“Havíem arribat a volar el 25 de desembre al matí, per passar el 24 amb la família d’un i el 25 amb la de l’altre!”

CRISTINA ANTOJA.
VIU A JOHANNESBURG (SUD-ÀFRICA).
TRES FILLES (2007, 2009 i 2011).
A CASA PARLEN CATALÀ I ALEMANY.

Sawubona Cristina! Tornem a l’Àfrica, a Johannesburg concretament… poc a poc anem trobant les famílies catalanes! Des que vam parlar amb en Jordi al Senegal, que no visitàvem el continent.

Com arribes fins aquí, Cristina?

Doncs passant primer per Holanda i Alemanya! Conec a en Jan a Holanda al 1996 quan tots dos erem estudiants Erasmus. Després d’anades i vingudes per veure’ns, jo marxo a treballar a Alemanya al 2000. En Jan viatjava molt per feina i tenia un bon projecte a Sud-Àfrica. Aprofitant una reducció de plantilla amb compensació que oferia la meva empresa alemanya, plego veles pensant que és ara quan ens toca anar cap a Catalunya. Abans, però, vaig fer les maletes per acompanyar en Jan durant la seva estada a Johannesburg. Venim amb la idea de passar un parell de mesos aquí, així ell no ha d’agafar tants avions i jo aprofito per col·laborar amb un parell d’organitzacions aquí. Tanquem el pis de lloguer a Alemanya i deixem totes les nostres coses a un magatzem amb la previsió que tot allò aniria cap a Barcelona en breu.

I estem parlant del…

De finals del 2006, de manera que a principis del 2007 ja havíem de començar una nova etapa a Barcelona.

I som a finals de 2014, són dos mesos ben llargs! (riu)

Passa que just em quedo embarassada. En Jan, a més, està molt content aquí. Li agrada molt l’ambient de treball. En general Sud-Àfrica agrada molt als alemanys. I a mi amb l’embaràs ja em va venir bé quedar-nos un temps més aquí.

Un temps més..

Dos mesos es van transformar en un any més, i després dos anys més… I entremig neix la Paula, poc després la Carolina, i poc més tard arriba la tercera filla, la Isabel. A tot això nosaltres continuàvem de lloguer, pensant que la cosa era temporal…

I després de néixer la Isabel, feu un cop de cap?

Bo, just arriba la crisi… Marxar a Barcelona seria buscar dues feines… I aquí estem bé, estem molt bé. A més, mira, a mi el que em passava és que jo idealitzava molt Barcelona. Porto molts anys fora de casa i acabes idealitzant. “Si fos a casa…, la gent d’allà, els meus amics, la família, la vida que hi tenim…” I després quan hi vas, obres els ulls i t’adones que aquí estem molt bé. Tenim una qualitat de vida molt bona. Total, que aleshores decidim comprar una casa antiga amb jardí en un bon barri (ben situat amb universitats, parcs i serveis públics a la vora, prou segur i establert) i renovar-la, si més no com una inversió.

A mi alguna vegada m’han dit (i em cou), “jo si tingués fills, no els voldria pas veure créixer aquí”… tu què en dius?

Mira, jo tinc una amiga que es va quedar embarassada i va decidir tornar a Alemanya a tenir la criatura… Això és molt personal. Les meves tres nenes han nascut aquí. I si vols que et digui la veritat, a mi em sembla un paradís per als petits aquest país. Johannesburg és una ciutat molt verda. Tenim un molt bon clima. Les cases són espaioses, amb jardí, on poden viure sense problemes també animals domèstics. La fruita i la verdura són excel·lents. Potser, quan són més grans, adolescents, és més difícil. Per temes com la manca de transport públic, la criminalitat…

Però hi haurà alguna cosa que et sàpiga greu que les petites perdin per no passar la infància a Catalunya…

Sí i tant. Més temps amb la família. Som una mica massa lluny.

DSC_0867-2I què hi guanyen amb una infància a Johannesburg?

Et diré que sobretot al principi em sobtava que les escoles pleguessin tan aviat. Però aviat vaig veure que sí, i tant, són encara menuts. La petita va al playgroup de 8 a 12 del matí. Quan surt està ja cansada, ja en té prou. Les germanes grans surten cap a la 1pm.. Això és qualitat de vida, que després jo la pugui anar a buscar, puguem fer coses juntes. Hi ha més temps per a la família, per als amics. Si fóssim a Barcelona, segurament tots dos treballaríem moltes hores. És clar que tindríem la família, el recolzament i el suport d’aquesta xarxa… Ara quan vaig anar de visita em cridava l’atenció veure pels carrers de Badalona tot de iaies (i alguns avis) amb els carrets. Aquí hi ha algunes mainaderes… en el nostre cas hem decidit fer-nos-ho tot nosaltres tant com poguem. Gaudeixo molt del temps que puc passar amb les nenes i des que són al món, és molt important per mi que el català sigui ben present a la seva vida.

Ara que parles de mainaderes… les societats catalana i sud-africana són molt diferents, tant en termes de diversitat com de desigualtat socio-econòmica. Com viuen les teves filles aquest contrast? Són conscients d’aquesta diferència?

Aquí a Joburg pobresa i riquesa sovint estan a tocar l’una de l’altra… I tot i que hi ha un grup emergent de població com diuen aquí previously disadvantatged amb molt poder adquisitiu, bona majoria de la població negra viu per sota del llindar de la pobresa. Això a nosaltres no ens passa desapercebut. Les nostres filles, dona, jo et diria que encara són petites per a poder entendre bé moltes d’aquestes realitats. Et diré, també, que la Paula em va sorprendre en una ocasió, per exemple… T’explico, a la seva escola bressol venia una mainadera negra a recollir la nena blanca que cuidava. I la meva filla estava ben convençuda que eren mare i filla. En aquell cas, però, era molt evident que era la mainadera, ja que vestia uniforme.

Interessant… I així, entre una pàtria i l’altra (i l’altra!), com es defineixen elles?

Doncs la Carolina fa uns dies em deia que ella era anglesa, suposo que m’ho deia per la llengua… I jo li deia, “no, dona no , tu ets mig catalana, mig alemanya”. Però, de fet, mira… Si és que elles són nascudes aquí!

DSC_0173Sí, són nascudes aquí, i van a l’escola alemanya, no? Com preneu aquesta decisió?

Doncs en un principi anaven a una escola bressol montessori… Mai havíem pensat que ens quedaríem molt de temps a Sud-Àfrica, així que no vam reservar plaça a cap escola com fa aquí la gent… que fan la reserva anys abans. Després, quan ja vam veure que ens quedàvem més temps, vam haver de fer recerca a corre-cuita. Ens vam trobar amb l’oferta d’escoles privades de tipus anglès. I també sovint de tall molt conservador i elitista: ets un alumne de St John, St David o St Catherine, St Mary… La Deutsche Schule Johannesburg, en canvi, era un model co-ed europeu més pròxim al que coneixem. En Jan és alemany, així que ens va semblar que encaixava bé amb nosaltres.

Ara si compto ja em surten força llengües… com us ho feu a casa?

El pare sempre parla en alemany, i jo sempre en català.. ell a més parla català i castellà i jo també parlo alemany, així que davant de les nenes tenim converses mixtes. En Jan en alemany, jo en català i les nenes trien. Depén de la situació parlen entre elles en una o altra llengua. Ah, i l’anglès l’adquireixen soles. L’idioma del país cau pel propi pes, no cal donar-hi més voltes ni amoïnar-se massa. És casa seva i l’agafen ràpid.

I anant a l’escola alemanya, deuen triar doncs sovint l’alemany?

Sí que el seu alemany ara és bastant fort… Abans era el català més fort a casa. A més a l’escola alemanya, també donen molta importància a fer una immersió lingüística. De manera que fins als vuit anys no fan absolutament res que no sigui alemany i demanen també als pares que no se’ls ensenyi a llegir en una altra llengua fins que la lectura i l’escriptura alemanya estigui ben assolida. Tenen una extensa biblioteca i a partir dels 7 anys, trien setmanalment un cd i llibre per portar a casa i els de 3 a 6 anys a el CD i llibre hi afegeixen un DVD, tot en alemany és clar.

Qui els llegeix aquests llibres, en alemany?

Qualsevol dels dos. Jo en un principi els ho traduïa tot, fossin llibres en anglès o alemany. Ara ja no ho faig. Són més grans i em demanen que els llegeixi en la llengua que està escrit el llibre. Ja m’està bé, encara que jo parli amb una mica d’accent. Elles no aprenen ni alemany ni anglès de mi… (riu)

I l’accent català? Com el porten?

Una de les meves germanes, que és mestra, em va dir que li notava un accent estranger a la Paula… Sobretot la “r”. Jo no els hi noto pas.

Que parleu sovint amb la família catalana?

Intentem fer Skype un cop a la setmana, malgrat que no ho aconseguim sempre ja que els ritmes són diferents (quan la gent arriba a casa a Catalunya, aquí ja dormen les criatures).

Viatges a Catalunya?

Nosaltres cada vegada que anem a Europa ens toca anar a Badalona i Dortmund. Als dos llocs. Al principi hi anàvem per Nadal. Ara ja hem canviat i ho fem al juny o juliol.

… Canvi amb molt de seny: feu dos estius a l’any! I a més us estalvieu de negociar on passar el nadal o el cap d’any!

Havíem arribat a volar el 25 pel matí, per passar el 24 amb uns i el 25 amb uns altres! Ara intento escapar-me abans amb les nenes (i fem dues setmanes o tres a Catalunya) i esperem a en Jan per marxar a visitar la família alemanya.

Heu explorat recursos com un casal d’estiu a Catalunya?

No, no encara… és que el poc temps que passem allà ja es prou intens i ens falta temps de veure família, i amics. L’any passat ho vaig pensar, perquè unes cosines fan el casal al juliol, però per una setmana… Veus, però, la idea de les colònies per a menors catalans residents a l’exterior és molt bona idea. Confio que arreli!

Confiem! I ja posats, com et planteges el tema de la lecto-escriptura en català per a les teves filles?

Mira, les meves filles tenen una mestra russa de ballet que porta a les seves filles al consulat rus per classes extres de la seva llengua. Conec també una família danesa que es trobava amb un grup danès un cop a la setmana, perquè els nens juguessin plegats. Si no trobem una manera, seré jo la que hi posaré hores. Però sempre ajuda si hi ha una comunitat…

I tant, també ajuda per fer de les tradicions una experiència més viscuda… com les gestioneu, les tradicions?

Saps què passa? Que al final són moltes tradicions! Tenim les catalanes, les alemanyes, les del país on vivim… Un exemple ximple: quan se’ls cau una dent… jo sempre havia viscut a casa que era l’angelet…

Però que no era el ratoncito perez!? Ostres… ara m’has liat!

(riu) A casa meva era l’angelet, pels alemanys sí que és un ratolí, die Zahnmaus, i aquí es la toothfairy! Al final tot és el mateix…

Sí, al final tots acaben sent els pares! (riu)

Ara seriosament, nosaltres vivim aquí, de manera que ara les més importants són les d’aquí, i intento afegir una mica de les altres.

I alguna possibilitat de tornar? O veus a les teves filles vivint aquí per sempre?

El nostre plantejament és que hem de ser oberts… si per feina, per motius polítics o personals és millor canviar de país, ho farem. Però en aquests moments som aquí i hem de fer com si ens hi haguéssim d’estar molts anys.

Sí, al final, costa i desgasta molt estar pensant constantment això no és casa meva i marxo demà passat…

Sí, i tant! És molt estressant percebre-ho tot com alguna cosa temporal. Et limita molt. Amb el temps he après a gaudir de la incertesa i apreciar l’avantatge de tenir tantes possiblilitats! Els canvis costen, però també enforteixen.

I acabant ja, què et sembla Patufets al Món?

Que és un projecte molt i molt interessant per a la nostra família. Moltes gràcies per tirar-ho endavant amb tanta empenta!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s