“Jo em sento bilingüe, catalana i castellana, però ha estat una elecció de cor parlar-los en català”

BEA PASTALLÉ MAS. UNA FILLA (2009) I UN FILL (2010).
VIU A BERLÍN (ALEMANYA). A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ALEMANY.

Com es diuen els teus fills?
Lluna i Luca.
Se’n surten els alemanys pronunciant Lluna?
Si els dius que és com una “j” ho entenen molt bé. Tot i que és cert que normalment has de començar aclarint que Lluna no és Luna. Vaig intentar dir-los que ho pronunciessin com “Mallorca”, però no hi ajuda gaire perquè et diuen “Malorca”.
A Alemanya normalment només es posa un cognom, ho heu fet així?
Ho volíem sí, només amb el meu perquè el meu company no volia que portessin el seu cognom, que és una mica còmic. Dóna per fer bromes… Pastallé, el meu, no els facilita massa la vida aquí… La sorpresa va ser quan vam anar a inscriure’ls al consulat: ens van dir que, si hi havia pare conegut, havia de dur el seu cognom obligatòriament. Vam haver de canviar la partida de naixement alemanya… Per tant, encara més burocràcia… Ara tenen primer el meu cognom i després el del meu company.
Ets traductora de professió. Des que ets mare t’has reincorporat a la feina?
Des que sóc mare no he tornat a treballar oficialment. Encara estic de baixa de maternitat perquè aquí a Alemanya tens fins a tres anys d’excedència laboral. Me’ls he agafat tant per la Lluna com per a en Luca. A l’agència on treballava em guarden la meva plaça de traductora. Ara bé, de la maternitat i les llengües ha sorgit un nou projecte per treballar amb nens i nenes molt petits l’adquisició de llengües estrangeres (Club Solete). Ara ho estic començant a enfocar…

Els agrada a la Lluna i en Luca el conte d’En Patufet?
Els encanta. Sempre me’l demanen i sempre se’l miren com si fos el primer cop. I cantem tots junts, cada vegada més fort, quan en Patufet va a la botiga. Ho gaudeixen molt. De fet, llegir contes i cantar en català és el que més els agrada.
Tu, de fet, vas créixer en un entorn bilingüe, mare castellanoparlant de València i pare català de Torelló. Per què vas triar el català com a llengua materna per als teus fills?
Sí, jo em considero bilingüe. I de sentiment, catalana i castellana. Però ha estat una elecció de cor. Porto molts anys treballant amb llengües i sé que no es poden imposar. Certament esperava que em sortís el castellà. Però curiosament va sortir el català. No sé explicar per què. Amb la Lluna ja parlava en català quan estava a la panxa. Amb la meva parella parlo alemany. No comparteixo cap de les meves llengües maternes.
Quines llengües parleu a casa?
El pare els parla en alemany, jo els parlo en català. Ara estem entrant en una fase en què la Lluna li diu al seu pare que ell no parla català, que no en sap i que no ho entén. Tot va començar perquè el seu pare els va voler llegir un conte en català i la Lluna li va retreure: “No ho saps llegir bé, no es diu aixi!”. Quan som a Catalunya, parlo en castellà amb part de la meva família.
Però ells no es passen ni al castellà ni a l’alemany quan parles?
No, a mi em veuen parlant en moltes llengües, però jo sempre els parlo en català i ells amb  mi també. En Luca, que és el més petit, té dos anys i mig, últimament fa moltes barreges amb l’alemany, però menys del que m’esperava, pensava que seria un calc literal de l’alemany. Fa tres paraules en una llengua, dues en l’altra… A banda, ve una cangur un cop a la setmana dues hores per intentar no perdre el castellà i quan se’n va, en Luca també barreja amb el castellà.
Hi ha alguna paraula curiosa que diguin, fruit de barrejar llengües?
La Lluna no aconsegueix dir “lloc”, sempre diu “Platz”. Per exemple per dir: “vine aquí al llit que t’he fet Platz (lloc)”. Tampoc sap dir que no hi cap, fa una catalamanyada: “no passa” (es passt nicht). M’he adonat que acostumen a expressar el que viuen a l’escola bressol millor en alemany i per tant en parlen més amb el seu pare. L’estiu passat un dia la Lluna es va enfadar amb mi i em va dir tot amenaçant-me: “doncs, bufaré i bufaré i la casa tiraré”!
Dels Tres Porquets?
Sí, també els agrada molt.
Teniu contacte amb altres famílies catalanes a Berlín?
Tenim el grup Catalanets a Berlín, que crec que els ajuda molt a viure aquesta realitat catalana. Perquè tot i estar acostumats a estar amb pares de nens i nenes espanyols o alemanys, quan estem amb catalanets és un afegit. També he dir que ho combino amb llargues estades a Catalunya, que em semblen importants per la llengua i per ajudar-los a construir la seva identitat. Intento que participin en les tradicions culturals catalanes, com el Nadal o la festa major de Sant Cugat. Ah! I sempre anem a Catalunya, o a Barcelona, mai li dic que anem a Espanya.
I ells són conscients d’aquesta identitat catalana?
Me’n vaig adonar per primer cop ara fa un any, quan la Lluna tenia tres anys i mig. Vam anar tres setmanes al nord del país, jo sola amb els meus fills, i va ser el primer cop en què l’entorn era només alemany. Jo era l’única que parlava una altra llengua. Tothom ens preguntava què parlàvem, que els semblava francès o castellà… A la tercera persona que ho va preguntar, la Lluna ja va contestar-li: “Wir sprechen katalanisch” (parlem català). De seguida li va arribar aquesta identitat, a més amb el subtítol de “i no és castellà”. N’està orgullosa. Però no sé ben bé fins a quin punt engloba o no el castellà en la seva identitat.

Com “gestiones” com a mare catalana a Alemanya els xocs culturals del dia a dia?
Fa 15 anys que sóc aquí, quatre i mig que sóc mare i m’ha sorprès trobar-me amb noves patacades quan l’he re-viscuda com a mare. És un exercici continu de preguntar-me on són les meves arrels, què em diu la meva intuïció… Hi ha moltes coses que fem diferents…
Per exemple…
Aquí es viu tot cap a dins, i nosaltres ho fem tot cap a fora… I aquí entro en el terreny difícil de transmetre als meus fills que la mare és així, i està bé, però que el que vivim aquí també ho està de bé. A vegades ho explico en clau crítica… i em mossego la llengua perquè no vull educar-los així. Aquí es creu que està bé que els nens siguin molt autònoms, des de molt petits, amb dos anys, que els ajuda a créixer, que es deslliguin… Jo no ho veig així.
I ho entenen els alemanys, que véns de Catalunya?
Hi ha hagut un canvi en comparació fa deu anys. Quan vaig arribar el 1998, ni se m’hagués passat pel cap dir que era catalana. Ara ja ho pots dir perquè els sona, ja n’han sentit a parlar, saben que és diferent. Però quasi sempre has de començar dient d’on no véns. Has de defensar que català no és castellà, que és una llengua pròpia, que té darrere unes tradicions, que no té res a veure amb el flamenc, que mai he ballat sevillanes… És una llàstima haver de definir una cosa pel que no és.
Però tu, de fet, et sents catalana i castellana. I els teus fills?
Catalans. I també alemanys. No crec que se sentin castellans.

Vols tornar?
M’agradaria tornar, però es difícil degut a la situació econòmica actual.
Què és el que més trobes a faltar?
Trobo a faltar el mar, el sol i el caliu al carrer, la vida quotidiana. Em sento com una planta del Mediterrani a qui li falta tot això. A més, els hiverns són cada cop pitjors, per tant, no hi ha esperança.
Però després de quinze anys segur que també hi ha coses de les quals no podries desprendre’t…
No podria viure sense la meva independència, tot i que sé que a vegades té les seves dificultats. Tampoc podria viure sense tota l’oferta cultural que hi ha a Berlín. Jo faig molta dansa i l’oferta que trobo aquí no hi és ni a Catalunya ni a cap altre lloc d’Alemanya.
Què et sembla Patufets al món?
El projecte em sembla molt positiu. Crec que t’ajuda poder parlar amb persones que estan vivint una situació semblant. L’intercanvi d’idees serà molt enriquidor, el treball en xarxa…
Què hi esperes trobar?
Un racó on compartir tot això i trobar respostes. L’educació bilingüe i trilingüe a l’estranger tot just ha començat. I penso que a mesura que els nens es facin grans i ja no passin tant de temps amb la font de la llengua, necessitaran altres recursos per enfortir-la. Cal aquest tipus de projectes per donar suport, per ajudar a crear un equilibri en les seves identitats.