Xocs culturals

A la darrera entrevista, l’Oriol comentava que s’ha trobat amb un xoc cultural “de velocitats” a Taiwan, on s’acostuma a voler tot de pressa (menjar, visites per turisme…) i on, per exemple, la seva família taiwanesa es desespera quan, ara que s’acosta Nadal, cuina escudella i carn d’olla durant hores… o quan els porta a Barcelona, els seus sogres “corren” pel museu Gaudí per no perdre el temps i tenir temps de veure després més coses. A la pàgina de Facebook Quan el català és minoria us preguntem si us heu trobat amb xocs culturals importants, de ritmes, o de maneres de fer en el vostre dia a dia familiar.

La Marta, des d’Alemanya, ens parla de puntualitat: “a mi m’ha costat molts anys ser puntual a Alemanya, fins que em vaig adonar que si em donaven hora al metge o hi havia reunió de pares, havia de ser-hi un quart d’hora abans per no ser de les últimes o que a recepció em miressin malament”. Una altra Marta, també des d’Alemanya, li contesta que la seva experiència ha estat just la contrària: “els metges alemanys tots et fan esperar una hora com a mínim”. I la primera li respon que des que hi arriba vint minuts abans, l’espera és del tot breu. 

Un altre aspecte és el canvi de ritmes, lligat amb les diferents velocitats que comentava l’Oriol des de Taiwan. La Montserrat, des d’Irlanda, explica que nota un canvi molt gran de ritmes, però més que estar vinculat a les diferències Catalunya-Irlanda, ho està a les diferències ciutat-camp. “Després de molts anys encara em costa acceptar que sigui normal cancel·lar activitats just abans d’haver-les de fer o organitzar-les al darrer moment… no ens poséssim nerviosos!”, s’exclama.

Què sumen o què resten les infàncies dels vostres Patufets lluny de casa?

En el debat d’aquesta setmana hem reflexionat sobre el fet que els nostres patufets creixin allà on no se celebra la castanyada ni tampoc el cagatió. Però segurament poden gaudir d’altres experiències, riqueses, infàncies que no serien possibles a casa. En Jordi parlava de la llibertat amb què creixen els seus patufets al Senegal rural… Què sumen o què resten les infàncies dels nostres Patufets lluny de casa?

En l’apartat de les mancances, tothom va destacar el fet de créixer lluny d’avis, tietes, cosines, i resta de la família… malgrat, deia la Marta, que si bé “el contacte amb els avis no és diari, però potser per això el valorem molt i els sentim molt propers.” La Núria destacava “la falta de caliu de la comunitat. Per contrast la vida a Barcelona és més càlida, més suau, menys competitiva i individualista tot i que això té coses bones també.” I la Gemma afegia “el caliu de les festes majors (tot i que una a l’any la fem sí o sí!) i festes al carrer, els concerts i espectacles infantils (estil Tramvia Blanc,…).” Aquesta diferència en la vida social i familiar, reflexiona la Marta, marca: “És difícil pensar com hauríem enfocat la nostra vida a Catalunya, però del que estic segura és que la vida social i familiar hauria estat molt més intensa a Catalunya i això s’hauria notat en els nostres caràcters. Això és el que se’ns ha restat.”

En les riqueses, el tema de la natura és recurrent. “Sumen,” diu la Gemma, “la possibilitat de tenir boscos i llacs i natura “poc civilitzada” a tocar (els voltants de Berlín són una immensa taca verda plena de llacs), el viure cada estació de l’any amb el seu caràcter específic sense haver de desplaçar-se (tardor de mil i un colors, hivern de neu, primavera de flors, estiu càlid -que no calorós- de llacs i rius)”. La Núria parla del “fet de créixer al camp però molt aprop de Londres.” I la Montserrat, des d’Irlanda, explica que “aquí a la punta llunyana de West Cork hi suma una natura exhuberant on poder créixer amb aire pur, amb molt d’espai (la densitat de població és ben baixa), on tot rutlla a poc a poc…”

També sumen “aprendre una altra llengua i cultura,” com diu la Núria. La Mònica ho explica així des d’Holanda: “Pel meu fill viure a holanda es tambe aprendre i coneixer una altra cultura que no es la catalana: sap que a holanda celebrem el sinterklaas per exemple i que en canvi quan anem a casa la iaiA i l’ avi celebrem el tio i els reis. S’enriqueixen molt mes de cultura i tradicions que els nens que viuen nomes a catalunya.” La Marta ho explica en termes diferents: “Sumar? Potser l’experiència de sentir-se diferent i viure-ho com una cosa positiva.”

La seguretat és un plus segons la Marta, des d’Alemanya: “Jo valoro molt la segureta que hi ha a Alemanya i l’autonomia que això els dóna. Poder anar amb bicicleta des de molts petits. Que sigui normal que als set any vagin i tornin sols de l’escola en una ciutat relativament gran.” I afegeix, com a bona observadora de les diferències climàtiques entre Catalunya i Alemanya (!), “M’encanta que el mal temps no els impedeixi sortir a jugar a fora i passar-s’ho molt bé.”

Acabem amb el comentari de la Núria, des d’Anglaterra: “I amb els anys segur que descobrirem moltes altres coses!” Que així sigui!