Estimats Patufets, aquest diumenge 21 de febrer celebrarem el Dia Internacional de la Llengua Materna.
I per què en 21 de febrer?
Entre 1951 i 1952 el bengalí va ser l’objectiu central del Moviment per la Llengua Bengalí a l’anomenat Bengala Oriental (avui Bangla Desh). Tot i que el bengalí era parlat per la majoria de la població de Bengala Oriental, l’urdú era legalment l’única llengua nacional del Pakistan. El 21 de febrer de 1952 estudiants i activistes van ser tirotejats pels militars i la policia a la Universitat de Dhaka i tres joves estudiants i altres persones van ser assassinades. Més tard, el 1999, la UNESCO va declarar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna, en reconeixement a les morts. En aquesta data s’entrega el premi Linguapax, en defensa del plurilingüisme.
Si feu una ullada a la llista de persones premiades, hi trobareu un català: en Miquel Siguan i Soler. Psicòleg i escriptor gracienc, va dedicar una atenció especial al llenguatge infantil, a la psicolingüística i als problemes de les llengües en l’educació. Posteriorment va centrar la seva tasca en el bilingüisme des d’una òptica integradora dels aspectes psicològic, sociològic, pedagògic i àdhuc polític. Va ser també un dels fundadors de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona.
Així que avui, a tres dies d’un dia especial per a tothom i en especial per a la comunitat patufaire que viu el plurilingüisme de molt a prop, us volem demanar per la paraula o expressió catalana que més agrada als nostres patufets o per aquella que ens fa gràcia sentir en boca seva! I ja posats, si ens voleu explicar també la paraula o expressió que més els agrada de l’altra o altres llengües maternes, també ens interessarà. Avui celebrem que som rics en llengües!!!!
Patufets al món 
Parlar en català és tan natural que se’m fa difícil parar ara atenció en unes paraules o expressions. En tot cas, m’agrada sentir-li dir a la meva filla de 4 anys que acaba de trobar un “aixopluc” a una pedra, que em parli de “nombres” més que de “numeros”, o que digui “escola” i no “cole” i, que en general, quan arriba a Catalunya, parli un català més ric i genuí que molts nens coetanis, tot i viure a Roma. Amb tot, encara em queda molt per enriquir el meu propi català per tal que ella se’n pugui beneficiar. Ara tinc a les meves mans “Quincalla” de Victor Català, que va sortir fa unes setmanes amb el diari “ARA”
Gràcies Sandra pel comentari! De fet el que ens planteges és molt interessant i sospitem que som diverses les famílies que ens trobem amb aquestes dues circumstàncies: 1, que en arribar a terres catalanes, ens trobem que el català dels nostres menuts i el de la resta són diferents, i 2, que tenim la pressió d’enriquir el nostre propi català ja que és la font principal d’aprenentatge dels nostres patufets. Traslladarem aquests comentaris a la comunitat, que segur que tindrà molt a dir! Gràcies de nou!