Arxiu d'etiquetes: mite

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües

ASSAIG:

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües de Marta Rovira-Martínez. Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2011.

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va editar el 2011 un assaig sobre el bilingüisme i el multilingüisme, al voltant de les Estratègies de transmissió lingüísitica en famílies plurilingües. L’autora, Marta Rovira-Martínez, estructura el llibre en cinc parts:

1 – Els resultats de la recerca sobre el plurilingüisme adquirit en l’entorn familiar

2 – Les estratègies familiars

3 – Guies i pautes d’orientació

4 – Iniciatives públiques de foment del multilingüisme

5 – Alguns recursos a Internet

UOCA continuació, us oferim un resum del contingut del llibre:

  • A diferència del que durant anys s’ha cregut, el bilingüisme no és un fenòmen estrany. Hi ha pocs països on només es parli una llengua. De fet, més de la meitat de la població mundial parla més d’una llengua.
  • Dins del bilingüisme, cal diferenciar entre bilingüisme social i bilingüisme individual.
  • Algunes cites:
    • Per això els experts que s’han consultat per a aquest treball recomanen que els pares s’assegurin que les seves llengües i cultures d’origen es transmetin als fills, perquè transmetre les pròpies arrels culturals quan es troben en un context de llengua i cultura diferents de la seva és una manera d’enriquir la socialització dels fills”
    • “El fet de parlar dues llengües o més permet als infants créixer amb un bagatge cultural més ampli i amb una actitud més oberta a altres cultures i realitats”
    • “Aquest coneixement addicional amb què se socialitzen els infants s’ha de considerar com una mena de talent que cal potenciar”
    • “La recerca feta fins ara demostra que tots els infants poden aprendre dues o més llengües alhora, la qual cosa no significa qze les aprenguin totes al mateix ritme, ni que hagin d’assolir el mateix nivell en cadascuna de les llengües”
  • És normal tenir diferents nivells de llengua: passiu/receptiu i actiu. Els nivells van evolucionant en funció de la intensitat de l’ús. La competència es pot reactivar si, durant un temps/uns anys el nivell d’una de les llengües ha quedat relegat al passiu.
    • Segons François Grosjean, és erroni descriure el nivell d’una llengua només a partir de la fluïdesa; ell fixa la competència en una de les llengües al voltant dels eixos fluïdesa i nivell d’ús. Aquest, els criteris, és un dels debats que hi ha entre els experts.
  • Algunes cites:
    • “Per això mateix, d’altra banda, els experts coincideixen a dir que el fet que un infant parli a casa llengües diferents de la llengua escolar no va en detriment ni de l’aprenentatge de la llengua d’escolarització, ni del seu rendiment. En canvi, el fet de no transmetre les llengües familiars als infants, limitant-los a l’aprenentatge de la llengua d’escolarització, els nega la possibilitat d’adquirir una competència que els pot arribar a ser molt útil en el futur”
  • El llindar a partir del qual una llengua nova apresa ja no es considera simultània a la primera llengua apresa són els 3 o els 4 anys, depenent dels experts. Anna Solé i Mena diferencia entre:
    • Des del naixement: adquisició simultània de les llengües
    • Abans dels 6 anys: adquisició consecutiva o seqüencial de les llengües
  • Algunes cites:
    • “Si els pares vetllen perquè el nen conegui la seva cultura, podrà arribar a trobar-se còmode en les dues (o més) societats, encara que no comparteixi tots els elements de cadascuna d’aquestes. El més important és que el seu multilingüisme i la seva multiculturalitat li donaran, segurament, una obertura d’esperit i una capacitat de triar i quedar-se amb el millor de cada cultura”
  • Es comet l’error d’exigir el mateix nivell de llengua a nens multilingües que monolingües.
  • Algunes cites:
    • “Segons els resultats de la recerca internacional duta a terme fins avui, el fet que els infants parlin a casa una o més d’una llengua diferent de la llengua o llengües escolars no ha d’anar necessàriament en detriment de la seva capacitat d’aprenentatge, ans al contrari”
    • “El que diuen els experts, en tot cas, és que el coneixement d’altres llengües pot afavorir la predisposició de l’infant a adquirir (fàcilment) noves estructures lingüístiques”
  • En el cas de la lectoescriptura, existeix una llengua majoritària i una altra de minoritària.
  • Hi ha diverses teories sobre les jerarquies entre llengües. Per exemple, Barron-Hauwaert parla d’un 50% de predomini de la llengua del país, seguit de diferents percentatges de les altres. Ara bé, que una sigui dominant no vol dir que ho hagi de ser tota la vida: l’infant es va adaptant en funció del context.
  • El primer en parlar del mètode “One Parent, One Language” (OPOL) va ser Maurice Grammont el 1902 i ho va considerar una bona fòrmula per evitar barrejar llengües. Tot i així, el primer en formular-ho va ser Jules Ronjat el 1913, a partir de l’experiència del seu fill. Va descriure l’adquisició de la llengua per part del seu nen com a espontània, natural, inconscient i sense pauta. A partir dels anys vuitanta, el mètode OPOL es va generalitzar entre els teòrics del multilingüisme. Pavlovitx destaca la importància de les interaccions personals en la transmissió de la llengua.
  • Avantatges del bilingüisme infantil:
    • Cognitius*:
      • Consciència metalingüística
      • Flexibilitat mental i estímul intel.lectual
        • *Saunders recull els avantatges (cognitius) en aquests punts:
          • Es pren consciència abans del fet que el llenguatge és arbitrari
          • Es diferencia abans entre el so i el significat de les paraules
          • Més aptitud a avaluar les frases contradictòries i no empíriques
          • Més aptitud en pensament divergent
          • Més aptitud en pensament creatiu
          • Més creativitat cognitiva i lingüística
          • Més facilitat per a la creació de conceptes
    • Socials i relacionals:
      • Conèixer altres cultures
      • Més competències per a la vida professional
      • Més adaptabilitat a diferents contextos
      • Més prestigi social
  • Reptes del bilingüisme, des del punt de vista cognitiu:
    • Esforç suplementari i estrès
    • Lapsus i barreja de llengües
    • Tardança en l’aprenentatge
    • Menys vocabulari i domini de cada llengua o d’alguna de les llengües
    • Semilingüisme
  • Reptes del bilingüsime, des del punt de vista social:
    • Identitat dèbil
    • Refús
  • Falsos mites:
    • Retard en l’adquisició del llenguatge
    • Barreja de llengües o code-switching
    • Parlar amb accent
    • Nivell deficient de competència en una llengua
    • La creença que els bilingües tenen una competència idèntica en ambdues llengües
  • A partir dels tres anys són capaços de traduir.
  • Per assolir l’èxit en el bilingüisme cal consistència i conciència. També és important que es combini amb una actitud d’ús natural lingüístic per part dels pares. Molt recomanable és també recórrer a avis i cangur per reforçar la llengua; els contactes personals és el que més ajuda a aprendre bé la llengua, tot i que la capacitat econòmica i de recursos de la família també pot determinar un millor aprenentatge de l’idioma. Un altre factor que en condiciona l’èxit és el prestigi social que té la llengua. Sigui quina sigui la situació, cal assegurar una exposició suficient a cada llengua.
  • Important és també poder implicar altres agents per assegurar l’èxit de l’aprenentatge de la llengua:
    • escola ordinària o especialitzada. La llengua que els nens només aprenguin a l’escola, la llengua del país, pot acabar assolint el mateix nivell que la/les materna/es o fins i tot arribar a substituir-la/les. No és cert, però, que si la llengua familiar no té prestigi, això suposi el fracàs escolar.
    • avis, parents, amics
    • vacances, oci
    • societat
  • Lectoescriptura: no hi ha acord sobre quin ha de ser el millor mètode. S’ha demostrat, però, que si els nens comencen a llegir i escriure abans que a l’escola, a casa, els nivells de lectoescriptura són després superiors als dels monolingües.
  • Bilingüisme passiu pot derivar en actiu en el moment en què el context faci necessari l’ús d’aquesta llengua. Malgrat la frustració, perseverar, mantenir la coherència.
  • Algunes cites:
    • “Pel que fa als beneficis de l’aplicació de l’estratègia OPOL, els experts creuen que el fet que la comunicació de cada progenitor amb els fills es faci en la seva llengua materna estableix un vincle emocional entre l’infant i la seva llengua en qüestió, i reforça el vincle amb cadascun dels progenitors”
    • “Pel que fa als problemes que pot comportar l’estratègia OPOL, Harding i Riley opinen el fet que ‘quan un dels pares no entén una de les llengües familiars, probablement els intents d’educar els fills de manera bilingüe fracassaran’. Així doncs, quan un dels pares és l’única font d’una de les llengües, cal fer un esforç suplementari per poder exposar el nen a situacions de parla en aquesta llengua”
  • Guies i pautes d’orientació (al llibre hi apareix un llistat).
  • Iniciatives públiques de foment del multilingüisme, com Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR), Effects on the European Economy of Shortages of Foreign Language Skills in Enterprise (ELAN), Linguàrium, Llengües d’origen (al llibre hi apareix un llistat complet).
  • Webs i guies online (al llibre hi apareix un llistat).

 

L’assaig té 66 pàgines. Si hi esteu interessats, podeu contactar la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC.

10 falsos mites sobre el bilingüisme, per Mercè Solé i Sanosa

mercè solé i sanosaTot i  la difusió de la recerca que posa de manifest els avantatges de parlar llengües en la societat de la comunicació i el coneixement, encara hi ha algunes idees equivocades sobre la condició de bilingüe o plurilingüe. Per contrarestar aquests malentesos, en una de les seves publicacions (2010) el professor François Grosjean ha desmentit alguns mites força estesos sobre el bilingüisme que tot seguit resumeixo en una versió una mica lliure.

1.- El bilingüisme és un fenomen poc comú. FALS
Es calcula que més de la meitat de la població mundial és bilingüe o plurilingüe, és a dir que conviu amb dues o més llengües. El multilingüisme es troba arreu, en tots els nivells de la societat, en tots els grups d’edat. Fins i tot en països amb moltes persones monolingües, el percentatge de plurilingües és elevat.

2.- El bilingüisme retarda l’adquisició del llenguatge dels infants. FALS. 

Aquest mite era popular antigament; des de finals del segle passat s’ha fet molta recerca que ha demostrat que els nens bilingües no pateixen cap retard a l’hora d’adquirir el llenguatge. Ara bé, cal tenir en compte que els nens bilingües, atès que han de tractar amb dues o més llengües, són diferents en certs aspectes dels nens monolingües, però en cap cas ho són pel que fa a la rapidesa amb què adquireixen el llenguatge. D’altra banda, els infants bilingües amb dificultats lingüístiques (com ara la dislèxia), no són proporcionalment més nombrosos que els nens monolingües amb les mateixes dificultats.

3.- La llengua que es parla a casa perjudica l’adquisició de la llengua de l’escola, quan es tracta de diferents llengües. FALS.
És a partir de la primera llengua que s’organitza l’aprenentatge de les altres. De fet, la llengua de casa es pot fer servir com a base lingüística per adquirir aspectes de l’altra llengua. També ofereix als nens una llengua coneguda amb la qual comunicar-se (amb els pares, cuidadors i, potser, mestres) mentre adquireixen l’altra.

4.- Si els pares volen que els seus fills creixin sent bilingües, haurien de fer servir el mètode d’una persona – una llengua. FALS
Hi ha moltes maneres d’assegurar-se que un nen sigui bilingüe: el progenitor 1 parla una llengua i el progenitor 2 parla l’altra llengua; una llengua es fa servir a casa i l’altra, fora de casa; el nen adquireix la seva segona llengua a l’escola, etc. El factor més important i rellevant per a l’aprenentatge és la NECESSITAT. El nen ha d’adonar-se, encara que la majoria de vegades sigui de manera inconscient, que necessita dues o més llengües a la seva vida quotidiana. Aquí és on l’enfocament d’una persona – una llengua (OPOL en anglès) sovint deixa de funcionar: el nen bilingüe s’adona ràpidament que la llengua més dèbil (sovint minoritària) no fa falta realment, ja que sovint progenitors i altres membres de la família també coneixen l’altra llengua, la més forta, entre ells. Per què mantenir la més feble? Una de les possibles estratègies consisteix en fer servir la llengua més dèbil a casa, si és possible, amb l’objectiu d’augmentar el contacte dels infants amb la llengua i marcar el territori “principal” de la llengua en qüestió.

5.- Els nens que s’han educat sent bilingües sempre barrejaran les seves llengües. FALS
Si nens bilingües interactuen tant en situacions bilingües com monolingües, aprenen a barrejar llengües només en determinats moments. Quan estan amb persones monolingües (per exemple, amb l’àvia, que no sap una de les llengües familiars), ràpidament aprenen a parlar només la llengua que ella entén (si no, la comunicació es perd). En aquest sentit, cal que la situació sigui realment monolingüe (i no una “situació fingida” en què un pare bilingüe fa veure que no coneix l’altra llengua); els nens faran un esforç per parlar una determinada llengua si troben que és essencial per a la comunicació. Així, doncs, els pares i educadors hauran de crear entorns monolingües en què els nens necessitin i, per tant, utilitzin només una llengua.

6.- Els bilingües adquireixen les seves dues o més llengües a la infància.  FALS
Es pot ser bilingüe des de la infància, però també des de l’adolescència o ja un cop adults. De fet, molts adults esdevenen bilingües perquè es traslladen d’un país (o regió) a un altre i han d’adquirir una segona llengua. Amb el temps, poden arribar a ser tan bilingües com els nens que adquireixen les seves llengües de petits (tret potser de l’accent nadiu). En general, les persones esdevenen bilingües perquè necessiten conèixer, en el seu dia a dia, dues o més llengües. I això pot ser a causa de la immigració, l’educació, els matrimonis mixtos, el contacte amb altres grups lingüístics dins d’un país, etc.

7- Als bilingües reals no se’ls nota l’accent en les seves diferents llengües. FALS
Tenir accent nadiu o no en una llengua no et fa més o menys bilingüe. Depèn de quan s’hagin adquirit les llengües. De fet, algunes persones bilingües que tenen molta fluïdesa i un coneixement força equilibrat de les seves llengües tenen accent no nadiu en una de les dues llengües; per contra, altres bilingües que no tenen tanta fluïdesa, en canvi, potser tenen accent nadiu en totes dues.

8.- Els bilingües expressen les emocions en la seva primera llengua. FALS.
Alguns bilingües han crescut aprenent dues llengües alhora i, per tant, tenen dues primeres llengües amb les quals expressen les emocions. I per a la majoria de bilingües que han adquirit les seves llengües de manera successiva —primer una i després, anys més tard, l’altra— el patró no és tan clar. Les emocions i el bilingüisme creen una realitat molt complicada, però també molt personal que no té regles establertes. Alguns bilingües s’estimen més fer servir una llengua per expressar els sentiments i les emocions; d’altres, l’altra; i d’altres les usen totes dues.

9.- Els bilingües tenen doble personalitat o personalitat múltiple. FALS
Els bilingües, com els monolingües, s’adapten a les diferents situacions i persones. En el cas dels bilingües cada situació de comunicació implica una tria de llengua; per exemple, un bilingüe anglès–català que parli en anglès amb un oncle i català amb el germà. És la situació comunicativa la que determina la tria de llengua i no els sentiments en relació a l’altre.

10.- Els bilingües tenen el mateix coneixement i un domini perfecte de les seves llengües. FALS
Aquest és un mite ja antic! De fet, els bilingües saben les llengües fins al punt que les necessiten. En alguns bilingües hi predomina una llengua, altres no saben llegir ni escriure en una de les llengües, altres només tenen un coneixement passiu d’una llengua i, finalment, una petita minoria té el mateix coneixement i un domini perfecte de les seves llengües. El que cal tenir en compte és que hi ha diversos tipus de bilingües, igual que hi ha diversos tipus de monolingües.

Extret de Grosjean, F., Bilingual: Life and Reality. Harvard University Press, 2010.

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.