Arxiu d'etiquetes: Washington

“La qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalans. Per a mi és natural: és la meva llengua materna”

MARC BASSETS.
UNA FILLA (2006) I UN FILL (2008).
VIU A CHEVY CHASE, MARYLAND, WASHINGTON (ESTATS UNITS).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I ANGLÈS.

Tot bé?
Enfeinada… cap novetat.
Jo també, com sempre, no parem.
T’has pogut mirar el blog?
Sí, sí, i tant. Ja el vaig veure ja: divertit, interessant… està molt bé. Ja sé quina foto t’enviaré: un dibuix que li vala foto-3n fer fer a la Laia a l’escola, en què havia de dir les coses que la definien. Va escriure: “I speak Spanish and Catalan”… També hi posa que és la germana gran i etcètera. Pot tenir gràcia…
Així doncs, ja saps una mica com són les entrevistes…
Ho editaràs com a reportatge… o faràs pregunta i resposta.
Defecte professional. Avui, tu ets l’entrevistat, no el periodista. 🙂
Cert, endavant, endavant…
La Laia, la recordo, va néixer a Berlín fa…
Fa 7 anys. I el Daniel ja va néixer als Estats Units, a Nova York, en fa cinc.
Deies que la Laia va a l’escola. En Daniel, també?
No, el Daniel va a la guarderia, encara. La Laia va a l’escola pública del barri. Ens va semblar el més lògic i fàcil, estant aquí, que fos una escola americana. La Laia fa l’equivalent a primer. Si fos a Catalunya, aniria un curs més avançada, però aquí als Estats Units l’escola no va per anys, sinó per cursos: va néixer al novembre i és de les grans de la seva classe, en lloc de ser de les petites de segon, que seria el nostre sistema.
A Alemanya també pots demanar començar un curs més tard, si el nen o nena encara no en té sis quan comença el curs. Per tant, si hi haguessis continuat de corresponsal, hauria estat similar.
Ah, no ho sabia! Aquí és automàtic. El primer curs de l’escola pública, que és kindergarden, comença el setembre i tots els que han nascut a partir de llavors, s’esperen a l’any següent si encara no tenen cinc anys. Bé, si has nascut just al límit tens opció a fer una prova per veure si el nen o nena ja està prou madur. Però la Laia és del novembre i el Daniel del desembre, per tant, cap dels dos tenia opcions de passar el curs… cosa que ja està bé. 🙂
Tant l’escola com la llar d’infants són en anglès. Hi imparteixen ja una llengua estrangera?
No, encara no. Hi ha moltes escoles bilingües, sobretot espanyol-anglès. El que sí que veus són molts nens de l’edat dels nostres que a la tarda, després de l’escola o la guarderia, van a classes d’alguna altra llengua. Els nostres no.
Però a casa tenen el teu català i el castellà de la teva dona, la Beatriz.
Exacte, tenen les tres: l’anglès a l’escola, i a casa el meu català i el castellà de la Beatriz, que és madrilenya. La llengua que millor dominen és l’anglès, que han après a l’escola. La parlen cada dia, amb els nens…
La Laia ja sap llegir. Ho fa en català?
Metòdicament, no. A vegades agafem un llibre, jo li llegeixo i l’animo a intentar llegir. Comença a ensortir-se’n, però de mica en mica. A llegir, n’està aprenent en anglès i penso que ja és prou complicat. Ja he vist al vostre blog que hi ha moltes teories i bibliografia, però crec que si ho aprenen bé en anglès, sabran llegir bé en català i castellà. No penso que hagi de ser difícil fer el pas. I escriure… Jo li comento a la Beatriz que el castellà és facilíssim! A part de la h. Aquí molts tenen l’obsessió d’anar a escoles bilingües espanyoles-americanes o de portar-los a classes extraescolars per aprendre la llengua.
I entre ells, els teus fills, quina llengua parlen?
Depèn. Predomina l’anglès, però també parlen a vegades en castellà. La que menys parlen entre ells és el català. Només el parlen amb mi; a Catalunya hi anem màxim un o dos cops l’any i per ara no he vist la necessitat de buscar grups de catalans. En canvi, de castellà en tenen molts més, d’inputs: la Beatriz; altres mares amigues de la Beatriz, que són espanyoles; amb la Beatriz parlem en castellà, tot i que entén perfectament el català; i als Estats Units cada cop et trobes més castellà. Ells coneixen a moltes persones, molts nens i nenes, que parlen castellà. A l’escola de la Laia i a la guarderia del Daniel hi ha fills de xilens, etc. De nens que parlin català… ara no en recordo cap. L’única finestra que tenen cap al català sóc jo. Òbviament, quan anem a Barcelona, els meus pares, la meva família, els meus amics… però a Washington jo sóc l’únic català. A vegades l’utilitzen, el català, entre ells si jo sóc al davant, però la que més parlen quan juguen és sens dubte l’anglès.
No et preocupa, que el català sigui “la tercera llengua en el seu rànquing” d’ús de llengües?
No, em sembla natural, tenint en compte que a Washington el català només el parlen amb mi. Penso que tenen tres llengües, cosa que és un gran avantatge i sort. El català l’estan mantenint, cosa que ja és molt! Molta gent ens ho diu: “Acabaran parlant només anglès…”. A més, quan anem cap a Catalunya, hi passem dues setmanes i després marxem cap a Madrid. A Barcelona hi fan una immersió brutal, i a ningú li crida l’atenció el seu català; el parlen bé, només els delata un xic l’accent. Quan després arriben a Madrid, el català s’ha convertit en la llengua predominant i fan moltes catalanades: “ahora arribo!”. I també els detecten un accent estrany, no nord-americà, un accent que jo no els noto, sincerament. A Madrid, passats tres o quatre dies, passa el contrari: domina el castellà.
1146627_10201506534047817_2103264657_nI arribats als Estats Units, sant tornem-hi a la rutina…
Exacte. De moment, parlen tots tres idiomes. Igual que sentim sovint molts pares que ens comenten que malgrat parlar-los en castellà, els contesten en anglès. De moment, sempre em parlen en català: em contesten i se’m dirigeixen en català. Amb errors, sí, igual com també en fan en castellà… A vegades hi barregen alguna paraula en anglès, jo els comento que no ho entenc i m’ho diuen en català. Però amb el castellà passa exactament el mateix. I si veig que no saben la paraula, els dic com és en català.
Això de fer veure que no ho entens és un recurs habitual… 🙂
Reconec que ni tinc cap teoria, ni he llegit llibres… estic intentant fer el que em sembla més natural. No hem fet cap enginyeria lingüística. Veig que moltes mares espanyoles parlen anglès als seus fills, sobretot quan els nens els contesten en anglès. Pensem, amb la Beatriz, que és millor no fer-ho perquè és el pas previ a que el nen només et parli en anglès.
I barregen les llengües?
Sí, sobretot quan no troben la paraula en alguna de les llengües, tiren d’alguna altra o les catalanitzen o castellanitzen. El castellà té més força que el català i per això sovint transformen paraules castellanes al català perquè suposo que també s’adonen que són llengües de la mateixa família.
Per tant, ells, en tot cas, són molt conscients de l’existència de “llengües”, de més d’una llengua…
Sí, sens dubte. A més, jo de petit vaig viure a França sóc d’educació francesa. Amb la Beatriz ens vam conèixer a Strasburg, els ensenyem paraules en francès. De seguida hi tenen interès i ho capten. Tinc la teoria que els nens i nenes bilingües o multilingües estan més obert a les llengües, perquè des de petits ja entenen que una taula no és taula o mesa o table perquè sí, sinó que és totalment arbitrari, és un signe lingüístic. Crec que això, per a un nen, és un “clic”. Si des que neixes ho saps, ho veus així, ja saps que les coses es poden dir de moltes maneres. Si un nen només ha vist que l’objecte taula és mesa fins als 15 anys, potser llavors li costa més.
I ells ho valoren com una qualitat positiva, això de ser trilingües?
Crec que sí, sobretot pel que et comentava del dibuix a l’escola de la Laia: ella ho percep com una virtut. “Parlo tres llengües!” Cert que a la zona on vivim i a l’escola hi ha molts nens que parlen altres llengües: llatinoamericans, fills de diplomàtics o de treballadors d’organitzacions internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM)… Veus molts nens de l’Índia. Ahir per exemple l’esperava a que acabés una classe d’art extraescolar, i un nen deia: “Jo parlo dues llengües: l’anglès i una llengua que parla molt poca gent”, i la professora li preguntava quina llengua era aquesta i li contesta: “bengalí”, llengua que deuen parlar milions de persones…! 🙂 Però per al nen la sensació és que en són poques, comparat amb l’anglès. Imagina’t, per tant, el català…!
Parlen d’identitat, de com se senten, més enllà de la llengua?
Potser et semblarà curiós, però la Laia sempre diu que és berlinesa perquè va néixer a Berlín, tot i que només hi va viure uns nou mesos. Degut a això, té curiositat per aprendre l’alemany. Ell va néixer a Nova York, diu que és americà…
Per tant, només en Daniel té passaport nord-americà.
Exacte. La Laia té l’espanyol i el Daniel, com que va néixer als Estats Units, té dret a tenir el nord-americà. Aquí, encara que hi siguis com a turista, si el teu fill o filla hi neix, és nord-americà. A Alemanya, encara que hi neixis, no ets automàticament alemany. Em sembla una gran diferència entre Europa i els Estats Units: la mentalitat, com tracten els immigrants, etc.
Però, això que dèiem: parlem d’identitats. Els nord-americans tenenla foto fama de ser molt patriotes i de tenir bones estratègies de màrqueting, no és cert?
La Laia va a una escola pública nord-americana on els fan americans. L’escola és una fàbrica de ciutadans. Comença l’any abans de primer, el que en diuen kindergarden. Els primers mesos es fa una espècie de “reformatejament” dels nens i nenes, cosa que no veig malament, perquè els transmeten una sèrie de valors democràtics molt bons. Cada matí fan el Pledge of Allegiance, el jurament de lleialtat: “I pledge allegiance to the Flag of the United States of America, and to the republic for which it stands, one Nation under God, indivisible, with liberty and justice for all”.
Des dels cinc anys?
Sí, sí, des dels cinc i siguin d’on siguin. Vulguis o no et fa ciutadà americà encara que no ho siguis. I des que comencen amb el kindergarden, amb cinc anys, els expliquen la Història dels Estats Units i els seus herois: George Washington, Martin Luther King, Abraham Linkoln, Rosa Parks… Als nens petits, ja els donen els referents d’identitat d’aquest país. Abans de viure-hi, potser m’hagués xocat i ho hagués considerat un horror, perquè sóc cosmopolita i no m’agraden ni les banderes ni els nacionalismes d’enlloc, ni d’Espanya, ni de Catalunya, ni d’enlloc. Però quan ho vius, trobo que són valors positius, els que els donen.
Potser t’estàs americaniIMG_3307tzant…
No t’expliquen: “els americans som collonuts i anem a matxacar la resta del món”. No. T’expliquen Martin Luther King, els que van lluitar contra l’esclavisme, la llibertat, la igualtat… Em sembla una forma d’educació cívica. Per això, tot i que la Laia no és nord-americana, l’escola la fa nord-americana. A més, és el melting pot, que és cert que té molts fracasssos, però que d’entrada planteja que vinguis d’on vinguis, encara que no parlis anglès, et fan americà de seguida. L’actitud és: vine aquí que t’explicarem què és ser americà i te’n farem. A més, trobo que són bons valors.
Per tant, és un sistema molt inclusiu.
Jo considero que sí, que no és gens exclusiu. Vaig treballar com a corresponsal també a Alemanya, i em va semblar un país europeu paradigmàtic, on el turc sempre serà turc. Aquí, no: vés a l’escola i, si vols, seràs nord-americà. Això és una de les coses que m’agrada dels Estats Units. Potser està un xic mitificat, sí, perquè amb la població negra o llatina hi ha sovint racisme, en algunes parts… però, tornant al que comentàvem de la Laia, s’acabarà sentint nord-americana. Sap qui és l’Obama, ja ha après la Història i quines són les institucions nord-americanes…
Però a través teu, la Laia i en Daniel també viuen “el fet” català, la cultura catalana, més enllà de la llengua?
Sí, ells saben que jo sóc català. Els explico contes i cantem cançons. Fa dos anys, a Barcelona, els vaig portar a veure castellers. Penso que ells ja assumiran el seu llegat multicultural, encara que ells no se’n sentin, perquè el seu pare ho és. Però, per a mi, no és essencial la identitat nacional. Crec més en les identitats múltiples i composades…
541722_10201511535532851_2006508241_nPerò tu “ets català”?
Sí, jo sóc català. Però per a mi la qüestió de mantenir el català no és fer país, defensar Catalunya i la identitat catalana. Per a mi és natural. M’he trobat amb castellans que es sorprenen perquè els parlo en català. Però no ho faig per nacionalisme, sinó perquè no els podria parlar de cap altra manera, és la meva llengua materna i paterna. A més, no em preocupa excessivament que els meus fills es considerin a ells mateixos catalans: fills de català i madrilenya, l’una nascuda a Berlín, l’altre a Nova York, que viuen als Estats Units, que no sabem on viurem en el futur… Seran Laia Bassets Juez i Daniel Bassets Juez.
I són meitat Barça/meitat del Madrid? Això és compatible? 🙂
🙂 Saben que hi ha una pugna amistosa entre les nostres famílies. La Beatriz és del Madrid i jo sóc del Barça, sí. De petits, la meva família els regalava la samarreta del Barça i la de la Beatriz, la del Madrid. Tenen les dues, i a vegades es posen la samarreta del Barça i els pantalons del Madrid. Potser això és un reflex del que són: ni una cosa ni una altra, ho són tot. Quan siguin grans ja es formaran ells la seva identitat. No entro en política, però, des de lluny, si compares les identitats catalana i espanyola amb l’alemanya o la nord-americana, tampoc són tan diferents.
Entrem en música: també predomina l’anglès?
Sí, tot i que crec que han sentit més cançons en català que en castellà, perquè jo toco la guitarra i els canto des de petits. Ara bé, pel·lícules, cançons, mitjans de comunicació, històries, tradicions… diria que predomina tot el que és nord-americà perquè per a ells és a llengua de la quitxalla.
Tradicions? Però la Castanyera, el Tió… aquestes també les coneixen, no?1395218_10202040393033958_534079211_n
Si, el Tió, els Reis,… ho celebrem tot… I crec que al final no es creuen res! 🙂
Per què?
Perquè al final tot acaba sent caòtic i ho fem el dia que no és. Per exemple, han de venir els meus pares tal dia: esperem que vinguin i llavors celebrem això o allò… Al final acaben sense saber ben bé què és què i s’hi creure-s’ho.
I Sant Jordi?
Els explico la llegenda i els vaig regalar una rosa a la Laia i la Beatriz, però no crec que es recordin de qui és Sant Jordi.
I en Patufet?
Sí, tant el meu pare com jo els l’hem explicat. Precisament les últimes dues setmanes l’hem estat llegint perquè ens vam trobar el conte per casa.
Abans anomenaves els mitjans, els teus fills saben que escrius per a La Vanguardia, un diari no nord-americà amb redacció a Barcelona?
Crec que encara són petits, tot i que la Laia sap què és La Vanguardia. No li he explicat que des de fa dos anys té una edició en català, :), però no fila tan prim. Sap que escric per un diari i que és d’allà, però no es pregunta en quina llengua escric.
Has viscut a Alemanya i França, abans dels Estats Units…
Sí, i a més de Barcelona, a Madrid, on vaig anar-hi quan tenia 10 anys. A França, dels 12 als 14. Vaig anar a una escola francesa i en tornar vaig acabar l’escolarització al lycée francès a Barcelona.
Què és el que no t’agrada dels Estats Units?
Les desigualtats salvatges que hi ha, la falta d’un sistema de protecció social, que hi va lligat. Això és el que més em desagrada. En canvi, m’agrada que és un país d’oportunitats, tot i que és cert que ho són només a partir d’un cert nivell econòmic, perquè el que està desocupat, el marginat, ho passa molt pitjor que a Europa.
Què trobes a faltar?
Poca cosa: família, amics… Ja fa anys que vivim fora, des del 1999, tant la Beatriz com jo. Ens hem acostumat a viure a l’estranger. M’agrada molt Catalunya, Barcelona; sóc d’allà, és on em sento a casa, però m’agrada viure a fora: m’he acostumat a viure a països diferents. M’agrada ser estranger.

FOTOS – Font: Marc Bassets i Beatriz Juez