“Per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis”

SERGI VICENTE.
VIU A BARCELONA, on acaba de mudar-se, vingut de PEQUÍN (XINA).
TÉ DOS FILLS (2011 i 2014).
A CASA PARLEN EN XINÈS I EN CATALÀ.

…una de les coses que més comenten els que estan a fora amb nens és que no paren, que moltes vegades troben a faltar l’ajuda de la resta de la família, per exemple.
En el nostre cas hem tingut molta sort perquè entre la sogra i la dona de fer feines, que a la Xina et pots permetre…

Però vols dir dona de fer feines o au pair?
Dona de fer feines, però la conec des d’abans de la meva dona per tant encara que la volgués fer fora, no podria… Tot i així, la situació també ha anat canviant. El nivell de vida ha pujat, l’euro s’ha afeblit i ja no ens és tot tan barat.

Però bé, ara ets a Barcelona, canvi de context després de dotze anys a la Xina, i canvi de feina: de corresponsal de TV3 a director de BTV. Vas ser a la Xina per al naixement del teu segon fill el desembre passat, i ara ja estàs instal.lat a Catalunya…
 Sí, el primer mig any viurem amb ma mare. He vingut amb en Zètic, el primer, i ara aviat ja vaig a buscar a la meva dona amb el segon, en Mòtic, ja per instal.lar-nos a Barcelona.

Per tant, l’escola l’ha començada al gener….
Va ser complicat: vaig demanar al Consorci a quina escola li tocava per poder buscar pis i em van dir que ho havia de fer al revés. Em feia por que no trobéssim plaça, però em van dir que si són nens que arriben a la meitat del curs, intenten donar-los plaça. Al final he trobat una escola a la Vila Olímpica que fan matemàtiques en anglès a partir de Primària. Per a mi era important que no perdés l’anglès, però sembla inevitable que no el tingui els primers dos anys. Mentrestant amb la meva dona intentarem reforçar-lo i que no el perdi. Ara ell ja sap quasi tots els números com les lletres….

Només en anglès?
Sí, perquè ell a Pequín anava a l’escola de l’ambaixada de Paquistan d’acord amb el sistema britànic. I em preguntaràs: per què Paquistan? Doncs perquè de les internacionals era la més barata. I per què internacional? Doncs perquè no m’agrada gens l’escola xinesa: són unidireccionals i no estimulen res. És simplement el sistema de tenir-los… és com dir qu cuidem i donem ordres. Parlo amb coneixement de causa, ja que vaig donar classes a una escola fa dotze anys. És un sistema per memorització en què no fomenten l’esperit crític… A l’escola paquistanesa hi ha nens de més de 50 nacionalitats i, a diferència de l’escola de Gran Bretanya, no és classista. Jo buscava una escola que aportés un mínim de valors. A dins de l’ambaixada hi ha una mesquita, però no és religiosa, és optatiu. I són 400 euros cada mes, que per a les internacionals és barata i per a algunes xineses també. A més, per assegurar-te una plaça a les xineses, has de donar un sobre vermell al director.

Els sobres blancs d’aquí, vaja… I el Zètic pot seguir la classe sense problemes, vull dir, a nivell de comprensió?
Sí, en català sí, en castellà no perquè no ho ha fet mai. Com que és petit, no tindrà problema. Per a mi l’important és que es pugui comunicar amb la mestra. Ara mateix li dic: ¨Zètic digues-li a la mama que tregui allò de la finestra¨, i va i li ho diu en xinès. No té absolutament cap problema de comunicació.

Com va reaccionar quan li vau dir que aniríeu a Catalunya?
La primera reacció va ser: val, sí, sí, en tinc ganes d’anar a Barcelona perquè veurem a la iaia i tal… Abans el deixàvem un mes i mig aquí per a que estigués amb ma mare. Però quan va començar a entendre tota la història i que hauria de deixar la seva amigueta de l’escola… va rebel.lar-se. Però llavors bé. Pensa que no està sobreprotegit, cosa que passa a molts nens i nenes de la Xina, en part per la política del fill únic.

Però ara ja se’n poden tenir dos, no?
Bé, doncs, sempre i quan els pares hagin estat fills únics. En el nostre cas, jo no compto perquè sóc estranger i la meva dona és xinesa. Els nostres fills tenen les dues nacionalitats, però ara ja comencen a posar-hi problenes. A les escoles internacionals cada cop accepten menys nens de nacionalitat xinesa. El nivell de vida a la Xina ha pujat tant que els xinesos cada cop més volen els serveis que fins ara eren per als estrangers, com els educatius i sanitaris. Ells comparen i com que ara tenen diners, veuen que ho poden fer. El que passa que com que ja hi ha prou consumidors, el mercat està molt ple, introdueixen aquest tipus de restriccions.

I per què no volen xinesos a les escoles internacionals, perquè també els falten places?
Penso que és perquè en origen estan pensades com a serveis per a les comunitats expatriades: alemanys, britànics, francesos… Ara comencen a arribar més i més nens xinesos i representa que no poden cobrir la seva demanda natural.

Com a pare català a la Xina, hi ha hagut alguna cosa que t’ha xocat a nivel cultural?
Que et toquen molt els nens, que te’ls volen agafar constantment…

Com? Tot anant pel carrer te´l toquen…?!
Sí. Te’ls volen agafar, per exemple. A mi em molesta molt que me’l toquin, especialment si no demanen permís. O tampoc puc suportar que constantment et donin lliçons: “posa-li mitjons a la primavera o a l’estiu!”. Ho faig si em ve de gust!

Algú que no et coneix de res pel carrer?
Sí, perquè per a ells això són coses universals. I com que, encara que no ho pugui semblar, són molt deshinibits, enceten converses al mig del carrer simplement amb l’excusa del nen. Ara ja m’he tornat un xic més flexible, però això que me’l toquin, me l’agafen… uf… encara em supera!

Però és que la imatge que tinc a la Xina és precisament el contrari: de precaució, de màsqueres per evitar respirar polució i microbis…
Sí, però l’espai públic és un caos i no hi ha la conscienciació de que s’ha de mantener net i millorar-lo. Això em molesta, el fet que no s’adonen que han de contribuir a construir una ciutat que sigui habitable.

Però no hi ha parcs infantils?
A veure, quan en munten un dins d’un centre comercial, net, arreglat, tothom hi va. Però en general no és un model de ciutat on tot ho tens a deu minuts com Barcelona. Ens movem amb un tricicle elèctric, que vam fer cobrir. Així l’acompanyo a l’escola. És molt xinès i per mi és la millor manera de moure’s, sinó, taxi. O sinó en bicileta, i l’assec a davant, cosa que aquí no està permès.

Quant trigaves a dur-lo a l’escola?
Uns 15 o 20 minuts. I això és a prop.

I si anàveu al parc?
És que no hi anem. A mi m’agraden molt els parcs i la natura, però no a Pequín perquè hi ha massa gent. Acostumàvem a anar als centres comercials, jo que precisament era un anti centres comercials!! Però com que no podia asseure’m a una Terrassa –com a molt, en un banc!- i els centres comercials t’ofereixen el model americà de poder-ho fer tot, amb espais per als nens per a que juguin…

…però molt artificial!
Sí, i a més jo sóc de Barcelona i m’encanta estar al carrer! Un altre tema important per a mi és la seguretat alimentària. Jo no era molt de comprar productes orgànics, però allà gairebé només li donava això: ens hi hem gastat mooolts diners per garantir uns mínims de qualitat! El meu nebot, que també és barreja perquè el meu germà també viu a Pequín, li van posar una vacuna xinesa i una mica més i es mor.

Ostres…!
És a dir, quan parlo de seguretat alimentària, també em refereixo a seguretat sanitària, mèdica… és un país on es fan moltes barbaritats! El mateix passa amb la llet en pols: ningú, tampoc els xinesos, compra llet en pols xinesa. És una bomba de rellotgeria i has d’anar amb molt de compte. T’hi has de gastar molts diners, per exemple, també amb el filtre d’aigua… Quan anava a l’escola, hi anava amb mascareta per la contaminació… De fet, tenim una aplicació de mòbil per saber el nivell de contaminació amb antel.lació.

El que et volia preguntar, relacionat amb el temps lliure, com és un cap de semana d’un nen que va a l’escola?
L’escola és de 8h a 13h de dilluns a divendres. Com que la meva dona no treballa, ella estava amb ell, o bé a casa o amb amigues, sopàvem a les 19h, cap a les 20.30h anava a dormir. Quan estava embarassada, el duia jo a l’escola.

Vam parlar amb un català que viu a Taiwan i va comentar que la baixa de maternitat és irrissòria.
Sí. Nosaltres vam considerar que era millor que la meva dona no treballés i pogués estar amb el nen, més que no pas fer un munt d’hores per una feina mal remunerada. Com a molt 400 o 500 euros al mes, treballant en botigues de luxe. Tenir una persona que es cuidi del nen ens sortiria més car. I òvbiament és molt millor que nosaltres estem amb el nen.

Una altra cosa: comentaves que a l’escola aprenia l’anglès, però el xinés també, oi?
No, no és obligatori.

Fins i tot tenint en compte que és un alfabet diferent?
Tampoc. Pensa que a les escoles xineses fins a Primària no comencen a aprendre l’escriptura. Ara, la meva dona haurà d’intentar seguir el sistema xinès aquí, en la mesura del possible. Ho haurà de fer ella, tot i que ja posa una casa… En general, la gent de Pequín són bastant mandrosos…. (riu) en part degut al fet que han crescut com a fills únics. Perquè aquí sí que hi ha gent que ensenya xinès, però la majoria no vénen de Pequín, sinó de Taiwan, per exemple. És com si algú que té pares castellans, que per a ell són el seu referent de llengua, li poses un professor llatinoamericà. No ha de ser necessàriament dolent, però és completament diferent al que està acostumat.

Pel que deies, en Zènit contesta en xinès a la Wang Can, la teva dona, i en català et contesta a tu?
Exacte. Per exemple, li dius: “digues-li a la mama que no sé què no sé quantos”. Sí, no ha de fer cap esforç.
Bé, a vegades em vacil.la… i jo ha li dic que no, que així no s’hi val… (riu) “Si no m’ho dius en català no t’ho dic… – Papa, vull xocolata!” (riu)

Hahahaha
I també construeix les frases a partir de la gramàtica xinesa: “papa vull amb tu jugar als cotxes”. Jo llavors el corregeixo: “papa vull jugar cotxes amb tu”.

I no et parla en anglès, si dius que el tenia a l’escola fins ara?
No, perquè la llengua predominant és el xinès per a ell. I el català a Pequín el parlava fins ara amb mi amb el meu germà. En anglès només parlava a vegades amb la seva novieta, que té la mare xinesa i el pare anglès, i intercanviaven xinès i anglès. I jo amb la meva dona i la resta de la família parlem en xinès.

Has estat gairebé dotze anys corresponsal a l’Àsia, per tant m’imagino que has hagut de viatjar molt i hi ha hagut èpoques en que has estat temps fora sense veure’l…
Sí, i llavors es notava molt en la llengua. Passava setmanes fora i quan tornava, ell el parlava menys, el català. En general, li falta un xic de competència en aquesta llengua. Podria dir que el seu xinès és molt millor que el meu… i a més, amb accent pequinès, amb la “ar” al final. Al taxista ja li sabia dir l’adreça… o sigui que, pensava, si es perd algun dia, ja sabrà tornar… això sí, si no me’l segresten….

Ha de ser complicat combinar la paternitat amb la corresponsalia…
Sí, però el fet de tenir un nen m’ha obligat a posar un xic d’ordre. A més, el millor premi que et poden donar és quan arribes a casa i sents: “papa, papa!”. I a vegades t’obligues a jugar amb ell o a llegir un llibre amb ell, encara que estàs cansat, però és que d’aquí a uns anys li ho haurem de suplicar.

Has fet servir algun recurs especial per a transmetre-li el català?
A veure… ell va passar dos mesos i mig amb ma mare a Tortosa, que no és que sigui d’allà, i anava a una guarderia en català i li va anar molt bé. Va aprendre un munt, això sí, amb l’accent d’allà. Però no em preocupa el tema dels recursos: per a mi l’important és que es pugui comunicar, que pugui transmetre, que es deixi anar… i l’estructura mental d’aquests nens que són de tot arreu està preparada per a qualsevol cosa que els donis. En el cas del xinès, per exemple, és una llengua fonètica. Comparat amb el xinès, l’anglès, per exemple, és súper fàcil!

Dius que són nens de tot arreu, heu parlat d’identitats?
Vaig començar preguntant-li com ho diu el papa, com ho diu la mama… llavors més endavant li vaig explicar que el papa parla català, igual que la iaia, que la mama parla xinès, que el iaio, el nòvio de la meva mare, parla castellà, que és una llengua que no parla, però que coneix. També reconeix l’anglès. Té molt clar quina llengua és quina i, de fet, quan veu una persona amb trets asiàtics espera que es dirigeixi a ell en xinès. Però ell encara és molt petit, no parla d’identificar-se… no s’ha situat al món encara, té tants inputs (riu).

Més enllà de la llengua catalana, hi ha alguna part de la cultura catalana que li has volgut transmetre?
El tió, la cavalcada (quan va ser l’oportunitat per deixar el xumet), que els vam passar aquí fa dos Nadals. Tenia un llibre sobre Nadal, que va acabar guixant del tot, un CD amb cançons, que més que per la llengua li vaig comprar per la música, per a que s’acostumés a la música de les cançons. Penso que les tradicions estan molt associades al lloc on vius. La meva família ens ho hem plantejat de forma molt eclèctica, depenent del que toqui a cada moment. Per exemple, l’any nou xinès sí que el celebrem molt, tot i que trobo una bajanada que li donin diners a un nen…

No sé de què va la tradició, què vols dir?
Estan tan obsessionats amb els diners, que quan els nens són petits els donen sobres vermells. Ja des de petits van a demanar sobres als familiars. Una altra cosa que tampoc no suporto és la seva obsessió per les joguines bèl.liques. En el nostre cas, en Zènit va ser el primer nen de la família (de tots els cosins, etc), i com que tenen una prioritat per als mascles, estaven emocionadíssims… i em diuen: “li comprarem un tanc!”. I els vaig dir que no ho volia, que no volia res amb armes… llavors em vaig adonar que ja li havia comprat. Amb aquest familiar vam estar una època enfadats…

Però li va donar?
Sí, però va quedar allà… Però és que allà els nens des de molt petits juguen a matar-se…!

Ara que vius a Catalunya, després de tants anys, què trobaràs a faltar de la Xina a nivell personal?
Trobaré a faltar les comoditats: a la Xina sempre trobes a gent disposada a fer-te de tot, a arreglar-te la caldera, per exemple. Aquí sempre et diuen que la setmana que ve. Però a nivell d’estat anímic no trobaré a faltar res: tenia unes ganes de marxar boges. Si no m’haguessin acceptat com a director de BTV, el pla B era estudiar un màster per millorar el meu perfil acadèmic.

Doncs què és el que no trobaràs a faltar?
No trobaré a faltar la contaminació ni la mala educació de la gent: la falta de maneres i de formes. I no ho fan perquè sí, sinó perquè crec que són massa gent, que falta espai. Tampoc trobaré a faltar la inseguretat alimentària, ni la brutícia del carrer, ni el fet que l’status compti tant. Tampoc trobaré a faltar la societat masclista que molt sovint està alimentada per les mateixes dones que fan coses pel simple fet de poder mantenir un nivell econòmic. Per a mi no era vida haver de desplaçar-me tant per anar al cinema o teatre o haver de pagar tant per un cafè.

I la teva dona, què trobarà a faltar?
La seva mare, el seu pare, la seva família, la resta de les seves amigues, comunicar-se amb tothom qui volgués… però tenia moltes ganes de venir també.

I no parla ni català ni castellà?
No. Si li ho preguntes et dirà: “una mica” (riu)

Com vau triar els noms?
Mira, Zètic es diu en xinès Wang Tianzé, i Mòtic es diu en xinès Wang Tianmo. En el passaport espanyol, Zètic Vicente Wang.

Però com vas trobar els noms en català?
Zètic existeix: sant Zétic és el 23 de desembre. Per a Mòtic, volia un nom amb “o” i no volia ni Moisès ni Mohamet… i tampoc podien tenir “r” perquè llavors la dona no el podria pronunciar. Al final, va sortir Mòtic, que s’assembla a Zètic i al Zètic també li va agradar.

Ara que hem canviat d’any xinès, per cert, quins animals són els teus fills?
En Zètic, conill. En Mòtic, cavall.

FOTOS: Sergi Vicente

Identitats biculturals o l’asteroide de l’encenedor de fanals, per Moisès Esteban

Encara recordo la primera vegada que vaig llegir El Petit Príncep. Em va fascinar les històries que el jove protagonista, el Petit Príncep, explica a l’aviador que, de resultes d’una avaria, es veu obligat a fer un aterratge d’emergència al desert del Sàhara. El text, escrit pel cèlebre aviador francès, més conegut com a escriptor i poeta, Antoine de Saint-Exupéry, amaga, en forma de conte, reflexions poètiques al voltant de l’amor, l’amistat o el dolor. Els diferents mons que descobreix el Petit Príncep: l’asteroide B612, l’astre del geògraf, la Terra o l’asteroide de l’home ocupat de coses serioses, van configurant la identitat del protagonista.

Qui m’havia de dir que anys més tard d’aquella lectura —força anys més tard— em preocuparia i ocuparia d’un tema tant apassionant, però també complex, com és el de la identitat transnacional, també anomenada identitat bicultural. És a dir, la identitat d’aquelles persones que, com el Petit Príncep, s’han socialitzat enmig de forces i corrents culturals diferents. Ja sigui en persones catalanes procedents d’altres països, indígenes i mestissos de Chiapas (Mèxic) o nord-americans que viuen i treballen a Tucson (Arizona, EUA) però provenen de Mèxic —els tres contextos que he estudiat i millor conec—, les identitats resultants, les definicions que les persones fan sobre elles mateixes, són una sort i coincidència híbrida de referents socials i culturals múltiples.

Sempre he pensat que la cultura, més enllà de símbols i signes, és sobretot codis i regles, és a dir, normes de conducta: ens diu, encara que en silenci i de forma implícita, com ens hem de comportar i pensar si volem entrar en un bar, en una discoteca o volem ser jugadors de futbol. Seria alguna cosa així com una pista de tenis en la qual nosaltres, seguint les seves regles, intercanviem cops de raqueta amb altres persones. Què passa, llavors, quan enlloc d’existir un referent cultural (“una pista de tenis”) la persona en té dos o més? Hom podria pensar que rep indicacions contradictòries i el jugador acaba perdent la partida, però aquí la metàfora no serveix.

Els diferents estudis especialitzats ens indiquen que hi ha tres formes d’adaptar-se i moure’s enmig de forces culturals diferents, és a dir, tres maneres de construir la identitat quan aquesta està caracteritzada pel diàleg de dos o més referents culturals, per exemple, la societat d’origen i de destí d’un immigrant. La primera d’elles és l’anomenada fugida ètnica: quan les persones renuncien a la societat d’origen, la cultura nacional dels seus pares, les seves arrels i s’assimilen totalment a la societat de destí. Per exemple, desconeixen la llengua materna per seguir, exclusivament, els valors, normes i codis de la societat de recepció. La segona forma d’adaptació la podem anomenar identitat de resistència ètnica o d’oposició activa i serien aquells casos, per exemple, les bandes llatinoamericanes conegudes com a Latin Kings, on succeeix precisament el contrari de la fugida ètnica. La identitat es construeix, en aquests casos, com a forma de negació i oposició a la societat de destí, i la persona s’aferra a la seva identitat primària, el seu grup ètnic, religiós o nacional, per mostrar el seu enuig i rebuig per una societat que percep com amenaçant. Finalment, hi hauria una tercera forma identitària, l’anomenada i anteriorment anunciada, identitat transnacional o identitat bicultural. En aquest cas, la persona combina creativament diferents referències culturals, per exemple, la tradició dels seus pares i la nova cultura.

Tots els estudis, tant nacionals com internacionals, mostren que de les tres formes identitàries descrites, la darrera és aquella que correlaciona positivament amb indicadors de benestar, integració i qualitat de vida com el rendiment acadèmic, l’autoestima o la competència multilingüe. De fet, aquells nens i nenes socialitzats en entorns multiculturals presenten clars avantatges en un món globalitzat com l’actual, ja que ells fàcilment desenvolupen competències biculturals i bilingües tot preservant llaços afectius amb la seva cultura d’origen que no dificulten, sinó que faciliten, l’adquisició de les habilitats necessàries per desenvolupar-se de forma satisfactòria en la cultura de destí, majoritària o dominant. Com que dominen diferents codis culturals (“controlen el joc en diferents pistes de tenis”) els nens i joves actuen amb clar avantatge en un món on la diversitat i riquesa lingüística i cultural és evident.

Tornant amb El Petit Príncep, el cas de la fugida ètnica fa bona l’ensenyança del protagonista de la història quan se sorprèn de l’arrogància i fragilitat del geògraf que vol donar a conèixer el món però sense aventurar-se a moure’s del seu asteroide. En les identitats d’oposició activa o de resistència ètnica es visualitza l’asteroide del rei, que visita el Petit Príncep, on la lògica és la de “regnar per damunt de”. Finalment, l’asteroide de l’encenedor de fanals, l’únic que no sembla ridícul al Petit Príncep, sembla ser el que millor representa les identitats transnacionals o biculturals: “perquè s’ocupa de coses per a d’altres i no per a ell mateix”. De vegades la renúncia parcial d’un referent cultural per incloure’n d’altres és la millor estratègia d’adaptació, psicològica i sociocultural.

Moisès Esteban Guitart (Berga, 1981) és llicenciat en psicologia i en filosofia, doctor en psicologia, professor de la Universitat de Girona i consultor de la Universitat Oberta de Catalunya. Ha realitzat estades de recerca a la Universidad Intercultural de Chiapas (Mèxic), la Leeds University (Anglaterra) i el Institute of Cultural Research and Education (California, EUA). Ha estat professor visitant al College of Education de la Universitat d’Arizona (EUA). Actualment s’ocupa de l’anàlisi de la identitat d’aprenent, les trajectòries personals d’aprenentatge i les experiències informals d’aprenentatge, així com l’establiment de continuïtats entre escola, família i comunitat a partir del programa educatiu conegut com a “fons de coneixement”.

“Amb tretze i catorze anys, jo m’avorria al meu poble a Alemanya, ja coneixia Barcelona i m’encantava. Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. En part perquè quan hi era no em sentia, estrany, turista: m’hi sentia a casa, integrat”

ALEXANDER OSSÍA (1983).
FILL D’ALEMANYS AMB FAMÍLIA A CATALUNYA.
ORIGINARI DE RIN DEL NORD WESTFÀLIA (ALEMANYA),
ESTIUEJANT A CATALUNYA.
PARLA MÉS DE SIS IDIOMES, ENTRE ELS QUALS EL CATALÀ.

Ja has vist de què va el blog… Ara, situa’m una mica: posa els punts claus de la teva biografia…
Jo vaig néixer a Siegen, que és al Rin del Nord Westfàlia, a la part sud de la regió (important!), i la meva mare és d’allà. El meu pare ve del Sauerland, que és la regió del costat. Jo vaig créixer amb la meva mare perquè el meu pare va morir quan jo tenia dos anys: no el vaig conèixer. El germà de la meva mare va emigrar a Espanya els anys seixanta i es va casar amb una catalana de Mataró, de Sant Andreu de Llavaneres. Tota la seva vida s’hi ha quedat i de fet hi tinc tota la meva família: només la meva mare i jo ens vam quedar a Alemanya.

Hi va anar sol, però després va tenir fills i etcètera, etcètera…
Exacte. I la família de la Remei de Sant Andreu de Llavaneres és molt gran i viu allà, també té gent a Osca, a Aragó, i a Ripoll…

Per tant tu has estat tota la vida molt en contacte amb la família del teu tiet…
Sempre. I cada estiu hi anava de vacances. Anava a Sabadell, a Tarragona, a Terrassa…

Però com ho feies per la llengua, perquè ara parles molt i molt bé el català ara? Et parlaven en català?
No. Els meus cosins, que van créixer amb els tres idiomes (català, castellà i alemany), parlen alemany perfectament. També la meva tieta té un nivell bastant bo en alemany. La família aragonesa només parlaven castellà. Jo, quan tenia tretze o catorze anys, la meva mare em va enviar a una escola d’idiomes a Siegen per a què aprengués castellà, ja que a l’escola no l’apreníem. Però cada cop que era a Barcelona o de vacances amb la meva família, m’adonava que entre ells parlaven català, de tota la vida. Jo no volia que canviessin el seu idioma per parlar amb mi. Per això llavors vaig començar a aprendre català: em vaig comprar un llibre amb un CD i vaig començar. Va anar molt ràpid perquè ja tenia el francès, el castellà i el llatí de l’escola. Més endavant, a la Universitat Lliure de Berlín, on estudiava Orientalisme i Estudis de l’Orient Mitjà, també vaig fer cursos de llengua catalana i Landeskunde catalana.

Landeskunde?
Cultura, Història, Geografia, Literatura, Política, que és molt complicada a Catalunya i Espanya… A l’universitat són molt estrictes amb la gramàtica i el vocabulari perquè volen que la gent el parli molt bé. Inclosos els pronoms febles.

Així doncs vas començar molt tard amb el català…!
Sí, sí.

Entenc, però, que degut a que et faltava el pare vau estar molt lligats a la família de la teva mare.
Exacte.

I a nivell de sentiments, d’identitat, com et senties? Perquè malgrat no parlar-te en català, la teva família estava i està en dos països. Com ho has viscut?
És un gran tema. Jo vaig créixer a Alemanya en un poble molt catòlic, al Rin del Nord Westfàlia. La meva infància era molt tranquil.la, molt lligada als boscos, a la natura, que és molt bonica en aquesta zona. Però amb tretze i catorze anys, jo m’avorria… Colònia, Bonn, Düsseldorf, que són les ciutats que queden més a prop, per a mi eren massa avorrides, ja que jo ja coneixia Barcelona de nen i m’encantava. Tot i ser molt petit, encara recordo la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics. Anava amb la meva tieta per les Rambles per comprar coses al mercat, cosa que ara no pots fer! Jo sempre volia anar-hi, per viure-hi. També en part perquè quan hi era no em sentia fremd, estrany, com un turista: m’hi sentia a casa, m’hi sentia integrat. A més, quan era a Alemanya i parlava de Sabadell, de Mataró, la gent no ho coneixia, em preguntaven què era això… i jo m’adonava que quan era allà vivia la vida quotidiana, no era turista…. Quan vaig parlar la llengua, ja em va donar opcions, possibilitats, d’entrar a la cultura, no només a nivell acadèmic i literari, sinó al carrer. No em tracten com a estranger o turista quan parlo l’idioma, cosa que de fet no sols passa a Catalunya, sinó arreu…

Per tant, tu no només et sents alemany, sinó que et sents… una mica de tot arreu… o no t’agraden massa aquestes etiquetes?
Des que visc a Berlín, fa deu anys que vaig venir-hi, ja no tinc identitat. Aquí a Berlín tens identitat berlinesa o mundial. Jo em sento molt europeu. Entre Alemanya i Espanya (dic Espanya perquè també penso en Madrid i Saragossa), jo no m’hi sento estrany: vaig viure alguns anys a Barcelona, alguns mesos a Madrid, conec Saragossa i Aragó des de petit… i Rin del Nord Westfàlia està molt al centre d’Europa: al costat de Bèlgica, Països Baixos; a Berlín tens Polònia al costat. I no em sento estrany enlloc. Però en part perquè parlo idiomes, cosa que et dóna molta llibertat.

Quants idiomes parles?
Sis, crec. Alemany, anglès, francès de l’escola, castellà de l’escola d’idiomes, català autodidacte i els estudis d’Erasmus a Barcelona… també vaig aprendre suec quan tenia tretze anys perquè m’avorria molt al meu poble i sempre volia anar cap al nord.

Autodidacte, també?
Sí. I l’holandès també, perquè és molt proper a l’alemany, però amb gramàtica anglesa. Amb català i castellà, no he tingut problemes per a que em surti el portuguès…

I a part parles farsi pels estudis d’Orientalisme…
Sí, parlo farsi i els dialectes de l’Afganistan i el Tadjikistan, que eren obligatoris…

I vas canviar el Baier pel cognom persa Ossía quan et vas casar…
Sí.

Doncs això són més de sis idiomes, eh…!
Sí, tens raó… (riu) Amb aquests idiomes sobrevisc al carrer (riu).

Comentaves que tenies moltes ganes de viure a Barcelona. Entenc que l’Erasmus va ser la teva oportunitat.
El meu primer cop va ser l’Erasmus, el 2008 i 2009. Va ser el típic Erasmus barcelonès-europeu…

Barceloní…
Barceloní. Va ser tot molt estrany, la cooperació entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Lliure de Berlín no va funcionar… per tant vaig perdre l’any, però tant m’era perquè per a mi era important aprendre l’idioma i estar a prop de la meva família. Era el primer cop que podia dir: és cap de setmana, agafo Rodalies per anar a Mataró o Sabadell i fer una barbacoa. Per a mi era una experiència molt nova perquè per primer cop tenia per fi la família a prop.

Vivies al Campus de Bellaterra?
No, a Barcelona, al barri de Gràcia.

Bona tria.
Sí, a la part de dalt, a la plaça Lesseps, que llavors estava en construcció. Ara han desfet el nus i n’han fet una plaça. Vallcarca era la meva zona. Després vaig anar a Madrid per amor… (riu) Hi vaig ser uns quatre o cinc mesos, ja el 2011. Allà tenia contactes catalans, amics de Catalunya i València amb qui continuava parlant el català. Madrid no va funcionar com volia i vaig tornar a Barcelona on vaig treballar en una petita editorial de Reiseliteratur…

Literatura de viatges…
…com a fotògraf. Treballava en un projecte, en una guia turística, de la província d’Osca…

Ah, perfecte, zona que coneixies bé i on a més tenies la teva família…
Exacte. Sempre anava a Osca, a la zona dels Pirineus, per investigar els pobles, fer-hi fotos… Va ser un temps molt guai perquè durant una setmana anava amb el cotxe de l’empresa pels pobles perduts, parlava amb la gent, n’investigava la cultura, la història… i parlàvem en aragonès i m’explicaven coses de l’idioma.

Uau! Per tant, has pogut fer una immersió de la realitat cultural i lingüística dels Països Catalans magnífica.
Sí. També vam fer un projecte sobre la Franja. Era el 2011 quan hi havia un escàndol acadèmic perquè el nou govern aragonès no volien que es parlés català a l’escola. Ho recordo molt bé, que hi havia molta polèmica i la gent sortia al carrer.

A nivell polític, com has viscut la situació de la llengua catalana i de Catalunya? D’aprop també?
Jo no sóc objectiu en aquest tema perquè tinc experiència personal i emocions. Per exemple, la setmana passada em vaig comprar un Ipod sense pantalla. Té un botó que quan l’apretes et diu la cançó i l’intèrpret que estàs escoltant. Apple, que és molt guai, reconeix el país d’origen de la cançó que has posat a l’mp3 i ho diu en la llengua de la cançó. Tinc molta música pop sueca, americana, alemanya… Ho reconeix tot, però en canvi no reconeix el català, malgrat Apple sí que reconeix el català, per exemple a l’Iphone, on tens el teclat en català.

Parla en castellà?
Sí, una veu artificial que parla en castellà. A mi personalment em molesta molt. No és molt important, és una cosa petita, però m’insulten perquè aprendre la llengua és un esforç i no el reconeixen. Aquestes coses de la vida quotidiana em fan ràbia, ja que un txec o un holandès no tenen problemes.

Des que ha començat el procés sobiranista, ho has seguit? Et desperta interès?
Jo personalment miro els separatistes, siguin catalans o kosovars o montene…

Montenegrins…
A mi no m’agrada perquè sóc un europeu convençut i penso que cada frontera de més és una frontera que sobra. En el cas d’Espanya penso que com a constructe cultural té moltes bones opcions… com es diu moltes bones Gelegenheiten?

Oportunitats…
Oportunitats per ser un vielvölkerstaat típic europeu.

Un estat de diversos pobles.
Sí, un estat on es distribueixin les polítiques i cultures de forma equilibrada.

Però no és el cas del govern actual.
No, clar, no. Això em fa molta ràbia i no crec que el separatisme sigui la solució. En temps de crisi, els separatistes i conservadors tenen més força. Haig d’admetre que a vegades estic fart de la discussió i de sentir-me discriminat per parlar el català en una botiga o al mercat, o que em mirin de forma despectiva quan demano un software per a mòbil en català. Em sento discriminat. En aquestes situacions és quan penso que hem de fer la nostra. Però sé que Barcelona capital d’un estat no és la solució. La política lingüística és una altra cosa… Penso que és la cosa més important i que si… que wenn es gelöst wäre…

Que si es solucionés…
…ja no hi hauria tants problemes amb els catalans i els altres europeus.

M’imagino que has hagut d’explicar més d’un cop Catalunya aquí a Alemanya. Com ho has viscut o com ho has hagut d’explicar? A mi em passa que sovint he de dir el que no sóc, que no sóc cap dialecte, ni toros, ni sevillanes… T’ha passat?
Mil vegades! Ja de petit, de nen. Quan tornava de les vacances tothom deia: l’Àlex ha tornat d’Espanya, té família espanyola i segurament parla molt bé el castellà… I clar ells també coneixen Mallorca i la Costa Brava: Espanya. Com que no parlen castellà no s’adonen que als menús als restaurants o la gent al carrer parlen català. De nen, no tenia cap idea de la situació política d’Espanya, de Catalunya, tampoc sabia res de la dictadura, però ja em vaig adonar que és una altra cosa: que sí, que havia estat a Espanya, que tornava a l’aeroport de Frankfurt d’Espanya, però la meva tieta parlava català. Jo, com a alemany, per a mi és molt normal tenir una nacionalitat connectada a una llengua, a una religió i a vegades també a un color de pell. És una perspectiva molt europea. Això a Espanya m’adonava que no era així: que en un estat hi podia viure més gent. Això és el que explicava als meus amics. Més endavant vaig veure que també hi ha el basc, el gallec… Ara bé, jo sempre deia que Catalunya era la meva Espanya, Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, eren la meva Espanya. És una Espanya que per a altra gent no existeix.

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya quan ets a Alemanya?
El so de la televisió dels veïns.

Hehehehe
Sí, per mi és una cosa, a Mataró, a Sabadell, normal: tens les finestres obertes perquè fa calor i ho sents, però no molesta. Aquí a Alemanya no vols sentir els teus veïns: tanques la finestra. Allà no. Això m’agrada molt, i és romàntic perquè recordo la meva infància. També trobo a faltar la tranquil.litat del Mediterrani i la tranquil.litat a casa, no del carrer. És una cosa molt personal.

Et refereixes al caliu…
Sí.

I quan ets a Catalunya, què trobes a faltar del teu poble de Westfàlia o de Berlín?
La meva casa és Berlín. Ja no tinc res a veure amb Westfàlia, la meva mare tampoc hi viu. Quan sóc allà trobo a faltar el pa negre.

Hehehe
A Barcelona hi ha algunes panaderies…

Forns…
Forns escandinaus molt hipsters i el trobo. Però sinó costa molt. Quan sóc allà sóc molt alemany (riu).

Comentaves que el català el vas aprendre autodidacte, digues alguns recursos que t’han anat bé.
Si tens nocions de llatí o de llengües romàniques o parles francès, castellà o portuguès, l’Assimil està molt bé perquè no et molesta amb gramàtica o taules, surt directament l’idioma. Les universitats alemanyes tenen més lectorats catalans que no pas a Espanya i són molt estrictes amb el vocabulari: estan molt oberts a rebre gent que vulgui aprendre la llengua.

I llibres, música… t’han ajudat?
Sí, sobretot la música perquè jo canto: a la dutxa, a la bicicleta… i t’ajuda molt perquè vas repetint i reprodueixes l’accent. Penso que els darrers anys la música pop catalana s’ha tornat més bona, com Manel, per exemple. Quan vivia a Madrid també omplien els concerts. Recordo quan va sortir el segon àlbum, a l’FNAC de Madrid ja no en quedaven. Les cadenes de ràdio a Catalunya fan sonar molta música pop catalana i això ajuda molt. També el teatre: hi anava molt, a Barcelona, sobretot al Romea, i a petits teatres.

Alguna preferència en llibres?
No, cada cop que sóc a Barcelona me’n compro tres o quatre, però si m’interessa l’argument.

Del català destacaries alguna cosa que t’ha cridat especialment l’atenció o que et costa?
Els pronoms febles. Cada cop que m’hi poso penso… collons! Lohnt es sich wirklich!?

Et preguntes si val la pena… i? (riu)
Sí, i sí que val la pena. Penso que amb els pronoms febles pots explicar i expressar molt més que no pas el castellà. “Yo tengo” no aporta tanta informació com “Jo en tinc”. És semblant al francès. De fet, a partir de la mentalitat lingüística del francès, vaig entendre la mentalitat del català, que aporta molt més que el castellà, l’italià o el portuguès. Per això m’agrada molt la poesia catalana. Igual que l’alemany, que és complex gramaticalment, amb el català pots descriure molt millor els sentiments.

Algun poeta català preferit?
Sí, això sí: Manel Forcano. El vaig conèixer durant els estudis d’Orient Mitjà, perquè és el traductor oficial d’alguns autors israelians al català i imparteix a la Universitat de Barcelona. Vam estudiar les mateixes coses. Ell escriu poemes sobre Israel, Palestina, Iraq…

Per tant, has trobat la fusió.
Exacte, són les dues coses que més m’afecten emocionalment. Em vaig enamorar! I ell també viu a Vallcarca i també té poemes sobre Vallcarca.

Chapeau! Algun lloc que enyoris especialment, algun lloc preferit a Catalunya?
El turó del Putxet, a Vallcarca. Un dels turons de Barcelona on no hi ha turistes, a més a la nit està tancat i els veïns tenen la clau per entrar-hi i passejar el gos. Són 360° de vista sobre tota la ciutat. Però és un secret! (riu)

Només ho posarem al blog (riu). Què et sembla per cert?
Molt bé. A més em sembla molt bé que parteixi de la visió catalana, és a dir de gent que és a l’estranger i que no té el català i el castellà, sinó només el català com a realitat. Perquè estic fart de sentir: per què no els parles en català, que és una llengua mundial!? La meva cosina catalana vivia amb la seva filla a Bonn i els passava el mateix: que només parlaven català i alemany i sorgien les mateixes preguntes. Penso que és molt interessant perquè a Catalunya creixen amb els dos idiomes: és igual si català o castellà. Però si el pare o mare català viu a l’estranger, per què coi ha de parlar-los en castellà?! I aquest és el tema de la política lingüística, de la llengua materna. A una dona eslovaca o holandesa no se li plantejaria aquesta qüestió!

Si tens fills, quina llengua els parlaries?
Només els parlaria alemany perquè això de barrejar llengües d’una mateixa boca, persona, penso que ha de ser complicat. A més, com a pare penso que has d’escollir una llengua. Jo triaria l’alemany perquè és la meva llengua materna. Ara bé, si fos a Alemanya i el meu company o companya també fos alemany, enviaria els meus nens a una escola internacional. Per a mi personalment el bilingüisme és molt important. Sempre sentia molta enveja dels meus cosins.

Ells segueixen a Catalunya i tu hi segueixes en contacte?
Sí. Ara una mica menys, però jo mantinc el contacte, Facebook, els amics…

No sé si vols afegir alguna cosa més…
Bé, et volia demanar si coneixes algun quiosc on pugui comprar a Berlín diaris en català…

En català… difícil, els diaris internacionals que venen aquí són en castellà. Et pots abonar a algun diari català i consultar-ho online.
Però és que a mi m’agrada més el paper… (somriu) I bé, si necessiteu cangur per a famílies catalanes, aviseu. M’encanta parlar en català amb els nens. (riu)

Anotat.

“Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies”

ALEXANDRA PUJOL SKØNHAUG.

UNA FILLA (2004) I UN FILL (2007).

VIU A ROLVSØY (NORUEGA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I NORUEC.

Provem el so…
Està fent el millor estiu dels últims quinze anys! En fa dos va ser el pitjor: només vam tenir nou dies de sol. A més, no vam tenir vacances i el que fèiem és que teníem el cotxe ple dels estris de la platja… i quan feia sol, anàvem a la platja. L’aigua no es va escalfar mai, si bé és cert que mai s’escalfa gaire. Aquest any, com l’any passat, hem posat piscineta al jardí… a més, vivim a la costa (somriu).

M’imagino que vivint a Noruega, un dels “problemes climàtics” és la falta de sol…
Nosaltres tenim sort perquè vivim al sud. A l’hivern, es lleva cap a tres quarts de nou del matí i se’n va cap a dos quarts de tres de la tarda. Es pot viure així, de fet, jo sóc l’única de la família que se’n ressent perquè em quedo baixa de vitamina D i me n’he de prendre de mentida. Els nanos, ni se’n recorden. Pensa que al mes de novembre, que és el més xungo, en Ramon i jo cridem: “mireu, nens, el sol! Feia dinou dies que no el veiem”. I ells contesten: “i què?”, indiferents. Nosaltres els insistim: “el sol, el sol, que fa sol!”. Però res. Nosaltres els intentem així transmetre les nostres necessitats, però ells ho viuen diferent. La vida aquí no canvia: fas el mateix, simplement vestit de manera diferent. Aquí et diuen que no existeix el mal temps, sinó la roba inadequada. Aquí tenim molta roba tècnica: tenim pantalons per parar el vent, per parar la neu, pantalons que no paren el vent, però sí l’aigua, perquè sinó, sues… La meva mare se n’enfot: ella va néixer el 1943… i no cal que li expliquis res de roba tècnica. Aquí la vida segueix igual: que plou, doncs impermeable. El festival de música es celebra tant si fa sol com si plou a bots  i a barrals: la gent l’escolta amb fang fins als genolls, els és igual. A nosaltres no, ens fa molta mandra si fa mal temps, si està nevant i diuen d’anar a esquiar… uf, quina mandra! Aquí a tothom li és igual. A més, si tenen un pla, el segueixen, encara que plogui o que faci un temporal.

La teva mare és noruega i el teu pare català, però tu vas néixer-hi o ja vas néixer a Catalunya?
Jo he nascut a Barcelona, a la Guineueta. El meu pare és músic i els estius no li vèiem el pèl. Per això, amb la meva mare marxàvem tres mesos cada estiu a Noruega. La meva situació lingüística és la mateixa esquizofrènia que he traspassat jo als meus fills. És a dir: quan jo era petita, el meu pare em parlava en català i la meva mare en noruec. La resta del món em parlava en castellà, ja que jo vaig néixer el 1975. No vaig tenir TV3 fins als 10 anys. Quan marxàvem a Noruega, com que mon pare no venia, només parlava en noruec i recordo que quan tornàvem no sabia parlar ni català ni castellà; no me’n recordava. Entenia tot el que em deia, però no podia dir res: dos dies estava empanada… i després de mica en mica m’hi tornava a enganxar.

 I ara la teva parella és catalana… i viviu una situació similar?
En Ramon és català, però la seva família ve de Segòvia. Per tant, entre nosaltres parlem en castellà, però als nens, ell els parla en català. Jo els parlo en noruec, sobretot pel petit, que li va costar molt de començar a parlar. Ara bé, a vegades em surten coses en català, en funció del tema. A casa, vam aconseguir una situació tan equilibrada que el nen no sabia amb quina començar a parlar… i no en va triar cap. Tenia tres anys i no deia ni mu. Tots agobiadíssims! Especialment a la guarderia, on van fins als sis anys.

Ara viviu a Noruega, però abans vivíeu a Catalunya…
Sí, vam arribar que la Irene venia de P4, que ara en té deu. No saps com es va emprenyar! Estava acostumada a posar-se la bata, a seure a les cadires, a fer traç, a fer això i allò… I aquí va arribar a la guarderia on no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarres, ni bates… La Irene em pregunta què havia de fer, i jo li contestava, que jugar… “I després?”, em preguntava. “Després, continuar jugant”, li contestava jo… Tot i haver triat una escola bressol amb molt contingut didàctic…! Després, quan va començar l’escola primària, els pares ens vam equivocar: vam triar la Waldorf, com a escola lliure, situada a la natura, cosa que nosaltres desconeixem perquè tant en Ramon com jo hem nascut i crescut a la ciutat. Si em deixes sola en una ciutat desconeguda, en mitja hora t’he trobat el bar, el museu i el metro. Però si em deixes sola al bosc, al cap de mitja hora em trobaràs frustradíssima, perquè no hauré trobat res ni sabré on hi ha res. He après a pescar l’estiu passat, cosa que aquí a Noruega és com un pecat, no saber-ne. L’error d’apuntar-la a una Waldorf va ser que no ho sabem valorar. Quan tornava de casa i deia que havia fet magdalenes i que per fer-les havia hagut de moldre el gra, que havien anat a collir les ametlles, que havia tallat una ceba, també… Tot plegat, a 2n de Primària. Li mirava les llibretes i veia que només escrivia en majúscules: “No, les minúscules no les fem fins a 3r de Primària!”. Va arribar un moment en què ja no vam poder més… i la vam canviar d’escola. A més, la mestra estava farta de veure’m, perquè sempre hi anava a apretar cargols. Ara va a una escola internacional, on hi ha el de sempre: saludar amb la mà, els professors es tracten de vostè…

I n’esteu contents?
Sí, sí, perquè jo necessito quelcom que reconegui. Per ensenyar-los a sumar, per exemple, a la Waldorf utilitzaven follets. Clar, jo no sabia què dir-li quan em demanava ajuda…! Eren dos móns que xocaven. La Irene ha hagut de fer adaptacions arreu. Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies. La meva mare trobava a faltar Noruega i jo això de petita ho notava molt.

Què trobava a faltar?
Per exemple, quan arribava l’hivern i a Catalunya tot estava verd, a la meva mare se li regiraven els budells. La neu, la foscor, el recolliment, el tenir temps… no ho tenia i hi donava moltes voltes. Quan arribava Nadal, ma mare sempre es queixava que no estava amb la seva família. Jo ara odio els Nadals. Llavors, va arribar un moment en què jo vaig començar a trobar a faltar coses que no havia viscut mai. Quan vam arribar aquí a l’octubre del 2008, moguts per la crisi, com tants d’altres, vaig descobrir que havia trobat a faltar el recolliment i foscor que no havia viscut mai de la vida, però que ma mare m’havia transmès a partir de la seva gestió de la nostàlgia. I ara, aquesta gestió, l’he de fer jo. Per exemple, quan la Irene va arribar aquí amb quatre anys, va perdre els seus amics de Granollers, que encara veu, però no és el mateix perquè cadascú segueix camins diferents. La Irene diu: “tot el que estimo, se’n va: estimo a la meva àvia, està aquí uns dies i se’n va; estimo molts als “abuelos”, els veig uns dies i me’n vaig; les meves amigues…”. Quan tenia cinc anys va dir: “no estimo res, perquè si ho estimo, marxarà”… i em va agafar un no-sé-què… (s’entristeix). Vaig haver de fer una campanya de màrqueting: que se’n recorden, que pots trucar-los, escriure’ls… Ella encara està una mica allà. Ara, diu que li sap greu que a Granollers, on vivíem, no hi hagi un bosc on anar a córrer. O un llac per anar a pescar. Li falta molta gràcia que als seus amics de Granollers els faci pena que un animal es mori: aquí els sembla normal, se l’ha menjat un altre. Passa constantment. A la Irene també li dóna la sensació que els nens catalans se li abraonen, que li falta espai.

Interessant el que comentes de trobar a faltar quelcom que no has viscut mai en pell pròpia…
Va ser interessant perquè ho reconeixes sense haver-ho viscut, degut a que t’ho han explicat molt bé, però tampoc tens la capacitat de gestionar-ho. Aquest recolliment dura tres mesos! En ma vida he fet tant punt de mitja i he llegit tant…! Molts catalans que vénen em fan la conya: “ah! Tu sempre amb el punt de mitja…!”. Un any o dos més tard, em pregunten que com ho faig, que en volen aprendre… Pensa que entre les cinc i les set de la tarda, sopem (la Irene continua dient-li dinar-sopar, perquè és l’únic àpat calent; entre les onze i les dotze és menjar fred). A dos quarts de nou, les nou estan desfilant cap al llit. Què fas? A les sis del matí, ens llevem a l’hivern i a dos quarts de set, a l’estiu.

Quan comença l’escola?
A les vuit del matí comença l’escola. Però a l’hivern ens llevem mitja hora abans perquè ens hem de posar més roba: són dues capes més. Un cop tens el nano vestit de “muñeco Michelin” perquè a fora estem a -17°, l’has de fer fora, ja que a dins agafen calor. Vestim primer a la nena, després al nen i després nosaltres. Normalment estem entre els -7° i els -10° i amb neu. Quan no neva li diuen “hivern negre”. De neu n’anem desfent fins al març i abril. Un hivern vam estar durant tres setmanes a -20° i no teníem cotxe!

Què dur!
Sí, viure aquí és com ser un pioneer de l’oest: has d’anar a tallar llenya oi l’has de comprar, has de plantar plantes quan toca. Quan vam arribar, vaig assumir aquestes imatges com a pròpies, com per exemple la tardor daurada (em posava fins i tot poètica, els matins!), però no tenia cap de les habilitats pràctiques per sobreviure. I el dramàtic és que els noruecs no ho entenen perquè em consideren noruega, com ells. Igual que els catalans em consideren catalana.

Hehehehehehe
El primer cop que va nevar de veritat, cap dels dos volia conduir el cotxe per dur els nens a l’escola, malgrat haver-hi posat els pneumàtics d’hivern.

Comentaves que vau marxar de Catalunya cap a Noruega degut a la crisi…
Sí, si bé ja feia temps que valoràvem com transmetre’ls la cultura i llengua noruegues. Si només jo i la meva mare els parlaven en noruec, no tenien la necessitat de parlar-lo, ja que les dues vivíem a Catalunya. Vam començar a reflexionar sobre l’opció de viure a Noruega, que era una opció més. Jo treballava per a una empresa alemanya a Barcelona, van posar-hi un cap espanyol, jo em vaig quedar embarassada… i aquest cap va tenir una reacció molt espanyola vers la maternitat, és a dir, que no ho va portar massa bé. Aquesta empresa va obrir una filial a Noruega, vaig pensar que es podia intentar i a més vaig negociar “a lo loco” sense res a perdre-hi. Llavors el meu company va perdre la feina… i vam començar a donar-hi voltes: 35 anys, dos nanos… on vas? A Catalunya, enlloc. El ventall d’opcions es va anar reduint, fins que Noruega va quedar com a única opció. A més, ens ho posaven fàcil: jo tinc nacionalitat noruega i els nanos també.

I també són espanyols?
Mira, som quatre a la família i tenim set passaports, llibrets vull dir: els nanos i jo tenim el noruec i l’espanyol i en Ramon té l’espanyol. Per tant, sempre n’hi ha algun de caducat: quan no som a l’ambaixada (que és a Oslo, a una hora i mitja de camí, i obre de 9h a 14h, per tant has d’encertar-ho i dur-ho tot), som a la policia (riu). A més, tant el noruec com l’espanyol és vermell.

I de què treballes?
Jo sóc intèrpret jurat. Per a mi la llengua té un ús: em poso la llengua i me’n vaig a treballar; i pensa que després d’estar traduint set hores dient coses que no dic jo, arribo a casa i no dic res, per molt xerraire que sigui. Quan ens vam mudar aquí em vaig adonar que a Espanya ho sóc d’una llengua que parlen 5 milions de persones; aquí ho sóc d’una llengua que parlen gairebé mil milions de persones… A més també em vaig adonar que és normal i possible canviar de feina a qualsevol edat, i que no passa res. Em vaig cansar d’estar en una oficina. Per això, em vaig fer autònoma, que té les mateixes desavantatges que a qualsevol altre país, però treballo molt: als jutjats, a les comissaries, a les presons… amb gent d’aquí, de Sud-Amèrica. Això a Espanya és impensable, aquí ho puc fer perquè els sous donen per viure.

Però la vida també és més cara…
Sí, cert, però si pago 5€ per a un cafè, sobretot si és espresso, sé que el cambrer viu. A Espanya, en pago 2€ i l’amo del bar té un Audi, però el cambrer no viu bé. Aquí, com que tots viuen bé, hi ha molt de consum. Cert que també tenim el petroli, no ens enganyem: això és l’Aràbia Saudita d’Europa. Hi ha moltes coses que ens han sorprès molt: quan vas a una entrevista de treball, et pregunten si tens família, però no com a nosa, sinó com a signe de normalitat. Volen veure que ets normal i que no estàs boig. Si no tens família, no funciones.

Bé, sempre tinc la sensació que als països escandinaus tenen molts fills, en part degut a les subvencions.
Sí, cert, i també es casen molt joves. Jo ara començaré uns estudis a la Universitat d’Oslo sobre l’adquisició del noruec com a segona llengua, temes de multilingüisme. Allà, hi ha una escola bressol: cap problema. Si demanes una beca i tens fills, et donen més diners. Si estàs embarassada i tens un examen, te’l posen que et vagi bé. Si estàs donant el pit, pots portar el nen a classe. Quan parlo d’això sembla ciència-ficció. Ara bé, passa sovint que com que es casen joves, acaben matxembrant famílies: uns fills teus, d’altres meus, etc. A més, aquí és molt normal marxar de casa als 18 anys: només es va a casa els pares a recollir menjar perquè, això sí, les beques són justetes. També hi ha préstecs per als estudis, que són molt favorables amb uns tipus d’interès del 3%, però que no serveixen per finançar la universitat, sinó la manutenció i vivenda, ja que mentre estudies, no es treballa. El govern noruec interpreta que les persones són un recurs, no una despesa i entén que una persona més ben formada, tindrà una feina on li pagaran més i, per tant, acabarà pagant més impostos. Pensa que aquí paguem del dret i del revés. Però tothom i surt guanyant.

Del nord també en tenim una visió molt individualista….
Fals. Aquí els nens se’ls educa amb els valors per la comunitat. No és allò de dir que s’ha trencat una paperera i és igual perquè és de l’ajuntament, sinó que s’ha trencat la paperera, vés i paga-la… També es fan batudes per netejar el barri o en un club de futbol, on hi tens el nen apuntat, saps que dos dies treballaràs de forma voluntària per al club. Si es munta una festa, són els pares els qui preparen el menjar. Així surt més barat… i si no hi arribes, ho dius, que sols pots fins aquí, i no passa res. Aquí, adoren els nens: són el futur. Hi ha una política d’augmentar la població. Aquí al sud no passa res, però pensa que al nord de Noruega pot ser molt dur: ara a l’estiu estan a 7°!

La Irene i l’Adrià, com se senten enmig d’aquest anar i venir d’identitats?
L’Adrià és noruec perquè hi va arribar amb un any; ara en farà set. Quan parla d’Espanya, per a ell són vacances: és on anem de restaurant, anem al Tibidado, al cinema, al parc aquàtic. Coses que aquí no fem perquè és més car. Allà, en una setmana ho rebentem tot. Anem de festes majors… no parem! Per a ell això és el mateix que el que era per a mi Noruega quan jo era petita: mai s’anava a l’escola i anava en bicicleta tot el dia, sense parar mai. Ma mare em deixava al bosc i apa-li! El que més m‘agradava era fer-me un arc i unes fletxes, no per tenir-ne, sinó perquè així tenia un ganivet: mai em deixaven anar al bosc sense ganivet, ja que el podia necessitar si em quedava enganxada amb una branca. Normalíssim! Els meus companys de la Guineueta, a Barcelona, no ho entenien…

I la Irene?
La Irene ho té més fumut… Ara en té 9 i jo recordo que llavors també vaig tenir la meva crisi d’identitat. Ella diu que és noruega i espanyola.

I catalana?
És que en Ramon i jo som diferents en aquest sentit. Jo m’identifico com a catalana i em dedico a fer pedagogia del català. No tinc cap amic que desconegui el procés sobiranista i conec molts noruecs que em pregunten com va, si ens farem o no independents… El que menys entenen és per què no ens deixen marxar… Perquè la separació de Noruega i Suècia va ser així, tot i que de fet Suècia tractava bé a Noruega. Quan els explico les pel.lícules que ens passen, no ho entenen. Ningú em pregunta si el català és una llengua diferent del castellà. Quan jo era petita, ho havia d’explicar quaranta vegades. L’Adrià no ho entén: ell parla català amb tothom que ve d’Espanya i no entén perquè no li contesten en català o no l’entenen. A la Irene li costa més… Li agrada més la bandera catalana i la dibuixa a l’escola com a bandera del seu país, perquè no té escut; el recargolat espanyol no li surt. Ells no ho viuen com un problema: ells viuen la seva espanyolitat parlant en català. I jo això no ho entenc, però no apreto: ja s’ho faran. Només si em pregunten, els ho dic.

I en Ramon se sent més espanyol?
En general, sí. Tot i que tal i com està el pati… Jo ja li he dit que el millor és que ens separem ara per ser bons veïns. Pensa que jo vaig anar a l’única escola catalana de la Guineueta, a la Ginesta. Ens tiraven pedres, els anys vuitanta, per parlar català al pati. Era un barri amb molta població gallega i les reunions de veïns d’escala es feien en gallec… “¡y si no te entiendes, te txodes!”. Quan agafes distància, t’adones que el problema el tenen els polítics, no la gent. Aquí a Noruega m’he convertit en una espècie de centre d’atenció a l’immigrant perquè fa temps que hi visc i em localitzen a través de diversos grups (Españoles en Oslo i Españoles en Noruega)…. aquí sovint hi passen la nit abans d’anar a l’aeroport. Aquesta casa no té portes, i a mi m’encanta. Aquí escoltem doncs els partits de futbol, els uns en gallec, els altres en català o castellà, en funció de qui hi hagi, i a ningú mai se li acut cridar: “¡pero que haces!” Hi ha una normalitat. I això és el que vull per a Catalunya: que sigui normal; que no ens haguem de plantejar cada matí si som o no un país. Els meus fills no vinculen la seva nacionalitat amb la seva llengua. Què se senten? No ho sé, no ho hem parlat. L’Adrià segurament noruec, si bé diu que parla noruec i spansk (espanyol),però de fet el que parla és català, no ho diferencia. Si a Barcelona, algun nen se li dirigeix en castellà i ell no ho entén, en dos dies ja li contesta. Em feia gàcia veure com amb tres anys només jugava en noruec, i poc després ja anava dient: “Esto es mío”, “ponte en la cola”, “ahora me toca a mí”, “quiero jugar a la pelota”, “quiero un Frigopie”. El que necessites per sobreviure.

Quan són petits, són esponges.
Sí, i també una ancècdota. Igualment amb l’Adrià, jugàvem al parc, va començar a suar, se m’acosta i em pregunta: “m’estic desfent?” Li dic: “no, estàs suant, i a tu fins ara no t’havia passat mai”.

Hehehehehe
Devia tenir uns dos anys… Després vam anar a casa d’uns amics que tenen un patí enmig de blocs de pisos. Quan ho va veure, l’Adrià es va posar a plorar: li va fer molta por i es va pensar que les cases li caurien al damunt. Ell s’atabala: a la plaça Catalunya no hi vol anar. A casa d’aquests amics, de sobte, no el trobàvem: el vam començar a buscar… estava assegut amb bolquers amb la porta del congelador oberta… i no el podíem treure d’allà!

Per tant, millor marxar a l’hivern a Catalunya…
Sí, intentem anar-hi per cagar el Tió i Reis, però sobretot per al Tió, que els fascina això de fer-lo cagar. El Tió també l’hem celebrat algun cop aquí a Noruega i els sembla súper exòtic. Panellets, els meus fills ho associen amb el Halloween perquè els educadors de l’escola bressol eren dels Estats Units i ho celebraven: per això, per a la meva filla, celebrar Halloween és una tradició, igual que ho és fer la Mona de Pasqua o celebrar el 17 de maig noruec. Mentre siguin festes, va acumulant, cap problema! La Castanyera, per exemple, diu que fa por perquè és per Halloween.

Tu també ho has viscut així, amb aquesta fusió d’identitats i cultures?
No tant. A mi a vegades em surt el català, a vegades el noruec… i em pregunto sovint que no sé què sóc. Jo em puc desesperar perquè els noruecs són molt freds. “La gent no es toca aquí”, em deia la Irene el primer mes de viure aquí. “No m’estimen, no em toquen…”. I li explicava que no era contra ella, sinó que era en general. Quan li feia petons, al meu fill, a l’escola bressol, una altra nena se’m va acostar i em va dir: “i cada dia li feu petons a l’Adrià?”. Li semblava raríssim, com si l’haguéssim agafat pel turmell. Ella deia que no n’hi feien i ho comentava com referint-se a quelcom estranyíssim. Una altra situació que vam viure: la Irene va portar els seus diners a l’escola i va fer regals a les seves amigues; l’endemà m’esperaven les tres respectives mares per tornar-me els regals, enfadades, dient que com gosava la meva filla comprar l’amistat de les seves filles. No vaig entendre res. Malgrat les meves explicacions, elles no van entendre la nostra posició.

Ostres, què dur per la Irene…
Sí, va agafar un disgust: “no volen res meu!”, anava dient, perquè a més els nens tot ho exageren. A Noruega no es veu bé donar diners als nens, si bé és un país que presumeix del seu benestar. El missatge dels professors de l’escola sempre és que els meus fills s’enfaden molt… i jo els contesto que també es posen molt contents: per als noruecs, som uns bipolars; clar, comparat amb ells, som molt més emocionals. Una altra diferència: aquí, els adults, no juguen amb els nens. A en Ramon li encanta jugar a atrapar i acaba amb tots els nens a sobre, siguin o no noruecs. Però aquí, els nens són nens i els adults són adults… i tu ara no em molestis, que estic fent coses de grans. El que a Barcelona hagués acabat sent un conflicte armat al parc entre mares “porque tu hijo ha pegado a mi hijo”, aquí un pare noruec et diria: “deixa qu resolguin ells els seus problemes; si es comencen a fer mal, intervenim”. A Espanya, els pares són amb els nens al parc dient on han de posar el peu; a Noruega, els nens juguen a la zona de joc i els pares conversen amb el termo del cafè a l’altre costat.

La cultura del termo…!
Sí, termo amunt, termo avall, amb la motxilla, el tupperware… i a l’hivern, amb els aïllants per posar-los damunt de la neu i que no se’t refredi el cul. Vas a esquiar i pares per menjar a -10°. Sobretot es mengen taronges, que has de col.locar al cantó de l’esquena perquè sinó es congelen. I també has de portar roba, perquè la temperatura va baixant: per exemple dels 23° al vespre… als 0° quan arribes a casa després d’anar a sopar a casa d’uns amics. Pensa que aquí, a l’agost ja és tardor. El 19 d’agost comença l’escola, per exemple. Ah! Aquí també és normal que quan els nens no volen les joguines, se les venguin: posen una manta al jardí, i se les venen.

Sí, crec que tot el que és nord i centre Europa, van d’hora amb la tornada a l’escola… i això de les joguines, també ho he vist sovint a Alemanya. Tornant a les identitats, no et preocupa, doncs, que els teus fills fusionin cultures.
A mi el que em preocupa és que mai seran 100% res, perquè els faltaran alguns dels codis en alguna de les dues cultures. El que em sembla interessant és veure com ho acabaran adaptant tot. Jo, per exemple, les coses que he après en una llengua, les faig en aquella llengua, com el punt de mitja: en noruec. En català, ho passo molt malament… Les competències que adquireixes en una llengua és difícil de traduir-les excepte les que tradueixo, per feina, sobretot documentació judicial, que potser és el pitjor, ja que són dos móns. Per exemple, quan tradueixo del castellà al noruec, perdo la meitat de les paraules perquè hi ha coses que no les tenen…

Això que deies abans que tens sempre la casa plena de gent, tampoc deu ser massa normal a Noruega, no?
Però que és la normalitat? Per exemple, per als meus fills és normal que estem nosaltres quatre i de sobte ve algú perquè ja d’entrada vivim en una casa de fusta antiga del segle XIX que en té al costat una altra del segle XVII on abans vivia un reformista molt conegut. Hi vivim i a canvi fem de guies del museu que hi ha al costat a qui hi estigui interessat. Els ensenyo el museu, explico, i torno. Per a ells és normal que a casa hi entri gent que passava pel carrer i que no coneixem de res. Quan ens vam traslladar a Noruega, la Irene va perdre la normalitat dels seus amics, per exemple. O en un primer moment, no volia que l’àvia li parlés en noruec. Més endavant, quan ja vivíem aquí i aprenia el noruec, em deia que ja no podia desitjar més perquè en noruec no pot dir: “m’agradaria tenir”… El problema és que no tenen subjuntiu i jo li explicava com dir-ho, però no ho entenia perquè ella ho volia dir en un futur, no en un present. Aquest problema lingüístic no li puc resoldre.

I l’Adrià?
L’Adrià fa frases en català amb l’ordre noruec: “mira que jo fas”, per exemple. A més, per a ell només existeixen els verbs en present. En aquest sentit, la Irene controla, si bé a vegades col.loca paraules noruegues en frases catalanes. Fins ara no els havíem corregit, ara sí que ho fem: repetim la frase correctament i ells hi tornen. El que més li costa a la Irene són els pronoms febles, tot és “hi” o “ho”, però de fet és un problema que també tenen molts catalans. Va ser curiós perquè amb l’Adrià vam anar a la logopeda i li va dir, tota categòrica: “no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents!”. I ell la va contradir: la zeta castellana, etc. Va haver de rectificar: “en noruec no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents”.  És una terrible responsabilitat com a pare ser l’únic model lingüístic d’una llengua. Jo a casa insisteixo molt en què hem de pronunciar bé, que ho hem de dir bé…

Amb quins recursos compteu?
Des que la Irene llegeix, és més fàcil. A més, els catalans són més barats, els llibres. Quan som a Catalunya fem uns carregaments de llibres…! A més, si vol el Harry Potter, doncs en català. La vida és dura. Els DVDs, en català. La ràdio, en català via Internet. Aquí no tenim televisió de pagament, per tant, tenim pocs canals. Tirem de Youtube per veure Polònia, Una mà de contes… Però, el més important per als meus fills per a que puguin aprendre català és que son pare no hi ha manera que aprengui el noruec. A més, baixem prou sovint a Catalunya com perquè no perdi el contacte amb els amics; a la tardor, per exemple, hi ha la setmana marró, que li dic jo, que és quan tradicionalment els fills ajudaven els pares a arrencar patates; amb l’escola, és difícil fer vacances quan no toca. El que em fa por és que els amics de la Irene acabin parlant-li en anglès, perquè ella se m’escapa a parlar en anglès quan pot, per la influència de l’escola internacional.

Amb tu?
No, amb mi no té èxit. I d’amics catalans aquí no en té; tenim amics espanyols. En català, li faig fer els quaderns Rubio de cal.ligrafia i durant un temps vam intentar seguir un programa paral.lel de P3 i P4 en català a casa, però eren realitats paral.leles. Ja que, per exemple, el coneixement del medi és diferent: el nostre hivern no és el de Catalunya… Per exemple, aquí no es pot portar bufanda, van amb coll de cigne, per por a que quedin embolicats pels abres.

I les cançons?
Canten sobretot en anglès… o en noruec. Però és que no hi ha color: aquí els que composen la música infantil són els mateixos que escriuen música pop. Amb què contraataques llavors, amb el Cocherito leré o amb El temps de collir castanyes? L’altra dia li cantava El cant de la civada… i em deia: “però si el pare és fotògraf!”. Hem de reciclar la música infantil catalana. Aquí, els nens canten cançons de cantants de pop, nens de sis o set anys. Per sort, la Irene se m’ha aficionat al Cavall Fort. Ah! per Setmana Santa, és tradició a Noruega llegir novel.la negra i autors de novel.la negra escriuren llavors per a nens. És que no hi ha color. Tot i que de fet és més fàcil llegir en català.

I també llegeix en català?
Sí, sí. A més, com dic, n’hi ha que els té prohibits: com el Harry Potter, només en català… Bé, de fet el tenim en castellà, i llavors l’ajudo perquè algunes paraules no les entén. Però vaja, que no pensem que s’ha de conservar la cultura catalana perquè sinó es perdrà, etc. No. Però si un dia vol ballar sardanes, que en balli. Tot i que penso que li va molt més el rotllo dels castells… Ah! Per a ella, una cosa típicament catalana és la natació sincronitzada, ja que va créixer a Granollers, on les anàvem a veure… i a més tenen medalles! Tu no controles el record, només pots gestionar la nostàlgia. El que ells consideren típic, no és el mateix que allò teu. Per a ells, un típic menjar català és el peix, perquè quan hi anem mengem llenguado. Per a mi no, ja que trobo a faltar el salmó, el fletant i el bacallà. També és típic per a ells comprar el pa cada dia, cosa que aquí no fem a diari, o menjar biquinis. Però a mi també em passa: vaig pensar que trobaria a faltar el fuet, no; el que més trobo a faltar són les botifarres. Ah! Aquí, sempre es dóna les gràcies pel menjar. Quan els meus fills són a Catalunya, demanen qui ha cuinat i li donen les gràcies: allà es queden a quadres. També li donen les gràcies al conductor de l’autobús. Però és que també et dóna les gràcies el director, acabada la jornada laboral. O el mateix passa quan t’han convidat a sopar: l’endemà has d’enviar missatge i donar les gràcies.

I què hi diu ta mare de tot plegat, ella que va emigrar de Noruega a Catalunya?
Doncs que no hem emigrat mai de veritat: que als anys seixanta no hi havia Internet i que amb prou feines teníem llibres en noruec a Catalunya.

 

FOTOS: Alexandra, www.cavallfort.cat, www.harrypottercat.cat, i www.panoramio.com

“Parlar d’identitats a Taiwan no és fàcil: en general la identitat no la tenen clara o no hi pensen.” Jo, en canvi, sempre ho he tingut molt clar. A la meva dona se li fa estrany, quan en parlem en relació a la nostra filla”

ORIOL FERRERONS MANICH.
UNA FILLA (2013).
VIU A TAIPEI (TAIWAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I XINÈS MANDARÍ.

Et sento molt baixet…
Jo sento la Laia que balbuceja, de fons… 🙂
Sí, és que sóc jo el que m’ocupo d’ella, perquè treballo des de casa… 🙂
Quan fa que ets a Taiwan?
Des de l’agost de l’any passat que vivim a Taipei, on ens vam casar el maig. Al juny ens vam casar a Barcelona. Després, viatge de noces. I en acabat, ja vam venir cap a Taipei perquè la seva família viu aquí. Feia temps que ella volia venir-hi per temes de salut a la família i hi volia estar a prop. Li va sortir una feina i, com que a Barcelona no hi estava molt lligada, ens vam plantejar venir. Jo tenia feina en una empresa constructora i no cal que t‘expliqui com està el sector. Van considerar no essencial la prevenció de riscos on jo treballava i em vaig quedar a l’atur.
Per tant, via lliure cap a Taiwan o “tots els camins porten a Taiwan”…
Sí, aprofitant el temps que vaig tenir d’atur vaig muntar una empresa comercial amb la meva mare per tal d’importar productes catalans, com el vi o l’oli d’oliva, cap a Taiwan. I en això estem. Aquí aprecien els productes que són novetat o que tenen poc vistos: són uns tastaolletes. Crec que exportar és el que ara mateix més interessa a les empreses catalanes.
Tu parles xinès?
El xinès, el parlo d’estar per casa. No em moro de gana: puc anar a algun lloc i demanar menjar, però no puc mantenir una conversa elevada. De xinès, en vaig estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, però allà t’ensenyen el mandarí amb caràcters simplificats, que són els que es fan servir a la Xina continental; aquí es fan servir els caràcters tradicionals, que són més complicats. A més, el mètode que hi fan servir va molt orientat a endollar-te la llengua sí o sí. En canvi, aquí, l’any passat vaig fer un curs intensiu de xinès a la universitat per a estrangers, tres hores diàries, i déu n’hi do el que vaig aprendre! De fet, quasi tot. Quan vaig arribar només sabia quatre paraules. Ara, amb la nena i la feina tinc poc temps per a tres hores de classe cada dia. Però el vull aprendre quan tingui temps, sobretot a llegir i escriure, cosa que és un cacau i radicalment diferent al que fem nosaltres: no combinen 28 caràcters, sinó que per llegir un diari te n’has de saber uns 7.000 de diferents. A més, les nostres M o W semblen complicades i es fan amb quatre ratlles, però aquí, només per escriure Taiwan (臺灣), el “wan” ja té 23 traços. Per això la meva dona voldria que com a mínim la nena fes la primària aquí, per aprendre a llegir i escriure, per tenir una base forta i poder seguir més endavant, ja més gran, quan és més senzill seguir. Doncs som-hi! Fins que acabi la nena la primària, els deu anys més o menys, em tindreu per aquí!
Què parleu, per tant, entre vosaltres a casa?
Entre nosaltres parlem en castellà, però ella entén el català. La meva dona va estudiar Filologia Hispànica, va fer un any d’intercanvi a Pamplona i després, dos màsters a Barcelona. Jo amb els meus pares parlo en català, ella amb la seva família, en xinès mandarí. Tenim molt clar que la nena ha de saber tants idiomes com pugui. L’anglès l’aprendrà també sí o sí perquè avui en dia, si no, no vas enlloc. I els altres tres els haurà de saber per entendre’s amb la família. Ara estem mirant de veure com ho gestionem per a què ho aprengui tot. El que és segur: jo només li parlo en català, perquè sóc l’únic de l’entorn que el parla. Sé que hi ha catalans per l’illa, i algun amb fills, però de moment només en conec a dos que han vingut de manera temporal. Hi ha estrangers, sobretot angloparlants; és menys turístic que Barcelona. I de castellanoparlants sí que n’hi ha, però no em preocupa el castellà perquè sé que l’aprendrà: només de voler saber què parlem entre nosaltres, ja es preocuparà d’anar-lo caçant, ja…
Ara la Laia té gairebé nou mesos: ja va a l’escola bressol?
No, ara està amb mi, com et comentava, però hem mirat escoles bressol bilingües.
Castellà-xinès?
No, no: anglès-xinès. Aquí quan es parla de bilingüe vol dir anglès – xinès mandarí. A part, aquí es parlen molts altres idiomes, com el taiwanès, el hakka, els idiomes dels indígenes (uns tretze de diferents)… L’estàndard és el mandarí. I a l’escola bressol, hi ha molts nens que no hi van que es queden en casa i passen després directament a l’escola, sense preescolar, que no n’hi ha.
I quan la gent sent o s’assabenta que parles català, com reaccionen?
🙂 Em pregunten on és Catalunya i els explico que és un trosset que ara està dins d’Espanya, tot i que esperem que no tardem massa a tocar el dos… però la gent em mira com no entenent de què va. M’ha passat també amb els estrangers, sobretot els nord-americans que viuen aquí. Durant els anys de primària de la Laia, voldríem portar-la a una escola europea, on aprenen en anglès i xinès i, a més, els ensenyen un altre idioma europeu: francès, alemany… Penso que tot el que aprengui a l’escola, ho tindrà segur. La feina serà meva de fer-li entendre que també ha d’aprendre el català. “És que els altres nens de l’escola no ho han de fer!”, em dirà. Però és que ho haurà de fer perquè és l’idioma dels seus avis, de la família… A més, li serà més fàcil aprendre després altres llengües romàniques.
I els que coneixen Catalunya, quina imatge en tenen?
El problema és que aquí la gent té una altra manera de viatjar: si han estat a Catalunya, en el mateix viatge també han estat a altres regions i ciutats com Granada, Toledo, Salamanca… En una setmana ho veuen tot! A Sevilla veuen La Giralda i es prenen unes tapes i unos finos. Es fan la foto, i ja hi han estat. A Barcelona, es fan dues fotos a la Sagrada Família, i segueixen. Per a mi és impensable! Quan vaig portar els meus sogres a veure Barcelona, es van passar mig Museu Gaudí corrent pràcticament!
🙂 Per què?
Ho troben maco… però en tenen prou amb un parell de coses, i vist! Volen anar sempre amb l’agenda feta, a contrarellotge. Així és complicat fer-se’n una idea. A més per similitud de sons confonen sovint coses com Àustria i Austràlia: els meus sogres, amb els quals vivim, m’ho deien, que se n’anaven de viatge a Hongria, República Txeca i Austràlia. A vegades es confonen en geografia, els taiwanesos. I als que no han estat mai a Europa és molt complicat explicar-los on és Catalunya: hi ha molt de desconeixement.
I si ho tires pel tema esportiu: el Barça comenten sovint que és una bandera…
El futbol aquí pràcticament no el miren. Els tira més el bàsquet o el beisbol. El Real Madrid el coneixen més perquè ha estat per la Xina, però el Barça, no perquè ha vingut menys. Als que segueixen la NBA, els explico que en Pau Gasol és català. La manifestació de l’11 de setembre de l’any passat sí que va sortir a molts diaris, però va ser una excepció.
A Taiwan parlar d’identitats tampoc deu ser massa fàcil…
La qüestió de la identitat aquí no la tenen massa clara. Per exemple, la família de la meva sogra és de Taiwan, tot i que descendeixen d’immigrats xinesos, però ja no sé de quina època. En canvi, la família del meu sogre (els avis de la meva dona) va venir cap a Taiwan perquè el seu avi era militar durant la guerra civil xinesa, estava a l’exèrcit del general Chiang Kai-shek, al bàndol de la República de la Xina, “la legítima”. Es van anar retirant i van acabar a l’illa, confinats, on s’hi van quedar. I encara avui no han signat la pau oficial entre la Xina i la República de la Xina, que és el nom oficial de Taiwan. Per això, a l’illa alguns et diuen: “nosaltres som xinesos”. Altres diuen: “no, nosaltres som taiwanesos i vosaltres sou xinesos perquè vau venir d’allà”; però molts dels que ho diuen són alhora descendents de xinesos immigrats, potser vinguts mig segle abans que els altres La diferència no és gaire gran. La identitat en general no la tenen gaire clara o no hi pensen. En canvi, jo sempre l’he tinguda molt clara: jo sóc català. No espanyol. A la meva dona se li fa estrany, no ho acaba d’entendre. I jo li ho dic: la Laia té un 50% d’ADN català… i l’altre, doncs ja ho decidirà ella.
Li cantes gaire?
Li canto, li canto… Més que la meva dona, que aquí no són massa de cantar… o n’hi ha pocs que ho facin bé 🙂 A la Laia li agrada especialment el cànon de “Dins la fosca tot d’una”, per adormir-se. També li agrada “El Gegant del Pi”, “Baixant de la Font del Gat”… Vaig tenir sort de trobar a Internet dos discos del Xesco Boix, però ella prefereix que li canti. Li canto les que cantàvem amb el meu germà a l’esplai o de colònies. Faig memòria o busco cançoners que hi ha online per a mestres de primària, amb textos de cançons.
Quins recursos més tens per transmetre-li el català a la Laia?
Pocs més. A més, estic acostumat a comprar llibres online i molt sovint el català està molt maltractat a les botigues en Xarxa. Crec que és Amazon que classifica els llibres en català amb els escrits en francès. Jo de petit tenia uns llibres de l’editorial Bruguera en què t’explicaven les parts de les coses: com es fa una casa, una carretera… També els que dibuixava Richard Scarry… Afortunadament a casa ens agraden molt els llibres i els hem guardat. Mons pares, quan poden, me’ls envien en capses. Per exemple, els troquelats com la sèrie d'”En Patufet a la panxa del bou” o “En Patufet i els cargols”.
Per tant, per a tu Patufets al món és sobretot una font de recursos?
Sí, trobo que recursos amb els quals jugant jugant es pot ensenyar a les criatures seria un gran què per a mi i per als que estem escampats arreu. Com et dic, trobar material a Internet és complicadíssim. Alhora, és bo per compartir experiències i per fer que famílies que estan a llocs pròxims puguin posar-se en contacte entre elles.
I com porteu les tradicions catalanes a Taiwan?
Per Sant Jordi, la meva senyora té la rosa. I vam anar a una llibreria a comprar un llibre, no en català, però un llibre. Per Nadal, vaig mirar de fer l’escudella i carn d’olla, però vaig estar-hi moltes hores i no ho podien entendre! Els explicava que ha de bullir hores, que és un procés. Aquí tarden a tallar les verdures, però el temps de cocció és ràpid: hi ha pocs plats elaborats, els brous són clarets i les verdures estan més aviat escaldades enlloc de bullides. A més, menjar (oriental, no occidental, que et claven) a fora és molt barat, per menys de tres euros pots menjar prou bé, i ho pots fer 24 hores al dia set dies a la setmana; per això pràcticament ningú cuina a casa: és més barat i ràpid comprar-ho preparat. Per això es queixen cada cop que he de cuinar, que m’hi estic massa estona. I el forn, ni el toquen!
Perquè el Nadal, per exemple, no el celebren…
No, només s’hi apunten els grans magatzems, al Nadal i al Sant Valentí… i al Sant Valentí d’estiu, que es van inventar, i el Halloween. Són festes purament comercials. La comunitat estrangera sí que les celebra, però la societat taiwanesa, no. La celebració forta és el Cap d’Any xinès, que és a finals de gener, principis de febrer, que és quan tothom té nou dies de vacances. El Cap d’Any del calendari gregorià també el celebren, però no és tan important. Durant l’any, a la primavera, a la tardor… tenen diferents festivals, com el del maig/juny de les barques-drac o la festa dels fanalets, que deixen anar cap al cel, o el festival de la lluna, a l’octubre…
Comentaves a Quan el català és minoria que la religió es viu diferent que a països occidentals…
Sí, aquí a Taiwan el concepte religiós és molt diferent del que tenim a occident. La gent no entén el fet que una religió sigui excloent, i aquí es va indistintament a temples taoïstes o budistes (i n’hi ha que són de les dues religions alhora), i s’hi acostuma a anar en ocasions assenyalades (quan hi ha festivitats o quan l’individu creu que necessita l’ajuda d’un déu o un buda en particular). A més d’això, les supersticions són molt fortes, i hi ha tot de temes tabú que, vist des d’una perspectiva occidental, poden arribar a semblar ridículs: les embarassades no poden anar a enterraments si no porten un cordill beneït per un monjo al voltant de la panxa, i no poden veure el cadàver sota cap concepte, per por que els esperits dels morts puguin perjudicar el nadó, per exemple. Però sobre les festes, en general, en tenen poquíssimes. Vacances, a tot estirar, dues setmanes l’any.
Em sona a poc…
Sí, amb l’agravant que aquí està molt mal vist si no et quedes a fer hores extra no retribuïdes a la feina. No és gens anormal arribar a fer 80 hores de feina a la setmana. Hi ha dies que la meva senyora entra d’hora… i surt de la feina a les 20h o les 21h.
Però si no veu amb prou feines la Laia!
No, a la nit quan sopa, hi juga una estona i la posa a dormir… i els caps de setmana.
Uf!
Els donen 40 dies de baixa de maternitat, sense temps de lactància ni res. Al marge, la mare si ho vol pot demanar fins a sis mesos “d’excedència semipagada” en què es rep el 60% del sou; però això depèn totalment de l’empresari i és la seguretat social la que se’n fa càrrec. L’empresa de la meva dona s’hi va negar.
Ostres!
Però és que aquí a Taiwan no et pots agafar baixes. Si estàs massa dies malalt, t’ho descompten dels sou i si hi estàs gaire dies més, ja t’han trobat un substitut.
Que dur!
Pensa que fins i tot amb les nostres retallades, aquí la sanitat és molt pitjor: tot s’ha de pagar a part, encara que sigui a cost reduït.
Déu n’hi do! Per cert, com és que la Laia es diu Laia?
Aquí els posen tres o quatre noms diferents, per exemple, el meu nebot té un nom en xinès, però tothom li diu d’una altra manera, que és més curta i senzilla de dir; a més, li van posar un nom anglès. Això no ho volia. Encara que sigui amb caràcters diferents, volia dir-li a la nena amb el mateix nom i que així sortís als dos passaports. Laia es pot pronunciar perfectament en xinès, no sona malament i es pot escriure amb dos caràcters: 來椏. A més, és molt català.
I com ho heu arreglat amb els cognoms?
Complicat! Aquí els nens i nenes han de tenir el cognom del pare, però el meu cognom no el poden col·locar perquè hauria de ser en xinès. Quan em vaig fer la targeta de residència, ja em van donar el meu nom en xinès…
Com?!
Sí, quan arribes et registren amb un altre nom, perquè consideren que si no, és massa complicat (per ells, clar)… Jo vaig intentar fer una transcripció sui generis del meu cognom, però me la van canviar una mica i em vaig quedar amb “Fananlong” (法男龍). La Laia als documents taiwanesos es diu Fa Laia (法來椏), perquè primer hi posen el cognom. Al registre civil de l’ambaixada espanyola, però, la Laia sí que té el meu cognom i el de la meva dona, Wang.
Em puc imaginar que t’has trobat amb altres xocs culturals, més enllà dels burocràtics.
I tant! Per exemple, aquí la família ho ha de fer tot junts: de trobar-se cada setmana per menjar, etc. Si la meva dona surt pel seu compte amb amics o companys de feina o dies després ho faig jo, als meus sogres no els quadra i la renyen una mica. A les tardes, quan la meva sogra arriba de la feina, està amb la nena, però en general jo vaig bastant a la meva, treballo i m’ocupo de la Laia.
Va, coses que t’agraden de Taiwan.
Els funcionaris taiwanesos: t’esperes cinc minuts i ja t’atenen; després, hi ha un botonet al costat amb el que en pots valorar la seva feina. Per això també s’hi esforcen… La gent al carrer és amable. I el que et comentava del menjar ràpid i barat o el fet que tens serveis les 24 hores els set dies de la setmana: des de menjar fins a fotocòpies. És la comoditat de tenir el que necessitis en qualsevol moment. És un salvavides. Va ser molt pràctic quan la meva dona estava embarassada i ens calia alguna cosa al moment que fos. Ara bé, jo em deleixo pel pa amb tomàquet. Aquí el tomàquet és caríssim, si bé tenen fruita i verdura pròpies molt bones. Si vols fer escalivada, per exemple, el pebrot et costa un ull de la cara.
Per tant, el que més trobes a faltar és la gastronomia catalana.
Sí, i també el fet que a Catalunya, a Barcelona mateix, si vas a la platja està neta. Aquí, les platges són com la Barceloneta a finals dels setanta o principis dels vuitanta: es veu deixat. Aquí la gent fuig del sol: de paraigües en veus tant si plou (que és el normal) com si fa sol.
I la muntanya?
La tenen més ben cuidada, ara bé: aquí són uns pixa-pins. La majoria viuen en ciutats i quan van a la muntanya es passegen per passarel·les alçades de fusta que hi han construït per a que no s’embrutin les sabates o per a que puguin fer muntanya en xancletes. Els boscos estan molt nets i normalment et cobren entrada, un preu simbòlic d’un euro i mig, per exemple. Ara, els caps de setmana a Rupit i les excursions per les Guilleries que jo feia de petit amb els meus pares… això aquí, no. A Taiwan és molt humit i la vegetació és verdíssima. Les ciutats, però, podrien passar amb menys contaminació: 7 milions de persones viuen a Taipei inclosa l’àrea metropolitana. La meva dona de tant en tant ho deixa anar: “De veritat que es viu millor a Barcelona!”. Tot i que m’encantaria tornar a Barcelona, on s’hi viu bé si tens feina, de moment el pla que tenim és el que et comentava: continuar per aquí encara uns quants anys més…
Ui, torno a sentir la Laia, però ara ja no és un balbuceig això… 🙂
Sí, ja està insubordinada. 🙂 Ho deixem aquí. Una abraçada!

FOTOS: Oriol Ferrerons i Manich

“La qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalans. Per a mi és natural: és la meva llengua materna”

MARC BASSETS.
UNA FILLA (2006) I UN FILL (2008).
VIU A CHEVY CHASE, MARYLAND, WASHINGTON (ESTATS UNITS).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I ANGLÈS.

Tot bé?
Enfeinada… cap novetat.
Jo també, com sempre, no parem.
T’has pogut mirar el blog?
Sí, sí, i tant. Ja el vaig veure ja: divertit, interessant… està molt bé. Ja sé quina foto t’enviaré: un dibuix que li van fer fer a la Laia a l’escola, en què havia de dir les coses que la definien. Va escriure: “I speak Spanish and Catalan”… També hi posa que és la germana gran i etcètera. Pot tenir gràcia…
Així doncs, ja saps una mica com són les entrevistes…
Ho editaràs com a reportatge… o faràs pregunta i resposta.
Defecte professional. Avui, tu ets l’entrevistat, no el periodista. 🙂
Cert, endavant, endavant…
La Laia, la recordo, va néixer a Berlín fa…
Fa 7 anys. I el Daniel ja va néixer als Estats Units, a Nova York, en fa cinc.
Deies que la Laia va a l’escola. En Daniel, també?
No, el Daniel va a la guarderia, encara. La Laia va a l’escola pública del barri. Ens va semblar el més lògic i fàcil, estant aquí, que fos una escola americana. La Laia fa l’equivalent a primer. Si fos a Catalunya, aniria un curs més avançada, però aquí als Estats Units l’escola no va per anys, sinó per cursos: va néixer al novembre i és de les grans de la seva classe, en lloc de ser de les petites de segon, que seria el nostre sistema.
A Alemanya també pots demanar començar un curs més tard, si el nen o nena encara no en té sis quan comença el curs. Per tant, si hi haguessis continuat de corresponsal, hauria estat similar.
Ah, no ho sabia! Aquí és automàtic. El primer curs de l’escola pública, que és kindergarden, comença el setembre i tots els que han nascut a partir de llavors, s’esperen a l’any següent si encara no tenen cinc anys. Bé, si has nascut just al límit tens opció a fer una prova per veure si el nen o nena ja està prou madur. Però la Laia és del novembre i el Daniel del desembre, per tant, cap dels dos tenia opcions de passar el curs… cosa que ja està bé. 🙂
Tant l’escola com la llar d’infants són en anglès. Hi imparteixen ja una llengua estrangera?
No, encara no. Hi ha moltes escoles bilingües, sobretot espanyol-anglès. El que sí que veus són molts nens de l’edat dels nostres que a la tarda, després de l’escola o la guarderia, van a classes d’alguna altra llengua. Els nostres no.
Però a casa tenen el teu català i el castellà de la teva dona, la Beatriz.
Exacte, tenen les tres: l’anglès a l’escola, i a casa el meu català i el castellà de la Beatriz, que és madrilenya. La llengua que millor dominen és l’anglès, que han après a l’escola. La parlen cada dia, amb els nens…
La Laia ja sap llegir. Ho fa en català?
Metòdicament, no. A vegades agafem un llibre, jo li llegeixo i l’animo a intentar llegir. Comença a ensortir-se’n, però de mica en mica. A llegir, n’està aprenent en anglès i penso que ja és prou complicat. Ja he vist al vostre blog que hi ha moltes teories i bibliografia, però crec que si ho aprenen bé en anglès, sabran llegir bé en català i castellà. No penso que hagi de ser difícil fer el pas. I escriure… Jo li comento a la Beatriz que el castellà és facilíssim! A part de la h. Aquí molts tenen l’obsessió d’anar a escoles bilingües espanyoles-americanes o de portar-los a classes extraescolars per aprendre la llengua.
I entre ells, els teus fills, quina llengua parlen?
Depèn. Predomina l’anglès, però també parlen a vegades en castellà. La que menys parlen entre ells és el català. Només el parlen amb mi; a Catalunya hi anem màxim un o dos cops l’any i per ara no he vist la necessitat de buscar grups de catalans. En canvi, de castellà en tenen molts més, d’inputs: la Beatriz; altres mares amigues de la Beatriz, que són espanyoles; amb la Beatriz parlem en castellà, tot i que entén perfectament el català; i als Estats Units cada cop et trobes més castellà. Ells coneixen a moltes persones, molts nens i nenes, que parlen castellà. A l’escola de la Laia i a la guarderia del Daniel hi ha fills de xilens, etc. De nens que parlin català… ara no en recordo cap. L’única finestra que tenen cap al català sóc jo. Òbviament, quan anem a Barcelona, els meus pares, la meva família, els meus amics… però a Washington jo sóc l’únic català. A vegades l’utilitzen, el català, entre ells si jo sóc al davant, però la que més parlen quan juguen és sens dubte l’anglès.
No et preocupa, que el català sigui “la tercera llengua en el seu rànquing” d’ús de llengües?
No, em sembla natural, tenint en compte que a Washington el català només el parlen amb mi. Penso que tenen tres llengües, cosa que és un gran avantatge i sort. El català l’estan mantenint, cosa que ja és molt! Molta gent ens ho diu: “Acabaran parlant només anglès…”. A més, quan anem cap a Catalunya, hi passem dues setmanes i després marxem cap a Madrid. A Barcelona hi fan una immersió brutal, i a ningú li crida l’atenció el seu català; el parlen bé, només els delata un xic l’accent. Quan després arriben a Madrid, el català s’ha convertit en la llengua predominant i fan moltes catalanades: “ahora arribo!”. I també els detecten un accent estrany, no nord-americà, un accent que jo no els noto, sincerament. A Madrid, passats tres o quatre dies, passa el contrari: domina el castellà.
I arribats als Estats Units, sant tornem-hi a la rutina…
Exacte. De moment, parlen tots tres idiomes. Igual que sentim sovint molts pares que ens comenten que malgrat parlar-los en castellà, els contesten en anglès. De moment, sempre em parlen en català: em contesten i se’m dirigeixen en català. Amb errors, sí, igual com també en fan en castellà… A vegades hi barregen alguna paraula en anglès, jo els comento que no ho entenc i m’ho diuen en català. Però amb el castellà passa exactament el mateix. I si veig que no saben la paraula, els dic com és en català.
Això de fer veure que no ho entens és un recurs habitual… 🙂
Reconec que ni tinc cap teoria, ni he llegit llibres… estic intentant fer el que em sembla més natural. No hem fet cap enginyeria lingüística. Veig que moltes mares espanyoles parlen anglès als seus fills, sobretot quan els nens els contesten en anglès. Pensem, amb la Beatriz, que és millor no fer-ho perquè és el pas previ a que el nen només et parli en anglès.
I barregen les llengües?
Sí, sobretot quan no troben la paraula en alguna de les llengües, tiren d’alguna altra o les catalanitzen o castellanitzen. El castellà té més força que el català i per això sovint transformen paraules castellanes al català perquè suposo que també s’adonen que són llengües de la mateixa família.
Per tant, ells, en tot cas, són molt conscients de l’existència de “llengües”, de més d’una llengua…
Sí, sens dubte. A més, jo de petit vaig viure a França sóc d’educació francesa. Amb la Beatriz ens vam conèixer a Strasburg, els ensenyem paraules en francès. De seguida hi tenen interès i ho capten. Tinc la teoria que els nens i nenes bilingües o multilingües estan més obert a les llengües, perquè des de petits ja entenen que una taula no és taula o mesa o table perquè sí, sinó que és totalment arbitrari, és un signe lingüístic. Crec que això, per a un nen, és un “clic”. Si des que neixes ho saps, ho veus així, ja saps que les coses es poden dir de moltes maneres. Si un nen només ha vist que l’objecte taula és mesa fins als 15 anys, potser llavors li costa més.
I ells ho valoren com una qualitat positiva, això de ser trilingües?
Crec que sí, sobretot pel que et comentava del dibuix a l’escola de la Laia: ella ho percep com una virtut. “Parlo tres llengües!” Cert que a la zona on vivim i a l’escola hi ha molts nens que parlen altres llengües: llatinoamericans, fills de diplomàtics o de treballadors d’organitzacions internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM)… Veus molts nens de l’Índia. Ahir per exemple l’esperava a que acabés una classe d’art extraescolar, i un nen deia: “Jo parlo dues llengües: l’anglès i una llengua que parla molt poca gent”, i la professora li preguntava quina llengua era aquesta i li contesta: “bengalí”, llengua que deuen parlar milions de persones…! 🙂 Però per al nen la sensació és que en són poques, comparat amb l’anglès. Imagina’t, per tant, el català…!
Parlen d’identitat, de com se senten, més enllà de la llengua?
Potser et semblarà curiós, però la Laia sempre diu que és berlinesa perquè va néixer a Berlín, tot i que només hi va viure uns nou mesos. Degut a això, té curiositat per aprendre l’alemany. Ell va néixer a Nova York, diu que és americà…
Per tant, només en Daniel té passaport nord-americà.
Exacte. La Laia té l’espanyol i el Daniel, com que va néixer als Estats Units, té dret a tenir el nord-americà. Aquí, encara que hi siguis com a turista, si el teu fill o filla hi neix, és nord-americà. A Alemanya, encara que hi neixis, no ets automàticament alemany. Em sembla una gran diferència entre Europa i els Estats Units: la mentalitat, com tracten els immigrants, etc.
Però, això que dèiem: parlem d’identitats. Els nord-americans tenen fama de ser molt patriotes i de tenir bones estratègies de màrqueting, no és cert?
La Laia va a una escola pública nord-americana on els fan americans. L’escola és una fàbrica de ciutadans. Comença l’any abans de primer, el que en diuen kindergarden. Els primers mesos es fa una espècie de “reformatejament” dels nens i nenes, cosa que no veig malament, perquè els transmeten una sèrie de valors democràtics molt bons. Cada matí fan el Pledge of Allegiance, el jurament de lleialtat: “I pledge allegiance to the Flag of the United States of America, and to the republic for which it stands, one Nation under God, indivisible, with liberty and justice for all”.
Des dels cinc anys?
Sí, sí, des dels cinc i siguin d’on siguin. Vulguis o no et fa ciutadà americà encara que no ho siguis. I des que comencen amb el kindergarden, amb cinc anys, els expliquen la Història dels Estats Units i els seus herois: George Washington, Martin Luther King, Abraham Linkoln, Rosa Parks… Als nens petits, ja els donen els referents d’identitat d’aquest país. Abans de viure-hi, potser m’hagués xocat i ho hagués considerat un horror, perquè sóc cosmopolita i no m’agraden ni les banderes ni els nacionalismes d’enlloc, ni d’Espanya, ni de Catalunya, ni d’enlloc. Però quan ho vius, trobo que són valors positius, els que els donen.
Potser t’estàs americanitzant…
No t’expliquen: “els americans som collonuts i anem a matxacar la resta del món”. No. T’expliquen Martin Luther King, els que van lluitar contra l’esclavisme, la llibertat, la igualtat… Em sembla una forma d’educació cívica. Per això, tot i que la Laia no és nord-americana, l’escola la fa nord-americana. A més, és el melting pot, que és cert que té molts fracasssos, però que d’entrada planteja que vinguis d’on vinguis, encara que no parlis anglès, et fan americà de seguida. L’actitud és: vine aquí que t’explicarem què és ser americà i te’n farem. A més, trobo que són bons valors.
Per tant, és un sistema molt inclusiu.
Jo considero que sí, que no és gens exclusiu. Vaig treballar com a corresponsal també a Alemanya, i em va semblar un país europeu paradigmàtic, on el turc sempre serà turc. Aquí, no: vés a l’escola i, si vols, seràs nord-americà. Això és una de les coses que m’agrada dels Estats Units. Potser està un xic mitificat, sí, perquè amb la població negra o llatina hi ha sovint racisme, en algunes parts… però, tornant al que comentàvem de la Laia, s’acabarà sentint nord-americana. Sap qui és l’Obama, ja ha après la Història i quines són les institucions nord-americanes…
Però a través teu, la Laia i en Daniel també viuen “el fet” català, la cultura catalana, més enllà de la llengua?
Sí, ells saben que jo sóc català. Els explico contes i cantem cançons. Fa dos anys, a Barcelona, els vaig portar a veure castellers. Penso que ells ja assumiran el seu llegat multicultural, encara que ells no se’n sentin, perquè el seu pare ho és. Però, per a mi, no és essencial la identitat nacional. Crec més en les identitats múltiples i composades…
Però tu “ets català”?
Sí, jo sóc català. Però per a mi la qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalana. Per a mi és natural. M’he trobat amb castellans que es sorprenen perquè els parlo en català. Però no ho faig per nacionalisme, sinó perquè no els podria parlar de cap altra manera, és la meva llengua materna i paterna. A més, no em preocupa excessivament que els meus fills es considerin a ells mateixos catalans: fills de català i madrilenya, l’una nascuda a Berlín, l’altre a Nova York, que viuen als Estats Units, que no sabem on viurem en el futur… Seran Laia Bassets Juez i Daniel Bassets Juez.
I són meitat Barça/meitat del Madrid? Això és compatible? 🙂
🙂 Saben que hi ha una pugna amistosa entre les nostres famílies. La Beatriz és del Madrid i jo sóc del Barça, sí. De petits, la meva família els regalava la samarreta del Barça i la de la Beatriz, la del Madrid. Tenen les dues, i a vegades es posen la samarreta del Barça i els pantalons del Madrid. Potser això és un reflex del que són: ni una cosa ni una altra, ho són tot. Quan siguin grans ja es formaran ells la seva identitat. No entro en política, però, des de lluny, si compares les identitats catalana i espanyola amb l’alemanya o la nord-americana, tampoc són tan diferents.
Entrem en música: també predomina l’anglès?
Sí, tot i que crec que han sentit més cançons en català que en castellà, perquè jo toco la guitarra i els canto des de petits. Ara bé, pel·lícules, cançons, mitjans de comunicació, històries, tradicions… diria que predomina tot el que és nord-americà perquè per a ells és a llengua de la quitxalla.
Tradicions? Però la Castanyera, el Tió… aquestes també les coneixen, no?
Si, el Tió, els Reis,… ho celebrem tot… I crec que al final no es creuen res! 🙂
Per què?
Perquè al final tot acaba sent caòtic i ho fem el dia que no és. Per exemple, han de venir els meus pares tal dia: esperem que vinguin i llavors celebrem això o allò… Al final acaben sense saber ben bé què és què i s’hi creure-s’ho.
I Sant Jordi?
Els explico la llegenda i els vaig regalar una rosa a la Laia i la Beatriz, però no crec que es recordin de qui és Sant Jordi.
I en Patufet?
Sí, tant el meu pare com jo els l’hem explicat. Precisament les últimes dues setmanes l’hem estat llegint perquè ens vam trobar el conte per casa.
Abans anomenaves els mitjans, els teus fills saben que escrius per a La Vanguardia, un diari no nord-americà amb redacció a Barcelona?
Crec que encara són petits, tot i que la Laia sap què és La Vanguardia. No li he explicat que des de fa dos anys té una edició en català, :), però no fila tan prim. Sap que escric per un diari i que és d’allà, però no es pregunta en quina llengua escric.
Has viscut a Alemanya i França, abans dels Estats Units…
Sí, i a més de Barcelona, a Madrid, on vaig anar-hi quan tenia 10 anys. A França, dels 12 als 14. Vaig anar a una escola francesa i en tornar vaig acabar l’escolarització al lycée francès a Barcelona.
Què és el que no t’agrada dels Estats Units?
Les desigualtats salvatges que hi ha, la falta d’un sistema de protecció social, que hi va lligat. Això és el que més em desagrada. En canvi, m’agrada que és un país d’oportunitats, tot i que és cert que ho són només a partir d’un cert nivell econòmic, perquè el que està desocupat, el marginat, ho passa molt pitjor que a Europa.
Què trobes a faltar?
Poca cosa: família, amics… Ja fa anys que vivim fora, des del 1999, tant la Beatriz com jo. Ens hem acostumat a viure a l’estranger. M’agrada molt Catalunya, Barcelona; sóc d’allà, és on em sento a casa, però m’agrada viure a fora: m’he acostumat a viure a països diferents. M’agrada ser estranger.

FOTOS – Font: Marc Bassets i Beatriz Juez

Ens adaptem allà on vivim?

Benvolgudes famílies, ja som de tornada, amb renovada energia i ganes de caminar plegats. Avui hem volgut compartir un dels comentaris que va registrar el Facebook de Vilaweb en parlar del projecte de Patufets al món i de totes les famílies que en formem part. Deia així:

“Si gran iniciativa però que han de adaptar-se al país que están”

Us hem preguntat què en penseu. Ens adaptem allà on vivim i permetem que els nostres patufets s’hi adaptin?

La persona que ha fet aquest comentari no és gaire conscient de la diversitat de casos en què es troben les famílies patufaires. Moltes famílies patufaries, per exemple, tenen un dels progenitors que no és d’origen català, sinó del país d’acollida (o d’un tercer país). Tenint en compte això, s’entén perfectament el comentari de la Marta quan diu:  “En el meu cas, allà on vivim també és “casa” i també hi tenim família i amics, així que més aviat es tracta d’assegurar que quan som a l’altra “casa” també s’hi trobin adaptats, que ni el desconeixement de llengua o cultura els suposin obstacles en aquest sentit, i que un dia siguin lliures de decidir on prefereixen viure“. Però fins i tot en el cas en què tota la família tingui un origen català, el comentari no sembla que parteixi de l’experiència de viure una temporada llarga a l’estranger. A Quan el català és minoria la resposta ha estat unànime. Com diu la Judith: “Una cosa no treu l’altre. Adaptarse és necessari i les arrels també ho són“. I encara afegim un comentari de la Marta que resumeix l’experiència enriquidora de viure entre diverses cultures: “Vaja, em sorprén que algú assumeixi que voler mantenir les arrels i la llengua viva vulgui dir que una no s’adapta al lloc on viu. Les persones tenim identitats complexes i quan dic complexes vull dir riques. Així que tot és benvingut…“.