L’Anna ens ha passat l’enllaç a un article sobre una recerca britànica que estudia la relació entre el bilingüisme i el tartamudeig i ens ha adreça aquesta pregunta:
“Algú de vosaltres té fills que tartamudegin? Més grans de 3 o quatre anys, vull dir, perquè fins a aquesta edat ho fan molts nens i és normal. És que és el cas dels meus i ja fa temps que hi ha qui m’ho vol donar a entendre i jo no m’ho he cregut mai però ara acabo de llegir un article en alemany sobre el tema que diu que hi ha un estudi segons el qual cada un de 5 nens que tartamudeja és educat en vàries llengües. Res, volia saber si per aquí hi ha altres casos. Encara que dubto de fins a quin punt sigui gaire científica la cosa perquè hi ha tants bilingües al món que no és estrany que cada 5 dels que tartamudegen ho sigui. Gràcies!“
Les persones que han contestat l’Anna no han donat crèdit a l’estudi i totes ho fan fet amb arguments semblants. La Núria diu: “Home, si això fos veritat, una cinquena part de Catalunya seria tartamuda, no? Per posar un exemple“. I la Marta afegeix: “no crec que a l’Índia una de cada cinc persones sigui tartamuda“. Una altra Marta ho remata amb aquest comentari: “No puc citar fonts però he llegit en diverses ocasions que de fet la majoria de la població mundial creix parlant dues o més llengües. Dit d’una altra manera, el “monolingüisme” vindria a ser l’excepció i no la norma… “. La primera Marta, però, es pregunta què deu dir l’article original “Seria interessant veure què diu realment l’estudi. A l’article parla de 300 nens de Londres. No sé si té gaire sentit si no ho comparen amb altres ciutats amb menys famílies bilingües…“. I una tercera Marta ha investigat una mica: “No he trobat l’article original, però he trobat la presentació de l’article en altres diaris i les dades que donen són diferents. També he trobat un llibre on es cita aquest treball i les conclusions també són diferents. I amb les dades que tenim, sembla que la recerca és més qualitativa que quantitavia (300 nens escollits d’un sol centre de Londres no permeten obtenir resultats generalitzables a tot els bilingües del món). Haurien d’haver agafat una mostra aleatòria prou gran de Londres, d’aquest, mirar quants eren bilingües i d’aquests quants eren tartamuts i tot i així els resultats només podrien ser extrapolables a Londres. En canvi, ells agafen una mostra directa de nens dels centre i així hi pot haver tota mena de biaixos“. Finalment, la Ció ens fa una reflexió molt interessant: “De totes maneres educar fills multilingües molt sovint no és una opció sinó una realitat. El tartamudeig es tracta fins a arribar a una fluidesa oral quasi o perfecta. Molts de nosaltres hem marxat a l’estranger i hem “imposat”, “proposat” o “donat l’oportunitat” als nostres fills de viure amb moooltes llengües. Les conseqüències, positives i negatives, no crec que puguem conèixer-les amb precisió. El que sí és positiu en l’educació dels fills és ajudar-los quan es troben davant una dificultat. Els demostrem que els estimem i que les dificultats es superen i això els fa més forts i feliços. Aprendre això bé val unes quantes sessions de logopeda, psicomotricista o vés a saber què“.
Abans d’acabar us deixem amb l’enllaç a l’article original, que podeu descarregar en PDF:
Howell, P; Davis, S; Williams, R; (2009) The effects of bilingualism on stuttering during late childhood. ARCH DIS CHILD , 94 (1) 42 – 46. http://adc.bmj.com/content/94/1/42.full.pdf+html
interessats en l’estudi i recerca en aquest camp, Bak explica que la Universitat d’Edimburg és de les més idònies: com a exemple, des de finals dels anys quaranta estan analitzant un grup de persones per veure´n la seva evolució lingüística a mesura que han anat adquirint noves llengües i a mesura que han anat envellint.
Patufets al món 