi sempre ve i em diu: “mare, tinc una idea per a un conte…”.

Hehehehehe…

I sempre és una cosa màgica: la taula màgica, el cotxe màgic… Aquesta interacció, el fet que els meus fills puguin estBildschirmfoto 2014-04-24 um 11.27.54 AMar involucrats en el projecte, m’agrada molt. Un parell de cops m’han acompanyat a l’estudi de so i han gravat per exemple el “patim, patam, patum…”; coses així els encanten. Estic molt il.lusionada i és l’únic projecte d’àudiocontes amb tants idiomes… El següent pas és fer un Verkami, una campanya de micromecenatge. Per cert, ara per Sant Jordi, he estrenat conte en anglès: The legend of Saint George, i he fet una crida per a que els nens i nenes enviin fotos de roses fetes per ells amb qualsevol material: la guanyadora s’endú subscripció per al web de Mamemi i il.lustra el conte.

I en aquest ambient multilingüe, els vostres fills, en Jordi i en Ferran, parlen per tant català, castellà, anglès i polonès?

Quan vam venir, en Jordi encara anava a la guarderia i com que Vic és un feu català, català (a vegades diem que som com el poble de l’Astèrix), el castellà no el parlava. En Ferran, una mica. Ens van dir que en un mes els nens parlarien anglès, perquè hi van set hores cada dia, a l’escola. Van trigar una mica més, però vaja, ara parlen molt bé l’anglès. Per exemple, els números diuen: u, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, eleven, twelve, thirteen, fourteen… perquè ja tenen moltes coses interioritzades en anglès. I els amics… jo m’he fet amb aquestes mames i la nostra llengua vehicular evidentment és l’anglès. Per això, quan vénen a casa, que els convidem a paella (el meu home en sap molt de fer paelles!), doncs ens passem tot el dia parlant en anglès. El mateix quan anem a casa d’una altra família. L’altre dia vaig anar a fer un petó a en Ferran i vaig sentir que somniava en anglès!

I no se us fa estrany viure en un país que, fins a cert punt, no esteu vivint? Vull dir que a través d’aquesta escola britànica i d’aquest món multicultural on només hi ha com a llengua de comunicació l’anglès, no s’estan i us esteu perdent fins a cert punt Polònia i la seva cultura?

Sí, però la qüestió és que si em diuen que serem deu anys a Polònia, jo hauria portat els nens a una bona escola polonesa, però com que no és així, el resultat és que vivim una realitat que no és la del país. Hi estic d’acord. Nosaltres som una família de catalans que a casa parlem íntegrament en català i les nostres coneixences són en anglès. El castellà, el Ferran, el gran, l’està aprenent perquè va a l’Spanish Club, dos dies a la setmana, i perquè té alguns nens castellans a la classe. Així, el van dominant… amb unes catalanades impressionants!

Bé, si fossin a segons on de Catalunya, potser també a Vic, no hi hauria gaire diferència en aquest sentit (riu)

Doncs això (riu).

I el polonès, com ho heu solucionat?

No ho hem solucionat. El meu home coneix a polonesos a través de la seva feina, hem fet alguna sortida de cap de setmana i llavors només parlem amb molta mímica i en polonès perquè és l’única llengua que coneixen, ja que l’anglès no el dominen massa: més l’alemany o el rus. Però la gent amb qui més ens fem és l’estrangera i, sobretot, la de curta estada: la romanesa ara hi ha estat quatre anys i ara marxa a Sud-Àfrica, etc. És a dir, expatriats que, s’hi estan entre dos i quatre anys, en funció dels projectes de l’empresa, però difícilment deu.

Tu, però, ha après el polonès…

Bé, la mímica hi ajuda molt i fer que sí amb el cap quan no entens res, també! (riu) No puc mantenir una conversa com la que estem tenint tu i jo o com la que podria tenir en anglès. Fa un mes, per exemple, vam fer una festa amb les que parlem anglès i vam organitzar jocs de mímica, endevinar pel.lícules. Amb els polonesos seria impossible jugar a aquest joc perquè no sabem com es diu Superman en polonès… és difícil. Quan vaig arribar, vaig estudiar polonès cada dia dues hores durant quatre mesos i la conclusió a la qual vaig arribar és que si no en tinc la necessitat, si no tinc contacte diari amb polonesos, és massa difícil. Tenen divuit maneres diferents de dir una paraula en funció de si és una negació o no, de si va darrere d’un verb o un altre, de si parlem d’animal o persona, mort o viu… He estudiat un any d’alemany, però considero que el polonès és molt més complicat.

I els teus fills, el saben?

Ells tenen entre una i tres hores a la setmana de polonès a l’escola.

És molt poc, no?

Sí, és molt poc. Quan arribes tens moltes ganes d’immiscuir-te en el país, d’aprendre coses… Però trobo que hem xocat amb la cultura. A més, Vic és una ciutat més o menys bonica, però Łódź és una ciutat molt destruïda…

És conegut el ghetto jueu que hi havia i que va ser ocupada pels nazis… i que després de la Segona Guerra Mundial es va convertir en una de les ciutats més importants de Polònia…

Sí, però quan t’hi passeges, hi veus multitud d’edificis que endivines que havien estat preciosos, però que van ser destruïts… És lletja, si bé té graffitis molt xulos. A més no té un centre històric i turístic com Cracòvia o Varsòvia… Jo la comparo amb Hospitalet, per exemple, on costa IMG_7438-2passejar-hi… Els aparadors no són com els que nosaltres tenim entesos… El menjar, tot és més bullit, més pensat per a situacions de fred. És bo conéixer diferents maneres de fer, però trobo a faltar el pa amb tomàquet i el pernil salat… i la llonganissa de Vic! (riu) Són coses que sempre, sempre tenia a casa… Ara algunes les importem envasades al buit, però no és el mateix. Em passa el mateix amb el vi: quan el cap de setmana vénen amics, els ofereixo una copa de vi, però el d’aquí no té res a veure amb un bon vi català o espanyol. També els hem importat… A Varsòvia hem trobat alguna botigueta, però el paladar dels polonesos és diferent del nostre: quan els demano un vi sec, m’és massa dolç.

I quan vas a comprar, ho has de fer, però, en polonès…

Al mercat ja sé dir “proszę cztery kotlety” (si us plau, quatre costelles), clar em fa gràcia, però ja no avanço més. Els polonesos saben que el seu idioma és molt difícil i qualsevol cosa que els diguis, ho agraeixen molt, però saben que no va a més. Quan comento, si el plantejament fos un altre, si sapiguéssim que ens hi estem més temps, seria diferent, però al meu home el poden enviar a qualsevol altre lloc en qualsevol moment. Ens vam fer una casa a Vic pensant que hi seríem sempre… i cinc anys més tard ja érem fora: res és segur. Tot canvia molt depressa i ens hem de reinventar. Jo, ara, amb 42 anys.

I els teus fills com es senten en aquesta condició d’expatriats?

Ells no saben si són catalans, polonesos o anglesos. Un dia em deia en Ferran: “mama, nosaltres som espanyols”, i li dic que sí, i també catalans, i salta en Jordi: “i també anglesos”. No ho viuen amb normalitat: no estan ubicats. Ara bé, si fos possible m’agradaria anar canviant de país cada dos o tres anys… fins que els nens tinguin dotze o tretze anys. Però això depèn dels projectes de l’empresa del meu home. I a Catalunya, ara mateix, no hi ha res de construcció, absolutament res.

Aneu sovint a Catalunya?

Per Nadal i vacances d’estiu per no marejar-los excessivament perquè arriba un moment que no saben si són a Polònia, a Gurb… Tot i així, de l’expatriació, els més afortunats són ells: el meu home es passa el dia treballant, jo tinc aquest projecte, però també m’agradaria treballar més, i ells estan coneixent gent de tot el món. Vic és tots catalans, tots del Barça, tots més o menys del mateix patró i amb la mateixa manera de fer i de pensar. Aquí, no: van a classe amb nens hindús, àrabs, japonesos… i cadascú té la seva manera de fer i pensar. Poder-los donar aquest ventall de maneres de fer i de pensar i de mostrar-los que no hi ha una manera bona, sinó diferents maneres i que ells poden escollir-ne la que vulguin… crec que els estem fent un regal. En Ferran, per exemple, era molt tímid, a Vic. Ara, estem a una escola molt petita, amb 60 nens, de tres a divuit anys, i els nens estan acostumats a parlar amb tothom. Ara en Ferran no té problema per parlar o fer garoines a un nen de tres anys o amb un de setze anys o amb un adult: no té gens de vergonya.

I com manteniu el vincle amb Catalunya quan sou a Polònia?

Ells saben que nosaltres, pare i mare, som catalans, ara també els hem subscrit al Cavall Fort, que sempre l’esperen amb delit per poder-lo llegir, fullejar o que jo els llegeixi. Pel que fa a tradicions, intentem impregnar-los del Nadal, quan hi som… perquè la resta, com que no hi som, se’ns fa complicat, per exemple, explicar-los l’11 de setembre. En Ferran em comentava que voldria anar a una Castanyada perquè fa un parell d’anys la vam celebrar aquí i li va agradar molt. No sé sincerament com mantindrem les tradicions. Tenim algun conte… Quan siguin més grans, els ho volem explicar una mica més.

Però també podeu celebrar-se a Polònia, encara que sigui en petit comitè…

Sí, ho vam fer per Nadal: abans de marxar a Catalunya vaig cuinar escudella i carn d’olla i vam fer cagar el Tió amb dues parelles nord-americanes, una romanesa i nosaltres. Vaig pintar el Tió, vaig donar un pal als nens i vam anar cantant… Clar, es pensaven que estàvem bojos, pegar a un troç de fusta! (riu). Després, a Vic, vam celebrar totes les festes familiars: Nadal, Sant Esteve, Reis…

A Łódź entenc que no hi ha massa catalans…

No. Fa un any ens vam connectar al web Catalans al món, que et localitza els catalans que tens més a la vora i el que quedava més a la vora era Varsòvia, que està a una hora de camí.

Entenc que també tireu d’Skype amb la família…

Sí, tot i que els Skypes són bastant desastrosos perquè els nens volen córrer i saltar i fer el tonto davant dels avis, en lloc de parlar. Ara estan aprenent a llegir i escriure, per tant, encara no escriuen. El que vaig fer va ser endur-me quaderns d’estiu per a què els anessin fent durant el curs.

Cada dia?

No. Cada dia tenen deures d’anglès. Els catalans els fem els caps de setmana, alguna horeta.

I els agrada?

No, l’actitut és: “uf, quin pal, ara més deures!”

imageQuan els dones un cop de mà o reviseu els deures de l’escola, els parles en català o en anglès?

En anglès, perquè, per exemple, en Ferran té Spelling, jo no puc dir-li: això és “casa”, si el que m’ha d’escriure és “house”. Els números estic començant a introduir-los els números catalans, però en Ferran està aprenent a multiplicar en anglès…! És complicat. No he trobat la solució. A casa parlem només en català, però la gramàtica em fa por. L’altra dia parlàvem de la c trencada: es van fer un fart de riure tots dos quan van saber que hi havia una lletra que es diu c trencada. El tema dels accents també se’m fa complicat. Pensava trobar alguna noia catalana que els ensenyés català perquè a mi em prenen el pèl i se m’acaba la paciència de seguida, ensenyant-los.

Quan esteu en un ambient anglès, com el que comentaves, amb els amics o a l’escola, quan els portes o els vas a recollir, els parles en anglès?

Sí, quan som a l’ambient de l’escola, tot és en anglès. Perquè a més és així com els hi surt. Quan en Ferran em veu, just després de classe, em diu: “Mum, do you know what I studied today?”. En Jordi és diferent… Quan el vaig a recollir, li surt en català, però quan parla amb la senyoreta s’hi refereix en anglès: diferencia. A més, en Jordi no sap dir ni la “r” ni la “s”, “ez una mica papizot”, i en aquest sentit l’anglès és perfecte. Quan li comento que la “r” catalana és com un motor, que faci “brrrrrrr..”… va fent, però el nom de la seva mare: Roser Rovira Riera, encara no el sap dir.

Però això és igual: tu ets la mama (riu)

Sí, sóc la mama. (riu).

Quina música escolten?

Quan som al cotxe, miro de posar-los música i contes en català com La Pataqueta, la Carme Canela, el Jerónimo Stilton, que els agrada molt… I pel que fa a contes, quan som a casa, tenim en Teo… espera que te’ls ensenyo… cámara trasera… Ostres, em sap greu no veure’t! Mira, aquí hi ha fotos de la meva família… Saps què és la festa del Carquinyoli?

No

És una festa que es fa al carrer de Gurb, a Vic, la primera setmana d’agost: en aquesta foto estem fent una xocolatada. Aquí, amb les meves amigues al campanar de Vic… Aquí, a la Fosca, on estiuegem… Intento que tinguin present tot això…

I els contes?

I pel que fa a contes: L’abecedari de Catalunya, El llibre boig dels dinosaures, tots els Cavalls Fort, Matemàtiques, la Història de Catalunya… aquests són els llibres que a vegades agafen.

Vol dir que saben llegir també en català?

En Ferran està aprenent a llegir en anglès. En català, li vaig comprar En Klincus Escorça pensant que s’hi agafaria, però no hi ha manera. Amb el que més s’han agafat és amb el Cavall Fort.

Suposo que també hi influeix que hi hagi bastants còmics…

Sí, sens dubte. Els còmics és el que sobretot es miren i intento fer allò d’ara tu ara jo, anar llegint una frase cadascú… però se’n cansen aviat.

Comentaves que de l’expatriació, els més afortunats són ells. Tot i així, què et sap més greu que es perdin de Catalunya?

El contacte amb els avis, tant pels néts com pels avis. Els que paguen la pitjor part són els avis. A Vic els veien cada dia o cada setmana, segur. Aquí, màxim fem un Skype per setmana i els nens no estan per parlar. Els avis han vingut un parell de vegades i els ha agradat, però de Vic a Łódź és de vuit a dotze hores: de Vic a Barcelona, a l’aeroport esperes, de Barcelona a Varsòvia… o de Girona a Katowice… Tots els trajectes et pengen… No és tan fàcil venir.

I tu què trobes a faltar, a part del menjar?

El sol i les muntanyes: Polònia és plana!

Dona, teniu el Zakopane…!

Però està a quatre o cinc hores, no és com anar un cap de setmana a La Molina, que ho tenim a una hora. A més, les carreteres d’aquí deixen molt que desitjar…!

Trobes que Patufets al món els pot servir per acostar-los més el català i la cultura catalanes?

Sí, m’agradaria utilitzar-ho per a que s’immiscueixin més en el català. El temps que hem viscut aquí, fins ara, he estat molt contenta que els nens disfrutessin una altra cultura i un altre ambient. Però considero que estic descuidant el català, malgrat el Cavall Fort i els petits deures setmanals. Veig que no n’hi ha prou. Per exemple, a en Ferran li agraden molt els escacs: vaig intentar que un noi que conec, que es escaquista, li ensenyés a través d’Skype per a que n’aprengués i perquè trobés una cosa que li agrada que fos íntegrament en català. El noi diu que hem d’esperar, que és massa petit. Però m’agradaria que Patufets fos una plataforma per a nens com els meus fills, que estem al limbo: quan som a Catalunya… no estem vivint, per exemple, la qüestió de la independència. Una entrevista que vas fer-li a un noi que viu als Estats Units amb una noia madrilenya, comentava: “sóc català, perquè sóc català, perquè és la meva llengua materna”. Jo sóc catalana perquè parlo en català, perquè penso i somnio en català. Però no els vull inbuir un sentiment independentista, en part perquè jo no ho tinc clar. El que sí que tinc clar és que sóc catalana.

Clar, i si fóssiu a Vic, vols dir que no tindríeu opcions: vull dir que català=independentista.

Exacte. I això aquí no ho tenen. Quan som a Vic, amb els amics, el tema és aquest: independència, referèndum… I quan dic que sóc catalana i que volem la independència, els meus amics d’aquí no entenen què volem i per què ens volem independitzar. Ara estic divagant, però és el que et comento: que a partir d’ara vull transmetre’ls més cultura i llengua catalanes, però encara no sé com… No ho tinc clar. Després de fer-me l’entrevista, trobo que em falta el sentiment català… Ser català no és el mateix que ser espanyol, però no crec que es mereixi una baralla.

FOTOS: Roser Rovira Riera

 

“Tenen clar que això d’aquí no és allò d’allà i que allò d’allà no és això d’aquí. I a més, saben que aquests dos móns no s’acaben d’entendre”

 ROSER BIOSCA. UN FILL (2001) I UNA FILLA (2002).
VIU A MUSCAT (SULTANAT D’OMAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ.
ELS SEUS FILLS PARLEN CATALÀ, ÀRAB, ANGLÈS I CASTELLÀ.

Els teus fills van néixer a Catalunya i fa sis anys que viviu a Oman.
Sí, en Tarik, que ara té 12 anys, va començar primer de bàsica quan vam arribar, i la Salma, que ara en té 11, va començar P5. Només parlaven català quan vàrem arribar a Muscat.
És a dir que el preescolar el van fer a Catalunya.
Sí, a Vilafranca del Penedès: P3 i P4, la Salma, i fins a P5, en Tarik.
I per què vau venir cap a Oman?map-oman-360x270-cb1366907133
El seu pare és omaní. Vàrem viure junts durant set anys a Catalunya, ell parla perfectament català i castellà, però tenia ganes de tornar al seu país.
Però ja ho coneixíeu?
Sí, des que van nèixer els nens veníem regularment de vacances cada any, per tant, jo ja coneixia el país i sabia a què venia… vaja, sabía que hi podía viure amb tota normalitat.
Els teus fills parlen per tant català, àrab… m’imagino que també castellà perquè van néixer a Catalunya…
Parlen perfectament català, àrab, anglès. El castellà tambè, però és el que tenen més fluix. Saps què passa? Oman, com tots els països àrabs, és un país complex respecte a les llengües, hi ha molta immigració i, per tant, hi ha gent d’arreu. L’anglès és el segon idioma i el que tothom fa servir per poder-se entendre. Hi pots viure sense parlar àrab sense cap tipus de problema. Aquí quasi totes les escoles tenen currículums bilingües: àrab i anglès. Fins ara a casa, sempre hem parlat en català entre nosaltres.
Però amb el seu pare parlen en àrab?
En aquests moments, ells amb mi parlen en català i amb el seu pare en àrab. Vàrem decidir de fer-ho així per ajudar-los a desenvolupar millor l’àrab quan vàrem arribar a Oman i van començar l’escola.
I no han canviat a les llengües de joc de l’escola, l’anglès o l’àrab?
Evidentment, quan es troben amb amics de l’escola, la llengua comuna acostuma a ser l’àrab. Quan estan amb nens d’altres nacionalitats acostuma a ser l’anglès. Això passa amb tota naturalitat, sense problemes. Estan acostumats a canviar de llengua constantment.
I el castellà, com l’heu mantingut perquè comentes que el parlen…
El castellà no el varen aprendre a Catalunya perquè el meu entorn és del tot catalanoparlant. El tenen fluix i l’han après a través dels fills dels espanyols que viuen a Oman. Jo em preocupo per facilitar-los audiovisuals en castellà perquè sóc conscient que és una llengua important i em sembla bo que siguin no trilingües, sinó quatrilingües. A mesura que vagin anant més o menys sovint a Catalunya ja l’aniran aprenent i millorant, nomès es qüestió de temps.
Quins recursos fas servir per transmetre la llengua i cultura catalanes?
Ells sempre han anat a passar els estius a Vilafranca, amb els meus pares i germans, i intentem parlar amb la família un cop a la setmana. Amb Internet és fàcil estar a prop. Per exemple, els meus fills han seguit tota la sèrie Polseres vermelles a través de TV3 a la carta. I encara es miren dibuixos animats del Super3. I una cosa molt bona és que continuen en contacte amb alguns dels seus amics de l’escola de Vilafranca, per exemple a través d’un grup de Whatsapp, cosa que fa que escriguin regularment català i el matinguin.
Que bo! I l’ortografia i gramàtica catalana, com la mantenen?
Hi ha una noia catalana, que és professora d’anglès aquí a Muscat, que els va donar algunes classes de gramàtica en català… i ara jo els vaig corregint. Fan faltes, sí, però el més important és tenir l’hàbit d’escriure i no perdre’l… amb el temps ja ho anirem polint.
T’hagués ajudat fa sis anys que existís un projecte com Patufets al món/Quan el català és minoria?
Penso que és una eina fantàstica per als que vivim fora de Catalunya. Sobretot per als que teniu fills més petits, perquè és aleshores quan et sorgeixen més dubtes, de vegades no saps com fer-ho, cap on tirar i quines eines escollir…. És molt important per als nens estar en contacte més o menys constant amb la nostra llengua i cultura, sobretot a través de la família, i prendre consciència del nostre país.
Una qüestió que ha sorgit en algun debat de Quan el català és minoria és si el fet d’aprendre més d’un alfabet és o no complicat. Com ho han viscut?
Ells van arribar amb 5 i 6 anys i no parlaven ni àrab ni anglès. En un any lectiu escolar ja parlaven àrab i anglès. Es van trobar que no van tenir més remei que aprendre dues llengües més de cop. I mai n’han barrejada cap. Mai. Ni el català ni l’anglès ni l’àrab, que són els que fan servir més. Amb el castellà tenen més dificultats, perquè l’usen menys, però tampoc l’han barrejat mai.
I amb l’alfabet diferent no van tenir cap dificultat?
Cap ni una.
Passa, però, sovint que els nens barregen llengües…
Pel que he parlat amb altres pares, sembla que els nens acostumen a barrejar quan són més petits, durant el primer aprenentatge però desprès, de cop i volta deixen de fer-ho. Però els meus fills van arribar a Oman amb 5 i 6 anys, tenint la llengua materna molt clara, i potser per això els va costar menys integrar-ne dues més.
I si han d’escriure o llegir prefereixen alguna de les llengües?
Ho fan amb totes. Tenim en català des d’El Capità calçotets fins al Harry Potter, i en tenim també molts en anglès… de llibres en àrab en tenim pocs perquè no hi ha massa tradició de lectura infantil traduïda a l’àrab. Potser sí que és cert que ara tenen més facilitat per llegir en anglès, però això no treu que continuin llegint en català. Intento cuidar-ho…
I el conte d’En Patufet m’imagino que el coneixen…
Evidentment, tot i que ara ja els ha quedat desfassat per una qüestió purament d’edat.
I quan es tracta de cantar, prefereixen alguna de les llengües?
Els meus fills saben cançons infantils en català perquè les van aprendre a Catalunya, tant a casa com a l’escola. Aquí a Oman n’han après en àrab i anglès. Sobretot les que canten ara que són més grans, són en anglès. En català coneixen des del Lluís Llach fins als Sopa de Cabra o els Gossos. Se les saben totes, ja que han integrat dins del seu coneixement el que també senten a casa de manera absolutament normal.
PastoretsDurant l’any, les tradicions les celebreu per duplicat?
Sí, les musulmanes per part del pare i les nostres. Lligat amb els llibres i contes de què parlàvem, tenen sobretot molt present la llegenda de Sant Jordi, diada que celebrem sempre amb la rosa i el llibre. Fem panellets a la tardor i canelons i caldo amb galets farcits per Nadal. Els Reis també passen cada any per Muscat.
Si dius que ets de Vilafranca, de castells també en feu a Oman?
He!; he!; he!, jo sóc molt castellera, però encara no. Tinc materials diversos sobre els castellers i els estius que no podem baixar per la Festa Major de Vilafranca, a finals d’agost. La Diada de Sant Fèlix la seguim a través d’internet des d’Oman.
Als meus fills la Festa Major també els marca molt.
Ells ja la van viure molt quan eren allà. I des que vivim aquí, igual: castellers, dracs, gegants, balls… això fa que visquin la nostra cultura de prop i que la recordin, més enllà de la llengua.
Visquent a Oman, però, m’imagino que us heu trobat amb més d’un xoc cultural. Com ho viuen els teus fills?
Sí, són cultures molt diferents. Però els meus fills saben perfectament com s’han de comportar aquí i com a Catalunya, saben que són maneres de pensar molt diferents. Quan són a Catalunya es comporten com nens catalans i quan són aquí es comporten com nens omanís. Però això no els ho he hagut d’ensenyar jo: ho han après ells. Han après a conviure amb dos móns i dues cultures diferents.
I mai els ho has hagut d’explicar, dius…
No, perquè forma part de les dues vessants que han conviscut a casa, de les dues cultures que comparteixen. És un aprenentage que han fet des del primer moment. Ells formen part dels dos móns.
Això ens porta a parlar de la identitat. Com se senten?
Meitat i meitat. Tenen clar que això d’aquí no és allò d’allà i que allò d’allà no és això d’aquí. I a més, saben que aquests dos móns no s’acaben d’entendre.
I tu com expliques Catalunya quan ets a Oman?
Jo sóc una activista! He!; He!; He! I parlo molt de la realitat catalana als meus fills…. de fet, són independentistes! Tant als meus fills com a la gent d’aquí, com als meus companys de feina, explico Catalunya tal i com jo la sento: independent, amb una llengua i cultura propia… un país petit.
I t’entenen els omanís?
Els omanís coneixen bàsicament el Barça. Aleshores jo me n’aprofito, que en coneixen quelcom, i ho treballo. Tots els meus amics saben que jo no em sento espanyola, sinó catalana, i que parlo una altra llengua. Als que generalment els costa més d’entendre-ho és als espanyols, no als omanís.
Què et falta de Catalunya ara que ets a Oman i si tornessis a Catalunya, de què et costaria desfer-te’n?
De Catalunya trobo a faltar l’ambient al carrer, la família i els amics. També la llengua, poder-me expresar en la meva llengua. Aquí tinc, però, una molt bona qualitat de vida que, en els moments que estem, em costaria de tenir ara mateix a Catalunya.
A què et refereixes?
Als horaris, sou i estabilitat de feina… A més Oman és un molt bon país d’acollida. Té els seus pros i contres, com a tot arreu. M’enyoro de Catalunya perquè és la meva terra.
I a nivell de paisatges també t’ha enganxat?
Cada país té les seves coses. Aquí he descobert el desert, el submarinisme…. és un país desconegut i molt interessant… i m’agrada molt. Això no vol dir que el prefereixi al nostre. Quan marxes a l’estranger vius un procés de canvi, tan a nivell personal, com a família, no només els nens; tots. Has d’aprendre a conviure amb una altre cultura i una altra llengua. Aleshores només es tracta de veure si t’hi sents o no a gust… i jo m’hi sento.

Crossing Wahiba's OCt 2012 160