Arxiu d'etiquetes: Londres

L’escola catalana aterra a Londres (diari ARA)

Aquest dilluns el diari ARA publicava una notícia sobre l’Escola Catalana de Londres, una iniciativa sensacional que molts voldríem tenir a la vora. La seguirem d’aprop!

Enguany ens agradaria poder anar coneixent i informant en aquest blog sobre totes les iniciatives de les comunitats catalanes a l’exterior adreçades a menors… Ens agradaria entrevistar a les persones que les impulsen, o rebre’n informació més detallada que es vulgui compartir amb la resta de la comunitat. Què us sembla?

L’‘escola’ catalana aterra a Londres

Tres pares impulsen el primer centre per a alumnes de primària de la ciutat

Tres pares amb nens a primària han decidit impulsar la primera escola catalana a Londres. Volen convertir-la en un espai d’aprenentatge de la llengua i del patrimoni cultural català, i un punt de trobada de la jove comunitat catalana resident a Londres. L’escola es va inaugurar el 10 d’octubre passat i ja compta amb una trentena d’alumnes matriculats.

Tot i que l’han anomenat “escola” no fa exactament aquesta funció. Les classes es fan els dissabtes i estan plantejades més aviat com una activitat extraescolar. Això sí, tot i que ho fan des d’un vessant lúdic, estan enfocades a l’aprenentatge de la llengua. Però no només volen fomentar l’aprenentatge del català, sinó que també busquen que els nens entrin en contacte amb tradicions arrelades a la cultura catalana, com la castanyada o Sant Jordi. Per això, gairebé cada mes s’ajunten les tres aules: la d’infantil (de 3 a 5 anys), la del cicle inicial (de 6 a 8 anys) i la del cicle superior (de 9 a 13 anys) i celebren alguna festivitat típica.

L’escola disposa de dos formats d’aula per cobrir les necessitats de la comunitat catalana a Londres. D’una banda, hi ha les tres aules amb classes regulars per a nens matriculats al centre. I de l’altra, disposen d’una aula oberta dirigida tant a estudiants matriculats com a altres nens de la comunitat catalana de Londres que vulguin participar en la sessió extraordinària de la celebració de la festivitat corresponent. A les famílies no inscrites al centre se’ls demana una contribució per poder cobrir les despeses d’organització.

Qui en són els impulsors?

La idea d’una escola catalana es va començar a gestar fa just un any. La Sònia Barrachina, una de les mares impulsores del projecte, organitzava trobades de famílies catalanes per celebrar festivitats típiques de Catalunya a través del casal català de Londres, Catalans UK. A la primera trobada que va organitzar, va preguntar als assistents cada quant volien participar en aquestes activitats i si estarien interessats en la creació del centre. A partir d’aquí, Barrachina i Jordi Bou, un altre dels fundadors de l’Escola Catalana de Londres, van estar parlant sobre la necessitat d’un col·legi on els seus fills poguessin aprendre català, i va ser així com finalment van decidir fer realitat la iniciativa. Un cop decidits a dur-la a terme, van posar-se en contacte amb qui seria la tercera fundadora de l’escola, Ester Pou. És professora de català a la Universitat Queen Mary i també té un fill de vuit anys, de manera que quan li van presentar el projecte va dir que sí de seguida. “A Londres l’oferta de classes de català ja està coberta en l’àmbit universitari i també hi ha cursos per a adults, però no hi havia una escola de primària”, concreta Pou.

A l’espera de la subvenció

Després que Pou se sumés a l’equip, tots tres van posar fil a l’agulla per materialitzar el projecte. Gràcies als contactes que tenia Barrachina amb altres famílies catalanes a Londres per les trobades que organitzava i al suport de Catalans UK, va ser fàcil parlar amb altres famílies que poguessin estar interessades en el projecte. “El perfil dels interessats acostuma a ser el d’una família en què la mare, el pare o tots dos són catalans”, apunta Pou. El següent pas va ser fer la selecció del professorat i trobar un local. L’escollit va ser el Kentish Town Community Centre, ubicat a Londres mateix. Tan bon punt van veure que ja eren un grupet prou gran, van inaugurar el centre.

Pou creu que una escola com aquesta és molt important i declara: “Quan ets fora, el sentiment de pertànyer a una cultura s’intensifica. Vols mantenir els teus vincles i que els teus fills també els tinguin”. I aquesta escola -afegeix- ajuda a fer-ho. Una opinió que també comparteix Barrachina: “L’escola serveix per donar suport a la comunitat catalana que és a l’estranger”. També deixa clar que “el fet que hi hagi una institució, per petita que sigui, augmenta el valor que els nens donen a la llengua”. És per això que “hi ha pares que vénen des de lluny -apunta Pou-, perquè hi estan molt interessats”.

Tot i que el desembre del 2015 l’escola va sol·licitar subvenció a través del casal català de Londres, de moment no n’han rebut cap, i l’entitat se sustenta amb l’abonament trimestral de les famílies que en formen part. Tot i així, l’escola està funcionant bé, de manera que Pou i Barrachina s’estan plantejant ampliar el nombre de classes de cara al curs vinent.

Accedir aquí a l’enllaç del diari ARA.

“Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort”

RICARD GINER I SARIOLA. UNA FILLA (2011).
CATALÀ NASCUT A LONDRES (REGNE UNIT), ON VIU.
A CASA PARLEN EN CATALÀ I EN ANGLÈS.

Ho sento, faig tard a l’entrevista: el meu fill gran no volia anar a dormir…
Tranquil·la, ens passa a tots. Jo tinc una filla, la Càssia, que té una mica menys de dos anys, però per sort dorm tota la nit des de les set del vespre fins a els set del matí. Som molt disciplinats.
Quina sort…! I dius que Càssia, li heu posat a la vostra filla…
Sí. És un nom grec, Kasia, però el transcrivim en català, Càssia. És una espècie de canyella de Birmània que l’emperador romà Tiberi utilitzava per millorar el gust del vi. Curiosament en català tiberi és un mot que fem servir per descriure menjar i, també curiosament, l’emperador Tiberi preferia els vins del Priorat.
Aquesta rocambolesca explicació justifica la tria del nom?.
No. De fet, buscàvem un nom que es pronunciés idènticament en anglès i en català.
IMG_8409 IMG_8408 IMG_8407I quins cognoms li heu posat?
És bastant complicat… Jo em dic Ricard Giner i Sariola. Giner m’ha portat moltes complicacions a Anglaterra, on ho pronuncien amb moltíssimes combinacions: “Jainer”, “Guiner”, “Gainer”… és molt pesat haver-lo de defensar contínuament! Sariola és més fàcil de pronunciar. La seva mare és anglesa, però d’avi neerlandès exiliat i té, per tant, un cognom holandès format per tres mots. Vam arribar a la conclusió que li complicaríem la vida si li posàvem també el cognom de la mare. Per això només li hem posat el meu segon cognom: Càssia Sariola, que en anglès sona elegantíssim! Bé, i un middlename, que diuen aquí, un segon nom: Iris, en homenatge a l’autora i filòsofa britànica Iris Murdoch, que ens agrada molt a tots dos. Per tant, Càssia Iris Sariola.
Per tant, entenc que no té passaport espanyol, per al qual obliguen a posar dos cognoms.
No, no en té. Va néixer a Londres i només té passaport britànic. Jo tinc dos passaports, britànic i espanyol. Són documents necessaris per viatjar, però cap dels dos representen la meva veritable nacionalitat. Fa quasi 30 anys el consolat em va intentar obligar a fer el servei militar, però em vaig fer objector de consciència: no podia defensar un país que no és el meu.
Tu vas néixer a Gran Bretanya de pare i mare catalans que hi van emigrar els anys seixanta per motius polítics. Com et sents?
Jo em sento català, el meu pare és el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i tant ell com la meva mare vénen d’una llarga tradició catalana republicana progressista. Però alhora també sóc britànic perquè vaig néixer a Anglaterra. Els meus amics són sobretot britànics. Ara bé, la meva identitat principal és la catalana i som ciutadans d’una nació sense estat.
Vas néixer a Londres als anys seixanta, en plena dictadura, anàveu de visita a Catalunya?
Els estius baixàvem a Barcelona i a una casa de pagès al Maresme, i allò configurava el meu sentit d’identitat com a català: en els darrers anys de la dictadura franquista, vaig desenvolupar un concepte de la meva identitat molt fort. Recordo molt bé l’assassinat de Carrero Blanco, la mort de Franco… i això em va formar molt com a català, malgrat viure a Londres i passar a Catalunya només els estius i el Nadal. També recordo la manifestació del 1979, els crits de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. La del 1977, no, perquè estava al llit amb galteres.
Amb la transició, vau tornar cap a Catalunya?
Als anys vuitanta, els meus pares van tornar a Catalunya. Jo em vaig quedar al Regne Unit per anar a la universitat. Ja graduat, vaig viure uns cinc o sis anys a Barcelona, però em vaig trobar molt limitat professionalment: les oportunitats són al nord d’Europa. M’agraden les economies dinàmiques que depenen poc dels estats i vaig decidir tornar a Anglaterra. Tot i que l’adaptació social a Catalunya no va ser cap problema: em sentia català i m’hi trobava bé. De fet, tinc una relació molt més sana amb Catalunya ara que no hi visc.
Per què?
Em poso més nerviós. Intentar treballar-hi és impossible. Tothom es queixa de la corrupció, però hi ha uns comportaments que ja de per sí són corruptes. És un problema mediterrani. És esgotador. Hi ha comportaments caòtics que em desesperen. Alhora, hi ha molts prejudicis arrelats. Trobo que al nord d’Europa, el pensament crític és molt més sofisticat, el pensament és més subtil. I per a les meves inquietuds, aquí em resulta més estimulant.
Ha canviat la teva feina des que ets pare?
Quan vaig saber que seria pare, vaig sentir que havia de trobar una feina millor, més arriscada i més ben pagada. Em vaig adonar que tindria una responsabilitat molt gran, em va sortir un instint protector molt primitiu. I vaig deixar la meva anterior feina per tenir-ne una altra que em permet tenir molt de control sobre els meus horaris i la meva flexibilitat. El work-life-balance, l’equilibri família-feina, el va haver de lluitar la meva parella, la Sara, que està en una empresa més tradicional on es va fer valdre els drets que li reconeix com a mare treballadora la llei britànica: va estar un any amb baixa de maternitat remunerada i ara ha tornat a treballar, però al 60%. Comparat amb el que viuen amics de Barcelona, veig que tenim un millor equilibri, ja que ells fan un major sacrifici econòmic o de temps o de possibilitats de desenvolupament professional.
Va a una llar d’infants anglesa?
Vam fer un intent de dur-la-hi, però no ens va convèncer. Ara té una nanny, una cangur privada, polonesa, que està casada amb un argelí i que té un fill que parla polonès, àrab i anglès. A mi m’encanta això!
I a la Càssia, li parla en polonès?!
Té un vocabulari mínim en polonès, però li parla majoritàriament en anglès i la porta a diverses activitats musicals, amb altres nens, entre setmana. Quan faci tres anys ja la portarem a una llar d’infants. Em vaig plantejar engegar una llar bilingüe catalano-anglesa: vaig fer un petit estudi per veure on viuen famílies amb nens catalanoparlants potencialment interessades. Em vaig adonar que estan molt escampades per tot Londres i que si obríssim una llar d’infants catalano-anglesa, no funcionaria perquè la majoria haurien de desplaçar-se distànci24301_346738358772481_1856060380_nes massa grans.
La Càssia només té contacte amb el català a través teu?
El febrer passat, amb dues amigues, vaig fundar CLIPS: Catalans a Londres Infants i Pares, per establir trobades en què els nens i nenes que només parlen català a casa amb el pare o la mare poguessin socialitzar amb altres infants, per poder descobrir que aquell idioma estrany del pare o la mare no és ni exclusiu ni aïllat. Intentem trobar-nos un cop al mes, de manera informal.
Li ensenyeu el castellà?
No. És part llunyana del seu patrimoni perquè té avantpassats de la Península Ibèrica, però també té avantpassats d’Holanda i de Finlàndia. Per què el castellà ha de tenir més importància? Si ha de parlar un tercer idioma, pensant en el seu futur, millor que parli àrab, mandarí, japonès o coreà. El portuguès serà més important que el castellà perquè el Brasil s’està desenvolupant més.
I tu el parles, el castellà?
Sí. A casa només parlàvem en català; a l’escola, en anglès. Però tenia nocions de castellà perquè la meva àvia paterna era basca i ens parlava en castellà, tot i que de forma molt rudimentària. Des que tenia cinc anys i fins que en vaig fer dotze, la meva germana Mariona i jo vam tenir au-pairs catalanes… i l’última era de Valladolid: no podia ser més castellana. El meu castellà era molt macarrònic i amb ella, quan jo ja tenia uns onze anys, vaig aprendre’l. Tot i que fonamentalment el vaig aprendre a través de dues fonts: Mortadelo y Filemón i Mafalda. Llegint.
mafaldaA mi també em va ajudar molt la Mafalda: era com la Bíblia, a casa.
La Mafalda és excepcional. Per tant, vaig aprendre castellà llegint la Mafalda. No em crea cap mena d’ansietat que la Càssia ara no parli el castellà. Ja vindrà en el seu moment i, com he dit, no és cap prioritat.
Com transmets la qüestió de la identitat a la teva filla?
La identitat és una qüestió molt complexa i fluïda, i ho anirà descobrint a mesura que vagi creixent. No li ho transmeto perquè no la vull adoctrinar. Li transmeto el valor de l’esperit crític; que ho descobreixi a partir del seu propi raonament personal. Però li parlo en català, exclusivament.
Va ser una decisió meditada o espontània?
En vam parlar molt amb la seva mare, la Sara, i durant anys he estat observant famílies bilingües, trilingües… La meva filosofia és molt senzilla: jo li parlo un idioma, la Sara, un altre. I l’efecte és indiscutible: quan em mira a mi, parla en català amb pronunciació impecable, i quan està amb la seva mare, ho fa en anglès. La Càssia, tot i tenir menys de dos anys, té un vocabulari molt extens en els dos idiomes. Coneixem una dotzena de nens del la mateixa edat, del curs de preparació prenatal, i el seu vocabulari és sens dubte el més avançat. No li suposa cap esforç donar-li dos noms a un mateix objecte. No sap que els objectes només tenen un nom o que amb un nom n’hi ha prou. Ella entén que un objecte té un nom per al pare i un nom per a la mare. I també entén que el pare parla la mateixa llengua que la mare.
I pel fet d’haver nascut a Anglaterra i ser del tot bilingüe, no li parles mai en anglès?
Mai. Només en català. Aquelles famílies que van canviant, que s’intenten adaptar als contextos, provoquen que els nens es confonguin. El nen o nena ha d’associar una llengua amb una persona. Quan tingui quatre o cinc anys entendrà que la qüestió del llenguatge és un concepte filosòfic. Ara té conceptes prelingüístics filosòfics. Quan assoleixi el concepte filosòfic potser em podré relaxar una miqueta, però ara per ara he de ser disciplinat.
A l’hora de llegir contes infantils, també ho fas només en català?
Amb els llibres infantils, em trobo amb el problema que quan baixo a Barcelona a comprar llibres en català, els millors són traduccions de l’anglès: no ho faig, no té sentit! Els llibres infantils en català no es poden comparar amb els de la literatura britànica. M’hi he passat hores, buscant-ne… No tenen ni el ritme, ni la imaginació, ni els dibuixos, ni el llenguatge dels britànics. Per tant, els llibres, li llegeixo en anglès. Com a molt, els hi tradueixo espontàniament, tot fent versos.
I El Patufet?
Sí, en Patufet sí que li explico, tot cantant. A mesura que vagi creixent ja li llegiré contes més interessants en català.
220px-H_Hoffmann_Struwwel_03Alguna recomanació?
A mi m’agrada molt En Perot l’Escabellat, però és una traducció de l’alemany de l’autor Heinrich Hoffmann, del segle XIX.
Ara l’he trobat a Internet, Der Struwwelpeter: recomanat per a nens i nenes entre 4 i 6 anys. I musicalment, també “guanyen” els anglesos?
Li posem molta música de tot arreu: és una part molt important de la seva educació, igual que ho va ser de la meva, gràcies a la meva mare. Mira quants vinils que tinc en aquelles prestatgeries…
(PANORÀMICA DE L’HABITACIÓ LONDINENCA, GRÀCIES A LA WEBCAM)
De cançons infantils catalanes, m’agraden les que impliquen gestos i les cançons de falda. “En Joan petit quan balla”, per exemple, que em permet identificar paraules amb parts del cos i que et permet adaptar-te-la a les teves necessitats. La Càssia riu molt i va aprenent noves parts del cos: coll, barbeta, panxa, melic (ella diu ma-ma-lic). Les cançons l’ajuden a desenvolupar l’esperit crític i estètic, però també el llenguatge. La cançó és un vehicle per millorar el vocabulari. Ara bé, moltes cançons tradicionals catalanes tenen un component religiós que rebutjo completament: no la vull exposar a aquests valors.
Com expliques Catalunya als londinencs i britànics?
Des que sóc petit que he hagut d’explicar-ho. Sovint dic que només volem la independència per no haver d’explicar de nou què és Catalunya i què és ser català. Estem esgotats, però no ho abandonarem mai, no ens en cansarem. Els meus amics britànics ho saben de tota la vida. Per a la gent nova tinc tot el repertori de trucs que tenim tots els catalans: dir que ets de Barcelona per veure com reaccionen, n’és un de molt recorrent perquè Barcelona és una marca que relacionen sovint amb Gaudí i pot ser una manera d’encetar una conversa.
IMG_8136Han canviat la manera d’entendre’ns o veure’ns des que va començar el procés d’independència, potser degut a la similitud amb el procés escocès?
És bastant frustrant perquè com a catalans ens hem sentit els cosins espirituals dels escocesos i, en canvi, ells no fan aquest paral·lelisme tan ràpidament. Vaig estudiar el màster a Edimburg, a Escòcia, i m’hi presentava com a català amb l’esperança que els escocesos s’hi sentirien identificats i solidaris. Curiosament, l’arquitecte del parlament escocès va ser el català Enric Miralles, un patriota. I tot i així, els escocesos no fan la connexió.
Què et semblen Patufets al món i Quan el català és minoria?
Me n’agrada molt el concepte universal, de la diàspora catalana pel món. La segona dimensió que m’atrau del projecte és el fet de desenvolupar-lo a través dels nens: com fer que creixi Catalunya a través dels fills. M’agradaria trobar-hi veus i experiències de catalans a diversos països i regions: a Itàlia, a l’Àsia, a Sud-Amèrica, als Estats Units… A més, ara ha arribat la tercera onada de catalans, degut a la crisi —la primera onada va ser la de la Guerra Civil i la segona, la dels anys cinquanta i seixanta com els meus pares—, que són gent jove professionalment molt ben preparada, que durant els pròxims deu anys tindran fills que creixeran aquí.
Tindrem patufets per estona…
Sens dubte. Et deixo, que comença a ser tard.
Quasi les nou del vespre, hora anglesa. Tard.
Tardet, sí. A la Càssia ja l’he banyada i portada al llit abans de l’entrevista. Ara anem a sopar.
Que aprofiti!