Arxiu d'etiquetes: cos

La meva llengua?, per Mireia Serra

foto MireiaEl que em proposo fer aquí no és una reflexió sobre la llengua catalana. És una reflexió, en català, sobre la llengua. De la mateixa manera que les classes de psicomotricitat i llenguatge que faig aquí a Dinamarca no són classes de català sinó classes en català. La diferència entre una cosa i l’altra és gran, i s’articula a partir de dues maneres diferents de concebre la llengua, i en definitiva, és clar, a partir de dues maneres d’entendre el món.

L’una implica un exercici de separació i objectivització de la llengua, en el qual la llengua esdevé un objecte separat del subjecte que la fa servir, i es presenta com a sistema estàtic que es pot aprehendre, incorporar i reproduir. La llengua és aquí un sistema de possibilitats limitades, pre-determinades i mantingudes, a recer de qualsevol influència substancial per part del (cos del) parlant, (cos de) l’oient o la situació. Com a sistema complet i definit en un espai que imaginem com a neutral, la llengua es pot assolir i posseir, i per tant també es pot instrumentalitzar. Aquesta és una llengua que circula de fora a dins, i de dins a fora, carregant les grans veritats del món i els secrets de l’ànima.

Aquest exercici de separació i tematització es fa possible en la mesura que acceptem com a necessària la lògica dualista junt/separat, lògica relacional amb la qual pensem el món en una societat occidental regida per l’individualisme. Aquesta lògica desposseeix l’individu de la seva dimensió en comú i l’obliga a l’autosuficiència, ens explica la Marina Garcés en el seu llibre Un mundo común. És la mateixa lògica que desencadena el problema de la consciència separada del cos, i converteix el cos en objecte d’anàlisi separat del subjecte analitzador. La ciència, que es proposa l’objectivitat com a ideal, estableix un cos-objecte que es pot disseccionar “des de fora”. Aquest cos-objecte és també el servidor humil de l’intel·lecte, que cuidem i mantenim tant com podem perquè ens destorbi el mínim possible i ens permeti dedicar-nos a les coses “realment importants”, i també el cos-objecte de desig i de consum, que mirem de transformar al ritme de les demandes del mercat.

La segona manera de concebre la llengua implica un exercici de resistència a aquesta lògica dualista que articula contraris com junt/separat o dins/fora. Aquí la llengua no entra i surt, sinó que continua. És la llengua en constant transformació, creada i recreada per uns cossos que no atrapen espais interiors i privats, perquè estan immersos en el món de forma indestriable: un sistema de possibilitats infinites que situa els parlants i els oients sempre i de forma insistent en els límits de la llengua, allà on la llengua deixa d’anar en majúscules i es desfà, per canviar de forma. De la mateixa manera que els músics, els ballarins o els pintors toquen, ballen i pinten per anar definint el que és la música, la dansa i la pintura, els parlants i els oients parlen i escolten per anar definint el que és la llengua. Aquesta és una llengua que es resisteix a les conclusions, i als exercicis d’inclusió i exclusió.

No cal dir que personalment simpatitzo molt més amb aquesta segona opció. La llengua, igual que el cos, és un tros de món. No comença ni acaba en si mateixa, sinó que és vincle. I igual que el cos, la llengua ens recorda que allò que sabem personal i íntim és, pel fet de ser-ho, col·lectiu —de ningú i de tothom a l’hora. No ens en podem apropiar, ni tampoc desprendre-nos-en, com qui fa anar una bicicleta. És tan absurd prohibir-la, com defensar-la, perquè no ens pertany. En tot cas, som nosaltres que li pertanyem a ella. Una llengua es pot temptejar i compartir, i no cal dir que tothom, sortosament, ho fa de manera diferent i única. Com que és un tros de món, la llengua no fa de mirall del món, oferint descripcions exactes del que hi ha “a fora”. Fer llengua és fer món, i establir amb paraules la intensitat de cada esdeveniment.

Això ens porta al principi. Les classes en català que faig aquí a Dinamarca són classes de consciència corporal en català. El que a mi em resulta interessant és acompanyar aquests nens en un procés que els porti a estar cada vegada més presents i comunicatius, i més connectats a la sensació. Connectant amb la sensació, que és el punt de trobada entre aquest cos i aquest món —que de cap manera podem separar—, fem possible el moviment creatiu, el pensament creatiu i el llenguatge creatiu. Quan ens remetem a aquestes sensacions, obrim possibilitats de llenguatge noves i més que aprendre la llengua, l’anem transformant.

 

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra, llicenciada en Psicomotricitat per la UCC (Hillerød, Dinamarca) i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional relacionada amb la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina. Actualment viu a Copenhaguen, on imparteix classes de Psicomotricitat i llenguatge en català a nens de famílies catalano-daneses (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk), imparteix entrenaments físics Body Weather i treballa en un projecte de recerca centrat en el treball de la consciència corporal com a vehiculador del pensament creatiu i del llenguatge creatiu.

Llengua: cos i vincle, per Mireia Serra

ImatgeEl sistema educatiu tradicional, que ha repetit estructures i dinàmiques de forma persistent durant els últims 200 anys, està arrelat a la idea que l’aprenentatge es produeix de forma òptima si parteix de la impossible separació entre

                                        cos/ment,   cos/entorn   i    jo/l’altre

Actualment són moltíssims els educadors, acadèmics i autors que qüestionen aquestes estructures i dinàmiques, i insisteixen en la revisió d’aquest sistema tradicional per a formular-ne un que reconegui aspectes com l’experiència sensible, la llibertat individual i el vincle amb l’altre. Aspectes absolutament essencials en el desenvolupament individual i col·lectiu- arreu sorgeixen iniciatives pedagògiques que d’una manera o altra posen èmfasi en l’acompanyament emocional, la creativitat, el joc i l’experiència sensorial-motora, i que des de la pràctica pedagògica reivindiquen una determinada manera d’entendre la vivència individual, on, enlloc de separar, es fa un exercici de relacionar, unir o integrar, per d’aquesta manera respectar tant la naturalesa del nen com la de l’adult.

Les sessions de psicomotricitat i llenguatge que des del 2008 imparteixo aquí a Copenhaguen són una d’aquestes iniciatives. Jo no puc concebre llengua sense cos, sensació i moviment. Penso llengua i penso experiència, espai, context i vincle. Penso llengua i penso música, i ritme. Penso llengua i penso llengües, totes les que faig anar. Separar(-me) sempre m’ha resultat difícil i angoixant.

El gener del 2004, acabada d’aterrar a Copenhaguen, vaig reunir un grup de nens i pares amb la idea de crear un espai on fer ús del català fora de l’àmbit familiar. Ho vaig fer perquè les circumstàncies m’ho demanaven: tenia una filla de 2 anys que només sentia el català quan estava amb mi. La meva necessitat era —més que ensenyar-li el català com a estri de comunicació— compartir amb ella tot el que la llengua carrega de cos, sensació, moviment, experiència, espai, context, vincle i música. No parlo de la meva identitat catalana. Parlo de la meva identitat, que són moltes, i és única, i col·lectiva alhora. Parlo del meu cos, la meva música i la meva capacitat i necessitat de crear. Parlo d’intimitat.

La pregunta que m’ha guiat en aquest procés és molt simple: què podem fer, vosaltres i jo junts, que tingui sentit per a cada un de nosaltres i per al grup? Què ens interessa, què volem compartir? De què tenim ganes, ara?

No he pretès mai definir una determinada metodologia o uns determinats continguts —si bé puc dir que he anat trobant una dinàmica, un ritme i un to que sé eficaços. El que he anat definint és una forma personal de situar-me respecte als nens i pares  que vénen a les classes. I respecte a mi mateixa.

Aquesta recerca ha resultat en una pràctica que integra el procés d’aprenentatge de la llengua —en aquest cas el català— amb altres processos essencials d’aprenentatge a nivell cognitiu (memòria, imaginació, sensibilitat, capacitat perceptiva, associativa, representativa i simbòlica), motrius (consciència corporal, coordinació, ritme  i sentits) i afectius: aquí l’objectiu és crear un marc on els nens puguin prendre consciència de si mateixos, reconèixer com a propis els propis pensaments i emocions, i establir els propis límits. Són aspectes, tots ells, ja de per si interrelacionats,  i indestriables els uns dels altres.

Si hagués de fer classes amb adults, faria el mateix. Si hagués de fer classes a Catalunya, faria el mateix. També convidaria als pares a classe, perquè sóc de la opinió que treballar en família té un potencial enorme. El que si és cert és que, essent a Copenhaguen, la presència de l’acompanyant a les classes encara es fa més essencial. De fet, la necessitat que el nen aprengui el català, d’entrada, és de l’adult: els nens que han nascut i crescut en un altre país no la tenen, aquesta necessitat. I això és una cosa que em sembla molt important tenir present. La necessitat, en el nen, pot anar sorgint, o no.

A classes de català podem, per exemple, fer un exercici d’estar en silenci i escoltar música mentre movem les mans, seguint unes determinades pautes que jo he establert. Ho fem perquè un exercici així pot portar a connectar amb un mateix, i amb els altres, i aquest és, per mi, l’aprenentatge bàsic, tant per al nen com per a l’adult. A més, és només en aquest marc que altres aprenentatges —com el verbal— són possibles. I escoltar música i moure les mans pot resultar en una experiència intensa que després es pot transformar en una situació comunicativa de qualitat, si d’aquesta intensitat n’ha sorgit la necessitat d’expressar, en paraules, les vivències.

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional en relació a la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina, i actualment viu a Copenhaguen, on està cursant els estudis de Psicomotricitat (Psykomotorisk Terapeut uddannelse) i imparteix classes de Psicomotricitat i català a trenta nens i els seus acompanyants (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk).