Estimats Patufets, aquest diumenge 21 de febrer celebrarem el Dia Internacional de la Llengua Materna.
I per què en 21 de febrer?
Entre 1951 i 1952 el bengalí va ser l’objectiu central del Moviment per la Llengua Bengalí a l’anomenat Bengala Oriental (avui Bangla Desh). Tot i que el bengalí era parlat per la majoria de la població de Bengala Oriental, l’urdú era legalment l’única llengua nacional del Pakistan. El 21 de febrer de 1952 estudiants i activistes van ser tirotejats pels militars i la policia a la Universitat de Dhaka i tres joves estudiants i altres persones van ser assassinades. Més tard, el 1999, la UNESCO va declarar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna, en reconeixement a les morts. En aquesta data s’entrega el premi Linguapax, en defensa del plurilingüisme.
Si feu una ullada a la llista de persones premiades, hi trobareu un català: en Miquel Siguan i Soler. Psicòleg i escriptor gracienc, va dedicar una atenció especial al llenguatge infantil, a la psicolingüística i als problemes de les llengües en l’educació. Posteriorment va centrar la seva tasca en el bilingüisme des d’una òptica integradora dels aspectes psicològic, sociològic, pedagògic i àdhuc polític. Va ser també un dels fundadors de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona.
Així que avui, a tres dies d’un dia especial per a tothom i en especial per a la comunitat patufaire que viu el plurilingüisme de molt a prop, us volem demanar per la paraula o expressió catalana que més agrada als nostres patufets o per aquella que ens fa gràcia sentir en boca seva! I ja posats, si ens voleu explicar també la paraula o expressió que més els agrada de l’altra o altres llengües maternes, també ens interessarà. Avui celebrem que som rics en llengües!!!!
Parlar en català és tan natural que se’m fa difícil parar ara atenció en unes paraules o expressions. En tot cas, m’agrada sentir-li dir a la meva filla de 4 anys que acaba de trobar un “aixopluc” a una pedra, que em parli de “nombres” més que de “numeros”, o que digui “escola” i no “cole” i, que en general, quan arriba a Catalunya, parli un català més ric i genuí que molts nens coetanis, tot i viure a Roma. Amb tot, encara em queda molt per enriquir el meu propi català per tal que ella se’n pugui beneficiar. Ara tinc a les meves mans “Quincalla” de Victor Català, que va sortir fa unes setmanes amb el diari “ARA”
Gràcies Sandra pel comentari! De fet el que ens planteges és molt interessant i sospitem que som diverses les famílies que ens trobem amb aquestes dues circumstàncies: 1, que en arribar a terres catalanes, ens trobem que el català dels nostres menuts i el de la resta són diferents, i 2, que tenim la pressió d’enriquir el nostre propi català ja que és la font principal d’aprenentatge dels nostres patufets. Traslladarem aquests comentaris a la comunitat, que segur que tindrà molt a dir! Gràcies de nou!