Viure entre dos mons, per Anna Pujols Grifè

fotoA l’any 1939 Pere Calders va emprendre el camí de l’exili a Mèxic. L’estada es va allargar vint-i-tres anys. Durant tot aquest temps lluny de casa va tenir tres fills. L’escriptor frisava per tornar a Catalunya. El xicot o la noia que passa dels quinze anys, deia, el país se’l queda.i Al conte L’arbre domèstic,ii Calders imagina un arbre al menjador de casa. Un tronc nascut del no res, però amb arrels que es claven a les rajoles i branques que s’enfilen al sostre. A recer d’aquesta metàfora Calders fa explícita la basarda que els fills adoptin una nova pàtria. Per a comprendre aquesta possibilitat val la pena recórrer a la novel·la Un home que se’n va, de Vicenç Villatoro. L’escriptor va néixer a Catalunya. El seu pare era un adolescent quan va marxar de Castro del Río. L’avi va deixar el poble passada la cinquantena. Per a tots tres, Catalunya va esdevenir casa seva: l’avi va triar ser de la terra dels seus fills més que no pas del país dels seus pares.iii Per fer explícita aquesta nova adopció utilitza el pronom nosaltres:

A casa nostra. Com els nostres. El nosaltres és allà, a Terrassa, a Catalunya, la primera persona de plural. La principal, si més no. Aquí, a Castro, no hi ha cap infern, tot el contrari. Hi ha la memòria amable d’un lloc on s’ha viscut, on s’ha estat feliç, un lloc sentit com a propi. Un lloc barrejat amb olors de la infantesa, molt llunyans. Un lloc per venir-hi de visita. I després tornar a casa. (Villatoro, 2014: 60)

També Candel, a la crònica Els altres Catalansiv, explica l’adopció d’una nova terra:

A mi el cor se’m encongeix de pensar que un dia em puc veure obligat a anar-me’n de Catalunya perquè les coses em vagin malament. I això, no obstant, els meus pares ho van fer, però a la inversa, i van abandonar uns llocs que també estimaven. Quin drama va ésser, el seu? El resultat és que jo he arrelat en aquesta terra, i és aquesta la que enyoraria i no la d’ells. (Candel, 2002: 60)

Les reflexions de Calders, Villatoro i Candel parlen d’integració. Tots tres entenen la migració des de la perspectiva de procés. Si no fos d’aquesta manera, la qüestió dels fills no tindria cap importància. Serien, com els pares, de la terra dels avis. Aquest cercle viciós no és cert. Al contrari, totes les experiències migratòries recorden el joc d’identitats que viuen avis, pares i fills. Fent un salt en el temps em pregunto de quina manera viuen els nous catalans a l’estranger les reflexions que evoquen tots tres escriptors. Trasllado la següent pregunta als usuaris de les comunitats electròniques de catalans a l’estranger: – És un repte pensar la identitat quan es viu amb fills a l’estranger? Evidentment, ni la geografia ni el temps històric ni el context són els mateixos. No en va, em sembla que els pensament de l’avui tenen certes ressonàncies amb les reflexions de l’ahir. Plasmo el testimoni de dues mares a propòsit d’aquest interrogant. Les seves paraules evoquen la dificultat de mantenir la identitat primigènia i posen en relleu el joc d’identitats que necessàriament viuran els fills. La primera, resident a Anglaterra, pronostica: – “A mi m’agradaria que la meva filla tingués fills que parlessin el català com a llengua habitual, però ho dubto molt. La cultura anglesa és molt potent i totes les seves amistats són angleses.” La segona, establerta a Irlanda, reflexiona: – “Jo vaig venir a Irlanda de gran i la meva identitat la tinc molt clara. Aquí hi estic bé, però mai, mai, mai, serà el meu país. Per al meu fill és més complicat. A vegades li pregunto: – I tu, què ets? No ho té clar. Ell és una barreja i penso que tampoc no està malament perquè si s’ho estima tot ja està bé.”

Les tradicions

Però, i si deixem de pensar en abstracte i ens centrem en els fets concrets? Ara que s’acosten les festes de Nadal: què celebren els Patufets catalans a l’estranger? Per abordar aquest aspecte menys subjectiu, proposo una experiència a la inversa: el retrat d’una família anglesa que es trasllada a Catalunya. Es pot beure te amb porró? (2007)v és la crònica que descriu aquest recorregut. L’autor del llibre, Martin Kirby, explica com va ser l’adaptació al nou país. Per a la família, el canvi representava superar, com a mínim, tres obstacles: una feina completament diferent a la que havien deixat enrere, una altra cultura i sobretot, una nova llengua. Pels pares, l’aprenentatge del català fou una de les dificultats més importants. Pels fills, en canvi, va ser una barrera gairebé imperceptible. De fet, durant el primer any, la filla gran es va convertir en la traductora oficial de la família: agafava el telèfon i, si convenia, traduïa les paraules del mestre i del metge. Un temps després, el pare, il·lusionat pels seus progressos lingüístics, va decidir assistir en una de les reunions de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes de l’escola. Faltava poc pel mes de gener i calia trobar voluntaris per participar a la cavalcada de Reis. Abans de començar la reunió el pare va fer un petit discurs assajat a prèviament a casa: es disculpava per la seva incorporació tardana i s’oferia a col·laborar en tot allò que fes falta. Fins aleshores, per raons d’incomprensió lingüística, li havia estat impossible. La resta de pares, mig en broma, li van prendre la paraula:

Patge! Que faci de patge! Va cridar algú, i es van sentir unes rialles. Un home estava fora de si i gairebé cau de costat de la cadira. – Sí, Martin? – Em van preguntar. Vaig demanar què suposava exactament fer de patge. Les rialles van tornar a esclatar. (Kirby, 2007: 193)

Un mes després en Martin Kirby es trobava enfilat en una carrossa, cofat amb un vestit de colors llampants i repartint caramels a la mainada del poble. Aquell Nadal la família van compaginar el clàssic Santa Claus anglès amb els Reis Mags. Els fills estaven encantats. Els pares també, però recorden la sensació d’anar perdent, mica en mica, les tradicions angleses.

Publico un nou interrogant a les xarxes socials de catalans a l’estranger: – De quina manera viviu les tradicions de Catalunya i les del país de destí? Sembla que compaginar les dues tradicions és l’opció escollida per bona part de les famílies catalanes a l’estranger. Tanmateix, l’experiència varia en funció dels anys que fa que resideixen a fora del principat. Així, vuit internautes expliquen que celebren les tradicions d’ambdós llocs, dos que només celebren les tradicions del país on resideixen i una única família celebra les tradicions catalanes i prou. Amb tot, no són onze opcions categòriques. Cadascuna necessita ésser matissada. En aquest sentit, els partidaris de compaginar ambdues tradicions manifesten la dificultat de celebrar certes festivitats catalanes per incompatibilitat d’horaris. Per la seva banda, la família que celebra només les tradicions catalanes, expliquen que quan el fill va començar l’escola van decidir incorporar nous costums. El per què el resol una altra mare: – “Si vols que creixin sentint-se normals, encara que tinguin una història diferent dels altres nens, has d’implicar-te en la comunitat.”

El ressò d’aquestes opinions ens retorna a Paco Candel. En un capítol del llibre Els altres catalans, l’escriptor reflexiona sobre els costums dels immigrants. A propòsit d’aquesta qüestió, Candel parla de l’adopció de noves tradicions i de la pèrdua d’alguns dels costums de la terra d’origen. Però la proximitat de Catalunya amb Espanya hi afegeix una nova peculiaritat: la barreja. És a dir, la incorporació de costums espanyols en les festes catalans i, a l’inversa, l’adopció de costums catalans en les festes espanyoles. Així, explica que l’enterrament de la Sardina, que té lloc per Carnaval, és, en realitat, una adopció espanyola: fa uns anys a Catalunya només es donava sepultura al rei Carnestoltes. A l’inversa, explica que les revetlles catalanes han estat acollides amb fervor per les comunitats andaluses a Catalunya, si bé amb petites modificacions. A petita escala, perquè evidentment les distàncies, el volum i els vincles són uns altres, és el mateix que passa amb els catalans a l’estranger. Quan la mare catalana porta els Christmas Crackers al sopar de Nadal a Catalunya, fa una mica el mateix que explica Candel: incorporar un trosset de món anglès a la casa dels pares sense renunciar a la litúrgia de la sopa de galets i els canelons.

i Calders, Pere (2009) Estimat amic. Cartes. Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàg. 96.

ii Calders, Pere (1993) L’arbre domèstic. Dins: Tria personal. Barcelona: Edicions 62.

iii Villatoro, Vicenç (2014) Un home que se’n va. Barcelona: Pro. Pàg.60

iv Candel, Francesc (2002) Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62

v Kirby, Martin (2007) Es pot beure te amb porró? La nova vida d’una família anglesa a Catalunya. Barcelona: Mina.

 

L’Anna Pujols Grifè és graduada en Comunicació Cultural per la Universitat de Girona (2013). A finals de l’any 2013 va viure una temporada al centre d’Anglaterra, a Belton (Rutland). Després d’aquesta experiència, a l’any 2015 ha cursat el Màster en Comunicació i Estudis Culturals a la mateixa Universitat de Girona. Amb la voluntat de canalitzar la seva experiència a UK ha dedicat el seu treball de final de Màster a les comunitats de catalans a l’estranger, fent especial incidencia en Anglaterra. Es tractava de posar en valor les cròniques clàssiques de l’emigració amb les opinions i reflexions dels nous catalans a l’estranger. El resultat ha estat el treball “Viure entre dos mons: l’experiència de les comunitats catalanes a l’exterior. El cas anglès.”

Advertisements

3 pensaments sobre “Viure entre dos mons, per Anna Pujols Grifè

  1. M.Dolors Castellà Pujol

    Sóc catalana, em vaig casar amb un alemany fa 15 anys, tenim dos filles i vivim a Alemanya. Les meves filles se senten alemanyes completament. Jo em vaig integrar molt depressa, però al cap dels anys i coincidint amb la revolució catalanista, he començat a enyorar el meu País i les meves arrels. Ara segueixo les tradicions catalanes a través de facebook i grups catalanistes.

    Respon
  2. Aleix

    Visc a l´extrem orient amb dona extrangera. El nostre fill de 7 anys es catalá de naixement. Portem aquí dos anys i només celebrem el tió i els reis.

    Respon
  3. Marta

    M’ha agradat molt l’article. A casa ens agraden molt les tradicions, així que quan som a Alemanya ens encanta fer barreja i celebrar-les totes. Quan som a Catalunya celebrem només les catalanes, excepte per Pasqua que fem que els nens busquin llaminadures pel jardí.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s