AMPARO NOVEJARQUE.
UN FILL (2012).
VIU A OXFORD (REGNE UNIT).
A CASA PARLEN CATALÀ (VALENCIÀ) I ANGLÈS.
Viviu a Oxford…
Sí, fa cinc anys que visc al Regne Unit. Primer vam viure a Londres, després ens vam mudar a Oxford, on el meu marit treballa, poc abans del naixement d’en Blai. Ell anava i venia cada dia Londres-Oxford-Londres. Com que vaig tindre un embaràs de risc, ja vam decidir mudar-nos ací. En Blai ja va néixer a Oxford, el desembre del 2012.
No hi he estat mai: quina distància hi ha entre una ciutat i l’altra?
Hi ha una distància d’una hora i quart en cotxe: d’anada i de tornada. Ho fa molta gent, però és molt pesat i tenint un xiquet és gairebé impossible, perquè si visquéssim a Londres, Blai no veuria a son pare. Mira, ja ve: li està donant guerra al seu pare… Ja me’l porta! Hehehehe, Te’l presento: aquest és en Blai.
Hola!
Dóna molta guerra: té 14 mesos, però com si tinguera 14 anys…
Però ara ja són passades les nou del vespre, a Anglaterra. No és molt tard per a un nen?
Sí, però jo no sé com s’ho fan per posar als xiquets a dormir a les set de la vesprada…! Anant bé, a les vuit i mitja o aixina… però avui no ha anat bé.
Va a l’escola bressol o estàs de baixa de maternitat amb ell?
Va a l’escola bressol tres matins a la setmana, però tampoc estic de baixa. Em vaig quedar embarassada tres mesos abans d’acabar el contracte del post-doctorat en Neurobiologia i no vaig poder rebre ni baixa maternal ni res de res. Ací, durant el primer any, les despeses de l’atenció sanitària i de la disponibilitat de les matrones, les tens totes cobertes; això, tothom, sigues o no sigues britànica, sigues o no sigues europea. Ara no estic treballant, però ja tinc ganes de tornar a posar-me, però més orientada a la docència.
I com és que “només” hi va tres matins?
Perquè és molt car: ens costa uns 500 euros al mes. Si portara al xiquet cinc dies a la setmana em sortiria de mitjana una miqueta més de 1.200 euros al mes: és quasi un sou! Hi ha moltes ajudes a Anglaterra per dur als xiquets a les escoles bressol, que són totes privades, però depenen dels ingressos de la llar: com que el meu marit és metge, no tenim el mínim i, per tant, no podem rebre ajudes. Ací també han retallat. També existeixen moltes ajudes socials per a la vivenda, sanitat, atur, sobretot si tens fills. Amb quatre-cinc anys, els xiquets ja van a l’escola.
Clar, i aquí no hi ha tants avis ni tiets.
Exacte, no hi ha el mateix teixit social que hi ha a Espanya. En general, la gent no té la família a prop. Es tira més dels amics.
Per tant, m’imagino que un model és que un dels dos deixi la feina.
Sí, normalment la mare deixa de treballar. La baixa per maternitat son 6 mesos, però la majoria de gent que conec ha fet baixes més llargues, algunes durant anys, clar! I després costa molt reenganxar-te al món laboral. Està molt mal plantejat, en aquest sentit… Espera un moment que està jugant amb la rentadora… Tudor, can you take the kid and go upstairs, please and try to get him to bed, please?
Que la rentadora és una joguina també ho conec…
És que no para: m’atura el programa, el centrifugat, em deixa la rentadora plena d’aigua… és un no parar!
Tornant al tema xarxa, tu en tens?
No. Ens vam mudar abans de l’embaràs, com et deia, però com que va ser de risc, vaig estar ingressada unes vuit vegades. Després ja va néixer Blai… M’ha costat per ara fer amics, si bé conec un parell de mares… A Londres sí que teníem el nostre nucli, els dos. Ens ha costat als dos. Trobe a faltar molt la gent i la ciutat, que és molt guai. Ara, però, ens hem comprat una casa ací a Oxford i potser ara sí que comencem a fer arrels. Ara que en Blai ja és més gran faig més vida social amb el xiquet als centres de barri on els nanos van a jugar… Així vaig coneixent a més gent.
I hi ha catalans?
A Londres no tenia contacte amb espanyols. Ací, just he començat a buscar-ne perquè vull que poquet a poquet vaja escoltant l’espanyol. Però de catalanoparlants no n’he trobat, jo sóc l’única que li parla… bé, excepte els meus pares via Skype. En un vol València-Londres vam coincidir amb una família que també viu a Oxford amb un xiquet de la mateixa edat i que la mare també és biòloga. S’agraix, tenir una mica més de familiaritat.
Tothom pot anar a aquests centres de barri?
Sí, tothom pot anar-hi. Quan tens el nadó, és de les primeres coses que et recomanen les matrones perquè són conscients que falta una mica de gruix familiar i afavoreixen crear llaços. T’aconsellen que isques de casa, que et relaciones… Esta és una de les opcions. A Oxford, també hi ha un centre, que de fet és una tenda, on conten contes, fan manualitats…. En fan en castellà i en francès també. El que em resulta més complicat, però, és trobar estímuls en català, ja que com dic, sóc l’única.
No ho anomenes valencià?
Sí ho anomene valencià, però no se’m cauen els anells per anomenar-la català, la unitat de la llengua és això, una. Quan llig “Catalans al món”, clar, pense: jo no sóc catalana, sóc catalanoparlant. Però, clar, una plataforma d’estes característiques amb costums valencians, jo no la trobe. Jo simplement parle la varietat occidental i tu l’oriental. Cert, però, que hi ha costums diferents… Em vaig adonar quan preguntàveu al Facebook pel 9 d’octubre, que com el celebràvem. Per a nosaltres, els valencians, és el dia dels enamorats i es fa la mocadorada de Sant Donís. És una cosa molt, molt valenciana i és molt normal que a Catalunya no es conega. De fet, és molt de València i l’àrea metropolitana. Jo la conec perquè mon pare sempre li feia la mocadorada a ma mare. Em passa el mateix amb tradicions catalanes, amb les quals jo no em sent identificada, però la unitat cultural no la podem obviar.
Per exemple, quines?
Sant Jordi no ho celebre.
I En Patufet, li llegeixes?
No, també és de Catalunya. Hehehehe.
Doncs quines altres tradicions teniu a València?
Encara que sone ranci, les Falles. Hehehe. Jo sóc molt fallera. I al meu fill també l’hem fet faller. Però les falles s’han desvirtuat, com sempre, degut a la política. Sempre s’han esguitat de política la llengua i els costums. Ací estem com estem. Jo sóc de València ciutat i hi ha molt poqueta gent que parla el valencià, i els que ho fan venen de pobles o de les zones en les que el valencià encara es troba més intacte. I si a més anomenes que parles català, la gent s’ofèn perquè es pensa que existeix com una alienació: “¡Quieren que seamos suyos…!”. S’ha polititzat molt, de forma descarada. És una cosa molt lletja i horrible. I tot això per què t’ho deia, que jo sóc molt rollera…?
Per les tradicions i perquè et preguntava per com anomenes la llengua…
Jo no entenc que a molts valencians els sàpiga greu que siguem una unitat cultural. Amb tu m’entenc perfectament, tot i tenir diferents dialectes. També és cert que els valencians tenim cert complexe d’inferioritat perquè a Catalunya hi ha molts més mitjans per cuidar la llengua i mantenir-la activa. A Catalunya està del tot normalitzat. Ací, no. El cas de TV3 és un clar exemple: una televisió que en comparació amb la que teníem a València era molt millor, la vam deixar de veure perquè al senyor de torn li va semblar que “no somos catalanes, somos valencianos”.
I Catalunya Ràdio: també l’han tancada, a València?
Com???!!! No!!! No ho sabia 😦 😦 Moltes vegades m’alegre d’haver botat de València, vull dir d’haver-me’n anat perquè em fa molta vergonya. I si ho vius des de fora, encara me’n fa més. Però bé… tornant a les tradicions, la festivitat de Sant Vicent, que és el patró de València capital també es celebra molt.
I què es fa?
Es col·loca un altar, un escenari de fusta, molt vellet, que serveix per a representar els miracles de San Vicent any rere any. Son obretes de teatre que la gent se les coneix. Pel Corpus, es fa tir i arrosegament de carruatges tirats per aques (anomenats roques) a més de la processó. Festes més grans…la processó de la Verge dels Desemparats i el trasllat. Eixe cap de setmana comença L’Escuraeta, que és una fira tradicional de ceràmica que es fa a la Plaça de la Reina, al costat de la Catedral, des del dia de la Mare de Déu fins al dia de Corpus). Es tradicional que els pares regalen unes figuretes de fang menudetes als xiquets i enguany nosaltres ho ferem també en Blai!…
I tu que ets tan fallera, com les trasllades a Oxford?
Hehehe. Per ara no he pogut exportar massa, a part de la llengua i el menjar. El dia de Sant Donís li vaig comprar uns pastissets pareguts als que hi ha per Sant Donís. El que sí que hem fet és Reixos.
Reis valencians?
Sí, no ho són, de valencians, però hem fet els Reixos i el Father Christmas. 🙂 Enguany ja tenim els bitllets per anar a veure les falles. Seran les primeres tant per al meu marit com per al meu fill.
Entén el català?
Ara més, però de moment no parla ni català ni castellà. Només anglès, tot i que és gal·lès! Tinc la sensació que està més aveat al català que al castellà perquè només em sent parlar en català amb Blai, però és curiós, a ell li parle moltes vegades en castellà! Temps al temps… els acabarà parlant!
Ostres quina llàstima que no tingueu el gal.lès, també…
I tant! Una llàstima: ell va néixer als Estats Units i s’ha mare només va parlar-li en gal·lès fins als dos anys. Després, com que ell i son germà no li contestaven en gal·lès, es va passar a l’anglès perquè, típic, es va pensar que no l’entenien. Ni ell ni son germà el parlen. A mi sí que m’agradaria que Blai el parlara. Trobe que hi ha una equiparació bestial entre el gal·lès i, sobretot, el català de València. Per això ells entenen ara la meua necessitat de parlar en català amb Blai. Jo parle català amb Blai i anglès (amb mica de castellà) amb el meu marit, però mai canvie de llengua amb el meu fill. Mai, mai. Si estic amb gent que no entén el català, com espanyols, primer ho dic en català i després ho dic en castellà… o el mateix amb gent anglesa, que ho traduisc a l’anglès. Jo sóc molt cabuda amb això. A més, no m’ix parlar-li en anglès al meu fill. Ma mare i mon pare me parlaren en valencià i no em naix parlar-li amb una llengua diferent. A més, és molt important perquè és part de tu mateixa. És fonamental que siguis cabut. Ara és xicotet, però quan siga major, sé que serà un problema perquè jo estic aïllada lingüísticament. Per això la necessitat de buscar més plataformes i medis per a que ell tinga més accés i exposició al català. Estic molt contenta d’haver trobat la pàgina de Patufets al món, que vaig trobar a partir del web de La Torre de Babel. Ara bé, igual que m’ha passat a mi amb cançons valencianes, que ara he recordat en ser mare, potser a ell li passarà el mateix i encara que durant un temps no el parle, més endavant li eixirà. Espere que amb tots els medis que tinc la cosa florisca.
Ja parla en Blai?
No, encara no. Ens ha semblat que ha dit papa i mama, però em sembla que només ens ho ha semblat… 🙂 Crec que ens entén als dos per igual, encara que passe menys temps amb son pare i encara que vagi tres matins a l’escola bressol.
I com el criden, com pronuncien el seu nom?
Heheh, molta gent el crida “Blei”. Però la majoria ho diu bé. I gastem els dos cognoms amb guionet, el del pare i el meu, Novejarque. Ho tindrà complicat quan vagi a l’escola pobre!. De moment, només té passaport britànic.
Quines músiques escolteu, en valencià?
Trobí Dani Miquel, que és un cantacançons valencià, de l’Alcúdia, que té música i contes. És una manera de que se li quede l’entonació valenciana, que és una de les coses diferents. Igual que a tu et resultaria estrany que els teus fills parlaren català com jo el parle, a mi em resultaria molt estrany que els meus fills parlaren català amb el teu accent. En eixe sentit ho tenim més complicat els valencians, perquè hi ha menys recursos, si bé és cert que hi ha algunes editorials que segueixen publicant i editant llibres-disc. Ara tire m
olt d’això. Moltes cançons valencianes també són de tradició oral i no estan registrades. El que m’ha passat, com et deia, és que al ser mare han ressorgit les músiques i cançons que pensava que ja no recordava. També ajuda l’Skype, tindries que vore a ma mare, mon pare i la meua iaia tots tres canten El Micalet de la Seu!, a Blai li encanta!. A part, tenim contes en català que li llisc. Sempre en català, mai en anglès. Una nit Tudor li conta el conte en anglès i la següent, jo en català. I Pocoyo, els dibuixets, els veu en castellà per fer una mica d’exposició també.
Però tu no li parles?
No, l’exposició al castellà no serà per mi. No, perquè sinó estem perduts…
Què trobes a faltar de València?
Jo quan me n’aní de València, quan vinguí al Regne Unit trobava a faltar molt el sol. Ara ja no tant… Ara el que tire a faltar és la familiaritat, que allà les coses són més càlides, més obertes… No sóc la típica que es queixa, els anglesos també m’agraden, però aquí la barrera es major entre persones, si bé és cert que quan es trenca, arribes al mateix nivell. També tire a faltar la part tàctil: nosaltres som molt tocons. Això a Anglaterra no es pot fer! Hehehehe Ho vaig emprendre al mes d’arribar a ací: no tocar! A banda d’això, les rosquilletes també les trobo a faltar. I si dic la paella, sonarà a tòpic, però també la trobe a faltar.
Cuina-la!
No, perquè a casa la cuina mon pare i ara mon germà. Però ja n’aprendré, ja… Tot i que trobar conills… Aquí són pets, mascotes, i ho porten malament que es puguen menjar… El rotjet i la ferraüra, dos varietats de mongetes, no les puc trobar, però em podria apanyar amb les runner beans. Tabella i garrofó les puc trobar però no seuqes, sinó en pot… jo ja ho adaptaria, com faig ara quan cuine.
Què trobaries a faltar del Regne Unit?
La cultura del te, la tiraria a faltar. A nivell social, moltes coses: la transparència en la política, cosa impensable allà d’on vinc. 🙂 La qualitat política és completament diferent. També, la pluralitat, cosa que a Oxford es nota menys, però que a Londres és immensa, cosmopolita: la pluralitat cultural i lingüística és molt enriquidora. No només perquè aprens de les altres cultures, sinó també perquè aprens una barbaritat de la teua. Em va xocar quan em vaig mudar al Regne Unit: no esperava que aprenguera tant de la meva cultura, tot i estant fora.
Per què?
T’adones de les diferències: societats, formes de veure la vida… Per comparació, vaig aprendre molt de la meua. També la tolerància, una tolerància una mica passiva perquè són molt polites. Això afavoreix que hi hagi un respecte per les altres cultures i les altres llengues.
A l’escola m’imagino que es treballa especialment…
Sí, a les classes hi ha perfectament deu, dotze orígens diferents… A l’escola bressol del meu fill, per exemple, tenen escrit el bon dia en castellà, en francès, en àrab… També organitzen el dia de cadascuna de les cultures, es treballen, es comenten…
I tu ja has explicat la valenciana?
Encara no perquè ell encara és menut, però supose que més endavant em tocarà, no m’estranyaria.
Et trobes amb preguntes com: “quina llengua li parles?”
Sí, i tant: “què li parles?”, em diuen. I sempre he d’explicar que no és castellà, que no li parlo castellà perquè no és la meua llengua materna… “Ai, però el castellà el parla més gent…” Quan m’entren amb el tema de la utilitat de la llengua, ja ho deixem estar: jo no hi comulgue. La utilitat que li dono a la llengua, la decidisc només jo.
Per cert, parlaves de la cultura del te, vols dir el te de les cinc?
A tothora prenen te. El te de les cinc de la tarda és un tòpic. Com tants d’altres: la puntualitat anglesa, n’és un altre. Els crida l’atenció quan comentes: “clar, la puntualitat anglesa!”. No l’associen a la seva cultura. D’això també me n’he adonat: els tòpics només són vàlids en funció del punt de vista de qui els descriu.
Qui són els puntuals, segons els anglesos?
Els alemanys! Hehehehe. No assumeixen el tòpic. Ara bé, quan arribes tard sí que et diuen: “clar, ets espanyola…”. Bé, et deixe, que no s’adorm… Vaig a ajudar a son pare. Besets!
Patufets al món 