Arxiu d'etiquetes: Senegal

“OYE, ¿CÓMO TE LLAMAS?, li pregunten els nens catalans quan anem al parc a jugar, convençuts que l’Àdama és estranger”

JORDI PALOU, UN FILL (2007) I UNA FILLA (2010).
VIU A KÉDOUGOU (SENEGAL).
A CASA PARLEN EN CATALÀ, FRANCÈS, BAMBARA I MALINKE.

Familia Palou-Faye (3)Nangadef!
Mangi fi rekk, tot i que a la zona no es parla el wòlof… es parla el pular i el malinke, són les dues llengües dominants a la zona.
Vaja, jo que em volia lluir amb les escasses paraules que sé de wòlof… Quantes llengües es parlen en total al Senegal?
Uf, 10 o 12… o 15 com a molt: peul, malinke, basari, bedik, wòlof, bambara, serer, diola, soninke, diakhante, mandinga…
I són totes oficials?
No, no, llengua oficial només hi ha el francès. I l’escolarització es fa absolutament en francès. Ara bé, vas pel carrer i vas sentint de tot. Hi ha una barreja tremenda. Bé, com a Sud-àfrica, ja ho saps tu.
Però la distància entre totes les llengües és gran o hi ha famílies de llengües? També et trobes que quan preguntes a la gent quantes llengües parla, sovint són 5 o 6 llengües…
Sí, sí, igual. Aquí la gent acostumen a parlar-ne com a mínim 3 o 4, si no més!
Al Senegal deus conèixer més catalans, oi? Amb tots els vincles Catalunya-Senegal…
Conec a catalans, però són tots solters que estan aquí de cooperació. No en conec cap amb família.
MercatI tu com hi arribes?
Arribo fa deu anys a través d’un amic meu de Sabadell que té casa aquí, i sempre és amunt i avall treballant de guia turístic. I poc a poc tot va encaixant. Jo treballava aleshores a una multinacional alemanya a Barcelona, però n’estic fart i vull trobar una sortida. I marxar… qui diu al Senegal, diu al Perú o Nepal. Al final una reestructuració a l’empresa em dóna aquesta oportunitat. Així que passo una temporada aquí, vaig coneixent a la gent, passo una altra temporada, després una altra i ja sense voler-ho en fa deu anys.
Així la teva companya la coneixes ja vivint al Senegal?
Sí, jo vaig venir solter i aquí em vaig casar. La Khady és senegalesa, és serer.
I a casa parleu en francès?
Sí, amb ella en francès. Ella parla amb els nens en les seves llengües maternes, que són el bambara i el malinke. A casa seva es parlava una llengua i a casa de la seva àvia se’n parlava una altra.
Els petits ja ho saben que la mare els parla en dues llengües? Que són semblants?
Sí, ho saben i les distingeixen també. Sí que tenen similituds…
I tu les entens?
No, països com aquest on al carrer sents tantes llengües es complicat. Si hi hagués una sola llengua, és més fàcil perquè no sents res més… Però aquí em costa més. Entenc paraules, expressions, i altres coses pel context, però no en parlo com per mantenir una conversa. En canvi, la canalla, que tenen 2 i 5 anys ho fan perfectament.
Així ells ja d’entrada parlen les dues llengües de la mare, el francès i el català?
Sí, quatre. I l’Àdama també parla una mica el pular, que parla al carrer, amb els amics a l’escola…
L’Àdama és el teu fill gran i la teva filla es diu…
Anna. “Àdama” és un nom musulmà, en català és “Adam”. Aquí és costum posar als fills el nom d’un familiar, i el germà de la meva dona és diu “Àdama”, mentre que “Anna” era un nom que ens agradava, i de fet ma germana també es diu “Anna”.
La grand mosque (2)Ara que ho comentes, sí que al Senegal hi ha una gran majoria de població musulmana, no?
Sí, aquí hi ha una minoria de catòlics i la resta, crec que més d’un 90%, són musulmans. Aquí l’hola és el “asalam aleikum”, malgrat que jo contesto sempre “bonjour” i a casa, de religió: zero.
I l’Àdama com s’identifica?
Ell és català (riu) i jo el punxo “però tu ets senegalès, tu has nascut aquí”, i ell em diu “però papa, jo no sóc negre, jo sóc català…” L’Àdama no ho té clar, encara no té clar això dels països i de les distàncies. Tot sovint em pregunta “i per què aquí ningú no parla català?” Per a ell, això d’anar a Barcelona és ben fàcil: un dia de viatge fins a Dakar (estem a uns 750 km de la capital, que suposen unes 13 o 14 hores de cotxe), avió i l’endemà al matí aterrem a Barcelona.
Perdona, perdona un segon si us plau, Marta… (en Jordi marxa i se senten converses entretallades..)
Ja sóc aquí
Que t’ha entrat algú a la botiga?
Sí, sí, està ple de gent aquí. Si poguessis veure… de fet n’hi ha tres, quatre… quatre que estan mirant i escoltant però no entenen res…
Ara que parlàvem d’identitats, què vol dir per a tu ser català?
Ser català? Per a mi és un orgull. Vol dir pertànyer a un poble treballador i emprenedor, i jo en sóc un entre ells.
0-2 a El Sadar… Sovint ens passa que quan som lluny de casa, una manera fàcil que ens ubiquin és a través del Barça. Com ho porta això un perico de tota la vida?
Ara ja estem entrant en … (riu)… en terres pantanoses! No, no, a veure, el Barça és un referent per a qui ho vol. Per a mi no ho és, perquè Catalunya és més que un club. De fet n’hi ha molts, de clubs, i sort n’hi ha i que no està monopolitzat encara. Així que res, amb un mapa: nosaltres som aquí i el pare és d’aquí. I cada any passem a Barcelona un mes i mig de vacances.
Això deu ajudar al català… quina llengua parlen entre ells l’Àdama i l’Anna?
Entre ells parlen català. Això depèn de cada família… en el meu cas, jo estic molt pels nens. I els nens, doncs, estan molt per mi. A veure, és un tema de maneres de fer. Aquí la gent té molts fills, un rere l’altre, i la relació amb la mainada és diferent, potser no hi dediquen la mateixa atenció. De la mateixa manera, amb la seva mare i amb mi, la relació és diferent. I al final, ells adopten molt més la meva llengua, la meva manera de fer, perquè segurament se senten més… no sé com dir-ho… perquè estàs més per ells, els respectes més, hi converses i parlen el que parles tu.
Passes també molt temps amb ells?
Amb la nena no, perquè és encara petita i no la puc tenir a la botiga amb mi tot el dia. Però el nen passa 24 hores amb mi, i no vol estar amb ningú més. Jo el desperto, el dutxo, el vesteixo, li dono l’esmorzar, l’acompanyo a l’escola, vaig a la feina, el vaig a buscar a l’escola, el porto a casa, i els dies que no té escola per la tarda s’està aquí amb mi a la botiga, on hi té el seu ordinador. Així que ho fa tot amb mi, pràcticament no fa res amb la seva mare. La nena, en canvi, al matí va a escola i la resta del dia amb sa mare… però, com que el seu germà parla català, doncs ella també parla català. De vegades es parlen entre ells en bàmbara, però en comptades ocasions.
21 de SetembreI utilitzes altres recursos per mantenir el català?
Aquest és un dels grans problemes que tenim, que hi ha molt poca cosa disponible a Internet en català. És greu. Quan la connexió no es talla, descarrego moltes pel·lícules de dibuixos pels nanos, i o són en castellà o francès. El castellà no l’entenen, aquí no el parla ningú. Així que descarrego en francès, així de pas l’aprenen, que, al cap i a la fi ,és la llengua de l’escola. Però en català no hi ha res!
Això sí, l’Àdama té el seu ordinador portàtil aquí i ell ja se sap connectar a l’Skype, ho sap fer tot. Té el seu compte d’Skype. I em diu: “mira, ara he parlat amb l’àvia”!
Quant a la lectoescriptura, tens pensat si te n’encarregaràs tu o … ?
Sí, mira, de fet, tot aquest estiu (aquí l’escola va acabar al juny i va començar a l’octubre), l’Àdama tenia un llibre de fer lletres, números. I jo estic a sobre seu tot el dia. Al matí ve aquí a la botiga, i cada dia fem una pàgina. De fet, si tens algun enllaç de recursos per al nen, d’exercicis en català, t’ho agrairia…
També, cada vegada que pugem, sempre ens emportem alguns llibres de contes en català. El Patufet també el coneixen.
I de tradicions catalanes, que en celebreu?
No, aquí no. Per mi no, i és que és molt fora de context, no té sentit. Celebrar aquí un Sant Jordi, o una Castanyada… és que no hi ha ni castanyes, ni panellets… L’únic que fem són els Reis, això sí. Tampoc les d’aquí… De fet, n’hi ha poques aquí, de tradicions. Les que hi ha són festes religioses, com l’Eid (el sacrifici del bè), el final del Ramadà, o el dia 4 d’abril que és el dia de la independència.
Així que no podem esperar un dibuix dels teus Patufets sobre la Castanyada… per cert, què et sembla Patufets al món?
M’ho va passar una amiga pel Facebook la setmana passada, així que acabo d’arribar i he tingut poc temps per xafardejar. Però tot el que sigui donar suport al català, endavant. Ara bé, estic una mica escarmentat amb iniciatives de catalans al món. Et passen això de la Via Catalana, i t’hi apuntes i et comencen a bombardejar amb propaganda de partits polítics. Un s’acaba preguntant si l’objectiu de la pàgina només és aquest: fitxar-te per després enviar-te tot això. Al final m’he acabat esborrant d’algunes iniciatives, i és que quan vaig signar ningú m’havia dit d’entrada que rebria propaganda.
Jordi, i la pregunta: que tornareu a Catalunya?
Ostres, aquesta és la pregunta del milió. No et puc dir ni que sí ni que no, perquè a la vida no saps què passarà. En principi no, però no és un no rotund. Mai se sap què ens espera. I sí que sovint penso “ostres, si fóssim a Catalunya, com agradarien als menuts les festes de Nadal o anar a la Cabalgada de Reis, i com gaudirien amb els cosins”.. Però aquí també tenen altres coses i viuen una vida completament diferent, potser més senzilla … menys complicada.
Anna i Adama bicicletaTambé veus que créixer al Senegal aporta coses que Catalunya no podria aportar?
Aquí, tot el contrari que a Johannesburg, els nens poden anar sols pel carrer. La meva filla, que només té dos anys, surt de casa sola i va a ca els veïns a jugar amb les nenes i està tot el matí que no saps on és i a l’hora de dinar torna. És clar, això a Barcelona és impensable. I aquí estem en una zona molt rural, una ciutat petita… de províncies, diguéssim, on no hi ha trànsit, hi ha pocs cotxes, on es fa vida al carrer. I aquesta llibertat és un tipus de vida que està bé també per als menuts. Tenen molta llibertat aquí els nens.
Ja acabant, ara que em parles de Johannesburg i el carrer… aquí hi ha percentatge de població blanca i de fet sovint m’han confós per Afrikaner i saludat en afrikaans, però tu al Senegal més rural no deus passar pas desapercebut!
(Riu)… dona, és clar. Jo sempre dic el mateix, aquí, la diferència de color… per molts anys que portis aquí, per molt integrat que estiguis, per molt casat, fills, néts… sempre seràs un blanc. I sempre hi haurà una diferència, i no per part meva, sinó per part d’ells. Sempre et faran una diferència. En alguns aspectes positiva i en altres negativa. Per exemple, en això d’anar a comprar, ja saps que els preus aquí són variables, i quan ets blanc, tot és més car: “els blancs som tontos i rics” Ha! ha! ha! I amb el tracte, la gent et tracta com amb més respecte.. els nens, per exemple, no saluden pel carrer a la gent, però a mi sí. I jo m’emprenyo i els dic “i per què no has saludat a aquest? I a aquell que us heu creuat davant meu?”
Classe C.I (3)Els teus patufets se n’adonen? Com ho porten?
A veure, l’Àdama és cafè amb llet, diguéssim. Fins ara anava al parvulari, però aquest curs ha començat a l’escola de monges, i jo al principi estava amoïnat: “Ai!, l’únic mestís de l’escola, a veure els nens…” Ja saps que els nens arreu del món de vegades poden ser molt cruels amb el que és diferent. Però de moment no, tot bé… A veure, tothom el coneix: ell és aquell que el seu papa és blanc. La nena no, l’Anna passa més desapercebuda perquè ha sortit com sa mare. No diries pas que és filla meva! (Riu) És ben africana. Així que és com qualsevol d’altre. L’Àdama té la meva fisonomia, el meu cabell…
I quan l’Àdama i l’Anna van a casa… ? Vull dir que un es veu com es veu, però la nostra identitat és en part definida per com ens veuen els altres.. I a Catalunya és relativament recent l’augment de la diversitat d’origen, religió i color de cada cop més nens i nenes catalans…
No, no, amb els cosins, etc.. ningú no hi posa cap problema ni ells no noten res. Ara sí, com a anècdota, a l’Àdama aquí li diuen “toubab“… als blancs aquí els diuen “toubabs“. Així que l’Àdama aquí pels nens és un toubab, i en canvi quan anem a Barcelona, ell és negre, i és que té la pell fosca… vaja, és mulat. El que té la diferència de punt de vista… I quan anem al parc a jugar, els nens se li adrecen en castellà, pensant-se que és estranger. Com que nosaltres, als estrangers tenim la mala costum d’adreçar-nos-hi en castellà… I jo així que els sento que estan jugant i li diuen: “oye, ¿cómo te llamas?”, nens que són catalans i parlen entre ells català… “¿cómo te llamas?, ¿de dónde eres?”. Jo sempre els dic: “és català… el castellà no l’entén. Parleu-li en català.”

Anuncis