Bilingüisme i tartamudeig. Resposta d’Elisabeth Dulcet

Fa uns dies l’Anna ens plantejava una qüestió a la pàgina de Quan el català és minoria sobre el possible tartamudeig en criatures bilingües, de la qual en vam publicar el Xup-xup corresponent. L’Elisabeth Dulcet, que és logopeda i col·laboradora habitual del nostre blog, ens ha enviat aquest missatge com a resposta a la pregunta que plantejava l’Anna:

El primer que he d’aclarir és que abans dels 7 o 8 anys NO podem assegurar que els nens tartamudegin o tinguin una alteració de la parla anomenada tartamudeig, quequesa, disfèmia (terminologia mèdica). És precisament entre els 2 anys i mig i els 4 i mig que apareix o pot aparèixer una disfluència en la parla dels nens i nenes. Aquestes disfluències acostumen a remetre soles al cap d’unes setmanes o mesos i són símptoma de desenvolupament correcte de l’estructuració del llenguatge del nen, que es va tornant més complexe amb l’edat.

Per tant, si tenim fills de 3 i 4 anys que s’encallen al parlar, repeteixen sons, posen falques (“muletilles”) o s’encanten mentre parlen, no es símptoma de tartamudesa, ni de patologia, en principi, sinó que estan buscant estratègies per a ser més competents en la seva parla.

És aquí on hem d’actuar! Cal ajudar el nen a tenir més eines lingüístiques. Com? Parlant-hi més!

Si hem de parlar d’estadístiques, hem de saber que només el 0.02% dels nens que presenten disfluències en la seva parla a aquestes edats, pot desenvolupar una tartamudesa d’adult. També és cert que diuen que per cada 4 nens que tartamudegen, hi ha només una nena. I és que ja ho sabem, les dones som molt hàbils amb el tema de la xerrameca, he!, he!….

Si entenem que els nens abans de córrer i caminar, ensopeguen diverses vegades, cauen, es tornen a aixecar, agafen una mica de por, paren i després hi tornen, per què han de parlar bé des de l’inici? Doncs ells també proven, busquen paraules, reafirmen sons i fan les seves “tentines” lingüístiques. Tot el que cal, és donar-los seguretat i models on copiar com parlar. Per tant, com deia, el que cal és cantar amb ells, explicar contes, anomenar els objectes de la vida diària, donar conversa…

El que sí és veritat és que si ja costa moure’s amb un codi lingüístic, quan en tenim diversos, la feina se’ns duplica o triplica, però només és qüestió de ser més pacients i més “treballadors”. Cal donar al nen eines lingüístiques en cada un dels idiomes que l’envolten. Per tant, més feina pels adults, però que divertida que és!!

Bilingüisme i tartamudeig

L’Anna ens ha passat l’enllaç a un article sobre una recerca britànica que estudia la relació entre el bilingüisme i el tartamudeig i ens ha adreça aquesta pregunta:

“Algú de vosaltres té fills que tartamudegin? Més grans de 3 o quatre anys, vull dir, perquè fins a aquesta edat ho fan molts nens i és normal. És que és el cas dels meus i ja fa temps que hi ha qui m’ho vol donar a entendre i jo no m’ho he cregut mai però ara acabo de llegir un article en alemany sobre el tema que diu que hi ha un estudi segons el qual cada un de 5 nens que tartamudeja és educat en vàries llengües. Res, volia saber si per aquí hi ha altres casos. Encara que dubto de fins a quin punt sigui gaire científica la cosa perquè hi ha tants bilingües al món que no és estrany que cada 5 dels que tartamudegen ho sigui. Gràcies!“

Les persones que han contestat l’Anna no han donat crèdit a l’estudi i totes ho fan fet amb arguments semblants. La Núria diu: “Home, si això fos veritat, una cinquena part de Catalunya seria tartamuda, no? Per posar un exemple“. I la Marta afegeix: “no crec que a l’Índia una de cada cinc persones sigui tartamuda“. Una altra Marta ho remata amb aquest comentari: “No puc citar fonts però he llegit en diverses ocasions que de fet la majoria de la població mundial creix parlant dues o més llengües. Dit d’una altra manera, el “monolingüisme” vindria a ser l’excepció i no la norma… “.  La primera Marta, però, es pregunta què deu dir l’article original “Seria interessant veure què diu realment l’estudi. A l’article parla de 300 nens de Londres. No sé si té gaire sentit si no ho comparen amb altres ciutats amb menys famílies bilingües…“. I una tercera Marta ha investigat una mica: “No he trobat l’article original, però he trobat la presentació de l’article en altres diaris i les dades que donen són diferents. També he trobat un llibre on es cita aquest treball i les conclusions també són diferents. I amb les dades que tenim, sembla que la recerca és més qualitativa que quantitavia (300 nens escollits d’un sol centre de Londres no permeten obtenir resultats generalitzables a tot els bilingües del món). Haurien d’haver agafat una mostra aleatòria prou gran de Londres, d’aquest, mirar quants eren bilingües i d’aquests quants eren tartamuts i tot i així els resultats només podrien ser extrapolables a Londres. En canvi, ells agafen una mostra directa de nens dels centre i així hi pot haver tota mena de biaixos“. Finalment, la Ció ens fa una reflexió molt interessant: “De totes maneres educar fills multilingües molt sovint no és una opció sinó una realitat. El tartamudeig es tracta fins a arribar a una fluidesa oral quasi o perfecta. Molts de nosaltres hem marxat a l’estranger i hem “imposat”, “proposat” o “donat l’oportunitat” als nostres fills de viure amb moooltes llengües. Les conseqüències, positives i negatives, no crec que puguem conèixer-les amb precisió. El que sí és positiu en l’educació dels fills és ajudar-los quan es troben davant una dificultat. Els demostrem que els estimem i que les dificultats es superen i això els fa més forts i feliços. Aprendre això bé val unes quantes sessions de logopeda, psicomotricista o vés a saber què“.

Abans d’acabar us deixem amb l’enllaç a l’article original, que podeu descarregar en PDF:

Howell, P; Davis, S; Williams, R; (2009) The effects of bilingualism on stuttering during late childhood. ARCH DIS CHILD , 94 (1) 42 – 46. http://adc.bmj.com/content/94/1/42.full.pdf+html