Benvolgudes famílies, ja som de tornada, amb renovada energia i ganes de caminar plegats. Avui hem volgut compartir un dels comentaris que va registrar el Facebook de Vilaweb en parlar del projecte de Patufets al món i de totes les famílies que en formem part. Deia així:
“Si gran iniciativa però que han de adaptar-se al país que están”
Us hem preguntat què en penseu. Ens adaptem allà on vivim i permetem que els nostres patufets s’hi adaptin?
La persona que ha fet aquest comentari no és gaire conscient de la diversitat de casos en què es troben les famílies patufaires. Moltes famílies patufaries, per exemple, tenen un dels progenitors que no és d’origen català, sinó del país d’acollida (o d’un tercer país). Tenint en compte això, s’entén perfectament el comentari de la Marta quan diu: “En el meu cas, allà on vivim també és “casa” i també hi tenim família i amics, així que més aviat es tracta d’assegurar que quan som a l’altra “casa” també s’hi trobin adaptats, que ni el desconeixement de llengua o cultura els suposin obstacles en aquest sentit, i que un dia siguin lliures de decidir on prefereixen viure“. Però fins i tot en el cas en què tota la família tingui un origen català, el comentari no sembla que parteixi de l’experiència de viure una temporada llarga a l’estranger. A Quan el català és minoria la resposta ha estat unànime. Com diu la Judith: “Una cosa no treu l’altre. Adaptarse és necessari i les arrels també ho són“. I encara afegim un comentari de la Marta que resumeix l’experiència enriquidora de viure entre diverses cultures: “Vaja, em sorprén que algú assumeixi que voler mantenir les arrels i la llengua viva vulgui dir que una no s’adapta al lloc on viu. Les persones tenim identitats complexes i quan dic complexes vull dir riques. Així que tot és benvingut…“.