Arxiu d'etiquetes: família

Complicitat entre famílies i escola, per Mercè Solé i Sanosa

mercè solé i sanosaEl constant moviment de persones arreu fa que cada cop hi hagi més situacions de diversitat de llengües en un mateix entorn; persones que fan servir diferents llengües per a funcions diferents, per a relacions diferents. Aquest és també el cas de les famílies dels “Patufets”.

La incorporació dels infants a l’escola és un dels moments de presa de decisions importants en l’educació dels fills: quina escola; quin model pedagògic?; quina llengua vehicular?… En qualsevol cas, la família inicia una nova relació amb l’equip de mestres i professors; s’inicia el diàleg entre famílies i escola que, si sempre és important i necessari, en el cas dels infants amb llengües familiars diferents de les llengües de l’escola (i potser també de les de l’entorn), el diàleg és imprescindible. L’habilitat dels pares i la sensibilitat dels mestres i educadors han de trobar-se i establir les complicitats necessàries per tal que els infants visquin amb normalitat les seves llengües.

Preparar l’infant per al primer contacte intens amb una llengua que li pot ser desconeguda és convenient, especialment quan aquest contacte suposi per primer cop sortir de casa i entrar en relació amb un nou entorn, amb altres infants (que potser parlen altres llengües), o amb altres adults. Si les escoles bressol —i les aules de P3— acostumen a organitzar un període d’adaptació de l’infant el primer cop que s’incorpora a l’escola —i sovint no hi ha i diferència de llengua—, quan a aquest canvi s’hi afegeix el contacte amb una nova llengua, sembla evident que cal tenir en compte aquesta nova variable i preparar infants i família per viure positivament el fet.

Preparar el professorat per rebre alumnes amb bagatges i trajectòries diverses és l’altra cara de la moneda. Que el professorat valori l’alumne, independentment de la seva llengua ajudarà a reforçar la seva autoestima, i és, aquest, un requisit important per a un aprenentatge harmònic. Des de la perspectiva de l’escola, conèixer la realitat lingüística de l’infant, així com les eines i els recursos que la família fa servir per fer-ho possible, és una informació bàsica per poder contribuir positivament al procés d’aprenentatge de l’infant. En aquest sentit pot ser una inestimable ajuda per a l’escola conèixer les motivacions familiars i com s’organitzen les llengües a casa: entre els progenitors, amb els fills, entre els germans…

El món no para de transformar-se i mestres i professors no deixen de donar resposta a les noves necessitats dels infants. La formació intercultural ja forma part dels programes de formació dels futurs educadors i, sense cap mena de dubte aquest és un guany que cal mantenir, cuidar i consolidar. Dissortadament, però, encara hi ha llocs al món on l’educador recomana als pares d’abandonar la llengua familiar en la seva relació amb els fills “per ajudar-los”(?), o bé desaconsella els cursos de reforç de les llengües familiars… Canviar aquestes pràctiques hauria de ser un objectiu a curt termini. L’escola i el professorat juguen, al costat dels pares, la família i l’entorn un paper fonamental en el desenvolupament de les llengües dels infants i són, per tant, un suport imprescindible per a l’èxit del projecte educatiu.

Per al professor Ignasi Vila, de la Universitat de Girona, «Rebutjar la llengua dels alumnes és rebutjar-los […]. El capital cultural, lingüístic i intel·lectual de les nostres societats augmentarà d’una manera significativa si parem de veure a les criatures que són lingüísticament i culturalment diferents com un problema a resoldre i obrim els nostres ulls als recursos que aquestes altres cultures ens poden aportar[…] [i fa algunes propostes:]

  • Potenciar la idea del valor afegit que té conèixer dues o més llengües.
  • Desenvolupar projectes (a l’aula) on es faci palès les diferents llengües existents.
  • Compartir les diferents llengües a l’aula (per exemple, cada dia un alumne o una alumna “porta” a classe una paraula important en la seva llengua que entre tots s’haurà d’aprendre i de discutir).»

En la mateixa línia, la Comissió Europea va editar la guia La integración escolar del alumnado inmigrante en Europa (2009); per als autors no n’hi ha prou a acceptar les llengües i la diversitat cultural de l’alumnat d’una manera passiva, sinó que cal reafirmar la identitat cultural de l’alumnat mitjançant activitats i projectes que posin de manifest la riquesa de coneixement  de les llengües entre els aprenents creant cartells en diferents llengües, animant els alumes a escriure en la seva llengua (llibres bilingües o diaris personals, per exemple,) o bé creant un clima institucional on l’experiència lingüística i cultural dels alumnes sigui reconeguda, acceptada i valorada.

Tal i com he esmentat en altres ocasions, fer créixer els fills en més d’una llengua és un gran projecte que demana de tots els adults tenacitat, esforç i responsabilitat. Cada situació exigirà unes habilitats determinades i la presa de decisions. Els especialistes que han analitzat i observat aquests processos són una bona referència. En aquest sentit, us recomano que feu un cop d’ull a la guia A Parents’ and Teachers’ Guide to Bilingualism (Multilingual Matters) del professor de la Universitat de Bangor, Colin Baker, que mitjançant un sistema de preguntes i respostes dóna molta informació contrastada i ben documentada i, sens dubte, pot ser una bona ajuda per trobar propostes per a cada situació i compatir experiències.

Per a l’èxit escolar dels infants amb més d’una llengua familiar l’actitud dels pares és important com ho és també l’actitud i predisposició del l’equip docent.

Ja ho veieu, els ponts de diàleg i comunicació entre família i escola són imprescindibles i tothom hi guanya!

Tot seguit adjunto alguns enllaços que poden ser d’utilitat per a pares i mestres:

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.

Educar els fills en més d’una llengua. Les primeres decisions, per Mercè Solé

mercè solé i sanosaVoler educar els fills en més d’una llengua és una decisió important i que de ben segur planteja dubtes i interrogants que convé afrontar des del primer moment: quines llengües? com es relacionaran els infants amb l’entorn i amb la resta de la família? quins obstacles trobarem els adults? i els infants?… aquestes i altres reflexions convé tenir-les ben presents des de l’inici i al llarg de tot el procés.

La transmissió de les llengües familiars forma part dels vincles que es construeixen en el dia a dia i, el projecte que es plantegen les famílies que volen educar els fills en més d’una llengua els permetrà fer de la riquesa lingüística i cultural de la seva llar un aspecte positiu i beneficiós per a tots els membres de la família. Cada família té les seves motivacions i tenir-les ben present des del primer dia serà útil al llarg del procés.

Trobar la resposta a quatre preguntes freqüents us pot ajudar alhora d’iniciar l’aventura de fer créixer els fills en més d’una llengua.

1. Quines llengües i quan començar?

Majoritàriament, les llengües que els infants aprenen en un entorn familiar multilingüe són les dels pares, però en poden ser més. Hi ha també el cas de les llars amb una llengua familiar però que viuen en un context amb una llengua diferent a la familiar, és a dir, quan la llengua de l’entorn social i cultural és diferent a les de la pròpia família.

Bilingües, trilingües, …plurilingües? Un dels aspectes importants i en el qual coincideixen tots els experts és el fet que cal assegurar que els infants tinguin contacte freqüent amb les diferents llengües d’una manera permanent i el temps necessari perquè les puguin anar adquirint. Els nens aprendran dues, tres o més llengües si hi estan en contacte i sobretot, si els són necessàries per comunicar-se amb els altres. Aquest aspecte és, en definitiva, el més important: que les necessitin i les puguin fer servir.

Conviure amb les llengües familiars des del primer dia és una bona decisió i una magnífica introducció a l’aprenentatge de les llengües de la llar; des de ben petits tots els infants tenen les capacitats necessàries per aprendre més d’una llengua alhora i aquest aprenentatge és una experiència positiva per a tots: per als infants i per als pares. L’adquisició de la llengua és un procés de socialització que implica la transmissió de la cultura, de visions i discursos sobre el món i de les relacions socials; i és el mitjà a través del qual es construeixen i alimenten els lligams afectius familiars. Sense cap mena de dubte els pares poden parlar en la seva llengua als fills des del seu naixement.

En el cas que la segona o tercera llengua de l’infant sigui la de l’entorn, caldrà vetllar per una bona socialització; però no cal patir, quan vagi a l’escola bressol, quan jugui amb altres infants al parc, quan participi en les activitats de lleure infantil… descobrirà una nova llengua que també pot aprendre i que li és útil per fer noves activitats!

2. Com comunicar-se a casa?

Tenir ben present el context lingüístic familiar i social és important alhora de concretar quin mètode o estratègia es vol adoptar.

Algunes famílies han adoptat el mètode una persona, una llengua de manera que cada progenitor parla amb els fills en la seva llengua familiar. Els nens identifiquen a cada un dels progenitors i s’hi relacionen en una llengua diferent. Aquesta és una de les metodologies més difosa i implica una bona dosi de perseverança, especialment quan una de les dues llengües familiars és la de l’entorn i per tant, la llengua dominant.

Altres famílies amb dues llengües familiars, han optat per fer servir el model la llengua minoritària a casa (ML@H, de l’anglès minority language at home).

La riquesa de casos i de situacions ofereix una gran diversitat de respostes possibles per ajudar els fills a créixer en més d’una llengua. Trobareu un bon resum de les diferents metodologies en els llibres:

Estratègies de transmissió lingüística en famílies plurilingües, de Marta Rovira. Publicat per la Càtedra de Multilingüisme UOC. http://multilinguisme.blogs.uoc.edu/2013/01/11/estrategies-de-transmissio-linguistica-en-families-plurilingues/.

Multilingües des del bressol, d’Anna Soler. Publicat per la Càtedra de Multilingüisme UOC. http://www.editorialuoc.cat/multilingesdesdelbressol-p-506.html?cPath=1.

El que és important és que la decisió que es prengui sigui assumida conscientment pels pares i que s’adapti a les possibilitats reals de relació familiar i amb l’entorn. El suport familiar (avis, tiets, cosines..) és essencial i també ho és el suport de l’entorn: els mestres, els veïns, els amics, etc. Tant important és que hi hagi acord entre els progenitors com que les persones del vostre entorn més immediat coneguin què heu decidit i que us hi acompanyin.

No dubteu a compartir amb la família i amb l’entorn la vostra decisió: que coneguin les vostres motivacions, el sistema de comunicació familiar que utilitzareu, etc. ja que d’una manera o altra, ells també compartiran amb vosaltres el creixement dels vostres fills i us caldrà el seu suport.

3. I les llengües més enllà de la llar? 

Vetllar per facilitar als infants el contacte amb les diferents llengües ha de ser una de les vostres prioritats: haureu, doncs, de fer un esforç especial i dedicar-hi el temps que calgui. A casa podeu aprofitar jocs, contes, cançons, i la gran infinitat de recursos que Internet us ofereix. La segona font de contacte serà la família i la xarxa de relacions socials: feu que els infants tinguin la necessitat de comunicar-se en les diferents llengües i que l’esforç els sigui reconegut sempre! I és clar, també  podreu aprofitar les vacances escolars (d’hivern i d’estiu), els viatges, les activitats de temps lliure, etc. En definitiva, intenteu que mantinguin un contacte sovintejat amb les famílies i que utilitzin la llengua per relacionar-s’hi. Ajudeu-los a fer sortir la llengua de l’entorn familiar i proposeu-los activitats lúdiques amb gent de la vostra mateixa comunitat lingüística. Aquestes i altres estratègies que adopteu són importants: els donaran seguretat lingüística i facilitaran que els vostres fills facin servir les llengües per viure més enllà de la família.

Estar ben informats sobre l’aprenentatge de llengües dels infants plurilingües us donarà seguretat i us permetrà contrastar la vostra experiència. Actualment es pot trobar molta informació sobre l’aprenentatge de llengües en un entorn multilingüe: estudis, recomanacions i especialment experiències de famílies diverses arreu del món. Convé tenir ben present que cap estudi ha demostrat que sigui perjudicial per al creixement dels infants parlar més d’una llengua des del bressol, sinó tot al contrari: la recerca científica posa de manifest que els nens que han crescut amb dues o més llengües presenten generalment més flexibilitat cerebral que els nens monolingües.

I finalment, per poc que pugueu faciliteu-los també l’aprenentatge sistemàtic de la llengua mitjançant cursos de reforç; un bon coneixement de les llengües familiars és la llavor per a tots els altres aprenentatges.

4. Cal ser constants?

Educar els fills demana sempre constància i capacitat d’adaptació, també en el cas dels infants plurilingües des del bressol. Així com us recomanem que no abandoneu el sistema de comunicació familiar que hagueu decidit i que sigueu constants en la vostra decisió, les diferents maneres d’abordar l’aprenentatge de les llengües pot anar variant per adaptar-se a les necessitats de cada nen o a les diferents situacions i canvis dins la família i l’entorn.

Preveure amb antelació amb quines situacions us podeu trobar us ajudarà a ser constants i a sentir-vos segurs. No us preocupeu si us sembla que els vostres fills comencen a parlar una mica més tard que altres infants, si barregen les llengües, si veieu que entenen el que dieu però no us parlen amb la vostra llengua, o si en algun moment rebutgen les llengües de casa, etc. Aquests casos es donen i formen part del mateix procés: no tots els infants responen de la mateixa manera, ni el context és el mateix, i fins i tot en el cas dels germans hi ha diferents respostes al mateix model familiar. Si vosaltres us sentiu còmodes i segurs transmetreu la seguretat que necessiten els vostres fills.

Finalment, heu de ser conscients de l’esforç que haureu de fer (pares, fills i entorn) i per tant, la perseverança, la constància és essencial. Sigueu  constants en l’estratègia adoptada i alhora prou flexibles com per adaptar-vos a un entorn en canvi permanent.

Compartir el procés, els dubtes, i les decisions us serà de molta utilitat: Patufets al món. Quan el català és minoria n’és un magnífic exemple!

Mercè Solé i Sanosa és màster en planificació lingüística per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a tècnica de planificació lingüística, tècnica en gestió del multilingüisme i professora de català per a adults.
Col·labora amb la Universitat Oberta de Catalunya i el seu centre d’interès està orientat a la gestió de la diversitat lingüística en contextos urbans i en l’àmbit educatiu i familiar.
Administra el blog El multilingüisme al carrer: La gestió de la diversitat lingüística.

Llengua: cos i vincle, per Mireia Serra

ImatgeEl sistema educatiu tradicional, que ha repetit estructures i dinàmiques de forma persistent durant els últims 200 anys, està arrelat a la idea que l’aprenentatge es produeix de forma òptima si parteix de la impossible separació entre

                                        cos/ment,   cos/entorn   i    jo/l’altre

Actualment són moltíssims els educadors, acadèmics i autors que qüestionen aquestes estructures i dinàmiques, i insisteixen en la revisió d’aquest sistema tradicional per a formular-ne un que reconegui aspectes com l’experiència sensible, la llibertat individual i el vincle amb l’altre. Aspectes absolutament essencials en el desenvolupament individual i col·lectiu- arreu sorgeixen iniciatives pedagògiques que d’una manera o altra posen èmfasi en l’acompanyament emocional, la creativitat, el joc i l’experiència sensorial-motora, i que des de la pràctica pedagògica reivindiquen una determinada manera d’entendre la vivència individual, on, enlloc de separar, es fa un exercici de relacionar, unir o integrar, per d’aquesta manera respectar tant la naturalesa del nen com la de l’adult.

Les sessions de psicomotricitat i llenguatge que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són una d’aquestes iniciatives. Jo no puc concebre llengua sense cos, sensació i moviment. Penso llengua i penso experiència, espai, context i vincle. Penso llengua i penso música, i ritme. Penso llengua i penso llengües, totes les que faig anar. Separar(-me) sempre m’ha resultat difícil i angoixant.

El gener del 2004, acabada d’aterrar a Copenhaguen, vaig reunir un grup de nens i pares amb la idea de crear un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar. Ho vaig fer perquè les circumstàncies m’ho demanaven: tenia una filla de 2 anys que només sentia el català quan estava amb mi. La meva necessitat era —més que ensenyar-li el català com a estri de comunicació— compartir amb ella tot el que la llengua carrega de cos, sensació, moviment, experiència, espai, context, vincle i música. No parlo de la meva identitat catalana. Parlo de la meva identitat, que són moltes, i és única, i col·lectiva alhora. Parlo del meu cos, la meva música i la meva capacitat i necessitat de crear. Parlo d’intimitat.

La pregunta que m’ha guiat en aquest procés és molt simple: què podem fer, vosaltres i jo junts, que tingui sentit per a cada un de nosaltres i per al grup? Què ens interessa, què volem compartir? De què tenim ganes, ara?

No he pretès mai definir una determinada metodologia o uns determinats continguts —si bé puc dir que he anat trobant una dinàmica, un ritme i un to que sé eficaços. El que he anat definint és una forma personal de situar-me respecte als nens i pares  que vénen a les classes. I respecte a mi mateixa.

Aquesta recerca ha resultat en una pràctica que integra el procés d’aprenentatge de la llengua —en aquest cas el català— amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu (memòria, imaginació, sensibilitat, capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica), motrius (consciència corporal, coordinació, ritme  i sentits) i afectius: aquí l’objectiu és crear un marc on els nens puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. Són aspectes, tots ells, ja de per si interrelacionats,  i indestriables els uns dels altres.

Si hagués de fer classes amb adults, faria el mateix. Si hagués de fer classes a Catalunya, faria el mateix. També convidaria als pares a classe, perquè sóc de la opinió que treballar en família té un potencial enorme. El que si és cert és que, essent a Copenhaguen, la presència de l’acompanyant a les classes encara es fa més essencial. De fet, la necessitat que el nen aprengui el català, d’entrada, és de l’adult: els nens que han nascut i crescut en un altre país no la tenen, aquesta necessitat. I això és una cosa que em sembla molt important tenir present. La necessitat, en el nen, pot anar sorgint, o no.

A classes de català podem, per exemple, fer un exercici d’estar en silenci i escoltar música mentre movem les mans, seguint unes determinades pautes que jo he establert. Ho fem perquè un exercici així pot portar a connectar amb un mateix, i amb els altres, i aquest és, per mi, l’aprenentatge bàsic, tant per al nen com per a l’adult. A més, és només en aquest marc que altres aprenentatges —com el verbal— són possibles. I escoltar música i moure les mans pot resultar en una experiència intensa que després es pot transformar en una situació comunicativa de qualitat, si d’aquesta intensitat n’ha sorgit la necessitat d’expressar, en paraules, les vivències.

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional en relació a la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina, i actualment viu a Copenhaguen, on està cursant els estudis de Psicomotricitat (Psykomotorisk Terapeut uddannelse) i imparteix classes de Psicomotricitat i català a trenta nens i els seus acompanyants (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk).