Arxiu d'etiquetes: adolescència

Motivació, per Mireia Serra

foto MireiaEls nens i nenes que, en un context social específic, funcionen amb normalitat fent ús, no només de la llengua que pertany a aquest context, sinó també fent ús d’una segona llengua, han de fer molta feina. Potser mantenen, a través de les relacions que estableixen en aquesta segona llengua, un vincle amb un altra cultura, amb un altre lloc. Han de fer molta feina, no perquè hagin d’aprendre més paraules o hagin d’aprendre a realitzar més sons amb la boca, sinó perquè han d’invertir energia i atenció en el procés d’elaboració d’una identitat pròpia a partir de dos sistemes de llenguatge diferents, dues maneres d’anomenar el món, dues maneres de vincular-se. És a dir: no es tracta tant d’un repte a nivell motor o de memorització, sinó més aviat d’un repte a nivell emocional i social. Això d’entrada. Aprendre una llengua és descobrir modulacions d’un mateix que sense aquesta llengua mai haurien estat descobertes. No cal dir que la feina s’ho val.

Jo he observat que els nens del meu grup de preadolescents, que tenen de 8 a 11 anys, funcionen de manera molt diferent que els del grup de mitjans, que tenen de 5 a 8 anys, pel que fa la capacitat de deixar-se anar i assumir l’error com a part natural i inevitable en el procés d’aprenentatge. Ens plantegen —a mi i als pares— un repte complex i interessant.

Val a dir que tenim la sort que el nostre context de les classes no és el context escolar habitual, ni treballem a partir de mètodes pedagògics tradicionals, ni la relació que tenim nens i jo tampoc s’assembla gaire a la relació asimètrica que es manté entre professors i alumnes a l’escola. Aquí treballem a partir del cos, i la narració i formulació verbal parteix sempre de l’experiència i l’activitat motor i sensorial. Jo procuro anar creant una autoritat que passi pel respecte a les necessitats individuals de cada nen i nena. Amb això, a vegades, es presenta un conflicte, tot i que la meva manera de plantejar el treball passa per establir un ambient de seguretat afectiva que permeti a cada nen trobar el seu lloc en el grup i mantenir una connexió amb els propis impulsos o interessos: el català que parlen alguns d’aquests nens no és tan ric com el seu danès, i no saber-ne prou pot resultar empipador. Quan són petits i fins que tenen 6-7 anys, poden gestionar aquesta mancança i transformar-la de manera que no sigui un destorb: el que no saben dir en català, doncs ho diuen en danès, o ho diuen amb el cos, o criden, canten, o no ho diuen i se n’obliden, el que sigui. Però ho deixen anar. Els nens de la classe de petits i mitjans són capaços de mantenir el lligam amb aquest context, perquè la seva relació amb el món encara passa molt pel cos i els sentits, i perquè encara no es miren des de fora.

Jo he anat veient que partir dels 7-8 anys comencen a reconèixer aquesta mancança i sovint la transformen en incomodidat i vergonya. És més o menys en aquesta edat que poden “objectivar-se” a si mateixos, és a dir, poden mirar-se des de fora, com els miraria una altra persona. És en aquesta edat que comencen a descobrir que hi ha altres maneres de relacionar-se amb el món que no passen per l’espontaneïtat i el vincle concret i sensorial amb les coses i les persones: el que Stern anomena the verbal self, que segons Stern mateix, comença a emergir a partir dels 18 mesos d’edat; emergeix i es desenvolupa de la mà de la capacitat de mirar-se a un mateix, la capacitat d’abstracció i la capacitat d’empatia, que només són possibles si aprenem a desplaçar-nos a fora de nosaltres mateixos per a poder veure’ns des de fora i reflexionar sobre el nostre comportament.  La paraula i la consciència van plegades.

Com més gran es fa aquesta incomoditat i vergonya, més limitada és la capacitat de participar en el grup i fer-hi una aportació personal, menys ganes hi ha de compartir, i, per tant, més gran és el risc de caure en un comportament d’isolació. I si aquest procés no es recondueix a temps arriba un dia que diuen a casa que no els agrada venir a català perquè a català fan allò o això, i a ells no els agrada. En general no es tracta d’un rebuig cap a les activitats que fem a classe ni cap als vincles que hem creat a classe, sinó un rebuig cap a la desagradable sensació de no poder ser prou “jo mateix”.

Jo tinc la certesa que per a aquests nens és important mantenir ambdues llengües, però sovint el preu que paguen en el moment que se senten “obligats” a parlar català sense sentir-s’hi forts i lliures és massa alt. Alguns aguanten i aprenen a viure amb aquesta incomoditat . D’altres es dediquen a boicotejar la classe —que és una manera d’establir els propis límits i retrobar aquesta fortalesa o llibertat que senten amenaçada quan “han de” parlar català. Tant els uns com els altres desenvolupen estratègies per a “sobreviure” en la situació perquè s’estimen els seus pares i saben (ho saben molt bé) com és d’important pels pares que ells aprenguin el català.

Tot això m’ha fet replantejar una norma que jo havia establert i assumit com a inamovible i que fins ara no havia trontollat: a classe de català només es parla català. Ara penso que potser s’ha anat instal·lant certa rigidesa en relació a la participació verbal dels nens i nenes a classe, per por a que la cosa es desbordés i tothom acabés parlant danès, anglès o el que els vingués de gust. Aquesta era la imatge que sostenia la meva norma: com que parlar les altres llengües que no són el català és més fàcil i fa baixada després serà molt difícil remuntar. Val a dir que mai s’ha censurat a ningú perquè parlés danès, però sí que d’alguna manera s’ha establert una cultura en la que, de forma implícita, la paraula en català rebia més reconeixement i apreci que les altres. Penso que fer conscient aquest mecanisme és l’única manera de transformar-lo, i sóc de la opinió que cal transformar-lo. Si no ho fem, correm el risc que alguns nens i nenes perdin les ganes de seguir compartint experiències i històries amb la resta del grup.

Em sembla necessari permetre’ls diverses formes d’expressió, també a dins de classe. Però això sí: aquesta flexibilitat ha d’anar acompanyada d’una insistència per part dels pares i meva de seguir parlant en català. Si no som conseqüents aquí, és molt difícil que el procés d’aprenentatge es pugui sostenir.

 A Mireia Serra (1976) la mou una fascinació pel cos en totes les seves dimensions. És mare de dues nenes, llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Bellaterra i ha acomplert una extensa formació de dansa i teatre. A més de desenvolupar una activitat professional en relació a la llengua i la literatura, ha treballat com a actriu i ballarina, i actualment viu a Copenhaguen, on està cursant els estudis de Psicomotricitat (Psykomotorisk Terapeut uddannelse) i imparteix classes de Psicomotricitat i català a trenta nens i els seus acompanyants (http://mireiaserravoltas.blogspot.dk).

FOTO – Font: Mireia Serra