Arxiu d'etiquetes: llegir en veu alta

El primer audioconte de Patufets al món

Fa uns dies us vam demanar a la pàgina de Quan el català és minoria que ens anomenéssiu objectes o coses que s’han tornat imprescindibles o molt importants en els vostres països d’acollida. Amb aquesta pluja d’idees, vam elaborar un conte, El poble de la Vall Fosca, i vam fer una crida a nens i nenes d’arreu per a què el llegissin. L’objectiu era crear una activitat conjunta entre canalla connectada a través del projecte de Patufets al món, estimular-los en la lectura i en la narració d’històries i presentar el conte en el Concurs de contes del món.

Combinant la diversitat de localitzacions, de diccions i de característiques tècniques que hi ha hagut darrere de cada narrador i narradora, hem cosit i recosit aquest primer audioconte de Patufets al món que podeu escoltar AQUÍ.

Els nens i nenes que hi han participat són: en Dídac (3 anys, Dundee – Escòcia), la Niamh (6 anys, Horsham – Regne Unit), la Mariona (7 anys, Ulm- Alemanya), en Pau (7 anys, Frankfurt – Alemanya), l’Àdama (6 anys, – Kédougou- Senegal), la Magalí (6 anys, Munic – Alemanya) i la Leila (5 anys, Johannesburg – Sud-Àfrica).

I al llarg d’aquesta entrada, trobeu dos dibuixos amb què han il·lustrat el conte que ens expliquen.

A banda d’escoltar-lo, podeu llegir-ne la versió sencera a continuació:

EL POBLE DE LA VALL FOSCA

Feia molts anys que aquell poble no havia vist la llum del sol. Les cases havien quedat soterrades al fons d’una vall i a cada cantó havien crescut unes muntanyes que cada any es feien uns centímetres més grans. De mica en mica, aquelles cases van deixar de veure la llum del sol.

Potser us pensareu que això era pràctic perquè així no necessitaven ni crema solar ni ulleres de sol, ni cortines, ni persianes… Però, a part de tot això, que és veritat, la gent d’aquest poble s’havia anat tornant pàl·lida, com un paper de fumar, com la nata: ja no els quedava ni una gota de color, a la pell. Els ulls, se’ls havien tornat d’un verd grisós i els cabells eren gairebé blancs. La gent del poble somreia poc: sense sol, s’havien quedat també sense alegria. A més a més, viure en una vall sense sol resultava molt car: no podien escalfar-se l’aigua amb el sol ni aprofitar-ne l’energia per cuinar, rentar o encendre els llums a la foscor. A més a més, no hi creixien flors i als horts només cultivaven algunes verdures que no necessitaven de la llum del sol per fer-se grans, com el ruDibuix La Vall Foscaibarbre, que té fulles tòxiques, que no es poden menjar, però els seus pecíols sí que són comestibles, sí que es mengen.

No us penseu que tot el dia era fosc, en aquest poble. No. Veien el cel de diferents colors en funció de si era de nit o de dia, de si hi havia o no núvols, de si plovia o feia sol. El sol, però, només l’endevinaven… al cim de la muntanya, al migdia: uns breus minuts, a l’estiu; uns brevíssims segons, a l’hivern. Com que no hi havia sol, el poble de la Vall Fosca era molt humit i els nens i nenes portaven gairebé tot l’any botes d’aigua, impermeable i uns pantalons amb tirants per no embrutar-se amb el fang. I mai havien menjat cereals per esmorzar perquè no en creixien, al seu poble sense sol. A aquests nens i nenes, els encantava banyar-se al llac o patinar-hi, quan glaçava, quan les temperatures ballaven sota zero.

Un dia d’estiu, dels que el sol quedava uns minuts dalt del cim d’una de les muntanyes, un paquet va caure del cel. Semblava que una avioneta havia perdut part del seu equipatge. Damunt del paquet hi havia una etiqueta amb un destinatari, una adreça, però no era la de ningú del poble. De fet, tampoc posava el nom del poble. Ben gros, només hi deia: “FRAGILE”. Com que els nens de la vall rebien poques visites, de seguida van sentir curiositat per allò que arribava de més enllà… i van obrir el paquet.

Sabeu què hi havia a dins? Molts miralls. Per això posava “FRAGILE”, perquè els miralls es trenquen, si cauen o se’ls dóna un cop. Però, miracle! Aquells miralls caiguts del cel dins del paquet, tot i haver caigut des de molt, molt amunt, no s’havien trencat. El més supersticiós del poble va dir que allò era un senyal, que de ben segur significava alguna cosa… que potser aquells miralls eren màgics o tenien poders… 

Al poble, hi vivien un parell de químics i un parell d’enginyers. El supersticiós, que mai ningú havia sabut a què es dedicava, va proposar entregar-los els miralls per a què els mesuressin, n’analitzessin la composició per saber de què estaven fets, perquè havien resultat ser tan resistents… Van trigar una setmana. Llavors, van avisar al supersticiós i van decidir reunir a tot el poble per anunciar-los el resultat.

Era un dimecres, poc després de les deu del dematí. Com que eren vacances d’estiu, l’escola estava tancada i tothom, tothom, des del més gran fins al mvall_foscés petit, hi va anar. El supersticiós, que era vergonyós de mena, no es va atrevir a parlar davant de tanta gentada. Ho va fer primer un dels químics, acostumat a parlar en videoconferències en congressos internacionals, i després un dels enginyers, que es passava hores al telèfon parlant amb la seva enamorada, que vivia a una altra vall:

—A partit d’ara, tindrem llum i sol!

Es va fer un minut de silenci… després, els més ràpids, els que ja havien paït la notícia, van començar a aplaudir i a fer crits d’ovació.

—Visca, visca!

L’escèptic del poble, però, va etzibar:

—Com?!

Amb aquests miralls. Els col·locarem de tal manera que, amb un joc de miralls, aconsegueixin portar la llum del sol fins aquí baix. El sol es reflectirà en un, després en l’altre… els rajos aniran rebotant fins arribar al nostre poble — va aclarir l’enginyer.

Visca! – van cridar tots.

I n’hi haurà prou amb els miralls que hem rebut en aquest paquet? — va insistir l’escèptic.

No. Però al paquet hi ha l’adreça de la persona que l’ha enviat, el remitent. Li escriurem una carta explicant-li el nostre problema i la nostra solució, li donarem les gràcies i n’hi demanarem més, de miralls màgics.

Tres mesos més tard, ja a la tardor, el poble de la Vall Fosca tenia muntats una vintena de miralls. Els van portar la llum i el sol que mai abans havien tingut. A partir de llavors, hi van créixer roses i préssecs, blat, civada i ordi… I d’estiu a estiu, cada cop més nens i nenes trencaven aquell color blanc blanquinós de les seves galtes i es tornaven vermells com pebrots o rosats com gambes; a d’altres, se’ls dibuixaven petits puntets, taquetes de sol, les pigues. I de mica en mica, de sol a sol, la gent d’aquell poble va recuperar les rialles i els somriures.

 

El poder de la lectura en la llengua minoritària (Bilingual Monkeys)

Fa uns dies la Marta ens recomanava un article molt interessant d’Adam Beck, pare de dos nens bilingües anglès-japonès, bloguista de Bilingual Monkeys i antic mestre d’una escola internacional d’Hiroshima.

En l’article Beck afirma que la lectura és allò que té un impacte més gran en el desenvolupament de la llengua minoritària i recomana la pràctica de llegir en veu alta als fills començant des del naixement i més enllà de quan el nen ja llegeixi pel seu compte.

L’article segueix amb altres consells per incentivar l’interès dels infants per la lectura en la llengua minoritària. Us n’hem fet un resum:

bilingual monkeysUna bona biblioteca

Crear una biblioteca a casa és el repte més important que tenen els pares d’una llengua minoritària, per això Beck suggereix el llibre com a regal, tan dels pares als nens, com d’altres familiars i amics; l’intercanvi de llibres; i agafar llibres de la biblioteca, si és possible trobar llibres de la llengua minoritària. A més, destaca la importància de comprar els llibres adequats perquè el fet de llegir en veu alta tingui èxit. En aquest sentit recomana l’ús d’Internet o la subscripció a alguna revista infantil.

Llegir amb els nens

La lectura acompanyada s’ha de fer també amb el nen al costat un cop ja sap llegir perquè la seva capacitat de comprensió auditiva serà més alta que la seva habilitat lectora durant encara uns quants anys.

A partir dels 3 o 4 anys ja es poden afegir lectures de col·leccions d’un mateix personatge amb combinació amb altres llibres il·lustrats perquè és una bona manera d’atrapar els nens en la lectura.

Quan llegeixen pel seu compte

Per augmentar les possibilitats que un nen tingui interès en la lectura a mesura que ja ho fa d’una forma autònoma es poden seguir diverses estratègies:

1. Provocar  situacions d’atracció a la lectura:

  • Deixant una pissarra amb breus notes o enigmes al vàter.
  • Fent una petita biblioteca de textos breus al lavabo.
  • Escrivint les teves pròpies històries amb el teu fill de protagonista.

2. Buscar llibres que satisfacin els seus interessos.

3. Pensar en premis raonables per mantenir la motivació.

 

Adam Beck, (abril 2003)  The Power of Reading in Raising a Bilingual Child, dins Bilingual Monkeys http://bilingualmonkeys.com/materials/The-Power-of-Reading-in-Raising-a-Bilingual-Child.pdf