Arxiu d'etiquetes: Cavall Fort

“El que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs”

ANTONI FERRANDO.
UNA FILLA (1998).
VIU A PRAGA (TXÈQUIA).
A CASA PARLEN CATALÀ I TXEC.

Parlem dels adolescents, va, que comentaves a l’e-mail que ens vas enviar que a Patufets al món en parlem poc…
Sí, m’ha semblat que en parleu poc. L’experiència dels que tenim fills grandets és que cada cop són menys els teus fills, se’ls endú l’escola, les amistats, les activitats, la vida; com ha de ser. Quan arriba l’adolescència comença una nova etapa i veus que hi ha coses que ja no les podràs fer. El creixement dels fills és implacable, els plaços i les etapes no depenen de tu. L’adolescència vol dir, a tot arreu, que la teva filla és cada cop menys la teva filla, que és part del desenvolupament normal de les coses que el remolí dels estudis i les activitats se l’endugui, que es creï el seu món, etc.
anna1 Sones un xic nostàlgic…
Potser l’experència és que el que no hagis fet fins als deu anys, si no has instal·lat al disc dur elements de catalanitat, per poder reconèixe’t en una criatura que, de tota manera, ha de tenir un peu a la teva cultura i un altre a la de sa mare… si no ho has fet, ja no ho faràs. Tot això es perdrà (com llàgrimes en la pluja) si la vida no la porta a Catalunya (poc probable) o si un dia no s’aparella amb algú català (encara menys probable). Tot el que pots fer ara és cuidar el que has fet: ser present i continuar oferint alguna cosa.
Així, què es podria fer per intentar seduir adolescents des d’un blog?
L’Anna, la meva filla, està del tot enganxada a una revista nord-americana per a nenes de la seva edat que es diu Rookie: parlen de música, de llibres, de tendències… en anglès. Es parla molt de llibres i ha descobert moltes coses a través de la revista, per exemple, autors com David Sedaris, molt amè i famós als Estats Units. Des que tenia 10 anys que la segueix. Té format de web, però cada any editen un annuari, el Yearbook, que és un totxo de 200 pàgines; i ella se’l llegeix tot. És la seva Bíblia. Una cosa així no existeix en català i penso que tindria molt èxit per a adolescents.
Ostres, 200 pàgines en anglès, déu n’hi do!
Sí, no té cap problema per llegir-ho, segurament no ho entén tot, però n’entén prou. Una vegada es va llegir Alícia al País de les Meravelles en txec i en anglès simultàniament, amb els dos llibres oberts: li feia gràcia comparar-ho. No ho fa normalment, va ser un cas extrem.
I en català, també carta-a-la-reina-danglaterra_9788499320519se’n llegeix 200?
Poc. Sobretot en txec i anglès. Una novel·la curta que li vaig regalar i que li va agradar prou va ser Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès. També suposo que en aquesta edat li agradaria tenir al costat un amic una mica més gran que li expliqui coses de la vida, però jo, adoptar aquest rol, no sé fer-ho…
I la música en català, no l’atreu?
No l’escolta gaire… La veritat és que jo tampoc n’estic gaire al corrent.
I la revista Enderrock, no podria ser per a una nena de la seva edat?
Només parla de música. A ella l’interessa més un tipus de revista més enfocada a una noieta que creix, perquè a aquesta edat els interessos de nois i noies són diferents.
Ara l’Anna és adolescent. Fes memòria de recursos que han estat útils per transmetre la llengua…
El fet és que cal embarcar-se en tot el que està al manual: llegir-li contes, posar-li vídeos, fer activitats. Entre els llibres i els vídeos, la lectura és molt més efectiva. Posar vídeos és 1289317194950comodíssim per als pares i distret per a la criatura, que seguirà amb la vista tot el que es mou. Però si no ha llegit paraules abans, sospito que l’efecte es perd, de manera que el millor és combinar llibre i vídeo Els grans referents en català han estat el món de Les Tres Bessones i la revista Cavall Fort. Dic “han estat” perquè ja s’ha acabat la infantesa. A Les Tres Bessones fins i tot les vam conèixer en persona: ens van ensenyar l’estudi on les dibuixaven, vam conèixer una de les bessones reals que hi treballava, etc. Es van portar molt bé i li va fer molta il·lusió. La música de Les Tres Bessones, per cert, em semblava boníssima perquè mostrava tots els gèneres musicals. També, Cavall Fort, que jo ja llegia de petit. Una vegada li va fer molta il·lusió que li publiquessin un dibuix. A més, informa, per exemple: em vaig assabentar que existien els Manel a través de la revista. Les historietes, les il·lustracions, els contes… tenen molt de nivell. Trobo qlogoue Cavall Fort és molt adequada per a l’edat que es dirigeix. Però a partir d’aquí, no hi ha cap més oferta.
Veig que l’Anna ha llegit molt. I escriure?
Això no ho hem tocat tant. M’escriu sms, com pot, amb “txequismes” (“astàs” enlloc d’estàs…). Si s’hi hagués de posar, ja ens hi posaríem… Va carregadíssima de feina, si veiessis el que fan: història del Món, història txeca dia a dia, física, química, francès, anglès… I a més va als escoltes i fa claqué i piscina… i llegeix molt, potser perquè és filla única. No li vull posar més obligacions. A qui ha d’escriure en català? A mi?
Sí. O a l’àvia, als parents…
No, perquè amb la família parlen via Skype, no estan per e-mails.
O al Facebook, acostuma a agradar als adolescents i serviria per estar en contacte, no?
Ella no s’hi ha volgut ficar, per ara.
I si hi hagués una xarxa social similar, però només en català: la seduiria?
Potser sí.
A Praga només parla català amb tu?
Sí, només em té a mi… i a la seva àvia quan parlem per Skype. Però penso que té un bon nivell de català. A vegades s’embolica, es perd quan ha de fer explicacions complicades, es passa el txec (jo el parlo, ja fa vint anys que visc aquí)… però no té cap actitud negativa vers el català.
Trobes que el seu català és tan bo com el seu txec, tenint en compte que viviu a Txèquia i que la mare és txeca?
No, la seva llengua materna és el txec. Té consciència de la vida d’allà, sap parlar el català, però no la pots comparar amb una nena adolescent de Catalunya. Suposo que de tipologies n’hi ha moltes, però en el meu cas, la seva mare és txeca, vivim aquí i jo sóc l’únic català. Això d’aquí l’absorbeix. Diferent seria potser si fóssim una parella de catalans vivint a Praga. De ben segur que pensaríem en tornar. Si els dos fóssim estrangers, seria una altra història, però si un dels dos és nadiu i, sobretot, si ho és la mare… No es diu “llengua materna” perquè sí.
En aquests casos, el que sembla que passa més sovint és que el nen o nena respongui en l’idioma del país, malgrat entendre el català. T’ha passat?
Passa i costa molt. Però ells t’entenen i has de seguir parlant-los en català. Quan estan aprenent les llengües, ben al principi, i quan comencen a dir les primeres paraules, als tres o quatre anys, és igual que no contestin: ho entenen tot, malgrat sembla que no. Senten la música de l’idioma, van escoltant paraules… anna2O almenys això et diuen, i tu t’ho creus, i alguna cosa hi deu haver, perquè a poc a poc van parlant en català. Recordo quan jo li deia verbs en segona persona i ella contestava amb verbs en segona persona, per imitació, fins que va començar a fer la primera persona. A Praga he observat bastantes parelles mixtes que porten els fills i filles a parvularis en anglès: els nens es fan llavors un poti-poti d’idiomes, ho barregen tot. Però als nens petits els és igual: ho aprenen tot. Si no contesten en català al principi, s’ha de seguir, seguir, seguir… Entendre’t, t’entendrà i de mica en mica l’anirà parlant. Sobretot si es combina amb visites a Catalunya i Skype. A mi des del principi m’ha parlat en català. Les úniques dificultats que té és que el seu domini és secundari pel fet de viure fora de Catalunya i tenir tan poc contacte amb la llengua. Però és natural que sigui així.
I parla d’identitat?
No n’hem parlat, però suposo que se sent txeca, però a més té el patrimoni de son pare. Per exemple, quan he preparat un arròs i mengem gambes, no hi ha cap nen de la seva edat en aquest país que sàpiga pelar gambes: les veuen com una mena d’insectes i a alguns els fan angúnia. En canvi, l’Anna els explica: “Però si està boníssim, mireu, mireu com es pelen!”. Aquest és el seu patrimoni i aquesta és la diferència. Té una noció de Catalunya com la terra del pare i la família del pare, centrada sobretot a Barcelona, que és d’on sóc.
Quan sou a Catalunya, passa alguna cosa similar, algun xoc cultural així? No ho sé, per exemple el fet que la gent crida més o…
Bé, és que això a mi també em molesta, després de tants anys. No sé com es pot menjar tant, cridar tant i anar a dormir tan tard. Jo ja no podria dur la vida d’allà. Però crec que no li importa massa, a ella. Viu la biculturalitat de forma molt natural, i a l’institut on va hi ha molts nens i nenes fills de matrimonis mixtos. A més els alumnes provenen de diversos barris, per tant, veu tot tipus de gent. Praga és molt internacional: “l’estrangeritat” no li ha portat mai conflictes.
I trobes que l’ha ajudada a aprendre altres llengües? Sens dubte. Aprèn francès, per exemple, i s’adona que hi ha moltes similituds amb el català: dimanche… diumenge. Hauria preferit que escollís alemany, però va voler el francès.
Per tant sap català, txec, anglès i francès…
I entén el castellà. Quan som a Catalunya el sent i tenim parents castellanoparlants que li parlen. Jo no li vaig ensenyar: quan va néixer ja em vaig preguntar si parlar-li en català o castellà; em va fer pal parlar-li en castellà. La meva decisió va ser parlar-li en català a la criatura i procurar parlar-li en el seu idioma a la mare. Entre els castellanoparlants coneguts a Praga només vaig notar comprensió en els d’origen català. Entre els altres sarcasme, hostilitat, indiferència. Cap problema. Qui es decideix pel castellà és sovint perquè la parella estrangera el sap o és el que sol aprendre. Ara l’Anna sobretot entén el castellà; contestar, ho fa més aviat en català.
Ens comentaves a l’e-mail que ara heu creat el Casal Catalanotxec: més oportunitats per a què escolti i practiqui la llengua, no?
Just l’hem creat, sí, però hi ha sobretot gent jove acabada d’arribar, tots molt brillants, la majoria científics i contentíssims de poder fer recerca aquí, suposo que deu ser l’onada migratòria fruit de la crisi. Algun dia la portaré al Casal, però Bildschirmfoto 2014-01-22 um 11.38.51 PMja veurem… Hi ha un noi català amb un nen de 3 anys… Ja veurem… L’ambaixada espanyola té oficialment més de mil persones, per tant de catalans a Praga jo suposo que n’hi podria haver fins a 150, però tothom va molt per lliure, molt a la seva. Ens trobem els dilluns regularment per fer-la petar, per organitzar sopars, per anar a veure el futbol a qui li interessi, i tenim el web per anar fent-ne difusió i crear informació documentada.
Tu a què et dediques?
Jo m’he dedicat al comerç, a la importació, i hi va haver una finestra d’oportunitat als anys noranta, fins a mitjans dels anys zero. Des de fa un temps, però, ja ho he deixat: dono classes de castellà, faig traduccions… Hi ha molta demanda de castellà com a llengua estrangera. Aquí és molt normal arribar a l’adolescència amb dos idiomes estrangers: l’anglès i un altre, perquè el sistema educatiu estableix un segon idioma estranger des de la primària.
I no et planteges tornar?
Tornar a fer què? A parlar amb qui? No sabria què fer. Tots els meus companys d’estudis ara són funcionaris i són els que es consideren afortunats. Els nascuts als seixanta vam ser la primera generació a la que van començar a dir una cosa que avui és una broma de l’APM, allò de “la juventud está muy preparada”. Catalunya és una societat tancada, no hi tens res a fer, el país no val tant la pena si no ets funcionari, si no tens una família darrere: tots els empresaris són fills d’empresaris, i això de l’emprenedoria és mentida, és una cosa que s’explica per tenir distreta la gent innocent. Aquí puc anar fent coses, la vida és més barata i tinc una filla, per tant, no puc fotre el camp així com així.
Hi aneu sovint, a Catalunya?
Un parell de cops l’any, màxim.
Les tradicions, les manteniu?
Sobretot quan era més petita: a ella li feia molta gràcia el Tió, posar-li el menjar, bastonejar-lo… I fins i tot ho vam fer amb nens i nenes txecs, a qui els ho ensenyàvem i realment al·lucinaven de contents. Ara, a Txèquia es menja molta carn, però per Nadal, peix. Ara bé, és la carpa, que 100_5839no té cap gust: a ella no li agrada gens, ja que està acostumada al peix del Mediterrani, el lluç, el rap, la gamba… Sóc jo el que trenca llavors la tradició i aquí a casa preparem alguna altra cosa. Amb Sant Jordi passa una cosa, i és que aquí la gent compra llibres tot l’any. Quan expliques que els catalans dediquem UN dia a l’any a comprar llibres topes amb un mur de perplexitat i incomprensió. Per tant no és veritat que la festa sigui exportable, si més no al món civilitzat. Diguem que el nostre Sant Jordi el limitem a l’amor i la rosa.
Veig que parles molt de cuina i gastronomia: ho consideres molt important en la transmissó de la cultura catalana.
Parlava de la importància de fer activitats: qualsevol cosa va bé, però sempre que es facin conjuntament. Per exemple pot ser l’esport. Ara bé, com que a casa no som gens d’això d’anar corrent i suant pels llocs, vam triar dedicar-nos a cuinar. La cuina permet passar molt temps junts i parlar molt. En una paraula, has d’anar comentant en veu alta el que fas. Has de dir “ara tallarem el tomàquet” perquè ella et senti dir “tomàquet” mentre agafes el tomàquet. Ella també pot tallar el tomàquet tan bon punt pugui sostenir el ganivet, i de passada aprendre què vol dir anar amb compte però sense por. Al marge d’aquesta teoria, transmetre la gastronomia catalana també em sembla important. Jo em vaig posar de seguida a cuinar perquè no m’agrada la cuina txeca.
A mi l’utopenec no em va agradar.
Si t’hi fixes, què és? Simplement, una salsitxa marinada amb vinagre. Ara, la cervesa és increïble. La cuina d’aquí fa bé la carn, però no es pot viure sense llegums, ni verdures… A la meva filla sempre li ha agradat feinejar a la cuina: fer coques, pizzes… D’olives, n’ha menjat des de petita a grapats, etcètera.
A casa passa igual, des de ben ben petits…
A més, val a dir que els beneficis de centrar-se en la cuina són molts, ho serien en nens creixent “normalment” a Catalunya. De menjar s’ha de menjar cada dia, i de cuinar no se n’acaba d’aprendre mai. Però en el moment actual, l’adolescent que dóna tanta importància al seu cos que canvia, no surt torracollons a taula, ni li passa pel cap parlar de dietes i fa el que ha fet sempre, menjar de tot, amb una curiositat infinita per noves receptes, i sabent dir això sí, això no. Per últim, però no menys important, la transició entre “jugar a cuinar” i “fer-se el dinar” és imperceptible: sense planificar res, arriba un dia en el qual, perquè tu arribes tard i ella ha arribat abans de l’escola i té gana, es fa el dinar, i tu de l’emoció ja no dines.
Digues coses que t’agraden de Txèquia100_5840.
A Praga hi ha molta vida: exposicions, teatre, presentació de llibres… Al teatre pots anar-hi a les set, a les nou-deu ser a casa, a les dotze màxim dormint. Quan sóc a Catalunya, l’hora de dinar no m’arriba mai: a les tres dinen, a les deu sopen! Uf… Els horaris catalans i espanyols se m’han fet molt difícils. Si tornés a viure a Catalunya miraria de seguir vivint d’acord amb els horaris del món civilitzat.
Però comentaves que no volies tornar… I què passaria amb l’Anna, voldria viure a Catalunya?
No n’ha comentat res, però imaginar-me, em puc imaginar qualsevol cosa! 🙂
Per cert, per la webcam veig que encara teniu l’arbre de Nadal. Nosaltres també.
Espera que encenc els llums (els encén). Ah! I també tenim el pessebre amb unes figures petites que vaig comprar a la Fira de Santa Llúcia, a Barcelona. És petitet, petitet. A casa no som religiosos. És ben bé simbòlic, per la tradició…

FOTOS: Antoni Ferrando i Gemma Terés Arilla

“Ells diuen que són 25% catalans, 25% russos, 25% francesos i 25% jueus”

ELISENDA POUS.
QUATRE FILLS (2001, 2003, 2005, 2006).
 VIU A ALMATI (KAZAKHSTAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, EN RUS I EN ANGLÈS.

Hola, hola…?
Hola! Sí, sí que hi sóc a l’Skype. Just acabem de felicitar a ma mare, que és el seu aniversari. D’aquí a una estona anem al cinema. Ara tinc temps.
Perfecte. Tens quatre nens: déu n’hi do!   549185_10151552304730080_1615163705_n
Sí, sí, quatre. En Marc, que ha fet dotze anys. El segon es diu Jordi i té 10 anys i mig. El tercer és en Sergi, que té 8 anys i mig. El quart es diu Àlex i té 6 anys i mig.
Tot quadrat, he!; he!; he!
Sí, sí, més o menys. Es porten entre 19 i 22 mesos de diferència.
I a més, treballes?
Sí, tinc dues llars infantils privades, de dos a sis anys: Chasik Kompot i Chasik Taimanova. Les he muntades jo: en anglès i en rus; i ara tenim una mica de francès. Però no vaig venir al Kazakhstan per treballar, sinó perquè vaig conèixer el meu home a Salou, em va convidar i em va arrossegar fins aquí. He!; he!; he! Ell és del Kazakhstan.
Ets mestre?548591_10152171662610080_656919541_n
No, jo gestiono les escoles, en sóc la propietària. Tinc mestres i administradores i jo hi vaig quan puc, no hi sóc tot el dia. Quan els nens vénen de l’escola, vaig cap a casa.
A quin tipus d’escola van?
Ells estudien en anglès perquè van a una escola internacional. L’escola acaba a les 15 h, i cap a les 16 h ja són a casa. Necessiten molta estona per arribar-hi perquè la ciutat és molt extensa i està a l’altra punta.
I com hi van, tan lluny? Amb transport públic? En cotxe?
Tenim xòfer.
Xòfer?!
Sí, sí, és que aquí tot és una mica diferent. Tenim un xòfer que els porta a l’escola i que també es cuida del manteniment de les dues escoles bressol que dirigeixo. Aquí la mà d’obra és encara bastant barata. El meu home tenia el seu xòfer… bé, tenia, ja que va desaparèixer, una cosa malhauradament molt corrent també aquí: se’n va anar uns dies a ajudar a algú de la família al nord del país… i encara no ha tornat. Espera, espera que el meu home em pregunta amb qui estic parlant en català…
это Жемма, она каталонка, которая живет в Германе и у нее на фейсбуке группа каталонцов за рубежом… (és la Gemma, una catalana que viu a Alemanya i que té un grup al Facebook de catalans que viuen a l’estranger)
а почему она не приехала cюда? (per què no ha vingut aquí a fer l’entrevista?)
потому, что она работает в Берлине и она не можеть приехатъ cюда. (perquè ella treballa a Berlín i no pot venir cap aquí)
Bé, ja veig que entre vosaltres parleu en rus…
Sí, entre nosaltres parlem en rus. El meu marit, l’Oleg, es dirigeix als nens sempre en rus; jo, en català; però ells parlen anglès millor que cap altre idioma perquè l’escola és en anglès i és l’idioma dominant.480083_10151403999470080_1213473792_n
Més que el rus?
Sí, perquè el rus el parla el pare, però a l’escola el tenen com a llengua estrangera, dues hores a la setmana, perquè com et deia és una escola internacional. A més no els agrada estudiar-lo: primer van tenir un mal professor i ara tenen una professora que els ha apretat més, però utilitzant mètodes soviètics i no els agrada. El troben difícil. El petit el parla, però encara no llegeix el rus perquè fa primer i va a una escola britànica. El gran sí que en sap de llegir. Tot i que no em preocupa: tots l’acaben aprenent. Però a banda d’aquestes dues hores de la setmana, la resta, tot, tot ho fan en anglès.
I entre ells també parlen en anglès?
Sí, sí, en anglès. Fa ràbia, però és així. Jo els llegeixo en català, ells el llegeixen una mica, però no volen perquè els costa llegir en català… I el petit, que ha estat poc a Catalunya, és el que menys el parla. Els estius és quan fan els intensius, ja que els apuntem a colònies a Catalunya. Però aquí… jo sóc l’única que parla en català!
Però sí que teniu contacte amb la teva família a través d’Internet, deies al principi…
Sí, sí, amb els meus pares. I els meus fills són al Facebook. Però allà, sobretot escriuen en anglès. Quan escriuen en català és per gravar-ho! Quan m’envien un whatsapp o m’escriuen a través del Facebook, ho fan fonèticament, com si fos anglès. Escriuen tal i com els sona la fonètica en anglès.
Per exemple?
Per exemple: “A on nirem de bacansas?”, “Kuntestam”, “Jo now se com as fa el admirada”, “jo at bwe di una cosa”, “ke al jordi a fet malamen”…
Que interessant…!
És molt curiós i interessant de veure, sí.
I pel que fa a barrejar llengües, fa uns dies comentaves una entrada a la pàgina de Quan el català és minoria i publicaves frases com: “Jordi, did you parar la taula?”, “I don’t understand you when you’re txavking!” (del rus чавкать, txavkat – fer soroll mastegant amb la boca plena)
És boníssim, és boníssim. I: “mare, el Sergi m’ha trogat (tocat)” o “havíem de jump (saltar) a dalt (amunt)”. De tant en tant els van sortint paraules en alguna de les altres llengües, però si es dirigeixen a mi només en una altra llengua, com l’anglès, jo els dic que no els entenc, no els deixo. Jo sóc molt tossuda. Ara ja ho saben. Tot i que realment hi ha paraules que, si no utilitzes en català, els costen perquè no les saben i llavors tiren de l’anglès.
I entre el rus i el català?
Parlen millor el rus perquè com senties jo també parlo amb l’Oleg, el meu marit, en rus.
I a tu no se’t dirigeixen en rus?
No, però com que saben que el parlo a vegades em demanen que els tradueixi una paraula del rus al català o del català al rus… Tot i que sobretot, quan els falten paraules m’ho pregunten des de l’anglès, perquè és la seva llengua de referència i a més saben que jo el parlo.
I el castellà, el saben?
No, perquè no sé com introduir-lo. Jo no els penso parlar en castellà.
I classes de castellà?
Sí, ho volia. Aquí hi ha els de l’Opus Dei que donen classes de castellà i també alguns cubans… Però els meus fills estan tan ocupats que no poden: també van a classes de francès a l’Alliance Française.
I el castellà a través d’amics?
Tenim uns amics argentins i colombians, però aquí la majoria d’estrangers són expatriats que vénen i marxen. Un estiu ens vam quedar aquí i ens vam veure cada dia amb ells. Dos mesos més tard ja ho entenien tot. Quan van a Catalunya, on hi ha molta gent que parla castellà, també el senten… i s’enfaden amb mi: “No entenem res, som a Catalunya i no entenem res!” He!; he!; he!; he! Però ells diuen que volen aprendre el castellà. El que sí que he observat és que quan van a l’escola de tennis de Manresa, el 90% parla català. Quan els portem a unes colònies públiques, acostuma a haver-hi més castellà.
Ho feu cada estiu?
Sí, normalment marxem quan acaba l’escola, a finals de juny, intento ser a Catalunya per Sant Joan, i tornem dos mesos més tard, a finals d’agost. Les escoles internacionals acostumen a començar al voltant del 22 o 23 d’agost.
Deies, però, que en classes extraescolars sí que aprenen francès. Per tant, català, rus, anglès… i francès.
Sí, perquè la meva mare és francesa i els vaig voler apuntar perquè en sapiguessin una mica. La meva mare els parla en català i en francès. Quan eren més petits, ella només els parlava en francès i llavors també teníem un noi nadiu que els donava classes… fins que va marxar del Kazakhstan! El típic problema aquí, el que et comentava… Durant un temps no van fer classes i ara hi han tornat amb l’Alliance.
Tornem al català. Comentaves que ets l’única font de català per als teus fills. Quins recursos utilitzes?
Quan sóc al Kazakhstan, llibres i algun DVD… però ara els dibuixos o les pel·lícules ja no els volen en català: han de ser en anglès. Quan sóc a Catalunya, a més, TV3. De cançons en català de petits ja no n’escolten. Ja es fan grans… Però n’havíem escoltat moltíssimes! L’únic que faig és posar l’emissora Rac105 a l’Iphone a través de l’altaveu, i així en senten algunes. A l’estiu, quan estem a Catalunya, quan els portem a les colònies del tennis a Manresa, els agrada escoltar el Fricandó049cf507-5928-4fb3-83c3-68199b47280b1_low Matiner, amb el Vadó Lladó, no sé per què!
I de contes?
Rebo el Cavall Fort i el Tatano. I de llibres en tenen varis. Els últims que els vaig comprar eren per a joves, d’humor. Però més aviat sóc jo qui els en llegeix abans d’anar a dormir, en veu alta. Els de l’Eduard Estivill Contes per abans d’anar a dormir, per exemple.
I el conte d’en Patufet, l’expliques als teus fills?
Sí, i tant! Els l’he explicat mil vegades i encara els l’explico. El que més els agrada és la part dels pets: “I quan el bou es va tirar un pet en va sortir en Patufet!”. Això dels pets i els rots els encanta!
Què et sembla el projecte de Patufets al món?
A mi m’agrada saber com estan els altres. Quan ve algun català al Kazakhstan, acostumen a contactar-me i els dono un cop de mà.
T’has trobat amb xocs culturals en el teu dia a dia al Kazakhstan?
És que jo no faig gaire la vida d’aquí. Nosaltres fem la nostra vida. Almati és una ciutat gran, més o menys com Barcelona. Això vol dir que tu pots fer la teva vida. En el meu cas, jo em faig molt amb els estrangers i, per dir-ho d’alguna manera, això fa que “no t’integris”. Però, alhora em pregunto: “a què m’he d’integrar?”. Aquí hi ha més de 120 nacionalitats! Els russos, els kazakhs, els alemanys, els uigurs… aquí cadascú té la seva llengua, la seva cultura, fa el seu menjar, la seva vida… A més, accepten molt bé els estrangers.
I els teus fills com es defineixen des del punt de vista nacional, doncs?
Ells diuen: “y меня много национальностей!” (jo tinc moltes nacionalitats!). I continuen: “на 25% я каталонец, на 25% русский, на 25% француз, и на 25% еврей” (25% català, 25% rus, 25% francès i 25% jueu). Perquè la mare del meu home és jueva i el seu pare, rus. Però els meus fills també comenten: “но у меня тоже есть что-то американского…!” (però també tinc alguna cosa d’americà…!) perquè, és clar, parlen amb accent americà! He!; he!; he!
Genial, cap problema!
Sí, però com que jo sóc molt nacionalista, els ho tinc tant ficat al cap que quan algú els pregunta: “откуда вы?” (d’on sou?), ells responen: “мы из каталонии! мы каталонц58720_10150261156605080_4105600_nы!” (som de Catalunya! Som catalans!). He!; he!; he!
Déu n’hi do! I a més tots quatre noms són catalans…
Sí, però ho dic sempre: “Jordi”, el va triar el meu home, a qui li va agradar el nom perquè el va sentir molt sovint a Catalunya.
I m’imagino que els expliques i re-expliques les tradicions?
Sí, i com que estan en una escola internacional, treballen molt el fet que cada nen ve d’un país diferent. Cada any, cada pare hi va per explicar el seu país. Jo explico Catalunya, intento anar-hi per Sant Jordi, coincidint que a més el meu segon es diu Jordi, els presento els castellers, etcètera. El dia internacional és al vespre, cada pare té un estand, i nosaltres hi anem com a Catalunya. Preparo plats catalans, portem llonganissa i crema catalana. A més, aquest any la meva mare em va enviar faixes, barretines i espardenyes de set betes. A partir d’una foto, vaig fer cosir aquí, que és més barat, uns pantalons de pana i una hermilla. De fons hi vam penjar una senyera, una estelada i la frase: “Catalonia is not Spain”.
Però al Kazakhstan saben què és Catalunya?
Sí. No tothom, però trobo que cada cop més. Una anècdota. Kazakhstan ja és Àsia, per tant, hi ha molts mercats, базары (basars). Com que estem a tocar de la Xina, hi ha molt contraband. Trobes sobretot productes de la Xina a l’anomenada барaхолка (baraholka), que és un mercat amb molts contenidors on pots trobar-ho tot, tot, tot, molt més barat. I acostuma a estar als afores de la ciutat. Doncs el que et deia, una anècdota: un dia hi vam anar a comprar amb en Marc, l’únic amic català que hi havia a Almati (el que ens va ajudar a muntar la paradeta de Catalunya de l’international day de l’escola), i parlàvem en català entre nosaltres. El venedor del contenidor de les espècies ens va començar a preguntar a veure quina llengua parlàvem. “Català”, li dèiem. “Català?”, comentava. “Sí, Barcelona, Catalunya…”. I ens va contestar: “Ah, sí! Que ara teniu problemes com els bascos, oi?”. Que allà ho sàpiguen?! Això és molt! A més, aquí hi ha molta gent del Barça, per tant ens coneixen. Una altra cosa: aquí en el passaport hi apareix la национальность (no traduïble com a nacionalitat, sinó com a Volkstum, caràcter nacional o origen). A mi m’agrada, tot i que té un punt racista. Quan a mi em pregunten: “а вы кто по национальности?” (i vostè quin “origen” té?); i jo els puc dir: “каталонка” (catalana803352_10152583366775080_805709089_n). De seguida em responen: “но это же Испания!” (però si això és Espanya); i m’hi torno: “а вы уйгуры?” (i vostè és uigur?). “нет, я русский!” (no, jo sóc rus); “вот, тоже самое!” (doncs, exactament el mateix).
Per tant, ho posa en el teu passaport, que ets catalana?
No, no ho pot posar perquè jo tinc permís de residència.
I en el dels teus fills?
Ells tenen tres passaports: francès, espanyol i kazakh. En el kazakh, com a национальность (origen) posa русский (rus) perquè el seu pare és rus. L’origen el determina el pare: els únics que van per mare són els jueus.
I els cognoms?

En espanyol en tenen dos, Plótnikov Pous. I en el francès i el kazakh, un: Plótnikov.
Us quedareu al Kazakhstan per ara?
Jo, de fet, ja en vull marxar. Però ara m’estan embolicant per a què munti una llar d’infants molt gran amb la filla del president… No ho sé, no ho sé… Aquest no era el meu pla: jo volia marxar. Jo sempre ho dic: aquí pots treballar, pots fer-hi diners, però la medicina està molt malament. A més, treballar aquí, tenir-hi el negoci, és on trobes el xoc de mentalitat, del fet que la gent és molt nòmada. Això no passa a Rússia, per exemple. Aquí et ve una noia una setmana a treballar i després… desapareix! I no saps com trobar-la. Comences a preguntar i t’expliquen que ella era allí perquè una altra n’és la сестрёнка (germaneta) i que no saben on ha anat a parar. I sempre se’ls mor algú, com que són tants! O sempre els passa alguna cosa. Igual que el que et comentava, del xòfer del meu marit. En aquest sentit, aquesta falta de seriositat, és molt dur. No saps mai què pot passar ni qui et pot venir a treballar.946938_10152850251625080_595804306_n
Però ja fa anys que hi ets…
Sí. Aquí hi duc una molt bona vida. Tinc una dona que ens ajuda tot el dia, cosa important quan es tenen quatre fills. Tinc xòfer, tinc no-sé-què… Podem viatjar, cosa que no es pot fer a tot arreu: tenim quatre nens i és car. Aquí ho podem fer. Però comença a no compensar-me tot això. Preferiria estar més tranquil·la i canviar d’aires i comptar amb una millor medicina.
Has tingut problemes?
Sí, dos cops he tingut problemes de salut. I dels meus quatre fills, en Sergi, el tercer, el vaig haver de tenir aquí i quasi es va morir! Un altre fa dos mesos va tenir púrpura i vaig haver de marxar. És a dir, cada cop que passa alguna cosa, he d’agafar un avió i marxar. Ja n’estic farta: no vull haver de fer-ho!
Els altres tres els vas tenir per tant a Catalunya?
Sí, els altres tres a Barcelona i en Sergi aquí perquè tenia placenta prèvia i no vaig poder marxar. Pensa que el meu home va haver d’anar a comprar sang al banc de sang perquè a l’hospital no tenien sang per fer-me una transfussió… Ara, vuit anys més tard, la cosa ha millorat, però bé… La sanitat és pública. Als hospitals públics mai ningú et fa res gratis: et diuen tot el que has de comprar, medicament, bena, xeringues… i després tornes a l’hospital i t’ho fan. O el meu home, que va tenir apendicitis, i fins que no vam trobar un conegut a qui li vam pagar un suborn no el van operar!
(L’Skype es penja)
Elisenda, et perdo…
Sí, jo també… et sento entretallada…
T’escric per e-mail…
Adéu… adéu, adéu…!

El fòrum de Cavall Fort

“Al web de Cavall Fort pregunten als nens i nenes com celebraran el Sant Joan. Nosaltres hem llegit uns quants missatges i després hi hem participat”.

Participar en un fòrum és una bona manera perquè els patufets llegeixin, parlin o escriguin en català. Si encara no saben llegir i escriure, potser els podeu ajudar llegint en veu alta les participacions anteriors i escrivint el que la canalla us dicti. Si els patufets ja són grans, un fòrum pot ser una manera divertida d’escriure regularment en català alhora que es fan noves amistats. Els fòrums de Cavall Fort tenen una participació alta, encara que no ofereixen la possibilitat de crear discussions. Els temes que proposen sovint estan vinculats amb les tradicions catalanes, la qual cosa els fa molt interessants per als patufets al món, que no tenen un casal o una associació de famílies de parla catalana a la vora. Els fòrums de Cavall Fort els presenten d’una manera més propera i personal, un món que sovint només coneixen a través dels llibres o de les festes familiars en un context aïllat. Bildschirmfoto 2013-06-27 um 11.38.05 PM

http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/opinio/forum/llistat.html