ORIOL FERRERONS MANICH.
UNA FILLA (2013).
VIU A TAIPEI (TAIWAN).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, CASTELLÀ I XINÈS MANDARÍ.
Et sento molt baixet…
Jo sento la Laia que balbuceja, de fons… 🙂
Sí, és que sóc jo el que m’ocupo d’ella, perquè treballo des de casa… 🙂
Quan fa que ets a Taiwan?
Des de l’agost de l’any passat que vivim a Taipei, on ens vam casar el maig. Al juny ens vam casar a Barcelona. Després, viatge de noces. I en acabat, ja vam venir cap a Taipei perquè la seva família viu aquí. Feia temps que ella volia venir-hi per temes de salut a la família i hi volia estar a prop. Li va sortir una feina i, com que a Barcelona no hi estava molt lligada, ens vam plantejar venir. Jo tenia feina en una empresa constructora i no cal que t
‘expliqui com està el sector. Van considerar no essencial la prevenció de riscos on jo treballava i em vaig quedar a l’atur.
Per tant, via lliure cap a Taiwan o “tots els camins porten a Taiwan”…
Sí, aprofitant el temps que vaig tenir d’atur vaig muntar una empresa comercial amb la meva mare per tal d’importar productes catalans, com el vi o l’oli d’oliva, cap a Taiwan. I en això estem. Aquí aprecien els productes que són novetat o que tenen poc vistos: són uns tastaolletes. Crec que exportar és el que ara mateix més interessa a les empreses catalanes.
Tu parles xinès?
El xinès, el parlo d’estar per casa. No em moro de gana: puc anar a algun lloc i demanar menjar, però no puc mantenir una conversa elevada. De xinès, en vaig estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, però allà t’ensenyen el mandarí amb caràcters simplificats, que són els que es fan servir a la Xina continental; aquí es fan servir els caràcters tradicionals, que són més complicats. A més, el mètode que hi fan servir va molt orientat a endollar-te la llengua sí o sí. En canvi, aquí, l’any passat vaig fer un curs intensiu de xinès a la universitat per a estrangers, tres hores diàries, i déu n’hi do el que vaig aprendre! De fet, quasi tot. Quan vaig arribar només sabia quatre paraules. Ara, amb la nena i la feina tinc poc temps per a tres hores de classe cada dia. Però el vull aprendre quan tingui temps, sobretot a llegir i escriure, cosa que és un cacau i radicalment diferent al que fem nosaltres: no combinen 28 caràcters, sinó que per llegir un diari te n’has de saber uns 7.000 de diferents. A més, les nostres M o W semblen complicades i es fan amb quatre ratlles, però aquí, només per escriure Taiwan (臺灣), el “wan” ja té 23 traços. Per això la meva dona voldria que com a mínim la nena fes la primària aquí, per aprendre a llegir i escriure, per tenir una base forta i poder seguir més endavant, ja més gran, quan és més senzill seguir. Doncs som-hi! Fins que acabi la nena la primària, els deu anys més o menys, em tindreu per aquí!
Què parleu, per tant, entre vosaltres a casa?
Entre nosaltres parlem en castellà, però ella entén el català. La meva dona va estudiar Filologia Hispànica, va fer un any d’intercanvi a Pamplona i després, dos màsters a Barcelona. Jo amb els meus pares parlo en català, ella amb la seva família, en xinès mandarí. Tenim molt clar que la nena ha de saber tants idiomes com pugui. L’anglès l’aprendrà també sí o sí perquè avui en dia, si no, no vas enlloc. I els altres tres els haurà de saber per entendre’s amb la família. Ara estem mirant de veure com ho gestionem per a què ho aprengui tot. El que és segur: jo només li parlo en català, perquè sóc l’únic de l’entorn que el parla. Sé que hi ha catalans per l’illa, i algun amb fills, però de moment només en conec a dos que han vingut de manera temporal. Hi ha estrangers, sobretot angloparlants; és menys turístic que Barcelona. I de castellanoparlants sí que n’hi ha, però no em preocupa el castellà perquè sé que l’aprendrà: només de voler saber què parlem entre nosaltres, ja es preocuparà d’anar-lo caçant, ja…
Ara la Laia té gai
rebé nou mesos: ja va a l’escola bressol?
No, ara està amb mi, com et comentava, però hem mirat escoles bressol bilingües.
Castellà-xinès?
No, no: anglès-xinès. Aquí quan es parla de bilingüe vol dir anglès – xinès mandarí. A part, aquí es parlen molts altres idiomes, com el taiwanès, el hakka, els idiomes dels indígenes (uns tretze de diferents)… L’estàndard és el mandarí. I a l’escola bressol, hi ha molts nens que no hi van que es queden en casa i passen després directament a l’escola, sense preescolar, que no n’hi ha.
I quan la gent sent o s’assabenta que parles català, com reaccionen?
🙂 Em pregunten on és Catalunya i els explico que és un trosset que ara està dins d’Espanya, tot i que esperem que no tardem massa a tocar el dos… però la gent em mira com no entenent de què va. M’ha passat també amb els estrangers, sobretot els nord-americans que viuen aquí. Durant els anys de primària de la Laia, voldríem portar-la a una escola europea, on aprenen en anglès i xinès i, a més, els ensenyen un altre idioma europeu: francès, alemany… Penso que tot el que aprengui a l’escola, ho tindrà segur. La feina serà meva de fer-li entendre que també ha d’aprendre el català. “És que els altres nens de l’escola no ho han de fer!”, em dirà. Però és que ho haurà de fer perquè és l’idioma dels seus avis, de la família… A més, li serà més fàcil aprendre després altres llengües romàniques.
I els que coneixen Catalunya, quina imatge en tenen?
El problema és que aquí la gent té una altra manera de viatjar: si han estat a Catalunya, en el mateix viatge també han estat a altres regions i ciutats com Granada, Toledo, Salamanca… En una setmana ho veuen tot! A Sevilla veuen La Giralda i es prenen unes tapes i unos finos. Es fan la foto, i ja hi han estat. A Barcelona, es fan dues fotos a la Sagrada Família, i segueixen. Per a mi és impensable! Quan vaig portar els meus sogres a veure Barcelona, es van passar mig Museu Gaudí corrent pràcticament!
🙂 Per què?
Ho troben maco… però en tenen prou amb un parell de coses, i vist! Volen anar sempre amb l’agenda feta, a contrarellotge. Així és complicat fer-se’n una idea. A més per similitud de sons confonen sovint coses com Àustria i Austràlia: els meus sogres, amb els quals vivim, m’ho deien, que se n’anaven de viatge a Hongria, República Txeca i Austràlia. A vegades es confonen en geografia, els taiwanesos. I als que no han estat mai a Europa és molt complicat explicar-los on és Catalunya: hi ha molt de desconeixement.
I si ho tires pel tema esportiu: el Barça comenten sovint que és una bandera…
El futbol aquí pràcticament no el miren. Els tira més el bàsquet o el beisbol. El Real Madrid el coneixen més perquè ha estat per la Xina, però el Barça, no perquè ha vingut menys. Als que segueixen la NBA, els explico que en Pau Gasol és català. La manifestació de l’11 de setembre de l’any passat sí que va sortir a molts diaris, però va ser una excepció.
A Taiwan parlar d’identitats tampoc deu ser massa fàcil…
La qüestió de la identitat aquí no la tenen massa clara. Per exemple, la família de la meva sogra és de Taiwan, tot i que descendeixen d’immigrats xinesos, però ja no sé de quina època. En canvi, la família del meu sogre (els avis de la meva dona) va venir cap a Taiwan perquè el seu avi era militar durant la guerra civil xinesa, estava a l’exèrcit del general Chiang Kai-shek, al bàndol de la República de la Xina, “la legítima”. Es van anar retirant i van acabar a l’illa, confinats, on s’hi van quedar. I encara avui no han signat la pau oficial entre la Xina i la República de la Xina, que és el nom oficial de Taiwan. Per això, a l’illa alguns et diuen: “nosaltres som xinesos”. Altres diuen: “no, nosaltres som taiwanesos i vosaltres sou xinesos perquè vau venir d’allà”; però molts dels que ho diuen són alhora descendents de xinesos immigrats, potser vinguts mig segle abans que els altres La diferència no és gaire gran. La identitat en general no la tenen gaire clara o no hi pensen. En canvi, jo sempre l’he tinguda molt clara: jo sóc català. No espanyol. A la meva dona se li fa estrany, no ho acaba d’entendre. I jo li ho dic: la Laia té un 50% d’ADN català… i l’altre, doncs ja ho decidirà ella.
Li cantes gaire?
Li canto, li canto… Més que la meva dona, que aquí no són massa de cantar… o n’hi ha pocs que ho facin bé 🙂 A la Laia li agrada especialment el cànon de “Dins la fosca tot d’una”, per adormir-se. També li agrada “El Gegant del Pi”, “Baixant de la Font del Gat”… Vaig tenir sort de trobar a Internet dos discos del Xesco Boix, però ella prefereix que li canti. Li canto les que cantàvem amb el meu germà a l’esplai o de colònies. Faig memòria o busco cançoners que hi ha online per a mestres de primària, amb textos de cançons.
Quins recursos més tens per transmetre-li el català a la Laia?
Pocs més. A més, estic acostumat a comprar llibres online i molt sovint el català està molt maltractat a les botigues en Xarxa. Crec que és Amazon que classifica els llibres en català amb els escrits en francès. Jo de petit tenia uns llibres de l’editorial Bruguera en què t’explicaven les parts de les coses: com es fa una casa, una carretera… També els que dibuixava Richard Scarry… Afortunadament a casa ens agraden molt els llibres i els hem guardat. Mons pares, quan poden, me’ls envien en capses. Per exemple, els troquelats com la sèrie d'”En Patufet a la panxa del bou” o “En Patufet i els cargols”.
Per tant, per a tu Patufets al món és sobretot una font de recursos?
Sí, trobo que recursos amb els quals jugant jugant es pot ensenyar a les criatures seria un gran què per a mi i per als que estem escampats arreu. Com et dic, trobar material a Internet és complicadíssim. Alhora, és bo per compartir experiències i per fer que famílies que estan a llocs pròxims puguin posar-se en contacte entre elles.
I com porteu les tradicions catalanes a Taiwan?
Per Sant Jordi, la meva senyora té la rosa. I vam anar a una llibreria a comprar un llibre, no en català, però un llibre. Per Nadal, vaig mirar de fer l’escudella i carn d’olla, però vaig estar-hi moltes hores i no ho podien entendre! Els explicava que ha de bullir hores, que és un procés. Aquí tarden a tallar les verdures, però el temps de cocció és ràpid: hi ha pocs plats elaborats, els brous són clarets i les verdures estan més aviat escaldades enlloc de bullides. A més, menjar (oriental, no occidental, que et claven) a fora és molt barat, per menys de tres euros pots menjar prou bé, i ho pots fer 24 hores al dia set dies a la setmana; per això pràcticament ningú cuina a casa: és més barat i ràpid comprar-ho preparat. Per això es queixen cada cop que he de cuinar, que m’hi estic massa estona. I el forn, ni el toquen!
Perquè el Nadal, per exemple, no el celebren…
No, només s’hi apunten els grans magatzems, al Nadal i al Sant Valentí… i al Sant Valentí d’estiu, que es van inventar, i el Halloween. Són festes purament comercials. La comunitat estrangera sí que les celebra, però la societat taiwanesa, no. La celebració forta és el Cap d’Any xinès, que és a finals de gener, principis de febrer, que és quan tothom té nou dies de vacances. El Cap d’Any del calendari gregorià també el celebren, però no és tan important. Durant l’any, a la primavera, a la tardor… tenen diferents festivals, com el del maig/juny de les barques-drac o la festa dels fanalets, que deixen anar cap al cel, o el festival de la lluna, a l’octubre…
Comentaves a Quan el català és minoria que la religió es viu diferent que a països occidentals…
Sí, aquí a Taiwan el concepte religiós és molt diferent del que tenim a occident. La gent no entén el fet que una religió sigui excloent, i aquí es va indistintament a temples taoïstes o budistes (i n’hi ha que són de les dues religions alhora), i s’hi acostuma a anar en ocasions assenyalades (quan hi ha festivitats o quan l’individu creu que necessita l’ajuda d’un déu o un buda en particular). A més d’això, les supersticions són molt fortes, i hi ha tot de temes tabú que, vist des d’una perspectiva occidental, poden arribar a semblar ridículs: les embarassades no poden anar a enterraments si no porten un cordill beneït per un monjo al voltant de la panxa, i no poden veure el cadàver sota cap concepte, per por que els esperits dels morts puguin perjudicar el nadó, per exemple. Però sobre les festes, en general, en tenen poquíssimes. Vacances, a tot estirar, dues setmanes l’any.
Em sona a poc…
Sí, amb l’agravant que aquí està molt mal vist si no et quedes a fer hores extra no retribuïdes a la feina. No és gens anormal arribar a fer 80 hores de feina a la setmana. Hi ha dies que la meva senyora entra d’hora… i surt de la feina a les 20h o les 21h.
Però si no veu amb prou feines la Laia!
No, a la nit quan sopa, hi juga una estona i la posa a dormir… i els caps de setmana.
Uf!
Els donen 40 dies de baixa de maternitat, sense temps de lactància ni res. Al marge, la mare si ho vol pot demanar fins a sis mesos “d’excedència semipagada” en què es rep el 60% del sou; però això depèn totalment de l’empresari i és la seguretat social la que se’n fa càrrec. L’empresa de la meva dona s’hi va negar.
Ostres!
Però és que aquí a Taiwan no et pots agafar baixes. Si estàs massa dies malalt, t’ho descompten dels sou i si hi estàs gaire dies més, ja t’han trobat un substitut.
Que dur!
Pensa que fins i tot amb les nostres retallades, aquí la sanitat és molt pitjor: tot s’ha de pagar a part, encara que sigui a cost reduït.
Déu n’hi do! Per cert, com és que la Laia es diu Laia?
Aquí els posen tres o quatre noms diferents, per exemple, el meu nebot té un nom en xinès, però tothom li diu d’una altra manera, que és més curta i senzilla de dir; a més, li van posar un nom anglès. Això no ho volia. Encara que sigui amb caràcters diferents, volia dir-li a la nena amb el mateix nom i que així sortís als dos passaports. Laia es pot pronunciar perfectament en xinès, no sona malament i es pot escriure amb dos caràcters: 來椏. A més, és molt català.
I com ho heu arreglat amb els cognoms?
Complicat! Aquí els nens i nenes han de tenir el cognom del pare, però el meu cognom no el poden col·locar perquè hauria de ser en xinès. Quan em vaig fer la targeta de residència, ja em van donar el meu nom en xinès…
Com?!
Sí, quan arribes et registren amb un altre nom, perquè consideren que si no, és massa complicat (per ells, clar)… Jo vaig intentar fer una transcripció sui generis del meu cognom, però me la van canviar una mica i em vaig quedar amb “Fananlong” (法男龍). La Laia als documents taiwanesos es diu Fa Laia (法來椏), perquè primer hi posen el cognom. Al registre civil de l’ambaixada espanyola, però, la Laia sí que té el meu cognom i el de la meva dona, Wang.
Em puc imaginar que t’has trobat amb altres xocs culturals, més enllà dels burocràtics.
I tant! Per exemple, aquí la família ho ha de fer tot junts: de trobar-se cada setmana per menjar, etc. Si la meva dona surt pel seu compte amb amics o companys de feina o dies després ho faig jo, als meus sogres no els quadra i la renyen una mica. A les tardes, quan la meva sogra arriba de la feina, està amb la nena, però en general jo vaig bastant a la meva, treballo i m’ocupo de la Laia.
Va, coses que t’agraden de Taiwan.
Els funcionaris taiwanesos: t’esperes cinc minuts i ja t’atenen; després, hi ha un botonet al costat amb el que en pots valorar la seva feina. Per això també s’hi esforcen… La gent al carrer és amable. I el que et comentava del menjar ràpid i barat o el fet que tens serveis les 24 hores els set dies de la setmana: des de menjar fins a fotocòpies. És la comoditat de tenir el que necessitis en qualsevol moment. És un salvavides. Va ser molt pràctic quan la meva dona estava embarassada i ens calia alguna cosa al moment que fos. Ara bé, jo em deleixo pel pa amb tomàquet. Aquí el tomàquet és caríssim, si bé tenen fruita i verdura pròpies molt bones. Si vols fer escalivada, per exemple, el pebrot et costa un ull de la cara.
Per tant, el que més trobes a faltar és la gastronomia catalana.
Sí, i també el fet que a Catalunya, a Barcelona mateix, si vas a la platja està neta. Aquí, les platges són com la Barceloneta a finals dels setanta o principis dels vuitanta: es veu deixat. Aquí la gent fuig del sol: de paraigües en veus tant si plou (que és el normal) com si fa sol.
I la muntanya?
La tenen més ben cuidada, ara bé: aquí són uns pixa-pins. La majoria viuen en ciutats i quan van a la muntanya es passegen per passarel·les alçades de fusta que hi han construït per a que no s’embrutin les sabates o per a que puguin fer muntanya en xancletes. Els boscos estan molt nets i normalment et cobren entrada, un preu simbòlic d’un euro i mig, per exemple. Ara, els caps de setmana a Rupit i les excursions per les Guilleries que jo feia de petit amb els meus pares… això aquí, no. A Taiwan és molt humit i la vegetació és verdíssima. Les ciutats, però, podrien passar amb menys contaminació: 7 milions de persones viuen a Taipei inclosa l’àrea metropolitana. La meva dona de tant en tant ho deixa anar: “De veritat que es viu millor a Barcelona!”. Tot i que m’encantaria tornar a Barcelona, on s’hi viu bé si tens feina, de moment el pla que tenim és el que et comentava: continuar per aquí encara uns quants anys més…
Ui, torno a sentir la Laia, però ara ja no és un balbuceig això… 🙂
Sí, ja està insubordinada. 🙂 Ho deixem aquí. Una abraçada!
FOTOS: Oriol Ferrerons i Manich
Patufets al món 