Arxiu d'etiquetes: Regne Unit

“La pluralitat cultural i lingüística és molt enriquidora, no només perquè aprens de les altres cultures, sinó també perquè aprens una barbaritat de la teua”

AMPARO NOVEJARQUE.
UN FILL (2012).
VIU A OXFORD (REGNE UNIT).
A CASA PARLEN CATALÀ (VALENCIÀ) I ANGLÈS.

Viviu a Oxford…
Sí, fa cinc anys que visc al Regne Unit. Primer vam viure a Londres, després ens vam mudar a Oxford, on el meu marit treballa, poc abans del naixement d’en Blai. Ell anava i venia cada dia Londres-Oxford-Londres. Com que vaig tindre un embaràs de risc, ja vam decidir mudar-nos ací. En Blai ja va néixer a Oxford, el desembre del 2012.
No hi he estat mai: quina distància hi ha entre una ciutat i l’altra?
Hi ha una distància d’una hora i quart en cotxe: d’anada i de tornada. Ho fa molta gent, però és molt pesat i tenint un xiquet és gairebé impossible, perquè si visquéssim a Londres, Blai no veuria a son pare. Mira, ja ve: li està donant guerra al seu pare… Ja me’l porta! Hehehehe, Te’l presento: aquest és en Blai.
Hola!
Dóna molta guerra: té 14 mesos, però com si tinguera 14 anys…
Però ara ja són passades les nou del vespre, a Anglaterra. No és molt tard per a un nen?
Sí, però jo no sé com s’ho fan per posar als xiquets a dormir a les set de la vesprada…! Anant bé, a les vuit i mitja o aixina… però avui no ha anat bé.
1938071_10152004658438014_698916963_nVa a l’escola bressol o estàs de baixa de maternitat amb ell?
Va a l’escola bressol tres matins a la setmana, però tampoc estic de baixa. Em vaig quedar embarassada tres mesos abans d’acabar el contracte del post-doctorat en Neurobiologia i no vaig poder rebre ni baixa maternal ni res de res. Ací, durant el primer any, les despeses de l’atenció sanitària i de la disponibilitat de les matrones, les tens totes cobertes; això, tothom, sigues o no sigues britànica, sigues o no sigues europea. Ara no estic treballant, però ja tinc ganes de tornar a posar-me, però més orientada a la docència.
I com és que “només” hi va tres matins?
Perquè és molt car: ens costa uns 500 euros al mes. Si portara al xiquet cinc dies a la setmana em sortiria de mitjana una miqueta més de 1.200 euros al mes: és quasi un sou! Hi ha moltes ajudes a Anglaterra per dur als xiquets a les escoles bressol, que són totes privades, però depenen dels ingressos de la llar: com que el meu marit és metge, no tenim el mínim i, per tant, no podem rebre ajudes. Ací també han retallat. També existeixen moltes ajudes socials per a la vivenda, sanitat, atur, sobretot si tens fills. Amb quatre-cinc anys, els xiquets ja van a l’escola.
Clar, i aquí no hi ha tants avis ni tiets.
Exacte, no hi ha el mateix teixit social que hi ha a Espanya. En general, la gent no té la família a prop. Es tira més dels amics.
Per tant, m’imagino que un model és que un dels dos deixi la feina.
Sí, normalment la mare deixa de treballar. La baixa per maternitat son 6 mesos, però la majoria de gent que conec ha fet baixes més llargues, algunes durant anys, clar! I després costa molt reenganxar-te al món laboral. Està molt mal plantejat, en aquest sentit… Espera un moment que està jugant amb la rentadora… Tudor, can you take the kid and go upstairs, please and try to get him to bed, please?
Que la rentadora és una joguina també ho conec…
És que no para: m’atura el programa, el centrifugat, em deixa la rentadora plena d’aigua… és un no parar!
Tornant al tema xarxa, tu en tens?
No. Ens vam mudar abans de l’embaràs, com et deia, però com que va ser de risc, vaig estar ingressada unes vuit vegades. Després ja va néixer Blai… M’ha costat per ara fer amics, si bé conec un parell de mares… A Londres sí que teníem el nostre nucli, els dos. Ens ha costat als dos. Trobe a faltar molt la gent i la ciutat, que és molt guai. Ara, però, ens hem comprat una casa ací a Oxford i potser ara sí que comencem a fer arrels. Ara que en Blai ja és més gran faig més vida social amb el xiquet als centres de barri on els nanos van a jugar… Així vaig coneixent a més gent.
I hi ha catalans?
A Londres no tenia contacte amb espanyols. Ací, just he començat a buscar-ne perquè vull que poquet a poquet vaja escoltant l’espanyol. Però de catalanoparlants no n’he trobat, jo sóc l’única que li parla… bé, excepte els meus pares via Skype. En un vol València-Londres vam coincidir amb una família que també viu a Oxford amb un xiquet de la mateixa edat i que la mare també és biòloga. S’agraix, tenir una mica més de familiaritat.
Tothom pot anar a aquests centres de barri?
Sí, tothom pot anar-hi. Quan tens el nadó, és de les primeres coses que et recomanen les matrones perquè són conscients que falta una mica de gruix familiar i afavoreixen crear llaços. T’aconsellen que isques de casa, que et relaciones… Esta és una de les opcions. A Oxford, també hi ha un centre, que de fet és una tenda, on conten contes, fan manualitats…. En fan en castellà i en francès també. El que em resulta més complicat, però, és trobar estímuls en català, ja que com dic, sóc l’única.
No ho anomenes valencià?
Sí ho anomene valencià, però no se’m cauen els anells per anomenar-la català, la unitat de la llengua és això, una. Quan llig “Catalans al món”, clar, pense: jo no sóc catalana, sóc catalanoparlant. Però, clar, una plataforma d’estes característiques amb costums valencians, jo no la trobe. Jo simplement parle la varietat occidental i tu l’oriental. Cert, però, que hi ha costums diferents… Em vaig adonar quan preguntàveu al Facebook pel 9 d’octubre, que com el celebràvem. Per a nosaltres, els valencians, és el dia dels enamorats i es fa la mocadorada de Sant Donís. És una cosa molt, molt valenciana i és molt normal que a Catalunya no es conega. De fet, és molt de València i l’àrea metropolitana. Jo la conec perquè mon pare sempre li feia la mocadorada a ma mare. Em passa el mateix amb tradicions catalanes, amb les quals jo no em sent identificada, però la unitat cultural no la podem obviar.
Per exemple, quines?
Sant Jordi no ho celebre.
I En Patufet, li llegeixes?
No, també és de Catalunya. Hehehehe.
Doncs quines altres tradicions teniu a València?
Encara que sone ranci, les Falles. Hehehe. Jo sóc molt fallera. I al meu fill també l’hem fet faller. Però les falles s’han desvirtuat, com sempre, degut a la política. Sempre s’han esguitat de política la llengua i els costums. Ací estem com estem. Jo sóc de València ciutat i hi ha molt poqueta gent que parla el valencià, i els que ho fan venen de pobles o de les zones en les que el valencià encara es troba més intacte. I si a més anomenes que parles català, la gent s’ofèn perquè es pensa que existeix com una alienació: “¡Quieren que seamos suyos…!”. S’ha polititzat molt, de forma descarada. És una cosa molt lletja i horrible. I tot això per què t’ho deia, que jo sóc molt rollera…?
Per les tradicions i perquè et preguntava per com anomenes la llengua…
Jo no entenc que a molts valencians els sàpiga greu que siguem una unitat cultural. Amb tu m’entenc perfectament, tot i tenir diferents dialectes. També és cert que els valencians tenim cert complexe d’inferioritat perquè a Catalunya hi ha molts més mitjans per cuidar la llengua i mantenir-la activa. A Catalunya està del tot normalitzat. Ací, no. El cas de TV3 és un clar exemple: una televisió que en comparació amb la que teníem a València era molt millor, la vam deixar de veure perquè al senyor de torn li va semblar que “no somos catalanes, somos valencianos”.
I Catalunya Ràdio: també l’han tancada, a València?
Com???!!! No!!! No ho sabia 😦 😦 Moltes vegades m’alegre d’haver botat de València, vull dir d’haver-me’n anat perquè em fa molta vergonya. I si ho vius des de fora, encara me’n fa més. Però bé… tornant a les tradicions, la festivitat de Sant Vicent, que és el patró de València capital també es celebra molt.
I què es fa?
Es col·loca un altar, un escenari de fusta, molt vellet, que serveix per a representar els miracles de San Vicent any rere any. Son obretes de teatre que la gent se les coneix. Pel Corpus, es fa tir i arrosegament de carruatges tirats per aques (anomenats roques) a més de la processó. Festes més grans…la processó de la Verge dels Desemparats i el trasllat. Eixe cap de setmana comença L’Escuraeta, que és una fira tradicional de ceràmica que es fa a la Plaça de la Reina, al costat de la Catedral, des del dia de la Mare de Déu fins al dia de Corpus). Es tradicional que els pares regalen unes figuretes de fang menudetes als xiquets i enguany nosaltres ho ferem també en Blai!…
I tu que ets tan fallera, com les trasllades a Oxford?1981378_10152019004863014_1152811143_o
Hehehe. Per ara no he pogut exportar massa, a part de la llengua i el menjar. El dia de Sant Donís li vaig comprar uns pastissets pareguts als que hi ha per Sant Donís. El que sí que hem fet és Reixos.
Reis valencians?
Sí, no ho són, de valencians, però hem fet els Reixos i el Father Christmas. 🙂 Enguany ja tenim els bitllets per anar a veure les falles. Seran les primeres tant per al meu marit com per al meu fill.
Entén el català?
Ara més, però de moment no parla ni català ni castellà. Només anglès, tot i que és gal·lès! Tinc la sensació que està més aveat al català que al castellà perquè només em sent parlar en català amb Blai, però és curiós, a ell li parle moltes vegades en castellà! Temps al temps… els acabarà parlant!
Ostres quina llàstima que no tingueu el gal.lès, també…
I tant! Una llàstima: ell va néixer als Estats Units i s’ha mare només va parlar-li en gal·lès fins als dos anys. Després, com que ell i son germà no li contestaven en gal·lès, es va passar a l’anglès perquè, típic, es va pensar que no l’entenien. Ni ell ni son germà el parlen. A mi sí que m’agradaria que Blai el parlara. Trobe que hi ha una equiparació bestial entre el gal·lès i, sobretot, el català de València. Per això ells entenen ara la meua necessitat de parlar en català amb Blai. Jo parle català amb Blai i anglès (amb mica de castellà) amb el meu marit, però mai canvie de llengua amb el meu fill. Mai, mai. Si estic amb gent que no entén el català, com espanyols, primer ho dic en català i després ho dic en castellà… o el mateix amb gent anglesa, que ho traduisc a l’anglès. Jo sóc molt cabuda amb això. A més, no m’ix parlar-li en anglès al meu fill. Ma mare i mon pare me parlaren en valencià i no em naix parlar-li amb una llengua diferent. A més, és molt important perquè és part de tu mateixa. És fonamental que siguis cabut. Ara és xicotet, però quan siga major, sé que serà un problema perquè jo estic aïllada lingüísticament. Per això la necessitat de buscar més plataformes i medis per a que ell tinga més accés i exposició al català. Estic molt contenta d’haver trobat la pàgina de Patufets al món, que vaig trobar a partir del web de La Torre de Babel. Ara bé, igual que m’ha passat a mi amb cançons valencianes, que ara he recordat en ser mare, potser a ell li passarà el mateix i encara que durant un temps no el parle, més endavant li eixirà. Espere que amb tots els medis que tinc la cosa florisca.
Ja parla en Blai?
No, encara no. Ens ha semblat que ha dit papa i mama, però em sembla que només ens ho ha semblat… 🙂 Crec que ens entén als dos per igual, encara que passe menys temps amb son pare i encara que vagi tres matins a l’escola bressol.
I com el criden, com pronuncien el seu nom?
Heheh, molta gent el crida “Blei”. Però la majoria ho diu bé. I gastem els dos cognoms amb guionet, el del pare i el meu, Novejarque. Ho tindrà complicat quan vagi a l’escola pobre!. De moment, només té passaport britànic.
Quines músiques escolteu, en valencià?
Trobí Dani Miquel, que és un cantacançons valencià, de l’Alcúdia, que té música i contes. És una manera de que se li quede l’entonació valenciana, que és una de les coses diferents. Igual que a tu et resultaria estrany que els teus fills parlaren català com jo el parle, a mi em resultaria molt estrany que els meus fills parlaren català amb el teu accent. En eixe sentit ho tenim més complicat els valencians, perquè hi ha menys recursos, si bé és cert que hi ha algunes editorials que segueixen publicant i editant llibres-disc. Ara tire mindexolt d’això. Moltes cançons valencianes també són de tradició oral i no estan registrades. El que m’ha passat, com et deia, és que al ser mare han ressorgit les músiques i cançons que pensava que ja no recordava. També ajuda l’Skype, tindries que vore a ma mare, mon pare i la meua iaia tots tres canten El Micalet de la Seu!, a Blai li encanta!. A part, tenim contes en català que li llisc. Sempre en català, mai en anglès. Una nit Tudor li conta el conte en anglès i la següent, jo en català. I Pocoyo, els dibuixets, els veu en castellà per fer una mica d’exposició també.
Però tu no li parles?
No, l’exposició al castellà no serà per mi. No, perquè sinó estem perduts…
Què trobes a faltar de València?
Jo quan me n’aní de València, quan vinguí al Regne Unit trobava a faltar molt el sol. Ara ja no tant… Ara el que tire a faltar és la familiaritat, que allà les coses són més càlides, més obertes… No sóc la típica que es queixa, els anglesos també m’agraden, però aquí la barrera es major entre persones, si bé és cert que quan es trenca, arribes al mateix nivell. També tire a faltar la part tàctil: nosaltres som molt tocons. Això a Anglaterra no es pot fer! Hehehehe Ho vaig emprendre al mes d’arribar a ací: no tocar! A banda d’això, les rosquilletes també les trobo a faltar. I si dic la paella, sonarà a tòpic, però també la trobe a faltar.
Cuina-la!
No, perquè a casa la cuina mon pare i ara mon germà. Però ja n’aprendré, ja… Tot i que trobar conills… Aquí són pets, mascotes, i ho porten malament que es puguen menjar… El rotjet i la ferraüra, dos varietats de mongetes, no les puc trobar, però em podria apanyar amb les runner beans. Tabella i garrofó les puc trobar però no seuqes, sinó en pot… jo ja ho adaptaria, com faig ara quan cuine.
Què trobaries a faltar del Regne Unit?
La cultura del te, la tiraria a faltar. A nivell social, moltes coses: la transparència en la política, cosa impensable allà d’on vinc. 🙂 La qualitat política és completament diferent. També, la pluralitat, cosa que a Oxford es nota menys, però que a Londres és immensa, cosmopolita: la pluralitat cultural i lingüística és molt enriquidora. No només perquè aprens de les altres cultures, sinó també perquè aprens una barbaritat de la teua. Em va xocar quan em vaig mudar al Regne Unit: no esperava que aprenguera tant de la meva cultura, tot i estant fora.
Per què?
T’adones de les diferències: societats, formes de veure la vida… Per comparació, vaig aprendre molt de la meua. També la tolerància, una tolerància una mica passiva perquè són molt polites. Això afavoreix que hi hagi un respecte per les altres cultures i les altres llengues.
A l’escola m’imagino que es treballa especialment…
Sí, a les classes hi ha perfectament deu, dotze orígens diferents… A l’escola bressol del meu fill, per exemple, tenen escrit el bon dia en castellà, en francès, en àrab… També organitzen el dia de cadascuna de les cultures, es treballen, es comenten…
I tu ja has explicat la valenciana?
Encara no perquè ell encara és menut, però supose que més endavant em tocarà, no m’estranyaria.
Et trobes amb preguntes com: “quina llengua li parles?”
Sí, i tant: “què li parles?”, em diuen. I sempre he d’explicar que no és castellà, que no li parlo castellà perquè no és la meua llengua materna… “Ai, però el castellà el parla més gent…” Quan m’entren amb el tema de la utilitat de la llengua, ja ho deixem estar: jo no hi comulgue. La utilitat que li dono a la llengua, la decidisc només jo.
Per cert, parlaves de la cultura del te, vols dir el te de les cinc?
A tothora prenen te. El te de les cinc de la tarda és un tòpic. Com tants d’altres: la puntualitat anglesa, n’és un altre. Els crida l’atenció quan comentes: “clar, la puntualitat anglesa!”. No l’associen a la seva cultura. D’això també me n’he adonat: els tòpics només són vàlids en funció del punt de vista de qui els descriu.
Qui són els puntuals, segons els anglesos?
Els alemanys! Hehehehe. No assumeixen el tòpic. Ara bé, quan arribes tard sí que et diuen: “clar, ets espanyola…”. Bé, et deixe, que no s’adorm… Vaig a ajudar a son pare. Besets!

“Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort”

RICARD GINER I SARIOLA. UNA FILLA (2011).
CATALÀ NASCUT A LONDRES (REGNE UNIT), ON VIU.
A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Ho sento, faig tard a l’entrevista: el meu fill gran no volia anar a dormir…
Tranquil·la, ens passa a tots. Jo tinc una filla, la Càssia, que té una mica menys de dos anys, però per sort dorm tota la nit des de les set del vespre fins a els set del matí. Som molt disciplinats.
Quina sort…! I dius que Càssia, li heu posat a la vostra filla…
Sí. És un nom grec, Kasia, però el transcrivim en català, Càssia. És una espècie de canyella de Birmània que l’emperador romà Tiberi utilitzava per millorar el gust del vi. Curiosament en català tiberi és un mot que fem servir per descriure menjar i, també curiosament, l’emperador Tiberi preferia els vins del Priorat.
Aquesta rocambolesca explicació justifica la tria del nom?.
No. De fet, buscàvem un nom que es pronunciés idènticament en anglès i en català.
IMG_8409 IMG_8408 IMG_8407I quins cognoms li heu posat?
És bastant complicat… Jo em dic Ricard Giner i Sariola. Giner m’ha portat moltes complicacions a Anglaterra, on ho pronuncien amb moltíssimes combinacions: “Jainer”, “Guiner”, “Gainer”… és molt pesat haver-lo de defensar contínuament! Sariola és més fàcil de pronunciar. La seva mare és anglesa, però d’avi neerlandès exiliat i té, per tant, un cognom holandès format per tres mots. Vam arribar a la conclusió que li complicaríem la vida si li posàvem també el cognom de la mare. Per això només li hem posat el meu segon cognom: Càssia Sariola, que en anglès sona elegantíssim! Bé, i un middlename, que diuen aquí, un segon nom: Iris, en homenatge a l’autora i filòsofa britànica Iris Murdoch, que ens agrada molt a tots dos. Per tant, Càssia Iris Sariola.
Per tant, entenc que no té passaport espanyol, per al qual obliguen a posar dos cognoms.
No, no en té. Va néixer a Londres i només té passaport britànic. Jo tinc dos passaports, britànic i espanyol. Són documents necessaris per viatjar, però cap dels dos representen la meva veritable nacionalitat. Fa quasi 30 anys el consolat em va intentar obligar a fer el servei militar, però em vaig fer objector de consciència: no podia defensar un país que no és el meu.
Tu vas néixer a Gran Bretanya de pare i mare catalans que hi van emigrar els anys seixanta per motius polítics. Com et sents?
Jo em sento català, el meu pare és el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i tant ell com la meva mare vénen d’una llarga tradició catalana republicana progressista. Però alhora també sóc britànic perquè vaig néixer a Anglaterra. Els meus amics són sobretot britànics. Ara bé, la meva identitat principal és la catalana i som ciutadans d’una nació sense estat.
Vas néixer a Londres als anys seixanta, en plena dictadura, anàveu de visita a Catalunya?
Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort. Recordo molt bé l’assassinat de Carrero Blanco, la mort de Franco… i això em va formar molt com a català, malgrat viure a Londres i passar a Catalunya només els estius i el Nadal. També recordo la manifestació del 1979, els crits de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. La del 1977, no, perquè estava al llit amb galteres.
Amb la transició, vau tornar cap a Catalunya?
Als anys vuitanta, els meus pares van tornar a Catalunya. Jo em vaig quedar al Regne Unit per anar a la universitat. Ja graduat, vaig viure uns cinc o sis anys a Barcelona, però em vaig trobar molt limitat professionalment: les oportunitats són al nord d’Europa. M’agraden les economies dinàmiques que depenen poc dels estats i vaig decidir tornar a Anglaterra. Tot i que l’adaptació social a Catalunya no va ser cap problema: em sentia català i m’hi trobava bé. De fet, tinc una relació molt més sana amb Catalunya ara que no hi visc.
Per què?
Em poso més nerviós. Intentar treballar-hi és impossible. Tothom es queixa de la corrupció, però hi ha uns comportaments que ja de per sí són corruptes. És un problema mediterrani. És esgotador. Hi ha comportaments caòtics que em desesperen. Alhora, hi ha molts prejudicis arrelats. Trobo que al nord d’Europa, el pensament crític és molt més sofisticat, el pensament és més subtil. I per a les meves inquietuds, aquí em resulta més estimulant.
Ha canviat la teva feina des que ets pare?
Quan vaig saber que seria pare, vaig sentir que havia de trobar una feina millor, més arriscada i més ben pagada. Em vaig adonar que tindria una responsabilitat molt gran, em va sortir un instint protector molt primitiu. I vaig deixar la meva anterior feina per tenir-ne una altra que em permet tenir molt de control sobre els meus horaris i la meva flexibilitat. El work-life-balance, l’equilibri família-feina, el va haver de lluitar la meva parella, la Sara, que està en una empresa més tradicional on es va fer valdre els drets que li reconeix com a mare treballadora la llei britànica: va estar un any amb baixa de maternitat remunerada i ara ha tornat a treballar, però al 60%. Comparat amb el que viuen amics de Barcelona, veig que tenim un millor equilibri, ja que ells fan un major sacrifici econòmic o de temps o de possibilitats de desenvolupament professional.
Va a una llar d’infants anglesa?
Vam fer un intent de dur-la-hi, però no ens va convèncer. Ara té una nanny, una cangur privada, polonesa, que està casada amb un argelí i que té un fill que parla polonès, àrab i anglès. A mi m’encanta això!
I a la Càssia, li parla en polonès?!
Té un vocabulari mínim en polonès, però li parla majoritàriament en anglès i la porta a diverses activitats musicals, amb altres nens, entre setmana. Quan faci tres anys ja la portarem a una llar d’infants. Em vaig plantejar engegar una llar bilingüe catalano-anglesa: vaig fer un petit estudi per veure on viuen famílies amb nens catalanoparlants potencialment interessades. Em vaig adonar que estan molt escampades per tot Londres i que si obríssim una llar d’infants catalano-anglesa, no funcionaria perquè la majoria haurien de desplaçar-se distànci24301_346738358772481_1856060380_nes massa grans.
La Càssia només té contacte amb el català a través teu?
El febrer passat, amb dues amigues, vaig fundar CLIPS: Catalans a Londres Infants i Pares, per establir trobades en què els nens i nenes que només parlen català a casa amb el pare o la mare poguessin socialitzar amb altres infants, per poder descobrir que aquell idioma estrany del pare o la mare no és ni exclusiu ni aïllat. Intentem trobar-nos un cop al mes, de manera informal.
Li ensenyeu el castellà?
No. És part llunyana del seu patrimoni perquè té avantpassats de la Península Ibèrica, però també té avantpassats d’Holanda i de Finlàndia. Per què el castellà ha de tenir més importància? Si ha de parlar un tercer idioma, pensant en el seu futur, millor que parli àrab, mandarí, japonès o coreà. El portuguès serà més important que el castellà perquè el Brasil s’està desenvolupant més.
I tu el parles, el castellà?
Sí. A casa només parlàvem en català; a l’escola, en anglès. Però tenia nocions de castellà perquè la meva àvia paterna era basca i ens parlava en castellà, tot i que de forma molt rudimentària. Des que tenia cinc anys i fins que en vaig fer dotze, la meva germana Mariona i jo vam tenir au-pairs catalanes… i l’última era de Valladolid: no podia ser més castellana. El meu castellà era molt macarrònic i amb ella, quan jo ja tenia uns onze anys, vaig aprendre’l. Tot i que fonamentalment el vaig aprendre a través de dues fonts: Mortadelo y Filemón i Mafalda. Llegint.
mafaldaA mi també em va ajudar molt la Mafalda: era com la Bíblia, a casa.
La Mafalda és excepcional. Per tant, vaig aprendre castellà llegint la Mafalda. No em crea cap mena d’ansietat que la Càssia ara no parli el castellà. Ja vindrà en el seu moment i, com he dit, no és cap prioritat.
Com transmets la qüestió de la identitat a la teva filla?
La identitat és una qüestió molt complexa i fluïda, i ho anirà descobrint a mesura que vagi creixent. No li ho transmeto perquè no la vull adoctrinar. Li transmeto el valor de l’esperit crític; que ho descobreixi a partir del seu propi raonament personal. Però li parlo en català, exclusivament.
Va ser una decisió meditada o espontània?
En vam parlar molt amb la seva mare, la Sara, i durant anys he estat observant famílies bilingües, trilingües… La meva filosofia és molt senzilla: jo li parlo un idioma, la Sara, un altre. I l’efecte és indiscutible: quan em mira a mi, parla en català amb pronunciació impecable, i quan està amb la seva mare, ho fa en anglès. La Càssia, tot i tenir menys de dos anys, té un vocabulari molt extens en els dos idiomes. Coneixem una dotzena de nens del la mateixa edat, del curs de preparació prenatal, i el seu vocabulari és sens dubte el més avançat. No li suposa cap esforç donar-li dos noms a un mateix objecte. No sap que els objectes només tenen un nom o que amb un nom n’hi ha prou. Ella entén que un objecte té un nom per al pare i un nom per a la mare. I també entén que el pare parla la mateixa llengua que la mare.
I pel fet d’haver nascut a Anglaterra i ser del tot bilingüe, no li parles mai en anglès?
Mai. Només en català. Aquelles famílies que van canviant, que s’intenten adaptar als contextos, provoquen que els nens es confonguin. El nen o nena ha d’associar una llengua amb una persona. Quan tingui quatre o cinc anys entendrà que la qüestió del llenguatge és un concepte filosòfic. Ara té conceptes prelingüístics filosòfics. Quan assoleixi el concepte filosòfic potser em podré relaxar una miqueta, però ara per ara he de ser disciplinat.
A l’hora de llegir contes infantils, també ho fas només en català?
Amb els llibres infantils, em trobo amb el problema que quan baixo a Barcelona a comprar llibres en català, els millors són traduccions de l’anglès: no ho faig, no té sentit! Els llibres infantils en català no es poden comparar amb els de la literatura britànica. M’hi he passat hores, buscant-ne… No tenen ni el ritme, ni la imaginació, ni els dibuixos, ni el llenguatge dels britànics. Per tant, els llibres, li llegeixo en anglès. Com a molt, els hi tradueixo espontàniament, tot fent versos.
I El Patufet?
Sí, en Patufet sí que li explico, tot cantant. A mesura que vagi creixent ja li llegiré contes més interessants en català.
220px-H_Hoffmann_Struwwel_03Alguna recomanació?
A mi m’agrada molt En Perot l’Escabellat, però és una traducció de l’alemany de l’autor Heinrich Hoffmann, del segle XIX.
Ara l’he trobat a Internet, Der Struwwelpeter: recomanat per a nens i nenes entre 4 i 6 anys. I musicalment, també “guanyen” els anglesos?
Li posem molta música de tot arreu: és una part molt important de la seva educació, igual que ho va ser de la meva, gràcies a la meva mare. Mira quants vinils que tinc en aquelles prestatgeries…
(PANORÀMICA DE L’HABITACIÓ LONDINENCA, GRÀCIES A LA WEBCAM)
De cançons infantils catalanes, m’agraden les que impliquen gestos i les cançons de falda. “En Joan petit quan balla”, per exemple, que em permet identificar paraules amb parts del cos i que et permet adaptar-te-la a les teves necessitats. La Càssia riu molt i va aprenent noves parts del cos: coll, barbeta, panxa, melic (ella diu ma-ma-lic). Les cançons l’ajuden a desenvolupar l’esperit crític i estètic, però també el llenguatge. La cançó és un vehicle per millorar el vocabulari. Ara bé, moltes cançons tradicionals catalanes tenen un component religiós que rebutjo completament: no la vull exposar a aquests valors.
Com expliques Catalunya als londinencs i britànics?
Des que sóc petit que he hagut d’explicar-ho. Sovint dic que només volem la independència per no haver d’explicar de nou què és Catalunya i què és ser català. Estem esgotats, però no ho abandonarem mai, no ens en cansarem. Els meus amics britànics ho saben de tota la vida. Per a la gent nova tinc tot el repertori de trucs que tenim tots els catalans: dir que ets de Barcelona per veure com reaccionen, n’és un de molt recorrent perquè Barcelona és una marca que relacionen sovint amb Gaudí i pot ser una manera d’encetar una conversa.
IMG_8136Han canviat la manera d’entendre’ns o veure’ns des que va començar el procés d’independència, potser degut a la similitud amb el procés escocès?
És bastant frustrant perquè com a catalans ens hem sentit els cosins espirituals dels escocesos i, en canvi, ells no fan aquest paral·lelisme tan ràpidament. Vaig estudiar el màster a Edimburg, a Escòcia, i m’hi presentava com a català amb l’esperança que els escocesos s’hi sentirien identificats i solidaris. Curiosament, l’arquitecte del parlament escocès va ser el català Enric Miralles, un patriota. I tot i així, els escocesos no fan la connexió.
Què et semblen Patufets al món i Quan el català és minoria?
Me n’agrada molt el concepte universal, de la diàspora catalana pel món. La segona dimensió que m’atrau del projecte és el fet de desenvolupar-lo a través dels nens: com fer que creixi Catalunya a través dels fills. M’agradaria trobar-hi veus i experiències de catalans a diversos països i regions: a Itàlia, a l’Àsia, a Sud-Amèrica, als Estats Units… A més, ara ha arribat la tercera onada de catalans, degut a la crisi —la primera onada va ser la de la Guerra Civil i la segona, la dels anys cinquanta i seixanta com els meus pares—, que són gent jove professionalment molt ben preparada, que durant els pròxims deu anys tindran fills que creixeran aquí.
Tindrem patufets per estona…
Sens dubte. Et deixo, que comença a ser tard.
Quasi les nou del vespre, hora anglesa. Tard.
Tardet, sí. A la Càssia ja l’he banyada i portada al llit abans de l’entrevista. Ara anem a sopar.
Que aprofiti!