“Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies”

ALEXANDRA PUJOL SKØNHAUG.

UNA FILLA (2004) I UN FILL (2007).

VIU A ROLVSØY (NORUEGA).

A CASA PARLEN CATALÀ, CASTELLÀ I NORUEC.

Provem el so…
Està fent el millor estiu dels últims quinze anys! En fa dos va ser el pitjor: només vam tenir nou dies de sol. A més, no vam tenir vacances i el que fèiem és que teníem el cotxe ple dels estris de la platja… i quan feia sol, anàvem a la platja. L’aigua no es va escalfar mai, si bé és cert que mai s’escalfa gaire. Aquest any, com l’any passat, hem posat piscineta al jardí… a més, vivim a la costa (somriu).

M’imagino que vivint a Noruega, un dels “problemes climàtics” és la falta de sol…
Nosaltres tenim sort perquè vivim al sud. A l’hivern, es lleva cap a tres quarts de nou del matí i se’n va cap a dos quarts de tres de la tarda. Es pot viure així, de fet, jo sóc l’única de la família que se’n ressent perquè em quedo baixa de vitamina D i me n’he de prendre de mentida. Els nanos, ni se’n recorden. Pensa que al mes de novembre, que és el més xungo, en Ramon i jo cridem: “mireu, nens, el sol! Feia dinou dies que no el veiem”. I ells contesten: “i què?”, indiferents. Nosaltres els insistim: “el sol, el sol, que fa sol!”. Però res. Nosaltres els intentem així transmetre les nostres necessitats, però ells ho viuen diferent. La vida aquí no canvia: fas el mateix, simplement vestit de manera diferent. Aquí et diuen que no existeix el mal temps, sinó la roba inadequada. Aquí tenim molta roba tècnica: tenim pantalons per parar el vent, per parar la neu, pantalons que no paren el vent, però sí l’aigua, perquè sinó, sues… La meva mare se n’enfot: ella va néixer el 1943… i no cal que li expliquis res de roba tècnica. Aquí la vida segueix igual: que plou, doncs impermeable. El festival de música es celebra tant si fa sol com si plou a bots  i a barrals: la gent l’escolta amb fang fins als genolls, els és igual. A nosaltres no, ens fa molta mandra si fa mal temps, si està nevant i diuen d’anar a esquiar… uf, quina mandra! Aquí a tothom li és igual. A més, si tenen un pla, el segueixen, encara que plogui o que faci un temporal.

La teva mare és noruega i el teu pare català, però tu vas néixer-hi o ja vas néixer a Catalunya?
Jo he nascut a Barcelona, a la Guineueta. El meu pare és músic i els estius no li vèiem el pèl. Per això, amb la meva mare marxàvem tres mesos cada estiu a Noruega. La meva situació lingüística és la mateixa esquizofrènia que he traspassat jo als meus fills. És a dir: quan jo era petita, el meu pare em parlava en català i la meva mare en noruec. La resta del món em parlava en castellà, ja que jo vaig néixer el 1975. No vaig tenir TV3 fins als 10 anys. Quan marxàvem a Noruega, com que mon pare no venia, només parlava en noruec i recordo que quan tornàvem no sabia parlar ni català ni castellà; no me’n recordava. Entenia tot el que em deia, però no podia dir res: dos dies estava empanada… i després de mica en mica m’hi tornava a enganxar.

 I ara la teva parella és catalana… i viviu una situació similar?
En Ramon és català, però la seva família ve de Segòvia. Per tant, entre nosaltres parlem en castellà, però als nens, ell els parla en català. Jo els parlo en noruec, sobretot pel petit, que li va costar molt de començar a parlar. Ara bé, a vegades em surten coses en català, en funció del tema. A casa, vam aconseguir una situació tan equilibrada que el nen no sabia amb quina començar a parlar… i no en va triar cap. Tenia tres anys i no deia ni mu. Tots agobiadíssims! Especialment a la guarderia, on van fins als sis anys.

Ara viviu a Noruega, però abans vivíeu a Catalunya…
Sí, vam arribar que la Irene venia de P4, que ara en té deu. No saps com es va emprenyar! Estava acostumada a posar-se la bata, a seure a les cadires, a fer traç, a fer això i allò… I aquí va arribar a la guarderia on no hi ha ni taules, ni cadires, ni pissarres, ni bates… La Irene em pregunta què havia de fer, i jo li contestava, que jugar… “I després?”, em preguntava. “Després, continuar jugant”, li contestava jo… Tot i haver triat una escola bressol amb molt contingut didàctic…! Després, quan va començar l’escola primària, els pares ens vam equivocar: vam triar la Waldorf, com a escola lliure, situada a la natura, cosa que nosaltres desconeixem perquè tant en Ramon com jo hem nascut i crescut a la ciutat. Si em deixes sola en una ciutat desconeguda, en mitja hora t’he trobat el bar, el museu i el metro. Però si em deixes sola al bosc, al cap de mitja hora em trobaràs frustradíssima, perquè no hauré trobat res ni sabré on hi ha res. He après a pescar l’estiu passat, cosa que aquí a Noruega és com un pecat, no saber-ne. L’error d’apuntar-la a una Waldorf va ser que no ho sabem valorar. Quan tornava de casa i deia que havia fet magdalenes i que per fer-les havia hagut de moldre el gra, que havien anat a collir les ametlles, que havia tallat una ceba, també… Tot plegat, a 2n de Primària. Li mirava les llibretes i veia que només escrivia en majúscules: “No, les minúscules no les fem fins a 3r de Primària!”. Va arribar un moment en què ja no vam poder més… i la vam canviar d’escola. A més, la mestra estava farta de veure’m, perquè sempre hi anava a apretar cargols. Ara va a una escola internacional, on hi ha el de sempre: saludar amb la mà, els professors es tracten de vostè…

I n’esteu contents?
Sí, sí, perquè jo necessito quelcom que reconegui. Per ensenyar-los a sumar, per exemple, a la Waldorf utilitzaven follets. Clar, jo no sabia què dir-li quan em demanava ajuda…! Eren dos móns que xocaven. La Irene ha hagut de fer adaptacions arreu. Quan ets mare a l’estranger, jo sempre dic que no som mares sinó gestores de nostàlgies. La meva mare trobava a faltar Noruega i jo això de petita ho notava molt.

Què trobava a faltar?
Per exemple, quan arribava l’hivern i a Catalunya tot estava verd, a la meva mare se li regiraven els budells. La neu, la foscor, el recolliment, el tenir temps… no ho tenia i hi donava moltes voltes. Quan arribava Nadal, ma mare sempre es queixava que no estava amb la seva família. Jo ara odio els Nadals. Llavors, va arribar un moment en què jo vaig començar a trobar a faltar coses que no havia viscut mai. Quan vam arribar aquí a l’octubre del 2008, moguts per la crisi, com tants d’altres, vaig descobrir que havia trobat a faltar el recolliment i foscor que no havia viscut mai de la vida, però que ma mare m’havia transmès a partir de la seva gestió de la nostàlgia. I ara, aquesta gestió, l’he de fer jo. Per exemple, quan la Irene va arribar aquí amb quatre anys, va perdre els seus amics de Granollers, que encara veu, però no és el mateix perquè cadascú segueix camins diferents. La Irene diu: “tot el que estimo, se’n va: estimo a la meva àvia, està aquí uns dies i se’n va; estimo molts als “abuelos”, els veig uns dies i me’n vaig; les meves amigues…”. Quan tenia cinc anys va dir: “no estimo res, perquè si ho estimo, marxarà”… i em va agafar un no-sé-què… (s’entristeix). Vaig haver de fer una campanya de màrqueting: que se’n recorden, que pots trucar-los, escriure’ls… Ella encara està una mica allà. Ara, diu que li sap greu que a Granollers, on vivíem, no hi hagi un bosc on anar a córrer. O un llac per anar a pescar. Li falta molta gràcia que als seus amics de Granollers els faci pena que un animal es mori: aquí els sembla normal, se l’ha menjat un altre. Passa constantment. A la Irene també li dóna la sensació que els nens catalans se li abraonen, que li falta espai.

Interessant el que comentes de trobar a faltar quelcom que no has viscut mai en pell pròpia…
Va ser interessant perquè ho reconeixes sense haver-ho viscut, degut a que t’ho han explicat molt bé, però tampoc tens la capacitat de gestionar-ho. Aquest recolliment dura tres mesos! En ma vida he fet tant punt de mitja i he llegit tant…! Molts catalans que vénen em fan la conya: “ah! Tu sempre amb el punt de mitja…!”. Un any o dos més tard, em pregunten que com ho faig, que en volen aprendre… Pensa que entre les cinc i les set de la tarda, sopem (la Irene continua dient-li dinar-sopar, perquè és l’únic àpat calent; entre les onze i les dotze és menjar fred). A dos quarts de nou, les nou estan desfilant cap al llit. Què fas? A les sis del matí, ens llevem a l’hivern i a dos quarts de set, a l’estiu.

Quan comença l’escola?
A les vuit del matí comença l’escola. Però a l’hivern ens llevem mitja hora abans perquè ens hem de posar més roba: són dues capes més. Un cop tens el nano vestit de “muñeco Michelin” perquè a fora estem a -17°, l’has de fer fora, ja que a dins agafen calor. Vestim primer a la nena, després al nen i després nosaltres. Normalment estem entre els -7° i els -10° i amb neu. Quan no neva li diuen “hivern negre”. De neu n’anem desfent fins al març i abril. Un hivern vam estar durant tres setmanes a -20° i no teníem cotxe!

Què dur!
Sí, viure aquí és com ser un pioneer de l’oest: has d’anar a tallar llenya oi l’has de comprar, has de plantar plantes quan toca. Quan vam arribar, vaig assumir aquestes imatges com a pròpies, com per exemple la tardor daurada (em posava fins i tot poètica, els matins!), però no tenia cap de les habilitats pràctiques per sobreviure. I el dramàtic és que els noruecs no ho entenen perquè em consideren noruega, com ells. Igual que els catalans em consideren catalana.

Hehehehehehe
El primer cop que va nevar de veritat, cap dels dos volia conduir el cotxe per dur els nens a l’escola, malgrat haver-hi posat els pneumàtics d’hivern.

Comentaves que vau marxar de Catalunya cap a Noruega degut a la crisi…
Sí, si bé ja feia temps que valoràvem com transmetre’ls la cultura i llengua noruegues. Si només jo i la meva mare els parlaven en noruec, no tenien la necessitat de parlar-lo, ja que les dues vivíem a Catalunya. Vam començar a reflexionar sobre l’opció de viure a Noruega, que era una opció més. Jo treballava per a una empresa alemanya a Barcelona, van posar-hi un cap espanyol, jo em vaig quedar embarassada… i aquest cap va tenir una reacció molt espanyola vers la maternitat, és a dir, que no ho va portar massa bé. Aquesta empresa va obrir una filial a Noruega, vaig pensar que es podia intentar i a més vaig negociar “a lo loco” sense res a perdre-hi. Llavors el meu company va perdre la feina… i vam començar a donar-hi voltes: 35 anys, dos nanos… on vas? A Catalunya, enlloc. El ventall d’opcions es va anar reduint, fins que Noruega va quedar com a única opció. A més, ens ho posaven fàcil: jo tinc nacionalitat noruega i els nanos també.

I també són espanyols?
Mira, som quatre a la família i tenim set passaports, llibrets vull dir: els nanos i jo tenim el noruec i l’espanyol i en Ramon té l’espanyol. Per tant, sempre n’hi ha algun de caducat: quan no som a l’ambaixada (que és a Oslo, a una hora i mitja de camí, i obre de 9h a 14h, per tant has d’encertar-ho i dur-ho tot), som a la policia (riu). A més, tant el noruec com l’espanyol és vermell.

I de què treballes?
Jo sóc intèrpret jurat. Per a mi la llengua té un ús: em poso la llengua i me’n vaig a treballar; i pensa que després d’estar traduint set hores dient coses que no dic jo, arribo a casa i no dic res, per molt xerraire que sigui. Quan ens vam mudar aquí em vaig adonar que a Espanya ho sóc d’una llengua que parlen 5 milions de persones; aquí ho sóc d’una llengua que parlen gairebé mil milions de persones… A més també em vaig adonar que és normal i possible canviar de feina a qualsevol edat, i que no passa res. Em vaig cansar d’estar en una oficina. Per això, em vaig fer autònoma, que té les mateixes desavantatges que a qualsevol altre país, però treballo molt: als jutjats, a les comissaries, a les presons… amb gent d’aquí, de Sud-Amèrica. Això a Espanya és impensable, aquí ho puc fer perquè els sous donen per viure.

Però la vida també és més cara…
Sí, cert, però si pago 5€ per a un cafè, sobretot si és espresso, sé que el cambrer viu. A Espanya, en pago 2€ i l’amo del bar té un Audi, però el cambrer no viu bé. Aquí, com que tots viuen bé, hi ha molt de consum. Cert que també tenim el petroli, no ens enganyem: això és l’Aràbia Saudita d’Europa. Hi ha moltes coses que ens han sorprès molt: quan vas a una entrevista de treball, et pregunten si tens família, però no com a nosa, sinó com a signe de normalitat. Volen veure que ets normal i que no estàs boig. Si no tens família, no funciones.

Bé, sempre tinc la sensació que als països escandinaus tenen molts fills, en part degut a les subvencions.
Sí, cert, i també es casen molt joves. Jo ara començaré uns estudis a la Universitat d’Oslo sobre l’adquisició del noruec com a segona llengua, temes de multilingüisme. Allà, hi ha una escola bressol: cap problema. Si demanes una beca i tens fills, et donen més diners. Si estàs embarassada i tens un examen, te’l posen que et vagi bé. Si estàs donant el pit, pots portar el nen a classe. Quan parlo d’això sembla ciència-ficció. Ara bé, passa sovint que com que es casen joves, acaben matxembrant famílies: uns fills teus, d’altres meus, etc. A més, aquí és molt normal marxar de casa als 18 anys: només es va a casa els pares a recollir menjar perquè, això sí, les beques són justetes. També hi ha préstecs per als estudis, que són molt favorables amb uns tipus d’interès del 3%, però que no serveixen per finançar la universitat, sinó la manutenció i vivenda, ja que mentre estudies, no es treballa. El govern noruec interpreta que les persones són un recurs, no una despesa i entén que una persona més ben formada, tindrà una feina on li pagaran més i, per tant, acabarà pagant més impostos. Pensa que aquí paguem del dret i del revés. Però tothom i surt guanyant.

Del nord també en tenim una visió molt individualista….
Fals. Aquí els nens se’ls educa amb els valors per la comunitat. No és allò de dir que s’ha trencat una paperera i és igual perquè és de l’ajuntament, sinó que s’ha trencat la paperera, vés i paga-la… També es fan batudes per netejar el barri o en un club de futbol, on hi tens el nen apuntat, saps que dos dies treballaràs de forma voluntària per al club. Si es munta una festa, són els pares els qui preparen el menjar. Així surt més barat… i si no hi arribes, ho dius, que sols pots fins aquí, i no passa res. Aquí, adoren els nens: són el futur. Hi ha una política d’augmentar la població. Aquí al sud no passa res, però pensa que al nord de Noruega pot ser molt dur: ara a l’estiu estan a 7°!

La Irene i l’Adrià, com se senten enmig d’aquest anar i venir d’identitats?
L’Adrià és noruec perquè hi va arribar amb un any; ara en farà set. Quan parla d’Espanya, per a ell són vacances: és on anem de restaurant, anem al Tibidado, al cinema, al parc aquàtic. Coses que aquí no fem perquè és més car. Allà, en una setmana ho rebentem tot. Anem de festes majors… no parem! Per a ell això és el mateix que el que era per a mi Noruega quan jo era petita: mai s’anava a l’escola i anava en bicicleta tot el dia, sense parar mai. Ma mare em deixava al bosc i apa-li! El que més m‘agradava era fer-me un arc i unes fletxes, no per tenir-ne, sinó perquè així tenia un ganivet: mai em deixaven anar al bosc sense ganivet, ja que el podia necessitar si em quedava enganxada amb una branca. Normalíssim! Els meus companys de la Guineueta, a Barcelona, no ho entenien…

I la Irene?
La Irene ho té més fumut… Ara en té 9 i jo recordo que llavors també vaig tenir la meva crisi d’identitat. Ella diu que és noruega i espanyola.

I catalana?
És que en Ramon i jo som diferents en aquest sentit. Jo m’identifico com a catalana i em dedico a fer pedagogia del català. No tinc cap amic que desconegui el procés sobiranista i conec molts noruecs que em pregunten com va, si ens farem o no independents… El que menys entenen és per què no ens deixen marxar… Perquè la separació de Noruega i Suècia va ser així, tot i que de fet Suècia tractava bé a Noruega. Quan els explico les pel.lícules que ens passen, no ho entenen. Ningú em pregunta si el català és una llengua diferent del castellà. Quan jo era petita, ho havia d’explicar quaranta vegades. L’Adrià no ho entén: ell parla català amb tothom que ve d’Espanya i no entén perquè no li contesten en català o no l’entenen. A la Irene li costa més… Li agrada més la bandera catalana i la dibuixa a l’escola com a bandera del seu país, perquè no té escut; el recargolat espanyol no li surt. Ells no ho viuen com un problema: ells viuen la seva espanyolitat parlant en català. I jo això no ho entenc, però no apreto: ja s’ho faran. Només si em pregunten, els ho dic.

I en Ramon se sent més espanyol?
En general, sí. Tot i que tal i com està el pati… Jo ja li he dit que el millor és que ens separem ara per ser bons veïns. Pensa que jo vaig anar a l’única escola catalana de la Guineueta, a la Ginesta. Ens tiraven pedres, els anys vuitanta, per parlar català al pati. Era un barri amb molta població gallega i les reunions de veïns d’escala es feien en gallec… “¡y si no te entiendes, te txodes!”. Quan agafes distància, t’adones que el problema el tenen els polítics, no la gent. Aquí a Noruega m’he convertit en una espècie de centre d’atenció a l’immigrant perquè fa temps que hi visc i em localitzen a través de diversos grups (Españoles en Oslo i Españoles en Noruega)…. aquí sovint hi passen la nit abans d’anar a l’aeroport. Aquesta casa no té portes, i a mi m’encanta. Aquí escoltem doncs els partits de futbol, els uns en gallec, els altres en català o castellà, en funció de qui hi hagi, i a ningú mai se li acut cridar: “¡pero que haces!” Hi ha una normalitat. I això és el que vull per a Catalunya: que sigui normal; que no ens haguem de plantejar cada matí si som o no un país. Els meus fills no vinculen la seva nacionalitat amb la seva llengua. Què se senten? No ho sé, no ho hem parlat. L’Adrià segurament noruec, si bé diu que parla noruec i spansk (espanyol),però de fet el que parla és català, no ho diferencia. Si a Barcelona, algun nen se li dirigeix en castellà i ell no ho entén, en dos dies ja li contesta. Em feia gàcia veure com amb tres anys només jugava en noruec, i poc després ja anava dient: “Esto es mío”, “ponte en la cola”, “ahora me toca a mí”, “quiero jugar a la pelota”, “quiero un Frigopie”. El que necessites per sobreviure.

Quan són petits, són esponges.
Sí, i també una ancècdota. Igualment amb l’Adrià, jugàvem al parc, va començar a suar, se m’acosta i em pregunta: “m’estic desfent?” Li dic: “no, estàs suant, i a tu fins ara no t’havia passat mai”.

Hehehehehe
Devia tenir uns dos anys… Després vam anar a casa d’uns amics que tenen un patí enmig de blocs de pisos. Quan ho va veure, l’Adrià es va posar a plorar: li va fer molta por i es va pensar que les cases li caurien al damunt. Ell s’atabala: a la plaça Catalunya no hi vol anar. A casa d’aquests amics, de sobte, no el trobàvem: el vam començar a buscar… estava assegut amb bolquers amb la porta del congelador oberta… i no el podíem treure d’allà!

Per tant, millor marxar a l’hivern a Catalunya…
Sí, intentem anar-hi per cagar el Tió i Reis, però sobretot per al Tió, que els fascina això de fer-lo cagar. El Tió també l’hem celebrat algun cop aquí a Noruega i els sembla súper exòtic. Panellets, els meus fills ho associen amb el Halloween perquè els educadors de l’escola bressol eren dels Estats Units i ho celebraven: per això, per a la meva filla, celebrar Halloween és una tradició, igual que ho és fer la Mona de Pasqua o celebrar el 17 de maig noruec. Mentre siguin festes, va acumulant, cap problema! La Castanyera, per exemple, diu que fa por perquè és per Halloween.

Tu també ho has viscut així, amb aquesta fusió d’identitats i cultures?
No tant. A mi a vegades em surt el català, a vegades el noruec… i em pregunto sovint que no sé què sóc. Jo em puc desesperar perquè els noruecs són molt freds. “La gent no es toca aquí”, em deia la Irene el primer mes de viure aquí. “No m’estimen, no em toquen…”. I li explicava que no era contra ella, sinó que era en general. Quan li feia petons, al meu fill, a l’escola bressol, una altra nena se’m va acostar i em va dir: “i cada dia li feu petons a l’Adrià?”. Li semblava raríssim, com si l’haguéssim agafat pel turmell. Ella deia que no n’hi feien i ho comentava com referint-se a quelcom estranyíssim. Una altra situació que vam viure: la Irene va portar els seus diners a l’escola i va fer regals a les seves amigues; l’endemà m’esperaven les tres respectives mares per tornar-me els regals, enfadades, dient que com gosava la meva filla comprar l’amistat de les seves filles. No vaig entendre res. Malgrat les meves explicacions, elles no van entendre la nostra posició.

Ostres, què dur per la Irene…
Sí, va agafar un disgust: “no volen res meu!”, anava dient, perquè a més els nens tot ho exageren. A Noruega no es veu bé donar diners als nens, si bé és un país que presumeix del seu benestar. El missatge dels professors de l’escola sempre és que els meus fills s’enfaden molt… i jo els contesto que també es posen molt contents: per als noruecs, som uns bipolars; clar, comparat amb ells, som molt més emocionals. Una altra diferència: aquí, els adults, no juguen amb els nens. A en Ramon li encanta jugar a atrapar i acaba amb tots els nens a sobre, siguin o no noruecs. Però aquí, els nens són nens i els adults són adults… i tu ara no em molestis, que estic fent coses de grans. El que a Barcelona hagués acabat sent un conflicte armat al parc entre mares “porque tu hijo ha pegado a mi hijo”, aquí un pare noruec et diria: “deixa qu resolguin ells els seus problemes; si es comencen a fer mal, intervenim”. A Espanya, els pares són amb els nens al parc dient on han de posar el peu; a Noruega, els nens juguen a la zona de joc i els pares conversen amb el termo del cafè a l’altre costat.

La cultura del termo…!
Sí, termo amunt, termo avall, amb la motxilla, el tupperware… i a l’hivern, amb els aïllants per posar-los damunt de la neu i que no se’t refredi el cul. Vas a esquiar i pares per menjar a -10°. Sobretot es mengen taronges, que has de col.locar al cantó de l’esquena perquè sinó es congelen. I també has de portar roba, perquè la temperatura va baixant: per exemple dels 23° al vespre… als 0° quan arribes a casa després d’anar a sopar a casa d’uns amics. Pensa que aquí, a l’agost ja és tardor. El 19 d’agost comença l’escola, per exemple. Ah! Aquí també és normal que quan els nens no volen les joguines, se les venguin: posen una manta al jardí, i se les venen.

Sí, crec que tot el que és nord i centre Europa, van d’hora amb la tornada a l’escola… i això de les joguines, també ho he vist sovint a Alemanya. Tornant a les identitats, no et preocupa, doncs, que els teus fills fusionin cultures.
A mi el que em preocupa és que mai seran 100% res, perquè els faltaran alguns dels codis en alguna de les dues cultures. El que em sembla interessant és veure com ho acabaran adaptant tot. Jo, per exemple, les coses que he après en una llengua, les faig en aquella llengua, com el punt de mitja: en noruec. En català, ho passo molt malament… Les competències que adquireixes en una llengua és difícil de traduir-les excepte les que tradueixo, per feina, sobretot documentació judicial, que potser és el pitjor, ja que són dos móns. Per exemple, quan tradueixo del castellà al noruec, perdo la meitat de les paraules perquè hi ha coses que no les tenen…

Això que deies abans que tens sempre la casa plena de gent, tampoc deu ser massa normal a Noruega, no?
Però que és la normalitat? Per exemple, per als meus fills és normal que estem nosaltres quatre i de sobte ve algú perquè ja d’entrada vivim en una casa de fusta antiga del segle XIX que en té al costat una altra del segle XVII on abans vivia un reformista molt conegut. Hi vivim i a canvi fem de guies del museu que hi ha al costat a qui hi estigui interessat. Els ensenyo el museu, explico, i torno. Per a ells és normal que a casa hi entri gent que passava pel carrer i que no coneixem de res. Quan ens vam traslladar a Noruega, la Irene va perdre la normalitat dels seus amics, per exemple. O en un primer moment, no volia que l’àvia li parlés en noruec. Més endavant, quan ja vivíem aquí i aprenia el noruec, em deia que ja no podia desitjar més perquè en noruec no pot dir: “m’agradaria tenir”… El problema és que no tenen subjuntiu i jo li explicava com dir-ho, però no ho entenia perquè ella ho volia dir en un futur, no en un present. Aquest problema lingüístic no li puc resoldre.

I l’Adrià?
L’Adrià fa frases en català amb l’ordre noruec: “mira que jo fas”, per exemple. A més, per a ell només existeixen els verbs en present. En aquest sentit, la Irene controla, si bé a vegades col.loca paraules noruegues en frases catalanes. Fins ara no els havíem corregit, ara sí que ho fem: repetim la frase correctament i ells hi tornen. El que més li costa a la Irene són els pronoms febles, tot és “hi” o “ho”, però de fet és un problema que també tenen molts catalans. Va ser curiós perquè amb l’Adrià vam anar a la logopeda i li va dir, tota categòrica: “no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents!”. I ell la va contradir: la zeta castellana, etc. Va haver de rectificar: “en noruec no hi ha cap so que es pronuncii amb la llengua entre les dents”.  És una terrible responsabilitat com a pare ser l’únic model lingüístic d’una llengua. Jo a casa insisteixo molt en què hem de pronunciar bé, que ho hem de dir bé…

Amb quins recursos compteu?
Des que la Irene llegeix, és més fàcil. A més, els catalans són més barats, els llibres. Quan som a Catalunya fem uns carregaments de llibres…! A més, si vol el Harry Potter, doncs en català. La vida és dura. Els DVDs, en català. La ràdio, en català via Internet. Aquí no tenim televisió de pagament, per tant, tenim pocs canals. Tirem de Youtube per veure Polònia, Una mà de contes… Però, el més important per als meus fills per a que puguin aprendre català és que son pare no hi ha manera que aprengui el noruec. A més, baixem prou sovint a Catalunya com perquè no perdi el contacte amb els amics; a la tardor, per exemple, hi ha la setmana marró, que li dic jo, que és quan tradicionalment els fills ajudaven els pares a arrencar patates; amb l’escola, és difícil fer vacances quan no toca. El que em fa por és que els amics de la Irene acabin parlant-li en anglès, perquè ella se m’escapa a parlar en anglès quan pot, per la influència de l’escola internacional.

Amb tu?
No, amb mi no té èxit. I d’amics catalans aquí no en té; tenim amics espanyols. En català, li faig fer els quaderns Rubio de cal.ligrafia i durant un temps vam intentar seguir un programa paral.lel de P3 i P4 en català a casa, però eren realitats paral.leles. Ja que, per exemple, el coneixement del medi és diferent: el nostre hivern no és el de Catalunya… Per exemple, aquí no es pot portar bufanda, van amb coll de cigne, per por a que quedin embolicats pels abres.

I les cançons?
Canten sobretot en anglès… o en noruec. Però és que no hi ha color: aquí els que composen la música infantil són els mateixos que escriuen música pop. Amb què contraataques llavors, amb el Cocherito leré o amb El temps de collir castanyes? L’altra dia li cantava El cant de la civada… i em deia: “però si el pare és fotògraf!”. Hem de reciclar la música infantil catalana. Aquí, els nens canten cançons de cantants de pop, nens de sis o set anys. Per sort, la Irene se m’ha aficionat al Cavall Fort. Ah! per Setmana Santa, és tradició a Noruega llegir novel.la negra i autors de novel.la negra escriuren llavors per a nens. És que no hi ha color. Tot i que de fet és més fàcil llegir en català.

I també llegeix en català?
Sí, sí. A més, com dic, n’hi ha que els té prohibits: com el Harry Potter, només en català… Bé, de fet el tenim en castellà, i llavors l’ajudo perquè algunes paraules no les entén. Però vaja, que no pensem que s’ha de conservar la cultura catalana perquè sinó es perdrà, etc. No. Però si un dia vol ballar sardanes, que en balli. Tot i que penso que li va molt més el rotllo dels castells… Ah! Per a ella, una cosa típicament catalana és la natació sincronitzada, ja que va créixer a Granollers, on les anàvem a veure… i a més tenen medalles! Tu no controles el record, només pots gestionar la nostàlgia. El que ells consideren típic, no és el mateix que allò teu. Per a ells, un típic menjar català és el peix, perquè quan hi anem mengem llenguado. Per a mi no, ja que trobo a faltar el salmó, el fletant i el bacallà. També és típic per a ells comprar el pa cada dia, cosa que aquí no fem a diari, o menjar biquinis. Però a mi també em passa: vaig pensar que trobaria a faltar el fuet, no; el que més trobo a faltar són les botifarres. Ah! Aquí, sempre es dóna les gràcies pel menjar. Quan els meus fills són a Catalunya, demanen qui ha cuinat i li donen les gràcies: allà es queden a quadres. També li donen les gràcies al conductor de l’autobús. Però és que també et dóna les gràcies el director, acabada la jornada laboral. O el mateix passa quan t’han convidat a sopar: l’endemà has d’enviar missatge i donar les gràcies.

I què hi diu ta mare de tot plegat, ella que va emigrar de Noruega a Catalunya?
Doncs que no hem emigrat mai de veritat: que als anys seixanta no hi havia Internet i que amb prou feines teníem llibres en noruec a Catalunya.

 

FOTOS: Alexandra, www.cavallfort.cat, www.harrypottercat.cat, i www.panoramio.com